Il y a des alternatives : Une autre histoire des médicaments (XIXe-XXIe siècle)
El llibre, titulat "Il y a des alternatives : Une autre histoire des médicaments (XIXe-XXIe siècle)", publicat a la col·lecció « Liber » fundada per Pierre Bourdieu, té com a objectiu principal recollir i documentar experiències i models alternatius a la propietat exclusiva de les invencions farmacèutiques des de finals del segle XVIII fins a l'actualitat, inclosa la pandèmia de la COVID-19. L'obra busca "reobrir l'espai dels possibles" i presentar "possibles reals" o "utopies reals" que s'han aplicat en diferents geografies i contextos històrics.
L'autor estructura el llibre en dues parts principals:
- La primera part (1790-1950) examina alternatives variades en un context on les patents de medicaments eren menys implantades o incompletes, sovint limitades als processos de fabricació.
- La segona part (1950-actualitat) explora alternatives sorgides en un context de creixent globalització de les patents, especialment des dels anys 90.
A continuació, es detalla el contingut de cada part i els seus capítols principals:
Introducció general - Nous n'avons jamais été propriétaires L'introducció estableix el marc teòric del llibre, fent referència a pensadors com Marx, Polanyi i Foucault. Destaca que l'enclosure (el tancament de l'espai de la còpia i la propietat exclusiva) no ha estat un procés inevitable, sinó que sempre hi ha hagut alternatives. La crisi de la pandèmia de COVID-19, per exemple, ha demostrat que el compartiment i la transferència de tecnologies per a béns essencials com vacunes, proves i medicaments són possibles. La confrontació entre els drets de propietat intel·lectual i l'interès de la salut pública és tan antiga com els mateixos drets intel·lectuals moderns.
Primera part - Inventar des alternatives (1790-1950)
-
El patronatge de les invencions per l'Estat (1790-1844):
- Aquest capítol examina un mecanisme francès de principis del segle XIX on l'Estat imperial i més tard l'Académie de médecine compraven les fórmules de remeis "secrets" per divulgar-les al públic, assegurar-ne l'accessibilitat i la seguretat, i prevenir monopolis.
- Malgrat la seva limitada eficàcia i les crítiques liberalistes que defensaven que el mercat valorés les invencions, aquest sistema subratlla el principi d'anti-monopoli per a béns essencials.
- S'avaluaven els remeis no només per la novetat sinó també per la seva utilitat terapèutica i seguretat, amb un clar compromís amb la defensa del domini públic de la farmacopea. Els debats sobre el preu d'adquisició van ser intensos, i es va intentar conciliar l'interès públic amb la recompensa a l'inventor.
-
La invenció col·lectiva i el domini públic de la quinina (principis del segle XIX):
- Pelletier i Caventou, descobridors de la quinina el 1820, van rebutjar la patent i van optar per la divulgació deliberada de la seva invenció en revistes científiques, creant un règim d'invenció col·lectiva.
- Aquesta estratègia va fomentar una competència industrial oberta i el perfeccionament continu dels mètodes de fabricació per part de nombrosos químics i farmacèutics, sense el recurs a patents.
- L'Acadèmia de Ciències va reconèixer el seu "desinterès" i va atorgar-los el premi Montyon, reforçant la norma de publicació i la concepció de la ciència com un bé comú.
- Tot i que Pelletier va registrar una patent a Gran Bretanya més tard (1833) sobre un nou procés, això no va alterar la naturalesa altament competitiva de la indústria de la quinina.
-
Copiar les patents farmacèutiques alemanyes (França, 1900-1939):
- A la primera meitat del segle XX, la legislació francesa excloïa els medicaments de la patentabilitat (fins el 1959), permetent la còpia lícita de les invencions estrangeres, particularment les alemanyes, que dominaven la química farmacèutica mundial.
- Aquesta "economia de la còpia" va ser crucial per al desenvolupament de la indústria farmacèutica francesa, inclosa la firma Rhône-Poulenc en col·laboració amb l'Institut Pasteur.
- Ernest Fourneau, de l'Institut Pasteur, va ser una figura clau en aquesta estratègia, no només reproduint sinó també millorant les molècules alemanyes, com en el cas del "sulfamide blanc", superior al "sulfamide vermell" patentat per IG Farben.
- La no-patentabilitat del sulfamide blanc va afavorir la seva ràpida difusió i una forta competència en el mercat, posant en qüestió la idea que no hi ha innovació sense exclusivitat de mercat.
-
El pool de patents de la insulina (anys 20-50):
- Els descobridors de la insulina a la Universitat de Toronto (anys 20) van decidir patentar-la no per establir un monopoli, sinó per prevenir-lo i garantir-ne la qualitat i l'accessibilitat.
- La Universitat de Toronto esdevingué la titular de la patent i va crear un "pool de patents" que atorgava llicències no exclusives a una pluralitat de fabricants a nivell mundial.
