Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta preus dels medicaments. Ordena per data Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta preus dels medicaments. Ordena per data Mostra totes les entrades

03 de maig 2024

La teranyina que sosté la financialització dels medicaments, la salut i la vida (2)

 Sick with “Shareholder Value”: US Pharma’s Financialized Business Model During the Pandemic

Als USA, la Inflation Reduction Act ha obert la caixa dels trons. La possibilitat que el govern pugui negociar els preus dels medicaments finançats públicament ha desesperat a la indústria que ha engegat una campanya de lobby inusual. Es tracta de protegir els preus alts perquè altrament no hi haurà innovació, això diuen. Però malgrat aquesta campanya, fa pocs dies el WP ja deia que no se n'han sortit i que estem propers a grans canvis, que es resumeixen en aquests 6:

1) Drug price negotiation

2) A cap on out-of-pocket spending

3) Lower prices for insulin

4) Free vaccines

5) Inflation penalty for drug manufacturers. 

6) Extra help for the most vulnerable

El govern vol estalviar fins a 100.000 milions $ en aquests propers anys. I destacaria especialment, això de que si volen augmentar el preu més que la inflació (d'aquells medicaments ja en el mercat) hauran de fer descomptes al finançador públic. Dissuasió per tant de provocar preus excessius.

I aquí és on entra Wall Street que ho rebutja de dalt a baix i que ho veu com una amenaça al model de financialització que ha funcionat fins ara. Diuen que fins a 100 medicaments ja no arribaran al mercat. I aquesta amenaça no creïble no és certa perquè sabem això:

Data for the 474 corporations included in the S&P 500 Index in January 2022 and publicly traded from 2012 through 2021 reveal that these corporations distributed $5.7 trillion as share repurchases during the 2012-2021 fiscal years, representing 55 percent of net income, and $4.2 trillion as dividends, an additional 41 percent of net income.

Les recompres d'accions a la borsa per part de les companyies són un 13% superiors al que dediquen a la innovació.


As shown in Table 1, for the decade 2012-2021, distributions to shareholders by the 14 pharmaceutical companies that were among the 474 S&P 500 companies in the database represented 110 percent of net income,7 a larger proportion than the highly financialized 96 percent for all 474 companies. At 55 percent, the stock buybacks of the subset of pharmaceutical companies was the same proportion of net income as the 474 companies, but, at 54 percent versus 41 percent, pharmaceutical dividends as a proportion of net income far exceeded that of all the companies in the dataset. The 14 pharmaceutical companies accounted for 3.1 percent of the revenues of all 474 companies but 6.6 percent of the net income, 6.6 percent of the buybacks, and 8.8 percent of the dividends. The $747 billion that the pharmaceutical companies distributed to shareholders was 13 percent greater than the $660 billion that these corporations expended on research & development over the decade.


En aquest article de Lazonick hi trobareu molts més detalls sobre com ha canviat el model de negoci amb la biotecnologia. Si amb el model anterior el paper de la borsa era el típic de separació de propietat-control, en el nou les opas eren la forma de control per part de fons de capital-risc i després el paper del NASDAQ va oferir opcions d'entrada i sortida que abans no existien. L'article ho explica magníficament, no ho he vist enlloc més. La interacció de les recompres d'accions amb retribució escandalosa als directius de les companyies farmacèutiques esdevé una cosa mai vista a cap altra indústria.


Any 2021, el màxim directiu de Regeneron va ingressar 452 milions de $. No cal dir res més, tota la taula és una desmesura.

Què cal fer segons Lazonick?. El canvi en la regulació de preus és només el primer pas. Cal prohibir la recompra d'accions, deslligar el pagament dels directius dels valors de l'acció a borsa, posar representants dels accionistes al consell, reformar la fiscalitat de les empreses, encoratjar carreres professionals. 

Molta feina per endavant si es vol capgirar la tendència de financialització dels medicaments que vivim. Altrament, un avís, tot el que als USA es disminueixi com ingressos, voldran que sigui compensat amb fons provinents d'altres països. Per tant cal estar alerta als moviments propers i avançar-se als esdeveniments.



 


24 de febrer 2023

La teranyina que sosté la financialització dels medicaments, la salut i la vida

 Capitalizing a Cure. How Finance Controls the Price and Value of Medicines

Acabo de llegir un llibre d'accés obert com fa temps que no en trobava cap d'igual. Es tracta d'un treball molt detallat de com el sofosbuvir va sorgir i es va introduir al mercat per capgirar l'Hepatitis C. És un esforç que en Victor Roy, metge i sociòleg, ha estat fent durant molts anys amb un resultat impecable. Va de la financialització dels medicaments, la salut i la vida. Esdevé una peça clau per entendre el que està passant amb el preu dels medicaments i els seus motius. Ho explica amb tot detall i bàsicament el missatge és: si no fem res, això anirà a més. És a dir a preus estratofèrics que uns diuen que es relacionen amb el valor (els mateixos que posen el preu) i uns altres que arribats a un cert punt ja no podem entendre res.

Sobre la qüestió de que els preus són alts per recuperar la inversió en R+D, cal explicar dues coses. En el cas del sofosbuvir la contribució a la recerca finançada públicament va ser determinant. Aquí hi ha un resum:

I la segona. Sobre si l'empresa comercialitzadora va fer Recerca o Cerca, en realitat es va dedicar a cercar mol·lècules com actius financers i va deixar de banda el risc de la recerca en estadis inicials. Per tant es va substituir la R+D per la C+D.
El resum és una empresa, Pharmasset, que el seu funcionament va costar 314 milions entre 1999 i 2011:


I que havia dedicat només 62 milions a la recerca en el sofosbuvir. El 2010 ja es valorava en 5.000 milions sense tenir cap producte al mercat, ni facturació. El 2011 Pharmasset seria comprada per 11.200 milions.
El resum dels dos escenaris al moment de la compra és aquest:

I a la pregunta, què va costar la recerca del sofosbuvir? El quadre següent ho diu tot:

Va costar menys de 1.000 milions en finançament privat, el finançament públic és complex detallar-lo encara que el llibre explica les fonts, que eren nordamericanes i europees.
El sofosbuvir va suposar un canvi en molts aspectes, tant clínics com econòmics. El llibre ho explica amb molta precisió. Parla de creació de valor, però sobretot d'extracció de valor i com es produeix.
Sobre el mecanisme de preus i com es genera l'escalada de preus dels medicaments, aquest gràfic ho mostra clarament:



El preu final del sofosbuvir en el llançament va ser de 94.500$ als USA. L'any 2011 vaig escriure això: La infinita estupidesa. Aquí el vam pagar a 23.500€, i el 2015 més barat, a 7.862€
L'argument del llibre és que els preus que observem són fruit d'un disseny financer que estableix expectatives de preu i creixement futur, això és Wall Street i NASDAQ. El segon element que afegeix incentius desmesurats és el sistema de patents i el monopoli que atorga. Per tant la indústria farmacèutica es troba dins aquesta teranyina i la pregunta clau és com sortir-ne de tot plegat.
La resposta de Victor Roy es troba als darrers capítols on reflexiona sobre el paper públic de la investigació, com finançar públicament la recerca i llicenciar privadament la fabricació. Una qüestió sobre la que s'ha debatut molt i s'ha fet molt poc.
La meva recomanació és que ho llegiu i rellegiu amb deteniment, us ajudarà a comprendre el món complex al que ens enfrontem i que si no hi fem res, el desgavell està assegurat. I quan dic desgavell em refereixo més enllà del col·lapse econòmic a la sanitat, a l'accés inequitatiu a serveis de salut essencials i necessaris. Els incentius estan alineats per tal que es compliquin encara més les coses en el futur.

