04 de gener 2026

Redefinint l'obesitat (2)

Adelgazar a cualquier precio 

El llibre "Adelgazar a cualquier precio" de Johann Hari és una exploració profunda dels nous fàrmacs per a aprimar com l'Ozempic, combinant la seva experiència personal, la investigació científica sobre l'obesitat i els efectes de la indústria alimentària.

Context i Motivació

L'autor, Johann Hari, explica que va començar a utilitzar Ozempic després de constatar el seu propi problema de pes i salut, i en veure que molta gent en la seva esfera social s'havia aprimat ràpidament gràcies a aquests fàrmacs. Aquesta decisió va ser profundament influenciada per la mort prematura de la seva amiga Hannah, que va morir als quaranta anys a causa de complicacions relacionades amb l'obesitat,. Hari es va adonar que la seva pròpia salut estava en perill a causa del seu IMC (índex de massa corporal) i els antecedents familiars de malalties cardíaques.

El Mecanisme dels Fàrmacs (Capítol 1)

L'Ozempic (semaglutida) i els seus successors (com el Mounjaro) funcionen manipulant l'hormona pèptid similar al glucagó tipus 1 (GLP-1), que es troba a l'intestí i al cervell,. El descobriment es remunta als anys 80, quan es va identificar que el GLP-1 estimulava la creació d'insulina. Un descobriment clau va ser que el verí del monstre de Gila contenia una versió de GLP-1 que durava hores en el cos, a diferència de la versió humana, que es degrada en minuts. Això va permetre a les farmacèutiques crear agonistes del GLP-1 (com el Wegovy) que romanen actius durant tota una setmana. Aquests fàrmacs no només ajuden a controlar la diabetis, sinó que provoquen una pèrdua de pes mitjana del 15% en adults obesos.

Hari experimenta directament els efectes: una reducció del 80% de la gana i un sentit de sacietat extrema que fa que la ingesta de grans quantitats de menjar sigui "inassumible".

Les Causes de l'Obesitat (Capítols 2 i 3)

El llibre subratlla que l'augment de l'obesitat des dels anys 70 no es deu a un canvi genètic ni a una pèrdua de "força de voluntat", sinó a la transformació radical del sistema alimentari.

  1. Menjar Ultraprocessat: L'obesitat és un "problema artificial" causat per aliments d'alta densitat energètica que normalment no existeixen a la natura. Aquests aliments, sovint anomenats "menjar Frankenstein", estan dissenyats per ser altament addictius mitjançant combinacions perfectes de sucre, greix i sal.
  2. Erosió de la Sacietat: Aquest tipus de menjar processat erosiona sistemàticament la sensació de sacietat de set maneres, incloent-hi el fet que es mastega menys (el fre contra l'excés de menjar),, el xoc entre els nivells de sucre en sang, i la manca de proteïnes i fibra, que fa que el cos ens demani menjar més per obtenir els nutrients essencials.
  3. El Cas del Cheesecake Park: Els experiments amb rates (al "Cheesecake Park") demostren que, un cop exposades a dietes riques en greix i sucre (com pastissos de formatge i Snickers), perden la capacitat de controlar la seva ingesta i fins i tot "prefereixen morir de gana a menjar el menjar d'abans" quan se'ls retira el menjar escombraria,. Hari argumenta que prendre Ozempic és una "solució artificial per a un problema artificial".

Riscos i Beneficis (Capítols 4 i 5)

Hari analitza la balança entre els riscos de l'obesitat i els riscos dels nous fàrmacs:

  • Riscos de l'Obesitat: La biologia lluita per defensar el pes adquirit (la "marca fixa adquirida"). L'obesitat contribueix a unes dues-centes malalties i crea un estat d'inflamació crònica que augmenta el risc de patir diabetis tipus 2 (una de les principals causes de ceguesa i amputacions), malalties cardíaques i càncer,,. Les dades sobre la cirurgia bariàtrica suggereixen que revertir l'obesitat pot reduir la probabilitat de morir per qualsevol causa en un 40% en set anys.
  • Riscos dels Fàrmacs: Hari revisa la història de fàrmacs fallits (com el Fen-Phen),, per emfatitzar la necessitat de cautela sobre els efectes a llarg termini. Els riscos potencials associats als fàrmacs inclouen: un possible augment del risc de càncer de tiroide (segons un estudi francès), pancreatitis, gastroparesis (paràlisi de l'estómac), i la pèrdua de massa muscular (sarcopènia),. L'EMA també va emetre una alerta de seguretat sobre el possible augment d'ideacions suïcides.

