Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta propietat privada. Ordena per data Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta propietat privada. Ordena per data Mostra totes les entrades

16 de febrer 2023

Quan s'està perdent el rumb de la política sanitària

 The Public/Private Sector Mix in Healthcare Delivery: A Comparative Study

Just ara que han sorgit noves iniciatives col·lectivitzadores del serveis de salut, emulant el que fa un segle va esdevenir un fet trist, erroni i abominable, -que la història ha hagut de corregir-, ara és el moment que algú llegeixi què passa al món. És només per verificar si justament hem perdut les cartes de navegar, no les sabem llegir, o potser cal comprar-ne unes altres. 

En un marc de finançament públic, la relació entre la propietat pública i privada a la provisió de serveis de salut és possible en un marc de regulació i contractació que busqui l'eficiència (creació de valor) i vetlli per una acurada distribució de valor entre totes les parts (l'extracció de valor que diu Mazzucato).

Mentrestant en tenim alguns que lluiten aferrissadament per recuperar la planificació soviètica dels serveis de salut, tota de propietat pública, tots funcionaris. I en el nostre context això resulta encara més sorprenent perquè tots ells posen al mateix sac la propietat privada que retribueix dividends i la no lucrativa. És sens dubte una opció interessada d'uns grups que el que volen es precisament colonitzar la política amb un interès de captura inadmisible del debat públic. Hi ha opcions que ja s'ha demostrat que hi perdrem tots, convé oblidar-les i no donar-hi més voltes.

A tots ells, avui és un dia per recomanar-los aquest llibre, és descriptiu, no hi trobaran ideologia, només per saber què passa al món. I aquest és l'índex:

Introduction: Comments on the Public/Private Sector Mix in Healthcare

1- United States: The Dominance of Public funding for Private Provision in the U.S. Healthcare System

2- Canada: Public and Private Interfaces in Canadian Healthcare: Health Equity and Quality of Healthcare Services Implications

3- Australia: Australia's Health Insurance System and Its Two-Level Hospital system —-a Result of Muddled and Contested Objectives

4- France: The Public/Private Sector Mix in France: Implications and Current Debates

5- Sweden: Sweden's Public/Private Sector Mix in the Financing and Delivery of Healthcare

Services: How it Relates to Health Equity and Quality of Healthcare Services

6- The Netherlands: The Changing Private Sector Role in the Netherlands' Public/Private Sector Healthcare System: Some considerations of Health Equity and Quality of Care

7- Italy: The Public/Private Sector Mix in the Italian Healthcare System: Some Issues of Equity and Quality of Care

8- Chile and Mexico: Healthcare Commodification, Equity and Quality in Chile and Mexico

9- Uruguay: Examining Improvement of Mixed Healthcare Services: Equity and Quality of Healthcare Services in Uruguay

10- Brazil: Public/Private Mix In Healthcare —- Inequities and Issues of Quality of Care:

The Case of Brazil

11- Russia: The Public/Private Mix in Healthcare in Russia: Some Impacts on Health Equity and Quality if Healthcare Services





 

PD. Ara fa una dècada vaig escriure els detalls del que va ser el començament d'aquest procés de col·lectivització. I allà vaig explicar els dos mecanismes subliminals que han permès crear el disbarat que ha arribat fins els nostres dies i continua. Són dos mecanismes que poden reconduir-se. Si algú vol fer-ho, que ho llegeixi.

PD. Més exemples de col·lectivització, aquí, aquí, aquí. Està passant davant els nostres ulls i som incapaços de veure-ho. A la p.1 d'aquest llibre Bertrand Rusell ho va explicar clarament en què consistia, ara fa un segle.

30 de maig 2025

Els que mouen els fils (sense que ningú se n'adoni) (4)

What are the policy options for regulating private equity involvement in health care? A review of policies implemented or considered in seven high-income countries 

Aquí teniu un resum detallat de l'article amb IA:

L'article "What are the policy options for regulating private equity involvement in health care? A review of policies implemented or considered in seven high-income countries" és una revisió narrativa que examina les opcions de política implementades o considerades per regular l'activitat del capital privat (private equity) en l'atenció sanitària en set països d'ingressos alts.

Context:

  • En les darreres dues dècades, la inversió de capital privat en l'atenció sanitària ha augmentat substancialment, particularment als Estats Units, i més recentment al Canadà i Europa.
  • Els defensors argumenten que el capital privat pot optimitzar i millorar els serveis sanitaris. Afirmen que pot aportar noves fonts de finançament, superar la fragmentació del servei mitjançant economies d'escala, oferir una prestació de serveis més eficient, augmentar la capacitat, aprofitar els efectes de xarxa, adoptar noves tecnologies i reduir el malbaratament. Alguns estudis suggereixen que també podrien ser més eficaços en proporcionar atenció rendible i millorar els resultats dels pacients.
  • Els crítics adverteixen que el model de negoci d'aquestes firmes no s'alinea amb els valors socials de la prestació d'atenció i té conseqüències perjudicials per als sistemes de salut i els pacients. Les preocupacions inclouen que l'expansió ràpida per fusions i adquisicions pot augmentar el poder de mercat, que l'ús d'alts nivells de deute pot crear pressió financera sobre les organitzacions adquirides, forçant retallades en despeses essencials, personal i equipament. També es tem que les firmes de capital privat puguin "escollir" serveis rendibles per sobre d'altres menys rendibles, reduint potencialment l'accés a aquests últims (per exemple, atenció primària, serveis de salut mental).
  • La recerca en les disciplines de la salut ha produït evidència que sovint la propietat de capital privat pot portar a resultats negatius a nivell de pacient, organització i sistema de salut. Tot i que l'evidència és majoritàriament desfavorable, alguns estudis troben un impacte netament positiu o neutre.
  • Malgrat l'evidència, hi ha llacunes: manca informació pública sobre on estan actius els fons de capital privat i quina quota de mercat ocupen. L'adquisició i la propietat poden ser opaques.

Propòsit de l'estudi:

  • Identificar exemples d'opcions de política implementades i proposades per regular l'activitat del capital privat en l'atenció sanitària.
  • Elucidar les opcions disponibles per als reguladors.

Mètodes:

  • Es va realitzar una revisió narrativa per identificar instruments de política en set països d'ingressos alts: Canadà, Finlàndia, França, Alemanya, Irlanda, Països Baixos i Estats Units. Aquests països van ser seleccionats per tenir un nivell substancial d'activitat de capital privat en l'atenció sanitària en els últims anys.
  • La cerca va incloure literatura acadèmica revisada per parells i literatura grisa (mitjans de comunicació, llocs web governamentals i d'ONG, informes d'empreses legals i de consultoria) publicades entre 2010 i 2024.
  • Les polítiques identificades es van agrupar utilitzant un marc conceptual basat en les obres de Milton Friedman i Avedis Donabedian. Aquest marc categoritza les intervencions en tres graus, des del més indulgent al més estricte:
    1. Difusió (Disclosure): Quan els governs requereixen que les organitzacions notifiquin la seva existència o activitat.
    2. Regulació: Basada en gran part en garantir que la qualitat de l'atenció compleixi estàndards mínims i que els preus es justifiquin. Dins d'aquesta categoria, es distingeixen tres subcategories basades en Donabedian (estructura, procés, resultats):
      • Acords financers (Financial arrangements): Regulació de qui pot operar serveis per garantir la qualitat de l'atenció (basat en l'estructura).
      • Procés (Process): Garantir la qualitat de l'atenció regulant com es proporciona i es rep l'atenció.
      • Resultats (Outcomes): Garantir la qualitat de l'atenció regulant els efectes de l'atenció sobre la salut dels pacients i poblacions.
    3. Prohibició (Prohibition): Quan els governs impedeixen que les organitzacions duguin a terme accions específiques.

Resultats:

  • Col·lectivament, es van identificar intervencions de política corresponents a les cinc categories del marc: Divulgació, Regulació (Arranjaments financers, Procés, Resultats) i Prohibició.

  • Individualment, però, cap dels set països tenia intervencions en totes les categories. Moltes intervencions identificades no apunten específicament al capital privat. A més, moltes estan en fase de proposta.

  • La majoria dels exemples identificats cauen en la categoria de regulació (adaptada de la categoria de llicències de Friedman), tot i que l'estudi agrupa la majoria d'exemples a la categoria de divulgació.

  • S'han identificat polítiques de divulgació a cadascun dels set països. La intervenció més comuna és el requisit que les empreses notifiquin a les autoritats les fusions i adquisicions per sobre de certs llindars monetaris.

    • Canadà: Notificació prèvia a la fusió si la transacció supera els 93 milions de CAD o si els actius/ingressos superen un cert llindar.
    • Finlàndia: Notificació si la facturació combinada supera els 100 milions d'euros i la de dues parts supera els 10 milions cadascuna. S'ha proposat un "call-in power" per examinar fusions per sota del llindar, particularment adquisicions "roll-up" amb efectes anticompetitius locals.
    • França: Notificació si la facturació mundial supera els 150 milions d'euros i la de França supera els 50 milions per a almenys dues empreses. S'ha adoptat una llei (2023) per augmentar la transparència de la propietat en professions liberals regulades (inclosa la salut). S'ha creat un grup de treball interministerial i s'advoca per un Observatori Nacional de la financiarització de la salut.
    • Alemanya: El llindar de notificació per a l'oficina antimonopoli és de 17.5 milions d'euros de facturació anual per a l'empresa adquirida; la majoria de consultoris d'atenció primària estan per sota d'aquest llindar i les adquisicions passen desapercebudes.
    • Irlanda: Notificació si dues empreses generen més de 10 milions d'euros a Irlanda i tenen una facturació combinada de 60 milions. Des de 2023, es requereix la notificació d'acords per sota del llindar si poden afectar la competència. Els proveïdors de residències de llarga estada han de registrar-se i proporcionar detalls de la propietat i canvis. Els gestors de fons de capital privat han d'estar registrats i autoritzats pel Banc Central.
    • Països Baixos: Notificació si les empreses fusionades tenen una facturació anual global de 150 milions d'euros o més, o si dues tenen una facturació de 30 milions d'euros als Països Baixos. L'Autoritat Sanitària Holandesa ha d'aprovar fusions en atenció sanitària quan una organització adquirida té més de 50 empleats. S'ha indicat el desig de poder examinar fusions per sota del llindar.
    • Estats Units: L'estat de Nova York requereix que les organitzacions sanitàries notifiquin al Departament de Salut les fusions, adquisicions, etc., amb almenys 30 dies d'antelació per a transaccions superiors a 25 milions de dòlars en 12 mesos. El govern federal exigeix a les residències d'avis que accepten pacients de Medicare/Medicaid que informin detalladament sobre la propietat i l'operació.
  • La regulació d'arranjaments financers ha estat implementada o proposada en cinc dels set països (Canadà, Alemanya, Finlàndia, França, Estats Units). Les formes inclouen prohibir que no professionals mèdics operin serveis sanitaris, prevenir la propietat total privada de certs proveïdors, i empoderar autoritats per prevenir fusions per sota del llindar en circumstàncies específiques.

