Resum de l'article de Samira Guennif (2025), «What financialisation is doing to access to healthcare: price and value of medicines in financial capitalism».
1. Marc teòric i definició de l'accessibilitat
- Criteris d'accessibilitat: L'accés als medicaments es fonamenta en tres pilars interconnectats: disponibilitat (existència d'R+D per tractar infeccions prevalents), assequibilitat (preus raonables per a pacients i sistemes d'assegurança) i qualitat (estàndards de fabricació).
- La paradoxa de la indústria: La indústria farmacològica s'ha consolidat com un sector monopolístic i cercador de rendes (rent-seeking) basat en la protecció de patents i l'exclusivitat de mercat.
- Impacte de la financiarització: Des dels anys 70, la subordinació de les estratègies corporatives a la maximització del valor per a l'accionista (shareholder value) ha reorientat les decisions operatives cap a la rendibilitat financera a curt termini, alterant profundament la selecció de productes, la fixació de preus i la distribució global.
2. Governança financera i reassignació de recursos
- Control dels fons institucionals: Els fons d'inversió i gestors d'actius (com BlackRock i Vanguard) han passat de tenir el 5% de les accions als EUA a mitjans del segle XX a controlar més del 70% del capital de les vuit grans multinacionals nord-americanes. Per exemple, controlen el 75% de Pfizer i l'80% de Gilead.
- Alineació de la direcció: El 90% de la remuneració variable dels directius de les grans farmacològiques nord-americanes consisteix en accions i opcions sobre accions (stock options), de manera que les seves decisions es dirigeixen a elevar el preu de l'acció a curt termini.
- Extracció de beneficis: Entre el 2006 i el 2015, divuit grans companyies van destinar de mitjana el 99% dels seus beneficis nets als accionistes (un 49% en dividends i un 50% en recompra d'accions pròpies). Les recompres d'accions van sumar 261.000 milions de dòlars, xifra equivalent al 56% de la seva despesa total en R+D en el mateix període.
- Finançament amb deute: Empreses com Pfizer van gastar el 144% dels seus ingressos nets en retribuir accionistes; Merck el 115% i Celgene el 166%, havent de recórrer a l'emissió de deute per pagar dividends i recomprar accions.
- Deslocalització i desabastiment: Per reduir costos, es van abandonar o subcontractar tasques de producció, provocant un procés de desindustrialització al Nord Global des dels anys 70 i una forta dependència del Sud-est asiàtic per a matèries primeres i principis actius, la qual cosa genera gairebé periòdicament episodis de manca de medicaments.
- Fusions i adquisicions (M&A): La retallada en l'R+D interna s'ha compensat amb la compra d'empreses de biotecnologia que ja disposen de patents prometedores, operacions finançades amb deute. Entre 2015 i 2019, Pfizer va gastar més de 41.000 milions de dòlars en tres biotecnològiques; Bristol-Myers Squibb va pagar més de 86.000 milions per cinc empreses entre 2012 i 2019; Roche va adquirir Genentech per 47.000 milions i MSD va comprar Schering-Plough per 41.000 milions el 2009.
3. La transició del model Blockbuster al Nichebuster
- El col·lapse del model Blockbuster: Les pèrdues provocades per la fi de les patents dels grans medicaments de masses (patent cliff) van suposar una caiguda d'ingressos estimada en 200.000 milions de dòlars entre el 2010 i el 2020, més uns 100.000 milions addicionals posteriorment.
- El reposicionament de fàrmacs (Drug Repositioning/Repurposing): Per reduir costos i riscs, les empreses s'han orientat a buscar noves indicacions terapèutiques per a molècules ja conegudes (ja aprovades, retirades o fallides). Desenvolupar un fàrmac reposicionat requereix entre 3 i 12 anys (mitjana de 6,5 anys) respecte dels 10 a 17 anys d'una molècula completament nova, amb un cost mitjà d'uns 300 milions de dòlars. Aquesta estratègia representa el 30% de les meves aprovacions anuals de la FDA i genera 24.400 milions de dòlars.
- L'Orphan Drug Act i incentius regulatoris: L'aprofitament de la legislació de malalties rares als EUA atorga 7 anys d'exclusivitat comercial, crèdits fiscals, subvencions i exempció de taxes de registre. El 2021, aproximadament el 50% de les noves autoritzacions de la FDA van correspondre a medicaments orfes.
