Una crítica als que mouen els fils de la tecnologia (14)

 Apocalypse Nerds: Comment les techno-fascistes ont pris le pouvoir

El llibre Apocalypse Nerds: Comment les techno-fascistes ont pris le pouvoir (Éditions Divergences, 2025), escrit pels periodistes i investigadors Nastasia Hadjadji i Olivier Tesquet, ofereix una anàlisi crítica sobre la presa de control del poder polític per part dels oligarques tecnològics de Silicon Valley i els ideòlegs de la nova dreta radical.

Els autors defineixen aquest fenomen com a tecnofascisme: un nou règim d'acció modular, distribuït i postideològic on l'autoritat s'administra com un servei (sovereignty-as-a-service), la democràcia es buida de substància per convertir-se en una simple interfície i el poder es redissenya mitjançant algorismes, codi i xarxes privades.

Introducció: La fi d'un món (La fin d'un monde)

• El punt d'inflexió de 2025: El llibre obre amb l'escena d'Elon Musk al Despatx Oval al costat de Donald Trump el febrer de 2025, justificant les retallades dràstiques del Departament d'Eficàcia Governativa (DOGE). Aquesta imatge simbolitza un canvi en el poder, on l'estatut institucional queda subordinat a l'execució d'un programa informàtic i polític gestionat per oligarques no elegits.
• La teologia apocalíptica de Peter Thiel: S'analitza la figura del multimilionari Peter Thiel, qui veu el retorn de Trump com una «apocalipsi» o revelació contra-revolucionària destinada a liquidar l'herència de les Llums i l'ordre democràtic.
• Concepte de tecnofascisme: A diferència dels feixismes tradicionals del segle XX, el tecnofascisme opera neutralitzant la democràcia des de dins, buidant-ne els rituels i desplaçant la sobirania cap a plataformes, infrastructures i «Network States» privats.

Capítol 1: Conquerir (Conquérir)

• Mythologies californiennes: El llibre desmunta el mite de la Silicon Valley progressista, mostrant les seves arrels històriques profundament elitistes, eugenèsiques i meritocràtiques (des de la Universitat de Stanford, William Shockley i The Bell Curve fins a la disciplina militar de firmes com Intel o EDS). Es ressalta la famosa frase de Peter Thiel de 2009: «Ja no crec que la llibertat i la democràcia siguin compatibles».
• Béhémoth (Governar pel desordre): Inspirant-se en l'anàlisi de Franz Neumann sobre el Tercer Reich (Béhémoth), els autors descriuen el trumpisme com una policràcia de faccions enfrontades (Wall Street, Silicon Valley, nacional-populistes) que utilitzen el desordre institucional com a força per paralitzar l'Estat.
• Penser en API i el feix de tecnologies (TESCREAL): S'examina el marc ideològic TESCREAL (Transhumanisme, Extropianisme, Singularitisme, Cosmisme, Rationalisme, Altruisme Eficaç i Longtermisme), així com el Manifest tecno-optimista de Marc Andreessen. Les idees funcionen com "APIs" (interfícies de programació) interoperables que es combinen pragmàticament segons els interessos de classe.
• La teoria del cop d'Estat gradual: A través de les teories de Curtis Yarvin (Mencius Moldbug) i el seu pla RAGE (Retire All Government Employees), s'analitza la purga burocràtica de l'administració pública implementada pel Projecte 2025 i executada pel DOGE de Musk i Russell Vought.
• La monarquia distribuïda i la "Cathédrale": Yarvin teoritza la necessitat de purgar la "Catedral" (el consens acadèmic, mediàtic i progressista) i substituir la deliberació per un "CEO d'Amèrica" que dirigeixi el país com una start-up.
• La sobirania com a servei (Sovereignty-as-a-service): El model es replica internacionalment formant una "internacional reaccionària" que agrupa figures com Javier Milei a l'Argentina, Nayib Bukele al Salvador (amb Bitcoin City i la megapreson del CECOT) o Hans-Adam II de Liechtenstein.

Capítol 2: Fragmentar (Fragmenter)

• Écraser l'histoire (L'exemple de Gaza Inc.): S'analitzen propostes com la de Curtis Yarvin de convertir la franja de Gaza en "Gaza, Inc." (un territori privat cotitzat al Nasdaq) o els plans immobiliaris de Trump i Jared Kushner per transformar Gaza en una "Riviera del Llevant" mitjançant IA.
• Network State i ciutats privades:
  • The Network State: Analitza la "bíblia" de Balaji Srinivasan, que defensa reemplaçar els Estats-nació per comunitats digitals en línia (cloud first, land last) que adquireixen territori físic i negocien reconeixement diplomàtic.
  • Praxis: La start-up de Dryden Brown finançada per Peter Thiel, Sam Altman i Marc Andreessen per construir una ciutat privada d'estètica neomedieval.
  • Free Private Cities / Charter Cities: Inspirat en Titus Gebel i Paul Romer, on els ciutadans esdevenen clients d'un proveïdor privat de serveis de governança.
• L'economia política de l'Exit i la sécessió: Es revisa el "capitalisme de perforació" (crack-up capitalism) descrit per Quinn Slobodian, on s'utilitzen zones econòmiques especials, paradisos fiscals i ports francs per desmantellar l'Estat. Es detallen intents de seasteading com el projecte d'Ocean Builders a Tailàndia o l'enclave de Próspera a l'illa de Roatán (Hondures).
• El Edat Mitjana del futur: Iniciatives com Freedom Cities de Trump, California Forever de Jan Sramek, o la ciutat corporativa Starbase d'Elon Musk al Texas.

Capítol 3: Franchir (Superar les límitacions)

• Science friction i post-humanisme: La inspiració de la ciència-ficció cyberpunk (Neal Stephenson) en la creació de comunitats privades (Phyles) i la recerca de la fusió home-màquina mitjançant xips cerebrals com Neuralink o el bolcat de la ment en el núvol (Nectome, Sam Altman).
• Transhumanisme, extropia i criogènia: Des del cosmisme rus fins a la filosofia extropiana de Max More i les empreses de conservació criogènica com Alcor.
• El negoci de la longévitat: La transformació de la recerca sobre la vellesa en una indústria milionària finançada pels oligarques de la tech (Calico, Altos Labs, Retro Biosciences, Zor).
• Don't Die i el néo-eugenisme:
  • La religió digital Don't Die del multimilionari Bryan Johnson.
  • El ressorgiment del pronatalisme i l'eugenèsia liberal (com el cas de Malcolm i Simone Collins o la selecció genètica d'embrions amb Heliospect Genomics) per preservar una "elit cognitiva" de l'espècie.
  • El retorn de teories de "ciència racial" i eugenèsia a Silicon Valley.
• Hyperstition i e/acc: L'herència de Nick Land i la Cybernetic Culture Research Unit (CCRU) a Warwick, la doctrina del Dark Enlightenment i el moviment d'Acceleracionisme Eficaç (e/acc) liderat per figures com Beff Jezos i Marc Andreessen.

Capítol 4: Conclusió (Desfer el realisme tecnofascista)

• Ficció especulativa de 2037: El llibre conclou imaginant "Musklandia" el 2037, una enclau privada al Texas on la ciutadania i l'accés estan sotmesos a algoritmes de selecció genètica i ideològica.
• El "realisme tecnofascista": Adaptant el concepte de Mark Fisher (realisme capitalista), els autors alerten que la major victòria de la tecno-oligarquia és fer-nos creure que no hi ha alternativa a aquest futur privatitzat i algorítmic.
• Camins de resistència: Es crida a reconnectar amb les lluites matèrialistes del món real, enllaçar les iniciatives locals de resistència (com col·lectius contra la IA, La Quadrature du Net, moviments sindicals i ecologistes) i recuperar el concepte de Chthulucene de Donna Haraway per pensar en futures formes de vida compartides i solidàries.

El concepte de Network State (o Estado-red / Estat-xarxa) és una de les peces doctrinals més influents dins de l'imaginari de la nova elit tecnològica de Silicon Valley i de l'anomenat "tecnofascisme".

Teoritzat i popularitzat l'any 2022 per l'investidor i empresari Balaji Srinivasan (ex-CTO de Coinbase i ex-soci d'Andreessen Horowitz) en el seu manifest The Network State: How To Start a New Country, aquest concepte es va convertir ràpidament en una mena de "Bíblia" o text sagrat per al moviment neosessessionista [120–122].

1. Què és exactament un Network State?

Balaji Srinivasan el defineix literalment com:

«Una comunitat en línia fortament alienada, dotada d'una capacitat d'acció col·lectiva, que finança territoris arreu del món i acaba obtenint el reconeixement diplomàtic d'Estats preexistents».

A diferència dels Estats-nació tradicionals —que es basen en una història, una cultura i unes fronteres geogràfiques compartides—, el Network State segueix una lògica «Cloud First, Land Last» (Primer al núvol, el territori al final):

1. Fase digital (Al núvol): Una comunitat d'individus amb idees similars es troba a internet, crea una xarxa social o fòrum privat, organitza la seva pròpia governança mitjançant la tecnologia blockchain i smart contracts, i adopta criptomoedes (com Bitcoin) per aconseguir la independència financera dels bancs centrals.
2. Fase física (A la Terra): Quan la comunitat en línia té prou capital col·lectiu i usuaris, compra parcelles de terra disperses pel món (enclaves, zones econòmiques especials, ciutats privades).
3. Reconeixement diplomàtic: Finalment, utilitza la seva potència econòmica per negociar el reconeixement d'altres països com un nou Estat sobirà.

2. Els pilars ideològics: La filosofia de l'«Exit»

El Network State neix d'una profunda violència ideològica contra la democràcia representativa i l'Estat-nació tradicional, als quals considera estructures obsoletes [104, 122–123]:

• El model de l'«Exit» davant el «Voice»: Srinivasan transposa conceptes del programari open source a la política. Argumenta que el vot o la protesta democràtica (Voice) són només "parches" inútils. La solució és l'Exit (el fork o bifurcació del codi): fer secessió, abandonar el país i crear un nou estat des de zero (from scratch).
• L'Estat com un sistema operatiu obsolet: Srinivasan compara els Estats Units amb un "Microsoft de les nacions", el codi font del qual té 230 anys, està escrit en un llenguatge obscur i falla contínuament.
• El «Patchwork» de Curtis Yarvin: Aquesta idea connecta directament amb les teories del filòsof néoreaccionari Curtis Yarvin (Mencius Moldbug) i el seu concepte de Patchwork: la fragmentació del món en milers de mini-països privats o sovcorps governats per un CEO-Monarca sense sotmetre's al control democràtic dels residents [106–107, 132].
• Soberania com a servei (Sovereignty-as-a-service): La ciutadania deixa de ser un dret inalienable i es converteix en un model de subscripció comercial. Els ciutadans passen a ser usuaris, clients o accionistes que paguen una quota per rebre serveis privatitzats (seguretat, educació, sanitat) de l'empresa que gestiona la ciutat.

