Gestionem allò que mesurem

Patient Level Information and Costing Systems (PLICS), and Reference Costs Best Practice Guide

En Rubén Blades diu a la cançó: " Si naciste pa martillo, del cielo te caen los clavos". I resulta que quan cal prendre decisions de gestió necessitem dades, informació, i les mesures no plouen del cel. Moltes millores en la gestió dels serveis només acaben sent prioritat quan les hem mesurat acuradament. I sobre els costos sanitaris i la seva mesura hi ha encara un llarg camí per recórrer. Els britànics ens han avançat en això. Aquí ho expliquen i a nosaltres ens convindria aprendre a mesurar millor el cost.

PS. 30 minuts. El gran moment de la música en quatre nits de concert.

La qualitat del govern

En Martin Wolf ens explica una historieta interessant a la columna del dimecres.

A story is told of a man sentenced by his king to death. The latter tells him that he can keep his life if he teaches the monarch’s horse to talk within a year. The condemned man agrees. Asked why he did so, he answers that anything might happen: the king might die; he might die; and the horse might learn to talk.

I a partir d'aquí reflexiona sobre els països rescatats i el que s'esdevindrà. A ell si hi ha un qualificatiu li és llunyà és el de catastrofista. Però després de llegir el que llegeixo, em pregunto com els països, i els governs han pogut arribar fins aquí?. I és aleshores que immediatament penso que la qualitat d'un govern, la seva credibilitat i el seu compromís esdevé fonamental. I la qualitat d'un govern té a veure finalment en com és capaç de satisfer els anhels col.lectius, però també i de forma més concreta en com la capacitat coercitiva que suposa recaptar impostos es converteix en valor afegit, en serveis públics de qualitat.
Des d'aquí evito sistemàticament parlar de copagament, però avui ho faré de forma excepcional. I diré només una cosa, que en tornaré a parlar quan es donin dues condicions: (1) quan la fiscalitat directa sobre els salaris se situï a la mitjana de la OCDE (atès que tenim la mitjana de despesa sanitària pública, i en canvi estem gairebé 5 punts per sobre en pressió fiscal sobre salaris) i (2) quan s'hagi pagat el dèficit fiscal. I sé que comparar amb una mitjana no és correcte, però és una sensació constrastada, els impostos són alts i els serveis baixos. Per aixó, ara no toca copagament. No hi ha sentència ferma que ens obligui a augmentar el copagament, i mentrestant poden passar coses, com diu en Martin Wolf.
Un govern que recapta impostos, el primer que ha de fer és revisar si la forma com s'organitza és pot millorar, i com que això no es fa no té cap sentit fer carregar als ciutadans allò que els governants volen evitar de fer, és a dir una seriosa reforma de l'administració pública per tal de ser més eficient.

PS. Enthoven sobre la reforma dels incentius a NEJM

PS. En Jason sobre les Societats Científiques i la indústria...

PS. A tots aquells que els agrada Antònia Font, els trobareu als jardins de Cap Roig el 8 d'agost, avui podeu comprar les entrades.

Aquí podeu veure les Pepper Pots i des de Girona ens diuen
que volen confiar cegament en tu i s'agraeix de tot cor tanta sinceritat

Ens enganyen?

Aquesta és la pregunta que en Jaume Barberà va fer al convidat del darrer programa Singulars en referència a l'efecte de les radiacions ionitzants sobre la salut procedents de la planta de Fukushima al Japó. L'entrevista és tan contundent que només heu de veure-la per tal de convèncer-vos. I no dic més.





PS. Per a comprendre millor la ciència i la propietat intel.lectual, llibre de NAP que acaba de sortir i que els que han fet la llei de la ciència no han llegit, ni els interessa el més mínim.

PS. Must read. Indicadors de salut

Quan la política domina la professió mèdica

La forma com s'ha anunciat quatre noves especialitats mèdiques esdevé inusual i fora de context. En un moment que s'estava debatent la troncalitat i la formació mèdica i a l'espera del decret, això ha enrarit l'ambient. Hi ha necessitat de psiquiatria infanto-juvenil, genètica, urgencias y emergències, i malaties infeccioses? Hi ha necessitat?. Més enllà de la corporació mèdica, la única justificació de les especialitats és a efectes del coneixement i de l'organització. La fragmentació artificial del coneixement generarà més perjudicis que beneficis. Per tant tota divisió addicional voldrà dir més cost, a la curta o a la llarga. I a canvi què en treurem? Doncs voldria pensar que no afectarà a l'assistència, i no serà així malauradament. I sobretot que la ministra invita i nosaltres paguem. Una altra volta, i van....

