Els que mouen els fils sense que ningú se n'adoni (19)

The Global Casino: How Wall Street Gambles with People and the Planet 

El llibre The Global Casino: How Wall Street Gambles with People and the Planet (Verso Books, 2026), escrit per l'economista política britànica Ann Pettifor (dedicat a la memòria de Susan Strange), ofereix un diagnòstic crític del sistema financer internacional.

La tesi central de l'autora és que l'economia mundial ha estat capturada per un «Casino Global» privat, opac i desregulat. Aquest sistema d'especulació financera —operat per la banca a l'ombra (shadow banking), fons d'inversió i entitats de Wall Street— ha arrabassat la sobirania als governs democràtics. Com a resultat, la riquesa s'ha concentrat en mans d'una oligarquia financera mentre es precaritza la vida quotidiana dels ciutadans (pensions, alimentació, habitatge i energia) i es finança la destrucció accelerada de la biosfera.

1. La gestació del Casino Global i el mite dels diners

• El col·lapse de Bretton Woods i el Nixon Shock: L'origen de la desregulació actual se situa el 15 d'agost de 1971, quan el president nord-americà Richard Nixon va suprimir de manera unilateral la convertibilitat del dòlar en or. Això va liquidar l'arquitectura de Bretton Woods (dissenyada el 1944 per Keynes i White per controlar els fluxos de capital) i va establir l'hegemonia del dòlar com a moneda de reserva mundial desregulada.
• La banca a l'ombra (Shadow Banking): Aquest sistema paral·lel de finançament no regulat gestiona actualment prop de 238,8 bilions de dòlars en actius financers (més del doble del PIB mundial). Quan aquests fons especulatius pateixen pànics financers o pèrdues, els bancs centrals i els contribuents actuen com un "Estat de rescat" (bailout state) que els manté impunes.
• La fal·làcia dels "diners com a mercaderia": L'ortodòxia econòmica tracta el diner com si fos un bé físic i escàs (money-as-commodity). Pettifor recorda que els diners són en realitat una relació social de crèdit i confiança sostinguda per la llei. La mateixa ideologia s'aplica al Bitcoin i les criptomonedes, les quals intenten recrear un patró or digital privat per privatitzar la creació de diners i esquivar la regulació democràtica i la fiscalitat.

2. L'impacte en les necessitats bàsiques de la societat

• Pensions i l'economia d'actius (Asset Economy): La privatització dels fons de pensions (iniciada a la Xile de Pinochet i consolidada per Thatcher i Reagan) va transferir el risc dels sistemes públics cap als individus. Grans gestores com BlackRock, Vanguard o State Street acumulen més de 112 bilions de dòlars dels estalvis mundials, utilitzant-los per especular en mercats financers volàtils i sotmetent els futurs jubilats a riscos d'insolvència o fallides com la de Wirecard.
• Especulació amb l'alimentació: La llei aprovada per Bill Clinton l'any 2000 (Commodities Futures Modernization Act) va eliminar els límits a l'especulació amb derivats de matèries primeres. Fons d'inversió i l'oligopoli agroalimentari "ABCD" (ADM, Bunge, Cargill i Louis Dreyfus) especulen a la Chicago Mercantile Exchange (CME), provocant hores de fam massiva (2005-2008) i la crisi del cost de la vida (2022-2025) sense que hi hagi hagut una manca real d'oferta de gra.
• Jocs de pòquer amb l'energia: Els preus del petroli i del gas es fixen en mercats financers especulatius (com el TTF d'Holanda o la CME). El sistema de preus marginals (on la font més cara, el gas, marca el preu de tota l'electricitat) genera beneficis extraordinaris per a les empreses fòssils mentre asfíxia les famílies. Es calcula que l'especulació va ser responsable de fins al 48% de l'augment del preu del petroli entre el 2020 i el 2022.
• La financeraització de l'habitatge: Fons de capital privat com Blackstone o KKR han convertit l'habitatge en un actiu financer per extreure rendes. L'autora desmunta el discurs oficial que atribueix la crisi de l'habitatge a la manca de construcció: les dades mostren que el nombre d'habitatges ha crescut més ràpid que les llars, però l'injecció massiva de crèdit especulatiu global ha devaluat els salaris i ha deparat els preus.

3. El clima i el descompte del futur

• La miopia del capitalisme: L'avaluació d'inversions mitjançant el descompte de fluxos de caixa (discounted cash flow) devalua el futur en comparació amb el present. Aquesta lògica fa que la destrucció ambiental s'ignori i que les polítiques climàtiques a llarg termini es considerin "inviolables" o poc rendibles per als models econòmics tradicionals (com els de William Nordhaus).
• Finançament de la crisi climàtica: Mentre les cimeres de l'ONU recapten fons minúsculs per a danys climàtics, el Casino Global manté més d'1,3 bilions de dòlars en empreses de carbó i 4,5 bilions en projectes d'expansió de petroli i gas. Fons com Vanguard i BlackRock en són els principals inversors. Aquesta dinàmica amenaça de fer inassegurables grans zones del planeta (com Califòrnia), fet que podria desencadenar un col·lapse financer i hipotecari en cadena.