3. Exemples reals d'experiments en curs

Tot i semblar una utopia de ciència-ficció, el moviment compta amb el finançament de grans fortunes de Silicon Valley (Peter Thiel, Marc Andreessen, Sam Altman, Balaji Srinivasan) i s'està Intentant materialitzar en diferents punts del planeta [119–120, 133, 158]:

• Próspera (Illa de Roatán, Hondures): Una ciutat privada establerta en una ZEDE (Zona d'Ocupació i Desenvolupament Econòmic) amb el seu propi sistema judicial, fiscalitat zero i laboratoris de biotecnologia (com Vitalia, on s'experimenten teràpies genètriques sense regulació sanitària) [158–161].
• Praxis: Una start-up finançada per Peter Thiel i Sam Altman per construir una ciutat privada d'estètica neomedieval i ideals "national-accélérationnistes".
• California Forever: Un projecte d'adquisició massiva de terrenys agraris al nord de Califòrnia per part de multimilionaris de la tech per construir una ciutat tancada (gated community).
• Starbase (Texas): La ciutat-empresa creada per Elon Musk al voltant de les instal·lacions de SpaceX, on resideixen centenars de treballadors sota el control de la seva companyia.
• Seasteading: Projectes per crear ciutats o plataformes privatitzades en aigües internacionals fora de la jurisdicció de cap país.

4. La crítica dels autors (Apocalypse Nerds)

Nastasia Hadjadji i Olivier Tesquet denuncien que el Network State no és cap avanç cap a la llibertat, sinó un retorn al feudalisme en versió hiper-tecnològica:

1. L'«Anarquisme per a rics, apartheid per a la resta»: Aquestes ciutats privades depenen de la mà d'obra migrant subcontractada (com passa a Dubaï), la qual treballa sense drets de ciutadania ni accés als mateixos serveis.
2. El desmantellament del bé comú: Un Network State no preveu com finançar xarxes elèctriques, escoles públiques, clavegueram o serveis d'emergència per a la població general. Només prioritza l'evasió fiscal i la protecció del capital privat.
3. Extractivisme neocolonial: Aquestes iniciatives solen buscar països en desenvolupament amb institucions febles (Hondures, Nigèria) per imposar enclaves privatitzats que actuen com una nova forma de colonització (white saviorism) [158, 164–165].

Una crítica als que mouen els fils de la tecnologia (13)

 Controligarchs: Exposing the Billionaire Class, Their Secret Deals, and the Globalist Plot to Dominate Your Life

El llibre Controligarchs: Exposing the Billionaire Class, Their Secret Deals, and the Globalist Plot to Dominate Your Life (2023), escrit per Seamus Bruner (amb pròleg de Peter Schweizer), és una investigació que analitza la concentració de riquesa i poder en mans d'una elit global de milionaris, tecnòcrates i empresaris.

L'autor utilitza el terme «Controligarchs» per definir una nova classe d'oligarques i filàntrops —entre els quals destaquen Bill Gates, Jeff Bezos, Mark Zuckerberg, Elon Musk, Klaus Schwab i George Soros— que aprofiten la seva fortuna, aliances i estructures de finançament per implantar un sistema de control sobre la salut, l'energia, l'alimentació, la informació i la tecnologia a escala mundial.

1. «The Good Club» (El Club dels Bons)

• La reunió secreta de 2009: El maig de 2009, Bill Gates, David Rockefeller, George Soros, Warren Buffett, Oprah Winfrey i Ted Turner es van reunir en secret a la Universitat Rockefeller de Nova York.
• Control de la població: Prenent la iniciativa de Gates, el grup va acordar prioritzar la reducció del creixement de la població global com a eix central de les seves activitats.
• La Giving Pledge: D'aquesta trobada va sorgir la iniciativa de la Giving Pledge, presentada públicament com un acte de caritat però que, segons l'autor, funciona com un mecanisme de transferència de riquesa cap a xarxes de fundacions exemptes d'impostos per finançar l'agenda d'aquesta elit.

2. «The Gates of Hell» (Bill Gates i el monopoli de la salut)

• De monopolista del programari a la salut: Analitza com Bill Gates va aplicar la mateixa estratègia de domini de mercat que utilitzava a Microsoft per convertir-se en el principal finançador privat de la salut global a través de la seva fundació.
• Gestió de pandèmies: Es detalla el paper de Gates, la seva aliança amb Anthony Fauci, el finançament de fons de vacunes (com CEPI i Gavi) i la promoció de les tecnologies d'ARN missatger (ARNm) i passaports digitals de vacunació.
• Interessos genètics: També es documenta el finançament de recerques d'edició genètica (CRISPR) i projectes de modificació genètica d'insectes.

3. «The Great Reset» (El Gran Reinici i el Fòrum Econòmic Mundial)

• Klaus Schwab i Davos: S'examina el paper de Klaus Schwab i del Fòrum Econòmic Mundial (WEF), els quals van aprofitar la crisi de la COVID-19 per accelerar l'agenda del «Gran Reinici» (The Great Reset).
• Pilars del Gran Reinici: L'agenda es basa en el stakeholder capitalism (capitalisme de les parts interessades), els criteris corporatius ESG, la digitalització total i la Quarta Revolució Industrial.
• Formació de líders: A través del programa Young Global Leaders, el WEF ha situat representants i aliats en posicions de govern i direcció corporativa a tot el món.
• Vigilància biomètrica: Es revisen les idees d'ideòlegs del WEF com Yuval Noah Harari sobre la vigilància biomètrica subcutània i la fusió de tecnologia i biologia.

4. «The Power Grab» (La presa de poder mitjançant l'agenda climàtica)

• La transició energètica: Argumenta que l'alarmisme climàtic s'utilitza per forçar una transició cap a energies renovables, cotxes elèctrics i xarxes d'energia intel·ligents (smart grids), sistemes que són més fàcils de centralitzar i controlar.
• Profiteers verd: Magnats com Gates, Michael Bloomberg, George Soros i Elon Musk reben fons públics i subsidis governamentals per a les seves inversions en tecnologia neta, mentre mantenen estils de vida altament consumidors d'energia.

5. «The War on Farmers» (La guerra contra els agricultors i el control de l'alimentació)

• Agenda 2030 a l'agricultura: Les restriccions d'emissions de nitrogen i fertilitzants imposades per l'ONU i el WEF han provocat protestes massives d'agricultors a diversos països.
• Adquisició de terres: Bill Gates i altres milionaris s'han convertit en els principals propietaris privats de terres agrícoles als Estats Units.
• Aliments de laboratori: Es descriu la promoció i inversió en substituts de la carn (com la carn vegetal o de laboratori, proteïnes de fongs i farines d'insectes) amb l'objectiu de substituir la ramaderia tradicional per productes patentats per grans corporacions.

6. «The Open Society Scheme» (L'esquema de George Soros)

• Filantropia política: S'analitza com George Soros utilitza la seva xarxa d'organitzacions (Open Society Foundations) per influir en la política interior i exterior dels països.
• Estratègia judicial i educativa: Finançament de campanyes de fiscals progressistes als EUA per canviar l'aplicació de les lleis, així com la promoció d'un xarxa universitària global (Open Society University Network) per influir en l'educació.
• Revolucions de colors: Descriu la participació de les seves fundacions en moviments de desestabilització política i canvis de règim a l'Europa de l'Est i altres regions.

7. «Follow the Money» (Monedes digitals, ID Digital i BlackRock)

• CBDC i fi de l'efectiu: El WEF i els grans fons financers promouen les monedes digitals dels bancs centrals (CBDC) per substituir l'efectiu, atorgant a les autoritats la capacitat de rastrejar o bloquejar transaccions individuals.
• Identitat Digital (ID2020): Desenvolupament de la identitat digital vinculada a dades biomètriques i historials mèdics com a requisit per accedir a serveis bàsics.
• El poder de BlackRock: Fons d'inversió com BlackRock (dirigit per Larry Fink), Vanguard i State Street gestionen bilions de dòlars i utilitzen el seu poder per imposar polítiques ESG a les empreses.

8. «Mainstream Mind Control» (Control dels mitjans de comunicació i censura)

• Inversió en mitjans: Els Controligarchs han finançat o adquirit grans mitjans de comunicació tradicionals i digitals per modelar la publicitat i el discurs públic.
• Censura de la "desinformació": Creació d'organitzacions de comprovació de fets (fact-checking) i iniciatives de neutralització de relats alternatius finançades per milionaris.
• Vincle amb agències d'intel·ligència: Es documenta la col·laboració entre les grans plataformes tecnològiques i agències d'intel·ligència (com el FBI o la CIA) per coordinar la censura de continguts a les xarxes socials.

9. «The Dystopian Present» (El Metavers, Transhumanisme i eleccions)

• Metavers i aïllament: La visió de Mark Zuckerberg i el WEF de traslladar les interaccions humanes cap al Metavers i entorns virtuals.
• Transhumanisme (Singularity): La fusió entre l'ésser humà i la màquina mitjançant xips cerebrals (com Neuralink d'Elon Musk) o interfícies digitals (Internet of Bodies).
• Intervenció electoral: Ús de fons privats per influir en processos electorals i la gestió de continguts en plataformes digitals durant eleccions.

10. «The End Game» i recomanacions de resistència

• El model autoritari xinès: L'autor sosté que el sistema final buscat pels Controligarchs s'assembla al model de govern xarxa-capitalista de la Xina, basat en el crèdit social, la vigilància massiva i l'absència de control democràtic.
• Mesures proposades:
  • A nivell legislatiu: Retirar el finançament públic a organitzacions supranacionals (ONU, OMS, WEF), eliminar subsidis a associacions publicoprivades, reformar el codi fiscal per tancar escletxes d'evasió de les fundacions i protegir la llibertat d'expressió.
  • A nivell personal: Reduir el temps d'exposició a pantalles i xarxes socials, protegir la privacitat de les dades, consumir productes de proximitat i mantenir la independència física, financera i familiar.

Podem reimaginar-nos una nova democràcia? (11)

Private Power and Democracy's Decline: How to Make Capitalism Support Democracy 

El llibre Private Power and Democracy's Decline: How to Make Capitalism Support Democracy (MIT Press, 2026), escrit per l'economista de la Universitat de Stanford Mordecai Kurz, analitza com la fusió del capitalisme de lliure mercat no regulat i la revolució de la tecnologia de la informació ha provocat la concentració del poder privat i el declivi de la democràcia.

1. La ruptura del mite de la Il·lustració

• Capitalisme vs. Democràcia: El llibre desmunta la idea clàssica de la Il·lustració (i del pensament llibertari modern) que el capitalisme de lliure mercat i la democràcia són dues cares de la mateixa moneda que es reforcen mútuament. Kurz sosté que el capitalisme de lliure mercat no regulat entra en conflicte directe amb la democràcia, ja que genera una concentració de riquesa i poder privat que amenaça la igualtat política.
• La Il·lusió de la mà invisible: Els mercats lliures només produeixen resultats socialment desitjables sota condicions d'absència de poder de mercat i d'informació asimètrica. Quan la tecnologia crea poders monopolístics permanents, la mà invisible deixa de funcionar per al bé comú.

