El sector salut ha estat triat des de fa anys pels fons de capital privat. A Europa ha estat més recent i un dels fets que ho impulsa és que la proporció de capital cotitzat de les empreses del sector és més baix. Això dona oportunitat d'invertir en empreses que després poden monetitzar-se a borsa.
Fa uns anys que la febre s'ha estès per altres motius. I entre aquests sempre cal buscar-hi les expectatives de rendibilitat en un sector on els múltiples de la inversió ha superat en molt d'altres negocis. I un exemple d'això el podem trobar a la reproducció assistida. La darrera adquisició de l'IVI per part del fons KKR mostra xifres sorprenents. Fa dos anys es valorava en 1500 milions d'euros i ha estat comprada pel doble (!). Han pagat 3000 milions per una empresa que en factura 300. És a dir 10 vegades la facturació d'un any.
Qualsevol pot pensar que recuperar aquesta inversió es necessita una generació de beneficis notable i així ho podem intuir amb un ràtio proper al 40% (120 milions el 2021, aprox). Alguns es pensaven que es pagaria 15 vegades els guanys, i ha acabat en 25.
Tothom pot pensar fàcilment que el que està passant és que el mercat s'està reestructurant cap un oligopoli-duopoli-monopoli (segons geografia). I que només amb preus monopolístics serà possible la recuperació de la inversió. Llavors aquí és on han d'entrar les autoritats de la competència per limitar aquestes operacions.
Les autoritats el que han dit és ben poca cosa, vendre tres clíniques i limitar a tres anys un contracte. I el que és previsible és que aquest "mercat" que és ben singular -impulsat pel "turisme de la fertilització" - acabarà amb unes tensions notables d'accés a uns preus desorbitats. I aquí és on podria algú esperar que entrés el finançador públic per tal de satisfer la pressió. I aquí m'aturo i no faig més conjectures.
El que si vull recomanar a qui correspongui, és una ullada a aquest llibre que crec que fa falta. Els errors que s'han comès anteriorment en relació a la competència al sector salut haurien d'avergonyir a més d'un polític i regulador "independent". S'acosta el moment de dir prou a les conductes anticompetitives.
L'avaluació de polítiques públiques és l'assignatura que menys agrada als governs. Els agrada tan poc que no hi dediquen recursos i si algú treu conclusions, aleshores fan com si no passés res.
Allò que va passar durant la pandèmia sabem tots que va ser molt fort. Em refereixo a decisions que es podien haver pres, que sabíem quines podien ser i en quin moment calia prendre-les. Em refereixo a decisions sobre les que no hi havia competència per prendre-les. Totes aquestes decisions incertes van tenir conseqüències, algunes d'elles letals i que no seran quantificades ni ningú se'n farà responsable. A data d'avui el nostre cervell és molt ràpid en oblidar tot plegat.
Podeu consultar en un article recent quin va ser el resultat comparat de prendre decisions mitjançant coordinació descentralitzada o centralització jeràrquica. És a dir, aprofitant petites peces d'informació local en un context d'ignorància o no. El resultat va ser aquest:
We document that in Spain, the pre-crisis governance mechanisms that would prove crucial in a pandemic were effectively paralyzed with the implementation of a single command that effectively centralized healthcare decision-making, and to large extent, inhibited incentives for cooperation between different governments. That is, the logic of the state of alarm deterred information sharing and regional co-governance.
In contrast, in Italy, intergovernmental tensions emerged only in the second wave, when it was clearer how to manage the virus. During the first wave of the pandemic, regions passively allowed an increasing coordination role led by the central state. However, given that such coordination was not hierarchically imposed, it did not reduce the incentives to share information on best practices, or to implement more restrictive policies at the regional level. Comparing the reactions to the pandemic in two countries (Italy and Spain) allows us to study whether hierarchical centralization in Spain fared better than informal decentralized coordination implemented in Italy. Our findings suggest that decentralized governance gives rise to better health outcomes and outputs than hierarchical centralization.