4. El programa de reformes: Canviar el sistema

Inspirant-se en les idees de John Maynard Keynes, Karl Polanyi i la biologia integradora de Colin Tudge, Ann Pettifor defensa que el sistema financer és una construcció humana i que, per tant, es pot tornar a dissenyar:

1. Domesticar les finances i restringir la mobilitat del capital: Imposar límits estrictes als fluxos de capital especulatiu transfronterer mitjançant taxes a les transaccions (com la Taxa Tobin o la Market Access Charge propoada als EUA).
2. Reorientar els bancs centrals: Treure l'autonomia als tecnòcrates que protegeixen la banca a l'ombra i obligar els bancs centrals a fixar tipus d'interès baixos que afavoreixin la producció sostenible, el treball i els serveis públics en lloc de la usura especulativa.
3. Descommodificar l'habitatge i les matèries primeres: Implantar controls de lloguers, impostos a la promoció especulativa immobiliària, i gestionar reserves públiques de gra (buffer stocks) per estabilitzar els preus de l'alimentació sense dependre de la CME.
4. Una alternativa a l'hegemonia del dòlar: Recuperar la idea del Bancor de Keynes (una unió de compensació internacional / International Clearing Union) o desenvolupar unions regionals de pagament (com una Unió de Pagaments Africana, APU, o el PAPSS). Aquest sistema permetria als països comerciar en les seves pròpies monedes sense acumular deutes en dòlars ni patir els desequilibris estructurals del mercat nord-americà.

Qui té el xip, té el poder

Chips y poder: Una batalla global por controlar la tecnología del futuro 

El llibre Chips y poder: Una batalla global por controlar la tecnología del futuro (2025/2026), escrit per l'analista de polítiques digitals Emilio García García i la periodista d'El País i Cinco Días Marimar Jiménez Páez (amb pròleg de l'economista Jordi Sevilla), ofereix una anàlisi rigorosa de com els microxips s'han convertit en la matèria primera més valuosa i estratègica del segle XXI.

La tesi central de l'obra es resumeix en la màxima: «Qui té el xip, té el poder». Els semiconductors no només alimenten la tecnologia de consum diària (telèfons, automòbils, electrodomèstics), sinó que constitueixen la pedra angular de la intel·ligència artificial (IA), la computació moderna, la transició energètica i la indústria de defensa i armament. El llibre analitza la dècada decisiva entre 2014 i 2024 (i els esdeveniments recents de 2025), quan la gestió de la cadena de subministrament va passar de la recerca de l'eficiència globalitzada a una fressada guerra comercial i geopolítica per l'hegemonia mundial, especialment entre els Estats Units i la Xina.

1. La complexitat de la indústria i la cadena de subministrament

• Dels orígens a la Llei de Moore: La indústria va néixer amb la invenció del transistor el 1947 als Bell Labs, el primer circuit integrat (1958/1959) i el microprocessador d'Intel el 1971. La Llei de Moore (publicada per Gordon Moore el 1965) ha actuat com el motor que duplica la quantitat de transistors en un xip aproximadament cada dos anys, permetent miniaturitzar la capacitat de computació.
• El miracle de fabricar un xip: El procés de producció és un dels més complexos i cars de la humanitat: transforma sorra (sílice) en lingots de silici purificat que es tallen en discos o oblees (wafers), sobre les quals es gravadors en sales blanques (amb nivells de puresa extrems, classe ISO 1) desenes de capes de circuits a escala nanomètrica (arribant als 3 nm o 15 àtoms de silicio).
• L'especialització de la cadena global: A partir dels anys 1980, la impossibilitat que un sol país o empresa cobrís totes les fases va portar al model impulsat per Morris Chang (fundador de TSMC):
  • Empreses Fabless (dissenyen però no fabriquen): Nvidia, Qualcomm, AMD, Broadcom.
  • Foundries / Fundicions (fabriquen per a tercers): TSMC, Samsung, SMIC.
  • Fabricants Integrats (IDM) (dissenyen i fabriquen): Intel, Samsung, Micron.
  • Empreses OSAT (ensamblatge, prova i empaquetament).
  • Proveïdors de maquinària i materials: ASML (litografia), Tokyo Electron, Applied Materials, KLA, Ajinomoto.

2. Els dos "virus" que van trencar el model: Autarquia i COVID-19

• L'impuls xinès cap a l'autosuficiència (2014): Pekín va identificar que les importacions de xips superaven les de petroli com la seva despesa més elevada. A través de la directriu Made in China 2025 i la creació del Gran Fons (Big Fund) —que va mobilitzar centenars de milers de milions de dòlars—, la Xina va accelerar el seu pla per aconseguir la independència tecnològica el 2030.
• La crisi de la pandèmia de la COVID-19 (2020): Els confinaments i la trencadissa de la cadena de subministrament just-in-time van aturar línies de producció mundials (com la de la indústria de l'automòbil a Europa). Això va evidenciar la vulnerabilitat extrema de concentrar la fabricació en punts geogràfics concrets de l'Àsia.