    • Canadà: Algunes províncies requereixen que només les corporacions professionals de salut puguin prestar serveis, amb majoria d'accionistes membres d'una professió regulada. Per exemple, les instal·lacions quirúrgiques privades no hospitalàries al Quebec han de ser propietat i controlades per metges practicants. El capital privat pot eludir-ho actuant com a corporació de gestió.
    • Alemanya: La Llei de Seguretat Social Sanitària de 2012 va imposar restriccions a les adquisicions de centres sanitaris ambulatoris (MVZs), limitant la propietat a metges, hospitals i proveïdors de centres de diàlisi. Aquesta legislació no ha dissuadit eficaçment les firmes de capital privat. S'ha anunciat una futura llei que prohibiria les adquisicions de MVZs per part de capital privat, però encara no s'ha presentat.
    • Estats Units: Proposta legislativa a Oregon impediria que els gestors de capital privat tinguessin càrrecs en corporacions mèdiques per garantir que les decisions clíniques les prenguin professionals de la salut. Proposta legislativa a Califòrnia impediria que les firmes de capital privat invertides en pràctiques mèdiques, dentals o psiquiàtriques interfereixin amb els judicis professionals dels metges.
    • Finlàndia: L'FCCA avalua si una transacció proposada afectaria la competència efectiva, podent aprovar amb condicions o proposar la prohibició. S'ha proposat el "call-in power" per escrutinar adquisicions "roll-up" per sota del llindar.
    • França: S'ha introduït legislació específica per a laboratoris mèdics per evitar la consolidació excessiva, permetent a les autoritats regionals bloquejar noves obertures si augmentarien l'oferta de serveis més del 25% per sobre de les necessitats de la població. Les autoritats regionals poden bloquejar fusions/adquisicions si l'empresa adquiridora tindria una quota de mercat del 25% o més. Tot i això, la implementació ha estat difícil per retard en decrets i manca d'informació. La Llei 2013-442 (article 10) requereix que la majoria del capital i drets de vot en biologia mèdica estiguin en mans de metges practicants, limitant la participació externa al 25%. Aquestes regles també s'apliquen a la radiologia des de 1990.
  • Les intervencions que regulen el procés de comportament del capital privat existeixen a França, Irlanda i Estats Units.

    • França: La legislació limita la presència i el poder de mercat del capital privat en el sector de laboratoris i radiologia per assegurar el control professional, requerint que la majoria del capital i drets de vot siguin controlats per professionals practicants. No obstant això, les empreses de capital privat poden eludir-ho mitjançant accions preferents o acords d'accionistes secrets. Un informe del Senat francès (Setembre 2024) recomana protegir les decisions dels metges posant fi a la "malversació" dels drets de vot i establint un període mínim d'inversió.
    • Irlanda: Els fons d'inversió alternativa (AIF) Qualifying Investor (QIAIFs) autoritzats pel Banc Central d'Irlanda només poden ser invertits per inversors professionals amb una subscripció mínima inicial de 100.000 €.
    • Estats Units: S'ha proposat legislació federal per castigar executius de capital privat amb penes de presó de fins a 6 anys si "saquegen" entitats sanitàries (com residències d'avis i hospitals) i això resulta en la mort d'un pacient. També permetria la recuperació de tota la compensació als executius durant 10 anys si l'entitat adquirida experimenta dificultats financeres "greus i evitables" a causa d'aquest "saqueig". Aquesta legislació és considerada poc probable que s'aprovi.
  • Només es va identificar una instància de regulació que aborda específicament l'impacte del comportament del capital privat sobre els resultats.

    • Països Baixos: La llei obliga les asseguradores sanitàries a garantir la continuïtat de l'atenció als seus clients. Si una asseguradora considera que un proveïdor dóna una atenció inadequada (per exemple, per manca de personal), pot posposar o denegar pagaments. En el cas d'un proveïdor de GP (CoMed), diverses asseguradores van cancel·lar contractes i van denegar pagaments per manca de qualitat, portant a la fallida de l'empresa el 2024.
  • La prohibició és la categoria més estricta i es troba en fase incipient. Quatre països mostren activitat reguladora en aquesta categoria (Canadà, Alemanya, Irlanda, Estats Units), però cap ha estat completament implementada a nivell nacional.

    • Canadà: A nivell subnacional (Ontario), s'ha prohibit que entitats sense ànim de lucre transfereixin llicències o llits d'atenció a llarg termini a entitats amb ànim de lucre, o els emetin accions.
    • Alemanya: El Ministre Federal de Salut va demanar una llei que prohibís l'adquisició de centres d'atenció primària per part de capital privat, però no s'ha desenvolupat ni proposat encara.
    • Irlanda: La Llei de Cribratge de Transaccions de Tercers Països de 2023 (que va entrar en vigor el 6 de gener de 2025) permet al Ministre d'Empresa, Comerç i Ocupació prohibir o imposar condicions a transaccions que compleixen certs criteris, incloent que l'adquirent sigui de fora del Mercat Únic Europeu, que el valor de la transacció sigui d'almenys 2 milions d'euros (en 12 mesos), que no sigui una reorganització interna, i que la transacció es relacioni o impacti en sectors crítics com l'atenció sanitària.
    • Estats Units: L'estat de Minnesota va proposar legislació per prohibir que les firmes de capital privat i els fons d'inversió immobiliària adquireixin o augmentin la propietat o el control operatiu sobre entitats i proveïdors d'atenció sanitària. Aquesta proposta no va ser implementada.

Resum de troballes (continuació):

  • La majoria de les intervencions polítiques identificades se centren en la divulgació.
  • La regulació dels arranjaments financers és el segon tipus més comú.
  • Les intervencions per regular el comportament (procés i resultats) són menys prevalents, especialment pel que fa als resultats dels pacients.
  • La prohibició de la implicació del capital privat es troba en una fase incipient.
  • Moltes de les polítiques estan encara en fase de proposta i la seva efectivitat no ha estat avaluada.

Limitacions:

  • L'estudi només examina set països (Europa i Amèrica del Nord) i no pretén ser exhaustiu de totes les polítiques.
  • Es va centrar en la implicació del capital privat en els sistemes sanitaris obligatoris o estatutaris, amb l'excepció de l'atenció a llarg termini/social, i no va cobrir completament el sector privat fora d'aquest àmbit.
  • En països descentralitzats, es va centrar principalment en la reforma nacional, excepte als Estats Units (majoritàriament a nivell estatal) i Canadà (ambdues).
  • Les subcategories de regulació (arranjaments financers, procés i resultats) poden solapar-se.
  • A causa de la novetat de la majoria de les polítiques, no es va poder avaluar el seu impacte en la inversió de capital privat.

Conclusions:

  • Els estats estudiats estan actuant per abordar la implicació del capital privat en els sistemes sanitaris.
  • La majoria de les polítiques s'adrecen a la divulgació de fusions i adquisicions.
  • Menys polítiques aborden qüestions reguladores, i poques són prohibicions directes.
  • Poques opcions de política han estat implementades, i cap ha estat avaluada.
  • Es necessita investigació futura per entendre millor l'abast de les polítiques i la seva efectivitat.

L'estudi proporciona una visió general de les eines de política que els governs estan considerant o utilitzant per gestionar la creixent presència del capital privat en la salut, destacant una tendència cap a una major transparència (divulgació) i algunes mesures reguladores i de prohibició, tot i que moltes d'elles encara no estan plenament operatives o provades.


No és Gaza. És la retirada. Foto de Manuel Moros





13 de gener 2025

Finançament públic de la recerca i apropiació privada dels resultats

 The NIH-Moderna Vaccine: Public Science, Private Profit, and Lessons for the Future

He insistit moltes vegades en la qüestió. Però malauradament, les evidències d'apropiació privada dels resultats segueixen en entorns on el finançament públic es preeminent. Avui un article explica el cas de ModeRNA.

Resum de l'article amb IA

El comentari "The NIH-Moderna Vaccine: Public Science, Private Profit, and Lessons for the Future" de Christopher J. Morten analitza la història de la vacuna NIH-Moderna contra la COVID-19 des de quatre perspectives: financera, legal, político-econòmica i científica, i argumenta que **Moderna va capturar el valor creat amb fons públics**. El document identifica errors de les administracions Trump i Biden i ofereix tres recomanacions per al futur: millors contractes amb fabricants farmacèutics, millors incentius per a aquests fabricants i una "opció pública" sense ànim de lucre per al desenvolupament farmacèutic.

Aquí hi ha un resum dels punts clau de l'article:

**Desriscament sense precedents:** El govern dels EUA, i no Moderna, va proporcionar capital substancial i va assumir gran part del risc en el desenvolupament de la vacuna. El govern va signar un contracte de compra de 1.500 milions de dòlars per 100 milions de dosis de la vacuna, que semblava comprometre el govern a pagar a Moderna encara que la vacuna mai no obtingués l'autorització o l'aprovació de la FDA. També es va intentar blindar Moderna de qualsevol responsabilitat per infringir patents d'altres empreses.

**Captura privada de valor públic:** Malgrat les inversions substancials del govern i l'assumpció de riscos, Moderna i els seus executius i accionistes van capturar el valor produït per aquesta col·laboració público-privada. **Moderna va decidir quintuplicar els seus preus, d'uns 25 dòlars per dosi a 130 dòlars**.

**Perspectiva científica:** L'article destaca que **Moderna no va inventar cap de les tres característiques científiques clau de la vacuna**: l'immunogen, l'ARNm modificat i el sistema d'administració. L'immunogen va ser inventat per un equip de científics de l'NIH finançats amb fons públics. L'ARNm modificat va ser creat per investigadors de la Universitat de Pennsilvània amb el suport de l'NIH. El sistema d'administració va ser inventat i desenvolupat inicialment per investigadors afiliats a la Universitat de la Colúmbia Britànica. L'NIH també va dissenyar, pagar i dur a terme els primers assajos clínics. Tot i que els científics de Moderna van fer contribucions importants a la vacuna, la història científica soscava els esforços dels executius de Moderna per reclamar el valor complet de la vacuna.