I la conclusió:
When the source of the pandemic is localized and policy uncertainty is high (as during the first wave of the pandemic), a decentralized coordination mechanism, even when passively adopted, such as in Italy, would be advantageous (better outcomes and outputs) because it combines enhanced coordination, particularly information sharing and the profiling of their policy restrictions to the regional needs and priorities, above and beyond those of the central government.
Estic convençut que si tornés una altra pandèmia tornarien a replicar-se els mateixos errors. I és que l'error bàsic és trobar-nos enmig d'aquest enigma de dominació jeràrquica del que no hi ha manera de sortir-ne.
Acabo de llegir un llibre d'accés obert com fa temps que no en trobava cap d'igual. Es tracta d'un treball molt detallat de com el sofosbuvir va sorgir i es va introduir al mercat per capgirar l'Hepatitis C. És un esforç que en Victor Roy, metge i sociòleg, ha estat fent durant molts anys amb un resultat impecable. Va de la financialització dels medicaments, la salut i la vida. Esdevé una peça clau per entendre el que està passant amb el preu dels medicaments i els seus motius. Ho explica amb tot detall i bàsicament el missatge és: si no fem res, això anirà a més. És a dir a preus estratofèrics que uns diuen que es relacionen amb el valor (els mateixos que posen el preu) i uns altres que arribats a un cert punt ja no podem entendre res.
Sobre la qüestió de que els preus són alts per recuperar la inversió en R+D, cal explicar dues coses. En el cas del sofosbuvir la contribució a la recerca finançada públicament va ser determinant. Aquí hi ha un resum:
I la segona. Sobre si l'empresa comercialitzadora va fer Recerca o Cerca, en realitat es va dedicar a cercar mol·lècules com actius financers i va deixar de banda el risc de la recerca en estadis inicials. Per tant es va substituir la R+D per la C+D.
El resum és una empresa, Pharmasset, que el seu funcionament va costar 314 milions entre 1999 i 2011:
I que havia dedicat només 62 milions a la recerca en el sofosbuvir. El 2010 ja es valorava en 5.000 milions sense tenir cap producte al mercat, ni facturació. El 2011 Pharmasset seria comprada per 11.200 milions.
El resum dels dos escenaris al moment de la compra és aquest:
I a la pregunta, què va costar la recerca del sofosbuvir? El quadre següent ho diu tot:
Va costar menys de 1.000 milions en finançament privat, el finançament públic és complex detallar-lo encara que el llibre explica les fonts, que eren nordamericanes i europees.
El sofosbuvir va suposar un canvi en molts aspectes, tant clínics com econòmics. El llibre ho explica amb molta precisió. Parla de creació de valor, però sobretot d'extracció de valor i com es produeix.
Sobre el mecanisme de preus i com es genera l'escalada de preus dels medicaments, aquest gràfic ho mostra clarament:
El preu final del sofosbuvir en el llançament va ser de 94.500$ als USA. L'any 2011 vaig escriure això: La infinita estupidesa. Aquí el vam pagar a 23.500€, i el 2015 més barat, a 7.862€.
L'argument del llibre és que els preus que observem són fruit d'un disseny financer que estableix expectatives de preu i creixement futur, això és Wall Street i NASDAQ. El segon element que afegeix incentius desmesurats és el sistema de patents i el monopoli que atorga. Per tant la indústria farmacèutica es troba dins aquesta teranyina i la pregunta clau és com sortir-ne de tot plegat.
La resposta de Victor Roy es troba als darrers capítols on reflexiona sobre el paper públic de la investigació, com finançar públicament la recerca i llicenciar privadament la fabricació. Una qüestió sobre la que s'ha debatut molt i s'ha fet molt poc.
La meva recomanació és que ho llegiu i rellegiu amb deteniment, us ajudarà a comprendre el món complex al que ens enfrontem i que si no hi fem res, el desgavell està assegurat. I quan dic desgavell em refereixo més enllà del col·lapse econòmic a la sanitat, a l'accés inequitatiu a serveis de salut essencials i necessaris. Els incentius estan alineats per tal que es compliquin encara més les coses en el futur.