- Estratègies d'Evergreening i «matolls de patents»: Mitjançant modificacions menors (noves formulacions, dosis o indicacions), les empreses acumulen patents secundàries per retardar l'entrada de genèrics.
- El model Nichebuster: El preu mitjà d'un fàrmac orfe s'ha multiplicat per 26, passant de poc més de 7.000 $ el 1998 a gairebé 190.000 $ el 2017, tot i que el seu cost de desenvolupament és un 30-40% inferior al d'un medicament no orfe.
- Llegat financer: El 2019 hi havia 20 medicaments orfes amb vendes superiors als 1.000 milions de dòlars anuals (enfront dels 3 que hi havia el 2009). El 2023, Keytruda (Merck) va generar 25.000 milions de dòlars i Humira (AbbVie) més de 14.000 milions. Lenalidomide (derivat de la talidomida de BMS) va aconseguir 64.000 milions de dòlars.
- Tècnica del «Salami-slicing»: Mitjançant biomarcadors genètics, les empreses fragmenten grans patologies en petites subpoblacions de pacients per acumular múltiples designacions d'orfandat i beneficis públics per a un mateix producte.
4. Impacte en la inaccessibilitat global dels medicaments
- Als països del Sud Global: L'Acord sobre els ADPIC (TRIPS) de l'OMC va imposar monopolis de 20 anys. Als anys 90, els tractaments antiretrovirals de GSK contra el VIH es van comercialitzar a preus d'entre 6.000 $ i 10.000 $ per pacient/any. Països com Sud-àfrica, el Brasil i Tailàndia van haver de recórrer a les flexibilitats (llicències obligatòries) per reintroduir genèrics i reduir preus.
- Als països del Nord Global: Les retallades i deslocalitzacions provoquen escassetats greus (a França, les alertes per manques de subministrament o risc de desabastiment van passar de 89 el 2010 a 3.700 el 2022).
- Preus exorbitants de noves molècules:
- Sofosbuvir (Gilead, hepatitis C): es va fixar a 56.000 € (reduït a 41.000 €) a França, portant el Ministeri de Sanitat a plantejar sistemes de llista d'espera per racionar l'accés.
- Skysona (Bluebird): 3 milions de dòlars per tractament.
- Zolgensma (Novartis): 2 milions d'euros.
- Oncològics i immunoteràpies: entre 5.000 € i 116.000 € per tractament a França.
5. Mitificació dels costos de I+D i fallida del sistema de patents
- Caiguda de la productivitat (Llei d'Eroom): La quantitat de nous medicaments aprovats per la FDA per cada 1.000 milions de dòlars invertits en R+D s'ha reduït a la meitat cada 9 anys. Un 85% de les autoritzacions corresponen a medicaments me-too amb canvis menors i escàs benefici terapèutic incremental.
- Desmuntant la dada dels 2.600 milions de dòlars per fàrmac: Les estimacions de la indústria inclouen les despeses dels visitadors mèdics i màrqueting (que representen el 40-50% de la plantilla i més del 25% de la facturació) així com els anomenats «costos d'oportunitat del capital». Estudis independents de la comunitat científica xifren el cost real del desenvolupament d'una molècula entre 45 i 300 milions de dòlars.
- Omissió de fons públics: La indústria no descompta les subvencions públiques ni els crèdits fiscals rebuts (com els 15.000 milions de dòlars que els NIH van aportar per als desenvolupaments contra la COVID-19).
- Desatenció de les malalties negligides (La Síndrome 90/10): La salut de 1.600 milions de persones afectades per les 20 malalties tropicals negligides identificades per l'OMS rep menys del 0,4% de la despesa global en R+D privada. Entre el 1975 i el 2011, només l'1% dels nous medicaments comercialitzats es van dirigir a aquestes malalties.
6. Conclusions i recomanacions de l'autora
- Pagar preus més elevats no es tradueix en més R+D ni en medicaments millors, sinó que alimenta una espiral inflacionista de valor financer per als accionistes privats.
- S'insta a establir mecanismes efectius de control de preus (especialment als EUA).
- Es proposa introduir clàusules de revocació de l'estatus orfe quan un fàrmac assoleixi xifres de vendes massives (blockbuster), evitant l'ús abusiu de privilegis regulatoris.
- Es defensa la necessitat d'imposar un control democràtic i social sobre l'economia sanitària per garantir que la investigació respongui a l'interès públic.