**El poder reduït del govern:** El govern dels EUA va passar de ser soci de Moderna a ser un client indefens. Una carta de juliol de 2023 del secretari de Salut i Serveis Humans a Moderna i Pfizer mostra la impotència del govern davant els increments de preus. Les conseqüències probables dels preus elevats són: augment de la desigualtat, costos de salut pública i més malaltia i mort per COVID-19.

**Recomanacions per al futur:** L'article ofereix diverses recomanacions per evitar que aquest escenari es torni a produir:

**Millors contractes:** S'han de crear contractes amb condicions de preus justos i accés global, compromisos per a la compartició de dades i representants del govern en els consells corporatius.

 **Millors incentius:** S'han d'experimentar amb estructures d'incentius alternatives com els premis a la innovació i els models de col·laboració "de propietat governamental, gestionats per contractistes" (GOCO).

 **Opció pública:** Es necessita una "opció pública" que inclogui investigació i desenvolupament farmacèutic de propietat i gestió governamentals, centrada en la salut pública i l'avanç del coneixement humà.

L'article també assenyala que el govern va perdre l'oportunitat d'utilitzar la seva patent clau sobre l'immunogen com a palanca financera per obtenir concessions de l'empresa. El govern podria haver utilitzat la Llei de Producció de Defensa per obligar Moderna a compartir informació sobre la fabricació de la vacuna d'ARNm amb l'Organització Mundial de la Salut.

**Reformes:** L'article assenyala la necessitat d'un nou marc legal i polític per a les col·laboracions público-privades. El govern hauria d'invertir en la investigació i el desenvolupament i alhora explorar la possibilitat de desenvolupar productes farmacèutics sense dependre de la indústria farmacèutica. Les noves inversions i iniciatives en investigació i desenvolupament ofereixen una oportunitat per a la reforma.

En conclusió, el comentari destaca la importància de les inversions públiques per al desenvolupament de vacunes i la necessitat de **protegir aquestes inversions de la captura privada**, alhora que emfatitza la necessitat de més transparència, contractes millor negociats i la participació del govern en el desenvolupament de productes farmacèutics per garantir l'accés global i els preus justos.



Pilar Aymerich. Borsa BCN


21 de març 2023

Un disbarat rera l'altre

 Els Parlaments haurien de servir a la ciutadania, haurien d'arribar a acords i trobar mecanismes per millorar el benestar de la població. Nosaltres aquí tenim ara un cas singular que fa dies que dura. Resulta que la comissió de salut es preocupa d'una "Proposta de resolució sobre la titularitat pública de l’atenció sanitària de Terrassa i l’àrea d’influència" i el que no saben és que el que preocupa al ciutadà no és la titularitat sinó que els resultats siguin els millors, per tant eficiència i qualitat. Però també resulta que han confós el significat de titularitat. Ser titular d'alguna cosa vol dir ser-ne propietari. Segons alguns, la titularitat privada significa ser-ne propietari i rebre'n els beneficis. I què passa si ets propietari i no rebs els beneficis, doncs que és propietat privada no lucrativa. I qui és el propietari llavors? la comunitat a qui s'adreça, i si no que es miri qui són els membres que en formen part. I si expliquéssim d'una vegada que a Catalunya tenim una xarxa d'hospitals comunitaris reconeguda per la llei, creats per la societat al llarg dels segles, i que resulta que la dictadura no hi va invertir i aquests hospitals existents van resoldre allò que no va resoldre, ni resol, ni resoldrà Espanya?

És molt pesat haver d'explicar una i una altra vegada el mateix a gent que no vol escoltar allò que no vol sentir. Algú vol canviar una llei amb una simple resolució?.  Resulta que el parlament havia de votar un acord per cancel·lar el concert d'un hospital, i jo em pregunto, per això serveixen les hores dels parlamentaris que paguem amb els nostres impostos?

M'avergonyeix que un parlament es dediqui a això i que parts de la reunió s'aprofitin per mentir deliberadament sobre fets contrastats i verificables. Al Parlament jo prohibiria mentir sota sanció económica i inhabilitació i evitariem escoltar disbarats, un rera l'altre. Afortunadament, la resolució no es va aprovar.

Si ho voleu llegir, és aquí p.13. Valoreu-ho vosaltres mateixos.



12 de novembre 2012

L'arada davant dels bous

La propietat d'un bé té dues  vessants, per una banda et permet usar-lo i per l'altre rebre'n les rendes. Si tens un cotxe per exemple, pots cedir-ne l'ús a canvi d'un lloguer. Sabem que els cotxes de lloguer no es cuiden tant com si fos un cotxe propi. Quan una cosa és d'un mateix tracta d'evitar devaluar-la. La propietat és un mecanisme que incentiva l'eficiència al màxim quan les decisions sobre l'ús d'un actiu recauen sobre qui en reb les rendes, quan la mateixa persona és qui assumeix les conseqüències de les seves decisions.
Però quan parlem de la propietat d'actius complexos, les coses es compliquen. Un hospital és un actiu complex, moltes decisions, molts actors, molts recursos implicats i una dificultat de coordinació i incentius evident.
Avui observo que un hospital públic podria separar el patrimoni de la gestió, ho faria en dues entitats una pública i una altra privada. La qüestió a debatre són quins incentius tindrà en la nova situació per tal d'assolir una major eficiència. Si hi ha més intensitat d'incentius i alhora això es correspon amb un grau de control també superior, i una transferència de risc assumible no caldria dubtar-ne.
Ara bé, l'experiència ens mostra que el problema no és tant la separació patrimoni-gestió com que el regulador introdueixi credibilitat en els mecanismes d'assignació de recursos i de control. Com que en el sistema de pagament d'aquests grans hospitals hi ha assignacions ad-hoc (p.54 com exemple), aleshores tota precaució és poca. Primer cal que el regulador es guanyi la credibilitat, i que defineixi un sistema de pagament objectiu per a tothom. Això vol dir molta feina per endavant. Altrament aquesta notícia tant sols reflecteix un desig, posar l'arada davant dels bous.

PS. Must read. Garicano, End of growth. Comentari d'un article de NBER fonamental. En Martin Wolf també en va parlar fa uns dies a FT. Comparteixo l'argument de cap a peus. Massa gent no en vol parlar d'això. No cal arribar a visions apocalíptiques, només cal reflexionar assenyadament sobre allò que tenim davant els nostres ulls per tal de confirmar que no creixem (mesurant-ho amb el PIB, i per ara no n'hi ha d'altre). Toca pensar com cal viure en un món sense creixement econòmic.

13 de maig 2025

La recerca biofarmacèutica al món

Comprehensive measurement of biopharmaceutical R&D investment 

Article resumit amb IA.

Aquest article presenta una anàlisi exhaustiva de la inversió global en recerca i desenvolupament (R+D) en la indústria biofarmacèutica l'any 2021, amb l'objectiu de proporcionar una mesura més completa i transparent que les estimacions convencionals basades principalment en dades de grans empreses biofarmacèutiques cotitzades en borsa. Els autors argumenten que aquestes mesures tradicionals ofereixen una imatge incompleta del panorama del finançament en ignorar les inversions en R+D fetes per empreses públiques comercials més petites, empreses públiques en fase de desenvolupament sense productes comercials i empreses privades, totes elles amb una importància creixent en l'ecosistema del desenvolupament de fàrmacs. Per tant, una mesura comprensiva i transparent de la inversió en R+D és crucial per a la presa de decisions polítiques que afecten l'ecosistema de R+D.

La metodologia emprada va categoritzar l'ecosistema de R+D en empreses cotitzades i de propietat privada, cadascuna classificada com a en fase comercial o en fase de desenvolupament, resultant en quatre grups distints d'empreses. Les empreses en fase comercial realitzen una varietat d'activitats, incloent el desenvolupament de nous fàrmacs i la comercialització de fàrmacs existents, mentre que les empreses en fase de desenvolupament no tenen productes comercialitzats i es presumeix que totes les seves activitats estan dedicades al desenvolupament de nous fàrmacs. Les diferències en els requisits d'informació per a empreses públiques i privades van influir en la manera com es van mesurar les inversions i els ingressos en R+D.

Per a les empreses cotitzades, es van identificar aquelles amb un codi d'indústria primària de productes farmacèutics o biotecnologia a S&P Global Market Intelligence (Capital IQ). Es van revisar manualment les descripcions de les empreses que constituïen el 90% superior de la despesa total en R+D i es van excloure les que no desenvolupaven nous fàrmacs. També es van utilitzar filtres per codis de subindústria i paraules clau en la descripció de l'empresa per excloure empreses irrellevants i es van eliminar les filials operatives per evitar el doble comptatge. Una empresa pública es va considerar en fase comercial si informava d'ingressos superiors a 1.000 milions de dòlars el 2021, tenia paraules clau indicatives d'operacions comercials o havia llançat un producte aprovat en els últims 10 anys; totes les altres es van etiquetar com a en fase de desenvolupament.

Les dades d'empreses privades en fase comercial es van obtenir mitjançant Capital IQ i cerques manuals, mentre que les dades sobre les empreses privades en fase de desenvolupament que van rebre finançament privat es van obtenir de Pitchbook. Es va utilitzar un algoritme de codis de subindústria i paraules clau en la descripció de l'empresa, amb la ajuda de la revisió manual d'acords superiors a 1.000 milions de dòlars, per excloure empreses i acords irrellevants.

Per mesurar els ingressos de les empreses en fase comercial, es van utilitzar els ingressos nets reportats, després d'eliminar els ingressos no farmacèutics per als conglomerats. Es va assumir que les empreses en fase de desenvolupament no tenen ingressos per vendes de productes comercials.

Per mesurar la inversió en R+D per a les empreses en fase comercial, es va utilitzar la despesa en R+D reportada, tal com la defineixen el Financial Accounting Standards Board i l'International Accounting Standards Board, que pot incloure despeses de R+D en curs (IPR&D). Per a les empreses públiques en fase de desenvolupament, es va utilitzar la pèrdua (ingrés) net reportada, basant-se en la suposició que tota l'estructura de costos d'aquestes empreses existeix per donar suport a les activitats de R+D. Per a les empreses privades en fase de desenvolupament, es va estimar la inversió en R+D utilitzant una mitjana de tres anys (2019-2021) del capital total recaptat a través de capital risc (VC), creixement de capital privat i finançament de deute.

