Podem reimaginar-nos una nova democràcia? (8)

The Revolutionary Center: The Lost Genius of Liberalism 

El llibre "The Revolutionary Center: The Lost Genius of Liberalism" (2026), d'Adrian Wooldridge, és una defensa apassionada i una proposta de reconstrucció del liberalisme en un moment de crisi profunda. L'autor argumenta que el liberalisme ha passat de ser una força revolucionària que va crear el món modern a ser el credo d'una elit decadent i desconnectada, i que la seva salvació depèn de recuperar el seu "geni perdut" mitjançant una síntesi de reformes radicals.

I. Com el liberalisme va crear el món modern

Wooldridge descriu el món preliberal com un estat estàtic, jeràrquic i dominat per la pertinença al grup i la certesa religiosa. El liberalisme va néixer com un antídot a l'estancament econòmic i a les guerres de religió.

• Els Proto-liberals: Tres pensadors van establir-ne les bases: Erasmus (l'actitud de tolerància i oposició al frenesí ideològic), Hobbes (la idea del contracte social i que la societat comença amb l'individu) i Montesquieu (la necessitat de limitar el poder mitjançant la seva divisió).
• La Revolució de la Mobilitat: La Revolució Industrial va introduir el creixement sostingut, forçant les societats a ser mòbils. El liberalisme va triomfar en ser l'única filosofia que reconeixia la inevitabilitat del moviment.
• L'Individu Sobirà: Es va produir una transició d'un món de "ser" (estatus heretat) a un món de "devenir" (assoliment individual). Això es va traduir en el dret a la privadesa, el lliure mercat i el culte a l'auto-millora (Samuel Smiles).
• Mèrit i Tolerància: Les revolucions americana i francesa, juntament amb la reforma del funcionariat britànic, van substituir l'aristocràcia del naixement per la del talent. Paral·lelament, la tolerància va passar de ser una solució per a la pau social a ser una eina per al desenvolupament de l'excel·lència intel·lectual (John Stuart Mill).

II. Com el liberalisme va salvar el món

Al segle XIX, el liberalisme de laissez-faire es va estancar, posant en risc la seva supervivència davant el nacionalisme i el socialisme.

• El Nou Liberalism: Líders com Lloyd George i Theodore Roosevelt van adaptar el credo per permetre l'activisme estatal en educació i benestar, no per destruir l'individualisme, sinó per donar a tots la capacitat de competir (igualtat d'oportunitats).
• L'Ordre de la Postguerra: Després del col·lapse global de 1914-1945 i l'auge dels dictadors, el liberalisme es va reinventar mitjançant l'hegemonia dels EUA i la creació d'institucions com l'ONU i el Banc Mundial.
• Els Filòsofs de la Crisi: Keynes va demostrar que l'estat havia d'intervenir per gestionar la demanda i evitar depressions. Els ordoliberals alemanys van crear l'economia social de mercat per evitar la concentració de poder que havia permès l'ascens del nazisme. Els liberals de la Guerra Freda (Berlin, Aron, Shklar) van emfatitzar el pluralisme de valors i el "liberalisme de la por" davant el totalitarisme.

III. Els enemics de la llibertat

L'autor identifica diverses forces que han corromput el liberalisme des de dins i l'ataquen des de fora:

• La Corrupció de l'Elit: L'elit liberal actual s'ha convertit en una casta hereditària que practica el nepotisme (com els "nepo babies" de Hollywood o els càrrecs en organismes internacionals), utilitza credencials per protegir-se de la competència i gaudeix de privilegis fiscals.
• El Splintering (Fragmentació): El liberalisme s'ha dividit en tres faccions antagòniques: el neoliberalisme (fonamentalisme de mercat), el liberalisme d'esquerres (política d'identitat o woke) i el liberalisme de gestió (tecnocràcia global desconnectada de la democràcia).
• La Amenaça Tecnològica i l'Identitarisme: El capitalisme d'informació ha creat monopolis que manipulen l'atenció i erosionen la privadesa. Paral·lelament, la política d'identitat (tant d'esquerres com de dretes) prioritza el grup sobre l'individu, destruint el principi de neutralitat de l'estat.
• El Retorn dels Autòcrates: El lideratge de Putin, Xi Jinping, Modi i l'ascens de Trump representen un retorn al patrimonialisme i a la força bruta, aprofitant-se de les debilitats i el sentiment de pèrdua de control de les societats liberals.

IV. Com el liberalisme pot tornar a salvar el món

Wooldridge proposa el "Solució John Stuart Mill": un liberalisme que es mou simultàniament a l'esquerra i a la dreta per recuperar la legitimitat.

1. Moure's a l'Esquerra: Ser més durs amb l'elit corporativa, combatre el "rent-seeking" (cerca de rendes) i regular les tecnològiques i la indústria alimentària per protegir la salut pública.
2. Moure's a la Dreta: Recuperar la importància del caràcter, l'autoritat legítima i l'excel·lència. Això inclou un "paternalisme liberal" per combatre l'addicció a les drogues i la tecnologia.
3. Reequilibrar: Cal trobar un punt mitjà entre l'elitisme i la democràcia (donant més pes a la decisió popular), entre el globalisme i el localisme (reforçant el nacionalisme liberal) i entre l'optimisme ingenu i la por vigilant.
4. Reparar l'Escala de l'Oportunitat: Wooldridge proposa abolir les preferències per a fills d'antics alumnes (legacies) a les universitats, reforçar els tests objectius (SAT) per detectar talent independentment de la classe social i recuperar l'educació liberal clàssica per formar líders amb judici i no només experts.

En conclusió, el liberalisme no ha fallat per naturalesa, sinó que ha estat víctima del seu propi èxit i de la decadència dels qui el representen. La via cap al futur és un Centre Revolucionari que combati l'extremisme d'ambdós bàndols i torni a posar la llibertat individual i la millora de la societat al cor de la política.

En definitiva, la "Solució Mill" no és un dogma fix, sinó una actitud de "moltes cares" (many-sidedness) que permet al liberalisme adaptar-se a les noves realitats sense trair els seus valors fonamentals de llibertat individual i pluralisme.

Segons el llibre de Wooldridge, l'elit liberal actual està fallant perquè s'ha convertit en una casta decadent, tancada i desconnectada de la realitat que originàriament havia de servir. Els principals motius d'aquest fracàs es detallen a continuació:

Corrupció i Carrerisme

L'autor sosté que la fe que abans movia revolucionaris valents s'ha convertit en el credo d'una elit que actua per interès propi. En lloc de defensar principis amb coratge, molts membres de l'establishment es mouen per la recerca de títols elegants i la seguretat de càrrecs vitalicis, substituint el "Llibre dels Màrtirs" pel "Llibre dels Carreristes". Aquesta elit "viu del liberalisme" en lloc de "viure per al liberalisme".

Privilegis de Casta i Nepotisme

L'elit ha creat una sèrie de privilegis que recorden els de l'antic règim feudal, com ara exempcions fiscals per a treballadors d'organismes internacionals o immunitat diplomàtica per a delictes menors. A més, protegeixen la seva posició mitjançant:

• Nepotisme: Es detecta una forta presència de "nepo babies" a Hollywood, dinasties familiars en la política i preferències per a fills d'antics alumnes (legacies) a les universitats d'elit.
• Barreres a la competència: Utilitzen un sistema complex de llicències, credencials i connexions familiars per protegir els seus llocs de treball de la competència real.

Arrogància i Desconnexió Social

Existeix un abisme entre els qui es reuneixen a la "muntanya màgica" de Davos i la resta del món. L'elit ha practicat un triomfalisme excessiu, ignorant com les seves polítiques (com la desregulació financera o la globalització sense frens) han devastat ciutats industrials i han creat "morts de desesperació" entre la classe treballadora. Wooldridge assenyala que l'elit sovint defensa fronteres obertes perquè en treu beneficis (com servei domèstic barat), mentre que els costos els pateixen els ciutadans que no tenen les seves defenses econòmiques.

Decadència Intel·lectual i Tecnocràcia

L'elit ha substituït l'autoritat moral i el judici per la mera expertesa tècnica i el llenguatge buit de la gestió corporativa.

• Lideratge sense passió: Els líders actuals són incapaços de parlar des del cor, utilitzant un llenguatge burocràtic que no connecta amb la gent, el que facilita l'ascens dels populistes que sí que semblen parlar amb sinceritat.
• Segrest per la identitat: En lloc de defensar la meritocràcia universal, s'han deixat portar per polítiques d'identitat que divideixen la societat en grups antagònics, traint el principi liberal de jutjar les persones pel seu caràcter individual.

El fracàs davant el populisme

L'elit sol descartar les causes populistes com a simple ignorància de les masses, en lloc d'entendre que moltes queixes són greuges reals per la pèrdua de control sobre les seves vides i comunitats. Aquesta actitud prepotent alimenta un cercle viciós on, com més es tanquen els liberals en les seves "illes fortificades", més s'enfurisme el poble i més suport reben els líders autòcrates.

Segons l'obra d'Adrian Wooldridge, el pas d'una societat basada en l'estatus heretat (aristocràcia de naixement) a una basada en el mèrit (aristocràcia del talent) va ser fruit d'un procés transformador impulsat principalment per quatre grans revolucions:

Les quatre revolucions del mèrit

• La Revolució Industrial: Va ser el motor més fonamental, ja que va canviar la base material de la civilització de la terra (propietat heretada) a l'enginy. Personatges com Richard Arkwright o Robert Stephenson van prosperar no pel seu cognom, sinó per crear productes revolucionaris com la màquina de filar o la locomotora de vapor.
• La Revolució Americana: Impulsada per la visió d'una igualtat d'oportunitats, líders com Thomas Jefferson van advocar per substituir l'aristocràcia "artificial" de la terra per una aristocràcia "natural" de "virtut i talents".
• La Revolució Francesa: Tot i els seus excessos, va néixer com una revolta contra el privilegi hereditari en nom de la igualtat universal. La Declaració dels Drets de l'Home (Article 6) va establir que tots els ciutadans eren elegibles per a càrrecs públics segons la seva capacitat. Més tard, Napoleó va consolidar la idea de "carreres obertes als talents".
• La Revolució de la "Competició Oberta" a Gran Bretanya: Va ser una transició pacífica però profunda on reformadors com Thomas Macaulay o Sir Charles Trevelyan van canviar els criteris de selecció per a les universitats, el funcionariat i l'exèrcit. Es va passar del patronatge i les connexions personals a la competició i els exàmens escrits.

