El retorn de la geopolítica (9)

 Retrato de un mundo roto

Retrato de un mundo roto, dirigit per Giuliano da Empoli, és una obra col·lectiva que dissecciona les fractures geopolítiques, socials i tecnològiques del segle XXI. El llibre sosté que vivim en una era de "campanya permanent", on la distinció entre el període electoral (basat en l'emoció i el conflicte) i l'acció de govern (basada en el compromís i els fets) ha desaparegut, deixant un món on la realitat és substituïda per la percepció,.

A continuació es detallen els eixos temàtics i les tesis principals dels diversos autors:

1. El clivage ecològic i la reacció social a Europa

L'expert Jean-Yves Dormagen analitza com l'ecologia ha passat d'un "consens tou" a ser una font de polarització extrema a Europa,. Segons els seus estudis:

• L'ecologia com a identitat: Les posicions sobre el canvi climàtic estan ara lligades a valors identitaris; com més conservadora i nacionalista és una persona, més probabilitats té de ser escèptica o relativista climàtica,.
• El "backlash" ecològic: Partits de dreta i extrema dreta estan capitalitzant el rebuig a la "ecologia punitiva", presentant les polítiques de transició com una amenaça a la llibertat i al mode de vida de les classes mitjanes i treballadores,.
• L'estratègia del passatger clandestí: Molts ciutadans donen suport a la ecologia en teoria, però rebutgen qualsevol mesura que suposi un cost personal o una restricció (com limitar la velocitat a les autopistes o l'ús de l'automòbil),,.

2. La conflagració a l'est i el futur d'Europa

• Ucraïna com a catalitzador: Timothy Garton Ash descriu la invasió russa com el factor definitiu que ha unit Ucraïna en una "orientació europea" apassionada. Compara Volodímir Zelenski amb un "Churchill amb un iPhone" i adverteix que el resultat de la guerra determinarà la credibilitat global de les democràcies,.
• La trampa de l'ampliació: Lea Ypi utilitza la metàfora del xhiro (passejar en cercles) per criticar un procés d'ampliació de la UE que tracta els països candidats com a "alumnes" subordinats, cosa que empobreix la democràcia real i fomenta el cinisme,,.

3. Geopolítica i desigualtat global

• La Gran Convergència: Branko Milanovic explica que, tot i que la desigualtat entre països ha baixat (gràcies a l'ascens de la Xina), les classes mitjanes occidentals se senten empobrides relativament, cosa que alimenta el nacionalisme,.
• El debat sobre el "Sud Global": Mentre Aude Darnal el defensa com una etiqueta per a estats marginats que busquen un paper en la governança mundial,, Bruno Tertrais el considera una "trampa intel·lectual" que agrupa països massa heterogenis amb interessos oposats només per oposar-se a Occident,,.
• El Gran Nord: L'exassessor rus Vladislav Surkov proposa una visió futura on Rússia, els EUA i Europa formaran un espai geopolític comú basat en la seva arrel civilizatòria compartida, tot i que reconeix que actualment la paranoia ho fa impossible,.

4. Tecnologia i futur posthumà

Giuliano da Empoli alerta sobre una convergència entre el model de control del Partit Comunista Xinès i les plataformes de Silicon Valley. Ambdós busquen un món on el comportament humà sigui medible, predictible i influenciable:

• Capitalisme libidinal: L'adhesió de l'usuari no s'aconsegueix per força, sinó per la comoditat i el plaer que proporcionen les eines digitals, a canvi del sacrifici de la privadesa,.
• Eliminació de l'anomalia: El sistema detecta i neutralitza qualsevol comportament "anormal" (inclosa la desconexió), orientant la humanitat cap a un futur on l'autonomia del subjecte desapareix,.

5. Terrorisme, IA i l'Antropocè

• Desinformació quirúrgica: Hugo Micheron adverteix que la IA generativa permetrà als grups terroristes crear propaganda personalitzada que exploti les ferides individuals de cada usuari, alimentant moviments mil·lenaristes i apocalíptics,.
• L'home com a força geològica: Dipesh Chakrabarty reflexiona sobre com les nostres accions han canviat els cicles geobiològics del planeta,. Proposa una autoritat multilateral per gestionar béns comuns com els glaciars de l'Himàlaia, superant les fronteres dels estats nació,.

6. Autonomia Estratègica i Classe Mitjana

En un debat final, diversos autors conclouen que Europa només aconseguirà autonomia si vincula la seva política exterior a la protecció de la classe mitjana,. Això implica una reindustrialització verda que creï seguretat laboral i protegeixi els ciutadans davant la competència deslleial i la volatilitat dels preus de l'energia,.

Autòcrates i cleptòcrates (2)

 La revancha de los poderosos: Cómo los autócratas están reinventando la política en el siglo XXI

L'obra de Moisés Naím, "La revancha de los poderosos: Cómo los autócratas están reinventando la política en el siglo XXI" (2022), és una anàlisi exhaustiva de com els líders autoritaris contemporanis estan utilitzant les llibertats democràtiques per, paradoxalment, destruir la democràcia des de dins. La tesi central del llibre és que el poder, que anteriorment s'havia fragmentat i debilitat (com l'autor va explicar en el seu llibre anterior El fin del poder), ha trobat noves maneres de concentrar-se mitjançant una fórmula que Naím anomena les "tres pes": populisme, polarització i posveritat.

A continuació es detalla el contingut del llibre estructurat segons les seves parts principals:

Introducció: El nou enemic de la llibertat

Naím argumenta que les democràcies ja no són destruïdes per exèrcits externs, sinó corroïdes des de l'interior. Els autòcrates 3P arriben al poder mitjançant eleccions raonablement lliures i després es dediquen a desmantellar els contrapesos institucionals (tribunals, premsa, parlament) d'una manera sigil·losa.

---

Part I: L'era del populisme, la polarització i la posveritat

• L'atac contra els pesos i contrapesos (Capítol 1): Els autòcrates utilitzen la "seudoley" (seudolegalitat): una imitació del dret que buida les lleis de contingut per protegir el líder. Exemples inclouen l'elusió de la limitació de mandats (com Putin o Morales), el gerrymandering tecnològic als EUA i la captura del sistema judicial a Polònia, Hongria o Turquia.
• La política dels fans (Capítol 2): El lideratge ha passat del carisma tradicional al model del món de l'espectacle. Els seguidors no actuen com a ciutadans, sinó com a "fans" o "hinchas" que s'identifiquen visceralment amb el líder i consideren els rivals com a enemics mortals. Silvio Berlusconi, Hugo Chávez i Donald Trump són els pioners d'aquesta "desintermediació" política.
• Les eines del poder (Capítol 3): Els autòcrates utilitzen el diners (capitalisme d'amics o cleptocràcia), el trencament de normes de decoro per semblar herois contra l'elit, la vengança simbòlica contra grups odiats i la identitat tribal per mobilitzar les masses.
• La cerca de culpables (Capítol 4): El suport a l'autoritarisme neix de la "disonància cognitiva d'estatus": la frustració de la classe mitjana que veu frustrades les seves esperances de progrés. Això activa una predisposició autoritària latent davant la percepció d'una amenaça a l'ordre moral o social.

---

Part II: Un món segur per a l'autocràcia

• Poder empresarial i concentració (Capítol 5): S'analitza com unes poques empreses (especialment les Big Tech com Amazon o Facebook) han concentrat un poder immens que influeix fins i tot en la macroeconomia i en el procés democràtic. Naím destaca la necessitat d'una nova doctrina antimonopoli per a l'era digital, exemplificada per la visió de Lina Khan.
• L'autopista de l'antipolítica (Capítol 6): L'antipolítica (el rebuig a tota la classe dirigent sota el lema "que se vayan todos") és el precursor del populisme. Neix de l'esclerosi institucional, on els governs es tornen incapaços de resoldre problemes senzills a causa de la captura per part de grups d'interès.
• La posveritat (Capítol 7): No es tracta només de mentir, sinó d'inundar l'espai informatiu de soroll i confusió per destruir la distinció entre fet i ficció. Naím rastreja l'evolució des de les "mesures actives" soviètiques fins a l'ús de bots, xarxes fosques com WhatsApp i la burla sistemàtica com a arma política (com en el cas del Brexit).
• Estats mafiosos (Capítol 8): L'autocràcia extrema deriva en l'Estat mafiós, on el govern es fusiona amb organitzacions criminals per extreure riquesa i projectar poder internacional. Rússia n'és l'exemple paradigmàtic, però el model s'estén a llocs com Veneçuela o Hongria.
• Globalització de l'autocràcia (Capítol 9): Els autòcrates s'ajuden mútuament creant una xarxa internacional ("Autócratas sin fronteras") per compartir mètodes de repressió, legitimar-se en cumbres i utilitzar ONG fictícies (ONGOG) per sabotejar fòrums internacionals. També practiquen la "repressió transnacional" perseguint dissidents fora de les seves fronteres.
• El poder i la pandèmia (Capítol 10): La COVID-19 va actuar com un accelerador: molts autòcrates van aprofitar l'emergència per suspendre eleccions, augmentar la vigilància tecnològica i silenciar periodistes sota l'excusa de la salut pública. No obstant això, també va revelar la incompetència d'alguns líders populistes que van menysprear la ciència.

---

Conclusió i full de ruta per a la resistència

El llibre tanca identificant cinc batalles crucials per salvar la democràcia:

1. Combatre la Gran Mentida mitjançant la higiene digital i un periodisme que abandoni la falsa neutralitat davant els atacs democràtics.
2. Luitar contra els governs criminals seguint el rastre dels seus diners i paraisos fiscals.
3. Protegir-se de la subversió exterior de les autocràcies.
4. Acabar amb els càrtels polítics que impedeixen la competència neta.
5. Oferir relats democràtics alternatius que siguin més inspiradors que el discurs d'odi de les tres pes.

Finalment, l'autor proposa innovacions institucionals com el vot per ordre de preferència o les assemblees ciutadanes per reduir la polarització i donar veu a la raó.

On és la veritat i la raó?