L'anàlisi de la inversió en R+D va revelar que la inversió global en R+D biofarmacèutica el 2021 va ser de 276.000 milions de dòlars en 4.191 empreses, amb un ingrés net total de 1.022.000 milions de dòlars en 583 empreses. Això resulta en una intensitat global de R+D del 27% (inversió en R+D com a part dels ingressos). Les 20 principals empreses per ingressos (que representen el 71% dels ingressos totals) contribueixen al 50% de la inversió en R+D. Les empreses en fase comercial van representar 204.000 milions de dòlars (74%) de la inversió en R+D, i les empreses en fase de desenvolupament, 73.000 milions de dòlars (26%). Les empreses no cotitzades van contribuir amb 32.000 milions de dòlars (12%) de la inversió en R+D. Les empreses amb seu als EUA, Europa i la regió Àsia/Pacífic van contribuir amb el 55%, el 29% i el 15% de la inversió total en R+D, respectivament. Els EUA van tenir la intensitat de R+D més alta (34%), seguits per Europa i Àsia/Pacífic (22% i 20%, respectivament).

La discussió destaca que aquest enfocament replicable per mesurar la inversió en R+D és més complet que en estudis anteriors. En conseqüència, l'estimació de més de 276.000 milions de dòlars de inversió en R+D a tot l'ecosistema biofarmacèutic mundial el 2021 és substancialment més gran que les estimacions anteriors. Per exemple, una enquesta basada en les contribucions dels membres de PhRMA va produir una estimació de la indústria comunament citada de 102.300 milions de dòlars el 2021, i Evaluate Pharma va estimar 238.000 milions de dòlars de R+D global el 2021 utilitzant un model propietari. Les mesures d'intensitat de la inversió en R+D d'aquest estudi, amb un 27% a nivell mundial i un 34% als EUA, superen significativament les estimacions anteriors. L'anàlisi indica diferències geogràfiques en la intensitat de R+D, revelant les contribucions desproporcionades de les empreses amb seu als EUA. Tot i que la major part de la inversió en R+D es produeix en empreses en fase comercial, una quantitat considerable (73.000 milions de dòlars; 26%) es va produir en empreses en fase de desenvolupament. L'anàlisi suggereix que ignorar la quota d'inversió en empreses més petites i no públiques probablement subestima les estimacions contemporànies de R+D biofarmacèutica en almenys 25.000 milions de dòlars.

L'estudi posa de manifest l'escala de la inversió en R+D biofarmacèutica dins d'un ecosistema de finançament del sector privat multifacètic i interconnectat. No obstant això, la quantitat d'assignació de capital de R+D no garanteix automàticament la distribució òptima de les inversions en R+D a la necessitat mèdica no coberta més alta, ja que això es veu afectat per les polítiques i els incentius del mercat. L'estudi reconeix les limitacions, com ara el caràcter transversal de l'anàlisi, la dependència de les dades de Capital IQ i Pitchbook, la possible subestimació de la R+D de les empreses privades i la manca de consideració de la despesa de governs i organitzacions sense ànim de lucre. Malgrat aquestes limitacions, la metodologia es presta a la replicació per permetre comparacions de tendències plurianuals.






David Hockney a Paris, ara

26 de gener 2023

La col·lectivització dels serveis d'ambulàncies

The Quality and Efficiency of Public and Private Firms: Evidence from Ambulance Services

Des de l'economia s'ha explicat que la contractació de serveis a una entitat privada suposa uns elevats incentius a l'eficiència en costos però també pot tenir un efecte advers en la qualitat si no és verificable. La reducció de costos a costa de qualitat és més probable que es produeixi quan la competència és feble, l'elecció del consumidor és ineficient i els mecanismes de reputació són limitats (Schleifer). 

Per tant, si tenim un servei de transport sanitari finançat públicament contractat a un proveïdor privat, per mantenir aquest contracte caldrà més enllà del cost, veure quines són les clàusules que poden verificar explícitament la qualitat, i limitar aquelles que poden reduir-la unilateralment.

Això vol dir que el finançador públic actua de forma proactiva en el control i seguiment del contracte, i regula acuradament el context on es desenvolupen els serveis. Si enlloc d'això, hi ha deixadesa i despreocupació, previsiblement es generaran dinàmiques no desitjades i resultats francament millorables.

Imaginem que tenim una comarca i que disposem d'ambulàncies de propietat pública i privada totes finançades públicament públiques i volem saber quin és l'impacte en l'eficiència. Doncs això precisament és el que un article recent ens explica del Stockholm county (població de 2,5 milions). Les empreses privades van ser un 8% més ràpides en respondre a la petició i un 7% més ràpides en arribar el pacient. Atès que les empreses van ser compensades amb una quantia fixa en un contracte a 5 anys, aquests resultats no es van generar per incentius per servei realitzat.

Si ens mirem la qualitat, i un indicador clau com la mortalitat, resulta que va ser més alta en ambulàncies privades. Van estimar un efecte d'un augment de 0,42 punts percentuals en la mortalitat dels pacients amb servei privat, que suposa un 1,4% més de risc de morir en tres anys. Ara bé, quan és difícil de diagnosticar erròniament, com ara una aturada cardíaca, no hi ha diferències entre tipus de proveïdor. Possiblement caldria revisar l'ajust de risc aplicat a l'estudi amb més detall.

En qualsevol cas, aquest exemple que és fruit d'un context i un moment concret, dona pistes de les qüestions a vigilar d'aprop en la contractació pública. I precisament ara que hi ha un debat parlamentari obert sobre la col·lectivització de les ambulàncies seria el moment de fer una reflexió pausada en un sentit ben diferent. També cal afegir que obrir un debat no significa pressuposar-ne el resultat. Amb el títol d'internalització del servei, es veu clarament l'opció escollida. La comissió s'hauria hagut d'anomenar sobre el transport sanitari i les emergències.

La qüestió clau no és privatització o col·lectivització dels serveis sinó com es duu a la pràctica. Els problemes complexos no tenen solucions fàcils, i els dilemes difícilment son l'opció acurada d'anàlisi. El que caldria en primer lloc és un bon diagnòstic amb dades fiables, com aquest exemple de Stockholm, i després parlar en base als fet observats, no en base a la ideologia. Entre d'altres coses perquè si el debat sobre la gestió i l'eficiència dels serveis es basa en la ideologia, crec que no cal ni començar a parlar, ni crear comissions, només amb l'aplicació del resultat de les eleccions és suficient i no cal perdre el temps en debats. Cada vegada que canviïn les majories, canviem ideològicament tots els contractes?. La ciutadania es mereix que els recursos públics siguin utilitzats eficientment i això només vol dir gestió, no ens confonguem. La politització de la gestió es garantia de confusió deliberada.

PD. Lectura de referència: Ambulance Services. Leadership and Management Perspectives






07 de maig 2015

The organizational challenge of our health system

My speach today at Foment del Treball Nacional, general assembly of Unió Catalana d'Hospitals:

