Ara toca Buchanan

Avui cal  reivindicar Buchanan novament. Alguns polítics sovint pensen que és possible gastar sense tenir impostos, o tenir impostos sense que l'economia rutlli. Doncs bé,  el premi Nobel Buchanan ja fa molts anys que en va parlar d'això i d'introduir límits constitucionals al dèficit públic. Si voleu llegir un article que tinc guardat mireu aquí però els materials seus són molts. Podeu llegir-lo en català al llibre "Ètica i progrés econòmic". La segona part del llibre es una conferència que va fer a Barcelona sobre a la proposta de la limitació constitucional del dèficit.
L'essència del que proposa es pot prendre en aquest paràgraf:

"A constitutional amendment could take the following form. In its final budget resolution, Congress should restrict estimated spending to the limits imposed by estimated tax revenues. This requirement should be waived only upon approval separately by three-fourths of the House of Representatives and the Senate. This exception would allow for debt financing of federal outlay in situations that are indeed extraordinary (major wars, natural disasters), an exception recognized by classical public finance."

Segons això el pressupost de salut de Catalunya del 2010 no hauria estat acceptat, perquè es va aprovar sense la globalitat d'ngressos  garantits i amb un 8% de despesa menys que l'any anterior sense explicitar les mesures per fer-lo efectiu.
Però avui jo voldria reivindicar Buchanan introduint una esmena addicional. Un govern que plega no pot condicionar el govern posterior ni financerament ni organitzativament. Financerament s'han emès 3000 m de € al 7,75% d'interès efectiu. Organitzativament, la setmana passada es va decidir l'organigrama del CatSalut i es publica al DOGC sense escrúpols. Mentre que la càrrega financera serà una llosa que s'haurà de traginar, esdevé un despropòsit la publicació d'un organigrama el dia que te'n vas, però aquest afortunadament es podrà corregir. I la pregunta seria, amb 7 anys no hi ha hagut temps de fer-ho?.
Per si no n'hi ha prou resulta que al mateix darrer consell executiu es va aprovar el Pla d'Innovació d'Atenció Primària i Salut Comunitària entre d'altres plans. Tenint en compte que era una prioritat del govern, aprovar-lo el darrer dia abans de marxar és un registre excepcional.
Allunyem-nos per un moment de les incerteses i foteses quotidianes, tot recordant unes paraules de Buchanan a la conferència que va fer pel premi Nobel:

"The deficit financing regimes in modern Western democratic polities offer the most dramatic example. It is almost impossible to construct a contractual calculus in which representatives of separate generations would agree to allow majorities in a single generation to finance currently-enjoyed public consumption through the issue of public debt that insures the imposition of utility losses or later generations of taxpayers. The same conclusion applies to the implicit debt obligations that are reflected in many of the intergenerational transfer programs characteristic of the modern welfare state."

Malgrat es pensa massa sovint en el "aquí i ara", les implicacions generacionals del que està passant són majúscules i alhora en som responsables, però els que governen el país més.

Una ullada global

Health systems financing: the path to universal coverage

La millora de la salut poblacional té a veure amb l'accés als serveis sanitaris, entre molts factors. I quan les barreres són financeres, aleshores els països es plantegen la cobertura asseguradora obligatòria per a tothom. Això és el que ha anat passant els darrer segle als països desenvolupats. Ara bé, el camí a recórrer és llarg quan fem una ullada global.
Han passat 5 anys de la resolució de la OMS sobre cobertura universal i els passos donats són limitats. L'informe explica l'estat de situació per ara i els passos a fer. Ens parla de terni fons suficients i alhora de gastar-los eficientment. I en relació a l'eficiència diu que entre el 20 i el 40% es malbarata, xifra molt considerable que caldria contrastar en tot cas. Estic convençut que no han gosat publicar cap detall pel trasbals que hauria comportat. Per a nosaltres aquest capítol 4 de l'informe és el que hem de llegir amb deteniment i veure'n les implicacions. La revisió de les 10 causes que porten a més gran ineficència sona familiar.

PS. Si voleu veure un comentari informat, el trobareu a PLOS, altrament també podeu veure un article que no ha pres com referència el cap. 4 esmentat. Deixem de banda ja el Pacte d'Estat que és un tema ja caducat i comencem a prendre decisions efectives nosaltres, el moment obliga.

Joc perillós

Health Care Systems Efficiency and Policy Settings

L'OCDE acaba de publicar un document amb estimacions sobre l'eficiència comparada del sistemes de salut. Més enllà de la controvèrsia que pot generar aquesta metodologia, tant sols voldria fer una referència a la unitat d'anàlisi. L'OCDE només considera estats, i tothom sap prou bé que això no representa el que succeeix realment, les diferències són abismals dins cada estat, excepte Luxemburg. En el cas més proper el diferencial de despesa pública per càpita pot estar fins als 600 €, un 50% més any rera any. Per tant quan un mira el creixement real 1997-2007, aquesta dada amaga una realitat molt més amarga per uns i joiosa per a d'altres que viuen dins el mateix estat.