La muerte de la verdad: Notas sobre la falsedad en la era Trump

A l'obra "La muerte de la verdad: Notas sobre la falsedad en la era Trump" (2019), la crítica literària Michiko Kakutani analitza com la veritat i la raó s'han convertit en "espècies en perill d'extinció" a causa de factors històrics, culturals i tecnològics. El llibre utilitza les advertències de Hannah Arendt i George Orwell per explicar com el cinisme i la por fan que la gent sigui susceptible a les mentides dels líders populistes.

1. Decadència i caiguda de la raó

L'autora argumenta que els Estats Units es van fundar sobre els principis de la Il·lustració (raó, llibertat i progrés), però que avui dia la raó sembla haver estat "defenestrada" juntament amb els fets. Kakutani connecta l'actualitat amb l'"estil paranoide" de la política americana descrit per Richard Hofstadter, caracteritzat per la sospita extrema i les fantasies conspiratòries. L'administració Trump es descriu com l'antítesi de la Il·lustració, on les decisions es prenen per instint o caprici i es rebutja el coneixement dels experts.

2. Les noves guerres culturals i el relativisme

Kakutani explora com el relativisme, que va néixer a l'esquerra acadèmica dels anys 60 per qüestionar el pensament occidental, ha estat segrestat per la dreta populista. Els defensors de Trump utilitzen arguments de la postmodernitat (que no existeix una veritat universal, sinó múltiples narratives) per justificar mentides o promocionar "fets alternatius". Això ha creat una "barra lliure epistemològica" on la veritat depèn de la perspectiva de cadascú.

3. "Moi" i l'auge de la subjectivitat

El llibre vincula la crisi de la veritat amb el narcisisme de la societat actual, des de la "dècada del jo" dels anys 70 fins a l'era del selfie. S'ha produït un desplaçament dels fets en favor dels sentiments: els polítics apel·len al que la gent "sent" en lloc del que les estadístiques demostren. Aquest subjectivisme extrem fa que el patrimoni o els fets s'ajustin a l'actitud de l'individu en cada moment.

4. La desaparició de la realitat

L'obra descriu un procés de deformació de la realitat on és difícil distingir entre un titular satíric i una notícia real. Kakutani utilitza el concepte de "hiperrealisme" de Baudrillard per explicar com la gent prefereix les realitats fabricades a la realitat quotidiana. En aquest context, Trump es descriu com un mestre dels "pseudoeveniments" (espectacles dissenyats només perquè se'n parli), provinent del món de la telerealitat.

5. La cooptació del llenguatge

Inspirant-se en la "neollengua" d'Orwell i els estudis de Victor Klemperer sobre el Tercer Reich, l'autora analitza com els règims autoritaris subverteixen el llenguatge per controlar el pensament. Trump utilitza les paraules amb el significat oposat (com anomenar "fake news" a la premsa seriosa) o projecta en els altres els seus propis pecats (acusant els rivals de mentiders o corruptes). El llenguatge s'usa com un arsènic per enverinar la cultura des de dins.

6. Filtres, silos i tribus

La tecnologia ha tancat els ciutadans en "cambres d'eco" i "silos sense finestres" on només reben informació que reforça les seves idees preconcebudes. La polarització ha arribat a un punt on els votants no poden posar-se d'acord ni tan sols en els fets bàsics. L'algoritme de les xarxes socials personalitza la realitat (el "filtre burbuja"), actuant com un mirall que només reflecteix els nostres interessos i ens aïlla de punts de vista divergents.

7. L'economia de l'atenció i la propaganda

En l'era digital, l'atenció és el producte més preuat. Els continguts que generen por, odi o indignació es tornen virals més fàcilment, la qual cosa beneficia les notícies falses. Kakutani descriu la propaganda russa com una "manguera de falsedat": un flux continu i d'alta intensitat de mentides dissenyades no per convèncer, sinó per esgotar la capacitat de pensament crític i aniquilar la veritat. L'objectiu és provocar cinisme i la sensació que no es pot fer res.

8. Els trols i el nihilisme

El llibre conclou que Trump actua com un trol per temperament, utilitzant les xarxes socials per intimidar, polaritzar i buscar bocs expiatoris. Aquest comportament ha fomentat un nou nihilisme i una cultura on la crueltat es disfressa d'ironia. L'acceptació d'aquest comportament transaccional i la pèrdua de confiança en les institucions posen en perill la democràcia.

Epíleg: La resistència

L'autora tanca recordant que la veritat és una pedra angular de la democràcia que ens separa de l'autocràcia. Reclama la necessitat de recuperar el "bé comú", protegir la separació de poders i defensar una premsa lliure i independent com a barreres contra els qui volen evitar que els seus actes siguin investigats. Sense fets compartits, el debat racional és impossible i la democràcia queda lligada de peus i mans.

El retorn de la geopolítica (6)

Age of Revolutions: Progress and Backlash from 1600 to the Present 

L'obra de Fareed Zakaria, "Age of Revolutions: Progress and Backlash from 1600 to the Present" (2024), és una anàlisi profunda de les grans transformacions que han modelat el món modern i les reaccions (backlash) que han provocat. El llibre utilitza el concepte de "revolució" en un doble sentit: com un avenç radical cap al futur i com una voluntat nostàlgica de tornar al passat.

A continuació es detalla un resum extens estructurat segons les parts del llibre:

Introducció: Una multitud de revolucions

Zakaria argumenta que vivim en una era revolucionària on les velles divisions entre esquerra i dreta s'estan desfent. Avui dia, la fractura principal és entre el model de societat "oberta" (mercats, comerç, diversitat) i el de societat "tancada" (nacionalisme, proteccionisme, aïllament). L'autor subratlla que el progrés material i tecnològic sempre genera ansietat, la qual cosa acaba produint revolucions d'identitat i polítiques.

---

Part I: Revolucions passades

• 1. La primera revolució liberal (Països Baixos): Els holandesos van "inventar" la política i l'economia moderna al segle XVII mitjançant una societat urbana i mercantil que rebutjava la monarquia absoluta. Van ser pioners en el liberalisme clàssic, la tolerància religiosa i la innovació financera (com la Borsa d'Amsterdam).
• 2. La Revolució Gloriosa (Anglaterra): El 1688 es va produir una fusió anglo-holandesa que va establir la supremacia del Parlament i la monarquia constitucional. Va ser una revolució reeixida perquè va permetre una evolució orgànica basada en el consens entre faccions (Whigs i Tories).
• 3. La revolució fallida (França): A diferència de l'anglo-holandesa, la Revolució Francesa va intentar imposar la modernitat de dalt a baix sobre una societat no preparada. Això va derivar en el Regne del Terror i, finalment, en la dictadura de Napoleó, deixant un llegat d'inestabilitat política permanent.
• 4. La mare de totes les revolucions (Gran Bretanya industrial): La Revolució Industrial va provocar un salt de productivitat sense precedents en la història humana. Va transformar la vida quotidiana (urbanització, horaris, oci) i va canviar el mapa polític: els conservadors van passar a defensar el capitalisme i els liberals es van moure cap a la socialdemocràcia.
• 5. La verdadera revolució americana (EUA industrial): Zakaria afirma que la revolució de 1776 va ser més una guerra d'independència que una transformació social. La verdadera revolució als EUA va ser la industrialització posterior a la Guerra Civil, que va crear les coalicions polítiques modernes i el paper actiu de l'Estat en l'economia.

---

Part II: Revolucions presents

• 6. La globalització en marxa (Economia): L'autor analitza els cicles de la globalització, des de la interconnexió del segle XIX fins a la hiperglobalització dels anys 90. El col·lapse financer de 2008 va trencar la fe en els mercats lliures i va obrir la porta al populisme de dretes (Trump, Brexit) i d'esquerres (Sanders).
• 7. La informació deslligada (Tecnologia): La revolució digital ha passat de transformar el món físic a transformar el món mental. Tot i els avantatges, ha provocat una epidèmia de solitud ("Bowling Alone"), la pèrdua de confiança en els experts i la polarització en cambres d'eco digitals.
• 8. La venjança de les tribus (Identitat): Des de 1968, la política ha passat de centrar-se en la classe social a centrar-se en la identitat (raça, gènere, religió). Aquesta "revolució d'identitat" ha provocat una reacció nacionalista i religiosa contra el que molts perceben com un liberalisme cultural extrem o "wokeness".
• 9. Les revolucions duals (Geopolítica): Vivim la fi de la Pax Americana i el "retorn de la resta". Xina apareix com el desafiador del sistema i Rússia com l'actor que busca sabotejar-lo ("the spoiler state"). La gran pregunta és si la interdependència econòmica podrà evitar una guerra de grans potències.

---

Conclusió: L'abisme infinit

Zakaria conclou que els "àcids de la modernitat" han dissolt els ancoratges tradicionals de la fe i la comunitat. La llibertat ens fa més rics però també més unmoored (sense rumb) i sols. El populisme és, en realitat, una "evasió de la llibertat" que ofereix certeses falses davant l'angoixa del canvi. L'autor defensa un retorn al reformisme gradual —"reformar per preservar"— i la necessitat d'omplir el buit moral amb un compromís renovat amb els valors liberals i la cooperació.

Framing (3)

 Mitólogos: El arte de seducir a las masas

Mitólogos: El arte de seducir a las masas (2025), de Toni Aira, és un assaig que analitza com els líders polítics contemporanis utilitzen la comunicació visual i la creació de mites per connectar emocionalment amb les multituds. L'autor argumenta que, en l'era de l'exposició digital, ja no pensem només amb paraules, sinó principalment amb imatges, les quals activen un inconscient col·lectiu que té les seves arrels en la mitologia grega.

Objectiu i Introducció: L'era de la iconofília

Aira sosté que vivim en una societat adicta a les pantalles on "veure és entendre". Els "mitòlegs" (assessors, spin doctors i els mateixos líders) fabriquen històries que no busquen la comprensió intel·lectual, sinó la seducció emocional. Els mites funcionen perquè ofereixen certeses i ordre en un món hiperaccelerat i ple d'incertesa.

Capítol 1: El balcó de Buckingham i els déus de l'Olimp

L'autor compara les aparicions de la família reial britànica al balcó del palau de Buckingham amb els déus que guaitaven des de l'Olimp. Aquesta posició elevada simbolitza un estatus superior i autoritat divina. L'absència de membres com el príncep Enric o Meghan Markle en moments clau s'interpreta com una "caiguda de l'Olimp" cap al món dels mortals.