- Aquest model incloïa el control de la qualitat, la regulació dels preus (basats en el cost de producció més un marge controlat) i l'obligació dels llicenciataris de compartir les seves millores amb el pool, fomentant així la innovació col·lectiva.
- El Comitè de la Insulina de Toronto va establir un dispositiu de control mundial, col·laborant amb comitès locals i governs per assegurar la bona explotació de la insulina.
Segona part - Échapper au monde clôturé par des brevets (1950 a nos jours)
-
Defensar una genètica mèdica pública (1994-2016):
- Aquest capítol documenta la resistència mèdica, política i jurídica a les patents de Myriad Genetics sobre els gens del càncer de mama (BRCA1/2) a Europa.
- Laboratoris públics europeus (com l'Institut Curie) i governs (Bèlgica, Països Baixos, Àustria) es van oposar a les pretensions de monopoli de Myriad, argumentant en favor de l'accés universal als tests genètics.
- La "rebel·lió dels clínics europeus" va incloure la continuïtat de l'oferta pública de tests malgrat les patents pendents, la identificació d'errors en les seqüències patentades per Myriad, i la constitució de bases de dades col·lectives de mutacions.
- La Cancer Research UK va utilitzar una "patent de defensa" sobre el gen BRCA2 i va atorgar llicències gratuïtes a laboratoris públics europeus, subratllant el paper de les institucions públiques i les coalicions de metges i pacients en la creació de "béns comuns".
- Canadà també va resistir els brevets de Myriad, amb el govern d'Ontario finançant programes públics de proves genètiques i un hospital públic que va aconseguir una llicència no exclusiva i gratuïta de Transgenomic per a proves de malalties cardiovasculars.
-
El Brasil al temps del VIH i les hepatitis virals (1992-2019):
- El Brasil va desenvolupar una "medicina social" per combatre el VIH/sida, basada en la còpia de medicaments antiretrovirals (ARV) per laboratoris farmacèutics públics (com Farmanguinhos).
- Aquesta estratègia va trencar amb els monopolis de les multinacionals, reduint significativament els preus dels ARV.
- El model brasiler inclou la mobilització de laboratoris públics, la creació de consorcis i "partenariats de desenvolupament de producte" (PDP) entre sectors públic i privat per assegurar la producció local, i la intervenció d'associacions de pacients per contestar patents mitjançant oposicions legals i llicències obligatòries.
- Es defensa la "profitabilitat social" dels inversions públiques, en oposició a la maximització del benefici del capital privat.
-
Els comuns mundials contra la malària (principis dels anys 2000 en endavant):
- Aquest capítol examina les iniciatives globals per a les malalties tropicals desateses, com la malària, que impliquen l'Organització Mundial de la Salut (OMS) i Metges Sense Fronteres (MSF).
- Es descriu el paper de partenariats públics-privats (PPP) en el desenvolupament de noves teràpies, especialment basades en artemisinina, amb un desplaçament de la innovació i la producció cap als països del Sud (Xina, Índia, Brasil).
- L'OMS ha desenvolupat una política de patents per promoure l'accessibilitat, buscant la disponibilitat de les invencions al preu més baix possible i negociant acords que regulen els preus per al sector públic.
- El capítol detalla acords de cooperació amb empreses com Novartis (Coartem) i Sanofi (ASAQ), on l'OMS i DNDi (Drugs for Neglected Diseases initiative, fundada per MSF) regulen els preus, els estàndards de qualitat i els termes de transferència de tecnologia, fins i tot en absència de patents per a certes formulacions.
-
El comú mundial dels virus i les vacunes (1948-):
- Es traça la història de la xarxa global de vigilància de la grip de l'OMS, un "comú mundial" per al compartiment de virus i el desenvolupament de vacunes. Aquesta xarxa es basa en la col·laboració internacional, el compartiment de soques i tecnologies, i la no-reivindicació d'exclusivitat per a la salut pública.
- Es relata la crisi amb Indonèsia (2006-2007), que va suspendre l'enviament de soques virals arran del patentament de seqüències víriques per una empresa australiana sense la seva autorització, i la posterior reforma de l'OMS per establir mecanismes de "compartiment de beneficis" i acords de transferència de material (SMTA).
- Finalment, s'analitzen les alternatives sorgides durant la pandèmia de COVID-19, com la proposta de suspensió global dels drets de propietat intel·lectual a l'OMC (TRIPS waiver), la creació del COVID-19 Technology Access Pool (C-TAP) per a la mutualització voluntària de tecnologies, i el desenvolupament de centres de transferència de tecnologia d'ARNm al Sud global. Això inclou el projecte del Baylor College of Medicine de desenvolupar una vacuna de codi obert.
En la seva conclusió, l'autor reitera que les alternatives estudiades són "experiències ja fetes" (Lévi-Strauss) que es poden avaluar i reformular en noves circumstàncies. Subratlla que la construcció de béns públics i comuns sovint conjuga la participació de l'Estat, laboratoris públics i privats, i associacions de pacients, en contra de les lògiques purament capitalistes.
