Regulating Corporate Control in Health Care — Oregon’s Attempt to Revive the CPOM Doctrine
L'article "Regulating Corporate Control in Health Care — Oregon’s Attempt to Revive the CPOM Doctrine" analitza la creixent corporatització de les organitzacions de prestació de serveis sanitaris als Estats Units per part d'entitats amb ànim de lucre, com empreses de capital privat i grans conglomerats, i se centra en la resposta legislativa d'Oregon per intentar revertir aquesta tendència.
Context de la Corporatització i el Problema de Fons
La corporatització de la sanitat ha generat un intens escrutini arran de casos d'alt perfil, com el col·lapse financer de Steward Health Care. Tradicionalment, les lleis sobre la Pràctica Corporativa de la Medicina (CPOM) han prohibit que corporacions alienes a la professió mèdica siguin propietàries de consultes mèdiques, exigint que els clínics llicenciats en tinguin el control i la propietat. L'objectiu d'aquestes lleis és prevenir conflictes entre l'atenció al pacient i les obligacions envers els accionistes.
No obstant això, ha sorgit una llacuna legal generalitzada. Les Organitzacions de Serveis de Gestió (MSOs) han esdevingut el vehicle principal pel qual les entitats corporatives poden posseir funcionalment consultes mèdiques tot i complir formalment amb les prohibicions CPOM. Aquesta pràctica es basa en el model del "metge amic" (friendly physician), on una MSO instal·la un metge empleat per l'MSO com a propietari nominal de la consulta després d'adquirir els seus actius. L'MSO manté el control legal sobre les funcions administratives i de negoci mitjançant acords contractuals.
L'Aposta d'Oregon: Senate Bill 951 (SB 951)
Oregon va signar la Llei del Senat (SB) 951 el juny de 2025, oferint un model "prometedor" per regular l'estructura de propietat de manera directa. La llei té dues disposicions principals per atacar aquesta llacuna:
- Regulació de la Propietat (El "Metge Amic"): La llei prohibeix que els metges amb un interès financer en una MSO posseeixin una participació majoritària en una consulta mèdica, buscant així trencar l'estructura del "metge amic". No obstant això, una excepció important anul·la aquesta prohibició per als metges que posseeixen menys del 10% d'una consulta, permetent teòricament que sis o més metges afiliats a l'MSO posseeixin col·lectivament una participació majoritària.
- Retenció de Control De Facto: SB 951 exigeix que les consultes mèdiques, i no les MSOs, retinguin el control de facto (l'autoritat de decisió final) sobre les operacions "administratives, empresarials o clíniques" que puguin afectar la qualitat de l'atenció. Això inclou decisions vitals com la contractació i l'acomiadament de clínics, la fixació d'horaris i compensacions, l'establiment d'estàndards clínics, les polítiques de facturació i la gestió de contractes amb tercers. A més, la llei prohibeix els acords que restranyin la transferència d'accions i restringeix generalment les clàusules de no competència, no divulgació o no menyspreu entre MSOs i clínics.
Reaccions i Crítiques
La SB 951 ha generat reaccions molt polaritzades:
- Defensors: Els partidaris argumenten que la propietat corporativa ha resultat en la priorització dels rendiments financers sobre l'atenció al pacient, ha soscavat la rendició de comptes local i ha erosionat l'ètica de servei de la professió mèdica. A més, apunten que els preus sovint augmenten després de les adquisicions de capital privat (PE), i que la propietat de PE en hospitals i residències d'avis ha conduït a una pitjor qualitat d'atenció i resultats.
- Crítics: Els crítics temen que les restriccions puguin perjudicar les consultes independents que depenen d'associacions legítimes amb MSOs per obtenir suport administratiu i accés a capital. Argumenten que aquesta aproximació podria minar les col·laboracions beneficioses que ajuden a les consultes independents a mantenir-se viables en un mercat en consolidació.
La Gran Fallada de la Llei (Exempció Hospitalària):
Una crítica clau és que la llei no s'aplica als hospitals ni a altres instal·lacions institucionals. Els hospitals i sistemes sanitaris, que sovint operen com grans empreses corporatives, exerceixen habitualment control sobre les decisions clíniques i l'assignació de recursos, impulsen l'augment de preus i redueixen la competència mitjançant la consolidació vertical i horitzontal. En no desafiar aquesta forma "més arrelada" de control corporatiu, la SB 951 podria accelerar l'absorció de consultes independents pels hospitals i enfortir "involuntàriament" el poder de mercat dels sistemes dominants.
El Debat Regulador: Estructura vs. Resultats
La SB 951 destaca una qüestió persistent en la política sanitària: la regulació hauria de centrar-se en l'estructura de propietat i la governança, o en els resultats que produeix aquesta estructura (com ara cost, accés i qualitat).
- Enfocament Basat en l'Estructura (SB 951): Defineix límits clars per al control i permet la intervenció reguladora fins i tot quan els resultats són ambigus. Aquest enfocament es basa en judicis de valor sobre quines formes de control haurien de ser permeses, assumint que certs arranjaments corporatius plantegen riscos inherents.
- Enfocament Basat en Resultats: Emfatitza mètriques mesurables. Aquest model desafia la suposició que la influència corporativa és inherentment negativa i suggereix que els riscos es poden mitigar, per exemple, mitjançant models de pagament basats en el valor que alineen els motius de lucre amb els objectius de salut.
L'article conclou que la SB 951 ofereix un model prometedor per abordar la llacuna dels MSOs, però les seves exempcions limitaran el seu abast i podrien distorsionar el panorama competitiu. Seran necessàries estratègies complementàries—com la revisió de fusions estatals, la implementació de límits de preus o la supervisió més estricta de la governança hospitalària—per abordar la corporatització de la sanitat de manera més àmplia.