Capítol 2: El xandall de Maduro i la pell de lleó d'Hèrcules

Nicolás Maduro (i abans Hugo Chávez) va adoptar el xandall amb els colors de la bandera com a uniforme. Aquesta peça actua com la pell del lleó de Nemea que vestia Hèrcules: un símbol de força, invulnerabilitat i identificació total amb la nació. El xandall permet al líder presentar-se com "un més" del poble, mentre projecta una imatge de resistència.

Capítol 3: La taula de Putin i Macron o el laberint de Creta

La taula de sis metres que va separar Vladímir Putin i Emmanuel Macron el 2022 és analitzada com un artefacte simbòlic d'intimidació. Aquesta escenografia evoca el mite de Teseu i el Minotaure: Macron (Teseu) ha de navegar per un laberint diplomàtic en territori hostil controlat pel Minotaure (Putin), qui utilitza l'espai per marcar una distància insalvable.

Capítol 4: La motoserra de Milei i Perseu amb el cap de Medusa

Javier Milei és l'exemple de la "celebrificació" de la política. La seva motoserra no era només una eina, sinó una metàfora de la ruptura radical amb el sistema o "la casta". Aira ho vincula amb Perseu utilitzant el cap de Medusa per deixar de pedra els seus enemics i transformar la realitat mitjançant un gest visualment aterridor i transformador.

Capítol 5: Pedro Sánchez i la reconquesta d'Odisseu

El recorregut de Pedro Sánchez amb el seu Peugeot 407 per Espanya després de dimitir el 2016 s'equipara al viatge de retorn d'Odisseu a Ítaca. Com l'heroi grec que torna disfressat de captaire per recuperar el seu regne, Sánchez va utilitzar la imatge de la humilitat i el cotxe vell per reconquerir la confiança de la militància i la legitimitat que li havia estat arrabassada.

Capítol 6: Meloni i l'armadura de l'ègida

Giorgia Meloni va vestir una camisa negra en la seva presa de possessió, enviant un missatge silenciós de vinculació històrica i autoritat. Aquesta indumentària funciona com l'ègida d'Atena, un escut que inspira temor i ofereix protecció. Contra l'angoixa dels temps convulsos, Meloni s'ofereix com una figura de certeses inapel·lables i ordre.

Capítol 7: Gabriel Boric i el carro del Sol

L'elecció d'una dona per conduir el Ford Galaxie presidencial de Salvador Allende durant la presa de possessió de Gabriel Boric és un gest carregat de simbolisme. Connecta el nou president amb el passat progressista (Allende) però ho actualitza amb un missatge feminista. S'associa amb Hèlios (el Sol) i Aurora, on la dona obre el camí cap a una "nova albada" o cicle polític.

Capítol 8: Von der Leyen i Penèlope

Davant l'incident del sofagate a Turquia, on va ser relegada a un costat mentre els homes ocupaven el centre, Ursula von der Leyen va respondre amb un discurs de fermesa i dignitat. L'autor la compara amb Penèlope, que resisteix amb astúcia i dignitat en un entorn dominat per homes que intenten desplaçar-la de la seva posició de poder.

Capítol 9: Xi Jinping i la castració d'Urà

L'expulsió pública de l'expresident Hu Jintao del Congrés del Partit Comunista Chino el 2022 s'analitza com una teatralització del poder absolut. Aquest acte evoca el mite de Cronos castrant el seu pare Urà per prendre el control del cosmos, simbolitzant la liquidació definitiva de l'ordre anterior i la consolidació de Xi com a líder únic.

Capítol 10: La gorra de Trump i el casc d'Hermes

La gorra MAGA (Make America Great Again) de Donald Trump va transcendir el màrqueting per convertir-se en un símbol cultural de retorn a una edat d'or. Aira la compara amb el casc d'Hermes, el déu de la comunicació i la persuasió. Com Hermes, Trump utilitza la seva astúcia per moure's entre rumors i "veritats alternatives", connectant amb les masses a una velocitat que la intel·ligència artificial encara no pot replicar en termes de carisma real.

Capítol 11: Ayuso, entre la Mater Dolorosa i Némesi

Isabel Díaz Ayuso, especialment en el seu posat per a una entrevista en plena pandèmia, ha estat projectada com una figura solemne de resistència. Tot i que evoca imatges religioses, el seu paper polític és el de Némesi, la deessa de la justícia retributiva, actuant com a gran antagonista de Pedro Sánchez i buscant restaurar un equilibri que el seu bàndol considera trencat.

Capítol 12: Sheinbaum i el retorn de la primavera

Claudia Sheinbaum va triar un vestit blanc amb motius florals per a la seva presa de possessió el 2024. Aquest simbolisme remet a Persèfone tornant de l'inframon, marcant el final de l'hivern i l'inici d'un cicle d'abundància i esperança. L'autor adverteix, però, del perill de generar expectatives que, si no es compleixen, poden derivar en una ràpida frustració social.

Epíleg

El llibre conclou que en un món on "mirar ha substituït a pensar", els líders que sobreviuen són aquells que saben dotar de sentit les seves imatges connectant-les amb relats universals que transcendeixen les generacions.

Segons l’obra de Toni Aira, el concepte d’Homo sentimentalis (terme encunyat originalment per Milan Kundera) defineix una mutació de l’espècie humana que ha substituït la condició d’Homo sapiens sapiens per una que prioritza l’emoció sobre la raó en tots els àmbits de la vida, especialment en la política.

La relació d'aquest concepte amb la política s'articula a través dels següents punts clau:

• Substitució de sentit per sensacions: En un món hiperaccelerat i superficial, l'individu sent angoixa davant el buit de significat. Per omplir-lo, tendim a buscar estímuls i sensacions immediates; els polítics (els "mitòlegs") aprofiten aquesta pulsió per oferir imatges i relats que no busquen la reflexió, sinó l'impacte emocional directe.
• Retorn a la infància i iconofília: Aira sosté que aquesta nova espècie ha "tornat a la infància", movent-se per instints i per la necessitat de satisfer necessitats primàries. Això es combina amb la iconofília (addicció a les imatges), on el ciutadà —el Homo videns de Sartori— arriba a la falsa conclusió que "veure és entendre".
• Vulnerabilitat a la manipulació: Com que l'Homo sentimentalis és més sensible a ser apel·lat a través de l'emoció que de la dada o l'argument, esdevé un públic objectiu ideal per a la comunicació amb intenció. Els líders populistes triomfen utilitzant un llenguatge visual més acolorit i cridaner (com el chándal de Maduro o la motoserra de Milei) per captar la dispersa atenció de les masses.
• Polarització i histrionisme: Aquesta dependència de les emocions fa que la política hagi de "pujar el volum": es prioritza el xoc, el conflicte i les teories conspiratives perquè són elements que alimenten els algoritmes i generen dosis de dopamina en un cervell hiperestimulat. El resultat és una política més polaritzada, superficial i absurda.
• Gestió de les expectatives: La política es converteix en una màquina de fabricar esperances (com el vestit blanc de Sheinbaum que evoca la primavera), però el risc és que, si aquestes sensacions no es tradueixen en fets, la frustració de l'Homo sentimentalis sigui igual de ràpida i destructiva que la seva adhesió inicial.

En conclusió, l'Homo sentimentalis és el subjecte passiu d'una política convertida en espectacle, on les imatges icòniques s'encarreguen de governar les emocions primer, per acabar governant la vida després.

El retorn de la geopolítica (5)

The Doom Loop 

L'obra "The Doom Loop" d'Eswar S. Prasad (2026) analitza com l'ordre econòmic i financer mundial s'està fragmentant a causa d'un cercle viciós on les forces econòmiques, polítiques i geopolítiques s'alimenten negativament entre elles. L'autor sosté que els factors que haurien de promoure l'estabilitat s'han pervertit en instruments de desordre, creant un "bucle de la perdició" (doom loop) que amenaça la prosperitat global.

A continuació, es presenta un resum detallat capítol per capítol:

Introducció: El desordre

L'autor descriu el canvi des de l'hegemonia indiscutible dels Estats Units el 1991 cap a un món multipolar més inestable. Tot i que la competència hauria de fomentar l'eficiència, en la geopolítica actual està generant tribalisme i inestabilitat. El bucle es tanca quan els beneficis desiguals de la globalització alimenten el populisme, que al seu torn debilita les institucions democràtiques i erosiona les regles que mantenien l'ordre mundial.

Capítol 1: Dimensions del poder

Aquest capítol examina el canvi del centre de gravetat econòmic de l'Oest cap a l'Est. Prasad analitza el poder mitjançant diverses mètriques:

• Poder econòmic: Compara el PIB segons els tipus de canvi de mercat (on els EUA encara dominen) i la paritat de poder adquisitiu (PPP), segons la qual l'economia de la Xina ja va superar la dels EUA el 2016.
• Demografia: Identifica un "dividend demogràfic" per a països com l'Índia i Nigèria, mentre que les economies avançades i la Xina s'enfronten a forces de treball que s'encongeixen i envelleixen.
• Recursos naturals: Explora la "maledicció dels recursos", on països rics en minerals (com la RD del Congo) pateixen inestabilitat i corrupció en lloc de creixement.
• Poder militar i "tou": Tot i que els EUA mantenen el lideratge militar, la Xina ha augmentat el seu poder tou mitjançant inversions com la Iniciativa de la Franja i la Ruta (BRI), tot i que aquesta ha generat ressentiment pel deute que ha creat en països en desenvolupament.

Capítol 2: Competència de divises

Malgrat la disfunció política dels Estats Units, el dòlar manté la seva preeminència absoluta com a unitat de compte, mitjà de pagament i reserva de valor. L'autor explica el concepte del "trampa del dòlar": atès que els passius dels EUA estan en dòlars i els seus actius exteriors en divises estrangeres, una caiguda del valor del dòlar seria en realitat un regal financer de la resta del món cap als EUA. Les alternatives com l'euro o el renminbi (RMB) s'han estancat a causa de les fragilitats internes i la manca de confiança en els seus marcs institucionals.