PD. Aquest és un llibre basat en fets i dades. Aquells que espereu un llibre sectari, (contra les farmacèutiques) no cal que el llegiu. No trobareu cap referència a la paraula-concepte neoliberalisme. L'aportació que fa el bengalí Victor Roy és extraordinària precisament per això, perquè evita qualsevol prejudici ideològic, una qüestió que cansa molt als nostres dies, massa.





24 de gener 2024

Pharma confidential (5)

Avui torno a parlar de preus confidencials dels medicaments perquè crec que aquest tema està sortint de mare. Veig a alguns una mica exaltats davant la possibilitat que hi hagi una resolució judicial definitiva a la transparència de preus, i tot això coincideix amb el lobby engreixant l'engranatge acadèmic que es deixa engreixar.

Publicar un presumpte article científic a una revista amb revisió no és cap garantia d'objectivitat ni imparcialitat, explicar els conflictes d'interès ajuda a comprendre perquè s'arriba a les conclusions. Si la revista no té cap política que mostri quin ha estat el finançament de l'article i els conflictes d'interès dels seus participants, aleshores ja hi ha motiu raonable per dubtar del seu contingut.

M'ha arribat un article que justifica l'opacitat de preus dels medicaments i ho fa amb uns arguments retorçats adhoc. Arriben a la conclusió de que la transparència dels medicaments seria inviable, després d'haver dissenyat una simulació específicament per arribar a aquesta conclusió, un applaus!!!,. Alhora explica que cauria una plaga bíblica que faria retardar l'accés als medicaments a aquells països que els fessin públics. 

Quan m'ho miro dues vegades veig que l'article té l'origen a una consultora, en un projecte pagat per una empresa farmacèutica. I ja hem arribat al final de l'afer. L'acadèmia pot arribar a la conclusió que el finançador vulgui o no, però si no s'expliciten els conflictes d'interès, hi ha motius sobrats per decantar les opinions. I dic opinions perquè una simulació, no té objectivitat, depèn de quines hipòtesis fas i la seva credibilitat, i les hipòtesis en aquest cas no són neutres. Són prefabricades per arribar a la conclusió que vol el finançador.

Em sap molt de greu per com queda tocada una determinada "acadèmia" i alguns economistes de la salut. Malauradament, aquest comentari d'avui quedarà en el sac de tants altres comentaris sobre la necessària objectivitat i imparcialitat de la ciència.

L'informe de l'OCDE en canvi, diu clarament:

There was substantial disagreement among the experts consulted on how greater transparency could impact the functioning of markets. Some were confident that greater price transparency could render significant benefits, namely stronger bargaining power for public payers in price negotiations with industry, greater public accountability and legitimacy of coverage decisions. Others saw greater price transparency as introducing new risks to the functioning of markets, for example, through price convergence, with the potential for higher prices and/or reduced patient access in countries with lesser ability to pay, unclear effects on differential pricing and parallel trade, and uncertain consequences for long term commercial decisions regarding both market participation and investment in R&D. Neither perspective is supported by the existing evidence, arguably suggesting a need for caution in moving the agenda forward.

Per tant, el pensament socràtic s'imposa, només sabem que no sabem res. 

Afegeixo, no ho veureu a l'article citat, la transparència de preus és un mecanisme per anul·lar l'impacte de la regulació mitjançant preus de referència, i alhora eliminar l'impacte de l'avaluació econòmica feta amb preus reals. Ses dues bísties a abatre en un mateix tret segons alguns.

 PS. Quan la política sanitària no la fas, te la fan. Avís per a navegants. Els jutges acabaran definint la política farmacèutica.


Literatura d'alta volada
Jordi Sàbat



26 d’abril 2024

De què depèn el preu dels medicaments oncològics?

 Reporting reimbursement price decisions for onco-hematology drugs in Spain

Sabem que el 90% dels medicaments oncològics avaluats a Espanya són finançats amb fons públics, i tenen un preu 15 vegades superior al preu mitjà dels nous fàrmacs no relacionats amb el càncer. El 2021, els costos dels medicaments contra el càncer representaven el 16,9% del pressupost públic farmacèutic espanyol global, i el cost dels medicaments contra el càncer a nivell hospitalari ha crescut un 105,9% des del 2016. L'estudi de Miquel Serra a Lancet deia que era 3 vegades superior el preu, però es referia a altres països i medicaments, ben segur. Caldrà revisar-ho algun dia, de 3 vegades a 15 vegades hi va molt.

Ara en un interessant article (per guardar) es fa una revisió de quins són els factors a la pràctica que influeixen a la decisió de preu dels medicaments oncològics que es prenen a la Comissió Interministerial de Preus. I arriben a la conclusió que comparats amb el tractament standard, són més alts quan tenen una resposta més continuada, o són de duració fixa. I són més baixos quan tenen administració oral. Ho diuen així:

Higher prices were observed when the standard of care included for combinations, if there were references to long-lasting responses, for fixed duration treatment compared to treatment until progression and treatment with lower frequencies of administration; lower prices were observed for oral administration compared to other routes of administration. Statistically significant associations were observed between prices and the median duration of treatment, the impact on patient autonomy, the ease of use of the drug, and the recommendations of experts

I llavors em pregunto, el preu hauria de tenir alguna relació amb el valor que aporten oi? Indirectament d'alguna manera ho deuen considerar. Però cal dir que malgrat la retòrica dels preus basats en valor, la pràctica va pel seu compte. A l'article diuen: 

 Recent studies show that even in countries with well-established technology assessment processes (such as the UK, Germany, France, and Switzerland), prices may still be considered disconnected from value. In fact, in countries such as France, Australia, or the UK, prices are only weakly associated with drug clinical benefits

I si els països que tenen organitzada l'avaluació econòmica passa això, imagineu-vos els que no la tenen, com és el cas. En definitiva, que no sabem quins són els factors que fan que el preu sigui un o altre. Els autors de l'article proposen una metodologia, MCDA-Evidem, i jo crec que malauradament tot quedarà en no-res a curt termini. Sempre he pensat que el regulador és el primer interessat en la discrecionalitat de les seves decisions perquè això fa augmentar el seu poder. I que la fina línia que separa discrecionalitat d'arbitrarietat resulta molt difícil d'identificar. En una presumpte democràcia, la transparència a les decisions públiques hauria de ser la norma. Som lluny.

PS. I per aquí no tenim cap competència per decidir el preu, només ens toca pagar. Queda clar?



Ahir al Sant Jordi Club, Parov Stelar, magnífic, únic, indescriptible. El gran creador del moment.



21 de novembre 2010

Conillets d'índies

Alemanya s'ha decidit finalment a modificar una regulació de preus dels medicaments pròpia dels temps d'Adam Smith. Pensar que els preus poden fixar-se lliurement en un mercat regulat que no és competitiu és un disbarat per al nostre temps. El que passa és que això té una altra derivada. Resulta que l'entrada dels medicaments a Europa prenia com a punt d'arrancada allà on els preus eren lliures i després es replicava als altres mercats. Si això s'acaba, comença un moment interessant. Haurem de veure quins són els països que es trien per a conillet d'índies per a fixar els preus dels nous medicaments. Pot ser que tot plegat no sigui res, però també podria passar que les agències del medicament es posessin d'acord a Europa i avaluessin el cost-efectivitat abans que entrés un nou medicament. Aquesta darrera si que hauria de ser l'opció preferent i els governs haurien de consensuar la seva aplicació.