Raons subjacents del canvi

Aquest trànsit no va ser només polític, sinó que es va recolzar en dos pilars:

• Intuïció moral: La idea cristiana que tots els individus tenen un ésser interior igual davant de Déu.
• Fet empíric: El reconeixement que el talent humà no respecta el rang social: "els reis engendren idiotes i els pagesos genis". A mesura que la societat va valorar més la productivitat, l'èxit només va ser possible substituint l'herència per l'assoliment.

Conseqüències del pas al mèrit

Amb la desaparició de la riquesa hereditària i els prerrogatives de naixement com a eixos estructuradors, la font principal de disparitat entre les persones va passar a ser la ment. Mesurar la capacitat intel·lectual i oferir oportunitats basades en aquesta habilitat es van convertir en els trets definitoris de la nova societat liberal. Segons l'autor, aquest canvi va permetre que la pregunta "qui és la teva família?" fos substituïda per "a quina universitat vas anar?" o "què saps fer?".

PS. Més entrades

Podem reimaginar-nos una nova democràcia? (7)

 Elites and Democracy

El llibre "Elites and Democracy" (2026), escrit per Hugo Drochon, és una obra acadèmica que busca reconciliar la realitat inevitable del govern de les elits amb l'ideal de la democràcia. La tesi central del llibre és que, si bé les elits sempre manen, la democràcia s'ha d'entendre com el repte perpetu de les noves elits ascendents contra les elits establertes, un concepte que l'autor anomena "democràcia dinàmica".

A continuació se'n presenta un resum detallat estructurat per les seves parts principals:

1. El marc teòric: Els teòrics de l'elit (Mosca, Pareto i Michels)

Drochon comença recuperant el pensament del "triumvirat" original que va estudiar el poder de les minories a principis del segle XX:

• Gaetano Mosca i la Classe Dirigent (Capítol 1): Mosca va ser el primer a teoritzar de forma moderna que una minoria organitzada sempre triomfa sobre una majoria desorganitzada. Drochon destaca els seus conceptes de "defensa jurídica" (l'equilibri de forces socials) i la "fórmula política" (la base moral que justifica el poder).
• Vilfredo Pareto i la Circulació d'Elits (Capítol 2): Pareto va introduir el terme "elit" i la idea que la història és un cementiri d'aristocràcies que degeneren. Divideix les elits en "lleons" (que governen per la força i la fe) i "guineus" (que governen amb astúcia i combinació). També alerta sobre la "plutocràcia demagògica", on els rics manen rere una façana democràtica.
• Robert Michels i la Llei de Ferro de l'Oligarquia (Capítol 3): Michels argumenta que qualsevol organització, fins i tot un partit socialista, acaba sent oligàrquica per necessitats tècniques i psicològiques. Drochon ressalta que Michels va proposar "pal·liatius" com l'educació de les masses i la competència entre oligarquies per mitigar aquest efecte.

2. La transició a la modernitat: Schumpeter i Dahl

El llibre traça com aquestes idees "elitistes" europees van ser domesticades i adaptades a la ciència política nord-americana post-Segona Guerra Mundial:

• Joseph Schumpeter (Capítol 4): Va definir la democràcia de forma minimalista com una competició entre líders polítics per obtenir el vot popular, eliminant la idea romàntica que el "poble" té una voluntat prèvia a l'elecció.
• Robert Dahl i C. Wright Mills (Capítol 5): Reconstrueix el gran debat de 1956. Mentre Mills denunciava l'existència d'una "elit del poder" unificada (militars, rics i polítics), Dahl defensava la "poliarquia" o govern de minories, on moltes elits diferents competeixen i es limiten mútuament.

3. Raymond Aron i les elits dividides (Capítol 6)

Drochon dedica un capítol clau a Raymond Aron, qui va utilitzar els "maquiavel·lians" per criticar tant el marxisme com el totalitarisme. Aron sostenia que la llibertat només existeix si l'elit està dividida en institucions independents (polítics, militars, intel·lectuals, líders sindicals) que competeixen entre si, evitant que una sola institució monopolitzi el poder.

4. La "Democràcia Dinàmica" i l'actualitat

En la conclusió, l'autor aplica aquestes teories per analitzar la política contemporània (Trump, Brexit, populisme):

• Definició: La democràcia no és un lloc on s'arriba o un conjunt fix de regles, sinó el moviment de les onades (noves forces socials) trencant contra l'escull (l'elit establerta).
• El perill de la cristal·lització: El llibre adverteix que el risc més gran per a una societat és que la circulació d'elits s'aturi (societats gerontocràtiques o tancades), cosa que sol precedir a la revolució.
• Anàlisi de Donald Trump: L'autor descriu Trump com un "lleó" que utilitza noves tecnologies (com X) per forçar un canvi de règim des de dins, reemplaçant completament l'elit establerta ("buidar el pantà") amb una nova elit vinculada als magnats tecnològics.

Drochon proposa una visió de la democràcia que és realista (accepta que pocs manen) però exigent (requereix que aquests pocs estiguin en constant amenaça de ser reemplaçats per nous líders procedents de la base social).

Segons les fonts, la cristal·lització de les elits es produeix quan la classe dirigent es tanca sobre si mateixa, esdevé estacionària i deixa de permetre l'entrada de nous elements procedents de les capes baixes de la societat. Aquest fenomen comporta perills greus per a la estabilitat i la supervivència d'una nació:

• Risc de revolució violenta: Tant Mosca com Pareto adverteixen que si la circulació d'elits s'atura i la classe dirigent esdevé una casta tancada, la pressió de les noves forces socials creix fins que provoca un esclat. Quan la distància entre els sentiments dels governants i els dels governats es fa massa gran i l'elit no s'adapta, el resultat sol ser l'enderrocament violent del sistema.
• Decadència i "mort de les nacions": Mosca afirma de manera contundent que les nacions moren quan les seves classes dirigents són incapaces de reorganitzar-se per satisfer les necessitats dels temps canviants. La manca de "sang nova" i de vida en les esferes de poder porta a un esgotament de l'energia política i social.
• Estancament social i econòmic: Per a Pareto, una societat cristal·litzada és una societat "estacionària", sovint dominada pels "rendistes" en lloc dels "especuladors" o innovadors. Aquesta manca de dinamisme frena el progrés i la capacitat d'innovació del sistema.
• Vulnerabilitat davant de nous líders carismàtics: La cristal·lització pot crear un buit de representació que facilita l'ascens de figures que prometen "buidar el pantà" o substituir completament l'elit establerta, utilitzant la insatisfacció popular per forçar canvis de règim dràstics.

En resum, la cristal·lització és vista pels teòrics de l'elit com l'antítesi de la democràcia dinàmica, ja que impedeix la renovació necessària perquè el sistema es mantingui equilibrat i legítim davant la societat.

Podem reimaginar-nos una nova democràcia? (6)

The Revolution to Come: A History of an Idea from Thucydides to Lenin 

L'obra "The Revolution to Come: A History of an Idea from Thucydides to Lenin" (2025), de Dan Edelstein, ofereix una genealogia intel·lectual de com el concepte de "revolució" ha passat de ser vist com una catàstrofe destructiva a ser considerat un motor de progrés humà.

1. L'Antiguitat: La Revolució com a Desastre

Per als pensadors clàssics, la revolució (stasis) era un esdeveniment gairebé sempre negatiu, associat a la violència extrema, la desintegració social i la pèrdua de valors morals.

• Tucídides: Va descriure la revolució a Corcira com una "contagi" de crueltat on les paraules perdien el seu sentit i els pares mataven els fills. Per a ell, la història era útil precisament per aprendre a evitar aquests horrors.
• Polibi i l'Anaciclosi: Va teoritzar que els governs segueixen un cicle natural i repetitiu de sis formes (monarquia , tirania, aristocràcia , oligàrquía , democràcia , oclocràcia , tornada a la monarquia).
• La solució clàssica: L'única manera d'aturar aquest cicle destructiu era una constitució equilibrada o mixta (com la de la República Romana), que utilitzés "frens i contrapesos" (checks and balances) per mantenir l'estabilitat.

2. L'Origen del Terme: La Roda de la Fortuna

Edelstein argumenta que la paraula "revolució" no s'utilitzava amb sentit polític a l'antiguitat. La seva adopció com a terme tècnic va sorgir amb la traducció de Polibi al segle XV.

• Etimologia: Prové de reuoluo (rodar cap enrere) i inicialment descrivia un moviment circular astronòmic o el gir de la Roda de la Fortuna de la deessa Fortuna.
• Neutralització: En traduir l'anacyclosis de Polibi com a "revolució", els traductors del segle XVI (com Domenichi o Musculus) van convertir un cicle sencer en un esdeveniment singular, creant un terme més neutre que "sedició" o "mutació".

3. Les Revolucions Polybianes: Anglaterra i Amèrica

Fins a finals del segle XVIII, les revolucions es veien com restauracions de l'ordre, no com salts cap al futur.

• El model anglès: La constitució anglesa (Rei, Lords i Comuns) es veia com l'encarnació perfecta de la teoria de Polibi. La Revolució Gloriosa de 1688 va ser entesa com una tornada a aquest equilibri antic.
• La Revolució Americana: Edelstein la defineix com la "última revolució polybiana". Els fundadors dels EUA (com Adams i Madison) no buscaven transformar la societat, sinó crear un sistema de frens per evitar canvis bruscos i protegir la propietat.

4. El Gir de la Il·lustració: Revolució com a Progrés

A mitjans del segle XVIII, a França, sorgeix una visió radicalment nova on la revolució esdevé una força positiva.

• La doctrina del progrés: Pensadors com Turgot van argumentar que la història no era cíclica, sinó una marxa lenta cap a la perfecció de la raó. Per a ell, les revolucions eren "escales de la història" necessàries per racionalitzar l'Estat.
• Voltaire: Va començar a utilitzar el terme per descriure grans canvis culturals (Renaixement, Reforma) i va encoratjar els monarques il·lustrats a liderar "revolucions des de dalt".
• Condorcet: Va predir una gran revolució futura on la raó eliminaria tots els desacords i la humanitat seria finalment feliç perquè tots "seríem el mateix".

5. La Modernitat: Dictadura i el "Leviatan Vermell"

La visió progressista va canviar la naturalesa de la violència revolucionària.

• Socialisme i Utopía: El desacord amb el liberalisme (vist com una eina dels rics) va portar al socialisme, que buscava un "edat d'or" futura.
• La Dictadura com a drecera: Si el futur perfecte és inevitable, la dictadura esdevé una "drecera temporal" justificada per arribar-hi abans.
• Marx i la "Revolució en Permanència": Marx va elevar el Terror francès a llei de la història, argumentant que la classe obrera havia d'utilitzar la violència terrorista contra la reacció de forma indefinida.
• El Leviatan Vermell: En revolucions com la russa o la xinesa, la necessitat de consens sobre el camí "correcte" cap al futur porta a una autoritat absoluta (Lenin, Stalin, Mao) que purga qualsevol interpretació diferent com a "contra-revolucionària".