2. L'economia del "guanyador s'ho emporta tot" (Techno-Winner-Takes-All)

• El poder de mercat de la tecnologia: Les innovacions tecnològiques són de propietat privada (mitjançant patents o secrets comercials), atorgant als seus creadors un monopoli legal inicial.
• Consolidació permanent: Sota les polítiques neoliberals de lliure mercat iniciades als anys 1980 (sense una aplicació estricta de les lleis antitrust), les empreses utilitzen estratègies complexes per ampliar i eternitzar aquests monopoli, creant "imperis tecnològics" que dominen sectors sencers.
• Redistribució de la renda: Aquesta concentració fa que els beneficis del monopoli (monopoly profits) augmentin de manera dràstica, reduint la participació que reben el treball i el capital tradicional en la renda nacional.

3. Desigualtat política i destrucció de la classe treballadora

• Traducció de riquesa en poder polític: L'extrema desigualtat econòmica es tradueix directament en desigualtat política. La decisió judicial Citizens United i l'ús de grans fortunes (il·lustrat amb figures com Elon Musk o Peter Thiel) permeten als súper-rics influir en eleccions i lleis per protegir els seus propis interessos.
• La destrucció del treballador blue-collar: A diferència de les tecnologies de la primera Revolució Industrial o de la cadena de muntatge (que van crear una pròspera classe mitjana sense estudis universitaris), la tecnologia digital i la globalització han eliminat milions de llocs de treball industrials i el mitjà de vida dels treballadors menys qualificats.
• Polarització social i regional: S'ha creat una escletxa profunda entre les elits urbanes altament educades (que s'han beneficiat del desenvolupament tecnològic) i la majoria de la població sense títol universitari.

4. El declivi de la democràcia i el sorgiment del populisme (MAGA)

• Pèrdua de fe en les institucions: En veure que les polítiques públiques afavoreixen les elits i ignoren el seu deteriorament econòmic, milions de treballadors han perdut la fe en la democràcia i el seu contracte social.
• El paper de les forces econòmiques vs. culturals: L'autor argumenta que, tot i que els factors culturals (raça, religió, immigració) existeixen, la causa primària del declivi democràtic és econòmica. La frustració econòmica d'aquesta gran massa de treballadors desplaçats és el que ha permès ampliar la coalició de moviments autoritaris i populistes com el MAGA als EUA.

5. Programa de reformes: Com fer que el capitalisme recolzi la democràcia

Per recuperar la legitimitat democràtica, Kurz proposa un programa d'intervenció integrat basat en dos pilars:

1. Contenir el poder de mercat:
   • Reforma de patents: Reduir la durada de les patents, eliminar patents trivials i evitar l'ús de la propietat intel·lectual com a arma anticompetitiva.
   • Reactivació de les lleis antitrust: Prohibir fusions empresarials o adquisicions de tecnologies jueves que busquin eliminar la competència.
2. Política de restauració del mitjà de vida (Livelihood-restoration policy):
• Establir l'obligació pública d'assegurar i restaurar el mitjà de vida de qualsevol treballador desplaçat per innovacions tecnològiques o canvis de política econòmica.
• Inspirant-se en el model nòrdic, Alemanya i el Japó, proposa finançar programes públics de formació i reubicació laboral (retraining) per garantir que els beneficis del progrés tecnològic es comparteixin de manera justa.

PS. Missatges semblants als de Martin Wolf de fa 3 anys, que vaig explicar aquí.

IA pertot arrreu (31)

Shared Wisdom: Cultural Evolution in the Age of AI 

Aquest és un resum del llibre "Shared Wisdom: Cultural Evolution in the Age of AI" (2025) del reconegut científic del MIT Alex Pentland. El llibre utilitza la ciència social computacional per proposar una reforma profunda de les nostres institucions social en l'era de la intel·ligència artificial.

Prefaci i Introducció: La naturalesa de la intel·ligència humana

Davant les actuals crisis globals, moltes de les nostres institucions socials estan trencades i necessiten una renovació tan profunda com la que es va viure durant la Il·lustració del segle XVIII. La tesi central de Pentland és que els humans no som individus racionals aïllats, sinó una espècie comunal i social que construeix el coneixement compartint històries.

• Intel·ligència comunitària (Community Intelligence): És el conjunt d'idees, estratègies, resultats i valors que circulen en una comunitat gràcies a l'experiència i a la comunicació. Funciona com a mètode de cerca cooperativa basada en el raonament abductiu (què és probable que passi en una situació) en lloc del raonament purament deductiu o lògic.
• Saviesa compartida (Shared Wisdom): És la part pràctica de la cultura, formada per aquelles històries i comportaments que assoleixen un ampli consens i suport dins de la comunitat per prendre bones decisions i coordinar l'acció col·lectiva.
• Històries vs. Fets: Pentland utilitza el terme "històries" (stories) en lloc de dades o fets per emfatitzar la incertesa inherent del nostre coneixement del món. Els humans processen, recorden i comprenen molt millor les estratègies quan tenen forma narrativa.

Part I: Tres invencions clau de xarxa per a l'evolució cultural

L'autor descriu tres històriques invencions sociotècniques que han accelerat dràsticament l'evolució de la nostra saviesa col·lectiva:

1. Xarxes per compartir històries (Story-sharing networks) - Capítol 2

• El foc del campament: L'hàbit de seure regularment al voltant d'un foc per explicar-se els èxits, perills i oportunitats del dia va canviar el nostre cervell i va fer possible la combinació de coneixements individuals en un consens de grup.
• La cerca de mínim penediment (Minimum-regret): Pentland utilitza el "problema del bandit" (bandit problem) de la teoria matemàtica per demostrar que compartir i observar les eleccions i resultats de tercers permet als agents assolir un equilibri òptim entre l'explotació de tècniques conegudes i l'exploració de noves oportunitats (el dilema exploit-explore).
• Experiments en finances (eToro): Analitzant milers d'inversors a la xarxa social d'inversió eToro, l'equip de Pentland va descobrir que els individus aïllats no són racionals i perden diners, mentre que els que utilitzen "models de rol" (aprenentatge social) assoleixen una gran racionalitat col·lectiva. Fins i tot els experts financers cometen grans errors si prenen decisions de forma aïllada (com va passar durant el Brexit).

2. Xarxes de pont (Bridging networks) i innovació - Capítol 3

• Evitar la cambra d'eco: Compartir històries només dins d'un mateix grup genera estancament i polarització. Es necessiten "xarxes de pont" per connectar comunitats culturalment diverses i propiciar la difusió de noves idees. Històricament, aquest paper el van fer els festivals de clans i, més tard, el naixement de les primeres ciutats.
• Disseny de ciutats i mobilitat: Els estudis de Pentland demostren que la diversitat d'interaccions físiques en el transport, carrers plens de cafeteries i llocs de trobada són els millors predictors de la riquesa, la reducció del crim i el correcte desenvolupament dels infants. El famós estudi Opportunity Atlas demostra que la influència del barri determina fins al 50% de la mobilitat social futura d'un infant abans del cinquè curs.
• El dilema de la subversió (Subversion dilemma): La manca de confiança entre grups fa que la por s'escalfi artificialment (com en un dilema de seguretat internacional), portant a un augment de la polarització. Corregir les males percepcions que es tenen sobre les intencions de l'altre grup millora immediatament la cohesió democràtica.

3. Xarxes de consens (Consensus networks) - Capítol 4

• El motor de la Il·lustració: Nascudes cap al 1500 amb l'intercanvi de cartes sobre "filosofia natural", es van sistematitzar amb les primeres revistes de la Royal Society (1665). Van introduir el mecanisme de les citacions de treballs previs.
• Els incentius per al consens: La xarxa de citacions no és només un arxiu, sinó un sistema on citar l'obra d'altri atorga reputació, i ser citat es tradueix en premis, càrrecs i reconeixement acadèmic. Pentland demostra que la dinàmica de citacions en camps tan dispars com la ciència, els patents i el dret comú (common law) segueix els mateixos models matemàtics d'atracció i evolució d'interès.

Part II: Ús de tecnologies digitals per a noves institucions

4. Els efectes secundaris de la tecnologia (Capítol 5)

Pentland repassa les conseqüències imprevistes de les quatre grans onades d'intel·ligència artificial per extreure'n lliçons:

1. Anys 60 (Lògica i assignació de recursos): Excel·lents en optimització matemàtica de rutes o xips. El seu ús desmesurat per a la planificació centralitzada a gran escala de la societat (com es va intentar a la Unió Soviètica amb Kantorovich) va ser un desastre ecològic i de subministrament per ignorar la complexitat.
2. Anys 80 (Sistemes experts): Van automatitzar tasques bancàries com la concessió de préstecs a nivell estatal per reduir costos de personal. L'efecte col·lateral va ser el desmantellament de caixes d'estalvi locals, cooperatives i institucions de barri, buidant les comunitats de poder de decisió i empobrint el control local.
3. Anys 2000 (Filtratge col·laboratiu i "Surveillance Capitalism"): L'arribada d'internet va permetre el seguiment massiu de dades per personalitzar anuncis i cerques. Va crear les cambres d'eco.
   • Els Dracs de dades (Data Dragons): El sistema del filtratge col·laboratiu promou la "vinculació preferencial" (preferential attachment), provocant un efecte de retroalimentació on els rics es fan més rics. Això fa sorgir uns pocs actors extremadament dominants ("dracs") que controlen el flux d'atenció, el comerç i el debat polític, fent inútils les eines tradicionals de regulació antitrust.
4. Anys 2020 (IA Generativa i LLMs): A diferència de les anteriors, aquesta IA treballa amb narracions, cosa que li dóna un poder immens per influir en allò que la gent creu.

• Els Quatre Cavallers del Fracàs Social (The Four Horsemen of Social Failure): Pentland adverteix que les institucions basades en "models de societat-màquina" rígids fallen sistemàticament a causa d'aquests quatre factors:

  • Unseen Change (Canvi invisible): Com el teletreball canvia la dinàmica de l'espai d'oficines de les ciutats.
  • Gray Swans (Rarees inevitables): Crisis o pandèmies que sabem que passaran però no quan.
  • One-Size-Fits-None (Polítiques uniformes): Decisions nacionals que serveixen per a la mitjana però destrossen les minories.
  • Myopia (Miopia): Ignorar indicadors que no siguin el PIB o els diners.

• Marc ètic de disseny per a la IA (Principis de Tsai i Pentland): La IA generativa de caràcter democràtic ha de (1) ajudar sense reduir l'agència humana; (2) tractar tothom amb respecte igualitari; (3) protegir contra els biaixos de l'algoritme i (4) abstenir-se de substituir o representar els humans en les decisions de política.