És per aquest motiu que arxivaré aquest informe i no en parlaré més, evitaré entrar en el joc perillós que m'ha brindat l'OCDE. O l'OCDE canvia la unitat d'anàlisi o nosaltres en creem una de nova i l'OCDE no tindrà més remei que incorporar-la, m'inclino per la segona opció.

Buscant diners sota les pedres

El passat 2 de maig a El Periódico va aparèixer aquesta nota breu:

A los presupuestos de Salut le faltan este año 700 millones. Pero no hay que alarmarse. Las partidas extras con las que en diciembre se saldaron facturas pendientes a cuenta de una parte de la nueva financiación autonómica no se incluyeron en los presupuestos del 2010, que ya se habían aprobado. Eran un gasto cierto no recogido en las cuentas de este año. Una práctica contable muy común que no afecta al servicio, pero revela que los presupuestos públicos son poco fiables y que solo se conoce la realidad de la situación tras las liquidaciones, dos años después, dice el economista de la salud Pere Ibern.

Avui a Diario Médico ja es confirma que falta un 20% del pressupost per tancar l'any en Farmàcia. A finals de setembre només tenim 80 milions per pagar la despesa farmacèutica de tres mesos. No es tracta d'un problema de tresoreria, és que no hi ha pressupost!!!
Ho sabíem de fa mesos, des que es va aprovar al Parlament. I si un govern i un Parlament aprova un pressupost hauria de ser per complir-lo, això és el que diuen les lleis. Però aquí les coses van a mal borràs, i la irresponsabilitat política creix desmesuradament. Saltar-se les lleis pressupostàries es converteix en un esport habitual. I qui cregui una altra cosa pot contrastar com això fa anys que dura i fins i tot l'interventor general va certificar que la sanitat espanyola tenia 6 mil milions de euros pendents de comptabilitzar l'any 2003 i no va passar absolutament res.
Certament, el nou govern hauria de buscar diners sota les pedres però malauradament no n'hi trobarà, el que haurà de fer és un exercici de responsabilitat profund i explicar que la direcció a emprendre és una altra de molt diferent.

PS. Endevineu quines Comunitats Autònomes arribaran a final d'any sense problemes? La resposta dins la notícia de DM

Epimed, epi què?

Enmig del congrés de la societat de farmàcia hospitalària, participo en una sessió sobre els 10 anys d'Epimed, una experiència exemplar de col.laboració entre hospitals per a comprendre millor la utilització i costos dels medicaments als malalts ingressats. L'ínterès de la sessió és evident, l'assistència minça, 25 persones (a fora reparteixen pitxigüilis). La cultura d'avaluació comparativa és molt limitada al sector salut, només 19 hospitals de més de 300 hi participen. Tampoc hi ha incentius a impulsar aquest esforç. És només la voluntat i persistència d'un grup de professionals que ho han fet possible. Les condicions actuals fan cada vegada més imprescindible saber quines són les oportunitats de millora. Quan temps haurem d'esperar per tal que es generalitzi, fins i tot més enllà de la farmàcia hospitalària?

Ministres de Salut a l'OCDE

Improving Value in Health Care: Measuring Quality

Value for Money in Health Spending

La ministra noruega ens explica els motius de la conferència a l'OECD Observer i el Secretari General algunes coses més.
Tinc pendent per llegir els dos llibres presentats i que podeu consultar als links anteriors.
També es van presentar casos "d'èxit". Allò que vol dir èxit no està massa clar. Catalunya no hi ha participat per ara.
I finalment, el tema estrella, què fer amb la sanitat després de la crisi en un document

La factura hospitalària

Hospital payment systems in Europe

Ara que és moment de fer pressupostos, també seria l'ocasió per pensar sobre com cal fixar-los en el cas dels hospitals. Especialment si volem evitar tota tendència incrementalista històrica. A l'Euroobserver darrer es poden trobar algunes idees sobre el que fan altres països. No feu cas del que diuen d'Espanya. A Catalunya des del 1997 fem servir els DRGs, però per als europeus Catalunya existeix només per pagar impostos.

Copagament

Can user charges make health care more efficient?

El tema a aquestes alçades cansa. Si no fos perque el BMJ publica aquest article sensat, no m'hi hauria referit. El resum és que cal defugir de les opcions fàcils.Només hi ha un recorregut diuen, o es fan desaparèixer les prestacions poc valuoses de la cartera de prestacions o un copagament alt per a les menys valuoses pot dissuadir-ne el seu consum. Preferiria la primera opció, si és possible.