Conclusió: La Revolució que ve

El llibre conclou advertint que, en el segle XXI, la major amenaça pot ser una "revolució silenciosa": el deteriorament de les institucions democràtiques des de dins per líders electes, un canvi de règim imperceptible que ningú nota fins que és massa tard.

La noció de la "revolució que ve" és un producte de la modernitat que entén la història no com un cicle repetitiu, sinó com una marxa progressiva cap a la perfecció de la raó. On els antics veien la revolució com una catàstrofe destructiva (stasis), els pensadors il·lustrats la van redefinir com un motor del progrés i una porta d'accés a un futur radicalment millor. Aquesta visió moderna es basa en la creença que el progrés acabarà eliminant tot desacord, creant un consens universal sobre el que és una societat justa. No obstant això, aquesta expectativa de consens té un vessant perillós: si s'assumeix que la revolució és el camí cap a la veritat, qualsevol oposició és catalogada com una "contra-revolució" que cal suprimir pel bé del futur. Per gestionar la manca de consens real durant el procés, les revolucions modernes sovint busquen un "Leviatan Vermell", un líder suprem o dictador que tingui l'autoritat de fixar el significat de la revolució i silenciar les dissensions. Aquesta autoritat es legitima mitjançant la lògica del futur perfecte, on les accions autoritàries o violentes del present es consideren justificades per la perfecció i felicitat que la revolució haurà lliurat finalment. En l'actualitat, l'obra adverteix que la "revolució que ve" podria no ser un esdeveniment espectacular de masses, sinó un procés silenciós de retrocés democràtic on el règim es transforma des de dins de manera gairebé imperceptible.

Podem reimaginar-nos un nou capitalisme? (16)

 How Silicon Valley Unleashed Techno-feudalism

El llibre "How Silicon Valley Unleashed Techno-feudalism" de Cédric Durand analitza com l'economia digital ha transformat el capitalisme en un sistema que evoca relacions de dependència i extracció de rendes pròpies de l'època medieval. L'autor sosté que la revolució tecnològica no ha rejovenit el sistema, sinó que ha alterat la seva lògica interna cap al que anomena la hipòtesi tecno-feudal.

Introducció: La distopia cyberpunk es fa realitat

Durand utilitza el manual del joc de rol Cyberpunk de 1990 per il·lustrar una visió on les corporacions gegants, més poderoses que l'Estat, esdevenen feus que protegeixen i controlen els seus "stakeholders". L'autor argumenta que elements d'aquesta fantasia, com el control ferri sobre el territori digital i la pèrdua de poder democràtic, s'estan manifestant en el present. La pregunta central és si la motivació del benefici i la fluïdesa digital han canviat la lògica sistèmica cap a una regressió tecno-feudal.

Capítol 1: La pobresa de l'ideologia californiana

Aquest capítol reconstrueix la genealogia del consens de Silicon Valley, que va substituir el consens de Washington a partir dels anys 2000.

• L'origen ideològic: Es basa en la hibridació de la contracultura hippie dels anys 60 (autonomia, llibertat) amb els principis del lliure mercat abraçats pels emprenedors californians. Documents com la Magna Carta per a l'era del coneixement van prescriure un futur on l'Estat s'havia de retirar per deixar pas a la competència dinàmica.
• Els cinc paradoxes del nou capitalisme: Durand identifica cinc contradiccions on la realitat ha negat el mite:
  1. El retorn dels monopolis: Les start-ups àgils s'han convertit en monopolis tallants que devoren tota competència.
  2. Preferència pel control: En lloc d'alliberar el treballador, les eines digitals han intensificat el control i la vigilància en el lloc de treball (com als magatzems d'Amazon).
  3. Polarització espacial: L'economia dels intangibles ha concentrat la riquesa en uns pocs hubs urbans, augmentant la segregació i la desigualtat.
  4. Innovació sense creixement: Tot i el desplegament tecnològic, la productivitat i el creixement del PIB s'han estancat (paradoxa de Schumpeter).
  5. Resiliència de l'Estat emprenedor: L'èxit dels EUA depèn d'un "Estat desenvolupista ocult" (recerca militar i pública), mentre que Europa ha fallat en seguir el mite del mercat pur.
• Refeudalització de l'esfera pública: Seguint Habermas, Durand descriu com el debat democràtic s'ha buidat, convertint el ciutadà en un consumidor passiu de propaganda i entreteniment professionalitzat.

Capítol 2: Sobre la dominació digital

L'autor explora com el control de les dades i els algoritmes crea noves formes de poder.

• L'era de la conquesta: El ciberespai s'ha tractat com una nova frontera on cal "plantar la bandera" per extreure dades, un recurs escàs i estratègic.
• Capitalisme de vigilància: Seguint Shoshana Zuboff, Durand analitza com el "Gran Altre" (Amazon, Google, Facebook) utilitza dades per predir i, finalment, dirigir el comportament humà mitjançant algoritmes i experiments massius en línia sense consentiment informat.
• La nova gleva digital: Els usuaris i les empreses esdevenen "captius" de les plataformes a causa dels efectes de xarxa i els alts costos de sortida. Les plataformes funcionen com feus on la dominació econòmica i política es fusiona.
• El nexe corporatiu-estatal a la Xina: El sistema de crèdit social xinès s'utilitza com a exemple de gestió automatitzada de la vida social, on l'Estat i les firmes tecnològiques col·laboren per disciplinar la població.

Capítol 3: Els rendistes de l'intangible

Aquest capítol se centra en les conseqüències econòmiques dels actius immaterials (programari, marques, bases de dades).

• Monopolis intel·lectuals: El sistema ha permès que el coneixement es tanqui mitjançant drets de propietat intel·lectual cada cop més estrictes, creant un capitalisme de monopoli intel·lectual.
• Mecanismes de renda: Durand identifica quatre tipus de rendes que permeten a les grans empreses capturar valor sense produir-lo directament:
  1. Rendes de propietat intel·lectual: Patents i copyrights.
  2. Rendes de monopoli natural: Control d'infraestructures crítiques com les de Apple o Bosch.
  3. Rendes diferencials: Diferència entre els baixos costos marginals dels intangibles i els alts costos dels tangibles.
  4. Rendes d'innovació dinàmica: Ús de les dades de proveïdors i clients per millorar la pròpia posició competitiva (cas de Walmart o Amazon).
• Guerra entre monopolis: Es descriu el conflicte entre els gegants de les plataformes i els amos de les infraestructures físiques (com les telecos), que lluiten pel control del flux d'informació.

Capítol 4: La hipòtesi tecno-feudal

L'últim capítol defineix formalment la transició del capitalisme al tecno-feudalisme.

• Definició de feudalisme: Durand recorda que el feudalisme es basava en el dominium (poder polític i econòmic fusionat sobre homes i terra), el treball no lliure i l'extracció de l'excedent mitjançant la predació i la força.
• Lògica del tecno-feudalisme: A diferència del capitalisme clàssic, que es mou per la inversió productiva i la competència, el tecno-feudalisme es mou per la predació. Les inversions es dirigeixen al control i l'expansió de les rendes digitals en lloc de la millora de les forces de producció.
• Dependència i captura: L'existència social dels individus depèn ara de la "gleva digital". En aquest escenari, les plataformes funcionen com a operadors que retornen el poder col·lectiu als individus de forma fragmentada i controlada per l'algoritme.

Conclusió: Fortunes i infortunis de la socialització

Durand conclou que el tecno-feudalisme és una forma degenerada de capitalisme on la predació preval sobre la producció. Això porta a una subsumpció total de l'individu, amb pèrdua d'identitat i autonomia. Tanmateix, l'autor veu una escletxa d'emancipació: les mateixes forces de socialització i càlcul algorítmic podrien permetre una planificació democràtica i el desenvolupament de l'individu "total" si el control deixés d'estar en mans d'unes poques ciutadelles feudals.

PS. Explicació de la planificació democràtica

Segons l'obra de Cédric Durand, la planificació democràtica es planteja com una alternativa emancipadora al control exercit per les "ciutadelles tecno-feudals" i a la "detallada i empobridora perspectiva de la mercaderia" (el mercat).

Aquests són els punts clau per entendre què vol dir aquest concepte en el context del llibre:

• Ús de la "mà invisible" dels algoritmes: El text suggereix que, gràcies als bucles de retroalimentació digital i al processament de masses de dades, avui és possible un nou tipus de càlcul econòmic que podria ajustar la producció i el consum en temps real sense passar pel mercat.
• Democràcia econòmica real: A diferència de la planificació corporativa actual (on empreses com Amazon o McKinsey utilitzen algoritmes per maximitzar el benefici i el control), la planificació democràtica requeriria una "democràcia econòmica genuïna". Això implica que el domini sobre les qüestions econòmiques sigui col·lectiu i conscient, incloent-hi la seva relació amb la biosfera.
• Reinversió en la subjectivitat: Per evitar la "desrealització" de l'individu (on les màquines decideixen per nosaltres), la planificació democràtica ha d'anar lligada a un retorn de l'autonomia de decisió als individus, permetent que aquests guanyin noves formes de control sobre les seves pròpies vides i eleccions.
• L'individu "totalment desenvolupat": Inspirant-se en visions utòpiques com la de Red Star d'Alexander Bogdanov, Durand descriu un sistema on el coneixement de les necessitats socials i les mancances de treball es comunica de manera transparent, permetent que cada persona pugui triar i canviar d'activitat segons els seus desitjos i les necessitats de la societat.

En resum, la planificació democràtica és la proposta d'utilitzar les forces de socialització i càlcul algorítmic —que actualment serveixen per a la predació tecno-feudal— per aconseguir una gestió col·lectiva, conscient i lliurement escollida de l'economia.

PS. Trump i el tecnofeudalisme, en un documental.

Podem reimaginar-nos una nova democràcia? (5)

On Liberalism: In Defense of Freedom

 Aquest és un resum del llibre "On Liberalism: In Defense of Freedom" (2025), de Cass R. Sunstein, que analitza el liberalisme com una tradició en evolució i sota pressió.

1. Fonaments i definició del liberalisme

El liberalisme no és una ideologia estreta, sinó una "gran carpa" que prioritza la llibertat (associada a l'agència humana) i el pluralisme. Sunstein el defineix a través de sis pilars: llibertat, drets humans, pluralisme, seguretat, estat de dret i democràcia deliberativa. Històricament, el terme "liberal" prové de la "liberalitat" (generositat i esperit obert cap al bé comú), i no es va convertir en un concepte polític fins a la França de principis del segle XIX, amb figures com Madame de Staël, per defensar la llibertat contra l'egoisme i l'autoritarisme.

