Matèria gris

Applying behavioural insight to health

En Cameron quan va accedir al càrrec va crear al cap de poques setmanes el Behavioural Insights Team, un grup de reflexió sobre incentius al comportament humà per a millorar la salut. El que volia era buscar fórmules per no fer pivotar el discurs sobre els recursos econòmics, i tractar de trobar mecanismes que incideixin en els ciutadans.
El primer document que van treure diu:

In the UK today, behavioural and lifestyle factors are thought to be major contributors in around half of all deaths. They include smoking, unhealthy diet, excess alcohol consumption and inactive lifestyles. The Government cannot address these issues successfully using heavy-handed legislation to rebalance our diets, change our desire to drink too much alcohol on a Friday night, or make our lives more active.
This paper shows how a new approach, drawing on insights from behavioural economics and behavioural sciences, can help to encourage people to adopt healthier lifestyles. It does not attempt to be comprehensive or to suggest that behaviour change techniques are the silver bullet that can solve every problem, but does show how, in a number of areas, there are often cost-effective ways of encouraging behavioural change that are less intrusive and will lead to better results for individuals and for society.

Una dosi necessària de matèria gris que tant escasseja arreu als nostres dies i que el març passat m'hi vaig referir..

Exit, voice and loyalty

Toca rellegir Hirshman aquests dies. Han passat més de 40 anys però encara hi ha molt per aprendre d'allò que ell proposava a "Exit, Voice and Loyalty". Quan la sortida no és possible, aleshores només cal escoltar la veu. Diu:

The voice option is the only way in which dissatisfied customers or members can react whenever the exit option is unavailable. This is very nearly the situation in such basic social organizations as the family, tIle state, or the church

Ara bé, em poso a pensar un moment i en el fons potser convindria trobar espais on la "sortida", en termes de Hirschman, fos possible dins els sistemes d'assegurança sanitària universal. Un situació per exemple és afavorir la capacitat d'elecció de centre i de metge. En ple segle XXI mantenim un règim de planificació soviètica poc sensible a la realitat dels nostres dies. Un ciutadà hauria de poder ser capaç d'accedir de forma organitzada a aquells serveis que necessita allà on prefereix del sistema públic, i aquests serveis haurien de ser compensats pels seus costos incorreguts.

PS. Lectura comptable del pressupost 2011. Una organització pot defensar legítimament determinades posicions, però l'oblit intencionat de qui ha provocat els desviaments pressupostaris dels darrers anys fa que la seva veu se l'emporti el vent.

PS. Miro el blog de LSE, hi trobo un comentari d'un llibre sobre Foucault, interessant.

Os bertran

A Comparison of the Effects of 2 Types of Massage and Usual Care on Chronic Low Back Pain

El nom d'os Bertran venia, segons Joan Amades, d'un apotecari barceloní anomenat així, que descobrí que la mandra era produïda per una inflamació de l'espinada, que podia ser guarida amb una mena de pegats fets a base d'unes herbes que ell venia. Segons aquest savi, els processos poden esdevenir llargs i laboriosos. Com és natural, les herbes no foren guaridores, les cataplasmes no serviren per a res i el nom de l'herbolari s'estengué d'anomenar l'os que ell creia que produïa la mandra, a la mandra mateixa. (dit per Nestor Luján, a l'article "La llei del mínim esforç").
Doncs bé, l'os de l'esquena és un problema de salut, i no necessàriament és mandra. L'efectivitat dels tractament per a reduir el mal d'esquena és objecte de controvèrsia. Aquesta setmana podeu veure l'efectivitat comparada de fer fregues, en comparació amb atenció convencional a Annals. El massatge va disminuir el dolor després de 10 setmanes a aquells que tenien un dolor lleu. No em queda clar què volen dir per atenció convencional, però en qualsevol cas una referència a tenir en compte per a tots aquells que d'entrada els fascina el tractament farmacològic i la cirurgia.

PS. Espanya ens surt caríssima. Queda clar?
PS. Amb el pacte fiscal, Catalunya tindria un superàvit de 2.000 milions d'euros en sanitat.Algú en dubta?

La veritat, tota la veritat

Hi ha paraules que m'agradaria esquivar i una d'elles és Estat del Benestar. Es tracta d'un concepte que afegeix dos elements contradictoris. El benestar és una situació individual fruit de les condicions, expectatives i de les preferències. Pensar que un poder polític et pot atorgar Benestar, en majúscula, és molt demanar. Per tant si el concepte ens acosta a algun desig social plausible és molt més a la cohesió social, que a un Estat (poder coercitiu) capaç de distribuir a tort i a dret pedacets de benestar per als seus ciutadans.
Considero que hi ha cohesió social quan som capaços de crear institucions que resolen errors del mercat. En aquest sentit és clar que l'educació, la salut, la dependència o les pensions requereixen d'aquest tipus d'intervenció col.lectiva. Ara bé d'aquí a titular-ho benestar, n'hi ha un tros considerable.
Hem caigut de ple al parany del concepte (el "frame" de Lakoff) i això dona per parlar a uns i altres sense fonament. Ahora ha generat un altre concepte que no es troba sobre la taula i encara és més important, l'Estat Repartidora, el joc malabar de la política en repartir subsidis que esdevé més atractiu que oferir les prestacions en servei.