Capítol 3: Globalització: Cohesió o desarray?

La globalització ja no és un procés basat només en l'eficiència i la recerca de costos baixos, sinó que s'està fragmentant seguint línies geopolítiques. Les empreses prioritzen ara la "resiliència" mitjançant el friend-shoring (traslladar la producció a països aliats), cosa que augmenta els costos per als consumidors. Aquesta fragmentació perjudica especialment els països d'ingressos baixos que necessitaven mercats oberts per industrialitzar-se.

Capítol 4: Les regles del joc

L'ordre basat en regles sorgit després de la Segona Guerra Mundial (FMI, Banc Mundial, OMC) està en crisi de legitimitat. Les economies emergents veuen aquestes institucions com un club que afavoreix els interessos d'Occident, la qual cosa ha portat la Xina a crear els seus propis marcs, com el Banc Asiàtic d'Inversió en Infraestructura (AIIB). Aquesta competició institucional corre el risc de provocar una "cursa cap al fons" en els estàndards de governança i préstecs.

Capítol 5: Potències mitjanes i aliances

Països com l'Índia s'han convertit en mestres de les aliances basades en qüestions específiques, canviant de bàndol segons el seu interès (com comprar petroli rus mentre busquen el suport dels EUA). Tanmateix, Prasad adverteix que aquestes relacions transaccionals no ofereixen protecció real en temps de crisi geopolítica extrema. El capítol també destaca la posició vulnerable de Taiwan, el "escut de silici" de la qual (per la seva producció de xips) s'està erosionant a mesura que els EUA pressionen perquè la fabricació torni al seu territori.

Capítol 6: Noves tecnologies: Panacea o perill?

La tecnologia té un doble tall:

• Fintech: Ha permès la inclusió financera massiva en països com l'Índia mitjançant l'India Stack, però també facilita el control social mitjançant les CBDC (monedes digitals de bancs centrals), com demostra el programa de transferències digitals de Tailàndia.
• Intel·ligència Artificial (IA): Està augmentant la productivitat però també intensifica la competència entre els EUA i la Xina pel domini tecnològic.
• Xarxes socials: S'han convertit en eines per a la desinformació i la polarització, debilitant la confiança en les institucions democràtiques.

Capítol 7: Visions per al món

L'autor examina la competència entre el model de capitalisme liberal i el capitalisme d'estat xinès. Prasad observa una convergència irònica: les economies de mercat es tornen més intervencionistes (mitjançant polítiques industrials com la CHIPS Act), mentre que els països comunistes depenen cada cop més dels mecanismes de mercat per créixer. El perill és que la democràcia s'ha tornat fràgil davant de líders que exploten la por i el ressentiment contra les elits.

Capítol 8: Reclamar l'ordre des del desordre

El llibre conclou que trencar el bucle de la perdició requereix un esforç herculi per reforçar les institucions nacionals i globals. Prasad demana líders visionaris que puguin explicar als ciutadans que els interessos a llarg termini de cada país són congruents amb el benestar de la comunitat global. La solució no és la retirada de l'Estat, sinó un enfocament matisat on el govern actuï com a facilitador i protector dels més vulnerables sense interferir en l'eficiència dels mercats.

A l'obra "The Doom Loop" d'Eswar S. Prasad (2026), es proposa reforçar un marc institucional que actuï com a "barreres de seguretat" (guardrails) per reclamar l'ordre davant el desordre global. Tot i que no s'enuncien explícitament sota el títol tancat de "set mides", el llibre detalla set pilars o components institucionals crítics per trencar el "bucle de la perdició" i assegurar la legitimitat i l'estabilitat en el futur:

1. Sistemes de control i equilibris (checks and balances): Són essencials per regular les relacions entre les branques del govern i restringir l'exercici del poder absolut, evitant que líders demagogs subverteixin les institucions des de dins.
2. Estat de dret (rule of law): Constitueix la base de l'arquitectura institucional, garantint que les lleis s'apliquin de manera imparcial i consistent a tota la societat, inclosos els governants.
3. Premsa lliure: Actua com una institució per dret propi, encarregada d'exposar les veritats incòmodes, les males pràctiques i mantenir els governs relativament honestos davant la ciutadania.
4. Poder judicial independent: Cal un sistema judicial que interpreti les lleis basant-se en el seu esperit i intenció, i no en opinions polítiques personals, per mantenir la legitimitat democràtica.
5. Bancs centrals independents i efectius: Són vitals per mantenir la confiança dels inversors en la moneda i els mercats, protegint les decisions tècniques de les interferències polítiques que busquen guanys de curt termini.
6. Agències estadístiques fiables: La integritat de les dades econòmiques és fonamental; el buidatge o la manipulació d'aquestes agències per part dels governs mina la confiança pública en les institucions.
7. Responsabilitat i agilitat governamental (accountability): El sistema ha de permetre que els governs siguin transparents i capaços de corregir errors de política mitjançant el feedback ciutadà, en lloc de tancar-se i tornar-se més rígids.

PS. Wishfulthinking.

El progrés humà i les diferències entre els humans

El gran escape. Salud, riqueza y los orígenes de la desigualdad

Avui recupero l'obra de referència de l'economista Angus Deaton, "El Gran Escape", que ofereix una anàlisi profunda sobre el progrés humà entès com una fugida de la mort prematura i la pobresa, i com aquest procés ha generat els orígens de la desigualtat actual. Aquest concepte s'inspira en la pel·lícula del mateix nom, on el desig de llibertat impulsa l'home a escapar d'una situació d'empresonament, tot i que no tots aconsegueixen sortir-ne o mantenir-se lliures.

1. El concepte de benestar i la seva mesura

Deaton insisteix que el benestar no es pot avaluar només a través dels diners, sinó que ha d'incloure la salut, l'educació i la participació cívica.

• La paradoxa de la felicitat: Deaton distingeix entre la "satisfacció amb la vida" (una valoració reflexiva) i la "felicitat emocional" (sentiments quotidians). Les dades mostren que els països amb més ingressos tenen, en general, nivells més alts d'avaluació vital, fins i tot en les nacions més riques, quan s'utilitza una escala logarítmica per comparar-los.
• L'estatura com a indicador de salut: L'autor utilitza l'estatura mitjana de la població per mesurar les privacions patides durant la infància, ja que la nutrició neta i les malalties determinen el desenvolupament físic i cognitiu.

2. La gran divergència en la salut: de la prehistòria al món modern

El progrés en la longevitat no ha estat lineal, sinó que ha depès de la transició entre tipus de malalties.

• L'equilibri malthusià: Durant mil·lennis, la població vivia en una trampa on qualsevol augment de la productivitat es traduïa en més població, però no en millors nivells de vida o menys mortalitat.
• La teoria microbiana: El descobriment i l'acceptació que els gèrmens causen malalties (Snow, Pasteur, Koch) va ser el catalitzador clau que va permetre reduir dràsticament la mortalitat infantil mitjançant el sanejament, les vacunes i els antibiòtics.
• El canvi de càrrega: En els països rics, la mort ha "envellit"; ara la majoria de defuncions es deuen a malalties cròniques com el càncer o padeciments cardiovasculars, mentre que als països pobres es continuen perdent milions de vides infantils per malalties fàcilment prevenibles.

3. La desigualtat als Estats Units: Creixement sense equitat

Deaton analitza com els Estats Units han passat de ser un model de prosperitat compartida després de la Segona Guerra Mundial a un escenari de gran polarització.

• L'estancament de la família típica: Des de mitjans dels anys setanta, mentre el PIB ha continuat creixent, els ingressos del 90% més baix de la població s'han estancat completament en termes reals.
• La cursa entre tecnologia i educació: L'augment de la desigualtat salarial es deu al fet que la demanda de treballadors altament qualificats (capaços d'utilitzar les noves tecnologies d'informació) ha crescut més ràpidament que l'oferta de graduats universitaris.
• L'amenaça de la plutocràcia: Deaton alerta que la concentració extrema de la riquesa permet als més rics influir en el sistema polític per protegir els seus interessos, bloquejant inversions en educació pública o sanitat universal, el que pot destruir les rutes de futur "escape" per a la resta de la societat.

4. El repte de mesurar la pobresa global

La reducció de la pobresa al món ha estat massiva, especialment a la Xina i l'Índia, però mesurar-ho és complex.

• Paritat del Poder Adquisitiu (PPP): Per comparar la pobresa, Deaton utilitza les taxes PPP, que ajusten el valor del dòlar al nivell de preus local, ja que el mateix bé sol ser molt més barat en un país pobre que en un de ric.
• El "problema de la Marmite": Aquest concepte il·lustra la dificultat de comparar cistelles de consum diferents; les persones compren el que és localment abundant i barat, el que fa que les comparacions internacionals depenguin d'ajustos estadístics arbitraris.

5. La crítica a l'ajuda exterior

És l'apartat més controvertit de l'obra, on l'autor afirma que la major part de l'ajuda externa és inicaç o perjudicial per al desenvolupament institucional.

• El contracte social trencat: El govern d'un país necessita recaptar impostos per funcionar, el que l'obliga a retre comptes als ciutadans; tanmateix, si el govern rep finançament massiu de l'estranger, ja no té incentius per escoltar el seu poble o desenvolupar una administració eficaç.
• La il·lusió de l'ajuda: Creure que la pobresa es pot solucionar només "bombant diners" (enfocament hidràulic) és un error, ja que la pobresa sol ser el resultat d'un govern pobre i unes institucions tòxiques, no de la falta de recursos bruts.
• Alternatives proposades: Deaton suggereix ajudar des de la distància: finançar la recerca de medicines per a malalties tropicals (com la malària), eliminar barreres comercials que perjudiquen els agricultors pobres i facilitar la migració i les remeses.

L'obra conclou que el progrés acumulat ha permès a milers de milions de persones viure millor que qualsevol ancestre, però que mantenir aquest Gran Escape requereix estar atents a amenaces com el canvi climàtic, la pèrdua de confiança en la ciència i, sobretot, el tancament de les vies de progrés per part dels qui ja han escapat.