La tardor

09 de desembre 2015

Lab tests and biomarkers regulation: a pending topic

La regulació de proves diagnòstiques i biomarcadors: una assignatura pendent
Pere Ibern
Centre de Recerca en Economia i Salut. Universitat Pompeu Fabra. Barcelona.
Article en pdf
Introducció
A partir de l’any 2010, a Europa va augmentar la preocupació per la seguretat i l’eficàcia dels subministraments mèdics i proves diagnòstiques. Les alertes relatives a la seguretat de les pròtesis mamàries PIP (Poly Implant Prothèse) van ser-ne el detonant. El Parlament europeu va iniciar una revisió de la regulació existent perquè la considerava desfasada i insatisfactòria per assolir els objectius que pretenia. L’any 2012 es van publicar les propostes de nova regulació, però malauradament el cicle electoral no va permetre la seva aprovació. Recentment, el mes de juny de 2015 s’ha publicat la nova proposta que conté múltiples esmenes i tracta d’arribar a un consens definitiu. Si tenim en compte que la regulació actual relativa a proves diagnòstiques és de 1998, i que es proposa un termini de 5 anys per a la seva aplicació, hauran passat efectivament més de vint anys sense adaptar-ne la regulació en un context d’innovació tecnològica accelerada.
La medicina estratificada
La regulació per a protegir la salut dels ciutadans hauria de seguir un procés paral·lel al canvi tecnològic i la innovació, però sabem que es produeixen retards notables en la presa de decisions públiques. Així, per exemple, en aquestes dues darreres dècades hem estat testimonis de l’eclosió de la medicina estratificada1. Entenem per medicina estratificada aquella que millora els resultats de salut i la capacitat predictiva mitjançant la utilització de biomarcadors. Les condicions necessàries per desenvolupar la medicina estratificada són tres: un mecanisme biològic singular que aporti respostes diferencials dels pacients a la teràpia, unes opcions terapèutiques múltiples que ofereixin respostes heterogènies i un biomarcador clínic que relacioni les teràpies amb una subpoblació de pacients que probablement mostrarà una resposta diferencial. L’aparició de proves diagnòstiques complementàries (companion diagnostics), una de les modalitats de biomarcadors, permet l’estratificació de pacients i la selecció de medicaments i dosi; així augmenta l’eficàcia i es redueixen els efectes adversos.
L’Agència Europea del Medicament (EMA, sigla de l’anglès European Medicines Agency) havia autoritzat fins a 20 medicaments oncològics a principis de 2014 que inclouen un biomarcador farmacogenòmic (Tau1a 1)2. L’aplicació acurada de la medicina estratificada té la singularitat de reduir la mida del mercat potencial de la medicina empírica, quan s’administra als pacients que presenten una característica determinada. Aquest fet té implicacions múltiples en relació al preu i el retorn de la investigació, qüestions que ara són de gran actualitat.
TAULA 1. Medicaments oncològics autoritzats per l’Agència Europea del Medicament a principis de 2014 que inclouen un biomarcador farmacogenòmic2
Abreviacions: UE: Unió Europea; DCI: Denominació comuna internacional; ACA: Assaigs clínics aleatoritzats.
La dificultat essencial rau en l’avaluació de les proves diagnòstiques complementàries en la mesura que presenten nous reptes desconeguts fins el moment3. Els tres àmbits on el regulador ha d’oferir resposta són: validesa analítica (la fiabilitat i precisió per detectar la variació genètica d’interès), validesa clínica (fiabilitat i precisió per detectar pacients amb la malaltia d’interès) i utilitat clínica (possibilitat que aporti una millora en la salut). Tradicionalment, l’enfoc de l’avaluació de les proves diagnòstiques ha estat en la validesa analítica; amb la medicina estratificada cal anar més enllà i relacionar-ho conjuntament amb l’opció terapèutica.
Actualment, els biomarcadors són considerats per la regulació europea de diagnòstic in vitro com de baix risc i, per tant, no calen dades d’eficàcia clínica o utilitat clínica per a la seva adopció. A la proposta de nova regulació hi ha un canvi de classificació i es consideren classe C, és a dir, que tenen un risc moderat per a la salut pública o un alt risc individual. En aquests casos, el procediment actual d’autocertificació ja no serà suficient; caldrà aportar informació precisa de validesa analítica i clínica i d’utilitat clínica a les entitats certificadores. El procés de coordinació amb l’EMA encara no està definit i aquesta és una mancança important. Les diferències entre la regulació europea i la dels Estats Units són notables. La Unió Europea ha optat per autoregulació i certificació en l’àmbit privat, amb empreses certificadores, mentre que als Estats Units hi ha regulació directa des de l’àmbit públic. Ara bé, la darrera proposta europea assenyala un nivell d’intervenció superior que implica major control directe sobre les entitats certificadores i sobre els requeriments d’informació. Es trobaria, per tant, a mig camí. Atesa la complexitat dels biomarcadors, la garantia d’aplicació d’un procés d’avaluació homogeni pot quedar en dubte quan no hi ha un organisme central que ho verifica, com és el cas de l’EMA per als medicaments. És llavors quan, a posteriori, les agències d’avaluació de tecnologies previsiblement acabaran tenint un paper clau en aquest àmbit.
L’experiència d’avaluació de tecnologies sanitàries per a les proves diagnòstiques complementàries és encara molt primerenca. L’aplicació de l’anàlisi cost-efectivitat a aquestes proves planteja reptes metodològics nous que han estat descrits per part de l’agència britànica NICE (National Institute for Health and Care Excellence)4. La diferència clau sorgeix si la prova diagnòstica s’ha desenvolupat en el marc de l’assaig clínic del medicament o no i, per tant, quin és el seu impacte per estratificar subpoblacions. En aquest sentit, la guia del NICE suggereix avaluar l’impacte diferencial d’una prova diagnòstica complementària en el cost-efectivitat del medicament. El programa d’avaluació de proves diagnòstiques dins el NICE ha anat prenent forma i publica els informes corresponents una vegada els medicament tenen l’autorització de comercialització.
Allò que les agències d’avaluació de tecnologies prendran com a punt de partida són uns biomarcadors que han estat aprovats per ser aplicats conjuntament amb un possible medicament segons la indicació establerta per l’EMA. Però cal tenir en compte que la definició dels punts de tall (cut off) de la prova diagnòstica i aquesta definició la duu a terme el fabricant. En la mesura que la sensibilitat i l’especificitat no siguin del 100%, hi ha proves diagnòstiques que mostraran falsos negatius i falsos positius. És llavors quan la definició del punt de tall té a veure amb la mida del mercat potencial per al medicament. Per exemple, si el punt de tall és alt això comportaria una elevada especificitat i pocs falsos positius i s’obtindrien els millors resultats clínics. Però, alhora, el fabricant obtindria menors ingressos degut al sistema de preus vigents, que no té en compte el valor en salut que aporten els medicaments. Hi ha, per tant, implicacions múltiples de la definició del punt de tall, tant per a pacients com per a empreses, regulador i finançador. Per ara, aquesta decisió recau en les empreses, però caldria avaluar-ne possibles alternatives i que les agències hi tinguessin un paper. Segons Trusheim i Berndt5, amb l’actual sistema de preus dels medicaments, l’estratègia preferida per fabricants i pacients seria la d’un punt de tall baix o mitjà —que aporta més tractaments a més pacients i també amb més falsos positius. Però això els portaria a una situació tipus “dilema del presoner”, on cadascú fent el millor per ell mateix acaba obtenint el pitjor resultat, lluny de l’eficiència òptima.
Hi ha almenys dues qüestions diferencials de caràcter regulador en la medicina estratificada: l’avaluació conjunta de medicament i prova diagnòstica complementària i la fixació del preu. Tant la US Food and Drug Administration (FDA) com l’EMA han publicat les seves guies d’avaluació sobre aquest tema, si bé la qüestió dels punts de tall comentada resta pendent de clarificació. De fet, planteja problemes pràctics perquè més enllà d’exigir que la prova diagnòstica s’inclogui a l’assaig clínic —que no passa sempre—, cal també establir diferents escenaris per calibrar millor l’impacte de la sensibilitat i l’especificitat en els resultats en salut.
En relació a les alternatives a la fixació de preus, en certa mesura, els acords de risc compartit serien una opció a tenir en compte si els indicadors fisiològics de la malaltia són clars i unívocs. Sabem que no sempre és així i aquest és el motiu pel qual no es poden dur a terme o que aquells que ho fan acabin essent imperfectes. Les decisions de prioritats terapèutiques de recerca i previsions de facturació a la indústria farmacèutica es fan amb caràcter global. Els preus acaben essent locals; cada país o cada finançador té els seus. L’opció pràctica a considerar és que si es mantenen els preus com a mecanisme i no hi ha o no són possibles contractes de risc compartit, les agències del medicament també haurien de tenir veu a l’hora de decidir el punt de tall que maximitza el valor en salut.
La medicina de precisió
Al llarg d’aquest article s’ha utilitzat el terme medicina estratificada. Recentment, el terme medicina de precisió ha estat objecte de gran ressò per la inversió multimilionària en recerca anunciada pel govern nord-americà. La definició que s’estableix és pròxima: són aquells tractament dirigits a les necessitats de pacients individuals a partir de característiques genètiques, epigenètiques i biomarcadors que els distingeixen d’altres pacients similars. Aquesta definició ens situa més enllà dels biomarcadors farmacogenòmics dels que hem parlat abans.
Ens trobem doncs en un moment de confluència d’aplicació de tecnologies a la medicina que obliga a estar atents a la seva adopció en funció del valor que aporten. La comprensió de la seva complexitat exigeix, a més a més, millor coneixement i formació per part dels diferents actors en el sistema de salut.  Entre ells destacaria també els organismes reguladors. Les proves diagnòstiques són una peça clau d’aquest desenvolupament tecnològic i, a data d’avui, la seva regulació encara és una assignatura pendent de resoldre.
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
  1. Trusheim MR, Berndt ER, Douglas FL. Stratified medicine: strategic and economic implications of combining drugs and clinical biomarkers. Nat Rev Drug Discov. 2007;6(4):287-93.
  2. Pignatti F, Ehmann F, Hemmings R, Jonsson B, Nuebling M, Papaluca-Amati M, et al. Cancer drug development and the evolving regulatory framework for companion diagnostics in the European Union. Clin Cancer Res. 2014;20(6):1458-68.
  3. Ibern P. The hole for genetic testing market entry. Bloc Econsalut, 25 de febrer de 2014. Consultable a:http://econsalut.blogspot.com/2014/02/the-hole-for-genetic-testing-market.html. Accés el 9 d’octubre de 2015.
  4. Byron SK, Crabb N, George E, Marlow M, Newland A. The health technology assessment of companion diagnostics: experience of NICE. Clin Cancer Res. 2014;20(6):1469-76.
  5. Trusheim MR, Berndt ER. An overview of the stratified economics of stratified medicine. Working Paper No. w21233. National Bureau of Economic Research; 2015.

