A ningú que estigui acostumat a llegir publicacions científiques li hauria d'estranyar que una d'elles publiqui un article sobre com contribueixen a la distorsió de la ciència. Fins i tot es podria preguntar com és que fins ara no han gosat dir-m'ho. Resulta que a Plos Medicine ens expliquem que si considerem un article com una "mercaderia", quelcom que té valor de canvi aleshores podem aplicar l'anàlisi econòmic per a comprendre què està passant. En el fons tot científic acaba transferint coneixement als seus consumidors (altres científics, metges, reguladors, ciutadans,...). Malgrat no hi ha un sistema de preus, si que hi ha intercanvi d'un bé escàs com és el coneixement. I aleshores és quan Young, Ioannidis i Al-Ubadli descarreguen l'aparellatge de la ciència económica per tal de comprendre les dificultats en aquest "mercadillo". El resum seria que tenim la maledicció del guanyador (com a les subhastes), oligopoli, pastures de ramts, escassetat artificial, incertesa i construcció de marques. De tots aquests fenòmens, clarament detallats a l'article, crec que cal destacar el de la maledicció del guanyador que acaba representant l'exageració dels resultats en el moment de la seva publicació i el pasturatge, això de seguir al lider fa que s'oblidin nous camins i s'explorin noves idees.
L'article té molt material d'interès i deixa al lector amb un sentiment de perplexitat màxima en la mesura que les propostes per a resoldre-ho són naïf. És a dir oblida que en el fons tot plegat passa perquè hi ha un sistema d'incentius per tal que sigui així. I alhora modificar-lo suposa als actors més costos que beneficis. Fins i tot podem confirmar que les alternatives al factor d'impacte d'una revista per tal de valorar a un professor encara es desconeixen. L'article també oblida que hi ha un monopoli mondial de generació dels factors d'impacte.
Bé, més enllà de la perplexitat i els dubtes el que convindria és per exemple que la transparència del procés de revisió augmentés. He pogut constatar com fent de revisor veig articles publicats que he considerat impublicables. És cert que l'editor i el seu comitè tenen l'última paraula, però també fora d'agrair una nota sobre quants dels revisors l'han tombat i com justifiquen la seva publicació posterior.
El sistema actual de difusió del coneixement requereix una refundació en profunditat. I sembla que Nature ja ho estan provant fent processos de revisió més permeables mitjançant internet. Caldrà esperar per avaluar-ne els seus resultats que per ara són incerts.