Podem reimaginar-nos un nou capitalisme? (16)

 How Silicon Valley Unleashed Techno-feudalism

El llibre "How Silicon Valley Unleashed Techno-feudalism" de Cédric Durand analitza com l'economia digital ha transformat el capitalisme en un sistema que evoca relacions de dependència i extracció de rendes pròpies de l'època medieval. L'autor sosté que la revolució tecnològica no ha rejovenit el sistema, sinó que ha alterat la seva lògica interna cap al que anomena la hipòtesi tecno-feudal.

Introducció: La distopia cyberpunk es fa realitat

Durand utilitza el manual del joc de rol Cyberpunk de 1990 per il·lustrar una visió on les corporacions gegants, més poderoses que l'Estat, esdevenen feus que protegeixen i controlen els seus "stakeholders". L'autor argumenta que elements d'aquesta fantasia, com el control ferri sobre el territori digital i la pèrdua de poder democràtic, s'estan manifestant en el present. La pregunta central és si la motivació del benefici i la fluïdesa digital han canviat la lògica sistèmica cap a una regressió tecno-feudal.

Capítol 1: La pobresa de l'ideologia californiana

Aquest capítol reconstrueix la genealogia del consens de Silicon Valley, que va substituir el consens de Washington a partir dels anys 2000.

• L'origen ideològic: Es basa en la hibridació de la contracultura hippie dels anys 60 (autonomia, llibertat) amb els principis del lliure mercat abraçats pels emprenedors californians. Documents com la Magna Carta per a l'era del coneixement van prescriure un futur on l'Estat s'havia de retirar per deixar pas a la competència dinàmica.
• Els cinc paradoxes del nou capitalisme: Durand identifica cinc contradiccions on la realitat ha negat el mite:
  1. El retorn dels monopolis: Les start-ups àgils s'han convertit en monopolis tallants que devoren tota competència.
  2. Preferència pel control: En lloc d'alliberar el treballador, les eines digitals han intensificat el control i la vigilància en el lloc de treball (com als magatzems d'Amazon).
  3. Polarització espacial: L'economia dels intangibles ha concentrat la riquesa en uns pocs hubs urbans, augmentant la segregació i la desigualtat.
  4. Innovació sense creixement: Tot i el desplegament tecnològic, la productivitat i el creixement del PIB s'han estancat (paradoxa de Schumpeter).
  5. Resiliència de l'Estat emprenedor: L'èxit dels EUA depèn d'un "Estat desenvolupista ocult" (recerca militar i pública), mentre que Europa ha fallat en seguir el mite del mercat pur.
• Refeudalització de l'esfera pública: Seguint Habermas, Durand descriu com el debat democràtic s'ha buidat, convertint el ciutadà en un consumidor passiu de propaganda i entreteniment professionalitzat.

Capítol 2: Sobre la dominació digital

L'autor explora com el control de les dades i els algoritmes crea noves formes de poder.

• L'era de la conquesta: El ciberespai s'ha tractat com una nova frontera on cal "plantar la bandera" per extreure dades, un recurs escàs i estratègic.
• Capitalisme de vigilància: Seguint Shoshana Zuboff, Durand analitza com el "Gran Altre" (Amazon, Google, Facebook) utilitza dades per predir i, finalment, dirigir el comportament humà mitjançant algoritmes i experiments massius en línia sense consentiment informat.
• La nova gleva digital: Els usuaris i les empreses esdevenen "captius" de les plataformes a causa dels efectes de xarxa i els alts costos de sortida. Les plataformes funcionen com feus on la dominació econòmica i política es fusiona.
• El nexe corporatiu-estatal a la Xina: El sistema de crèdit social xinès s'utilitza com a exemple de gestió automatitzada de la vida social, on l'Estat i les firmes tecnològiques col·laboren per disciplinar la població.

Capítol 3: Els rendistes de l'intangible

Aquest capítol se centra en les conseqüències econòmiques dels actius immaterials (programari, marques, bases de dades).

• Monopolis intel·lectuals: El sistema ha permès que el coneixement es tanqui mitjançant drets de propietat intel·lectual cada cop més estrictes, creant un capitalisme de monopoli intel·lectual.
• Mecanismes de renda: Durand identifica quatre tipus de rendes que permeten a les grans empreses capturar valor sense produir-lo directament:
  1. Rendes de propietat intel·lectual: Patents i copyrights.
  2. Rendes de monopoli natural: Control d'infraestructures crítiques com les de Apple o Bosch.
  3. Rendes diferencials: Diferència entre els baixos costos marginals dels intangibles i els alts costos dels tangibles.
  4. Rendes d'innovació dinàmica: Ús de les dades de proveïdors i clients per millorar la pròpia posició competitiva (cas de Walmart o Amazon).
• Guerra entre monopolis: Es descriu el conflicte entre els gegants de les plataformes i els amos de les infraestructures físiques (com les telecos), que lluiten pel control del flux d'informació.

Capítol 4: La hipòtesi tecno-feudal

L'últim capítol defineix formalment la transició del capitalisme al tecno-feudalisme.

• Definició de feudalisme: Durand recorda que el feudalisme es basava en el dominium (poder polític i econòmic fusionat sobre homes i terra), el treball no lliure i l'extracció de l'excedent mitjançant la predació i la força.
• Lògica del tecno-feudalisme: A diferència del capitalisme clàssic, que es mou per la inversió productiva i la competència, el tecno-feudalisme es mou per la predació. Les inversions es dirigeixen al control i l'expansió de les rendes digitals en lloc de la millora de les forces de producció.
• Dependència i captura: L'existència social dels individus depèn ara de la "gleva digital". En aquest escenari, les plataformes funcionen com a operadors que retornen el poder col·lectiu als individus de forma fragmentada i controlada per l'algoritme.

Conclusió: Fortunes i infortunis de la socialització

Durand conclou que el tecno-feudalisme és una forma degenerada de capitalisme on la predació preval sobre la producció. Això porta a una subsumpció total de l'individu, amb pèrdua d'identitat i autonomia. Tanmateix, l'autor veu una escletxa d'emancipació: les mateixes forces de socialització i càlcul algorítmic podrien permetre una planificació democràtica i el desenvolupament de l'individu "total" si el control deixés d'estar en mans d'unes poques ciutadelles feudals.

PS. Explicació de la planificació democràtica

Segons l'obra de Cédric Durand, la planificació democràtica es planteja com una alternativa emancipadora al control exercit per les "ciutadelles tecno-feudals" i a la "detallada i empobridora perspectiva de la mercaderia" (el mercat).

Aquests són els punts clau per entendre què vol dir aquest concepte en el context del llibre:

• Ús de la "mà invisible" dels algoritmes: El text suggereix que, gràcies als bucles de retroalimentació digital i al processament de masses de dades, avui és possible un nou tipus de càlcul econòmic que podria ajustar la producció i el consum en temps real sense passar pel mercat.
• Democràcia econòmica real: A diferència de la planificació corporativa actual (on empreses com Amazon o McKinsey utilitzen algoritmes per maximitzar el benefici i el control), la planificació democràtica requeriria una "democràcia econòmica genuïna". Això implica que el domini sobre les qüestions econòmiques sigui col·lectiu i conscient, incloent-hi la seva relació amb la biosfera.
• Reinversió en la subjectivitat: Per evitar la "desrealització" de l'individu (on les màquines decideixen per nosaltres), la planificació democràtica ha d'anar lligada a un retorn de l'autonomia de decisió als individus, permetent que aquests guanyin noves formes de control sobre les seves pròpies vides i eleccions.
• L'individu "totalment desenvolupat": Inspirant-se en visions utòpiques com la de Red Star d'Alexander Bogdanov, Durand descriu un sistema on el coneixement de les necessitats socials i les mancances de treball es comunica de manera transparent, permetent que cada persona pugui triar i canviar d'activitat segons els seus desitjos i les necessitats de la societat.

En resum, la planificació democràtica és la proposta d'utilitzar les forces de socialització i càlcul algorítmic —que actualment serveixen per a la predació tecno-feudal— per aconseguir una gestió col·lectiva, conscient i lliurement escollida de l'economia.

PS. Trump i el tecnofeudalisme, en un documental.

El retorn de la geopolítica

La guerra de los mundos. El retorno de la geopolítica y el choque de imperios

El llibre "La guerra dels mons: El retorn de la geopolítica i el xoc dels imperis" (2024), de Bruno Tertrais, analitza el nou escenari global on les relacions de poder territorial han tornat a ser el motor principal de la vida internacional. L'autor sosté que hem entrat en una era de "guerra tèbia", un conflicte híbrid que combina el nacionalisme de principis del segle XX amb elements de la Guerra Freda.

Aquest és un resum detallat de les tesis i temes principals del llibre:

1. El retorn de la geopolítica i el nacionalisme

Tertrais argumenta que el món ha tornat a la "normalitat" històrica, on el poder, el territori i la narrativa s'imposen a la racionalitat econòmica i a les institucions internacionals.

• La fi de les il·lusions: S'han invalidat les creences de la postguerra freda que deien que la globalització portaria pau, que el desenvolupament generaria democràcia i que els estats-nació perdrien importància.
• La revenja de les passions: La política internacional actual està moguda per passions "hobbesianes" com la por, l'honor, la cobdícia i, especialment, el ressentiment per humiliacions passades, reals o imaginàries.
• Primavera nacionalista: El nacionalisme ressorgeix com una reacció contra la globalització, l'occidentalització i la modernització.

2. Els Neoimperis: Rússia i la Xina

Tertrais defineix Rússia, la Xina, Turquia i l'Iran com "imperis ferits" que busquen recuperar la seva antiga grandesa i crear un món "segur per a les autocràcies".

• La venjança de Putin: El règim rus és una síntesi de tsarisme i estalinisme, guiat per una paranoia messiànica i un profund ressentiment cap a Occident. L'autor descriu la invasió d'Ucraïna com un intent personal de Putin de recuperar el control sobre el que considera "terres russes" ancestralment.
• El desafiament xinès: A diferència de Rússia (un "fenomen meteorològic" passatger), la Xina representa el "canvi climàtic": un desafiament estratègic i sistèmic a llarg termini. Pequín busca un canvi en l'ordre mundial centrat en la Xina, utilitzant eines com la Iniciativa del Cinturó i la Ruta de la Seda.