2. El "Constitucionalisme d'Experiments de Vida"

Inspirant-se en John Stuart Mill, Sunstein proposa que l'essència del liberalisme és protegir els "experiments de vida".

• Agència individual: Cada persona ha de ser l'autora de la seva pròpia narrativa vital, provant diferents camins en la religió, la família, la feina o el sexe.
• Benefici social: Aquests experiments no només ajuden l'individu, sinó que permeten que la societat aprengui del que funciona i del que fracassa, evitant la "tirania de l'opinió" i la conformitat.
• Límit del dany: L'estat només ha d'intervenir quan un experiment causa un dany directe a tercers, tot i que Sunstein reconeix que definir aquest dany és un dels reptes més grans del liberalisme.

3. El debat entre Mill i Hayek

Sunstein analitza la tensió entre dos gegants liberals:

• Friedrich Hayek: Representa el liberalisme clàssic que venera les tradicions i els "ordres espontanis" com el mercat, advertint contra l'arrogància de voler planificar la societat des de dalt.
• John Stuart Mill: És un reformador progressista que veia les tradicions sovint com a opressores (especialment per a les dones) i defensava l'excentricitat com un servei a la societat.
• La influència d'Harriet Taylor: Sunstein destaca que la relació de Mill amb Taylor va ser fonamental per al seu liberalisme radical, movent-lo cap a la defensa de la igualtat de gènere i la crítica als costums socials restrictius.

4. L'Estat de Dret (Rule of Law)

L'estat de dret és el "àncora" de la llibertat i es defineix per set característiques essencials: (1) regles clares i generals, (2) publicitat de les lleis, (3) no retroactivitat, (4) conformitat entre la llei escrita i la real, (5) dret a una audiència justa (degut procés), (6) separació entre legisladors i intèrprets, i (7) estabilitat legal. Sunstein aclareix que l'estat de dret no és el mateix que la democràcia o la llibertat d'expressió, sinó un ideal distintiu que garanteix la predictibilitat i protegeix el ciutadà d'un govern arbitrari.

5. Llibertat d'expressió i veritat

Sunstein defensa una protecció àmplia de la llibertat d'expressió, incloent el "pensament que odiem" i fins i tot certes falsedats.

• Efecte dissuasiu (Chilling effect): Si el govern tingués el poder de castigar tota falsedat, els ciutadans deixarien de dir veritats per por a equivocar-se.
• Veritats vives vs. dogmes morts: Mill argumentava que el xoc amb l'error fa que la veritat catch fire (s'encengui) i es converteixi en una convicció real en lloc d'una acceptació passiva.
• Confiança en el procés: El liberalisme prefereix convèncer les persones mitjançant el contraargument que silenciar-les mitjançant la prohibició.

6. Mercats lliures i Economia del Comportament

Tot i valorar el mercat per la seva capacitat d'agregar coneixement dispers (com deia Hayek), Sunstein introdueix la "falla de mercat conductual".

• Biaixos humans: Les persones pateixen de biaix de present (prioritzar el curt termini) o optimisme irreal, cosa que pot portar-les a prendre decisions que perjudiquen el seu benestar futur.
• Nudges i mandats: Això justifica l'ús de "nudges" (petites empentes informatives) o fins i tot mandats coercitius en casos greus (com el cinturó de seguretat o impostos al tabac) per protegir les persones dels seus propis errors sense aniquilar l'agència.

7. La Segona Carta de Drets de FDR

Sunstein abraça la visió de Franklin D. Roosevelt, segons la qual "els homes necessitats no són homes lliures".

• Drets econòmics: El liberalisme ha de garantir el dret a la feina, l'educació, l'habitatge i l'atenció mèdica per assegurar la seguretat material incondicional.
• Mite del laissez-faire: Rebutja la idea que els drets de propietat existeixen sense l'estat; la propietat és una creació legal protegida per fons públics, de manera que la redistribució és perfectament compatible amb la llibertat.

8. Oportunitat i el paper de la sort

En el capítol final, el llibre reflexiona sobre els "Einsteins perduts": persones amb gran talent que mai triomfen per falta d'oportunitats o mala sort. Utilitza l'exemple de la cantant Connie Converse per mostrar com la "loteria natural" de naixement determina el destí. El liberalisme ha de treballar per desfer les formes de subjecció que impedeixen que el talent floreixi, promovent una societat de "carreres obertes als talents".

Sunstein conclou que el liberalisme és una "fe de lluita" (fighting faith), plena d'esperança i optimisme, que es reconstrueix cada dia per oposar-se a la crueltat i celebrar la llibertat.

PS. En Ramon Resina fa una apologia del liberalisme i l'encerta.

PS. Una crítica al liberalisme apàtic de Sunstein.

PS. I en Sunstein contesta la crítica.

PS. Al seu blog.

PS. Habermas ha traspassat.

PS. Conversa amb Yasha Mounk.

PS. Presentació magistral a Stanford, youtube per guardar.

"More than in any time since World War II, liberalism is under a lot of pressure. Even siege. There’s a lot of marching up and down. People are cheering. Many of them seem to hope to have found Big Brother. On the right, some people have given up on liberalism. They are in the academy. They hold it responsible for the collapse of traditions and values, disrespect for authority, immorality and criminality.

On the left, and I might say this project originated at the University of Chicago long ago as a response to the left, some people despise liberalism. They see it as old and exhausted and dying and listless. They think it lacks the resources to handle entrenched inequalities, corporate power, and environmental degradation. They refer to neoliberalism with disdain. Have you noticed?

Fascists don’t like liberalism at all. So do populists who think freedom is overrated. In ways large and small, anti-liberal is on the march. Among historians, its standard defined the origins of liberalism in French, German, and British thinkers. A while ago, but not that long ago, but before there was the word liberalism, there was the word liberal, which referred to character traits, openness of spirit, generosity, a commitment to the common good."

 Liberals have a holy trinity: freedom, pluralism, and the rule of law. The first central commitment of liberal thinkers of all kinds. They may understand freedom, pluralism, and rule of law in different ways, but those stand at the heart of liberal commitments.

PS. Avui, dia de Sant Josep, el blog ha superat el milió de visites. Gràcies per la confiança.

Podem reimaginar-nos una nova democràcia? (4)

El ocaso de la democracia: La seducción del autoritarismo 

El llibre "El ocaso de la democracia: La seducción del autoritarismo" (2021) d'Anne Applebaum és una anàlisi profunda sobre com les democràcies liberals occidentals estan sent soscavades des de dins per moviments nacionalistes i autoritaris. L'autora parteix de la premissa que la democràcia no és inevitable i que qualsevol societat, sota les condicions adequades, pot abandonar els seus valors democràtics en favor de l'autocràcia.

A continuació, es detallen els punts clau del llibre segons les fonts proporcionades:

1. El paper dels intel·lectuals (els "clercs")

Applebaum s'inspira en el concepte de Julien Benda sobre la "traïció dels intel·lectuals" per explicar com les noves elits autoritàries no arriben soles al poder. Argumenta que els autòcrates necessiten "clercs" moderns: escriptors, periodistes, blocaires i assessors que utilitzen un llenguatge jurídic i retòric per justificar la violació de la Constitució i la destrucció de les institucions. Aquests clercs sovint són persones formades a les millors universitats que senten un profund ressentiment cap al sistema meritocràtic que no els ha donat el poder que creuen merèixer.

2. La psicologia de l'autoritarisme

L'autora explora la "predisposició autoritària", un tret de personalitat que afecta aproximadament un terç de la població i que es caracteritza per una baixa tolerància a la complexitat i la diversitat. Aquestes persones prefereixen l'ordre, l'homogeneïtat i els relats simplistes. En un món digital ple de cacofonia i debats constants, l'autoritarisme ofereix una solució atractiva per a aquells que se senten irritats per la discòrdia democràtica.

3. Les "Mentides Medianes" i la postveritat

A diferència de les grans mentides totalitàries del segle XX, els autoritaris actuals utilitzen "mentides medianes" o teories conspiranoiques per crear realitats alternatives:

• Polònia: L'ús de la teoria de la conspiració de Smolensk (sobre l'accident aeri del president Kaczynski) per dividir la societat i identificar "patriotes" davant de "traïdors".
• Hongria: La demonització de George Soros com un enemic existencial que orquestra la destrucció de la nació mitjançant la immigració.
• EUA: El foment del "birtherism" (el mite que Obama no era nord-americà) i el cinisme de Donald Trump, que utilitza l'equivalència moral per suggerir que la democràcia no és millor que la dictadura.

4. La nostàlgia restauradora

Applebaum diferencia entre la nostàlgia reflexiva (apreciar el passat) i la nostàlgia restauradora, que és un projecte polític per reconstruir una llar mítica i "reparar" la memòria nacional. Aquest sentiment ha estat clau en:

• El Brexit: Un anhel d'una Anglaterra imperial i especial que no hagi de negociar amb Europa.
• Espanya (Vox): El retorn d'un nacionalisme espanyol rimbombant que reacciona contra el secessionisme català i busca recuperar una unitat tradicional.

5. L'estat unipartidista i la corrupció

L'autora descriu com els nous autoritaris (com Llei i Justícia a Polònia o Fidesz a Hongria) busquen el monopoli del poder soscavant la independència judicial i el servei civil apolític. Aquest sistema no premia el talent, sinó la lleialtat al partit, permetent que amics i familiars dels líders s'enriqueixin mitjançant el nepotisme i el clientelisme estatal.

6. L'impacte de la revolució digital

Les xarxes socials han trencat el consens informatiu que permetia un debat nacional compartit. Els algorismes fomenten la polarització, la ira i el por, creant "cambres d'eco" on la gent ja no comparteix dades fáctiques bàsiques. Això ha facilitat que campanyes virals basades en la desinformació tinguin un èxit sense precedents.

Conclusió: La història circular

El llibre conclou que no hi ha victòries polítiques permanents. Applebaum utilitza l'exemple del cas Dreyfus a França per demostrar que les divisions sobre "qui som com a nació" són cícliques i poden reaparèixer en qualsevol moment. La supervivència de la democràcia depèn de les decisions diàries de les elits i de la ciutadania.

Podem reimaginar-nos una nova democràcia (3)?

Los nuevos dictadores: El cambiante rostro de la tiranía en el siglo XXI 

El llibre "Los nuevos dictadores: El cambiante rostro de la tiranía en el siglo XXI" (2023), de Sergei Guriev i Daniel Treisman, analitza la transformació radical dels règims autoritaris contemporanis. La tesi principal és que, a diferència dels tirans del segle XX que governaven mitjançant la por i el terror massiu, els autòcrates actuals —anomenats "dictadors de la manipulació" (spin dictators)— mantenen el poder manipulant la informació i simulant procediments democràtics.