PD. A DM tribuna d'interès per a comprendre el conflicte creat i esperem que vagi a més fins anular l'anunci.

L'estat delinqüent

La capacitat de sorpresa s'esvaeix a una velocitat creixent. Ja fa anys que molts sabem que qui fa les lleis i promet exigir-ne el compliment és qui és capaç de passar-se-les pel forro i poden quedar en fum que s'endu el vent. Malauradament res de nou sota el sol, i ahir vam tenir ocasió de comprovar-ho novament. Un suposat estat de dret, democràtic i social, que va acordar un pagament a una població d'un territori ara diu que no vol pagar i senzillament no paga. Ja no demanem el que ens pertoca, els 15-18.000 milions de dèficit fiscal, és que ens deuen 1.400 milions i tampoc no els paguen, justament ara que estan recaptant l'impost de la renda dels ciutadans.
Recordeu-ho per sempre, aquests són els mateixos que s'emmirallen amb les lleis i porten per bufanda la constitució quan els plau. Desconec a data d'avui què cal fer per esborrar-se d'un estat insolvent i deutor, ja només ens resta una sola opció: no tenir-hi tractes.

PD. La paraula delicte deriva del verb llatí delinquere, que significa abandonar, apartar del bon camí, allunyar-se del sender assenyalat per la llei. La particularitat és que els que han de tipificar la conducta com a delictiva són els mateixos que estan incomplint-la, i per això mai no passa res. Tinc l'esperança que un dia ni tant sols això em preocupi, ja no hi serem enmig.

Aquí no ens estem de res

U.K. Panel Balks at Drug Payments

El rebuig del NICE a tres medicaments per a leucèmia mieloide crònica és un testimoni dels temps que viuen a l'illa britànica. Tasigna, Sprycel i dosis elevades de Glivec no podran ser administrades als pacients britànics, per ara. El Glivec és considerat un dels grans èxits en el tractament del càncer i ja fa una dècada que es va introduir com a teràpia. I ara el NICE diu per als altres dos que la magnitud dels beneficis és incerta per aquells pacients resistents al Glivec. I tot al preu mòdic de 34.000 euros tant un com l'altre per pacient i any. Aquí i aquí no ens estem de res, ho introduïm al catàleg de prestacions i ningú piula. I qui dia passa any empeny. El que no sabem és quan queda per arribar al penya-segat. Em temo que cada dia hi som més aprop.


PD. La cronologia dels esdeveniments posteriors al rebuig del NICE poden ser aquests. (1) les companyies contacten les associacions de pacients. (2) les associacions de pacients reclamen la inclusió a la cartera de prestacions (3) la denegació de les prestacions porta a les associacions a denunciar el NICE als tribunals (4)  enmig de tot plegat hi hagi algú que ha perdut la vida per la manca de medicaments i apareixerà com a tal a la premsa (5)el govern aprovarà un sistema de regulació de medicaments nou, que no s'entèn per part dels ciutadans i que es basa en el valor (diuen) i que finalment incorpora les prestacions rebutjades. Aquí ho deixo escrit i em pregunto si tot plegat té sentit i si és democràtic, suposant que els esdeveniments acabin d'aquesta manera, tal i com han acabat les altres vegades.

PD. Per cert en Cameron segueix els passos. Crea una comissió que l'assessora directament a ell a la vista de la situació crítica creada per en Lansley.

PD. Els trens espanyols de rodalies s'han espatllat novament i ja ningú no ens rescatarà. Només ens resta dir-los adeu per sempre. Ahir vaig quedar atrapat a l'estació sense trens que circulessin per tornar a casa. Aquestes són pèrdues reals de benestar fruit de ser catalans dins el regne d'espanya.