PD. Aquest és un llibre basat en fets i dades. Aquells que espereu un llibre sectari, (contra les farmacèutiques) no cal que el llegiu. No trobareu cap referència a la paraula-concepte neoliberalisme. L'aportació que fa el bengalí Victor Roy és extraordinària precisament per això, perquè evita qualsevol prejudici ideològic, una qüestió que cansa molt als nostres dies, massa.
Pregunta: Es pot fer un document sobre l'evolució de la planificació sanitària a Catalunya sense una cita al que va passar a partir de 1977 amb el HC Ramon Espasa o HC Josep Laporte, a cap document d'aleshores o als que ho van fer efectiu com Lluís Bohigas i tants d'altres?.
Doncs si, això és tot el que ha fet l'oficina de l'OMS a Barcelona. Només un informe sobre Catalunya i esbiaixat.
Ningú exigeix resultats correctes amb tot el que costa?
I no cal afegir res més. Només que funciona amb els diners que aportem els catalans i que surten al pressupost que s'aprovarà properament...i encara som a temps de corregir-ho
Els hàbits i comportaments són determinants per la salut, ho sabem tots i alhora sovint fem com si sentíssim ploure. El més difícil de tot és que una vegada tenim consciència del risc adoptem l'actitud acurada per prevenir les conseqüències del nostres hàbits i comportaments. Al principi hi ha tenir la consciència del risc, sense això ben poc hi pot haver després. Fa temps que en vaig parlar i allà insistia en la importància de la comunicació de riscos a nivell poblacional. Això no s'improvisa, i els anys passen i podem veure que s'ha fet ben poc al respecte.
Ara que l'OCDE i l'OMS han publicat un bon informe sobre el sedentarisme, convé impulsar totes les polítiques de salut pública per afrontar-lo. Altrament ja us puc assegurar que davant l'obesitat creixent, l'opció que alguns ja entreveuen és combinar sedentarisme amb fàrmacs per aprimar. Un estil de vida privat que acabarà fent-se càrrec el finançament públic, és clar. Hi som molt aprop.
Altrament per passar a l'acció, cal llegir el capítol 4 on explica quines són les tasques a fer des de la vessant política:
Despite many countries having stepped up their efforts to promote physical activity, there remain gaps in the policy response. For example, schemes to promote active travel to school or work are only present in 14 and 17 out of 27 EU Member States, respectively.
A wide range of policy options exist to increase population physical activity, which improve population health, as well as reduce health care expenditure, including: setting-specific programmes, in schools, workplaces and the health care system, policies to increase access to sports facilities, urban design, environment and transport policies, communication and information policies
As physical activity is a complex behaviour, a comprehensive package of policies is needed to target all its drivers at the same time, with sufficient and sustained funding and evaluation.
A policy package aimed at increasing physical activity, implemented in 36 countries, would save around EUR 14 billion in health cost by 2050 (equivalent to the total annual health care expenditure of Greece) and return EUR 1.7 for every EUR 1 invested.
Malauradament no trobareu Catalunya a l'informe de l'OMS, encara que financem una oficina a Barcelona amb els nostres impostos i no sabem què en rebem a canvi. Però aquí en teniu un sobre pràctica esportiva de l'any 2019, que va servir pel Pla d'activitat física i esport, mentre es van oblidar que hi havia una enquesta de salut on explica moltes coses d'això amb força detall. I és que la guia de prescripció de l'exercici físic per la salut és de l'any 2007... Això no es resoldrà fent Youtubes que han vist 500 persones al llarg de 6 anys! I tampoc es resoldrà si es confon l'activitat física amb activitat esportiva, com fa el Pla vigent. Una petita ullada a l'informe seria molt recomanable.