5. Reinventar la Democràcia i l'Administració Pública (Capítols 6 i 7)

• Deliberació digital amb Polis: La democràcia representativa actual s'ha desconnectat de la ciutadania. Plataformes com el sistema Polis (utilitzat amb èxit a Taiwan) dissenyen espais on els ciutadans voten idees dels altres però sense botó de "respondre", evitant batalles de comentaris (flame wars) i fomentant estadísticament la cerca de propostes de consens que agradin a ambdós costats de l'espectre.
• Incentius de loteria: Proposa l'ús de premis d'estil loteria (com els bons de loteria britànics) per augmentar de forma substancial la participació i la inclusió dels sectors marginats de la població en aquestes plataformes de debat.
• L'agilitat de "Team of Teams": Per substituir les burocràcies lentes del segle XIX, Pentland posa com a exemple la transformació de l'exèrcit dels EUA a l'Iraq sota el general McChrystal. Es van eliminar les línies de comandament rígides per crear equips multidisciplinaris connectats per xarxes digitals de comunicació immediata que actuaven sota la comprensió de la "intenció del comandant" i no de les ordres literals.
• Els principis d'Elinor Ostrom aplicats a l'estat:
  1. Autogovern: El govern s'ha d'entendre com la gestió del bé comú (commons), amb fronteres clares on els implicats en el recurs prenguin de forma autònoma les decisions reguladores.
  2. Dades transparents: Ús de "censos enriquits" sobre el funcionament real de cada barri (on es compra, on es treballa) de forma privada per avaluar les polítiques públiques experimentals cap a objectius de sostenibilitat (ODS de l'ONU).
  3. Empoderament financer local: Retornar el finançament de serveis (policia, escola) cap al control directe de les assemblees de veïns.
• Data Trusts (Fideïcomisos de dades): Igual que els bancs administren els nostres diners (sense que siguin seus), les comunitats han de crear fideïcomisos de dades (data trusts) o cooperatives de dades on el ciutadà dipositi les dades obtingudes dels seus telèfons, de manera que les empreses o governs hagin de demanar llicències d'auditoria temporals sota condicions de la comunitat. Posa com a exemples l'èxit de l'Estonian Stack o l'aplicació Permission Slip que va dissenyar amb Consumer Union.

6. Regulació i Cooperació Global (Capítol 8)

• El fracàs de la regulació preventiva (Ex-ante): Intentar llançar regles rígides de seguretat abans de permetre el llançament de la IA és una tasca impossible degut a la rapidesa de la indústria, a més de perjudicar greument la innovació dels petits investigadors.
• L'alternativa de la responsabilitat civil i l'auditoria (Ex-post): El camí defensat pels líders mundials del Club de Madrid és l'ús de la responsabilitat objectiva estricta (strict product liability) aplicada des dels anys 60.
  1. Tota IA en funcionament ha de mantenir de forma obligatòria un registre continu i inalterable d'accions (logs d'auditoria).
  2. Davant de qualsevol dany, es recorre a aquests logs de decisió per assignar de manera immediata la responsabilitat civil de la reparació al fabricant.
• El valor de les organitzacions de consens globals: Davant el risc que els operadors de IA busquin paradisos reguladors, cal harmonitzar estàndards no pas mitjançant acords de l'ONU, sinó enfortint i adaptant les pràctiques d'organitzacions globals de consens ja existents per a l'intercanvi de dades, com l'IETF (internet), el FATF (prevenció del frau financer) i l'IHR de l'OMS (coordinació de pandèmies).

El raonament abductiu (abductive reasoning) es defineix a les teves fonts com el procés d'utilitzar històries, experiències i dades per esbrinar què és probable que passi en una situació i un context concrets.

Segons s'explica al llibre, aquest tipus de raonament es caracteritza pels següents aspectes:

• Contrast amb la deducció: Es diferencia del raonament deductiu, que és el procés d'esbrinar què ha de ser lògicament o matemàticament cert. En lloc d'intentar basar-ho tot en una lògica pura o en teories rígides, l'abducció s'adapta a un món complex i incert on els "fets" i les teories del passat poden fallar.
• Esforç col·lectiu i comunitari: La intel·ligència d'una comunitat i la seva saviesa compartida són el resultat d'un esforç cooperatiu de raonament abductiu. Aquest procés funciona com una cerca col·lectiva on els membres d'un grup comparteixen informació sobre accions i resultats per trobar solucions de manera conjunta.
• Un enfocament empíric i humil: Pentland el descriu com un mètode més humil d'adaptació en què es proven contínuament noves opcions, es fa un seguiment de múltiples factors i s'avalua experimentalment què funciona i què no. Sota aquest prisma, les dades reals obtingudes de l'experiència actuen com a guia principal per sobre de les construccions teòriques.
• Base matemàtica: Té un fonament matemàtic i lògic d'optimització (mecanisme de minimització del penediment o regret) molt útil per a grups d'actors amb valors comuns que han de prendre decisions en entorns altament caòtics i imprecisos.

En definitiva, aquest raonament pràctic i evolutiu és el que ha permès a la humanitat desenvolupar estratègies de comportament que garanteixen la supervivència i el progrés.

Els que mouen els fils sense que ningú se n'adoni (18)

The Ascendancy of Finance

El llibre «The Ascendancy of Finance» (L'ascens de les finances) de Joseph Vogl és un assaig històric i teòric que analitza com el capital financer s'ha convertit en un «quart poder» que actua en paral·lel a la sobirania nacional, sovint esquivant els procediments democràtics. L'autor sosté que l'oposició tradicional entre política i economia és un mite liberal que ignora la seva coevolució i simbiosi agressiva.

Aquest és un resum detallat i exhaustiu de les tesis i l'estructura de l'obra:

1. La política d'emergència i el «Cop d'Estat» permanent

Vogl utilitza la crisi financera de 2008 (especialment el «cap de setmana de Lehman Brothers») com un exemple de com les crisis es converteixen en oportunitats per fer que l'impossible sigui «políticament inevitable».

• Zones d'indeterminació: El govern ha estat usurpat per comitès d'experts, «troikes» i consortis informals que operen en una zona grisa entre la política i l'economia.
• El Cop d'Estat de Naudé: Recuperant el concepte de Gabriel Naudé del segle XVII, Vogl descriu la gestió actual de la crisi com un cop d'estat permanent: accions extraordinàries dutes a terme en nom de la «necessitat» (la preservació del sistema de mercat) que no observen cap forma de justícia formal i se situen fora de les normes legals.

2. Genealogia del govern econòmic: Oicodicea i Liberalisme

L'autor traça com el coneixement econòmic es va integrar sistemàticament en la pràctica política des del segle XVII, un procés que anomena la «governamentalització» de l'estat.

• Oicodicea: Vogl analitza com la teologia cristiana (la Providència divina) va prefigurar l'economia moderna. Igual que Leibniz justificava els mals del món com a part d'un pla harmònic superior, l'economia presenta el mercat com un ordre natural que compensa els danys individuals pel bé comú.
• Liberalisme com a tecnologia de govern: El liberalisme no és l'oposat a l'estat, sinó una forma de governar permetent que la societat segueixi les seves pròpies lleis de mercat. El mercat esdevé una «reserva de Providència» on el govern dels subjectes es perfecciona a través de la seva pròpia llibertat econòmica.

3. El Poder Senyorial i el deute públic

Vogl introdueix el concepte de «poder senyorial» per descriure una forma de poder que neix de la interacció entre el tresor públic i les finances privades.

• Gènova i els orígens: Al segle XV, ciutats com Gènova van crear la Casa di San Giorgio, un consorti de creditors privats que administrava els ingressos fiscals de l'estat, convertint-se en un «estat dins de l'estat».
• L'alienació de l'estat: El deute nacional permanent va ser el motor de la creació de l'estat modern. Els creditors privats necessitaven un deutor (l'estat) que sobrevisqués als governants individuals, institucionalitzant així un cicle permanent de deute i impostos.

4. L'Apoteosi de les finances: El model d'Holanda i Anglaterra

• Holanda: Al segle XVII, Holanda va ser la «nació capitalista model», fusionant institucions públiques i capital privat a través de la Companyia de les Índies Orientals (VOC) i el Banc d'Amsterdam.
• El Banc d'Anglaterra (1694): Neix d'un acte de desesperació fiscal per finançar la guerra. Va establir el deute «etern» i va integrar definitivament els financers en l'exercici del poder governamental, convertint el crèdit en el «gran vincle de la societat».
• L'opinió pública inversora: Amb la creació dels mercats de valors, el valor del deute va passar a dependre de les «passions de l'esperança i la por» de la publicitat inversora, on la imaginació dictava la realitat econòmica.

5. Els Bancs Centrals: Enclavaments para-democràtics

Els bancs centrals (Reserva Federal, Bundesbank, BCE) s'analitzen com a enclavaments d'autoritat aïllats del control parlamentari i de l'electorat.

• Independència i asimetria: La seva «independència» és, en realitat, una dependència directa dels mercats financers. Vogl utilitza el cas de Xile sota Pinochet per mostrar com la independència del banc central es va utilitzar com una «mesura de precaució autoritària» per blindar el model neoliberal davant la futura democratització.
• Defensa de la riquesa: La prioritat absoluta d'aquests bancs per l'estabilitat de preus i el control de la inflació és, segons l'autor, una eina de redistribució de la riquesa cap amunt, que beneficia els creditors i propietaris d'actius a costa de l'ocupació i els salaris.

6. Governança global i Imperialisme del deute

En l'era actual de la financerització, el poder ha migrat dels governs als mercats.

• Regulatory Capitalism: El liberalisme no ha eliminat la regulació, sinó que ha creat una teranyina d'organismes informals (FMI, Banc Mundial, ISDA) que coordinen els estats amb la dinàmica global de les finances.
• El mercat com a presó: Charles Lindblom va encunyar la idea que el mercat «empresona» el procés polític: qualsevol amenaça de fuga de capitals o pèrdua de rating disciplina els governs més que qualsevol votació.
• Imperialisme del deute: Els mercats actuen com a «jutges de governs», forçant programes d'austeritat que transformen tota l'existència social (salut, educació, pensions) en actius financers i «capital humà».

Conclusió: L'Efecte de Sobirania

El llibre conclou que la sobirania ja no es defineix només pel poder territorial, sinó per la capacitat de capitalitzar el futur i de transformar els propis riscos financers en perills públics. El sistema financer modern ha canviat l'estat del Leviatan: ha deixat de ser una figura sòlida per esdevenir líquida, un creditor universal que decideix el destí de les societats a través de deutes inerradicables.

Podem reimaginar-nos un nou capitalisme? (22)

Capitalism: A Global History 

A l'obra "Capitalism: A Global History" (2025), Sven Beckert ofereix una visió del capitalisme no com un conjunt de lleis econòmiques abstractes, sinó com un procés històric, global i contingent que ha transformat radicalment la humanitat en l'últim mil·lenni.

Introducció i Conceptes Fonamentals

Beckert defineix el capitalisme com un sistema impulsat per l'acumulació incessant de capital controlat privadament, la mercantilització d'inputs (terra, treball) i outputs, i una dependència fonamental de l'Estat. Argumenta que el capitalisme va néixer global i que la seva història no es pot explicar des d'una perspectiva exclusivament europea.

Capítol 1: Illes de Capital

El capitalisme no va brollar d'un sol lloc, sinó de la connexió entre múltiples "illes de capital" —ciutats comercials— arreu del món. Al segle XII, ports com Aden (al Iemen) ja eren nodes vibrants on els mercaders operaven amb una lògica de benefici i reinversió, connectant l'Índia, l'Àfrica i Europa.

Capítol 2: Capitalistes sense capitalisme

Durant la primera meitat del segon mil·lenni, existien mercaders rics, però el sistema dominant era el tributari o feudal. Les elits obtenien riquesa mitjançant la força o el tribut, no per l'acumulació de mercat. Aquests "capitalistes" inicials vivien en societats que oposaven resistències religioses i socials a la seva lògica d'acumulació.