L'argument i la raó

Les comparacions de despesa sanitària entre països es fan en relació al nivell de riquesa creat mesurat segons el PIB, aquesta és la forma habitual. Sabem que hi ha dues maneres d'augmentar la proporció del que gastem en sanitat, la primera és augmentant els recursos per al sector salut, i la segona disminuint la riquesa. Per aquí aprop s'han enfocat clarament cap a la segona i així s'arriba el 2009 a una xifra impensable fins fa poc, 9,5% del PIB. A Catalunya estàvem al 7,9% l'any 2007, no hi ha estadístiques posteriors, per ara. Segurament hem replicat el patró, mantenint el diferencial, a la baixa, és clar.
Missatge per a tots aquells que volien la despesa sanitària com la mitjana: ja s'hi ha arribat, s'ha esvaït l'argument, toca buscar-ne un altre. Crec que tampoc tenien raó abans quan ho demanaven, cada país gasta allò que pot i creu convenient, no hi ha regla d'or. A Catalunya segurament creiem convenient gastar més i no podem per ara, a l'espera d'un altre juny.

PS. La crisis ideológica del capitalismo occidental per Joseph E. Stiglitz

Un peu rien de tout

- Una mica de tot i de res...o potser molt és el que porta WSJ avui. El dèficit de la sanitat. Us convido a llegir-lo.
- Si una ministra vol notorietat pot tenir-la. I si la forma no importa, aleshores va i passa un cap de setmana en una illa propietat del Ministeri. Si coincideix que va acordar que l'accés a aquesta illa seria públic i no compleix el conveni amb el Govern de les Illes Balears, aleshores la notorietat que obté es converteix en pèrdua de credibilitat. Si coincideix que els funcionaris hi poden passar 16 dies de vacances per 300 euros, doncs aleshores ja tenim l'enrenou muntat. Algú ho arreglarà definitivament qualque dia?
- Definitivament, si tens un problema sempre te'l poden fer més gros. Em refereixo als que busquen un tractament com Chantix/Champix per deixar de fumar. A WSJ ho expliquen, tindran un 72% més de probabilitat de problemes cardiovasculars.
- "Refit" al Departament.

Rendiments decreixents sostinguts en el temps

Tot inversor a borsa sap que una de les primeres decisions d'assignació de fons és precisament escollir un sector. I per a determinar el potencial d'un sector hi ha diverses perspectives. En el cas de la farmàcia, essent coneixedors de l'elevat retorn de les patents, es fixava tothom en l'estadi de recerca en que es trobaven les noves  molècules. Ara bé què passa quan per més que tinguis "pipeline", la taxa de fracàs va en augment a mesura que hi dediques més recursos?. Doncs el dia que arriben els rendiments marginals decreixents de la inversió en recerca de nous fàrmacs, aleshores els inversors s'en van del sector. Cal dir que això que és vàlid pel conjunt, deixa de ser-ho per a cada empresa, perquè hi ha de tot per tot arreu. Ha arribat aquest dia?. Si hem de jutjar per l'informe de setembre passat de Bernstein Research citat al blog de Forbes , ben segur que si. I com que una imatge val més que mil paraules, n'afegeixo dues i així quedarà més clar, aquí les teniu:

 

Nota: L'eix vertical mostra les noves molècules per cada mil milions de dòlars gastats

en recerca i innovació de nous fàrmacs. 

PS. Per cert, el finançador últim dels medicaments és qui s'hauria de preocupar  per aquests rendiments decreixents (i no només l'inversor), per diversos motius, en diré dos. El primer de tots és perquè també finança recerca, que no apareix en aquest gràfic i podria complicar-lo encara més. El segon és perquè en el preu del medicament hi ha inclosa la compensació pels fracassos que és el que acaba mostrant aquest gràfic. Tot plegat té un cost d'oportunitat social molt elevat. Algú s'en ocupa? A algú li preocupa?.

PS. Aquest informe de Bernstein no és accessible lliurement, el contrast de la metodologia utilitzada no ha estat possible. Tant sols indicar que els mercats financers el tenen en compte, molt més que algunes aportacions acadèmiques. 

PS. Richard Smith, clar i contundent, com sempre. I més sobre el mateix.