Les dues retòriques per justificar els preus alts dels medicaments són: cal recuperar la inversió en recerca, i cal relacionar el preu amb el valor que aporten. La primera d'aquestes dues retòriques és la que s'explica a un article de BMJ. Són dades conegudes mostrades d'una altra manera. A la meva conferència a la Reial Acadèmia de Medicina del novembre passat ja ho vaig reflectir. La segona retòrica, la del valor, també apareix d'esquitllada a l'article, però sens dubte és el tema que es vol enfatitzar en aquest moment.
El relat dels preus alts per recuperar inversió ja sap tothom que no se sosté per enlloc, i no cal donar-hi més voltes. I quan entrem en la retòrica del valor aquí hi podem trobar de tot, regles de rescat incloses. Per tant entrem a un camp minat, terres fangoses i sense cap concreció d'on anirem a parar.
Al final donen recomanacions al govern:
• Making national patent systems more stringent to avoid rewarding chemical novelty and inventiveness independent of added therapeutic value
• Clear communication by public health authorities to lay out health needs focused research and development priorities and the strategic use of public research funding to support them
• Smarter allocation of public research funds with retention of (partial) ownership that can be leveraged to pursue public health objectives, including affordable pricing
• Raising evidence standards for market authorisation by requiring companies to conduct comparative clinical trials designed to establish added therapeutic value whenever possible, and
• Reforming pricing and reimbursement systems to reward companies that develop drugs that deliver clinical benefit and discourage me-too and evergreening strategies
Llegiu-vos l'article i guardeu-lo. S'apropen els medicaments per l'hemofília i en sentirem a parlar dels seus preus i de l'impacte pressupostari. L'argument no serà la recerca, serà el valor que pressumptament aporten. Veig nirvis per totes bandes.
Acaba de sortir un informe de la Geneva Association que es pregunta per on comencem en relació a l'assegurança privada de la salut mental. La primera conclusió és que a on hi ha assegurança obligatòria, sobretot aquesta és el prioritària. I la segona és que on no s'hagi desenvolupat la cobertura de la salut mental, sobretot convé desenvolupar un ecosistema de proveïdors per seguir d'a prop la utilització.
En definitiva, es tracta d'un informe interessant perquè reflecteix la complexitat de l'assegurança privada en l'àmbit de la salut mental i mostra molts aspectes d'interès, ben descrits i ben plantejats.
L'informe estadístic de referència per entendre els sistemes sanitaris europeus és el que fa conjuntament l'OCDE i la UE: Health at a glance. Malauradament no hi sortim. Per conèixer la situació cal recórrer al Departament de Salut - Aquas que va fer aquest informe "La salut de la població de Catalunya en el context europeu". (Dades). Malauradament les dades són de 2015, i no he sabut veure cap actualització.
Sorprèn i preocupa que una qüestió tant rellevant, amb dades tan crucials per comparar com evoluciona la salut dels catalans en el context europeu no ho poguem conéixer amb dades actuals. Hi ha algú que li interessa el que passa aquí i a fora?
Com podem fonamentar la política sanitària sense cap comparació amb altres sistemes de salut? A algú li interessa aprendre i comprendre allò que funciona millor?. Mentre esperem l'informe actualitzat consulteu el de l'OCDE i veureu que el món gira.
A la p.131, per exemple veureu l'impacte de la pandèmia a la despesa. Els països van gastar de mitjana el 2020 el 8,9% del PIB en despesa sanitària pública. A Catalunya diuen que va ser del 6,9%, dos punts percentuals menys. Les dades ho diuen tot, cap comentari, el podeu fer vosaltres mateixos.
PD. La política sanitària quan no mira les dades i els fets, es preocupa només per la ideologia i les ocurrències. Algú s'hauria de preguntar si precisament és en aquest darrer entorn en el que ens trobem, i trobar alguna forma de sortir-ne.
Just ara que han sorgit noves iniciatives col·lectivitzadores del serveis de salut, emulant el que fa un segle va esdevenir un fet trist, erroni i abominable, -que la història ha hagut de corregir-, ara és el moment que algú llegeixi què passa al món. És només per verificar si justament hem perdut les cartes de navegar, no les sabem llegir, o potser cal comprar-ne unes altres.
