Home care in Europe: a systematic literature review
La revisió de la literatura sobre atenció domiciliària a Europa mostra que cadascú s'espavila com vol i pot. Aquest és el resum que n'he tret de l'article que s'acaba de publicar. Tothom trobarà una referència per a justificar una mesura que li interessi. Per exemple, si vol un copagament, pot triar:
Co-payments for some home care services were used in many countries, e.g. Finland, France, Ireland, England, Denmark, the Netherlands and Sweden. In most countries, the amount of the co-payments was related to the income or financial assets of the recipient (e.g. France and the Netherlands), possibly subject to a maximum. Client co-payments were only needed for certain services in some countries, e.g. for home help in Sweden and only for specific services in Denmark. In some countries, e.g. Ireland and Sweden, copayment levels also differed between municipalities or between other lower-level authorities
I després expliquen que dins cada país hi ha tantes o més diferències que entre països. Per tant tots aquells que ho volen tot ben uniforme i homogeni se'ls ha girat feina per a trobar la solució.
Alhora aprofiteu per baixar-vos l'
annex 3 de l'article on hi ha les característiques de cada país, molt ben fet encara que amb dades una mica antigues. Malauradament el que no explica és el que costa l'atenció domiciliària i els seus resultats. Ens convé descriure, però també avaluar, i sobre això segon queda molt per fer en termes comparatius.
PS. A l'article no he trobat cap país que tingui un dèficit fiscal del 10% del PIB i
tingui copagament (bé, més ben dit no se'n parla d'això i costa d'imaginar). En canvi ahir LV torna una altra vegada sobre el tema, s'oblida de l'espoli fiscal
als catalans i vol introduir copagament quan precisament està disminuint
la demanda sanitària sense que s'hagi implantat cap mesura. (Diguem-ho clar: disminució del 8% de les urgències i emergencies!
EP d'avui i cap responsable pot trobar-ne la causa!).
PS. Símptomes de desesperació. La meva
previsió es confirma (a
LV). El malalt empitjora i els remeis són cada dia més escassos. Es pot traficar amb una constitució per diners? On és el límit?.
Què hem de fer doncs?. Tinc clar que ens convé restar lluny d'aquest tipus de gent, el nostre país es mereix una altra cosa.
PS. Els de McKinsey també m'envien avui un
document sobre atenció domiciliària.
PS. A tots aquells que necessitin comprendre el problema econòmic d'avui, els toca llegir
Krugman a
NYT
So why is Spain — along with Italy, which has higher debt but smaller
deficits — in so much trouble? The answer is that these countries are
facing something very much like a bank run, except that the run is on
their governments rather than, or more accurately as well as, their
financial institutions.
Here’s how such a run works: Investors, for whatever reason, fear that a
country will default on its debt. This makes them unwilling to buy the
country’s bonds, or at least not unless offered a very high interest
rate. And the fact that the country must roll its debt over at high
interest rates worsens its fiscal prospects, making default more likely,
so that the crisis of confidence becomes a self-fulfilling prophecy.
And as it does, it becomes a banking crisis as well, since a country’s
banks are normally heavily invested in government debt.Now, a country with its own currency, like Britain, can short-circuit
this process: if necessary, the Bank of England can step in to buy
government debt with newly created money. This might lead to inflation
(although even that is doubtful when the economy is depressed), but
inflation poses a much smaller threat to investors than outright
default. Spain and Italy, however, have adopted the euro and no longer
have their own currencies. As a result, the threat of a self-fulfilling
crisis is very real — and interest rates on Spanish and Italian debt are
more than twice the rate on British debt.
També podeu llegir el seu blog,
text suggerent.