PS. Ahir a EP article de Gutiérrez-Rubí.
Las palabras son las armas de Trump
Todos los excesos del presidente, que van desde las amenazas provocadoras, a las burlas groseras, las comparaciones hirientes o los desprecios públicos, dibujan una personalidad narcisista
09 ENE 2026 - 05:40 CET
“Les doy la bienvenida al nuevo Departamento de Guerra —la era del Departamento de Defensa ha llegado a su fin—“. Con estas palabras, el secretario de Defensa de Donald Trump, Pete Hegseth, anunció un cambio radical del rol y misión de su departamento y de las Fuerzas Armadas. A finales de septiembre, en una reunión excepcional y forzada, Hegseth convocó a más de 800 generales y almirantes del ejército estadounidense en la Base del Cuerpo de Marines de Quantico, en Virginia, a pocos kilómetros de Washington D. C. Muchos de ellos viajaron durante horas para escuchar la proclama encendida del secretario. El despliegue escénico y litúrgico de la reunión fue inédito, inusual en tiempos de paz y grandilocuente. Como todo lo que rodea a la comunicación de Trump y su entorno. El secretario buscó un momentum histórico, aunque no fue más que un momento histriónico, excesivo y poco profesional. Pero lo anunció. Y esa es la realidad, y el dato.
Todos los excesos de Donald Trump, que van desde las amenazas provocadoras a las burlas groseras, las comparaciones hirientes o los desprecios públicos, dibujan una personalidad narcisista y “alcohólica” como la definió Susie Wiles, la todopoderosa jefa de gabinete del presidente. Y, aunque nos escandalicen, muestran algo muy relevante: Trump no puede dejar de decir lo que piensa y lo que hará. Actúa ya sin contención, sin cinturón de seguridad, sin airbag. Su necesidad de protagonismo absoluto y global le lleva a transparentar sus obsesiones y visiones. Ya no hay cálculo, ni subestimaciones posibles. Trump se muere por hacer realidad todas sus fantasías verbales, por convertir el verbo en acto. Ya no tiene marcha atrás. Y el mundo está avisado. No hay que especular, interpretar o descifrar. Es todo diáfano, groseramente diáfano. “Les doy la bienvenida al nuevo Departamento de Guerra”, nos advirtieron.
El discurso de Hegseth y las últimas declaraciones de Trump reflejan que las palabras —aunque sin ninguna, ni deseada, brillantez literaria— ya son las armas preferidas de esta megalómana visión imperial. Un discurso zafio, brutal, agresivo y faltón. Pero cada vez más mimetizado y subsidiario de la militarización de la política (de la disuasión a la acción)… y de la comunicación. No solo se militarizan los conflictos, sino también la escenografía del poder: operaciones “quirúrgicas”, guerra como espectáculo mediático, liderazgo performativo (Trump como showrunner). La política exterior se convierte en contenido para consumo interno.
Donald Trump firma la orden ejecutiva que recupera el nombre de Departamento de Guerra para el Pentágono, el 5 de septiembre 2025.
Para comprender más el rol del lenguaje —y su escenificación— en el hiperliderazgo de Trump, hay que recurrir a los semiólogos, filólogos y lingüistas. El libro Contra el fascismo replica una conferencia dictada por el semiólogo italiano Umberto Eco en la Universidad de Columbia (Nueva York, EE UU) el 25 de abril de 1995. Eco se proponía alertar sobre el hecho de que el fascismo puede retornar en cualquier momento, y no hay que esperar a que tenga la misma forma que tuvo en los movimientos y gobiernos totalitarios que asolaron a Europa antes de la II Guerra Mundial. El autor parte de la base de que “las costumbres lingüísticas son a menudo síntomas importantes de sentimientos no expresados”. Por eso, las palabras son las nuevas cartografías mentales y físicas. Trump expresa sentimientos ocultos, inconfesables, vergonzantes. Despierta al autócrata, misógino y racista que llevamos dentro. Eco advierte del “culto a la acción por la acción”. La acción es bella de por sí y, por lo tanto, debe actuarse sin reflexión alguna. Pensar es una forma de castración. Por eso, la cultura es sospechosa, ya que se la identifica con actitudes críticas. En síntesis, para Eco el fascismo está a nuestro alrededor, pero con formas mucho menos reconocibles de las que queremos creer. Puede volver y hacerlo con las apariencias más inocentes. Por eso, enfatiza que nuestro deber es “desenmascararlo y señalar cada una de sus formas nuevas”.
Trump, a pesar de su pobreza de léxico y argumental, está usando —como una brocha gorda— las palabras para redefinir los límites del mundo, los límites del pensamiento. Y lo hace no porque sepa, crea o quiera…, sino porque puede. “Los límites de mi lenguaje son los límites de mi mundo”, afirmó el filósofo Ludwig Wittgenstein, destacando la profunda conexión entre el lenguaje y nuestra comprensión del mundo. Nunca una cita fue más oportuna.
Volvamos al discurso de Hegseth y a su temeraria fascinación por proclamar su visión, a su irrefrenable deseo de romper límites, a su necesidad vital de demostrar que puede hablar sin contención: “La guerra es algo que se libra según nuestras propias condiciones y con objetivos claros. Luchamos para ganar. Desatamos una violencia aplastante y punitiva sobre el enemigo. Tampoco luchamos con reglas de combate estúpidas. Damos carta blanca a nuestros combatientes para intimidar, desmoralizar, perseguir y matar a los enemigos de nuestro país”. Todo muy claro, premonitorio y profético.
PS. Atenció al gràfic.
