El secret de la vida eterna. Tot el que sabem per viure més i millor
Acabo de llegir aquest llibre escrit a quatre mans, per dos grans metges i investigadors Salvador Macip i Manel Esteller. Va sobre un tema que és tant vell com la humanitat, i segueix preocupant. Fins i tot més que abans perquè la capacitat dels humans per entendre les forces de la natura ha augmentat considerablement.
Per tal de saber què cal fer per viure més i millor, el llibre és prou alliçonador. Trobarem moltes coses que ens sonaran i d'altres que no. El repàs que en fan és exhaustiu en un llibre ordenat i clar.
El resum seria, no hi ha secret ni tampoc vida eterna, almenys per ara. El títol és una provocació. La sinceritat sobre allò que no funciona per superar l'envelliment s'agraeix. Sovint ho he pensat. I les prescripcions bàsiques, les coneixem, dieta i exercici. Ara bé hi ha moltes opcions obertes que es van obrint pas. M'ha interessat la parabiosi i les transfusions de sang i líquid cefaloraquidi. De fet en vaig parlar d'això poc després que sortís aquest llibre.
Crec que encara hi podrien afegir un capítol sobre escàndols i frau en els tractaments antiaging. En realitat en van parlant a cada secció. Si els possessin junts tots els casos, gairebé en podrien fer un altre llibre. I mentrestant el regulador segueix de vacances.
És molt recomanable la lectura d'aquest llibre, passareu una bona estona, augmentarà el vostre coneixement sobre l'envelliment cel·lular, i us suggerirà un tema de conversa amb fonament, més enllà dels tòpics.
A continuació faig un resum dels seus punts clau:
1. El context històric i el mite de la immortalitat
El llibre comença recordant que la humanitat sempre ha perseguit la font de l'eterna joventut, des de l'epopeia de Guilgameix fins a l'alquímia medieval. Tanmateix, els autors assenyalen que, per primera vegada en la història, la ciència del segle XXI té les eines per entendre —i potser modificar— els mecanismes biològics que ens fan envellir.
2. Per què envellim? (La base biològica)
Esteller i Macip expliquen de manera entenedora els processos que degraden el nostre cos:
L'epigenètica: Un dels camps d'especialitat de Manel Esteller. S'explica com els nostres hàbits i l'entorn modifiquen l'expressió dels gens sense canviar l'ADN, actuant com "interruptors" que poden accelerar l'envelliment.
La senescència cel·lular: Les cèl·lules deixen de dividir-se però no moren; es converteixen en "cèl·lules zombis" que causen inflamació i danyen els teixits del voltant.
L'acurtament dels telòmers: Les puntes dels cromosomes que es desgasten amb cada divisió cel·lular fins que la cèl·lula ja no pot funcionar.
3. Què podem fer avui dia? (Hàbits i prevenció)
Abans de parlar de futurisme, el llibre repassa el que la ciència ja ha demostrat que funciona per allargar la vida amb bona salut (la "vida saludable"):
Nutrició: La importància de la restricció calòrica moderada i la dieta mediterrània.
Activitat física: Com l'exercici actua directament sobre la salut cel·lular.
Gestió de l'estrès i el son: El paper del descans en la reparació dels teixits.
4. Les fronteres de la ciència: Tractaments futurs
Aquesta és la part més fascinant del llibre, on es discuteixen les teràpies que s'estan investigant:
Senolítics: Fàrmacs dissenyats per eliminar les cèl·lules zombis.
Reprogramació cel·lular: La possibilitat de "tornar enrere el rellotge" de les cèl·lules perquè tornin a un estat juvenil.
Intel·ligència Artificial: Com el processament de dades massives permetrà crear medicines personalitzades per a cada individu.
5. Dilemes ètics i socials
Els autors no es limiten a la biologia, sinó que plantegen preguntes profundes:
Superpoblació: Si ningú mor (o vivim 150 anys), com ho gestionarem com a planeta?
Desigualtat: Serà la immortalitat només per a qui se la pugui pagar?
Sentit de la vida: Té sentit la vida si no té un final? Argumenten que el més important no és només afegir anys a la vida, sinó "afegir vida als anys".
Conclusió
El llibre conclou que, tot i que encara no hem trobat una "píndola màgica" per a la immortalitat, estem en un moment de transició on la vellesa es comença a veure no com un destí inevitable, sinó com una malaltia que es pot tractar. Esteller i Macip ens conviden a ser optimistes però realistes, posant èmfasi en la prevenció actual mentre esperem els avenços del futur.