3. El conflicte d'Ucraïna i el futur de Rússia

El llibre analitza la guerra d'Ucraïna com un punt d'inflexió que ha revitalitzat l'OTAN i ha provocat la "desrussificació" d'Europa.

• Escenaris per a la guerra: L'autor planteja diversos escenaris per al final del conflicte, incloent el model de "Xipre" (conquesta i treva), el de "Corea" (estancament), el de "Croàcia" (col·lapse rus i recuperació llampec) o el d'"Afganistan" (derrota i caiguda del règim).
• La segona mort de l'URSS: Tertrais contempla la possibilitat d'una implosió de Rússia a causa de la debilitat demogràfica, econòmica i les tensions ètniques internes. Aquesta desintegració podria ser molt més caòtica i violenta que la de 1991.

4. La rivalitat sino-nord-americana i el risc de Taiwan

La competició entre els Estats Units i la Xina és el "partit del segle", que enfronta una democràcia liberal marítima contra un estat autoritari continental.

• Avantatge dels EUA: Tot i la polarització interna, els Estats Units mantenen avantatges estructurals com la geografia, el domini del dòlar, el poder tou (soft power) i una xarxa d'aliances inigualable.
• El "Pla B" de Taiwan: Una invasió de Taiwan per part de la Xina és un escenari cada cop més probable però molt arriscat per a Pequín. Tertrais adverteix que una victòria totalitària sobre la democràcia taiwanesa seria una catàstrofe per a la credibilitat occidental i l'economia global.

5. La "Guerra Tèbia" i el nou ordre mundial

Tertrais descriu el món actual com una confrontació entre dues grans famílies: l'euroatlàntica i indopacífica (liberal) i l'euroasiàtica (autoritària).

• Fi de la globalització il·limitada: Caminem cap a una globalització regionalitzada i preferencial (friend-shoring o de-risking), on la seguretat de les cadenes de subministrament prima sobre la reducció de costos.
• El paper de la dissuasió: Les aliances militars i les armes nucleares continuen sent el "salvavides" que evita, de moment, que les crisis regionals derivin en una tercera guerra mundial.

6. Lliçons per a les democràcies

Tertrais conclou amb vuit recomanacions per a Occident, destacant que cal acceptar l'enfrontament que ha estat imposat, mantenir una aliança lúcida amb els Estats Units i reforçar la sobirania europea. Sosté que, malgrat la crisi del model liberal, les democràcies són sistemes "antifràgils" capaços d'autocorregir-se, mentre que les autocràcies són estructuralment ràpides a prendre males decisions.

El món és cada vegada menys diferent (2)

Miradas sobre la desigualdad 

Aquest és un resum de "Miradas sobre la desigualdad" (Visions of Inequality) de Branko Milanovic, la qual ressegueix l'evolució de les idees sobre la distribució de la renda des de la Revolució Francesa fins a l'actualitat.

Branko Milanovic explica que, des del final de la Guerra Freda, s'ha produït un augment de la desigualtat en la majoria dels països del món. Per exemple, als Estats Units, el creixement real acumulat entre 1986 i 2007 per a l'1% més ric va ser del 90%, una xifra quatre vegades i mitja superior a la de la gran majoria de la població. Malgrat aquest augment de la polarització dins de les nacions, Milanovic aclareix que la desigualtat global ha disminuït en les darreres dècades degut principalment al ràpid creixement de la Xina. Aquesta convergència s'explica perquè la Xina era un país molt poblat i inicialment pobre que ha aconseguit augmentar significativament els seus ingressos mitjans, reduint així la bretxa mundial. No obstant això, Milanovic adverteix que aquesta tendència és fràgil, ja que ara la renda mitjana xinesa supera la mitjana mundial i la futura reducció de la desigualtat global dependrà de si l'Índia o l'Àfrica prenen el relleu com a motors de convergència. Per tant, en paraules de l'autor, vivim en una època on la desigualtat interna creixent en els països rics coexisteix amb una reducció de la desigualtat global entre tots els ciutadans del món. Finalment, subratlla que la nostra preocupació actual per la desigualtat és fruit del descobriment que la prosperitat de la classe mitjana era, en gran part, un miratge basat en l'endeutament mentre els ingressos dels més rics es disparaven.

1. Marc Metodològic: L'Estudi Integrador

Milanovic sosté que els millors estudis sobre la desigualtat han de combinar tres elements: relat (una història política o social), teoria (andamiatge lògic) i dades empíriques. L'autor analitza cada pensador des de la seva pròpia perspectiva històrica, sense jutjar-los amb prejudicis actuals.

---

2. Els Gegants de l'Economia Clàssica

• François Quesnay: Classes en un regne agrícola. Com a fundador de la fisiocràcia, va ser el primer a definir clarament les classes socials i el flux circular de l'economia a través del seu Tableau économique. Identificava la terra com l'única font d'excedent i dividia la societat en classes "productives" (agricultors) i "estèrils" (artesans).
• Adam Smith: El progrés de la riquesa. Smith va introduir una idea revolucionària: la riquesa d'una nació es mesura pel benestar de la seva classe més nombrosa, els treballadors. Tenia una teoria implícita segons la qual el desenvolupament econòmic tendia a augmentar els salaris i les rendes de la terra, mentre reduïa els beneficis del capital, disminuint així la desigualtat general.
• David Ricardo: Distribució i creixement. Per a Ricardo, la distribució de la renda era el problema principal de l'economia política. El seu model predeia un conflicte entre capitalistes i terratinents: l'augment de la població forçaria el cultiu de terres menys fèrtils, augmentant el preu dels aliments i les rendes del sòl, reduint així els beneficis i aturant el creixement.
• Karl Marx: Explotació i caiguda del benefici. Marx considerava que la producció i la distribució eren inseparables i estaven determinades històricament pel mode de producció. Va definir l'explotació com l'apropiació de la plusvàlua per part del capitalista. Va postular la "llei de la caiguda tendencial de la taxa de benefici", tot i que els seus escrits permeten diversos escenaris sobre el futur de la desigualtat, des de l'optimisme fins al col·lapse.

---

3. El Gir cap a l'Individu i la Modernització

• Vilfredo Pareto: De les classes a les elits. Pareto va ser el primer a estudiar la desigualtat interpersonal de manera purament matemàtica. Va postular la "Llei de Pareto", afirmant que la distribució de la renda és constant i immutable, una mena de "llei natural" que ni el socialisme podria canviar. La seva sociologia se centrava en la "circulació de les elits" (lleons vs. guineus).
• Simon Kuznets: La corba en U invertida. Kuznets va vincular la desigualtat al canvi estructural (industrialització i urbanització). La seva famosa hipòtesi sosté que la desigualtat augmenta durant les primeres etapes del desenvolupament, s'estabilitza i finalment disminueix a mesura que la societat es torna rica i madura.

---

4. L'Eclipsi de la Guerra Freda

L'estudi de la desigualtat va patir un llarg retrocés entre els anys 60 i 90 a causa de la confrontació ideològica.

• En el bloc capitalista: L'economia neoclàssica va "naturalitzar" les relacions de producció i va ignorar el poder, centrant-se en l'agent representatiu i models matemàtics abstractes que feien invisible la desigualtat de classe.
• En el bloc socialista: Es va imposar un marxisme dogmàtic que afirmava haver abolit les classes, ocultant la desigualtat real rere jerarquies burocràtiques i un secretisme estadístic absolut.
• L'excepció: Els estudis neomarxistes i de la dependència van mantenir viva la recerca centrant-se en la desigualtat estructural entre el Nord (metròpoli) i el Sud (perifèria).

---

5. El Nou Començament al Segle XXI

L'interès per la desigualtat ha ressorgit amb força després de la crisi de 2008 i el descobriment que els ingressos de la classe mitjana s'havien estancat mentre els dels rics es disparaven.

• Thomas Piketty: Ha ofert una nova teoria política de la distribució basada en la fórmula r > g (la rendibilitat del capital és superior al creixement econòmic), la qual cosa genera una concentració de riquesa inexorable si no hi ha intervenció política.
• Noves eines: L'ús de taules socials dinàmiques i l'estudi de la desigualtat global (comparant ciutadans de tot el món) estan transformant el nostre coneixement de la història econòmica i social.

Milanovic conclou que avui dia disposem de més dades i teories que mai per entendre que la desigualtat no és un concepte abstracte, sinó un fenomen històric i polític que canvia segons l'època i la societat.

Podem reimaginar-nos una nova democràcia? (4)

El ocaso de la democracia: La seducción del autoritarismo 

El llibre "El ocaso de la democracia: La seducción del autoritarismo" (2021) d'Anne Applebaum és una anàlisi profunda sobre com les democràcies liberals occidentals estan sent soscavades des de dins per moviments nacionalistes i autoritaris. L'autora parteix de la premissa que la democràcia no és inevitable i que qualsevol societat, sota les condicions adequades, pot abandonar els seus valors democràtics en favor de l'autocràcia.

A continuació, es detallen els punts clau del llibre segons les fonts proporcionades:

1. El paper dels intel·lectuals (els "clercs")

Applebaum s'inspira en el concepte de Julien Benda sobre la "traïció dels intel·lectuals" per explicar com les noves elits autoritàries no arriben soles al poder. Argumenta que els autòcrates necessiten "clercs" moderns: escriptors, periodistes, blocaires i assessors que utilitzen un llenguatge jurídic i retòric per justificar la violació de la Constitució i la destrucció de les institucions. Aquests clercs sovint són persones formades a les millors universitats que senten un profund ressentiment cap al sistema meritocràtic que no els ha donat el poder que creuen merèixer.

2. La psicologia de l'autoritarisme

L'autora explora la "predisposició autoritària", un tret de personalitat que afecta aproximadament un terç de la població i que es caracteritza per una baixa tolerància a la complexitat i la diversitat. Aquestes persones prefereixen l'ordre, l'homogeneïtat i els relats simplistes. En un món digital ple de cacofonia i debats constants, l'autoritarisme ofereix una solució atractiva per a aquells que se senten irritats per la discòrdia democràtica.