El Fracàs de la Dieta i l'Exercici (Capítol 6)

L'autor explica que les dietes fracassen a llarg termini perquè el cos contraataca amb mecanismes biològics potents, alentint el metabolisme i augmentant la fam per defensar el seu "nou" pes,. Això fa que mantenir la pèrdua de pes sigui "d'una dificultat atroç". Hari constata que l'exercici és fonamental per a la salut, prevenint malalties i allargant la vida, però rarament provoca una pèrdua de pes substancial perquè una mala dieta anul·la l'esforç calòric,.

Efectes Psicològics i Addicció (Capítols 7 i 8)

En actuar sobre el cervell, l'Ozempic pot afectar els sistemes de recompensa,. Estudis amb rates suggereixen que els fàrmacs GLP-1 redueixen l'impuls de buscar recompenses nocives, mostrant efectes positius en el consum d'alcohol, heroïna i cocaïna,,.

No obstant això, aquesta reducció de la "recompensa" pot ser problemàtica per a les persones que utilitzen el menjar com a mecanisme per calmar l'estrès o emocions negatives,. La pèrdua de la capacitat d'autoconsol a través del menjar pot portar a una "transferència d'addiccions" (com l'alcoholisme o les compres compulsives) o a una depressió severa, un efecte observat en una minoria de pacients de cirurgia bariàtrica.

Hari reflexiona que l'obesitat pot oferir beneficis psicològics, com ara la protecció sexual o el control d'impulsos autodestructius, que desapareixen amb l'aprimament.

Estigma i Positivitat Corporal (Capítols 10 i 11)

L'autor tem que l'augment dels fàrmacs reverteixi els avenços de la "positivitat corporal" i augmenti la pressió per ser prim,. El risc més gran és l'ús d'aquests fàrmacs per part de joves amb trastorns alimentaris, proporcionant-los una eina d'autodestrucció molt més potent.

Hari s'enfronta a l'argument del moviment Fat Pride, que afirma que l'obesitat no és inherentment nociva i que l'estigma n'és la veritable causa de la malaltia. L'autor conclou que l'estigma és cruel i contraproduent (ja que provoca més estrès i més menjar), però insisteix que les dades científiques de l'aprimament (per cirurgia o fàrmacs) demostren que l'obesitat sí que causa danys físics,.

La Via Japonesa (Capítol 12 i Conclusió)

Hari proposa una "tercera via" per a la crisi d'obesitat: canviar l'entorn alimentari per fer-lo menys "obesogènic". Es fixa en el Japó, l'únic país ric sense una crisi d'obesitat massiva (només el 4,5% de la població és obesa).

La raó no és genètica, sinó cultural i política:

  1. Dieta de Sacietat: La dieta tradicional japonesa es basa en petites racions, gran varietat d'ingredients (de 60 a 65 per àpat) i aliments frescos (peix, verdures, fermentats) que promouen la sacietat,,.
  2. Educació Nutricional: Les escoles japoneses tenen nutricionistes (per llei) i els nens aprenen què és un àpat equilibrat menjant menjar saludable preparat a l'escola i aprenent a menjar només fins a estar plens al 80%,,,.
  3. Polítiques Sanitàries: El Japó aplica la "llei metabo", que exigeix a les empreses monitoritzar el pes i la cintura dels seus empleats.

Hari conclou que, si bé els fàrmacs poden salvar vides avui (especialment si es tornen barats, escenari 4), la lluita real ha de ser per crear una cultura que no forci la gent a triar entre l'obesitat i la medicació de per vida,. L'exemple de la desaparició del tabaquisme a Occident en una generació demostra que un canvi cultural massiu és possible.