Honorable Conseller, President de la Unió, Socis i Directius,
Voldria agraïr en primer lloc l’oportunitat d’oferir-vos avui unes reflexions sobre el repte organitzatiu del nostre sistema de salut. És ben cert que en uns moments de canvi econòmic i social accelerat, el sector salut se’n vegi afectat de forma profunda atesa la seva relevància en els ciutadans. Des de dins, un pot pensar que les dificultats es troben al sector salut i jo voldria situar només per un moment el context, per entendre on som i com això influeix.
El desenvolupament econòmic d’un país es reflecteix mitjançant el producte interior brut. Sabem que el PIB per càpita del 2014 és un 0,6% més alt, si només un 0,6%, que el que hi havia fa 8 anys, el 2006, 168 euros més (26.996 €). Aquest és una situació desconeguda per tota la nostra generació que havíem viscut en un procés continuat de creixement econòmic.
Durant aquests anys l’Estat espanyol ha acumulat un dèficit públic de 568 mil milions d’euros. Això vol dir que de mitjana anualment durant els darrers 8 anys s’ha tingut un dèficit del 13,6% de la despesa pública. Qualsevol dels que som aquí, si a casa nostra gastéssim un 13,6% anual més d’allò que ingressem tindríem problemes molt seriosos que ben segur acabaríem traslladant als nostres fills i a les generacions futures. Ens trobem doncs davant d’un problema de gestió pressupostària irresponsable d’elevada magnitud.
El nivell de desigualtat econòmica de les famílies s’ha agreujat com no havíem conegut mai en tant poc temps. L’OCDE ha mostrat que si mesurem la desigualtat en els canvis en renda disponible, l’Estat Espanyol encapçala el conjunt dels 30 països, amb un fort diferencial.
La despesa sanitària per càpita pública a Catalunya el 2015, 1.120€ és equivalent a la del 2006, 1.118€.
És bo de saber que la satisfacció ciutadana amb el sistema sanitari públic ha crescut notablement, ha passat del 79% el 2006, al 88% el 2013. Aquest és un fet més que notable, que cal destacar .
I si ens fixem en els canvis en l’esperança de vida en bona salut entre 2005 i 2012 hem passat de 63 a 65,7 anys en els homes i de 60,6 anys a 66,1 per a les dones. La proporció d’anys viscuts en bona salut ha passat de 72 % a 77% a les dones i del 81 al 82% als homes. L’esperança de vida de les dones encapçala el ranking d’Europa. Aquest és un fet més que notable, un èxit ciutadà, dels seus hàbits i comportaments saludables, i del nostre sistema de salut. Aquest resultats no s’obtenen per l’atzar.
Malgrat tot això que us mostro, i que difícilment veureu reflectit acuradament als mitjans, el mantra que s’ha establert és exactament el contrari, el de les retallades i el seu efecte nociu per a la salut. Jo us parlaré d’una altra cosa avui, però volia deixar ben clar el context per evitar qualsevol confusió sobre on som.
Ens trobem davant d’un sistema de salut que assoleix uns resultats bons, més que notables amb els recursos que hi dediquem. L’excel.lent periodista Antoni Bassas ho recordava la setmana passada, deia: un país es pot definir per la seva llengua, la seva cultura, la seva història, però també pel funcionament dels serveis bàsics que presta als seus ciutadans. I això, la sanitat catalana és la joia de la corona: eficient, de qualitat i universal. Respon a un pacte social no escrit pel qual el 40% del pressupost de la Generalitat es gasta en sanitat.
I afegia: Qualsevol que hagi anat pel món, i no només per països més pobres que Catalunya, sinó també per països de la Unió Europea, reconeixerà que amb retallades o sense, en matèria de sanitat no sabem el que tenim. Centenars de milions de persones a tot el món donarien el que no tenen per poder portar a la butxaca una targeta que els cobrís com ens cobreix a nosaltres la nostra targeta sanitària.
Estic convençut que la majoria dels que som aquí compartim les seves paraules. Aleshores, podem preguntar-nos què justifica que la sanitat sigui motiu de tanta controvèrsia, que es neguin els fets i que se’n faci un ús partidari dels arguments polítics. Això té a veure amb diversos factors, però deixeu-me que en destaqui dos: “els mèdia” i “els marcs de referència”. Vivim en un temps on la política està segrestada pel que en Neil Postman titllava de “show business”. Aquest gran sociòleg ja traspassat, va escriure l’any 1985 un llibre premonitori molt recomanable titulat: “Divertim-nos fins a morir, el discurs públic a l’era del show business”.
Deia al final del llibre: El que jo suggereixo és el que deia també Aldous Huxley , estem en una cursa entre l'educació i el desastre, i necessitem entendre la política i l’epistemologia dels mitjans de comunicació. El que afligia a la gent del El món feliç no era que estiguessin rient en lloc de pensar, sino que no sabien de què estaven rient i perquè havien deixat de pensar”. Aquest és un text escrit abans de l’existència d’internet i les xarxes socials. No afegiré res més. La banalització de la cultura i de la política s’ha imposat i ens convé retornar a l’esperit crític fonamentat i al debat respectuós, aquell que ens fa progressar com societat i com a persones.
La segona qüestió que volia destacar prové de la ciència cognitiva, en concret del professor de Berkeley, George Lakoff i del seu llibre “No pensis en un elefant”. Diu: Els marcs de referència són estructures mentals que conformen la nostra manera de veure el món, conformen els objectius que ens proposem, els plans que fem, la nostra forma d’actuar i allò que compta com a resultat bo o dolent de les nostres accions. En política, els marcs conformen les nostres polítiques social i les institucions. Canviar els nostres marcs és canviar tot això. Els marcs de referència no poden veure’s ni sentir-se, formen part de l’inconscient cognitiu, estructures del nostre cervell a les que no podem accedir conscientment, però que coneixem per les seves conseqüències: la nostra forma de pensar i el que s’entén per sentit comú.
Segueixo els treballs de George Lakoff des de fa anys i estic convençut que ens pot proporcionar la clau per comprendre què està succeint en la política i la gestió sanitària: ens trobem davant un nou marc de referència que lluita amb el que hem conviscut durant molts anys i que ens mantenia en allò que els psicòlegs en diuen “zona de confort”.
***
Fa temps un periodista em preguntava, em deia Pere, què creus que necessita el sistema de salut català: més finançament i millor organització?. Jo li vaig dir que la resposta no era ni una cosa ni l’altra, sino totes dues. Ell sens dubte volia un titular, i això ja no hi cabia. Cal estar atent als falsos dilemes i no deixar-nos entabanar.
Necessitem més finançament si som capaços de demostrar quin és el valor marginal obtingut de cada euro addicional gastat. Altrament em resisteixo a assenyalar quin és el nivell de finançament necessari i acurat. Malgrat tot, ja sabem que el debat sanitari pivota massa sobre quants diners ens gastem i massa poc en què n’obtenim a canvi. Massa en el finançament i poc en l’organització.
Per altra banda, fa més de tres dècades que una Constitució va dir que els ciutadans erem iguals davant la llei, però en canvi podem observar que quan hi ha concert econòmic, uns ciutadans poden gastar en sanitat pública un 40% que nosaltres en el marc d’un mateix Estat de Dret. El que tenim des d’aleshores és un estat del revés, un nyap. En un estat del revés ningú no pot pensar seriosament en criteris objectius, ni fixar prioritats, primer cal posar-lo del dret. Això no ha estat possible des de fa molts, massa anys.
El 2004 vaig escriure un article a Annals de Medicina titulat: “D’on no n’hi ha no en pot rajar, repensant l’atenció i el finançament sanitari”. En bona part, som on érem aleshores, i el que vaig preveure, va succeïr. Ara bé, a data d’avui hi ha una gran diferència, la perspectiva d’un nou Estat de dret, un Estat de veritat que sigui capaç de donar resposta a les preferències ciutadanes. I ara també és el moment de recordar que cal desconfiar de venedors de fum, aquells que proposen polítiques socials sense finançament en un estat del revés. Siguem-ne conscients.
Per tant necessitem millor finançament en un marc on puguem prioritzar els recursos per assolir un valor més gran en salut, i això només serà possible en un marc polític de referència nou.
***
Però alhora necessitem millor organització, molt millor organització. I permeteu-me una nova autocita, aquesta vegada del 2001. En un article a la revista Fulls Econòmics del Sistema Sanitari, juntament amb l’amic Jordi Calsina, vam escriure un article titulat: “Més enllà de la separació de funcions: les organitzacions sanitàries integrades”. Fa quinze anys que alguns ja ens havíem adonat que calia canviar de marc de referència en l’aspecte organitzatiu. Han passat anys i ens hem mantingut en la “zona de confort” a la que em referia abans. Calia anar més enllà de la separació de funcions perquè alguns veiem que era un concepte difús, complicat de portar a terme a la pràctica en un entorn on la transferència de risc només s’aguanta sobre el paper. I proposavem les organitzacions sanitàries integrades en la mesura que capgirava la lògica de la compra de serveis pel compromís amb la salut de la comunitat per part de tots els proveïdors.
He estat seguint d’aprop l’esforç fet des de Palamós, als Serveis Sanitaris Integrats del Baix Empordà, enfocat cap una visió de servei integradora. No és per casualitat que un foraster distingit com en Tom Sharpe escrivia amb claredat al The Guardian sobre la qualitat de servei que hi va rebre. Més enllà d’aquesta anècdota, si em preguntessin per un model organitzatiu acurat seria aquest, evidentment com sempre millorable.
Tenim un sistema públic de salut amb unes característiques organitzatives singulars destacables, en citaré dues només. La primera és la planificació de recursos, el mapa sanitari, la condició prèvia a qualsevol desgavell inversor i a l’excés de capacitat instal.lada que acostuma a succeïr en entorns privats. La segona és la inexistència del pagament per acte mèdic, motiu de sobrediagnòstic i tractament a molts sistemes de salut. Aquells que encara l’apliquen lluiten per fugir-ne.
Tota organització descansa sobre tres pilars: l’assignació de drets de decisió i tasques, la compensació de l’esforç i l’avaluació del rendiment. Les decisions a les organitzacions sanitàries integrades tenen tres nivells: governança, gestió i decisió clínica. Els drets de propietat són els que assenyalen qui ha d’assumir la funció de govern de les institucions. La governança de l’organització s’entén com el conjunt de mecanismes de control que s’adopten per tal que els conflictes d’interès representin una pèrdua de valor. Aquí cal assenyalar que la perspectiva de valor és social (no és el cas del valor per l’accionista a una empresa privada) i aquesta perspectiva social apunta a una responsabilitat envers la comunitat.
L’exercici responsable de la governança de les organitzacions ha estat possiblement la peça més oblidada de l’engranatge del sistema públic de salut. Algunes de les controvèrsies del moment ens les hauríem pogut estalviar si haguéssim dedicat més esforços a estructurar la funció de governança. Com sempre generalitzar té riscos, i per tant hi ha hagut casos exemplars de governança però que al meu entendre han estat aïllats.
Una condició inicial per a una bona governança és que la selecció de membres del consell d’administració s’enfoqui cap a les capacitats i el talent, i eviti al màxim determinats conflictes d’interès. En aquest sentit, sóc de l’opinió que a les empreses convé representants que vetllin pels resultats en salut exigint l’estricte compliment pressupostari i evitar conflictes d’interès per part dels directius. Si es tracta d’una empresa pública, aleshores cal evitar que “el client”- “el finançador” segui al consell, i en canvi cal que la representació del propietari últim que és Economia resti garantida.
Cal tenir present doncs la separació entre el que és la propietat dels actius públics que depenen al final d’Economia, i la gestió dels serveis que correspon a l’empresa a qui s’assignen com a concessió. En el cas que els actius siguin privats no lucratius, el compromís en una bona governança obliga a vetllar igualment per als objectius finals de creació de valor.
La tasca dels consellers ha de tenir un caràcter professional, l’exigència i responsabilitat ha de ser màxima. Al nostre entorn, això no s’assoleix en un entorn voluntarista com podíem imaginar fa dècades. Si volem un esforç acurat cal compensar-lo acuradament tant a les empreses públiques com a les no lucratives.
Com podeu imaginar, tractar del tema de governança ens portaria a una conferència sencera i per tant no m’estendré més en això.
***
Els drets de decisió sobre la gestió provenen de l’encàrrec que des del govern de l’empresa es fa als màxims directius i per tant són ells qui decideixen quin és el nivell de descentralització posterior de les decisions i tasques a dur a terme. I quan arribem aquí cal recordar les singularitats de l’entorn sanitari. En Jeffrey Harris, economista i metge, professor del MIT i internista al Hospital General de Massachussets va escriure l’any 1977 un extraordinari article titulat: “L’organització interna dels hospitals, algunes implicacions econòmiques”. He de confesar que va ser un dels primers articles d’economia de la salut que vaig llegir i que em va impactar. Però no tant sols a mi, és un dels articles més referenciats que hi ha a data d’avui. Essencialment en Jeffrey Harris va dir en altres paraules, algunes coses que sabem els que hem estat gerents d’hospital. Ell suggeria que l’hospital en realitat són dues empreses: l’administrativa i la mèdica. En aquesta organització dual hi ha un conjunt de regles implícites d’assignació de recursos. La controvèrsia es produeix quan la demanda mèdica supera la capacitat oferta per l’administrativa. Ens enfoquem massa a analitzar la part administrativa i no tant a la mèdica. I acabava assenyalant que cal una nova organització interna dels hospitals.