3. Les "Mentides Medianes" i la postveritat

A diferència de les grans mentides totalitàries del segle XX, els autoritaris actuals utilitzen "mentides medianes" o teories conspiranoiques per crear realitats alternatives:

• Polònia: L'ús de la teoria de la conspiració de Smolensk (sobre l'accident aeri del president Kaczynski) per dividir la societat i identificar "patriotes" davant de "traïdors".
• Hongria: La demonització de George Soros com un enemic existencial que orquestra la destrucció de la nació mitjançant la immigració.
• EUA: El foment del "birtherism" (el mite que Obama no era nord-americà) i el cinisme de Donald Trump, que utilitza l'equivalència moral per suggerir que la democràcia no és millor que la dictadura.

4. La nostàlgia restauradora

Applebaum diferencia entre la nostàlgia reflexiva (apreciar el passat) i la nostàlgia restauradora, que és un projecte polític per reconstruir una llar mítica i "reparar" la memòria nacional. Aquest sentiment ha estat clau en:

• El Brexit: Un anhel d'una Anglaterra imperial i especial que no hagi de negociar amb Europa.
• Espanya (Vox): El retorn d'un nacionalisme espanyol rimbombant que reacciona contra el secessionisme català i busca recuperar una unitat tradicional.

5. L'estat unipartidista i la corrupció

L'autora descriu com els nous autoritaris (com Llei i Justícia a Polònia o Fidesz a Hongria) busquen el monopoli del poder soscavant la independència judicial i el servei civil apolític. Aquest sistema no premia el talent, sinó la lleialtat al partit, permetent que amics i familiars dels líders s'enriqueixin mitjançant el nepotisme i el clientelisme estatal.

6. L'impacte de la revolució digital

Les xarxes socials han trencat el consens informatiu que permetia un debat nacional compartit. Els algorismes fomenten la polarització, la ira i el por, creant "cambres d'eco" on la gent ja no comparteix dades fáctiques bàsiques. Això ha facilitat que campanyes virals basades en la desinformació tinguin un èxit sense precedents.

Conclusió: La història circular

El llibre conclou que no hi ha victòries polítiques permanents. Applebaum utilitza l'exemple del cas Dreyfus a França per demostrar que les divisions sobre "qui som com a nació" són cícliques i poden reaparèixer en qualsevol moment. La supervivència de la democràcia depèn de les decisions diàries de les elits i de la ciutadania.

Una visió optimista patològica de la civilització

Peak Human: What We Can Learn from the Rise and Fall of Golden Ages 

L'obra "Peak Human: What We Can Learn from the Rise and Fall of Golden Ages" de Johan Norberg (2025) analitza set de les grans civilitzacions de la història per identificar els factors que permeten el sorgiment d'una edat d'or i les causes que inevitablement en provoquen la caiguda. L'autor defineix una edat d'or com un període caracteritzat per una cultura de l'optimisme que fomenta l'exploració de nous coneixements, l'experimentació tecnològica i un creixement econòmic que destaca sobre les èpoques anteriors i posteriors.

Les claus del sorgiment: Obertura i Inclusió

Norberg argumenta que el progrés no depèn de la geografia o la religió, sinó d'una actitud oberta a les sorpreses i a les idees convencionals importades. Les condicions essencials per a aquestes èpoques són:

• L'absència d'ortodòxies imposades des de dalt, permetent que "misfits" i esvalotadors tinguin espai per innovar.
• L'obertura al comerç internacional, els viatges i la migració, ja que les edats d'or solen aparèixer en cruïlles de cultures.
• Un marc de pau, estat de dret i drets de propietat assegurats que permetin als ciutadans experimentar sense por als capritxos dels governants.

Les set edats d'or analitzades

1. Atenes: Va destacar per la seva intel·ligència i imaginació, creant la primera democràcia i un esperit d'innovació intel·lectual on es prioritzava la veritat sobre la tradició.
2. Roma: La seva força residia en la capacitat d'absorbir i integrar persones, idees i tecnologies d'altres cultures, convertint el títol de "romà" en una identitat política més que ètnica.
3. El Califat Abbàssida: Va actuar com la "cruïlla de l'univers", patrocinant un moviment de traducció de textos grecs i indis i fomentant un mercat global integrat on l'emprenedoria era vista com una activitat noble.
4. La Xina Song: Va estar al llindar d'una revolució industrial amb la invenció de la impremta, la brúixola i la pólvora, a més d'una urbanització massiva i una meritocràcia basada en exàmens.
5. La Itàlia del Renaixement: Va renéixer a través del redescobriment de la llei romana, l'humanisme i la competència entre ciutats-estat independents que actuaven com a laboratoris de pensament.
6. La República Holandesa: Va crear la primera economia moderna basada en la tolerància religiosa i la llibertat de mercat, convertint-se en un refugi per a exiliats i intel·lectuals d'arreu d'Europa.
7. L'Anglosfera: Des de la Revolució Gloriosa fins a la Revolució Industrial i la Pax Americana, ha estat el motor del progrés material i democràtic més gran de la història, permetent per primer cop un creixement sostingut de la població amb una millora dels nivells de vida.

El declivi: El "Gran Filtre del Status Quo"

El llibre subratlla un aspecte depriment: les edats d'or no duren perquè les societats acaben activant un mecanisme de defensa contra el canvi.

• Les elits que s'han beneficiat de la innovació inicial sovint intenten "retirar l'escala" darrere seu per protegir la seva posició, imposant ortodòxies i controls econòmics.
• Quan una civilització se sent amenaçada per guerres, pandèmies o crisis, l'instint humà és buscar seguretat darrere de murs físics i intel·lectuals, cosa que provoca estancament.
• El declivi comença quan la curiositat és substituïda pel control, i les respostes úniques desplacen la lliure indagació.

Conclusió: L'edat d'or actual

L'autor conclou que vivim en l'edat d'or més extraordinària gràcies a la globalització, que ha reduït la pobresa extrema i ha estès el coneixement a tot el món. No obstant això, adverteix sobre senyals ominosos de declivi en l'actualitat, com el retorn del proteccionisme, el nacionalisme i la polarització illiberal tant d'esquerres com de dretes. Norberg tanca el llibre recordant que la destrucció de la llibertat no sol venir de fora, sinó que una nació de persones lliures només pot morir per "suïcidi" si decideix tancar-se al món.

PS. Cal ser molt naïf o optimista patològic per defensar que som a l'edat d'or. A l'autor li convé llegir FT avui i veure com l'encerta en Martin Wolf una altra vegada i ens explica com es vol esborrar la civilització europea. 

*************

PS. La IA em diu, aquests són els llibres clau del 2025 que funcionen com a contrapunt liberal a Rodrik i a la teoria del "món fracturat":

1. El contrapunt total (Filosòfic i Econòmic)

Johan Norberg – Peak Human (2025)

• Per què és el millor contrapunt: Si t'ha agradat The Capitalist Manifesto, aquest és el següent pas. Norberg contraataca la idea que "el sistema està trencat" o que hem arribat al límit del progrés.

• La tesi: Argumenta que el veritable perill no és el mercat ni la tecnologia, sinó la pèrdua de fe en la capacitat humana de resoldre problemes (el que ell anomena "l'esperit obert"). Alerta que quan les societats s'espanten i es tanquen (proteccionisme, control estatal, por al futur), és quan col·lapsen. És una defensa aferrissada de mantenir les societats obertes precisament quan el món sembla fracturar-se.

2. El contrapunt en Economia del Desenvolupament

William Easterly – Violent Saviors (2025)

• Per què és clau: Easterly sempre ha estat la "bèstia negra" de la planificació centralitzada en el desenvolupament (la visió que sovint defensa Rodrik o Sachs de forma més sofisticada).

• La tesi: Easterly critica la nova onada de "salvadors" estatals i líders forts que prometen desenvolupament a través de mà dura i política industrial. Contraposa aquests "salvadors violents" (intervencionistes) als "cercadors" (emprenedors i individus lliures), defensant que el progrés real només ve de la llibertat individual i l'intercanvi voluntari, no de plans governamentals "intel·ligents".

3. El contrapunt Històric (Contra el "Nou New Deal")

George Selgin – False Dawn: The New Deal and the Promise of Recovery (2025)

• Per què és rellevant ara: Molts defensors del "món fracturat" i de la política industrial (com l'administració Biden/Harris als EUA o la UE) citen el New Deal com a model d'èxit de l'Estat dirigint l'economia.

• La tesi: Selgin desmunta aquest mite fundacional. Amb noves dades, argumenta que la intervenció massiva de l'Estat sovint va retardar la recuperació en lloc d'accelerar-la. És una lectura vital per als qui diuen "necessitem un Estat fort com als anys 30", mostrant els perills de repetir aquelles receptes avui dia.

4. El contrapunt Tecnològic/Empresarial

Stephen Witt – The Thinking Machine (2025)

• El context: Mentre que autors com Rodrik demanen regular la IA i dirigir la tecnologia per evitar "disrupcions socials", aquest llibre explica la història de l'èxit de la IA (centrant-se en Nvidia i altres actors) com un triomf del mercat descentralitzat i la presa de riscos, no de la planificació estatal.

• La lliçó: Mostra com les grans solucions als problemes actuals (com la IA) sorgeixen de llocs que cap buròcrata hauria pogut predir ni planificar en un document d'estratègia nacional.

PS. Més de 90 litres de cervesa per cápita cada any. Tot dit i després volen que Ozempic entri pel "seguru".

Les diferències de riquesa al món

World Inequality Report 2026 

L'informe World Inequality Report 2026 (WIR 2026), coordinat per Lucas Chancel, Ricardo Gómez-Carrera, Rowaida Moshrif i Thomas Piketty, i amb contribucions de més de 200 investigadors, proporciona una anàlisi exhaustiva de la desigualtat global en diverses dimensions, incloent-hi la renda, la riquesa, el gènere, el clima, i l'estructura política. L'objectiu de l'informe és oferir dades detallades per alimentar el debat democràtic i proporcionar un marc per a futures polítiques.

A continuació, es resumeixen detalladament els punts clau de l'informe:

1. Desigualtat Econòmica Global: Renda i Riquesa

La desigualtat global es manté a nivells extrems i continua sent una característica persistent del sistema econòmic modern.