11 de desembre 2023

L'equació fonamental de la hidroestàtica i els preus dels medicaments

The White House’s Latest Move to Rein in Drug Prices

Llegeixo a Time que el govern americà finança cada any 100 mil milions de $ en recerca i desenvolupament, i que un bon tros va cap a la indústria farmacèutica. I resulta que el president Biden s'ha adonat que hi ha una llei, la  Bayh–Dole Act, que diu que si una organització empresarial rep finançament del govern federal per desenvolupar un nou producte, el govern dels Estats Units té el dret de "participar" i controlar a qui llicencia el producte. En el cas de les companyies farmacèutiques, això vol dir que el govern pot donar la llicència per fabricar un medicament protegit per patent a una empresa genèrica, fent baixar significativament el preu del medicament. 

El tema fa temps que cueja, recordeu el preu de les vacunes COVID i la investigació pública en recerca, en vaig parlar fa dies. Llavors es va argumentar que els ciutadans nordamericans estaven pagant dues vegades, per una banda la recerca i alhora el preu de la vacuna. Ara el president s'ha adonat que hi ha una llei de 1980, que des de fa 43 anys permet llicenciar una patent quan hi ha hagut finançament públic.

Com funcionaria això? Doncs cal llegir el que diu la Casa Blanca en el seu informe. Primer parla de l'impacte de la concentració de mercat i com afecta el preu:

New research released by the Department of Health and Human Services (HHS) finds that a lack of competition in drug markets is highly correlated with higher prices. Among the highest priced drugs (i.e., those in the top 10% of price per prescription), 89% of small molecule drugs and 100% of biological products had only one manufacturer. Meanwhile, nearly three in ten individuals struggle to pay for the drugs they need.

 I després assenyala un conjunt de mesures raonables i clares. En destaco la relativa als preus:

Negotiating and lowering drug prices. Thanks to President Biden’s Inflation Reduction Act, the Administration has announced 10 prescription drugs for which Medicare will negotiate prices directly with participating manufacturers. These drugs cost people with Medicare $3.4 billion out of pocket in 2022. This builds on other progress to lower prescription drug costs. Individuals with Medicare can now receive certain vaccines for free under the President’s lower cost prescription drug law, which previously would have cost an average of $70 in out-of-pocket costs. The Inflation Reduction Act also capped the cost of insulin at $35 per product per month for almost four million seniors and others on Medicare with diabetes, which can lead to hundreds of dollars in savings for a month’s supply.

Per llei fins fa poc el govern no podia negociar preus, però la Inflation Act ho va canviar i ara com a gran cosa en negociaran 10 només, però són dels més importants. Alhora que assenyalen un camí nou, el de preus màxims. Convé recordar que el 45% del finançament dels medicaments és públic, i la despesa farmacèutica total és de 348 mil milions de $.

Definitivament, si tot això passa serà un canvi radical a la política farmacèutica nordamericana, que farà trontollar arreu, també a Europa. I és que això significa una erosió de benefici allà on el marge és més gran i cercaran formes de compensar-ho, per allò dels vasos comunicants, l'equació fonamental de la hidroestàtica. La pressió per augmentar els marges serà superior a Europa, si s'erosionen els beneficis als USA, i els preus a Europa poden augmentar. El regulador hauria d'estar atent i ser proactiu davant d'aquest nou escenari ben possible.


PS. Nota del dia. Imagineu un Estat que ha decidit posar un impost i dins hi ha un país que hi viu el 16% de la població. El 41% dels contribuents que paga aquest impost és d'aquest petit país, i el 44% dels ingressos també ho són. Hi ha 88.781 contribuents que han llepat i paguen 7.112 euros de mitjana. I després diuen en aquell Estat que som iguals davant la llei i que aquesta repressió fiscal és legal i no es pot fugir-ne, malgrat que tothom ja sap que marxar tant aviat com es pugui és l'única opció.