A continuació, es detallen els eixos principals de l'obra segons les fonts:

1. Del terror a la manipulació (Spin)

Els autors distingeixen entre dos models de dictadura:

• Dictadors de la por: Com Hitler, Stalin o Mao, que utilitzaven la violència pública, les execucions en estadis i la repressió oberta per intimidar la població.
• Dictadors de la manipulació: Com Vladimir Putin (en la seva primera etapa), Viktor Orbán o Lee Hsien Loong, que prefereixen encobrir la seva naturalesa autoritària. Aquests líders no busquen aterroritzar els ciutadans, sinó enganyar-los perquè aprovin la seva gestió amb entusiasme, presentant-se com a servidors benèvols i competents.

2. El "Còctel de la Modernització"

El canvi de model respon a una combinació de forces globals que fan que la repressió violenta sigui massa costosa:

• Economia postindustrial: La innovació i el treball creatiu requereixen una mà d'obra motivada i autònoma que no funciona sota el terror.
• Educació i Internet: L'augment de la població amb estudis universitaris i l'accés a la xarxa faciliten la difusió d'idees liberals i la coordinació de la resistència.
• Ordre mundial liberal: La globalització i la dependència del crèdit internacional fan que els autòcrates vulguin evitar les sancions i la mala reputació que comporta la violència explícita.

3. Les regles del joc de la manipulació

Per sobreviure en un món interconnectat, aquests dictadors segueixen unes pautes específiques:

• Mantenir la popularitat: El dictador s'obsessiona amb les enquestes i la seva imatge de "gestor eficaç".
• Simulacre de democràcia: Celebren eleccions on es permet la participació d'alguna oposició (sovint controlada), però manipulen el sistema per garantir la seva victòria.
• Censura invisible i "fricció": En lloc de cremar llibres, compren els propietaris dels grans mitjans o inunden les xarxes socials amb propaganda i "troles" per silenciar els crítics.
• Aparència de legalitat: No s'arresten opositors per motius polítics, sinó per "delictes comuns" inventats, com evasió fiscal, blanqueig de capitals o possessió de drogues, per desprestigiar-los davant l'opinió pública.

4. La interacció amb el món exterior

A diferència de les dictadures tancades, les de manipulació s'obren al món per extreure'n beneficis:

• Captació de l'elit occidental: Contracten exlíders (com Gerhard Schröder o Tony Blair) i empreses de relacions públiques de Washington o Londres per millorar la seva imatge.
• Abús d'institucions internacionals: Participen en organismes com la Interpol per perseguir dissidents exiliats mitjançant "notificacions vermelles" per delictes suposadament no polítics.
• Soft power i entreteniment: Utilitzen esdeveniments esportius i l'amistat amb famosos internacionals per normalitzar el seu règim.

5. El paper dels "Informats" i el perill del retrocés

El grup més perillós per a aquests dictadors és l'estrat informat: ciutadans amb educació superior i connexions internacionals que detecten les mentides del règim. El dictador intenta aïllar-los de les masses mitjançant el ressentiment cultural o la cooptació.

Tanmateix, quan la manipulació falla —per crisis econòmiques greus o per l'empoderament de la societat civil—, alguns dictadors opten per la mesura desesperada de tornar a la repressió bruta, passant de nou a ser "dictadors de la por" (com ha passat recentment amb Putin a Rússia, Maduro a Veneçuela o Erdogan a Turquia).

Podem reimaginar-nos una nova democràcia? (2)

El retorno de los chamanes 

El llibre "El retorno de los chamanes" de Víctor Lapuente és un assaig que es presenta com un "thriller polític" per investigar qui és el responsable del fracàs de les nacions i l'assassí de les bones polítiques públiques. La tesi central de l'autor és que la diferència entre el bon i el mal govern no depèn dels recursos, la democràcia o una ideologia concreta, sinó de qui controla la retòrica política: els xamans o les exploradores.

A continuació, es detalla el contingut del llibre basat en les fonts proporcionades:

1. El duel de retòriques: Xamanes vs. Exploradores

L'autor divideix la forma d'entendre la política en dos arquetips oposats:

• El Xaman: Ofereix una teoria sobre l'arrel dels problemes i un gran pla transformador dissenyat de dalt a baix. La seva retòrica es basa en la indignació, la lluita, la recerca de culpables i la utopia. Tot i que és seductor perquè promet solucions ambicioses i "política gran", l'autor argumenta que acaba sent contraproduent i asfixia la gestió.
• L'Exploradora: Parteix del dubte, l'escepticisme i l'experimentació de baix a dalt. Es basa en la solidaritat, el consens, el pragmatisme i en buscar la solució "menys dolenta" comparant alternatives factibles. L'exploradora promou una "política petita", però viva i en constant revisió.

2. L'Incrementalisme com a motor de progrés

Lapuente defensa l'incrementalisme (el mètode de la "branca" en lloc del de la "arrel"). Sosté que els canvis reals s'aconsegueixen amb passos petits però freqüents, i no amb grans salts que solen acabar en grans caigudes i frustració. Els estats de benestar més avançats no han nascut de programes detallats, sinó d'experiments constants i ajustos parcials.

3. El paper dels professionals públics

Una peça clau del llibre és la defensa dels professionals del sector públic (docents, sanitaris, gestors, tècnics). L'autor argumenta que la bona política és el fruit de tota la maquinària de l'Estat i no només dels polítics.

• En la retòrica de l'exploradora, els empleats públics són autònoms i treballen amb el polític, tenint llicència per innovar.
• En la retòrica del xaman, els empleats són vistos com autòmats que treballen per al polític i s'han de limitar a executar el pla establert.

4. La crítica al Populisme i la "Nova Política"

L'autor identifica el populisme actual (tant d'esquerres com de dretes) com un retorn dels xamanes. Tot i que es presenten com a "nova política", utilitzen mètodes ancestrals:

• Identificació de culpables: En lloc d'analitzar dades, busquen malfactors (els mercats, la casta, els immigrants) per motivar a través de la ira.
• Patriotisme i Estat fort: Tots dos extrems solen ser nacionalistes i volen un poder polític centralitzat que "posi ordre".
• Democràcia directa: Lapuente adverteix contra la "californització" de la política, on l'excés de referèndums i primàries pot portar a la ingovernabilitat i a la captura de l'agenda per part dels més poderosos.

5. Exemples i Models: El "Mig Nòrdic" i el "Spaghetti Welfare"

• El model nòrdic: L'autor desmunta el mite que sigui un paradís socialista; l'èxit de països com Dinamarca o Suècia es deu al fet que són liberals en l'econòmic i protectors en lo social, actuant amb pragmatisme i universalisme.
• Universalismes vs. Robin Hood: Defesa que les polítiques universalistes (per a tothom, inclosos els rics) són més eficaces que les que només es dirigeixen als pobres, ja que creen sentit de comunitat i incentiven la classe mitjana a exigir qualitat.
• Spaghetti Welfare: Terme per descriure sistemes (com el del sud d'Europa) on l'Estat creix molt en mida però és poc inclusiu, protegint només uns "insiders" connectats políticament.

6. La Responsabilitat dels "Missatgers"

El llibre posa el focus en els intel·lectuals, periodistes i creadors d'opinió. L'autor els acusa de preferir sovint la retòrica xamànica perquè el canvi radical i els conceptes abstractes (com "neoliberalisme" o "injustícia social") venen més diaris i generen més efervescència que la discussió tècnica sobre dades concretes.

Conclusió: La lluita interna

Lapuente conclou que el progrés no depèn de triar entre esquerra o dreta, sinó d'adoptar la templança en lloc de la indignació. La lluita política més rellevant no és contra un enemic extern, sinó la lluita interna per reprimir el xaman que tots portem dins i deixar pas a l'exploradora que busca solucions reals.

Podem reimaginar-nos un nou capitalisme? (13)

 Left Behind: A New Economics for Neglected Places

El llibre "Left Behind: A New Economics for Neglected Places" (Els Oblidats: Una Nova Economia per a Llocs Negligits), escrit per l'economista Paul Collier, examina per què regions i països que abans eren pròspers han caigut en un declivi persistent i proposa una nova economia basada en la transformació local per ajudar-los a recuperar-se. El llibre és fruit d'una reavaluació de les ideologies econòmiques dominants.

El llibre s'estructura en dues parts principals: Part I: Spiralling Down (Com la Caiguda s'Accela) i Part II: Spiralling Up (Com la Recuperació es Pot Impulsar).

Part I: Spiralling Down (Com la Caiguda s'Accela)

Aquesta part argumenta que el declivi de les regions marginades no és un fenomen temporal que el mercat solucioni, sinó una fallada estructural causada per ideologies errònies.

1. Crítica a l'Ortodòxia Econòmica (Capítol 2)

Collier critica l'escola de pensament angloamericana dominant (l'economia de Milton Friedman) i les polítiques de la Tresoreria britànica, que assumeixen que els mercats automàticament corregiran els xocs adversos i restabliran la prosperitat ("l'economia del Dr. Pangloss"). Aquesta creença promou una política pública "cega al lloc" (place-blind).

• Síndrome de Fragilitat: L'ortodòxia és "equivocada". La realitat és que, un cop un lloc perd les seves indústries centrals, la norma és un declivi auto-perpetuador, un fenomen anomenat "síndrome de fragilitat". Les expectatives adverses es converteixen en profecies auto-complertes, i la inversió es desplaça als llocs que no han patit el xoc.
• Psicologia Disruptiva: La psicologia social evolutiva revela que els humans són mamífers excepcionalment pro-socials. Però la pèrdua d'indústries i la seva substitució per feines poc qualificades ("jerarquies d'humiliació") genera individus egoistes, atrapats en l'anomia. Això condueix a la fragmentació social, la culpa mútua, i la "indefensió apresa" (learnt dependency).
• Mutinies de Desesperació: La humiliació de les comunitats desencadena "rebel·lions contra l'autoritat: motins". El vot del Brexit al Regne Unit (un motí contra el pròsper Londres) i l'elecció de Donald Trump als EUA (un motí de les regions oblidades) en són exemples d'actes d'autolesió.
• Justícia Contributiva: La responsabilitat d'aquests motins recau en els poderosos que han permès que les desigualtats s'ampliïn. La Justícia Contributiva (conceptualitzada per Michael Sandel) exigeix que tothom tingui el deure de contribuir al propòsit comú, i que els febles tinguin l'agència suficient per fer-ho.

2. Desigualtat Global i Privilegi Ocult (Capítols 3 i 4)

El llibre exposa com la desigualtat s'ha concentrat geogràficament.