---

Part I: Construint el capitalisme

• Capítol 3: La gran connexió (1450–1650): Un subsector de mercaders europeus va trencar el setge de les societats tradicionals buscant rutes cap a l'Índia i la Xina per evitar els intermediaris otomans. Aquesta expansió, recolzada per l'Estat, va crear una economia mundial unificada i jeràrquica, amb centres com Potosí (plata) i Cap Verd (esclaus i sucre). Beckert anomena aquesta fase capitalisme de guerra (war capitalism), basada en l'expansió imperial, l'esclavitud i el comerç armat.
• Capítol 4: Transformant el camp (1550–1750): El capitalisme es va forjar realment al camp mitjançant la despossessió de les terres comunals i la mercantilització del treball rural. El model de plantació al Carib (com Barbados) va ser l'avantguarda: una màquina de producció industrialitzada on el treballador (l'esclau) era ell mateix una mercaderia.
• Capítol 5: Intensificant la indústria (1600–1750): El capital mercantil va començar a controlar la producció industrial rural (protoindústria). Els mercaders de ciutats com Amsterdam o Augsburg van invertir en mines de ferro a Suècia o en la indústria del lli a Silèsia, on s'utilitzava treball forçat (segona servitud) per fabricar roba per als esclaus de les Amèriques.
• Capítol 6: La tempesta perfecta: Aquesta fase mercantil va crear bucles de retroalimentació global. Les riqueses obtingudes del tràfic d'esclaus i el sucre (com les de la família Bethmann a Bordeus) van acabar finançant les primeres fàbriques mecanitzades al cor d'Europa.

---

Part II: El gran salt

• Capítol 7: L'ascens del capitalisme industrial (1760–1850): La Revolució Industrial va ser la conseqüència, i no la causa, del capitalisme preexistent. Es va passar de la producció manual a la mecanitzada amb una dependència creixent dels combustibles fòssils (carbó). El cotó va ser la indústria líder, creant una "Gran Divergència" on Europa es va enriquir mentre marginava les manufactures d'Àsia i l'Àfrica.
• Capítol 8: Capturant l'interior (1780–1860): La indústria europea necessitava un subministrament constant de matèries primeres barates. Això va impulsar una nova florida del capitalisme de guerra: l'explosió de l'esclavitud als EUA (cotó), Cuba (sucre) i el Brasil (cafè) per alimentar les fàbriques i els consumidors urbans.
• Capítol 9: Una civilització capitalista (1830–1880): El capitalisme va deixar de ser un conjunt d'illes per convertir-se en un continent social. Va néixer una cultura burgesa global (l'òpera, el xampany, l'etiqueta) compartida per elits de Nova York, Rio de Janeiro o Calcuta. Es va consolidar la dependència total del mercat per a la subsistència diària del "nexe monetari".
• Capítol 10: Rebel·lions (1830–1870): L'ordre de l'"antic règim" capitalista va entrar en crisi per les resistències. Des de les revoltes d'esclaus a Haití i Cuba fins a les aixecaments de teixidors a Silèsia i Lió, els desposseïts van desafiar la legitimitat del sistema. Karl Marx va emergir com el crític més influent d'aquesta nova civilització.

---

Part III: Reconstruccions globals

• Capítol 11: Reconstruint el capital (1870–1914): Després de les rebel·lions i la Gran Depressió de 1873, el capitalisme es va reconstruir sobre la gran indústria pesant (acer, química, electricitat). El control va passar de la "mà invisible" del mercat a la "mà visible" de la gestió corporativa i els monopolis (com el gegant de l'acer Röchling).
• Capítol 12: Reconstruint el treball (1870–1920): La fi de l'esclavitud formal va forçar nous mètodes de control del treball, com el taylorisme o el treball per contracte. Alhora, el proletariat industrial es va organitzar en sindicats i partits de masses (com l'SPD alemany), aconseguint millores en el nivell de vida al "cor" industrial.
• Capítol 13: Enclosures (Tancaments): L'Estat va créixer fins a dimensions de "Leviatan", tancant el capital i el treball dins de marcs nacionals i imperials. L'imperialisme formal va dividir el món, marginant els estats del Sud Global i convertint-los en subministradors de matèries primeres.
• Capítol 14: Temps de monstres (1918–1945): El període més tumultuós. El col·lapse del liberalisme va portar al fordisme (producció i consum de masses) i a règims illiberals —com el feixisme i el nazisme— que van maridar la indústria amb la barbàrie i el treball forçat (empreses com BMW o IG Farben van utilitzar presoners dels camps).
• Capítol 15: Insurgents: La decolonització va ser l'actor principal que va tornar a dibuixar el mapa del capitalisme. Elits i moviments populars de l'Índia, Egipte o el Senegal van buscar estats propis per impulsar un desenvolupament nacional i van criticar la dependència econòmica del Nord.

---

Part IV: El futur del capitalisme?

• Capítol 16: Domant el capitalisme industrial (1945–1973): L'Edat d'Or o les trente glorieuses. Es va assolir un equilibri entre estats, capital i treball a Occident (exemple de Suècia), amb un creixement econòmic sense precedents i la creació de l'estat del benestar. Tot i això, el sistema es basava en el treball invisible de les dones i l'explotació intensiva de la natura.
• Capítol 17: Cavalcant el tigre (1973–2008): L'era neoliberal. Beckert descriu la crisi del pacte de postguerra i l'ascens d'un ordre que prioritza la mobilitat global del capital per sobre de la sobirania nacional. (Nota: el text proporcionat conclou amb l'anàlisi de l'inici del neoliberalisme i el paper dels pensadors neoliberals des dels anys 70).

D'acord amb l'obra de Sven Beckert, definir el capitalisme com una "revolució permanent" significa que aquest sistema no és una entitat estàtica, sinó un procés d'expansió i canvi continu que mai pot romandre estacionari.

Aquesta idea s'articula a través dels següents punts clau:

• Lògica d'acumulació incessant: El motor fonamental del capitalisme és la necessitat permanent de generar més capital. A diferència d'altres sistemes on la producció es limitava a la subsistència o al consum de luxe de les elits, el capitalisme exigeix que els beneficis es reinverteixin productivament per crear encara més riquesa de manera il·limitada.
• Expansió constant a nous espais: Per satisfer aquesta necessitat d'acumulació, el sistema està obligat a "colonitzar" contínuament nous espais geogràfics i noves esferes de la vida humana que abans n'estaven al marge. Beckert cita a Marx i Engels per descriure com aquesta necessitat "persegueix la burgesia per tota la superfície del globus", obligant-la a establir connexions a tot arreu.
• Transformació de la societat i la natura: El capitalisme actua com una força que "ho capgira tot", alterant les relacions humanes, les estructures polítiques i el medi ambient natural. És l'única revolució el nucli de la qual és ser contínua, un estat d'agitació on "tot el que és sòlid s'esvaeix en l'aire".
• Innovació i "destrucció creativa": El sistema es caracteritza per una acceleració de canvis tècnics i de productivitat que no tenen comparació en la història prèvia. Aquest procés, que Joseph Schumpeter va anomenar "destrucció creativa", és el batec del cor del capitalisme: la destrucció constant d'antigues estructures econòmiques per donar pas a noves de més eficients.
• Submissió al capital: En aquest procés, les relacions creades pels humans han acabat guanyant poder sobre els seus propis creadors, fent que la societat sencera sigui "subservient a un nou déu: el capital".

En resum, l'expressió indica que el capitalisme és un projecte imperial que el moment en què deixés d'expandir-se o de transformar-se, deixaria de ser capitalisme.

Els que mouen els fils (sense que ningú se n'adoni) (14)

Asset manager capitalism: An introduction to its political economy and economic geography 

L'article defineix el capitalisme de gestors d'actius com una configuració on les empreses de gestió d'inversions han passat de ser actors perifèrics a convertir-se en les institucions financeres privades dominants de l'economia contemporània. Aquestes empreses gestionen vehicles d'inversió col·lectiva per a clients minoristes i institucionals, obtenint els seus ingressos principalment de les comissions.

Aquest canvi tectònic en les finances s'ha produït principalment pel creixement dels fons de pensions des dels anys 90, els quals han subcontractat la inversió dels estalvis per a la jubilació a gestors d'actius especialitzats. Aquest fenomen està altament concentrat en unes poques economies avançades, especialment als Estats Units, que acaparen el 62% dels actius de jubilació mundials.

L'article analitza aquest fenomen mitjançant tres perspectives principals:

1. Els gestors d'actius com a empreses capitalistes

La gestió d'actius és un negoci massiu amb actius sota gestió (AUM) que oscil·len entre els 109 i els 126 bilions de dòlars. El sector es divideix en dos tipus principals:

• Gestors convencionals: Inverteixen en valors públics (accions i bons) i busquen un gran volum amb marges baixos. Destaquen els fons d'índexs passius i les anomenades "Big Three" (BlackRock, Vanguard i State Street).
• Gestors alternatius: Inclouen el capital privat (private equity), el capital risc (venture capital), els fons de cobertura (hedge funds), el deute privat, el sector immobiliari i les infraestructures. Aquest segment és molt més lucratiu, ja que cobra comissions per rendiment i té una base de clients més estreta i institucional.

Geogràficament, el negoci es concentra al Nord global, amb una forta presència als Estats Units. També destaca una "geografia de rerefons" (back-office) en centres financers offshore com Luxemburg o les Illes Caiman.

2. Influència sobre altres empreses

Els gestors d'actius donen forma a les operacions de les empreses on inverteixen:

• En el capital privat, els gestors busquen el control total de les empreses per maximitzar-ne la rendibilitat i el valor de mercat.
• En el capital risc, tot i tenir participacions minoritàries, influeixen mitjançant drets legals, seients als consells i un paper de consultoria.
• Els gestors convencionals tenen una influència més feble a causa de la seva alta diversificació, tot i que les seves participacions conjuntes poden ser molt elevades (superant el 20% en moltes empreses dels EUA).

3. El poder sobre el sistema polític i econòmic

L'ascens d'aquestes empreses altera el funcionament del capitalisme en general, especialment a través de la seva relació amb l'Estat, on exerceixen tres tipus de poder:

• Poder estructural: Basat en la lògica de la "sortida" o amenaça de retirar inversions, fet que condiciona les polítiques dels mercats emergents i dels mercats de bons sobirans.
• Poder infraestructural: Els governs depenen cada cop més dels gestors per al disseny i implementació de polítiques públiques, l'assessorament en crisis o el subministrament de béns bàsics com habitatge, electricitat o aigua.
• Poder instrumental: Exercit mitjançant el lobby directe i la contractació d'antics alts càrrecs de bancs centrals per influir en la regulació.

Finalment, l'article assenyala que les preferències polítiques d'aquests gestors solen incloure tipus d'interès baixos (que inflen les valoracions dels actius) i polítiques de pensions que augmentin la massa d'actius sota la seva gestió.

David Hockney 

Ara a Serpentine Galleries

Gran conversa entre dos grans, Acemoglu i Sandel

El triangle de l'èxit de les reformes sanitàries

Em preocupa des de fa molt la captura del regulador. Aquest tema sol tractar-se des de la Teoria de l'Elecció Pública (Public Choice Theory) o des de l'anàlisi crítica de les Elits Extractives. La idea central de la "captura del regulador" apareix quan grups de pressió (siguin sindicats, col·legis professionals, empreses o grans corporacions farmacèutiques) influeixen en les polítiques públiques per al seu propi benefici en lloc del benefici general del pacient o ciutadà. I li pregunto a la IA sobre llibres i el que surt en bona  part ja ha estat referenciat a aquest blog, però va bé recordar-ho.