29 de desembre 2023

Pharma confidential (4)

Imagineu un govern que ha de comprar uns quants ordinadors i fa un concurs on diu quants en vol i quin és l'import màxim. Després diu que vol una marca d'ordinador perquè només n'hi ha una que pot fer allò que vol, i per tant el concurs es converteix en una negociació del preu amb un monopolista. L'empresa que fa? Doncs no vol que se sàpiga el preu final per ordinador, perquè això li minva la seva capacitat negociadora amb altres clients. I llavors el govern, com que li interessen els ordinadors diu que no dirà la quantitat que n'ha comprat, només l'import total i censura aquesta informació a la resolució d'adjudicació a tota la ciutadania. Ningú sabrà si el preu era correcte o havia estat manipulat o va ser la llavor de la corrupció política.

Doncs això és exactament el que passa, però no amb els ordinadors sinó amb els medicaments. Una pràctica que ha esdevingut habitual, i no per això pot considerar-se admissible.

L'exemple darrer ha estat l'adquisició de l'anticòs monoclonal Nirsevimab per a la prevenció de la malaltia produïda pel Virus Respiratori Sincitial (VRS) en infants que no hagin estat en contacte amb el virus. El govern fa una procés d'adquisició on no hi posa la quantitat de vacunes que compra, només l'import. Sembla una broma però és real. I quan fa l'adjudicació llavors censura la quantitat en tots els documents oficials.

Sabem que la vaccinació ens ha costat als catalans 9,7 milions d'euros i quan mirem la comunicació al govern és quan observem que s'han comprat 45.000 dosis, i per tant que el preu unitari ha estat finalment de 217€. La Comissió Interministerial de Preus va posar el preu màxim de 756€, la negociació ha assolit una rebaixa d'un 71% en el preu. Pas mal.

Si volem saber si hem pagat el que calia, podem mirar com han negociat altres governs i amb l'ajuda de la gent de CIVIO podem saber que uns quants governs l'han pagat al mateix preu, 209€ (sense IVA). El laboratori va intentar en una argumentació de que la publicació del preu perjudicava els seus interessos econòmics i comercials. I el laboratori se'n va sortir amb la seva, la secretaria general del Departament va accedir a la petició.

Tot plegat és un despropòsit i he dit i repetit que ens trobem davant d'una farsa recurrent de censura de la informació de preus dels medicaments. Els manteniment del poder de negociació privat acaba estant per sobre de la transparència necessària de la despesa pública, un principi que recull la nostra legislació i jurisprudència. Aquesta és una situació vergonyant que cap Interventor ni Secretaria General hauria de poder admetre.

Cal aturar aquesta farsa quan més aviat millor, l'interès general preval sobre l'interès privat. 

PS. Anteriors escrits sobre el mateix tema.

PS. Cal dir que l'efectivitat de la vaccinació està fora de dubte. Era necessària  i ha assolit els objectius. La nota de premsa ho mostra.

PS. Vaccí és la forma preferent al diccionari normatiu.

PS. Imagineu com es pot fer avaluació econòmica sense saber el preu real que es paga, un 71% inferior al preu publicat!!!. Amb les dades que ara estan sorgint, aquest seria un bon cas per avaluar el seu gran impacte.

PS. A L.A. Confidential de James Ellroy, tres inspectors d'estils radicalment diferents hauran de cooperar per desenredar els fils d'una història més complicada del que sembla. Aquí a Pharma Confidential tenim també una  altra història complicada, l'opacitat dels preus dels medicaments.



Antonio López, ara a BCN





07 de setembre 2023

El cost d'oportunitat dels preus desmesurats dels medicaments pel càncer

 The cancer premium – explaining differences in prices for cancer vs non-cancer drugs with efficacy and epidemiological endpoints in the US, Germany, and Switzerland: a cross sectional study

Què està passant amb els preus dels medicaments pel càncer? Per què són tant cars? Per què són molt més cars que els altres medicaments?

Doncs si ho voleu saber cal que consulteu aquest article al Lancet (bon treball d'en Miquel Serra i col.laboradors). La resposta és clara, ajustant per eficàcia i característiques epidemiològiques els medicaments per càncer costen tres vegades més que els que els altres. La conclusió és aquesta: 

Our regression estimates indicated that after adjusting for efficacy and epidemiological characteristics, cancer drugs were on average approximately three times more expensive compared to non-cancer drugs in all three countries, indicating a cancer premium; i.e., treatment prices of cancer drugs were on average USD 74,412 (95% CI [62,810; 86,015]) more expensive in the US compared to non-cancer drugs, USD 37,770 (95% CI [26,175; 49,367]) more expensive in Germany, and USD 32,801 (95% CI [27,048; 38,555]) more expensive in Switzerland.

I la pregunta que resta a l'aire és per què són més cars? Què fa que la societat estigui disposada a pagar aquesta subvenció diferencial? Fins quan haurem d'acceptar-ho? La magnitud del cost d'oportunitat és massa alt com per no respondre ben aviat a la qüestió. 

PS. Ja en vaig parlar del mateix fa dies.


L'habitació d'en Van Gogh a Arles

02 de febrer 2024

La inflació de preus (als medicaments)

 Impacto de la inflación en el sector farmacéutico español

En el sector farmacèutic espanyol hi ha 82 plantes productives que produeixen per un import de 15.200 milions €, dels quals 12.100 milions€ són exportacions. Per tant el 80% de la producció s'exporta. Llegeixo que segons una consultora, la inflació de preus, sobretot energia, ha afectat al sector farmacèutic. Diu:

En 2021, los sobrecostes observados que debieron de afrontar las empresas farmacéuticas españolas ascendieron a alrededor de 504 millones de euros, el equivalente al 2,8% de la facturación total del sector ese año. En 2022, los sobrecostes totales ascendieron a 1.001 millones de euros (554 de energía, 402 de materias primas y 45 de transporte) y ya supondrían el 5% de la facturación del sector ese año.

No ho puc contrastar. I segons una altra consultora aquests han estat els increments:

 

I llavors tenim un paràgraf interessant:

Con el fin de comprender la magnitud del impacto de estos fenómenos, conviene relativizar esos sobrecostes respecto a otras variables del sector. Así, por ejemplo, los 504 millones de sobrecoste en 2021 supusieron el 2,8% de la cifra de negocios de la industria en ese año, mientras que los 1.001 millones de sobrecoste para el conjunto de 2022 equivaldrían al 5% de la facturación del sector ese año. En términos agregados el sobrecoste total de este episodio inflacionista para la industria farmacéutico rondaría los 1.505 millones de euros

Tampoc ho puc contrastar. I veig que s'utilitza aquest informe per demanar una revisió de preus dels medicaments perquè diuen que han hagut d'assumir aquests costos perquè es troben en un mercat regulat. Insinuant la necessitat d'augment de preus per part del govern. 

Només un suggeriment, si el 80% són exportacions, la factura va al preu del país de destí, i per tant d'un regulador foraster. I si el 20% restant fossin genèrics (que probablement ho són), llavors no estan regulats com a preu sino que es troben subjectes a preu notificat  i a l'impacte del decret de preus de  genèrics.

I ja no tinc res més a afegir. Jutgeu vosaltres mateixos. Quin sentit té regular els preus d'exportació?

