Los nuevos dictadores: El cambiante rostro de la tiranía en el siglo XXI
El llibre "Los nuevos dictadores: El cambiante rostro de la tiranía en el siglo XXI" (2023), de Sergei Guriev i Daniel Treisman, analitza la transformació radical dels règims autoritaris contemporanis. La tesi principal és que, a diferència dels tirans del segle XX que governaven mitjançant la por i el terror massiu, els autòcrates actuals —anomenats "dictadors de la manipulació" (spin dictators)— mantenen el poder manipulant la informació i simulant procediments democràtics.
A continuació, es detallen els eixos principals de l'obra segons les fonts:
1. Del terror a la manipulació (Spin)
Els autors distingeixen entre dos models de dictadura:
- Dictadors de la por: Com Hitler, Stalin o Mao, que utilitzaven la violència pública, les execucions en estadis i la repressió oberta per intimidar la població.
- Dictadors de la manipulació: Com Vladimir Putin (en la seva primera etapa), Viktor Orbán o Lee Hsien Loong, que prefereixen encobrir la seva naturalesa autoritària. Aquests líders no busquen aterroritzar els ciutadans, sinó enganyar-los perquè aprovin la seva gestió amb entusiasme, presentant-se com a servidors benèvols i competents.
2. El "Còctel de la Modernització"
El canvi de model respon a una combinació de forces globals que fan que la repressió violenta sigui massa costosa:
- Economia postindustrial: La innovació i el treball creatiu requereixen una mà d'obra motivada i autònoma que no funciona sota el terror.
- Educació i Internet: L'augment de la població amb estudis universitaris i l'accés a la xarxa faciliten la difusió d'idees liberals i la coordinació de la resistència.
- Ordre mundial liberal: La globalització i la dependència del crèdit internacional fan que els autòcrates vulguin evitar les sancions i la mala reputació que comporta la violència explícita.
3. Les regles del joc de la manipulació
Per sobreviure en un món interconnectat, aquests dictadors segueixen unes pautes específiques:
- Mantenir la popularitat: El dictador s'obsessiona amb les enquestes i la seva imatge de "gestor eficaç".
- Simulacre de democràcia: Celebren eleccions on es permet la participació d'alguna oposició (sovint controlada), però manipulen el sistema per garantir la seva victòria.
- Censura invisible i "fricció": En lloc de cremar llibres, compren els propietaris dels grans mitjans o inunden les xarxes socials amb propaganda i "troles" per silenciar els crítics.
- Aparència de legalitat: No s'arresten opositors per motius polítics, sinó per "delictes comuns" inventats, com evasió fiscal, blanqueig de capitals o possessió de drogues, per desprestigiar-los davant l'opinió pública.
4. La interacció amb el món exterior
A diferència de les dictadures tancades, les de manipulació s'obren al món per extreure'n beneficis:
- Captació de l'elit occidental: Contracten exlíders (com Gerhard Schröder o Tony Blair) i empreses de relacions públiques de Washington o Londres per millorar la seva imatge.
- Abús d'institucions internacionals: Participen en organismes com la Interpol per perseguir dissidents exiliats mitjançant "notificacions vermelles" per delictes suposadament no polítics.
- Soft power i entreteniment: Utilitzen esdeveniments esportius i l'amistat amb famosos internacionals per normalitzar el seu règim.
5. El paper dels "Informats" i el perill del retrocés
El grup més perillós per a aquests dictadors és l'estrat informat: ciutadans amb educació superior i connexions internacionals que detecten les mentides del règim. El dictador intenta aïllar-los de les masses mitjançant el ressentiment cultural o la cooptació.
Tanmateix, quan la manipulació falla —per crisis econòmiques greus o per l'empoderament de la societat civil—, alguns dictadors opten per la mesura desesperada de tornar a la repressió bruta, passant de nou a ser "dictadors de la por" (com ha passat recentment amb Putin a Rússia, Maduro a Veneçuela o Erdogan a Turquia).