Compromís i credibilitat

La falta de vinculació entre les decisions i l’avaluació del seu impacte pressupostari provoca ineficiències en el sistema públic de salut

L’expressió política més clara de les opcions per a satisfer les expectatives socials i individuals es mostra en l’aprovació del pressupost públic. Les decisions sobre l’assignació de recursos en l’àmbit públic requereixen difusió, coneixement i màxima transparència. Necessitem conèixer el destí dels nostres impostos. I a més, resulta rellevant en un moment de crisi econòmica observar com els governants són capaços de quadrar les expectatives ciutadanes amb la crua realitat dels recursos disponibles.
A Catalunya, la reducció dels ingressos tributaris ha estat gairebé del 25%. Això significa que l’esperança que el nou finançament autonòmic resolgués el dèficit anterior, no ha arribat ni a compensar tal disminució. La disminució d’ingressos s’acaba situant en el 10%. En aquest context, la política sanitària s’enfronta a un repte excepcional. El seu resultat, de moment, ja se’l poden imaginar: major dèficit i major endeutament per al futur. Cal tenir en compte que aquesta situació es produeix en un entorn on la despesa sanitària pública a Catalunya representa el 4,7% del PIB, o sigui 2 punts per sota de la mitjana de l’OCDE i que el mateix dia que s’aprova pel govern aquest pressupost s’accepta per exemple la inclusió dins la cartera de prestacions un nou medicament per a la hipertensió arterial pulmonar amb un cost anual per tractament de 53.470 euros.
En el sistema de salut la falta de vinculació entre les decisions i l’avaluació del seu impacte pressupostari és manifesta i per ara, incorregible. Podem recordar que el Reial Decret 1030/2006 ja es va encarregar d’excloure la prestació farmacèutica del procés d’actualització de la cartera de prestacions. Un acte del tot incomprensible en la mesura que una norma excloeix una de les prestacions clau a valorar per part del Consell Interterritorial i les relega de fet a la Comissió Interministerial de Preus dels Medicaments.
El pressupost aprovat situarà la despesa sanitària pública a Catalunya en uns 1284 euros per habitant. Tenint en compte que les últimes liquidacions reflecteixen una desviació pressupostària sobre la xifra inicial, podem esperar que aquest any es reprodueixin encara més tals diferències. La falta de credibilitat dels pressupostos així com la falta de compromís a l’establir mesures que garanteixin el seu compliment, dóna lloc a una espiral delicada que hem conegut amb anterioritat. Podríem aprendre del passat i preparar-nos per a un futur complex en el qual el creixement dels pressupostos públics van ser menors del què hem conegut fins ara.
Ara ja sabem el que hem aconseguit amb el nou estatut, amb el nou finançament, i en un context de crisi fiscal. L’augment és de 30 euros per persona en el pressupost per a salut. Això podria ser una anècdota d’un any, però cal recordar que l’any passat va augmentar 4 euros. Hem entrat doncs en un entorn on els dos darrers anys, el pressupost per càpita ha augmentat un 2,7%. Al costat d’això hi ha un oblit general sobre els mecanismes a introduir per tal que les decisions que es prenguin compleixin aquesta restricció. Si tenim en compte que les dificultats pressupostàries duraran, ens cal començar a interpretar una nova partitura. Hem d’explicar que hi ha variacions en la utilització de les prestacions sanitàries que són inadmissibles i que no afegeixen salut. Ens cal mostrar també que hi ha prestacions de baixa efectivitat que en podem prescindir sense afectar el nivell de salut. I finalment que tota prestació addicional ha de mostrar una relació cost-efectivitat marginal admissible. Si la seva efectivitat addicional és baixa, i el cost és alt, la resposta ha de ser la inclourem quan socialment la poguem pagar. A més a més, augmentar prestacions sense augmentar el pressupost esdevé una irresponsabilitat. Es tracta d’un senyal equivocat per als gestors, que pensen que hi ha màniga ampla i que el full de càlcul ho aguanta tot.
Per a aconseguir una sortida favorable de la situació, lluny de replicar inèrcies, fa falta un exercici responsable en la presa de decisions sobre els recursos sanitaris, un compromís ferm sobre un pressupost creïble. Això significa ni més ni menys que establir prioritats i executar-les en el marc del pressupost. És aquí on té la veu el Parlament, i no traslladar-ho tant sols als gestors. La definició de regles de priorització ha de ser una qüestió compartida per la societat. Si mirem a una altra banda i al mateix temps que la despesa limita el seu creixement, augmentem les prestacions, tots comprendrem que tal situació ens porti a l’abisme. Es tracta d’un abisme virtual en un principi i que no serem capaços d’observar. Però a continuació tal abisme es convertirà en un menor benestar generacional en el futur. Som a temps d’evitar-ho.