En un marc de finançament públic, la relació entre la propietat pública i privada a la provisió de serveis de salut és possible en un marc de regulació i contractació que busqui l'eficiència (creació de valor) i vetlli per una acurada distribució de valor entre totes les parts (l'extracció de valor que diu Mazzucato).
Mentrestant en tenim alguns que lluiten aferrissadament per recuperar la planificació soviètica dels serveis de salut, tota de propietat pública, tots funcionaris. I en el nostre context això resulta encara més sorprenent perquè tots ells posen al mateix sac la propietat privada que retribueix dividends i la no lucrativa. És sens dubte una opció interessada d'uns grups que el que volen es precisament colonitzar la política amb un interès de captura inadmisible del debat públic. Hi ha opcions que ja s'ha demostrat que hi perdrem tots, convé oblidar-les i no donar-hi més voltes.
A tots ells, avui és un dia per recomanar-los aquest llibre, és descriptiu, no hi trobaran ideologia, només per saber què passa al món. I aquest és l'índex:
Introduction: Comments on the Public/Private Sector Mix in Healthcare
1- United States: The Dominance of Public funding for Private Provision in the U.S. Healthcare System
2- Canada: Public and Private Interfaces in Canadian Healthcare: Health Equity and Quality of Healthcare Services Implications
3- Australia: Australia's Health Insurance System and Its Two-Level Hospital system —-a Result of Muddled and Contested Objectives
4- France: The Public/Private Sector Mix in France: Implications and Current Debates
5- Sweden: Sweden's Public/Private Sector Mix in the Financing and Delivery of Healthcare
Services: How it Relates to Health Equity and Quality of Healthcare Services
6- The Netherlands: The Changing Private Sector Role in the Netherlands' Public/Private Sector Healthcare System: Some considerations of Health Equity and Quality of Care
7- Italy: The Public/Private Sector Mix in the Italian Healthcare System: Some Issues of Equity and Quality of Care
8- Chile and Mexico: Healthcare Commodification, Equity and Quality in Chile and Mexico
9- Uruguay: Examining Improvement of Mixed Healthcare Services: Equity and Quality of Healthcare Services in Uruguay
10- Brazil: Public/Private Mix In Healthcare —- Inequities and Issues of Quality of Care:
The Case of Brazil
11- Russia: The Public/Private Mix in Healthcare in Russia: Some Impacts on Health Equity and Quality if Healthcare Services
PD. Més exemples de col·lectivització, aquí, aquí, aquí. Està passant davant els nostres ulls i som incapaços de veure-ho. A la p.1 d'aquest llibre Bertrand Rusell ho va explicar clarament en què consistia, ara fa un segle.
All gene therapies approved in the United States thus far have their origins in academic institutions or spinoffs from such institutions that developed indispensable know-how and underlying forms of technology
I també recorda l'alt preu pagat per l'adquisició d'aquestes noves empreses amb l'expectativa de preus desorbitats.
Pharmaceutical manufacturers have actively participated in latest age clinical development and testing of the approved gene therapies, and a few have played major roles in expanding the market for these therapies, often by buying smaller companies. The costs associated with these acquisitions and licensing agreements can be very high. For example, Gilead was reported to have acquired Kite Pharma (which had rights to axicabtagene ciloleucel and brexucabtagene autoleucel) for $11.9 billion, and Novartis acquired AveXis (which had rights to onasemnogene abeparvovec) for $8.7 billion. The costs of such intellectual property are largely driven by the absence of limits on drug prices in the U.S. market. The resulting high prices can impose an enormous acute financial burden on patients and payers.
