The new muslim brotherhood in the West
El llibre analitza en profunditat la naturalesa, els objectius, els mètodes i les relacions amb els governs occidentals dels grups hereus del moviment dels Germans Musulmans ("New Western Brothers" o Germans Occidentals) a Europa i Amèrica del Nord. La investigació es basa en nou anys de recerca, viatges a setze països i més de dues-centes entrevistes amb funcionaris, acadèmics i activistes.
El llibre se centra en la dificultat dels governs occidentals per identificar interlocutors representatius, fiables i moderats dins de les seves comunitats musulmanes. L'estudi pretén proporcionar una anàlisi exhaustiva dels moviments islamistes participacionistes —aquells que accepten públicament els processos democràtics— per determinar si la seva postura és genuïna o tàctica.
I. La Comunitat sense Lideratge i la Recerca de Socis
Les comunitats musulmanes a Occident manquen d'un lideratge unificat, fet que dificulta als governs trobar interlocutors representatius. Tot i que la majoria dels musulmans occidentals són "culturals" o "sociològics" i no estan afiliats a cap organització (entre el 88% i el 90%), les organitzacions amb més visibilitat i estructura són les recolzades per governs musulmans (l'"Islam d'Ambaixada") o els moviments islamistes transnacionals (els Germans Occidentals).
L'ascens dels Germans Occidentals
El moviment dels Germans Musulmans (Al Ikhwan al Muslimeen) va ser fundat el 1928 per Hassan al Banna a Egipte. Al Banna va concebre l'islam com un sistema complet (nizam Islami) que inclou fe, ritual, nació, estat i política, i no es limita a l'esfera privada. Va desenvolupar una metodologia d'acció organitzativa moderna (dawa), orientada a islamitzar la societat de baix a dalt, començant per l'individu i la família.
Després de les persecucions sota Nasser (a partir del 1954), el moviment es va bifurcar: una facció es va radicalitzar seguint Sayyid Qutb, que defensava el takfir (declarar un musulmà com a no-musulmà) i la jihad violenta; una altra facció, els "Neo Germans Musulmans", va optar per l'acomodació i el gradualisme sota Umar al Tilmisani.
Una tercera conseqüència va ser l'emigració. Els primers pioners (com Said Ramadan i Yussuf Nada) es van instal·lar a Europa (principalment a Alemanya i Suïssa) i Amèrica del Nord a partir dels anys 50, sovint com a estudiants o refugiats. Aquests pioners van crear les primeres organitzacions estudiantils musulmanes, com l'MSA (Muslim Student Association) als EUA. Amb el temps, van canviar la seva percepció d'Occident de dar al harb (terra de guerra) a dar al dawa (terra de predicació), on tenien el deure d'expandir pacíficament la seva religió.
El moviment es va consolidar a Europa i Amèrica amb la creació de xarxes complexes d'organitzacions com l'ISNA (Islamic Society of North America) als EUA, la IGD (Islamic Society of Germany), i la FIOE (Federation of Islamic Organizations in Europe) a nivell continental. Aquests grups estan units per llaços personals, ideològics i financers, com demostren els matrimonis creuats entre líders i la cooperació entre organitzacions com l'ISNA, la IAP, la HLF (Holy Land Foundation) i el CAIR (Council on American Islamic Relations).
II. Objectius i Mètodes dels Germans Occidentals
Els Germans Occidentals adopten una estratègia complexa que utilitza el diàleg democràtic com a mitjà per assolir objectius a llarg termini.
La Doctrina de la "Jihad Civilitzatòria" i l'Aproximació a la Democràcia
Documents interns revelats al judici de la HLF als EUA (com el Memoràndum Akram de 1991) descriuen la tasca del moviment com un "Procés de Jihad Civilitzatòria", orientat a "eliminar i destruir la civilització occidental des de dins". Tot i això, públicament, els Germans Occidentals es presenten com a moderats i partidaris de la democràcia, amb l'objectiu de convertir els EUA en un país musulmà, no mitjançant l'espasa, sinó a través de la dawa (la predicació).
L'aproximació a la democràcia es basa en la idea de shura (consulta islàmica), que el moviment considera compatible amb els procediments democràtics (elections, control del govern), però només si es manté la sobirania de la sharia (llei islàmica) com a "superconstitució" immutable que pot anul·lar les lleis humanes.