PS. El problema de l'habitatge es fa cada dia més gran. Mireu als USA




18 de desembre 2010

El llindar de preus dels medicaments

A new value-based approach to the pricing of branded medicines

Els britànics estan revisant en profunditat els fonaments de la fixació de preus de medicaments. El document que acaben de publicar explica les bases sobre el que s'establirien preus segons el valor que aporten els medicaments. I el valor s'obtindria a partir de conèixer el seu cost-efectivitat. En una frase:
Based on the output of the full assessment of value of a product, expressed as a weighted cost per QALY (or alternative measure) the threshold or maximum price would be determined
Encara que el document s'esforça en considerar factors addicionals als QALYs, en realitat el protagonisme que s'espera que juguin esdevé clau per entendre el nou sistema. I sobre els QALYs sabem que hi ha llums i ombres. Cal anar en compte doncs a la seva aplicació. Tema a seguir d'aprop.
Curiosament el document oblida els acords de risc compartit. Una estratègia en la que la indústria i alguns investigadors hi havien dipositat totes les esperances. Llegeixo un article a GS sobre el tema que diu:
Los resultados son interesantes en el sentido de que se muestran las debilidades de este tipo de acuerdos sobre el terreno real: pérdidas de pacientes seguidos a largo plazo, indefinición inicial sobre la eficiencia de la medicación, dudas sobre cómo reconducir el análisis ante la entrada de nuevas opciones terapéuticas, qué decisiones tomar y a través de qué canales si los resultados no son tan buenos como los esperados (¿continuar con el estudio y el acuerdo de riesgo compartido o abandonar? ¿en qué elementos fiar de antemano la decisión de abandonar la financiación de la tecnología? ¿lo decide el NHS o los investigadores independientes?, etc.). En suma, este trabajo alerta sobre la utilización de acuerdos de riesgo compartido en tratamientos cuyos efectos sólo se pueden observar a largo plazo y para los que no se puede disponer de grupo de control.
I a la conclusió final hi trobem:
Los acuerdos de riesgo compartido pueden resultar una herramienta de utilidad para mejorar la eficiencia de las políticas de acceso a los mercados de ciertas innovaciones sanitarias. No obstante, la evidencia empírica disponible aún es escasa. Por ejemplo, en la revisión de Stafinsky et al8 sobre 58 casos revisados, en 47 el estudio de seguimiento no había finalizado o bien no se disponía de información sobre las implicaciones que supuso la evaluación del acuerdo para la toma de decisiones final. Por ello, es ciertamente pronto para opinar sobre los resultados de la aplicación real de este tipo de acuerdos
Vist així, queda clar que poden i no poden resultar una eina per a definir l'accés als medicaments i aquest és el motiu pel que ho han passat per alt al document que comentem.

PS. M'ha interessat el relat nadalenc d'en Pla

25 d’abril 2011

Fer el gest

Com aquell qui no fa res, fa pocs dies es reuneix novament la comissió de preus dels medicaments i aprova la incorporació de més medicaments al finançament públic sense valorar si hi ha pressupost o quin pressupost addicional es necessita per pagar-los. Normal, ells conviden i els catalans paguem. Les regles de la feble democràcia són aquestes fins que no siguin divolides. Un pot sortir al diari i demanar a una economia intervinguda que redueixi un 10% la despesa i al dia següent afegir-li obligacions de despesa al seu càrrec. Ep, i tant si vigiles com no a l'endemà t'inspecciona per veure si les retallades són excessives.
La incorporació de la píndola anticonceptiva al finançament públic en aquest moment esdevé un fet extemporani. Només pot tenir justificació si pel mateix import fem desaparèixer prestacions supèrflues que no afegeixen valor.
De la mateixa manera que no vam acceptar la reducció dels preus dels trens a càrrec del pressupost de la Generalitat, ara no podem acceptar una nova prestació sense el finançament corresponent. Per tant, només cal esperar una resposta del govern: que la prestació no sigui efectiva a Catalunya fins el dia que no enviïn el pressupost. Ja n'hi ha prou. Quin sentit té fer el gest i que pagui l'altre?

En Paul Gauguin si que va fer el gest de veritat en regalar aquesta testa a un nen de 9 anys!
 Jeune Tahitiennne, de Paul Gauguin
Properament a Sotheby's a partir de 10 m $ Of the extraordinary works that Gauguin created in the South Pacific, it was his sculpture and carvings that the artist believed to be the most important of his creative
vision. Jeune tahitienne is an exceptional manifestation of Gauguin's accomplishments in this medium, and was carved during his first stay in Tahiti between 1890 and the summer of 1893. A few months after returning to Paris, Gauguin gave this sculpture to Jeanne Fournier, the nine-year-old daughter of the critic and collector Jean Dolent, having promised to bring her a gift from the tropics. In 1961, Fournier entrusted the sale
of this work to Father Celas Rzewuski, a member of the Dominican Order, who consigned it to Sotheby's in London, where it was purchased by the present owner. This is the first time that Jeune tahitienne has been on view to the public in half a century.
PD. Auguri, bona pasqua i per postres la mona, la ofrena a Seres, deesa de les collites, en època romana.
PD. Fischer- McClellan sobre ACOs, per guardar.

04 de setembre 2023

Els medicaments que venen (2)

 Horizon Scanning. Medicamentos Huérfanos NO Oncológicos

Horizon Scanning Medicamentos Huérfanos Oncológicos

És força fàcil saber quins són els medicaments que properament es comercialitzaran. És més difícil saber la data concreta quan això esdevindrà. Ara bé, es requereix un esforç de síntesi per posar totes les dades juntes i analitzar-ho. Això és precisament el que fa aquest informe sobre medicaments orfes. La metodologia d'anàlisi segueix aquesta seqüència:


i els resultats són aquests per als medicaments no oncològics:

i aquest per als oncològics, p15:




La quantitat de medicaments a la cua és destacable. La llàstima és que no hi pugui haver una estimació del cost potencial dels medicaments que venen. Però el problema dels preus confidencials ho complica tot.
Al NHS tenen el prescribing outlook que tracta de produir la mateixa informació. Aquí ho fa una societat professional que ho encarrega a una consultora i que ho paga una empresa farmacèutica. Res més a afegir.




09 de desembre 2009

Compromís i credibilitat

La falta de vinculació entre les decisions i l’avaluació del seu impacte pressupostari provoca ineficiències en el sistema públic de salut