• Pobresa Global: La recerca revela que els països més pobres (l'anomenat "bilió inferior", concentrat a Àfrica i Àsia Central) continuen divergint de la resta del món. Aquesta tendència, si es manté, revertiria la disminució global de la pobresa a partir del 2035.
• Fracàs Institucional: El Banc Mundial (World Bank), en lloc d'abordar el problema de creixement lent a Àfrica, va optar per canviar la seva missió i les seves mètriques per evitar informar sobre l'augment de la pobresa global.
• La Nova Aristocràcia (Regne Unit): L'anàlisi de les "oportunitats de vida" (life chances o mobilitat social intergeneracional) mostra que el Regne Unit té un dels índexs més desiguals entre els països d'ingressos alts.
  • L'avantatge de ser home, blanc, amb estudis universitaris i residir/treballar a Londres ("Lord Lucky") és tan gran que es considera que ha nascut en una nova casta hereditària anàloga a una aristocràcia.
  • La persona més desfavorida ("Miss Misfortune," una dona blanca criada en un barri pobre de Yorkshire) té una probabilitat 6 vegades inferior de ser entre el 40% amb ingressos més alts als 28 anys que "Lord Lucky".

Part II: Spiralling Up (Com la Recuperació es Pot Impulsar)

Aquesta secció detalla els principis i els passos pràctics (sovint incompatibles amb l'ortodòxia econòmica) per revertir la divergència.

3. El Rols dels Lideratge i l'Agència Local (Capítol 5)

El lideratge pot ser transformador.

• Lideratge Sacrificat: Líders com Lee Kuan Yew (Singapur) i Sir Seretse Khama (Botswana) van utilitzar el sacrifici personal i la modèstia per guanyar-se la confiança i persuadir la població de fer sacrificis per a un propòsit comú. Khama va evitar la "maledicció dels recursos" (resource curse) de Botswana assegurant que els beneficis dels diamants fossin nacionals.
• Aprenentatge Ràpid i Devolució d'Agència: Deng Xiaoping (Xina) va impulsar la transformació creant una capacitat per a l'aprenentatge ràpid. Va establir objectius i va delegar l'agència als caps de partit regionals, obligant-los a experimentar i escalar els èxits.
• Exemples d'Èxit: L'enfocament d'Volodímir Zelenski a Ucraïna, utilitzant les milícies locals i la seva familiaritat amb el terreny, va funcionar perquè va combinar confiança i la modèstia de reconèixer la necessitat d'aprendre ràpidament de les tàctiques locals. L'èxit de Paul Kagame a Rwanda (triplicant la renda) es va basar a construir una identitat compartida abans de la democràcia multipartidista, un enfocament validat pel fracàs de Burundi.

4. Transformació des de la Base (Capítol 6)

El canvi pot venir d'iniciatives des de la base (grassroots) que esdevenen catalitzadors.

• Capital Social: Aquests processos es basen en el capital social (Robert Putnam), que és un actiu acumulat per "hàbits de sociabilitat".
• Comunitats d'Emprenedoria: La Regió Basca (Espanya) es va transformar a través del model cooperatiu de Mondragón, fundat pel Pare José. Mondragón manté una bretxa salarial estreta (actualment per sota d'1:5) i inverteix en centres d'entrenament per mantenir la competitivitat.
• Organitzacions No Governamentals (ONG): L'ascens de Bangladesh es va aconseguir malgrat un lideratge polític feble gràcies a ONG nacionals com el Grameen Bank (microfinances recolzades per la pressió de grup) i BRAC (que utilitza la recerca empírica en contextos locals per a les seves intervencions).
• Aprendre de la Diàspora: La Youth Policy Forum (YPF) a Bangladesh (fundada per Abir Hasan) utilitza xarxes temàtiques i l'aprenentatge mutu per influir en la política, replicant l'expansió orgànica del Rotary Club.

5. Reptes i Solucions Tècniques (Capítols 7, 8, 9, 10)

El llibre aborda els reptes macroestructurals que requereixen polítiques de transformació.

• L'Estat Gros i Inclusiu: L'"èxit del miracle de la productivitat" sense el "miracle de la prosperitat inclusiva" no és sostenible. Per aconseguir la inclusió (com a Dinamarca), es necessita un "Estat gros" (thick state) que recapti grans ingressos i utilitzi aquests recursos per a polítiques inclusives i la igualtat d'oportunitats.
• Urbanització: L'urbanització és un canvi estructural vital, especialment a l'Àfrica, però pot esdevenir una "trampa mortal" si és prematura. Les ciutats han de ser productives i habitables. L'experiència mostra que les ciutats pobres han d'evitar els models d'alt cost com Los Angeles o Nova York i, en canvi, centrar-se en els "gadgets" de la provisió de sòl registrat i serveis bàsics.
• Recursos Naturals: La gestió de recursos és crucial. La mala gestió fiscal (exemplificada per la Tresoreria Britànica, que va recaptar només $11 per barril de petroli del Mar del Nord enfront dels $33 de Noruega) i el fenomen de la "maledicció de la pre-font" (pre-source curse) –on la mera expectativa d'ingressos futurs genera cobdícia, malbaratament i corrupció– s'han d'evitar mitjançant institucions fortes i la gestió de la volatilitat dels preus (com el model de Xile).
• Els Sinus de l'Estat: Els estats pobres necessiten construir un nucli irreducible de funcions (els "sinus de l'estat") que no es poden importar. Els dos pilars són la capacitat de recaptació d'impostos (per augmentar l'agència de l'Estat) i el monopoli de la violència (seguretat). L'èxit en la seguretat (com a Rwanda, utilitzant una cadena de comandament responsable) depèn de l'accountability jeràrquica.

6. Moralitat i Suport (Capítols 11 i 12)

El llibre conclou amb un enfocament en la moralitat i la necessitat que els països rics actuïn com a "suport, no salvadors".

• Justícia Contributiva i Moralitat: La moralitat es basa en la Justícia Contributiva. És immoral que les elits no canviïn les polítiques que generen desavantatge hereditari (com la desigualtat educativa a Gran Bretanya). Les normes morals dels països rics (com a Amèrica, la Gran Bretanya i França) van ser trencades durant les seves pròpies transicions (incloent-hi l'explotació colonial) i, per tant, no s'han d'aplicar com a judici moral als països en transició.
• El Fracàs dels DFIs: Les institucions de finançament al desenvolupament (DFIs) sovint fracassen perquè estan paralitzades per les condicions "moralment exigents" (i sovint contradictòries) imposades pels donants. Aquestes condicions dificulten la inversió en projectes petits i arriscats necessaris per al creixement local a llocs fràgils com el Sahel.
• Acció Local i Imantatge: La recuperació s'ha de liderar des de dins, donant agència a les comunitats. El model d'èxit és el "sacrifici inesperat" dels reeixits cap als oblidats, una acció que pot sorprendre la comunitat desconfiada i trencar el cicle de la desesperació (com el suport alemany a l'Alemanya de l'Est després de la caiguda del Mur).
• Imatges Clau: El llibre rebutja el model de la "arpa" de Friedman i l'autorecuperació, utilitzant en canvi la imatge de les "piragües bolcades" per a la síndrome de fragilitat i l'"escala de caragol" per a la recuperació, on cada pas dona una perspectiva nova dels desavantatges anteriors, percebent-los ara com a avantatges.

Podem reimaginar-nos una nova democràcia?

 The Paradox of Democracy: Free Speech, Open Media, and Perilous Persuasion

El llibre "The Paradox of Democracy: Free Speech, Open Media, and Perilous Persuasion" de Zac Gershberg i Sean Illing presenta una tesi central poc convencional sobre la democràcia: no és tant un conjunt d'institucions i pràctiques, sinó una cultura comunicativa oberta. Aquesta obertura inherent la fa susceptible a una evolució constant i al perill, ja que la persuasió és la variable clau que la defineix. Els autors sostenen que la llibertat democràtica pot ser "auto-negadora" i que, al llarg de la història, l'arribada de noves formes de comunicació sovint ha soscavat les pràctiques polítiques democràtiques, donant lloc a la demagògia, la distracció i l'espectacle.

El llibre examina aquesta "paradoxa de la democràcia" a través d'un recorregut històric per la interacció entre els mitjans de comunicació i la política, des de l'Antiga Grècia fins a l'era digital actual:

• La Democràcia com a Cultura de la Comunicació (Introducció)

  • Els autors descriuen la democràcia com una "cultura de lliure expressió" més que com un tipus de govern.
  • Subratllen la seva inherent debilitat i contradicció: requereix accés a la informació i debat obert, però les noves formes de comunicació sovint comprometen aquests principis.
  • La democràcia liberal, amb les seves "barreres morals i legals" (llibertat hel·lènica + estat de dret romà), és la forma preferida, però no l'única.
  • Referencien a Walter Lippmann, qui creia que els votants comuns manquen de coneixement directe i depenen de les "imatges" simplificades dels mitjans.
  • Contrasten amb John Dewey, que defensava que el coneixement polític sorgeix de la conversa entre ciutadans, no d'una elit tecnocràtica.
  • Conclouen que la democràcia és "una manera de vida associada, d'experiència comunicada conjunta" i es manté entre el caos i l'ordre mitjançant l'experiència compartida i el diàleg actiu.

• El Biaix i la Disrupció (Capítol 1)

  • La metàfora de la Torre de Babel il·lustra la dificultat permanent de la comunicació, que fa necessària la persuasió.
  • El nombre de Dunbar (150 persones) suggereix un límit a la cohesió social i la comunicació raonable en grups humans.
  • La realitat sempre està mediada i és susceptible de ser explotada; en l'era "post-veritat", es qüestiona fins i tot l'existència de la realitat.
  • Marshall McLuhan va distingir entre mitjans "calents" (absorbents, d'alta definició, persuasors com el cinema o la ràdio) i "freds" (interactius, de baixa definició com els diaris o la televisió). Segons McLuhan, el biaix dels mitjans transforma la política.
  • Harold Innis va argumentar que els mitjans influeixen les cultures a través d'un biaix cap al temps (tradició, continuïtat) o l'espai (disseminació, canvi). Els canvis en els mitjans generen "profundes pertorbacions".
  • Les innovacions modernes s'han centrat en la disseminació a través de l'espai, dificultant la reflexió a llarg termini sobre qüestions com el canvi climàtic.