El cost sanitari de la vida

En el marc de les Jornades d'Economia de la Salut celebrades a Palma de Mallorca del 6 al 8 de maig, vam presentar les investigacions relatives a: "L'estimació dels costos sanitaris al final de la vida" i "L'evolució de les condicions cròniques i el cost sanitari al llarg de la vida" que hem fet al Baix Empordà, al SSIBE. L'argument de l'impacte de l'envelliment en els costos sanitaris perd força si tenim en compte que el més rellevant és la intensitat terapèutica i els costos sanitaris davant la proximitat a la mort. És per això que es va mostrar que el cost mitjà anual en l'any del decés és 15 vegades el cost mitjà dels supervivents, amb variacions importants segons edat, sexe i morbiditat. El cost en el cas d'un home és de 9.518 i d'una dona 10.224 euros.  Si hi incorporem els serveis d'alta tecnología rebuts fora caldria augmentar aquesta xifra en un 49%, mentre que als supervivents només seria del 18%. Ara bé, oblideu-vos de la mitjana, el més rellevant és que l'esforç terapèutic i el cost és més gran si hi ha més anys de vida per endavant i determinada morbiditat on la medicina pot contribuir decisivament. Lluny de veure-ho com un problema, cal considerar-ho una realitat i prou. Si bé seria bo poder seguir analitzant aquesta situació i comparar-la amb altres estudis per a confirmar les troballes.
Per altra banda, habitualment tenim en compte la despesa sanitària anual com a referent dels costos assistencials. No obstant això si prenem la perspectiva global d'una vida i els costos sanitaris que suposa ens permet comprendre millor els recursos que la societat destina generacionalment a la salut. L'estimació realitzada mostra que durant una vida tindrem un cost dels serveis sanitaris de proximitat de 112 mil euros (dones) i 81 mil euros (homes) (en euros de 2007, i suposant els patrons de tractament coneguts). La xifra diferencial de cost d'un terç està contrastada per diferents estudis amb resultats similars.
La totalitat de les comunicacions presentades han estat publicades en el suplement de la revista Gaceta Sanitària.

PD. Dades per recordar, (1) 2.193 milions d'euros de desviament pressupostari en la sanitat catalana durant 23 anys. (2) 2.610 milions d'euros de desviament pressupostari reconeguts pel Parlament durant 6 anys de tripartit, i alhora més de 759 milions addicionals durant 2010 d'herència. Total aprox: més de 3.369 milions d'euros de desviament en l'època del tripartit. Aquesta és la magnitud de la tragèdia.

 Magnífic indret a la serra de Tramuntana

Organitzacio òptima

 Multidisciplinary cancer care in Spain, or when the function creates the organ: qualitative interview study

Com cal organitzar l'activitat assistencial entorn del càncer?. Borràs i Prades ho expliquen al seu llibre. Tres models: òrgan consultiu, mecanismes d'adaptació mútua i dispositiu assistencial i les seves proporcions 40% 50% 10%, (una estimacio relativa de la seva implantacio). Tres models diferents per a un mateix problema. Els detalls els trobareu al llibre o a l'article. Us convido a llegir-ho per desvetllar la incgnita. Calen molt mes estudis com aquest d'anàlisi comparada de models organitzatius i alhora que incorporin la visió de l'economia de l'organització, i així contrastar els resultats i mostrar-los als clinics.

Compromís fallit

El dia de la Mercè del 2009 es va fer públic el compromís d'estabilitat en l'ocupació per part de Farmaindustria. L'objectiu era el manteniment de 38.000 llocs de treball . Aquest compromís afectava el 2009-2011. L'avaluació dels resultats els trobareu a LV . A finals de 2010 hi ha 35.000 empleats. Jutgeu vosaltres mateixos.

PD. Dada a registrar, aquí la recerca representa el 6% del compte d'explotació de la indústria farmacèutica, a Europa el 16,5%.

Més fals que un bitllet de 300 euros

Un metge es contractat pels serveis públics i al cap d'un temps es demostra que no es metge. Què vol dir això? Doncs que a la contractació de personal s'han comès errors, no només hi ha un falsificador al que li poden caure cinc anys de presó. Desconec si en aquests errors s'han demanat responsabilitats, d'això no informa la notícia de LV. Aquesta notícia és més pròpia d'altres països on al matí ho he vist en portada. És aquesta la direcció que han près els esdeveniments?
En el fonament del sistema de salut hi ha la confiança i la relació metge-pacient. Aquest cas, i no és l'únic, mostra que es pot trencar el fil prim que garanteix la qualitat i introduir incertesa en el criteri bàsic de tot sistema de salut: la confiança.

Valen el que costen?

Are Top-Earning Pharma CEOs (We Mean You, William Weldon) Worth the $$$?

Això és el que es pregunta WSJ dels directius de les companyies farmacèutiques. Podeu valorar-ho vosaltres mateixos a la vista de la informació i alhora pregunteu-vos qui és el client i on és la responsabilitat social corporatibla bla, bla. Tot d'una potser trobareu la resposta, sense massa esforç.
I després deixeu de banda la notícia perquè és només una anècdota i aneu al fonament. Més d'un s'ha oblidat de llegir el llibre de Mark Roe "Strong managers, weak owners. The political roots of american corporate finance". Ara és més vigent que mai. Allà podreu trobar la resposta contrastada.