Aquesta visió selectiva de la democràcia es reflecteix en les posicions de líders espirituals com Yussuf al Qaradawi (el "Papa" dels Neo Germans). Al Qaradawi defensa que l'apostasia de l'islam i l'homosexualitat han de ser castigades, fins i tot amb la pena de mort, però afegeix que aquestes sentències només s'han d'aplicar en un estat islàmic i no a Occident. Aquesta "flexibilitat interpretativa" permet al moviment adaptar la seva ideologia al context occidental, tot mantenint els principis islàmics radicals per al seu públic intern.
L'Estratègia de la Doble Cara i el Finançament
La xarxa utilitza una estratègia de "doble cara" o dissimulació ("guerra és engany", com va afirmar Shukri Abu Baker) per projectar moderació cap a Occident mentre mobilitza la comunitat musulmana cap a la seva agenda.
- Lobbying i Mitjans: Organitzacions com el CAIR, fundat per membres del Comitè de Palestina dels Germans Musulmans (creat per donar suport a Hamas), es van establir per influir en els mitjans i el Congrés dels EUA, evitant ser percebudes com a terroristes.
- Finances: El moviment va obtenir un suport financer massiu de l'Aràbia Saudita i altres estats del Golf, cosa que li va permetre construir una infraestructura global. Els fons es canalitzaven a través de bancs i fundacions (com el Bank al Taqwa i la HLF), sovint amb un vel de caritat, mentre que part dels diners es destinaven a organitzacions designades com a terroristes (com Hamas).
III. El Dilema dels Governs Occidentals: Schizofrenia Política
Els governs occidentals, especialment després de l'11-S, es troben en un dilema: han de trobar socis per promoure la integració i combatre la radicalització.
- Avaluació Dividida: L'avaluació dels Germans Occidentals és "esquizofrènica". Els optimistes creuen que són una força de reforma que pot servir com a "tallafoc" contra grups violents com Al Qaeda. Els pessimistes, inclosos molts serveis d'intel·ligència (com el BfV alemany o l'AIVD holandès), els veuen com a "cavalls de Troia" que practiquen la "subversió sigil·losa" i amenacen la cohesió social i els valors democràtics.
- El "Doble Estàndard" de la Lluita Antiterrorista: Els Germans Occidentals han condemnat sistemàticament el terrorisme d'Al Qaeda, però han defensat obertament els atacs contra civils israelians i nord-americans en zones de "resistència" (Palestina, Iraq), sota la justificació de la "legítima resistència". Això els permet ser "bombers ocasionals" (ajudant a desescalar tensions o reprenent mesquites radicals, com la de Finsbury Park a Londres), mentre són "piròmans a llarg termini" en crear la base ideològica de la radicalització.
- Afers Nacionals (Regne Unit, Alemanya, EUA):
- Regne Unit: La xarxa Jawdudista (vinculada a Jamat-e-Islami, com la UK Islamic Mission) va aprofitar crisis com l'Afer Rushdie (1988) per consolidar la seva influència. El Muslim Council of Britain (MCB), dominat per aquesta xarxa, va obtenir un "monopoli semioficial" per parlar en nom dels musulmans davant el govern laborista. No obstant això, després dels atemptats del 7/7, la política va passar del "descuit benigne" a la ruptura, ja que l'MCB va ser criticat per anteposar la seva ideologia als valors compartits i per la seva poca representativitat (només el 4% dels musulmans se sentien representats per l'MCB, segons una enquesta del 2006).
- Alemanya: El govern s'ha enfrontat a la fragmentació i la rivalitat entre l'IGD (Germans Musulmans) i el Milli Görüş (Islam turc). Els serveis de seguretat s'han oposat a reconèixer-los com a interlocutors ("Corporation Under Public Law") a causa de la seva ideologia que posa en perill l'ordre democràtic i fomenta l'aïllament (com l'acusació contra Ibrahim El Zayat de ser una "aranya a la xarxa" islamista).
- EUA: La xarxa del CAIR i l'ISNA va aconseguir un accés sense precedents a les altes esferes polítiques. El cas d'Abdurahman Alamoudi (líder de l'AMC i ambaixador de bona voluntat del Departament d'Estat) exemplifica la "ingenuïtat" de l'establishment, ja que va ser condemnat el 2004 per finançament il·legal i per vincles amb Hamas i Al Qaeda, malgrat haver entrenat imams per a l'exèrcit. La relació de l'FBI amb organitzacions com el CAIR i l'ISNA ha estat "esquizofrènica", ja que una secció de l'agència els considerava aliats, mentre que altres seccions els investigaven.
L'obra conclou que la política més adequada és un compromís cautelós i informat, rebutjant tant la marginació total (que podria radicalitzar el moviment) com l'apoderament sense control (que reforçaria una minoria la ideologia de la qual xoca amb els valors occidentals).