• Mera Retòrica (Capítol 2)

  • El judici de Sòcrates a l'Atenes democràtica il·lustra la inestabilitat inherent a la democràcia, que depèn de la comunicació oberta.
  • Conceptes grecs com la isegoria (llibertat i igualtat de paraula) i la parrhesia (parlar amb valentia la veritat, fins i tot si és perillós) van ser fonamentals, creant una cultura de llibertat.
  • Plató va criticar la retòrica per la seva manca de preocupació per la veritat i va veure la comunicació mediada com una amenaça encara més gran.
  • La República Romana, amb els seus Acta Diurna i "pa i circ", també va tenir una cultura pública sorollosa i va ser susceptible a la demagògia i la violència política.
  • La "desactivació" de la retòrica com a fòrum públic sota el domini imperial romà va contribuir a la decadència democràtica. Les democràcies, fonamentades en la isegoria, són vulnerables a la persuasió manipuladora.

• La Revolució de la Premsa (Capítol 3)

  • El judici de John Peter Zenger (1735) va establir la veritat com a defensa contra la difamació i va afermar el dret dels ciutadans a criticar el poder, essent el "germen de la llibertat americana".
  • La premsa escrita va ser el "motor de la Il·lustració" i va impulsar les revolucions americana i francesa, però també va introduir biaixos i "estratègies sofístiques" que van revifar la paradoxa de la democràcia.
  • Martí Luter va utilitzar amb èxit la premsa i les llengües vernacles per difondre la Reforma, demostrant el seu "poder de publicitat".
  • La llibertat d'expressió "no condueix inexorablement a la veritat", i la "perillositat de la premsa" rau en la seva tendència a la informació imperfecta i al gust públic voluble.
  • John Milton en l'Areopagitica va defensar ardentment la llibertat d'expressió, reconeixent que implica un "xoc inevitable amb la disputa".
  • La premsa escrita colonial americana va ser fonamental per a la resistència contra l'Stamp Act, que es va percebre com un "impost al coneixement".
  • Thomas Paine i Thomas Jefferson van aprofitar la premsa per a la Declaració d'Independència i Common Sense.
  • La formació dels Estats Units com a república va generar una "cultura sorollosa i partidista" amb els mitjans com a arma política crucial.
  • La Revolució Francesa, tot i ser impulsada per la premsa, va implosionar en violència i va donar pas a un règim de propaganda sota Napoleó Bonaparte, que va "armar" la comunicació per consolidar el seu poder.

• L'Ascens del Públic (Capítol 4)

  • L'ascens de la "premsa de penic" (com el New York Sun de Benjamin Day) a partir de 1833 va democratitzar les notícies, cobrint cròniques de crims i històries d'interès humà per a una classe mitjana urbana.
  • James Gordon Bennett (Herald) va combinar sensacionalisme amb una pretesa objectivitat que sovint no complia.
  • Samuel F. B. Morse va introduir la fotografia i el telègraf als Estats Units. El telègraf va fer la informació instantània i va donar lloc a l'Associated Press (1848), que va fomentar un periodisme més "objectiu".
  • La llibertat va emergir com una filosofia per gestionar les passions públiques, assumint el progrés a través de mercats lliures i el pensament racional.
  • Les batalles entre Lincoln i Douglas van ser sensacionals a nivell nacional gràcies al telègraf.
  • Edwin Stanton (Secretari de Guerra durant la Guerra Civil) va controlar el telègraf i va desenvolupar l'"estil de piràmide invertida" en el periodisme.
  • El Discurs de Gettysburg de Lincoln es va fer viral gràcies a la brevetat i la ràpida difusió per telègraf.
  • Andrew Johnson (successor de Lincoln) va utilitzar la retòrica democràtica per promoure la supremacia blanca, demostrant que la democràcia no prohibeix els demagogs.
  • El "muckraking" (periodisme d'investigació) va exposar els mals socials i va impulsar reformes.
  • Joseph Pulitzer (New York World) va popularitzar el "periodisme groc", fusionant entreteniment i informació, ampliant el públic lector a dones i immigrants. William Randolph Hearst va competir amb ell, utilitzant el sensacionalisme per influir en la guerra hispanoamericana.
  • L'Assumpte Dreyfus a França va mostrar com el nacionalisme es podia basar en la identitat ètnica i l'antisemitisme, generant una "guerra de tinta" entre públics polaritzats.

• Això és Feixisme (Capítol 5)

  • El llibre argumenta que el feixisme sorgeix de la democràcia mateixa, explotant la seva cultura política per als seus propis fins.
  • D. W. Griffith amb El naixement d'una nació (1915) va utilitzar el cinema per crear un mite fundacional racista i nacionalista (palingenesis) que va influir en la reactivació del Ku Klux Klan.
  • Les "flirtejos feixistes" a Amèrica van incloure el lema "America First" de Hearst, la demagògia de Huey Long i la propaganda antisemita del pare Charles Coughlin a la ràdio.
  • Orson Welles amb La guerra dels mons (1938) va evidenciar el perill dels demagogs que monopolitzen un mitjà de comunicació de masses.
  • A Europa, F. T. Marinetti (futurisme italià) va glorificar la velocitat, la tecnologia i la violència. Benito Mussolini va utilitzar el seu diari (Il Popolo d'Italia) per crear un mite de "grandesa imperial" i mobilitzar el poble.
  • El feixisme, en no poder guanyar eleccions orgànicament, va innovar en la utilització de totes les eines de comunicació per assolir el poder, per després tancar el cercle amb el totalitarisme.
  • Mussolini va adoptar l'espectacle i la propaganda (inspirant-se en Gabriele D'Annunzio a Fiume) per substituir el debat i crear una "realitat" artificial del seu ascens al poder. Va suprimir la llibertat de premsa i va utilitzar la violència contra els periodistes.
  • Adolf Hitler i Joseph Goebbels van entendre la necessitat d'una "saturació sostinguda" dels mitjans de masses per crear un "estat d'ànim" i manipular la percepció de la realitat amb desfilades, discursos, fulletons i noticiaris. L'aprofitament de l'incendi del Reichstag per suprimir llibertats civils i controlar els mitjans va ser un punt d'inflexió.

• Un Triomf Incomplet de la Democràcia Liberal (Capítol 6)

  • El discurs "Checkers" de Richard Nixon (1952) va demostrar el poder de la televisió per crear una imatge i fabricar autenticitat.
  • Els primers debats presidencials televisats (1960) van evidenciar que la persuasió es basava en la imatge i els "sound bites" ràpids més que en arguments detallats (Kennedy vs. Nixon).
  • Martin Luther King Jr. va utilitzar la televisió amb eficàcia per exposar la brutalitat del Jim Crow i impulsar la Llei de Drets Civils, demostrant la seva comprensió del mitjà.
  • L'auge de la democràcia liberal va coincidir amb una televisió més limitada i regulada (per la FCC i la Doctrina de la Equitat).
  • El periodisme imprès va continuar sent vital amb investigacions d'impacte (ex. Pentagon Papers, Watergate) i revistes que oferien narració en profunditat.
  • A. J. Liebling va alertar sobre la consolidació dels mitjans, argumentant que la "llibertat de premsa només està garantida a aquells que en tenen una".

• La Mort de la Democràcia Liberal (Capítol 7)

  • La consolidació dels mitjans per grans corporacions, fons de cobertura i firmes de capital privat ha portat a retallades dràstiques en el periodisme, especialment el local.
  • La premsa escrita va recórrer a "publicacions personalitzades" i "advertorials" (material promocional disfressat de notícia), difuminant les línies entre publicitat i periodisme. El món en línia va accelerar això amb "publicitat nativa" i "contingut patrocinat".
  • La convergència tecnològica i les plataformes digitals (Amazon, Google, Facebook) han transformat la informació i la persuasió, convertint els ciutadans en "prosumers". Això ha creat "cambres d'eco" i ha fet que la "sobrecàrrega d'informació" faci impossible estar completament informat.
  • El populisme a països com el Perú (Alberto Fujimori), Israel (Benjamin Netanyahu) i Veneçuela (Hugo Chávez) ha utilitzat la premsa sensacionalista i el control dels mitjans per soscavar les institucions democràtiques mentre manté una "façana de democràcia".
  • La política del segle XXI es defineix per la "comunicació com a espectacle d'entreteniment", on el populisme polaritza la societat.
  • Silvio Berlusconi a Itàlia i Recep Tayyip Erdoğan a Turquia van consolidar el poder controlant la infraestructura de comunicacions i suprimint la dissidència.
  • Vladímir Putin a Rússia va utilitzar la seva imatge (inspirada en la KGB) i una constant "tempesta" d'infotainment sensacionalista per cimentar el seu poder i el "vertical de poder".
  • L'ascens de Donald Trump va exemplificar com els populistes utilitzen els mitjans de masses i les campanyes de publicitat per "eludir" els partits tradicionals, la seva retòrica divisòria buscant una "total manca de rendició de comptes".

• Democràcia, Si la Podem Mantenir (Capítol 8)

• Els autors conclouen que la democràcia, tot i ser intrínsecament inestable i "irracional comunicativament", és la millor forma de política per la seva capacitat de permetre la llibertat d'expressió i controlar el poder.
• Proposen un nou model educatiu que ensenyi els ciutadans a discernir la informació i la propaganda des de ben joves, desenvolupant un "sistema d'autodefensa intel·lectual".
• La pèrdua del periodisme local és devastadora per a la participació cívica.
• L'accés a mitjans impresos locals i descentralitzats hauria de ser un dret, fins i tot amb subvencions governamentals, per contrarestar la polarització dels mitjans digitals.
• La "crisi de la democràcia" és, de fet, una "explosió d'il·liberalisme i una pèrdua de control de l'elit sobre els fluxos d'informació".
• La democràcia requereix un "compromís existencial" i una responsabilitat individual contínua.
• El llibre finalitza amb la idea que la democràcia "mai pot garantir res permanent, i menys de tot un bon govern". És una història que s'escriu constantment mitjançant la capacitat dels ciutadans, activistes, corporacions i polítics per persuadir-se mútuament. La persuasió, i no la veritat, és la variable mestre en una societat democràtica.

Podem reimaginar-nos una nova democràcia? (2)

 El descontento democrático

"El descontento democrático" de Michael J. Sandel explora les causes i la profunditat del malestar democràtic actual als Estats Units, estenent-se des de les administracions de Clinton fins a la presidència de Donald Trump i la pandèmia de la COVID-19. L'obra, en la seva nova edició, se centra principalment en els debats sobre l'economia i com la filosofia pública del liberalisme contemporani s'ha desenvolupat en aquest àmbit, contribuint a la situació política perillosa actual.

El llibre s'esforça a identificar la filosofia política implícita en les pràctiques i institucions nord-americanes per diagnosticar l'estat polític actual. Sandel argumenta que el dilema de la democràcia nord-americana no es deu només a la bretxa entre ideals i institucions, sinó també a les divisions dins dels ideals i de la imatge que la societat té de si mateixa.