Sobre la Captura de Polítiques de Salut i Benestar

Aquesta llista recull obres que analitzen com els grups d'interès (sindicats, corporacions mèdiques, indústria farmacèutica i burocràcia) poden arribar a condicionar o "segrestar" les polítiques públiques en detriment de l'eficiència i del ciutadà.

1. Teoria General i Burocràcia

La lògica de l'acció col·lectiva (The Logic of Collective Action)

• Autor: Mancur Olson

• Per què és clau: És el llibre fundacional per entendre per què passa això. Olson explica matemàticament per què grups petits i ben organitzats (com un sindicat mèdic, una patronal o un lobby farmacèutic) tenen molta més capacitat de pressió sobre el govern que grups grans i dispersos (com els pacients o els contribuents). Explica com els beneficis es concentren en pocs, mentre els costos es reparteixen entre tots.

El retorno de los chamanes (El retorn dels xamans)

• Autor: Victor Lapuente

• Enfocament: Analitza el problema de la politització de l'administració pública. Tot i que no parla només de salut, és fonamental per entendre com el "maridatge" entre polítics i funcionaris/sindicats crea estructures rígides que impedeixen reformes necessàries en el sector del benestar per protegir l'statu quo dels que hi treballen dins.

Qué hacer con España

• Autor: César Molinas

• Concepte: Introdueix el concepte d'elits extractives a Espanya. Molinas argumenta que certs grups (polítics, sindicats, grans empreses regulades) capturen rendes de l'Estat sense aportar valor real, bloquejant reformes que els perjudicarien. Aplica perfectament a la rigidesa del sistema sanitari i de pensions.

2. Sector Salut: Captura Corporativa i Professional

Mala Farma (Bad Pharma)

• Autor: Ben Goldacre

• Enfocament: Se centra en la captura per part de la indústria privada. Explica com les farmacèutiques "segresten" la medicina basada en l'evidència, amagant assajos clínics negatius i influenciant metges i reguladors. És l'exemple clàssic d'interès particular (lucre) passant per sobre de la salut pública.

Nèmesi Mèdica (Medical Nemesis)

• Autor: Ivan Illich

• Enfocament: Un clàssic de la crítica radical. Illich argumenta que l'establishment mèdic (la professió en si, com a gremi) ha creat una dependència malaltissa en la societat, expropiant la salut de les persones per justificar la seva existència i expansió. Parla de la "iatrogènia" (dany causat pel sistema sanitari).

El bienestar desigual

• Autor: Guillem López Casasnovas

• Enfocament: L'autor, catedràtic d'economia, analitza el sistema sanitari i de benestar espanyol. Tot i ser un defensor del sistema públic, és molt crític amb les ineficiències, la captura corporativa per part de professionals que es resisteixen als canvis de gestió i la manca d'avaluació real de les polítiques.

3. Perspectiva Econòmica i Liberal

Capitalismo de amiguetes (Crony Capitalism)

• Diversos Autors (Recull d'assajos)

• Enfocament: Analitza com la interacció entre l'Estat i certs grups privats (o parapúblics com sindicats subvencionats) genera regulacions que beneficien només als "amics" del poder, limitant la competència i empitjorant el servei al ciutadà.

The Captured Economy (L'economia capturada)

• Autors: Brink Lindsey i Steven Teles

• Enfocament: (En anglès). Aquest llibre és molt potent explicant com la desigualtat no ve només del mercat, sinó de regulacions estatals dissenyades per grups de pressió (metges, advocats, urbanistes) que creen barreres d'entrada artificials per mantenir els seus salaris alts i privilegis, encarint els serveis per a tothom.

Resum de conceptes clau

Si vols aprofundir en articles acadèmics, et recomano buscar aquests termes:

1. Regulatory Capture (Captura del regulador): Quan l'agència que ha de controlar un sector acaba treballant pels interessos del sector i no del públic.

2. Rent Seeking (Cerca de rendes): L'intent d'obtenir beneficis econòmics manipulant l'entorn polític o legal, en lloc de crear nova riquesa.

3. Iron Triangle (Triangle de ferro): La relació tancada entre la burocràcia, els comitès parlamentaris i els grups de pressió (lobbies/sindicats) que fa impenetrable el sistema als canvis externs

Peter H. Schuck: L'Analista de la Ineficàcia

Peter H. Schuck és un destacat acadèmic jurídic nord-americà, conegut principalment per la seva feina com a Professor Emèrit de Dret a la Yale Law School.

A diferència de molts crítics del govern que ho fan des de la ideologia (llibertaris que volen eliminar l'Estat o esquerrans que el volen expandir), Schuck es caracteritza pel seu pragmatisme. No qüestiona tant la legitimitat de l'Estat per intervenir, sinó la seva capacitat real per fer-ho bé.

1. El seu Pensament Principal

La tesi central de Schuck gira al voltant de la bretxa d'implementació. Ell argumenta que les polítiques públiques als EUA (i per extensió a Occident) fracassen no per falta de diners o de bones intencions, sinó per factors estructurals:

1. Incentius Perversos: Els polítics tenen incentius per aprovar lleis simbòliques per guanyar vots, però no tenen incentius per supervisar com s'apliquen aquestes lleis anys després (que és la feina avorrida).

2. Complexitat: El sistema legal s'ha tornat tan dens que és impossible de gestionar.

3. Cultura de la Legalitat: Argumenta que l'excés de litigis i la por a les demandes paralitzen l'administració (burocràcia defensiva).

4. Informació: El govern centralitzat mai pot tenir prou informació per gestionar problemes locals complexos (una idea propera a Hayek).

Sobre Fallades del Govern i Ineficiència Pública

Si t'ha interessat l'anàlisi de Peter Schuck  al llibre Why Government Fails So Often, on explica per què les bones intencions governamentals sovint acaben en resultats pobres, aquestes obres t'oferiran perspectives complementàries des de la ciència política, l'economia i l'anàlisi organitzacional:

1. Els Clàssics de l'Estructura i la Burocràcia

Seeing Like a State (Veure com un Estat)

• Autor: James C. Scott

• La tesi: Probablement el llibre més profund sobre el tema. Scott argumenta que els fracassos governamentals sovint provenen de l'intent de l'Estat de fer la societat "llegible" i simplificada per poder-la gestionar (mapes, censos, planificació urbana rígida). Aquesta simplificació ignora el coneixement local i la complexitat real, portant a desastres com la col·lectivització soviètica o ciutats planificades inabitables.

• Per què llegir-lo: Si Schuck analitza les lleis, Scott analitza la mentalitat de l'Estat modern.

Bureaucracy: What Government Agencies Do and Why They Do It

• Autor: James Q. Wilson

• La tesi: Un clàssic absolut. Wilson explica que les agències governamentals no són ineficients perquè els funcionaris siguin ganduls, sinó per les restriccions del sistema (no poden triar els seus objectius, ni els seus recursos, ni els seus mètodes).

• Similitud amb Schuck: Comparteix la visió que el problema és estructural i d'incentius, no de "males persones".

2. Estudis de Casos (Els grans errors)

The Blunders of Our Governments

• Autors: Anthony King i Ivor Crewe

• Context: Regne Unit.

• La tesi: Una anàlisi demolidora (i de vegades hilarant) de grans projectes governamentals que van ser un desastre absolut (impostos fallits, sistemes informàtics que no funcionaven, el Metro de Londres). Identifiquen factors com el "pensament de grup" (groupthink), la rotació excessiva de ministres i la desconnexió entre els qui dissenyen la llei i els qui l'han d'aplicar.

The Fifth Risk (El cinquè risc)

• Autor: Michael Lewis

• La tesi: Més periodístic i recent. Lewis (autor de The Big Short) explora què passa quan el govern deixa de banda la gestió tècnica i el coneixement expert (centrant-se en la transició de Trump). Mostra com la negligència en la gestió diària de la "maquinària" (el clima, l'energia nuclear, les dades) crea riscos existencials.

3. Teoria de l'Elecció Pública (Public Choice)

Beyond Politics: The Roots of Government Failure

• Autor: Randy T. Simmons

• La tesi: Aplica la "Public Choice Theory" de manera rigorosa. Argumenta que moltes intervencions del govern per corregir "fallades del mercat" acaben creant "fallades del govern" que són encara pitjors, degut a la recerca de rendes (rent-seeking) i la ignorància racional dels votants.

4. Context Espanyol i Català

Per entendre per què falla l'administració al nostre entorn específic:

El colapso de la Administración en España: Un análisis políticamente incorrecto (2024)

• Autor: Carles Ramió

• La tesi: Ramió, catedràtic de la UPF, alerta que la nostra administració està envellida, burocratitzada i incapaç de digerir la revolució digital o la intel·ligència artificial. Parla de la "captura sindical" i la falta de direcció pública professional.

La urna rota: La crisis política e institucional del modelo español

• Autors: Col·lectiu Polítikon

• La tesi: Analitza les esquerdes del sistema institucional espanyol (partits, administració, justícia) que fan que les reformes necessàries quedin sempre bloquejades. Molt alineat amb la idea de Schuck sobre la rigidesa institucional.

Sobre Estratègia i Canvi en Política Sanitària

Aquesta llista recull obres que aterren la teoria del canvi polític a la complexa realitat dels sistemes de salut, abordant des de l'aprovació de lleis fins a la implementació de reformes hospitalàries.

1. Els Determinants Polítics (El "Per què" i el "Com" macro)

The Political Determinants of Health

• Autor: Daniel E. Dawes

• L'enfocament: Un llibre essencial per entendre que la salut no la decideix només la biologia o el codi postal, sinó les decisions polítiques prèvies. Dawes, que va participar en la redacció de l'"Obamacare", explica com maniobrar dins del procés legislatiu per aconseguir canvis que abordin les iniquitats de salut. És un manual d'operacions polítiques aplicat a la salut.

The Politics of Health Legislation: An Economic Perspective

• Autor: Paul J. Feldstein

• L'enfocament: Un clàssic que analitza les lleis sanitàries no com a resultat de la "bondat" dels polítics, sinó com a producte d'un mercat on grups d'interès (metges, hospitals, infermeres) "compren" legislació. Entendre aquest model econòmic és clau per a qualsevol reformador que vulgui anticipar qui s'oposarà al seu projecte i per què.

2. Advocacia i Activisme en Salut Pública

Advocacy for Public Health Policy Change

• Autors: Harry M. Snyder i Anthony B. Iton

• L'enfocament: Una guia pràctica pas a pas per a professionals de la salut pública que volen deixar de ser "tècnics" i passar a ser "actors polítics". Ensenya com construir coalicions, com parlar amb legisladors i com utilitzar els mitjans per posar temes de salut a l'agenda (per exemple, impostos al sucre o regulacions ambientals).