L’expressió política més clara de les opcions per a satisfer les expectatives socials i individuals es mostra en l’aprovació del pressupost públic. Les decisions sobre l’assignació de recursos en l’àmbit públic requereixen difusió, coneixement i màxima transparència. Necessitem conèixer el destí dels nostres impostos. I a més, resulta rellevant en un moment de crisi econòmica observar com els governants són capaços de quadrar les expectatives ciutadanes amb la crua realitat dels recursos disponibles.
A Catalunya, la reducció dels ingressos tributaris ha estat gairebé del 25%. Això significa que l’esperança que el nou finançament autonòmic resolgués el dèficit anterior, no ha arribat ni a compensar tal disminució. La disminució d’ingressos s’acaba situant en el 10%. En aquest context, la política sanitària s’enfronta a un repte excepcional. El seu resultat, de moment, ja se’l poden imaginar: major dèficit i major endeutament per al futur. Cal tenir en compte que aquesta situació es produeix en un entorn on la despesa sanitària pública a Catalunya representa el 4,7% del PIB, o sigui 2 punts per sota de la mitjana de l’OCDE i que el mateix dia que s’aprova pel govern aquest pressupost s’accepta per exemple la inclusió dins la cartera de prestacions un nou medicament per a la hipertensió arterial pulmonar amb un cost anual per tractament de 53.470 euros.
En el sistema de salut la falta de vinculació entre les decisions i l’avaluació del seu impacte pressupostari és manifesta i per ara, incorregible. Podem recordar que el Reial Decret 1030/2006 ja es va encarregar d’excloure la prestació farmacèutica del procés d’actualització de la cartera de prestacions. Un acte del tot incomprensible en la mesura que una norma excloeix una de les prestacions clau a valorar per part del Consell Interterritorial i les relega de fet a la Comissió Interministerial de Preus dels Medicaments.
El pressupost aprovat situarà la despesa sanitària pública a Catalunya en uns 1284 euros per habitant. Tenint en compte que les últimes liquidacions reflecteixen una desviació pressupostària sobre la xifra inicial, podem esperar que aquest any es reprodueixin encara més tals diferències. La falta de credibilitat dels pressupostos així com la falta de compromís a l’establir mesures que garanteixin el seu compliment, dóna lloc a una espiral delicada que hem conegut amb anterioritat. Podríem aprendre del passat i preparar-nos per a un futur complex en el qual el creixement dels pressupostos públics van ser menors del què hem conegut fins ara.
Ara ja sabem el que hem aconseguit amb el nou estatut, amb el nou finançament, i en un context de crisi fiscal. L’augment és de 30 euros per persona en el pressupost per a salut. Això podria ser una anècdota d’un any, però cal recordar que l’any passat va augmentar 4 euros. Hem entrat doncs en un entorn on els dos darrers anys, el pressupost per càpita ha augmentat un 2,7%. Al costat d’això hi ha un oblit general sobre els mecanismes a introduir per tal que les decisions que es prenguin compleixin aquesta restricció. Si tenim en compte que les dificultats pressupostàries duraran, ens cal començar a interpretar una nova partitura. Hem d’explicar que hi ha variacions en la utilització de les prestacions sanitàries que són inadmissibles i que no afegeixen salut. Ens cal mostrar també que hi ha prestacions de baixa efectivitat que en podem prescindir sense afectar el nivell de salut. I finalment que tota prestació addicional ha de mostrar una relació cost-efectivitat marginal admissible. Si la seva efectivitat addicional és baixa, i el cost és alt, la resposta ha de ser la inclourem quan socialment la poguem pagar. A més a més, augmentar prestacions sense augmentar el pressupost esdevé una irresponsabilitat. Es tracta d’un senyal equivocat per als gestors, que pensen que hi ha màniga ampla i que el full de càlcul ho aguanta tot.
Per a aconseguir una sortida favorable de la situació, lluny de replicar inèrcies, fa falta un exercici responsable en la presa de decisions sobre els recursos sanitaris, un compromís ferm sobre un pressupost creïble. Això significa ni més ni menys que establir prioritats i executar-les en el marc del pressupost. És aquí on té la veu el Parlament, i no traslladar-ho tant sols als gestors. La definició de regles de priorització ha de ser una qüestió compartida per la societat. Si mirem a una altra banda i al mateix temps que la despesa limita el seu creixement, augmentem les prestacions, tots comprendrem que tal situació ens porti a l’abisme. Es tracta d’un abisme virtual en un principi i que no serem capaços d’observar. Però a continuació tal abisme es convertirà en un menor benestar generacional en el futur. Som a temps d’evitar-ho.

23 d’octubre 2023

Pharma confidential (3)

 Ara fa una dècada vaig escriure un post amb aquest mateix títol: Pharma confidential. Els temes queden oberts i no es tanquen de cap manera. Llavors explicava que havíem entrat en un nou món on els preus dels medicaments eren desconeguts per tothom, menys pel ministre de salut i la companyia farmacèutica. D'això se'n diu opacitat, exactament la cara oposada de la transparència sobre la qual hi ha lleis molts clares. I no ha passat res en una dècada.

L'Audiència Nacional ara ha exigit que es faci públic el preu de Zolgensma, després d'anys de litigis. I resulta que encara es pot anar al Suprem i tombar-ho (!). Algú podria ara entrar a debatre els arguments de les parts, però no cal. Si estem d'acord amb el principi de transparència i que tenim dret a saber com es gasta el diner públic, no podem acceptar de cap manera que en els medicaments hi hagi una excepció. La opacitat és la font de la corrupció i l'arbitrarietat. És la forma que el poder s'allunya del poble i es converteix en casta intocable. I si no ho volem un poder autoritari i corrupte, llavors els preus han de ser públics.

El preu del medicament Zolgensma per l'atrofia muscular espinal està costant als contribuents 1.340.000 € per dosi. Aquesta és la xifra que ha conegut Civio, l'organització demandant. Una xifra que encara el Ministeri no ha fet pública i que esperem que ho faci, per aquest medicament i tots els altres que vinguin.

Si voleu resseguir la sèrie d'articles sobre aquest tema, la trobareu aquí. Especialment recomano els capítols: La farsa dels preus confidencials.

És del tot inadmissible que segueixi així aquesta qüestió i que després alguns s'omplin la boca d'interventors, control de despesa pública i Tribunals de comptes. Si algú s'ho salta i no passa res, tothom pot demanar el mateix oi?. Doncs potser aviat ho veurem, si això no es corregeix.


Robert Doisneau


03 de gener 2011

Les farmacèèèutiques ja paguen el copagament

Si fem cas al NYT, la indústria farmacèutica als USA ha decidit pagar el "copagament" dels usuaris. Tal com ho sentiu. Podeu comprovar com d'un copagament mensual per al Lipitor de 54$, Pfizer el redueix al pacient a 4 mitjançant cupons de descompte. I per què? Doncs perquè aquesta és la xifra equivalent al cost del copagament del genèric atorvastatina. Un altre disbarat acumulatiu. Sabem que no és ben bé "copagament" sino cost diferencial del copagament entre medicament de patent i genèric, però així ho planteja el NYT.
Enlloc de disminuir preus dels medicaments fora de patent entrem al món de la discriminació de preus a l'engròs i a la menuda, en la competència basada en cupons de descompte. La competència més opaca de totes. Vull dir que aquesta predicció tampoc no estava a l'agenda dels economistes o almenys a les agendes que havia vist jo. Per tant estigueu alerta no fos cas que arribi aviat a la nostra latitud i als defensors del copagament els agafi per sorpresa.

23 de setembre 2011

Preus raonables per a rics i pobres

Setting Cost-Effectiveness Thresholds As A Means To Achieve Appropriate Drug Prices In Rich And Poor Countries 

Sempre ens molesta que ens aixequin la camisa. Volem pagar un preu que es relacioni amb el valor que ens aporta i que sigui fruit de la lliure disponibilitat a pagar de cadascú. Però, això sabem que no és del tot així en molts mercats, hi ha problemes de tota mena i el més important el d'informació. Quan estem assegurats desapareix la barrera del preu i aleshores són les asseguradores públiques i privades que compren per nosaltres. A elles tampoc els interessa que els aixequin la camisa, però alhora volen garantir accés. I ja hi som. Com fer-ho?
La Patricia Danzon, Adrian Towse i  l'Andrew Mulcahy analitzen què està passant al món amb els preus dels medicaments i fan una proposta a HA (finançada per Lilly). Transcric un paràgraf clau:
Examining drug pricing, we found that in rich countries, insurance coverage can make consumers insensitive to price, which means that manufacturers' prices are largely unrestrained unless payers intervene. In middle- and low-income countries, where most consumers pay for drugs out of pocket, we found that the poorest countries face the highest prices, relative to their mean per capita income. We recommend that countries and payers set their own cost-effectiveness thresholds to reflect how much they are willing to pay for "health gain"-in other words, for a measured improvement in the health of a person or a population. Adopting this approach broadly should lead to appropriate price differences across and within countries, benefiting consumers and manufacturers alike.
A l'interior de l'article veureu l'èmfasi en un llindar cost-efectivitat per tal de fixar preus. Bé, aquest és un tema complicat. Crec que ens cal tenir-ho present però no sé si la seva aplicació ha de ser totalment prescriptiva o si cal que sigui només indicativa. Les febleses metodològiques d'aquest llindar són conegudes i cal anar en compte. Per tant, ens convé mesurar el valor que aporten els medicaments, i relacionar-ho amb el preu, però també cal tocar de peus a terra i admetre les limitacions.