Conceptes Clau: Liberalisme vs. Republicanisme El llibre destaca la distinció entre dues concepcions de llibertat que han configurat el discurs polític:

• La concepció republicana de la llibertat: Sosté que la llibertat depèn de l'autogovern compartit, que al seu torn requereix que els ciutadans posseeixin certes qualitats de caràcter personal o virtuts cíviques. Aquesta visió exigeix una política formativa que conreï aquestes qualitats i avalua l'ordre econòmic segons la seva capacitat per facultar els ciutadans, no només com a consumidors, sinó com a participants en una vida pública compartida.
• La concepció liberal (o voluntarista) de la llibertat: Emfatitza la tolerància i el respecte als drets individuals, amb un estat que es manté neutral respecte als valors i fins dels seus ciutadans. En aquesta visió, la llibertat es redueix a la capacitat de triar els propis fins, i l'economia té com a finalitat maximitzar el benestar dels consumidors i distribuir el producte nacional equitativament, sense jutjar la vàlua d'aquestes preferències.

Evolució Històrica dels Debats Econòmics i les seves Conseqüències Cíviques

1. Els Inicis de la República (Federalistes vs. Jeffersonians)

   • Els debats no es limitaven a la riquesa i la distribució, sinó que es centraven en les conseqüències cíviques de l'ordre econòmic.
   • Sistema financer d'Hamilton: Buscava vincular els interessos de la classe inversora rica amb el govern federal per generar suport.
   • Crítiques jeffersonianes: Temien que el sistema d'Hamilton corrompés la moral ciutadana, minés la independència econòmica (essencial per a la virtut cívica) i portés a una monarquia.
   • Debat sobre la industrialització: Molts es van oposar a la manufactura a gran escala, creient que crearia una classe de treballadors pobres sense propietat, incapaços de la independència de criteri requerida per la ciutadania. Preferien una vida agrària com a fomentadora de virtuts republicanes.

2. L'Era Jacksoniana (Jacksonians vs. Whigs)

   • Ambdós partits compartien la idea que l'economia havia de conrear les qualitats de caràcter per a l'autogovern.
   • Jacksonians: Temien la concentració del poder econòmic en comerciants, capitalistes i banquers, veient-ho com una amenaça a la virtut cívica i la independència.
   • Whigs: Temien més la tirania de l'executiu i advocaven pel desenvolupament econòmic, però també amb un projecte formatiu per millorar el caràcter moral i l'autocontrol a través d'institucions públiques com les escoles.

3. El Treball Lliure i el Treball Assalariat

   • Al segle XIX, es va debatre si el treball assalariat era compatible amb la llibertat.
   • Concepció cívica: Sostenia que la llibertat requeria independència econòmica; el treball assalariat es veia com una forma de dependència incompatible amb la ciutadania plena.
   • Abolicionistes: Van adoptar una visió voluntarista, argumentant que el treball assalariat era lliure si era voluntari, fins i tot en condicions de dependència.
   • Lincoln: La seva defensa del treball lliure es basava en l'oportunitat d'ascendir des de la condició d'assalariat a la de propietari independent, a diferència de l'esclavitud.
   • Després de la Guerra Civil: L'auge del capitalisme industrial va fer que el treball assalariat esdevingués una condició permanent, cosa que va portar a una "molesta i tensa sensació de traïció" respecte a l'ideal del treball lliure.
   • Sindicats (NLU, Caballeros del Trabajo): Inicialment, buscaven "abolir el sistema assalariat" per preservar la virtut cívica i evitar la concentració de poder en grans corporacions. Advocaven per cooperatives on els treballadors fossin propietaris.
   • Canvi de focus: A finals del segle XIX, el sindicalisme, amb l'AFL de Samuel Gompers, va acceptar el treball assalariat com a permanent i es va centrar a millorar salaris i condicions laborals, deixant de banda l'aspiració formativa republicana. La judicialització dels debats laborals va consolidar la concepció voluntarista de la llibertat de contracte.

4. L'Era Progressista (Principis del segle XX)

   • La preocupació per l'erosió de la comunitat i l'autogovern va generar respostes procedimentals (confiança en experts i administradors) i formatives (cultivar el caràcter moral a través de reformes urbanes, espectacles cívics i institucions públiques).
   • Antimonopolis de Brandeis i Wilson: Critiquen el gran capital no només per l'eficiència, sinó pels seus efectes corrosius sobre la democràcia i el caràcter cívic. Brandeis defensava la descentralització econòmica i la protecció dels petits productors.
   • Nou Nacionalisme de Theodore Roosevelt: Buscava un "despertar moral genuí" i un "nacionalisme ampli" per elevar els ciutadans per sobre les preocupacions materials.
   • Ascens del ciutadà-consumidor: Una tercera branca del progressisme, exemplificada per Walter Lippmann i Walter Weyl, va començar a veure la política econòmica a través de la lent del consumidor informat i empoderat, en lloc del productor. Weyl defensava les reformes en termes de maximitzar "satisfaccions econòmiques" i justícia distributiva, allunyant-se de les aspiracions formatives.

5. El Liberalisme Progressista i la Revolució Keynesiana

   • La política fiscal keynesiana va marcar el triomf del liberalisme contemporani i la república procedimental, releguant la tradició republicana.
   • Evasió de controvèrsies polítiques: L'economia keynesiana va permetre als polítics eludir debats espinosos sobre el bé comú, centrant-se en el creixement econòmic com un objectiu "neutral".
   • Abandonament del projecte formatiu: La idea que l'Estat ha de formar el caràcter dels ciutadans va ser rebutjada. La política econòmica es va centrar a satisfer els desitjos i fins existents dels ciutadans (concepció voluntarista de la llibertat), no a millorar-los.
   • Èmfasi en el consum: El focus es va desplaçar de la producció al consum com a base de la identitat política.
   • David Lilienthal: Va il·lustrar la transició, passant de veure la TVA com a expressió de democràcia de base popular (llibertat cívica) a defensar les grans empreses per la seva capacitat de generar oci i llibertat de tria per als consumidors (llibertat voluntarista).

6. El Triomf i els Problemes de la República Procedimental

   • Després de la Segona Guerra Mundial, el discurs polític es va centrar en els drets individuals i la capacitat de les persones per triar els seus propis valors, en lloc de les virtuts cíviques.
   • Estat del benestar: Es va justificar no per un deure cívic, sinó per respectar la capacitat individual de tria, garantint condicions materials que són prerequisits de la llibertat.
   • Crítiques conservadores (Goldwater, Friedman): Consideraven els programes socials una coacció que vulnerava la llibertat individual i els drets de propietat.
   • Meritocràcia: La creença que l'èxit és fruit del mèrit individual ha consolidat la desigualtat i ha dificultat la redistribució de la riquesa.
   • Desencís i desempoderament: Molts nord-americans van començar a sentir una pèrdua de control sobre les seves vides a causa de governs distants i estructures de poder impersonals, una sensació explotada per figures com George Wallace.
   • Robert F. Kennedy: Va intentar rearticular les frustracions civiques, criticant la concentració de poder i proposant el restabliment d'una economia política de la ciutadania a través de la descentralització i el desenvolupament comunitari.
   • Ronald Reagan: Va usar una retòrica comunitària, lloant la família, el veïnat i les petites empreses, i culpant el gran govern de l'erosió de la comunitat. No obstant això, les seves polítiques de desregulació sovint van minar aquestes mateixes estructures.

Epíleg: Què va fallar: Capitalisme i Democràcia des dels anys noranta

• La "camisa de força daurada": Thomas Friedman va descriure com els mercats globals imposaven polítiques econòmiques estricta (desregulació, privatització, baixos impostos), limitant la deliberació democràtica i convertint la política en una elecció superficial.
• Era Clinton: Va abraçar una agenda neoliberal, prioritzant la reducció del dèficit i promovent acords com el TLCAN, que, tot i ser impopular, va beneficiar grans corporacions i va deslocalitzar feines.
• Financerització: Des de l'era Reagan, l'economia es va desplaçar de la inversió productiva cap a l'especulació financera (recompres d'accions, derivats), enriquint els accionistes però creant pocs llocs de treball i esdevenint un llast per al creixement econòmic real.
• Crisi Financera de 2008: El rescat bancari, sense demanar comptes ni reestructurar el sector, va aprofundir la desconfiança del públic en un sistema polític percebut com a favorable als rics i poderosos. L'argument de la "necessitat" va implicar que l'economia nord-americana s'havia convertit en ostatge de Wall Street.
• El musical "Hamilton": Va celebrar l'ascens meritocràtic i el multiculturalisme, elements del liberalisme progressista, però implícitament va acceptar el capitalisme financer, reflectint una època on la mobilitat ascendent ja no era la resposta a la desigualtat.
• La pandèmia de la COVID-19: Va exposar les desigualtats i va qüestionar la idea neoliberal que els mercats per si sols poden definir el bé públic, subratllant la necessitat de control col·lectiu sobre el destí econòmic.

Conclusió: Cap a una Filosofia Pública Sandel reconeix les dificultats de revitalitzar els ideals republicans en un món globalitzat i complex. Tot i que la llibertat voluntarista promet tolerància i elecció individual, no pot inspirar la implicació moral i cívica necessària per a l'autogovern, portant a una vida cívica empobrida.

El llibre argumenta que per afrontar el descontentament democràtic, cal recuperar l'economia política de la ciutadania. Això implica:

• Organització de les comunitats locals: Promoure la implicació política a nivell local, com fan organitzacions com la Industrial Areas Foundation (IAF).
• Justificació cívica de la desigualtat: Criticar la desigualtat econòmica no només per equitat, sinó perquè corromp el caràcter i destrueix la comunalitat necessària per a l'autogovern.
• Enfortir els espais públics: Reconstruir institucions on la renda sigui irrellevant i les classes socials es barregin (escoles públiques, biblioteques, parcs) per fomentar la identitat cívica.
• Dispersar la sobirania: En un món globalitzat, la solució no és una única comunitat mundial, sinó una multiplicitat d'entitats polítiques (locals, nacionals, supranacionals) que dispersin la sobirania i conreïn diverses identitats. El Moviment pels Drets Civils es presenta com un exemple modern de llibertat cívica arrelada en comunitats locals (esglésies negres).
• Ciutadans multisituats: Desenvolupar la capacitat dels ciutadans per manejar les obligacions concurrents i contradictòries de múltiples lleialtats, i construir narratives que donin sentit a una vida compartida complexa, evitant la fragmentació i la pèrdua d'història.

En última instància, Sandel conclou que una república procedimental que "desterra del discurs polític els arguments morals i religiosos genera una vida cívica empobrida" i no pot sostenir l'esperit públic necessari per a l'autogovern. El llibre és un diagnòstic de la situació política actual i una crida a reconsiderar ideals cívics oblidats per trobar una sortida al moment polític privatitzat i polaritzat.