Lobbying for Public Health (Diversos autors)

• Concepte clau: Tot i no ser un únic llibre, hi ha molta literatura sobre com la indústria del tabac o l'alcohol fa lobby, i com la salut pública ha d'aprendre a fer "contra-lobby". Autors com Ilona Kickbusch (Health in All Policies) són referents en com moure la salut fora del Ministeri de Sanitat cap a altres àrees de govern.

3. Del Paper a la Realitat: "Implementation Science"

En salut, moltes reformes fallen no perquè la idea sigui dolenta, sinó perquè s'ignora la cultura dels hospitals i els CAPs.

Implementation Science: The Key Concepts

• Editora: Frances Rapport

• L'enfocament: Introdueix la ciència de la implementació. Explica per què les guies clíniques o els nous protocols de gestió sovint s'ignoren i quines estratègies (lideratge clínic, incentius, feedback) funcionen realment per canviar el comportament dels professionals sanitaris.

Resum d'Estratègies Aplicades: El Triangle de l'Èxit

En política sanitària sovint es requereix el "triangle de l'èxit" per a les reformes:

1. Sense Evidència, la proposta és populisme o mala gestió.

2. Sense gestionar els Interessos, la proposta queda bloquejada als despatxos o al Parlament.

3. Sense Relat, la proposta perd el suport de la ciutadania quan arriben les dificultats

Per resoldre bé els tres punts crítics del canvi sanitari, aquests són els autors i recursos clau:

1. Evidència (La dada tècnica i la implementació)

No n'hi ha prou amb tenir la "raó científica", cal saber com aplicar-la en organitzacions complexes.

• Trisha Greenhalgh: El seu llibre How to Implement Evidence-Based Healthcare és fonamental per entendre la complexitat de l'entorn sanitari.

2. Interessos (Qui guanya i qui perd)

Cal mapar els actors (stakeholders) i entendre els seus incentius econòmics i de poder.

• Mancur Olson: El seu clàssic The Logic of Collective Action explica per què els metges o la indústria (grups petits i concentrats) tenen més poder de pressió que els pacients (grup gran i dispers).

• Paul Feldstein: Com s'ha citat abans, essencial per a l'economia política legislativa.

3. Relat (Valors i narrativa pública)

Cal emmarcar la proposta tècnica dins d'uns valors morals compartits.

• Deborah Stone: A Policy Paradox, ensenya que la política no és racionalitat, sinó una batalla de significats. T'ajuda a definir la teva reforma no com a "eficiència" (tècnica), sinó com a "equitat" o "seguretat" (valors).

• Marshall Ganz: Professor de Harvard i pare de l'organització comunitària (community organizing).

  • Obra clau clàssica: Why David Sometimes Wins (2009). Analitza com els febles poden guanyar si tenen millor estratègia.

  • Novetat recent: People, Power, Change: Organizing for Democratic Renewal (2024). Un manual actualitzat sobre com crear poder col·lectiu.

  • Concepte central: La "Public Narrative" (Story of Self, Story of Us, Story of Now), essencial per mobilitzar pacients i professionals a través de l'emoció.

• George Lakoff: A Don't Think of an Elephant!, explica la importància del "framing" (marcos mentals). Per exemple, no parlar de "retallades" o "despesa", sinó de "sostenibilitat" o "inversió".

Podem reimaginar-nos un nou capitalisme? (14)

Rethinking Capitalism: The Power of Creative Destruction

Ara que li han donat el Nobel a Philippe Aghion entre d'altres, aprofito per resumir amb IA un article de la revista d'INSEAD referint-se a un llibre del qual ja en vaig parlar.

 Resum de l'article "Rethinking Capitalism: The Power of Creative Destruction" (Repensant el Capitalisme: El Poder de la Destrucció Creativa),.

L'article, amb autors com l'economista Philippe Aghion (Professor d'Economia a INSEAD i guanyador del Premi Nobel d'Economia 2025), juntament amb Céline Antonin i Simon Bunel, aborda la reputació negativa actual del capitalisme. Malgrat ser vist com la "menys dolenta" de les alternatives, se l'acusa d'haver provocat una desigualtat creixent, un canvi climàtic desastrós i societats fracturades.

La Destrucció Creativa com a Motor de Creixement

Els autors, al seu llibre The Power of Creative Destruction, argumenten que abolir el capitalisme no és la solució. Històricament, l'economia de mercat ha estat un motor formidable de prosperitat, permetent a les societats desenvolupar-se de maneres inimaginables fa només dos segles. No obstant això, les forces del mercat no poden tenir "carta blanca".

El concepte central és la destrucció creativa, el procés pel qual allò nou reemplaça allò vell. Aquest procés implica que les innovacions desplacen contínuament les tecnologies i les maneres de fer existents. Noves empreses prenen constantment el relleu i els llocs de treball obsolets són reemplaçats per nous. Aquesta constant innovació és la força motriu del capitalisme i el catalitzador del creixement a llarg termini.

Amb les salvaguardes adequades, la destrucció creativa continua sent la via cap a un major creixement econòmic i prosperitat.

Optimisme Contra el Pessimisme de Schumpeter

L'originador de la noció, Joseph Schumpeter (1883-1950), era pessimista sobre el futur del capitalisme. Creia que les poderoses empreses establertes (com els conglomerats) acabarien dominant tots els sectors. En ofegar la competència, matarien la innovació i el creixement de manera suau.

Aghion i els seus coautors, basats en aproximadament 30 anys de recerca global, són "inqüestionablement més optimistes". El seu llibre mostra maneres de recompensar els innovadors que creen creixement i, alhora, evitar que s'atorguin en el poder.

Resolució d'Enigmes de la Història Econòmica

El coneixement acumulat al voltant de la destrucció creativa ajuda a resoldre diversos enigmes sobre el creixement econòmic:

1. El punt de partida del creixement el 1820: El PIB mundial per càpita va ser pràcticament el mateix durant prop de 2000 anys. Però cap al 1820, al Regne Unit i després a França, el creixement econòmic es va accelerar de sobte. Això es va deure a la convergència de quatre factors: una major transferència de coneixement (per exemple, l'afebliment dels gremis sobreprotectors), la protecció efectiva dels drets de propietat, una competència saludable entre nacions europees (els inventors podien portar la seva brillantor a un altre lloc si no eren benvinguts) i el desenvolupament d'instruments financers que van dinamitzar la innovació i la presa de riscos.
2. La trampa de la renda mitjana: Els països en desenvolupament han d'implementar inicialment polítiques centrades en la inversió per posar-se al dia. Però en algun moment, han de canviar a polítiques que promoguin la innovació per competir amb les economies desenvolupades. Si no es produeix aquesta transició, el creixement de la nació s'estanca a mesura que les empreses establertes bloquegen la nova competència.
3. La tecnologia com a fi dels llocs de treball (por dels Luddites): La por que les màquines destrueixin llocs de treball humans existeix des de fa temps, com quan William Lee va presentar una màquina de teixir mitges a la reina Isabel I el 1589. No obstant això, les dades actuals demostren que l'impacte de l'automatització en els llocs de treball no només és positiu, sinó que augmenta amb el temps. Un augment de l'1% en l'automatització augmenta l'ocupació en un 0,25% després de dos anys i en un 0,4% després de deu anys, inclús per als treballadors no qualificats. L'automatització genera guanys de productivitat que beneficien empleats, consumidors (preus més baixos) i empreses (augments de vendes).

Qüestionant Polítiques Comunes

La destrucció creativa ofereix una lent útil per avaluar les prescripcions polítiques:

• Impostos i Inclusivitat: La fiscalitat és només una eina econòmica. És igualment important que l'estat promogui la innovació per impulsar la mobilitat social i augmentar els nivells de vida. L'èmfasi ha de ser la inversió en educació i ciència, i l'estat pot emergir com un inversor en innovació.
• Impost als Robots: Gravar els robots o qualsevol nova tecnologia va en contra de la innovació. L'estat ha de preservar sempre la lliure entrada de béns i serveis al mercat.
• Assegurança per a l'Atur: Atès que la destrucció creativa desplaça alguns llocs de treball, l'estat ha d'assegurar els empleats contra les conseqüències potencialment adverses de la pèrdua de feina.
• Canvi Climàtic i Creixement: El creixement zero o negatiu no és la millor resposta al canvi climàtic; la innovació verda ho és. Tanmateix, una economia de laissez-faire no es mou espontàniament cap a la innovació verda, ja que les empreses contaminants preferiran innovar en les mateixes tecnologies contaminants. L'estat, per tant, ha de proporcionar incentius per redirigir els esforços d'innovació (com ara un impost al carboni, subvencions per a la innovació verda, transferències de tecnologia i aranzels al carboni). La societat civil també té un paper important per convèncer les empreses.

Repensant el Futur del Capitalisme

La crisi de la Covid ha revelat els problemes del capitalisme, que varien segons el país.

• Els Estats Units tenen un gran model d'innovació, però el seu model social està "trencat".
• Europa (en general) ofereix benestar social, però el seu model d'innovació és inadequat.

L'objectiu és treballar cap a un model de capitalisme que combini el dinamisme de la innovació dels EUA amb les proteccions socials d'un país com Dinamarca.

Els estats han de perseguir dues polítiques simultàniament: protegir els drets de propietat intel·lectual sobre la innovació i salvaguardar la competència. Les polítiques de fusions i adquisicions també han de tenir en compte l'impacte en la innovació.

Es requereix un "triangle màgic" que inclogui l'estat, el mercat i la societat civil actuant com a vigilant, per assegurar una separació de poders adequada i una col·lusió mínima entre les grans empreses i el poder executiu.

Innovació i Desigualtat

Tot i que la innovació ajuda el top 1% a enriquir-se, no afecta l'índex Gini (un índex de desigualtat de la riquesa), ja que la innovació eleva la societat en el seu conjunt promovent la mobilitat social. Això contrasta amb el lobbying (pressió política), que també ajuda els rics, però augmenta el coeficient Gini sense aportar innovació. En resum, la societat pot recompensar els innovadors, però mai ha de deixar-los a càrrec de l'elaboració de polítiques.

Com a motor de prosperitat, la destrucció creativa pot generar un creixement que sigui sostingut, inclusiu i verd. La innovació és indispensable per al creixement, i el capitalisme és indispensable per a la innovació, però necessita ser regulat.

*********

El llibre "The Power of Creative Destruction: Economic Upheaval and the Wealth of Nations" (traduït per Jodie Cohen-Tanugi), escrit per Philippe Aghion, Céline Antonin i Simon Bunel, examina el paper fonamental de la destrucció creativa en el creixement econòmic. Publicat per The Belknap Press de Harvard University Press el 2021, originalment va ser publicat com Le Pouvoir de la destruction créatrice el 2020.

El tema central és la destrucció creativa, definida com el procés pel qual les noves innovacions emergeixen contínuament i fan obsoletes les tecnologies existents. Això implica que noves empreses arriben per competir amb les existents, i sorgeixen nous llocs de treball i activitats que reemplacen els ja existents. Aquesta força és el motor del capitalisme, assegurant-ne la renovació constant, però també generant riscos i trastorns que han de ser gestionats i regulats.