PD. En Thaler sobre privacitat de les dades a NYT. L'encerta. La frase destacada:

Companies are accumulating vast amounts of information about your likes and dislikes. But they are doing this not only because you’re interesting. The more they know, the more money they can make.

I la proposta:

Here is a guiding principle: If a business collects data on consumers electronically, it should provide them with a version of that data that is easy to download and export to another Web site. Think of it this way: you have lent the company your data, and you’d like a copy for your own use.

I a Health Reform Watch ens posen la pista sobre el cas IMS vs Sorrell, a partir de que l'estat de Vermont els ha impedit l'accés a dades de prescripció. Tema que cal seguir de prop. I potser per aquí convindria preguntar-se el mateix.

PD. Reflexió en profunditat,Delong sobre la crisi i els economistes:

Me asombra la magnitud de la catástrofe, pero aún me asombra más la aparente incapacidad de la ciencia económica académica para adoptar las medidas necesarias a fin de prepararse con miras al futuro. “Debemos cambiar nuestros métodos de contratación laboral”: eso es lo que esperaba yo oír decir a los departamentos de economía de todo el mundo a raíz de la crisis.
La realidad es que necesitamos menos teóricos de los mercados eficientes y más especialistas en microestructura, límites del arbitraje y sesgos cognoscitivos. Necesitamos menos teóricos del equilibrio entre las empresas y los ciclos y más keynesianos y monetaristas de los de antes. Necesitamos más historiadores monetarios e historiadores del pensamiento económico y menos constructores de modelos. Necesitamos más Eichengreens, Shillers, Akerlofs, Reinharts y Rogoffs... por no hablar de Kindleberger, Minsky o Bagehot.
Sin embargo, no es eso lo que los departamentos de economía están diciendo ahora mismo.Tal vez se me escape lo que está sucediendo. Tal vez los departamentos de economía se estén reorientando, después de la gran recesión, de forma similar a como lo hicieron en una dirección monetarista después de la inflación del decenio de 1970, pero, si se me está escapando algún gran cambio, me gustaría que alguien me lo mostrara.
Tal vez los departamentos académicos de economía pierdan ascendiente intelectual e influencia frente a otros: desde las escuelas de administración de empresas y los programas de política pública hasta los departamentos de ciencia política, pasando por los de psicología y sociología. Cuando los rectores y estudiantes de las universidades exijan pertinencia y utilidad, tal vez esos colegas se pongan a enseñar cómo funciona la economía y dejen a los economistas académicos inmersos en una disciplina reducida a su mínima expresión y que se limite a enseñar la teoría de las opciones lógicas.
O tal vez la ciencia económica siga siendo una disciplina que olvide la mayor parte de lo que en tiempos supo y se permita el lujo de permanecer constantemente distraída y confusa y de negar la realidad. Si así fuere, todos perderíamos mucho.

PD. Motius per tancar Ascó, demà mateix. Fa fàstic.

PD. En Tano Santos des d'Omaha, fonamental per a comprendre els mercats financers.

 

Podeu veure en Manet a Orsay aquests dies

Tants caps, tants barrets

Imagineu per un moment que heu trobat l'oficina per donar-vos de baixa de la vostra nacionalitat. A quin país voldrieu donar-vos d'alta a efectes del serveis de salut?. Potser a aquell que no posés cap limitació, el més eficient i gratuit, fins i tot aquell que no demanés si estic empadronat.
Doncs bé, un informe del Defensor del Poble mostra l'exemplaritat de Catalunya que ha estat la primera comunitat autònoma en universalitzar completament el dret a l'assistència a tot ciutadà amb la llei 21/2010 i ho fa amb una amplitud desconeguda a Europa, fins i tot més enllà d'estar empadronat legalment. Correspon a d'altres qualificar l'exemplaritat d'una norma, el que és ben segur és que es pot millorar i sobretot relacionar el nucli de les obligacions de ciutadà amb els drets  corresponents. Oferim més barrets que caps hi ha. Atorgar drets sense obligacions ciutadanes esdevé arriscat i per tant caldrà corregir-ho ben aviat. Malauradament d'això no s'en parla i es troba a l'origen de les responsabilitats públiques que generen cost.

PD. He trobat e David Dranove molt encertat, sobre ACOs, i també l'Iglehart.

PD.La política sanitària en minúscules a Washington: sobre Berwick. Al Health care blog queda tot explicat. o gairebé tot.