I després explica què fer. Una primera opció seria produir acadèmicament teràpies genètiques. L'exemple CAR-T ens sonarà familiar, i cita Suïssa però s'oblida l'Hospital Clínic i de l'Hospital de Sant Pau:
The cost to produce tisagenlecleucel, for example, was estimated at approximately $70,000 — a fraction of the therapy’s current prices in the United States and Europe. One approach would be for academic and other research institutions to conduct or contract out late-stage development activities — such as managing clinical trials, corresponding with and submitting applications to the FDA, and manufacturing — for publicly funded treatments that they discover. University hospitals in Switzerland have formed an alliance to manufacture gene therapies in-house to reduce costs and improve accessibility.
L'altra opció seria, llicenciar:
Regulators and policymakers could encourage institutions that receive federal funding to engage in nonexclusive licensing for certain key platform innovations that are part of the gene-therapy processes they have developed, in keeping with their mission and in recognition of the public funding that supports such discoveries. Licensing to multiple manufacturers would spur competition, which could help improve the technology over time and contain treatment prices.
I la tercera, compra conjunta
A third approach would be to facilitate systemwide price negotiation for gene therapies. In industrialized countries that have mechanisms for drug-price negotiation, prices for such therapies are high but still generally lower than prices in the United States
Més que opcions possiblement són desitjos. La darrera seria la mesura més definitiva de totes. Les multinacionals són globals, els mercats locals. Però tot i així ens enfrontaríem a gestionar amb transparència la discriminació de preus per part dels pagadors i reguladors. Implica un govern planetari inexistent, i si existís potser l'altra part no voldria negociar...
En definitiva, d'això s'en diu "wishful thinking", pensament il·lusori. D'il·lusió també en viu el NEJM.
Imatge per guardar i ensenyar quan calgui explicar d'on venen les innovacions...
PD. Fa uns cinc anys vaig fer una conferència on vaig explicar com la farmàcia hospitalària s'enfrontava a un canvi en la funció de producció. I aquest canvi seria provocat inicialment pel receptor antígen quimèric per a les cèl·lules T, CAR-T. Es van sorprendre força. Els temps passa i confirma el que vaig dir. El que sorprèn és que no s'hagi formalitzat com a tal aquest canvi i no es plantegi un canvi organitzatiu profund on s'analitzin les economies d'escala i aprenentatge possibles.
Aquesta és una història que lliga el clima, la tecnologia i la big pharma. Va de l'albuterol, l'inhalador per MPOC i asma. La indústria farmacèutica va aprofitar la prohibició dels clorofluorocarbons en aquell moment que afectaven la capa d'ozó, i va capgirar el que era la patent sobre una molècula, amb patent sobre un procés. I va canviar-ho per inhaladors que contenien hidrofluoroalcà. El resultat és que fins el 2020 no hi va haver genèric. La patent del ventolin havia caducat el 1989, i la del proventil el 1997. El gràfic, referit a les vendes als USA ho diu tot.
Sorprèn que les lleis de patents acabin produint aquests disbarats i ho fan a la llum de tots plegats. Ens ho hauríem de fer mirar seriosament. Els autors ho diuen:
We worry that without patent and regulatory reform, this pattern is likely to be repeated. The history of albuterol over the past 40 years offers a cautionary tale for regulators and policymakers seeking to ensure access to prescription drugs while still meeting other goals such as environmental protection.
Avui hi ha alguns que es pregunten perquè la pel·lícula Alcarràs no ha estat reconeguda al país veí. En realitat, és en va fer-se preguntes d'aquest tipus, perquè la resposta ja la tenien abans de presentar-s'hi. De la mateixa manera si un es pregunta perquè no hi ha un finançament suficient de la sanitat, la resposta es troba fora de la política sanitària i autonòmica. Ni reconeixement, ni recursos. Senzillament, som els segons en aportar i els desens en rebre els finançament públic per càpita de l'Estat.
I aquí és on un grup d'economistes pel benestar ha fet un manifest per recordar allò que el govern no vol exigir (ara no toca, diuen):
Una aportació neta a la solidaritat i a l’equilibri territorial espanyol excessiva, en relació al seu PIB, i amb pocs referents internacionals comparables (annexos III, IV) que, com s’ha dit, afecta negativament al creixement de l’economia del país i al benestar, progrés i oportunitats dels seus ciutadans.