Ara si hagués de reescriure l’article ben segur que aniria més enllà dels hospitals i pensaria en organitzacions sanitàries integrades. Considero que en Harris va encertar en el diagnòstic però es va quedar curt en la teràpia, es va quedar a mitges. Cal repensar molt seriosament la posició dels metges dins l’organització sanitària. Estic convençut que l’encaix actual grinyola força, i les propostes per avançar són limitades. Després d’observar models alternatius, he arribat al convenciment que la relació laboral de la professió mèdica dins un conveni col.lectiu difícilment encaixa amb la realitat de la tasca, el talent i els resultats que se n’esperen. Si dins la relació laboral en tinc dubtes, imagineu els que tindré si hi ha una atribució funcionarial vitalícia, en propietat, com en diuen. A data d’avui encara tinc pendent de trobar algú que em justifiqui que un metge ha de ser funcionari amb un argument convincent.
Per tal d’enfocar una visió alternativa, cal comprendre la professió mèdica en el marc organitzatiu del sistema de salut amb les coordenades inherents del professionalisme.
Cal ser precisos en el que estem parlant. Entenc el professionalisme més enllà de l’autonomia estricta i esbiaxada que alguns defensen. Per professionalisme vull dir: (1) Altruïsme, en cas de conflicte d’interès entre interessos professionals i els dels pacients, cal decantar-se en favor dels pacients, (2) un compromís en la millora, els professionals han d’actualitzar-se en el nou coneixement i la seva incorporació a la pràctica (3) revisió entre col.legues, els metges han de ser capaços de supervisar el treball dels col.legues, per protegir els pacients i (4) els metges han d’incorporar el criteri d’eficiència social a les decisions clíniques.
És aquí on l’argument de l’organització dual d’en Harris em sembla oportuna. Què succeiria si en el marc d’una organització sanitària integrada o d’una regió sanitària, s’establís una societat professional que contracta exclusivament realitzar l’activitat dins els seus centres?. Aleshores, tindríem l’organització dual formalitzada, la societat professional rebria els seus ingressos en un pagament capitatiu anual, part del capitatiu total que reb l’organització sanitària integrada, qui alhora mantindria la seva relació laboral per als altres llocs de treball. La societat professional contractaria metges i els assignaria llocs de treball amb salaris competitius, que més enllà de la base, es compensés per la qualitat clínica i satisfacció. L’organització sanitària integrada compartiria informació amb la societat professional per avaluar els resultats en salut.
I un pot dir, això existeix?. És el cas d’algunes organitzacions no lucratives com Group Health o Kaiser Permanente. Més aprop també tenim exemples parcials. Estic convençut que el model de relació actual està caducat i que això que proposo necessita calibratge fi, en termes legals i d’avaluació de cada context. Cal tenir present a més, que seguir com ho tenim ara consolida una altra realitat que també coneixem prou bé, la pràctica dual públic-privada, la pluriocupació.
Si pensem en una integració assistencial exitosa, ens cal que la coordinació i motivació en l’àmbit clínic sigui màxima. A l’actualitat, molts dels avenços obtinguts han tingut relació amb la capacitat de lideratge i la cultura organitzativa, malgrat que els incentius explícits han estat escassos. La prova definitiva que pot arribar-se més enllà en la integració és quan els professionals s’impliquen perquè més enllà dels atributs del professionalisme, senten que el seu esforç es veu compensat i respectat. Molt sovint, la segona qüestió pren més importància que la primera, vull dir que el respecte ocupa una posició superior a la compensació material. Valorar el treball ben fet, reconèixer-lo, esdevé fonamental en l’entorn professional. En això, la societat professional és capaç de fer-ho millor que tal com ho fa la part administrativa de l’organització avui en dia.
L’atenció centrada en la persona fruit del treball professional en equip ha de focalitzar a presa de decisions. Segurament aquesta atenció haurà d’anar acompanyada d’una petita empenta, el nudging que diu Cass Sunstein. Aquells que vau sentir el meu discurs el desembre passat a la sessió sobre el Pla de Salut ja sabeu al que em refereixo. Altrament, el podeu trobar en el meu blog, Econsalut.
***
Fins aquí sobre drets de decisió i incentius. Ens resta un capítol fonamental sobre avaluació dels resultats, el tercer fonament de l’organització. Recordeu allò de “només es gestiona allò que és mesura”, i jo hi afegiria, que en algunes vegades ni així. El sector salut disposa avui d’una quantitat extraordinària de dades que permeten mostrar-ne els resultats. Hi ha més dades que la capacitat cognitiva per comprendre el que diuen. L’exercici de transparència des de la Central de Resultats hi ajuda encara més. La qüestió fonamental no és tenir dades, és comprendre quin impacte poden tenir, com fan canviar les decisions i la pràctica. I per això necessitem lligar una vegada més amb els incentius. Si no som capaços de donar senyals que cal un aprenentatge i millora continuada en la línia dels capdavanters en excel.lència, pot passar que l’exercici de transparència no tingui impacte. Les implicacions per tant són de cadascú, cada òrgan de govern, cada directiu, cada clínic. Tothom hi té una part en la tasca de transformar l’avaluació dels resultats en millora continuada.
Tot el que he estat assenyalant fins ara es troba en un entorn determinat, que és el de la regulació, de la tecnologia i dels mercats. Hem de comprendre i fer que aquest entorn ajudi a la transformació organitzativa. En l’aspecte regulatori, hem viscut sovint amb una ficció que teníem competències plenes en sanitat. Sabem que la regulació laboral, la regulació professional, i tantes altres s’escapen de la nostra capacitat de decisió. És més, limiten seriosament els possibles avenços que caldrien per situar l’organització sanitària al segle XXI. Un Estat nou ha de prendre en consideració molt seriosament aquestes qüestions.
La tecnologia ens podria ocupar molta estona i només hi faré una breu referència. Estem assistint a un canvi profund en la “funció de producció de salut”. El darrer llibre del cardiòleg Eric Topol es titula “El pacient t’atendrà”, vol assenyalar les noves capacitats de decisió dels pacients amb la seva malaltia. Evidentment es tracta d’una provocació, en la mesura que un va avançant en el llibre, explica la importància de la professió mèdica davant la nova complexitat d’informació i coneixement ingent. La medicina estratificada o de precisió està començant i no podem restar-ne al marge, la tenim entre nosaltres i cal que ens preguntem si estem disposats a que sigui la tecnologia la que canviï les organitzacions o si som nosaltres els que hem de comandar aquest canvi des de les pròpies organitzacions. Personalment crec que ens cal aplicar-nos seriosament per identificar quin és el millor model organitzatiu per a la nova medicina, abans que la nova medicina ens hagi condicionat a tots plegats. Hi som a temps, però anem endarrerits. Per ara, sóc incapaç de veure cap reflexió profunda en aquest sentit aquí aprop.
Els mercats és una paraula que desperta passió en alguns, aquells que hi posen connotacions morals. Per als economistes és tant sols un lloc on es troba el que compra i el que ven, l’oferta i la demanda. I així tenim, mercats de treball, mercats de productes i serveis, mercats de capital. Voldria fer esment del mercat de treball de directius. Captar i retenir el més gran talent ha de ser un objectiu clar del sistema de salut i més en concret pels òrgans de govern. Hem sofert una forta erosió, fruit de la interferència polititzada en la presa de decisions directives i també d’una pèrdua de salaris competitius. Aquest fet dissuadeix determinat talent i finalment tots hi perdem. La reflexió seriosa obliga a que els òrgans de govern facin el seu paper per cercar el talent i s’eviti completament altra tipus d’interferència.
Fins ara he parlat del repte organitzatiu en la provisió dels serveis. Seria un error, oblidar que convé un canvi organitzatiu profund en el nivell del parlament i del govern. Algunes de les dificultats que observem, sorgeixen del trasllat de problemes en cascada cap avall. La forma com s’organitza la presa de decisions col.lectives en un parlament em preocupa perquè estem davant d’un model desfassat. La “funció de producció” de lleis i de controlar el govern actual és lluny de ser la més eficient. Només cal observar el butlletí del parlament per comprendre com es confon allò que és política i el que és gestió i que correspon als órgans de govern. I aquesta confusió és deliberada per tal d’obtenir-ne rèdits personals i de partit, titulars als mitjans que apareixen sovint volgudament distorsionats. Alhora el govern necessita repensar la seva “funció de producció”, cercar la simplificació administrativa i concentrar-se en nous mecanismes de coordinació i incentius més efectius que els actuals.
Aquí voldria assenyalar la importància dels sistemes de pagament i de la seguretat jurídica a les empreses públiques. Les formes de compensació a les organitzacions sanitàries integrades i dins d’elles a cada proveïdor són un element cabdal de disseny organitzatiu. Però alhora els sistemes d’incentius ha de preservar determinats principis. El més important de tots és que ha de garantir que el rescat dels ineficients no surti de franc. És allò que els economistes en diem moral hazard. Quan hi ha una cobertura última de qualsevol desgavell financer, sense cap responsabilitat assignada, aleshores hi ha un incentiu al dèficit. O vist d’una altra manera, quan aquells que són molt eficients, cada vegada s’els augmenta més el nivell d’exigència, i no tenen contrapartida favorable aleshores el sistema esdevé pervers (en economia en diem efecte ratchet). Tots sabem que tenim exemples del primer cas i del segon. Estic convençut que us venen al cap. I això no és admissible i ha durat massa anys. Ens ha afeblit el sistema.
El sistema de pagament ha de ser capaç d’aliniar les decisions i comportaments de tots els actors cap un objectiu de salut col.lectiva. Dit altrament, cal contractar la millora de la salut poblacional. Personalment em preocupa la proposta actual, perquè no observo que els comportaments i decisions dels actors es puguin aliniar convenientment. És una proposta difusa, complexa, però ara no puc entrar en més detalls.
El govern ha de ser capaç de limitar la incertesa del model jurídic de les empreses públiques. L’impacte de les normes comptables europees SEC-2010 ha estat enorme. Mai no hauria pogut imaginar que la comptabilitat fos capaç de canviar un model sanitari. I ha estat així. I això no s’ha acabat. La directiva europea sobre contractació pública del 2014, sitúa a abril 2016 com el moment de l’aplicació generalitzada de concursos. Un fet que ha aixecat profunda preocupació a Gran Bretanya, fins el punt que els laboristes han dit que demanaran l’exempció si guanyen les eleccions avui.
Algunes de les qüestions que assenyalo, són abordables des d’un Estat nou, d’altres són possibles avui. Les més crucials es refereixen estrictament a un Estat nou, i esdevé una condició necessària per a poder avançar.
Condició necessària però no suficient, que diríem. Perquè ens cal consens. Ens cal consens polític, professional i ciutadà. Ho dic senzillament com una observació que sorgeix dels sistemes sanitaris d’èxit, aquells on el consens és ampli. Sabeu que em va correspondre de coordinar el Pacte Nacional de Salut. I voldria assenyalar-vos que aquesta va ser una història d’èxit, si, una història d’èxit. Molts es van dedicar a explicar el contrari i van reeixir en l’intent. Va ser d’èxit perquè aquells que van desertar no van mostrar un argument convincent dels motius de la fugida i la majoria d’actors van mantenir-se ferms. Mireu, uns es van retirar per temes que no havien estat tractats, uns altres per acords que mai no es van prendre, fins i tot fa unes setmanes ho tornava a llegir astorat a la premsa. Va ser un èxit perquè totes les organitzacions presents, excepte una patronal, els sindicats i els partits que no donen suport al govern se’n van desentendre i excepcionalment només algú va oferir un argument fonamentat. Tenim un problema de responsabilitat, participació i representativitat. Cal admetre-ho i ens cal resoldre’l per tal que el consens sigui possible quan abans millor.
Donar resposta als reptes organitzatius que he esmentat requereix un consens profund i ens cal llaurar el terreny per tal que això sigui novament possible ben aviat.
La Unió va tenir un paper destacat en el marc del Pacte Nacional de Salut, i us vull agrair sincerament la vostra contribució. Encara que us pugui semblar rar, estic convençut que en algun moment reprendrem la tasca i serem capaços d’anar més enllà.
Arribats aquí algú em diria, Pere, no has parlat de privatització. Us puc dir que no puc parlar d’allò que no existeix. En economia privatitzar significa vendre els actius públics a empreses privades, però no cal anar a l’economia, només mireu la wikipedia. I com que això no s’ha produït, ni intueixo que es produeixi, aleshores és irrellevant. En George Lakoff, el del llibre “No pensis en un elefant”, em diria: Pere has caigut a la trampa. Quan dius que no en parles de privatització, ja n’estàs parlant. La supressió del terme privatització en aquest moment en el nostre cervell esdevé impossible. Tots hi esteu pensant. Hi ha un problema d’engany i segrest interessat de les paraules per a un interès particular que condiciona la percepció general de la població i hem de ser capaços de pensar críticament en tot moment i no caure en els paranys cognitius que ens posen al davant.
El repte organitzatiu que tenim davant va més enllà del sistema de salut. El parlament ha de confluir en un debat respectuós, profund, fonamentat, que busqui el consens i eviti la polarització; el govern ha de captar el més gran talent per a una regulació i gestió del conjunt del sistema; les organitzacions han de donar resposta a l’atenció de qualitat amb un nou marc de referència; els clínics han d’encaixar a l’organització guiats pel professionalisme; els ciutadans han d’assumir la responsabilitat davant la seva salut i fer sentir la seva veu per tal de contribuir a la millora del sistema.
Aquesta conferència ja la podeu trobar al meu blog: econsalut, que precisament ara s’acaba de penjar.
***
El món del jazz va tenir un gran clarinetista i director d’orquestra, l’Artie Shaw aquell que va popularitzar el “Beguin the beguine”. El vam tenir uns anys vivint ben aprop, a Begur. Tenia molt bon gust i sabia on s’havia d’anar els anys 50. El títol del documental on s’evocava la seva vida es titulava “Temps és tot el que tens”. Toca doncs aprofitar l’oportunitat, el moment.
Moltes gràcies. 