PS. Salaris raonables per a docents universitaris. La decisió de reduir un 44% el sou als professors associats és molt més que el 5% que s'ha reduit als metges de la sanitat pública. És això una reducció salarial raonable?. Ho deixo dit aquí i qui ho vulgui llegir pot consultar LV. La mesura és per avui, l'impacte serà a llarg temini.

PS. La festa s'ha acabat però hi ha elements que encara volen continuar ballant amb els nostres impostos i els polítics els ajuden. Un altre exemple, la venda de la CAM

21 de febrer 2023

Nirvis (2)

 High drug prices are not justified by industry’s spending on research and development

Les dues retòriques per justificar els preus alts dels medicaments són: cal recuperar la inversió en recerca, i cal relacionar el preu amb el valor que aporten. La primera d'aquestes dues retòriques és la que s'explica a un article de BMJ. Són dades conegudes mostrades d'una altra manera. A la meva conferència a la Reial Acadèmia de Medicina del novembre passat ja ho vaig reflectir. La segona retòrica, la del valor, també apareix d'esquitllada a l'article, però sens dubte és el tema que es vol enfatitzar en aquest moment. 

El relat dels preus alts per recuperar inversió ja sap tothom que no se sosté per enlloc, i no cal donar-hi més voltes. I quan entrem en la retòrica del valor aquí hi podem trobar de tot, regles de rescat incloses. Per tant entrem a un camp minat, terres fangoses i sense cap concreció d'on anirem a parar.

Al final donen recomanacions al govern:

• Making national patent systems more stringent to avoid rewarding chemical novelty and inventiveness independent of added therapeutic value

• Clear communication by public health authorities to lay out health needs focused research and development priorities and the strategic use of public research funding to support them

• Smarter allocation of public research funds with retention of (partial) ownership that can be leveraged to pursue public health objectives, including affordable pricing

• Raising evidence standards for market authorisation by requiring companies to conduct comparative clinical trials designed to establish added therapeutic value whenever possible, and

• Reforming pricing and reimbursement systems to reward companies that develop drugs that deliver clinical benefit and discourage me-too and evergreening strategies

Llegiu-vos l'article i guardeu-lo. S'apropen els medicaments per l'hemofília i en sentirem a parlar dels seus preus i de l'impacte pressupostari. L'argument no serà la recerca, serà el valor que pressumptament aporten. Veig nirvis per totes bandes.



Banksy

02 de maig 2024

El cost d'oportunitat dels preus desmesurats dels medicaments pel càncer (2)

 Cancer medicines: a private vice for public benefit?

El que costa un medicament pel càncer:

Over 23 years of cancer medicine R&D the mean cost in USD of developing a cancer medicine to pharmaceutical companies has been around $4.4 billion. But this hides a huge range of costs from ‘just’ 276 million USD for Dinutuximab for post consolidation therapy for childhood high risk neuroblastoma to 13.4 and 15.8 billion USD, respectively, for Durvalumab (used to treat certain types of bladder, lung, and biliary tract cancer) and Isatuximab (used in treatment of blood cancer multiple myeloma).

I el retorn de la inversió (ROI):

 Overall, ROI for cancer medicines with sufficient maturity i.e., launched between 1997-2015 is between 435 to 551%. Again, this hides huge variation. A substantial number of cancer medicines to date have negative or flat ROI’s as low as minus 78-87% in some cases. However, some cancer medicines launched in late 1990’s to mid 2000 have generated astronomical ROIs; for example, Erlotinib (2794%) (pancreatic and lung cancer), Trastuzumab (3421%) (breast cancer), Rituximab (2523%) (Non Hodgkin’s Lymphoma) and Bevacizumab (3200%) (colon, lung, glioblastoma and renal cell cancers). This reflects the fact the the oncology business model is still driven by blockbusters.

I el missatge:

 The problem thus is that the entire structure and incentive framework governing the biotechnology and pharmaceutical industry are geared towards a specific type of behaviour. Short of completely reforming the entire capital-industrial market, starting in the USA, expecting industry to behave any differently from what it is doing right now is a dead end. It is an ideological and technical cul-de-sac. Arguing about the rights and wrongs of industry profits in oncology misses the point. The system is geared towards profit maximisation that is completely independent of R&D costs, it is insensitive to whether the drugs deliver meaningful therapeutic benefit, or whether the cancer medicines are priced ‘fairly’ for any given country.

Les opcions:

One is faced with two choices. Accept that progress is a private vice with public benefit. Essentially align with Bernard Mandeville’s position in Fable of the Bees (1705) that vicious greed, properly channelled by skilful politics, will lead to invisible co-operation and public benefit. Espousing any higher virtue is mere hypocrisy. In this world the only challenge is external. If, for example, China was to exercise its considerable biopharmaceutical muscle in oncology to massively undercut global prices. The other choice falls more in line with the Rawlsian idea of social justice. In this world a new social contract is constructed that truly reflects equitable value. Respective institutions all align along this common public good backbone. Prices truly reflect clinical benefit and are set to a fair level that maximises patient access. R&D is incentivised on societal worth and not profit.

Article per guardar i per reflexionar. El cost d'oportunitat dels medicaments pel càncer és precisament tot aquest valor social que som incapaços de capturar i que deixem de dedicar a altres usos més valuosos.


World Press Photo 2024


 

 

12 de juliol 2011

Dos en un: regulador i monopsonista

Tots sabem que el mercat dels medicaments fora de patent és singular. En diem mercat d'un intercanvi amb preus regulats amb un monopsonista (que alhora és el regulador) que és qui compra pràcticament la totalitat. Si en Hayek aixequés el cap, tindria dubtes seriosos de qualificar de preus a aquest mecanisme de coordinació. En Newhouse en diu tarifes administrades, els preus només es formen en el lliure mercat.
Quan em refereixo al monopsonista i regulador, vull dir l'Estat. Ara bé, encara que sabem que les Comunitats Autònomes són Estat, cadascú campa al seu aire. Llavors passa que el regulador és l'Estat central, i el monopsonista, la seva sucursal, les Comunitats Autònomes.
Ara apareix l'interès del monopsonista (sucursal de l'Estat) en fer subhastes per a medicaments genèrics i cal anar en compte. El disseny de la subhasta pot comportar resultats incerts. Per tant fora bo d'aprendre dels que més si han dedicat al tema, com en Cramton per exemple. Altrament serà una altra eina malbaratada.
Sorprèn que de la medicació hospitalària de dispensació ambulatòria no s'en parli mentre creix anualment a nivell de dos dígits. Algú porta una bena als ulls o simplement no ho vol veure?

PS. Reinhardt magistral, as usual.