Un model de finançament, a través del qual es cobreixen els serveis bàsics de l’estat del benestar, totalment insuficient per finançar les competències traspassades, que no ha seguit les exigències marcades per l’evolució de la població i totalment injust perquè ni tan sols garanteix l’ordinalitat. Catalunya és la segona comunitat de l’estat en recaptació i, per tant, en aportació de diners al model de finançament, però salta a la desena després d’actuar tots els fons redistributius i a la catorzena si es té en compte el diferencial de preus (annex V). Malgrat tot, adoptant l’ordinalitat, amb els fons actuals del model de finançament comú, Catalunya no milloraria el seu finançament i mantindria el mateix nivell de dèficit fiscal.
Una inexplicable desigualtat en l’aportació de les Comunitats de règim foral a l’equilibri interterritorial tot i gaudir d’una renda més alta que Catalunya (annex VI)
Una política d’inversió pública i, en particular, en infraestructures d’inspiració centralista i radial, amb Madrid com a gran beneficiària, que ha marginat l’eix mediterrani tot i representar la principal zona productiva i exportadora de l’estat. Les dotacions pressupostades i executades, en baixos percentatges, són estructuralment inferiors a l’aportació econòmica de Catalunya a l’economia de l’estat (annex VII), limitant seriosament la seva competitivitat.
I jo puc estar molt d'acord amb l'anàlisi i en profund desacord amb la conclusió:
CATALUNYA HA DE TENIR LA CAPACITAT DE RECAPTAR I DECIDIR SOBRE LA DESTINACIÓ DELS RECURSOS QUE GENERA AMB L’OBJECTIU DE POTENCIAR LA COMPETITIVITAT DE LA SEVA ECONOMIA I SITUAR EL BENESTAR I EL PROGRÉS DELS SEUS CIUTADANS AL NIVELL DEL SEU ESFORÇ, SENSE ELUDIR LA COL·LABORACIÓ RAONABLE EN L’EQUILIBRI I SOLIDARITAT TERRITORIAL
El motiu és elemental: mai no ens deixaran recaptar i decidir sobre els nostres recursos per una raó molt senzilla, perquè ells se'ls han fet seus i no els deixaran anar mai, mai, mai. I sabent que això és així sorprèn que uns economistes que es diuen pel benestar i fan una anàlisi acurada arribin a la conclusió errònia. La conclusió justament condueix al malestar, perquè només marxant i deixant anar aquesta càrrega feixuga que traginem podrem gestionar els nostres recursos. La conclusió a la que arriben només continuarà provocant el malestar social que arrosseguem des de fa dècades. Recordeu l'argument Nosaltres-Ells. Nosaltres-autoengany, pensar que et donaran concert econòmic. Ells-dominació, allò que és teu ha deixat de ser-ho i ja és d'ells i decideixen que en fan.
És urgent marxar si volem tenir un pressupost públic d'acord amb el nostre nivell de desenvolupament econòmic. Cada any que seguim igual perdem 20.000 milions d'euros. I si algú em diu que no vol marxar, aleshores que deixi de queixar-se per sempre de que tenim una sanitat mal finançada (i una educació, i uns trens i...). L'Estat ha dissenyat un sistema perquè sempre tinguem un mal finançament, el disseny perfecte del pressupost deficitari. Només marxant de l'Estat es pot trobar alguna solució. Més clar impossible, ens ho han dit i sembla que alguns no volen escoltar i es pensen que no els afecta.
Dedicat a tots aquells que s'han adherit al pensament màgic que malauradament cada dia són més, fins que un dia s'adonaran que no porta enlloc, però potser serà massa tard.