Referències
http://www.datosmacro.com/pib/espana-comunidades-autonomas/cataluna
http://catsalut.gencat.cat/web/.content/minisite/catsalut/coneix_catsalut/informacio_economica/documents/arxius/despesa_sanitaria.pdf
http://www.ara.cat/firmes/antoni_bassas/Protegim-sanitat-catalana-Leditorial-Bassas_0_1348065333.html
http://webs.academia.cat/pages/academ/vidaacad/publica/Annals/2004/A4/debat2.htm
http://www.mit.edu/people/jeffrey/Harris_Internal_Org_Hospitals_Bell_J_1977.pdf
http://pubs.aeaweb.org/doi/pdfplus/10.1257/jep.21.4.135






20 d’abril 2025

L'accés als serveis d'atenció a la dependència

The Care Dividend: Why and How Countries Should Invest in Long-Term Care

Resum del llibre amb IA

El llibre "The Care Dividend: Why and How Countries Should Invest in Long-Term Care", editat per Jonathan Cylus, George Wharton, Ludovico Carrino, Stefania Ilinca i Manfred Huber, i publicat en accés lliure per Cambridge University Press en col·laboració amb l'Observatori Europeu de Sistemes i Polítiques de Salut el 2025, argumenta la importància i els motius pels quals els països haurien d'invertir en cures de llarga durada.

El llibre està estructurat en dues parts:

  • Part 1 (capítols 2-5): Estableix el context i la motivació del llibre i explora "què funciona" en el disseny de sistemes i serveis de cures de llarga durada.
  • Part 2 (capítols 6-10): Defensa la inversió en sistemes de cures de llarga durada sòlids.
  • Capítol 1: Introducció

    Aquest capítol estableix el context i la motivació del llibre, argumentant la necessitat d'invertir en sistemes de cures de llarga durada forts. Amb la demografia impulsant una creixent demanda de cures, els responsables polítics han de repensar les combinacions de cures i invertir en una força laboral formal i informal sostenible i d'alta qualitat per a les properes dècades. El capítol proporciona una visió general de l'estructura del volum, dividint-lo en dues parts: la primera (capítols 2-5) estableix el context i explora "què funciona" en el disseny de sistemes i serveis de cures de llarga durada, mentre que la segona part (capítols 6-10) defensa la inversió en sistemes sòlids de cures de llarga durada i conclou amb un capítol que reuneix els arguments. Es subratlla que els governs han d'invertir en elements sinèrgics clau com la governança, el lliurament de serveis, el finançament, la infraestructura (incloent sistemes d'informació) i la força laboral de cures per assolir els objectius d'un bon sistema de cures de llarga durada. Aquest sistema necessita una governança sòlida per coordinar les parts interessades multisectorials i els mecanismes de rendició de comptes, així com legislació per millorar la transparència, la igualtat i l'eficàcia de l'accés als serveis i la qualitat de l'atenció. També requereix definicions clares dels tipus de serveis, condicions d'elegibilitat basades en les necessitats dels sol·licitants i un procés establert de gestió de la qualitat. A més, ha de ser financierament sostenible, tenir infraestructura i donar suport als treballadors de cures formals i als cuidadors informals.

    Capítol 2: Factors històrics i futurs de la demanda de cures de llarga durada

    Aquest capítol explora els factors que impulsen la demanda de cures de llarga durada, tant en el passat com en el futur. Inicialment, es discuteixen les teories establertes que intenten explicar per què la gent utilitza les cures o com tria entre diferents fonts de cures, proporcionant un "full de ruta" útil per a la investigació empírica. Les seccions següents revisen l'evidència empírica sobre els factors clau de la demanda de cures de llarga durada, centrant-se en la mesura en què diferents factors s'associen amb la demanda de cures, com han canviat en el passat i quins podrien ser els seus impactes en el futur. Es destaca que la capacitat funcional per realitzar activitats de la vida diària (ADL), com menjar, banyar-se, vestir-se, utilitzar el vàter, moure's i la continència, és una de les mesures més comunes de la discapacitat funcional i les necessitats de cures de llarga durada. També es considera la capacitat funcional per realitzar activitats instrumentals de la vida diària (IADL), que se centren en les tasques domèstiques. A més de la capacitat funcional, s'ha reconegut cada vegada més que l'aparició de malalties mentals o deteriorament cognitiu pot desencadenar necessitats de cures de llarga durada. El capítol examina la importància conjunta i relativa dels factors de demanda, utilitzant dades empíriques per determinar si s'han considerat tots els factors principals i per identificar l'estructura i la jerarquia d'aquests factors. Finalment, es revisa la recerca existent sobre les projeccions de la demanda de cures de llarga durada i es conclou amb una discussió centrada en les implicacions polítiques. S'observa que factors com l'edat, el gènere, l'estat civil, viure amb fills, el nombre de limitacions funcionals, viure amb demència, l'educació, la tinença d'habitatge i la renda equivalitzada són factors importants de la demanda.

    Capítol 3: Qui hauria de ser elegible per a les cures de llarga durada en la vellesa? Compromisos polítics i implicacions per a la cobertura, l'equitat i el benestar

    Aquest capítol aborda el repte polític de definir la necessitat de cures de llarga durada. Explora com els països d'Europa realitzen l'avaluació de les necessitats de cures de llarga durada, destacant les seves diferències i les implicacions per a les persones que necessiten atenció. Es proporciona un examen de les complexitats de mesurar la necessitat de cures de llarga durada, introduint conceptes de discapacitat, dependència, fragilitat i independència, i explorant com s'operacionalitzen aquests conceptes en les avaluacions de necessitats. El capítol també analitza la qüestió de si la disponibilitat de cures informals s'hauria de tenir en compte en les avaluacions de necessitats, examinant els sistemes "carer-blind" (que no consideren la disponibilitat de cures informals) i "carer-sighted" (que sí que ho fan). S'examinen els efectes de diferents regles d'elegibilitat sobre les taxes de cobertura en una població i les seves implicacions per a la intensitat de la cobertura. A més, s'explora el paper de la comprovació de recursos (means testing) per determinar l'elegibilitat i es discuteixen les implicacions de les diferències en les regles d'elegibilitat sobre la utilització de les cures i el benestar de les persones grans. El capítol conclou que les regles d'elegibilitat tenen enormes implicacions per al nivell de cobertura dels sistemes de cures de llarga durada i poden reflectir un enfocament polític en les etapes inicials de les limitacions o en nivells molt avançats de declivi funcional. L'apèndix inclou una revisió de les avaluacions de necessitats i les regles d'elegibilitat utilitzades als estats membres de la UE i als països de l'OCDE.

    Capítol 4: Com han configurat els països l'accés als serveis de cures de llarga durada?