PD. Exemples del moment perillós que vivim: per a la salut i la seguretat ciutadana. Portem ja sis accidents de tren aquest any, quants més n'hi ha d'haver?. Aquest és el resultat de no invertir en infraestructures i en canvi amb els nostres impostos paguem el TGV a Loja (20 km 414 milions d'euros per a 21.000 persones). Potser que aturin ja aquest tren, que vull baixar, altrament ens acostem a l'abisme.

PD. Bestial, els de Nada es gratis em posen la pista d'un article de FT de 1998 que explica la possible crisi en un país,  diguem Espanya. Self-fulfilling prophecy.

Farmadelators

Quan un medicament surt al mercat hi ha estratègies per a maximitzar els ingressos més enllà de la prescripció acurada. Entre elles hi ha estendre les indicacions fora de les aprovades o amb dosis excessives, en vaig parlar fa uns dies aquí mateix. El coneixement d'aquestes estratègies esdevé complex d'esbrinar però als USA hi ha delators que són protegits legalment. I a PLOS Medicine ho expliquen amb tot detall per si algú en tenia algun dubte sobre el que es fa en aquell mercat, del nostre en sabem ben poc. I què fan algunes farmacèutiques? Doncs:

Manufacturers were alleged to have pursued these goals using four non–mutually exclusive types of marketing practices: prescriber-related (41/41, 100%), business-related (37/41, 90%), payer-related (23/41, 56%), and consumer-related (18/41, 44%). Prescriber-related practices, the centerpiece of company strategies, included self-serving presentations of the literature (31/41, 76%), free samples (8/41, 20%), direct financial incentives to physicians (35/41, 85%), and teaching (22/41, 54%) and research activities (8/41, 20%).

PD. Imagineu que podeu gastar per un tractament 40 vegades el que cal gastar. Hi ha dos medicaments igualment efectius, i un és 40 vegades més car. Hi ha motius per estalviar-s'ho no? Doncs això és el que ens explica WSJ sobre ranibizumab i bevacizumab als USA. Fort. I la companyia jugant a la contra de l'extensió d'indicacions en aquest cas, quan sempre s'intenta el contrari. Resulta que en aquest cas l'extensió d'indicacions suposa pèrdua d'ingressos pel laboratori en qüestió. Contradiccions del moment. Podeu contrastar-les a NEJM, editorial i article.
Resulta que a Catalunya el diferencial de preus d'aquests dos medicaments és 252 vegades!!!. (1044,2 vs 4,13 euros) . "Me sobren paraules" que diria en Joan Miquel Oliver. Si us ve de gust podeu consultar la comparació feta per farmacòlegs.

PD. Entrevista altament recomanable a TV3, el Dr. Josep Tabernero sobre el moment actual i com afrontar-lo. Seny en la màxima expressió.

PD. Les mesures de contenció de la despesa tal com apareixen a la nota de premsa.

 Avui he recordat en Tito Paris quan va venir al Palau, des de Cabo Verde

 Tito Paris, en directe "Morna"

A Morna é um estilo de canto, como o fado, ou a balada de protesta cubana, 

o a milonga argentina etc. ás vezes triste outras näo, mas lento e lamentoso. 

ë tipico de Cabo Verde claro está.

Per la porta del darrera

Quan els sistemes legals són incerts, hi ha qui explota els buits al seu favor. I si una prestació sanitària no es pot assolir pel canal habitual és aleshores quan recorren als tribunals. Sabem de l'existència de Consells Assessors que valoren la prescripció d'alguns medicaments com l'hormona de creixement i també sabem que hi ha llibertat de prescripció. Ara un tribunal ha fallat a favor d'un usuari (i d'un metge) que es van saltar l'acord de valoració d'una prescripció i se li va administrar l'hormona de creixement, i el servei de salut l'haurà de pagar totalment. Pel tribunal, la decisió del metge està per sobre l'acord dels experts, perquè no és vinculant. En tot cas jo proposaria també que es pogués avaluar al metge, i considerar l'oportunitat de recertificar-lo. Però d'això ningú en parla i d'aquesta manera els tribunals atorguen prestacions que el sistema de salut ha considerat inacurades. Compte amb aquesta tendència, va a més.

PD. La setmana que ve ens trobem a Palma, al congrés d'economia de la salut. Podeu consultar el programa i si veniu podreu conèixer l'evolució de la cronicitat i els costos al llarg de la vida així com del cost sanitari al final de la vida, que és el material que presentem aquest any.

PD. I a Palma es va presentar Lamparetes, es darrer disc de n'Antònia Font, i aquí trobareu sa crítica. I quant m'haguera agradat de ser-hi.