El propòsit del llibre és triple: 1) penetrar grans enigmes històrics associats al creixement mundial (com l'enlairament industrial, l'estancament secular i la trampa de la renda mitjana); 2) revisar els debats clau sobre innovació i creixement en nacions desenvolupades, incloent-hi la seva relació amb la desigualtat i el medi ambient; i 3) repensar el paper de l'Estat i la societat civil per estimular la innovació i protegir els ciutadans dels excessos del capitalisme. Encara que Joseph Schumpeter era pessimista sobre el futur del capitalisme, els autors conclouen el seu viatge amb un "optimisme de lluita".

A continuació, es presenta un resum dels capítols del llibre:

Capítol 1: Un Nou Paradigma El capítol introdueix el paradigma de la destrucció creativa. Argumenta que el PIB per càpita és la mesura preferida de la riquesa de les nacions per la seva estreta relació amb el benestar material humà. La destrucció creativa es pot mesurar de diverses maneres, incloent-hi l'anàlisi del cicle de vida de les noves empreses. Les startups (empreses amb menys d'un any) van generar el 142% dels llocs de treball nets creats als Estats Units el 2005. A més, s'estableix una correlació positiva entre la taxa mitjana de destrucció creativa i el creixement del PIB per càpita a les regions europees.

Capítol 2: L'Enigma dels Enlairaments Aquest capítol aborda per què el PIB mundial va experimentar un llarg període d'estancament fins a inicis del segle XIX, seguit per l'enlairament industrial al Regne Unit i França. S'exploren els factors institucionals i tecnològics. L'enlairament va ser possible per la conjunció de tres principis fonamentals del paradigma de la destrucció creativa: la innovació acumulativa com a motor de creixement, la importància d'institucions que protegeixin els drets de propietat i fomentin la innovació, i la competència per evitar l'estancament. Es destaca el paper clau de la difusió del coneixement (com la impremta i les enciclopèdies) i la protecció dels drets de propietat intel·lectual, especialment a Anglaterra després de la Revolució Gloriosa de 1688.

Capítol 3: Hem de Témer les Revolucions Tecnològiques? S'analitza la por que les màquines destrueixin llocs de treball. El capítol assenyala que l'impacte de les Revolucions Industrials depèn sovint de la propagació de "segones innovacions" (com la cadena de muntatge facilitada per l'electricitat). La por al desplaçament laboral és històrica, des dels Luddites del segle XIX. La revolució de la TI (Tecnologies de la Informació) ha seguit un patró similar a la de l'electricitat, amb retards en la seva difusió a causa de la dificultat d'establir polítiques econòmiques i institucions adequades. Tot i que l'automatització pot tenir efectes negatius a nivell de zona de desplaçament, un major nivell d'automatització a nivell de planta redueix la probabilitat que l'empresa tanqui.

Capítol 4: És Bona la Competència? El capítol es pregunta sobre la relació entre competència i innovació. La competència es mesura per l'índex de Lerner, la taxa de destrucció creativa i els índexs de concentració. El llibre defensa una relació en "U" invertida entre la intensitat de la competència i la innovació: la innovació es desincentiva tant sota monopoli (sense incentius de substitució) com sota competència perfecta (sense rendes per protegir). També es debat el possible declivi de la competència als EUA. Es subratlla la importància de donar suport a les empreses existents sense bloquejar el procés de destrucció creativa i l'entrada de nous actors.

Capítol 5: Innovació, Desigualtat i Fiscalitat S'examina la connexió entre innovació, desigualtat i política fiscal. Es distingeixen mesures de desigualtat com el coeficient de Gini, la participació del top 1% de la renda i la mobilitat social (la "Corba del Gran Gatsby"). La desigualtat generada per la innovació és temporal, ja que les rendes de la innovació es dissipen a llarg termini a causa de la imitació i la destrucció creativa. Es demostra que la innovació millora la mobilitat social i no té un impacte significatiu en la desigualtat general (Gini). En canvi, el lobbying intens i políticament connectat impedeix l'entrada de noves empreses i augmenta la desigualtat general. Finalment, es conclou que la fiscalitat (per finançar inversions clau per al creixement) segueix una corba de Laffer invertida en U, i que les taxes altes per als inventors d'alta qualitat poden reduir la innovació i provocar la fuga de talents.

Capítol 6: El Debat de l'Estancament Secular S'aborda per què el creixement de la productivitat als EUA ha disminuït des dels anys 2000. S'analitzen i rebutgen explicacions com l'eixugament de "noves idees" o els problemes de mesurament del PIB. L'explicació més convincent és que les empreses líders o "superstars" desincentiven la innovació per part d'altres actors. La revolució de la TI, sense una política de competència efectiva, ha permès a aquestes empreses estendre el seu abast i dissuadir nous entrants, frenant el creixement a llarg termini.

Capítol 7: Convergència, Divergència i la Trampa de la Renda Mitjana El capítol analitza el fenomen de la trampa de la renda mitjana (com l'exemple d'Argentina). Mentre que la convergència de la renda per càpita és certa "de mitjana" (els països menys avançats creixen més ràpid), hi ha una divergència persistent entre els països més rics i els més pobres. S'explica la necessitat d'adaptar les institucions a la distància de la frontera tecnològica: els països allunyats han de prioritzar la imitació (creixement basat en la inversió), mentre que els països propers han de prioritzar la innovació (creixement basat en la llibertat i la competència).

Capítol 8: Podem Passar per Alt la Industrialització? Aquest capítol examina el canvi estructural —la transició de l'agricultura a la indústria i, més recentment, als serveis—, conegut com els fets de Kuznets. Aquesta transició s'explica per factors tant d'oferta (el progrés tecnològic en agricultura i indústria abarateix els béns en relació als serveis, la "llei de Baumol") com de demanda (l'augment d'ingressos fa créixer la demanda de serveis, la "llei d'Engel"). Es debat si la industrialització és un pas necessari, argumentant que sí que ho és històricament pel seu paper en la generació de coneixement i la modernització. No obstant això, la globalització i l'exportació de serveis poden accelerar el creixement liderat pels serveis en alguns països.

Capítol 9: Innovació Verda i Creixement Sostenible La innovació és crucial per al creixement sostenible, malgrat les restriccions de recursos i el canvi climàtic. L'economia de laissez-faire no es dirigeix espontàniament a la innovació verda (fenomen de dependència de la trajectòria o path dependence). Per redirigir la innovació, l'Estat ha d'intervenir amb incentius, com un impost al carboni, subsidis a la innovació verda i aranzels de carboni. A més, la competència i la conscienciació dels consumidors són palanques addicionals poderoses. El capítol adverteix que les energies intermèdies (com el gas d'esquist) poden reduir temporalment les emissions, però poden atrapar la innovació i dificultar la transició a energies completament netes.

Capítol 10: Innovació: Darrere les Escenes El capítol es dedica a la composició dels innovadors i l'origen social de la innovació. Hi ha una profunda desigualtat en l'accés a ser innovador; la probabilitat d'inventar augmenta significativament amb la renda i l'educació dels pares. Es descriu la innovació com un procés de múltiples passos: la recerca bàsica (l'"R" de R&D) es porta a terme millor a les universitats, gràcies a la llibertat acadèmica i l'obertura, mentre que la recerca aplicada (el "D" de R&D) es realitza principalment a les empreses per la seva naturalesa més enfocada al mercat. La protecció excessiva dels drets de propietat intel·lectual en la recerca bàsica pot tenir un impacte negatiu en la innovació posterior.

Capítol 11: Destrucció Creativa, Salut i Felicitat Es demostra que la destrucció creativa augmenta la probabilitat de pèrdua de feina i l'obsolescència de les qualificacions. Aquesta incertesa té un impacte negatiu en la salut i pot contribuir a les "morts per desesperació" als Estats Units. No obstant això, a Dinamarca, la pèrdua de feina no té un efecte negatiu significatiu sobre la salut, gràcies al model de "flexiseguretat", que combina flexibilitat laboral per a les empreses amb seguretat per als individus (subsidis generosos d'atur i formació professional). Es conclou que la destrucció creativa no és perjudicial per a la salut i la felicitat si va acompanyada de polítiques públiques de seguretat efectives.

Capítol 12: Finançant la Destrucció Creativa El finançament és crucial per a la innovació, com il·lustra l'exemple històric de David Séchard a Il·lusions perdudes. El capital risc (venture capital) és ideal per a la innovació de frontera, ja que es concentra en empreses noves amb un alt potencial de creixement. A diferència del finançament tradicional, el capital risc ofereix control contingent i know-how a l'emprenedor. A més, els inversors institucionals i fundacions (com l'HHMI) juguen un paper fonamental en motivar l'exploració de recerques disruptives, ja que protegeixen els investigadors i gestors dels riscos de fracàs a curt termini.

Capítol 13: Com Gestionar la Globalització La globalització pot tenir efectes negatius, com la pèrdua massiva de llocs de treball deguda als xocs d'importació (p. ex., xoc de la Xina). No obstant això, la globalització pot estimular la innovació, especialment en les empreses exportadores i aquelles que es troben a la frontera tecnològica. El llibre suggereix que la manera de gestionar la globalització no és a través del proteccionisme (que redueix la "innovació defensiva"), sinó a través de la millora de la competitivitat basada en la innovació. També es ressalta el paper positiu de la immigració d'alta qualificació com a font de talent per a la innovació.

Capítol 14: L'Estat Inversor i l'Estat Assegurador L'Estat té un doble paper essencial en l'economia de la innovació: com a Inversor (en educació, recerca bàsica i infraestructures) i com a Assegurador (mitjançant polítiques socials i contracícliques). Històricament, l'amenaça de guerra o crisi ha estat un catalitzador per a l'emergència de l'Estat inversor (exemples de les reformes educatives a França després de Sedan o al Japó després de Kanagawa). Es descriu el model DARPA (EUA) com un mecanisme per finançar la recerca disruptiva a mig camí entre la recerca bàsica i l'aplicada. L'Estat assegurador es basa en models com el de Bismarck i Beveridge, evolucionant cap a la flexiseguretat, per oferir seguretat davant dels riscos idiosincràtics associats a la destrucció creativa.

Capítol 15: Destrucció Creativa i el Triangle Daurat Aquest capítol examina els perills d'un Estat massa fort que, en connivència amb les empreses instal·lades, pot bloquejar la destrucció creativa (com l'exemple de la "Serrata" de Venècia). S'insisteix que els resultats de la destrucció creativa depenen del funcionament del "Triangle Daurat": el Mercat, l'Estat i la Societat Civil. El paper de la societat civil (mitjans de comunicació lliures, sindicats, etc.) és indispensable per garantir els "checks and balances" i la limitació efectiva del poder executiu, assegurant així la implementació del contracte social incomplet que és la Constitució.

Conclusió: El Futur del Capitalisme El llibre conclou que el futur del capitalisme rau en la seva reforma, i no en la seva abolició. Mitjançant la transició des del capitalisme laissez-faire a una forma on l'Estat inversor i assegurador, juntament amb una societat civil activa, juguin el seu paper complet, és possible aconseguir una prosperitat que sigui alhora més sostenible i equitativa. La història, incloent-hi la crisi de la COVID-19, demostra que el capitalisme s'ha tornat més protector i inclusiu gràcies a la lluita de la societat civil. El capitalisme és un cavall esperitat que, si es subjecta amb fermesa, pot dirigir-se cap a una prosperitat més verda i inclusiva.

Mon oncle