    Aquest capítol se centra en les diverses maneres en què els països han organitzat i estructurat el lliurament dels serveis de cures de llarga durada. Explora diferents models i enfocaments, destacant el paper tant del sector públic com del privat en la provisió d'aquests serveis. Es posa èmfasi en la tendència creixent cap a la desinstitucionalització, amb un major focus en les opcions de cures basades en la comunitat i a la llar. El capítol subratlla la importància d'una bona governança per coordinar les múltiples parts interessades i garantir la rendició de comptes dins del sistema de CLD, així com la necessitat d'infraestructura, inclosos els sistemes d'informació integrats. S'analitzen estudis de cas de diversos països (Alemanya, Japó, Noruega, Romania i Suècia) per il·lustrar diferents configuracions de lliurament de serveis, que difereixen en com estan organitzats els seus sistemes, les tendències demogràfiques, els nivells de despesa i el nivell d'institucionalització. El capítol també destaca la rehabilitació (reablement) com una àrea prioritària creixent en alguns països i aborda els desafiaments i el creixement de les opcions de cures basades en la comunitat. Finalment, es destil·len quatre lliçons principals: la desinstitucionalització requereix construir solucions de cures comunitàries i invertir en serveis de suport per als cuidadors informals; cal una economia mixta de provisió de cures; la garantia de la qualitat és crucial; i la provisió integrada de cures té potencial per millorar els resultats. Es menciona que la tendència cap a la mercantilització és un altre aspecte significatiu en el desenvolupament dels sistemes de cures de llarga durada.

    Capítol 4: Com han configurat els països el lliurament de serveis de cures de llarga durada?

    Aquest capítol se centra en les diverses maneres en què els països han organitzat i estructurat el lliurament dels serveis de cures de llarga durada (CLD). S'exploren diferents models i enfocaments, destacant el paper tant del sector públic com del privat en la provisió d'aquests serveis. Es posa èmfasi en la tendència creixent cap a la desinstitucionalització, amb un major focus en les opcions de cures basades en la comunitat i a la llar.

    El capítol subratlla la importància d'una bona governança per coordinar les múltiples parts interessades i garantir la rendició de comptes dins del sistema de CLD. També es discuteixen les necessitats d'infraestructura, inclosos els sistemes d'informació integrats.

    S'analitzen estudis de cas de diversos països, com el Japó, Romania i Suècia, per il·lustrar diferents configuracions de lliurament de serveis, des de sistemes altament centralitzats fins a models més descentralitzats. Es menciona la rehabilitació (reablement) com una àrea prioritària creixent en alguns països, amb l'objectiu de millorar la independència de les persones i reduir la seva necessitat de serveis a llarg termini. Finalment, el capítol aborda els desafiaments i el creixement de les opcions de cures basades en la comunitat, inclosos els proveïdors de propietat pública i privada.

    Capítol 5: Finançament de les cures de llarga durada

    Aquest capítol aborda els aspectes crucials del finançament dels sistemes de cures de llarga durada . S'exploren diversos mecanismes de finançament, incloent el finançament públic (mitjançant impostos i assegurances socials) , el finançament privat (pagaments directes, assegurances i recursos en espècie) i el finançament benèfic .

    Es discuteix la divisió de responsabilitats financeres entre els individus, les famílies i l'estat. S'examinen els mecanismes de control de costos, com els criteris d'elegibilitat i els copagaments .

    Es presenten estudis de cas sobre el finançament en països com la Xina , Dinamarca , Anglaterra , Índia , Jamaica , Japó i els Estats Units . Es destaca els riscos financers als quals s'enfronten les persones i el paper de les assegurances privades de cures de llarga durada. També s'analitza la relació entre el finançament de les CLD i el sistema de salut . Finalment, el capítol aborda els impactes del subfinançament i la importància de la voluntat política .

    Capítol 6: Com han treballat els països per millorar la qualitat?

    Aquest capítol se centra en les estratègies per assegurar i millorar la qualitat de les cures de llarga durada . Es discuteixen diferents conceptualitzacions de la qualitat, basant-se en les dimensions de l'OCDE i el marc de Donabedian (estructura, procés, resultat).

    S'examinen les estratègies de millora de la qualitat a nivell individual, d'organització proveïdora de cures i de sistema de cures. Això inclou temes com l'apoderament dels usuaris de cures , la professionalització de la força laboral , el canvi de cultura de les cures institucionals i el paper de la tecnologia .

    Es discuteixen la gestió i la supervisió de la qualitat, incloses les inspeccions, la publicació d'informes i la normalització . S'analitza l'impacte dels mecanismes de mercat i els processos de contractació en la qualitat . Finalment, s'emfatitza la importància de la recerca comparativa i de superar les barreres lingüístiques en la comunitat internacional de cures de llarga durada.

    Capítol 7: Millora un millor accés a les cures de llarga durada els resultats del sistema de salut?

    Aquest capítol investiga la relació entre l'accés a les cures de llarga durada i els resultats del sistema de salut en general . S'examina l'impacte de les CLD en els ingressos i reingressos hospitalaris, la utilització de l'atenció primària i les despeses generals de salut.

    Es discuteix el concepte de cures integrades com una manera de millorar els resultats i l'eficiència. Es presenten exemples de models de cures integrades. El capítol reconeix els desafiaments per establir un vincle causal clar a causa de la complexitat dels sistemes de cures i les limitacions de dades.

    Es destaca el potencial de les cures a la llar per reduir la utilització de l'atenció secundària, tot i que les proves són heterogènies. Finalment, s'exploren diferents nivells d'integració: macro, meso i micro.

    Capítol 8: Compartint la càrrega

    Aquest capítol se centra en la càrrega financera de les cures de llarga durada i com es comparteix entre els individus, les famílies i l'estat . S'examinen els pagaments directes (OOP) per als serveis de cures de llarga durada, tant per a les cures a la llar com per a les cures residencials .

    S'analitza la distribució dels pagaments directes per quartils d'ingressos i el concepte de pagaments catastròfics. S'investiga l'impacte financer de les cures informals en les famílies, incloent l'empobriment i la reducció de la participació en el mercat laboral.

    Es discuteixen els pagaments directes relacionats amb els ingressos i amb els actius i les seves implicacions per a l'equitat . Es considera les contribucions de les parelles, els fills adults i altres membres de la família. Finalment, es destaca la manca de definicions acordades internacionalment i la diversitat de sistemes com a desafiaments per comparar els pagaments directes entre països i es conclou amb implicacions polítiques per garantir la protecció financera i una distribució equitativa de la càrrega de les cures de llarga durada ..
  • Capítol 9: Un sistema de cures de llarga durada sòlid beneficia el benestar social? escrit per Hee-Kang Kim. Aquest capítol explora com un sistema de cures de llarga durada sòlid pot contribuir a mitigar el cercle viciós de les desigualtats en la cura, fomentar la creació de xarxes i la solidaritat social, i millorar la capacitat de la societat per abordar problemes socials urgents i promoure un canvi social més ampli.
  • Capítol 10: Un sistema de cures de llarga durada sòlid és necessari per al creixement econòmic escrit per Katherine Swartz. Aquest capítol argumenta que la inversió en cures de llarga durada no és només una despesa social, sinó una inversió que pot estimular el creixement econòmic . Això es deu, en part, a l'alliberament de cuidadors informals (majoritàriament dones) per participar en la força laboral i a la creació d'un sector formal de cures de llarga durada que pot ser innovador i productiu .
  • Capítol 11: Conclusió: Cap a una cura de llarga durada universal i d'alta qualitat: canviant la narrativa escrit per Stefania Ilinca, Ludovico Carrino, Jonathan Cylus, George Wharton, Manfred Huber i Sarah Louise Barber. Aquest capítol final reuneix els arguments presentats al llarg del llibre i proposa un canvi en la narrativa cap a la consideració de les cures de llarga durada com una inversió essencial per a les societats que envelleixen, destacant els avantatges socials i econòmics d'un sistema universal i d'alta qualitat .

El llibre està dirigit a responsables polítics, investigadors, professionals de la salut i defensors, però també és un recurs valuós per a qualsevol persona interessada en la construcció de sistemes de cures de llarga durada sòlids. Tot i que se centra principalment en països d'ingressos alts, els principis i les idees compartides es poden adaptar i aplicar a diversos contextos socioeconòmics.

La definició de cures de llarga durada utilitzada en aquest llibre generalment no inclou l'atenció "post-aguda" (teràpia física i ocupacional, cures d'infermeria especialitzades a curt termini per a la recuperació d'incidents mèdics aguts). El llibre se centra principalment en les necessitats de cures de llarga durada per a les poblacions a mesura que envelleixen i afronten un declivi funcional, tot i que reconeix que qualsevol persona amb limitacions en les seves capacitats funcionals, independentment de l'edat, pot requerir cures de llarga durada.





02 de gener 2011

Una imatge val més...

...que mil paraules, diuen. Ara bé posem-ho en context. En el context d'aquest blog. El diagnòstic per la imatge ha estat un més dels àmbits de canvi radical en medicina. L'ús generalitzat de determinades exploracions ha representat millores diagnòstiques substancials i alhora ha comportat excessos per utilització inacurada.
Sabem que l'oferta indueix demanda, però depèn també d'altres factors. Fins demà dia 3 podeu consultar en obert els papers de desembre de Health Affairs sobre diagnòstic per la imatge. Als Estats Units la pràctica de l'autoderivació acaba en que el 74% de les proves de radiodiagnòstic es fan en una consulta propietat del mateix metge!. Malgrat les lleis prohibeixen les autoderivacions "interessades" resulta que després les accepten si es fan a la consulta del metge, una hipocresia legal com un cabàs!. Ho trobareu a "The Practice Of Imaging Self-Referral Doesn’t Produce Much One-Stop Service". I si no n'hi ha prou, els autors encara demanen que es liberalitzi allò que no és radiodiagnòstic perquè afecta només al 14%, TAC i altres. Vist amb les nostres ulls és un disbarat acumulatiu. Els altres dos articles mostren com aquest sistema acaba en excés d'inversió i en atenció inacurada i de baixa qualitat.
Totes aquestes són les petites coses que fan pensar que una oferta sense planificació resulta en desequilibris notables. A Catalunya s'acaba de publicar el document sobre criteris de planificació en diagnòstic per la imatge. Podeu valorar-ho vosaltres mateixos. TAC a 30 minuts d'isocrona, ressonància a 60 minuts. El rendiment òptim de les instal.lacions interessaria conèixer-lo no tant en el volum de proves i més en el que aporten. Potser fixant-nos en el "rendiment" hauriem de posar límits, és a dir a partir del punt on hi ha rendiments decreixents per excés de radiació. Aquest també seria un criteri de planificació, però no se'n parla.

PS. Per cert,  potser també hauria de preocupar l'impacte de l'autoderivació en l'àmbit de la medicina privada d'aquí