• Concentració Extrema: L'1% més ric de la població mundial capta avui el 20% de la renda total i posseeix el 37% de la riquesa global.
• La Cúspide de la Riquesa: El 10% més ric de la població mundial capta el 53% de la renda global total i posseeix el 75% de tota la riquesa. En contrast, la meitat més pobra (el 50% inferior) capta menys del 10% (concretament el 8%) de la renda global i posseeix amb prou feines el 2% de tota la riquesa.
• Concentració Accelerada: La riquesa de multimilionaris i centimilionaris (el 0,001% més ric) ha crescut aproximadament un 8% anual des dels anys noranta, gairebé el doble de la taxa de creixement experimentada per la meitat més pobra de la població. Aquest grup ultra-ric (menys de 60.000 individus) controla avui tres vegades més riquesa que la meitat de la humanitat combinada.
• Riquesa Pública vs. Privada: Gairebé tot l'augment de la riquesa global s'ha concentrat en mans privades des del 1995. La riquesa privada va créixer significativament, mentre que la riquesa pública es va estancar al voltant del 80-90% de la renda mundial o va esdevenir negativa en algunes regions, com Amèrica del Nord i Oceania.

2. Desigualtat Regional

La desigualtat roman molt marcada tant entre regions com dins d'elles.

• Divisió Nord-Sud: Les regions amb ingressos més alts, com Amèrica del Nord i Oceania i Europa, concentren una petita part de la població mundial, mentre que les regions més poblades, com el Sud i Sud-est d'Àsia i l'Àfrica Subsahariana, tenen els ingressos mitjans més baixos. La persona mitjana a Amèrica del Nord i Oceania guanya al voltant de tretze vegades més que la persona mitjana a l'Àfrica Subsahariana.
• Inequitat Interna: La desigualtat de la riquesa és molt més gran que la desigualtat de la renda a l'interior de gairebé totes les regions. A totes les regions excepte Europa, l'1% més ric de la població rep més renda que tota la meitat inferior (el 50% més pobre) combinada.

3. Desigualtat de Gènere

La paritat de gènere continua sent una meta llunyana, tot i que l'educació ha mostrat progressos.

• Ingressos i Treball No Remunerat: Les dones capten actualment poc més d'una quarta part del total dels ingressos laborals mundials (un 28,2% el 2025). Si s'inclou el treball domèstic i de cures no remunerat, que realitzen majoritàriament les dones, aquestes treballen més hores setmanals que els homes a totes les regions (una mitjana de 53 hores per a les dones enfront de 43 per als homes a nivell global).
• Bretxa Salarial Real: Quan es té en compte el treball no remunerat, les dones guanyen només al voltant d'un terç (el 32%) del que guanyen els homes per hora de treball.

4. Desigualtat Climàtica

La crisi climàtica està profundament lligada a la concentració de riquesa, i els costos recauen desproporcionadament en els més pobres.

• Emissions per Propietat de Capital: L'informe introdueix una perspectiva basada en la propietat de capital: el 10% més ric de la població mundial és responsable del 77% de les emissions globals associades a la propietat de capital privat.
• Vulnerabilitat Inversa: El 50% més pobre de la població contribueix només amb el 3% de les emissions basades en la propietat. No obstant això, aquest grup suportarà al voltant del 75% de les pèrdues d'ingressos relatives globals causades pels danys climàtics.

5. El Sistema Financer Global i el "Privilegi Exorbitant"

El sistema financer internacional perpetua la desigualtat entre països.

• Transferència de Renda Sud-Nord: El que es va anomenar el "privilegi exorbitant" dels Estats Units s'ha expandit a un privilegi estructural de les nacions riques. Anualment, aproximadament l'1% del PIB mundial (unes tres vegades més que l'ajuda al desenvolupament) flueix des de les nacions més pobres a les més riques mitjançant transferències netes d'ingressos estrangers (rendiments excessius).
• Conseqüències: Això restringeix la capacitat fiscal dels països en desenvolupament per invertir en serveis essencials com l'educació i la sanitat, i augmenta la desigualtat dins dels països.

6. Fiscalitat Progressiva i Solucions

La desigualtat és una "elecció política", i les polítiques públiques poden revertir-la.

• Regressivitat al Cim: Els sistemes fiscals fallen a la part superior de la distribució: els tipus impositius efectius cauen dràsticament per als multimilionaris i centimilionaris, fent-los pagar proporcionalment menys que la majoria de la població.
• Taxa Mínima Global sobre la Riquesa: L'informe promou la implementació d'una taxa mínima de riquesa per restaurar la progressivitat fiscal. Una taxa global moderada del 3% sobre centimilionaris i multimilionaris podria generar entre el 0,45% i l'1,11% del PIB mundial anualment. Aquests ingressos podrien finançar inversions transformadores en educació, sanitat i adaptació climàtica, i fins i tot podrien duplicar el pressupost d'educació pública als països d'ingressos baixos i mitjans.
• Redistribució: La redistribució a través d'impostos i, especialment, transferències (pensions, beneficis socials) redueix la desigualtat a totes les regions. Les transferències representen la majoria de la reducció de la desigualtat, sovint més del 90%, mentre que els impostos per si sols sovint tenen un impacte mínim o fins i tot regressiu en alguns contextos.

7. Fractures Polítiques i Democràcia

La desigualtat econòmica està remodelant la política democràtica i debilitant les coalicions redistributives.

• Fragmentació Política: La representació de la classe treballadora als parlaments és baixa i ha disminuït.
• Elits Múltiples: A les democràcies occidentals, s'ha produït una desconnexió entre la renda i l'educació com a factors de vot: els votants amb més estudis es desplacen cap a l'esquerra ("esquerra brahmin"), mentre que els votants amb ingressos alts romanen alineats amb la dreta ("dreta mercantil").
• Divisions Territorials: La geografia ha ressorgit com un eix de conflicte central, amb polarització creixent entre els centres metropolitans i les perifèries rurals. Aquesta divisió fragmenta els votants de la classe treballadora i complica la formació de coalicions per a la reforma redistributiva. La capacitat explicativa de la "classe geosocial" (combinació d'estatus socioeconòmic i ubicació territorial) és avui més gran que mai.

PS. Sobre Piketty.

El llibre més famós de Thomas Piketty sobre aquest tema és "El capital al segle XXI" (Le Capital au XXIe siècle), publicat originalment el 2013.

Aquesta obra es va convertir en un fenomen mundial perquè analitza dades de més de 250 anys per explicar com es distribueix la riquesa i per què la desigualtat tendeix a créixer en les economies capitalistes.

Idees clau del llibre

• La fórmula $r>g$: Piketty sosté que quan la taxa de rendiment del capital ($r$) és superior a la taxa de creixement econòmic ($g$), la riquesa heretada creix més ràpid que la producció i els salaris. Això porta inevitablement a una concentració extrema de la riquesa en mans d'uns pocs.

• Retorn al "capitalisme de rendistes": L'autor adverteix que estem tornant a una estructura de desigualtat similar a la del segle XIX, on el patrimoni heretat té més pes que el treball o el mèrit personal.

• Propostes de solució: Per frenar aquesta tendència, Piketty proposa mesures com un impost progressiu global sobre el capital i una major transparència financera internacional.

Altres llibres rellevants de l'autor

Si t'interessa aprofundir en el seu pensament, Piketty ha continuat explorant aquests temes en obres posteriors:

1. "Capital i ideologia" (2019): Una continuació molt més extensa on analitza com les societats han justificat la desigualtat al llarg de la història a través de sistemes ideològics i polítics.

2. "Una breu història de la igualtat" (2021): Una síntesi més accessible que repassa l'evolució cap a una major igualtat des de finals del segle XVIII i proposa vies per continuar aquest progrés.

3. "L'economia de les desigualtats": Un llibre anterior i més breu on ja introduïa les bases de l'anàlisi econòmica sobre la distribució de la renda. 

Com que el llibre de Thomas Piketty va tenir un impacte tan gran, van sorgir ràpidament diverses obres i autors que en qüestionen les premisses, les dades i les conclusions.

El llibre més directe i conegut que s'oposa a les seves tesis és:

1. "Anti-Piketty: Capital for the 21st Century"

Aquesta és una obra col·lectiva editada per Jean-Philippe Delsol, Nicolas Lecaussin i Emmanuel Martin. Reuneix assajos de més de 20 economistes i acadèmics d'arreu del món.

• L'argument principal: Acusen Piketty d'utilitzar dades esbiaixades o incompletes i de tenir una visió massa "apocalíptica".

• Crítica al capital: Argumenten que Piketty barreja conceptes: posa en el mateix sac el capital productiu (màquines, empreses) amb el capital immobiliari (habitatges), cosa que distorsiona la seva fórmula $r > g$.

2. "Anti-Piketty" de Juan Ramón Rallo

En l'àmbit hispànic, l'economista liberal Juan Ramón Rallo va escriure una refutació molt detallada titulada precisament Anti-Piketty.

• Punts clau: Rallo sosté que la desigualtat no és un problema per se si els nivells de vida de tothom pugen. També argumenta que Piketty ignora el paper crucial de l'emprenedoria i el risc: el capital no genera rendibilitat de manera "automàtica", sinó que requereix una gestió que pot fracassar.

3. Altres autors i llibres crítics

A banda d'aquests llibres directes, hi ha acadèmics de renom que han publicat crítiques de pes:

• Deirdre McCloskey ("Bourgeois Equality"): Critica Piketty per centrar-se només en la riquesa material i oblidar que el gran salt de la humanitat des del segle XVIII no ha vingut de l'acumulació de capital, sinó de les idees i la innovació.

• Acemoglu i Robinson ("Why Nations Fail"): Aquests autors argumenten que la desigualtat no depèn d'una "llei natural del capitalisme" ($r > g$), sinó de les institucions (lleis, polítiques, corrupció). Segons ells, si les institucions són inclusives, el sistema tendeix a l'equilibri.

• Chris Giles (Financial Times): No és un llibre, però és una de les crítiques més famoses. Giles va publicar una investigació on afirmava que les dades de Piketty sobre el Regne Unit i Suècia tenien errors de càlcul significatius que podrien invalidar part de la seva tesi.