El pla director sociosanitari de Catalunya incorpora els aspectes de cures pal.liatives i atenció al final de dia. Ara que l'OCDE acaba de fer públic un informe sobre el tema, és un bon moment per recordar que el treball fet en aquest àmbit és motiu de distinció i és possiblement un dels serveis més reconeguts per la ciutadania quan s'han trobat amb la situació.
A Catalunya, s’estima que el 60% dels malalts oncològics i un 30% dels malalts no oncològics requereixen atenció per part d’equips específics de cures pal·liatives, segons les patologies considerades com a susceptibles d’aquest tipus d’atenció (tumors, insuficiència cardíaca, insuficiència renal, insuficiència hepàtica, MPOC, ELA, malalties de la motoneurona, Parkinson, Huntington, Alzheimer i sida). Entre elles, els tumors són la malaltia que suposa el percentatge més alt, ja que causa més d’un 40% de les defuncions susceptibles de cures pal·liatives i més d’un 25% del total de les defuncions.
Tot i que a Catalunya l’any 2019 un 66% de les persones que van morir per malalties cròniques candidates a atenció pal·liativa hi van poder accedir, queda un marge de millora per garantir que tothom pugui comptar amb aquest tipus d’intervenció. En aquest sentit, l’atenció al final de la vida és una de les línies estratègiques del Pla director sociosanitari (PDSS) Nota de premsa
El panorama que ofereix l'OCDE és força diferent, i en bona part preocupant. Mireu tant sols les conclusions i si podeu llegiu-lo sencer:
Too many people receive sub-par care in their last days or months of life. Access to services is often insufficient and unequal, especially at home.
Professionals often fail to discuss choices that provide people a dignified end of life, and their care preferences are rarely recorded.
Care provided at the end of life often fails to alleviate people suffering and limit unnecessary treatments.
Costs at the end of life are high for both the public purse and families, while not necessarily delivering quality of life, and there are questions about, which different care models could improve outcomes for patients while reducing costs.
Putting end-of-life care higher in the policy agenda and implementing a more comprehensive set of policies would make the end of life a more meaningful and humane experience for people and their relatives, and improve the outcomes achieved for the resources invested.
Aquest és un informe rellevant, especialment ara que s'està elaborant un nou Pla director Sociosanitari. Sovint no en som prou conscients del alt valor que s'aporta i el suport que representa en aquest moments difícils. Caldria reconèixer més allò que fem bé.
PD. Malauradament no trobareu reflectida l'experiència de Catalunya a l'informe de l'OCDE, no existim com a país. I moltes de les coses que diu l'informe són lliçons ja apreses en el marc del sistema públic català, del privat no en parlem.
L'atenció especialitzada al sistema públic de salut disposava de 78.715 persones l'any 2019, darrer any amb informació, i ja en fa 3 que no surten dades. Un 39% treballaven a hospitals concertats i la resta a hospitals públics. Un 23% eren professionals assistencials titulats de grau superior, inclosos els facultatius en formació. Eren un total de 18.177 professionals, dels quals 3.279 facultatius en formació. Representaven un 37% de la despesa total de personal i la despesa mitjana va ser de 86.504€. El cost per hora va ser de 51€.
A la p.23-24 d'aquest informe (que només s'ha fet pel 2019 i no coincideixen del tot amb l'informe econòmic) trobareu dades clau de productivitat segons centre i també les dades ajustades segons dedicació assistencial dels residents.
Aquestes dades requeririen revisió en relació a la proporció d'externalització de serveis assistencials que tenen els centres. Malgrat ser un impacte limitat, cal tenir-lo present. Aquest és un tema complex, però que juntament amb la mesura de l'activitat, caldria afrontar una nova metodologia per tal d'arribar a conclusions acurades sobre la productivitat.
PD. Per cert, caldria disposar d'informe equivalent relatiu a l'atenció primària.
PD. Per cert, quan es negocien augments salarials, no caldria parlar també de productivitat (quantitat i qualitat, activitat i salut)?
PD. Al NHS fa anys que mesuren la productivitat. Els informes de York els trobareu aquí. Ens cal una cosa similar.