3. Els grans actors i els seus arsenals en la guerra dels xips

• Estats Units i la CHIPS Act: Havent perdut la seva quota de fabricació local del 37% al 12%, l'Administració Biden va aprovar la Ley de Chips y Ciencia (2022) amb un pressupost de més de 52.000 milions de dòlars per reindustrialitzar el país i atreure megafàbriques de TSMC, Samsung, Intel i Micron a sol nord-americà.
• Taiwán i el seu «escut de silici»: Concentra el 92% de la capacitat mundial de producció dels xips més avançats (per sota dels 7 nm), principalment a través de TSMC. Aquesta dependència global actua com un frena davant d'una possible invasió militar de la Xina.
• Corea del Sud: Dominador absolut en el mercat de xips de memòria (DRAM i memòries HBM) amb Samsung i SK Hynix, finançant la creació del clúster de semiconductors més gran del món a Yongin.
• La Unió Europea i la European Chips Act: Malgrat tenir el monopoli de la maquinària litogràfica avançada amb la companyia neerlandesa ASML, la UE ha vist reduïda la seva quota de fabricació al 9%. La llei europea (2023) ha patit per la manca de finançament centralitzat i la competència interna entre els socis (com Alemanya i Espanya).
• Japó: Després de caure des del domini del 51% el 1990 per la guerra comercial amb EUA, el govern japonès ha reaccionat amb inversions massives per crear el campió nacional Rapidus (per produir xips de 2 nm) i atreure fundicions de TSMC a Kumamoto.
• Actors emergents del Sud Global: Països com Malàisia, Singapur, l'Índia, Vietnam i Mèxic s'estan posicionant com a destins de nearshoring per a línies d'empaquetament i proves.

4. La guerra comercial, vetos i la revolució de la IA

• El veto a Huawei com a assaig general: Els Estats Units van començar expulsant Huawei del 5G i bloquejant-li l'accés a xips de tecnologia nord-americana mitjançant la norma de productes estrangers directes (FDPR).
• La doctrina de Jack Sullivan i les restriccions d'exportació: Els EUA van canviar la seva estratègia de "mantenir un avantatge relatiu" a "mantenir el major lideratge possible". Les ronses de restriccions (octubre de 2022, 2023 i 2024) van prohibir als països aliats (Com Holanda i Japó) vendre a la Xina maquinària litogràfica d'última generació (EUV i DUV) i acceleradors d'IA.
• El fenomen DeepSeek: Quan l'aïllament semblava haver frenat la Xina, la startup xinesa DeepSeek va llançar el gener de 2025 el seu model d'IA DeepSeek-R1 de codi obert i baix cost. Aquest model va demostrar que es podien aconseguir resultats d'alta qualitat optimitzant algorismes i utilitzant només 2.000 GPU menys potents, qüestionant el model de negoci nord-americà basat en la despesa de desenes de milers de milions en hardware de Nvidia.

5. Els altres fronts de batalla tecnològics

• Maquinària i Metrologia: La fabricació depèn de la litografia d'ASML (Països Baixos), la metrologia de KLA (EUA), i eines de processat d'Applied Materials, Lam Research i Tokyo Electron.
• Empaquetament Avançat (3D / Chiplets): Com que la miniaturització tradicional arriba als seus límits físics, l'apilament tridimensional de xips s'ha convertit en l'arma estratègica per augmentar la potència i la velocitat d'interconnexió.
• RISC-V: L'arquitectura de disseny de codi obert RISC-V s'ha transformat en la via d'escapada de la Xina per no dependre de les llicències privades d'Intel (x86) o ARM (Regne Unit).
• Xips per a la Intel·ligència Artificial: Nvidia s'ha convertit en el gegant hegemònic del mercat de les GPU per a acceleració d'IA, alimentat per les memòries de gran amplada de banda (HBM) produïdes principalment per la sud-coreana SK Hynix.

6. Perspectives de futur: Trump 2.0 i "cisnes negres"

• Trump 2.0 i l'aïllament aliat: El retorn de Donald Trump a la Casa Blanca (2025) accentua un enfocament més unilateral i proteccionista, amenaçant amb nous aranzels globals i la revisió de les subvencions atorgades sota la CHIPS Act.
• L'empat infinit: La guerra es manté en un "empat": els Estats Units aconsegueixen alentir el progrés xinès però no paralitzar-lo, mentre la Xina desenvolupa un mercat domèstic massiu de xips madurs i cerca la independència en tota la cadena de valor.
• Cisnes negres geopolítics i industrials: El major risc geopolític continua sent un eventual conflicte armat o bloqueig a Taiwán, fet que podria posar en risc més de dos bilions de dòlars de l'economia mundial i paralitzar la fabricació global de xips avançats.

Podem reimaginar-nos una nova democràcia? (12)

 What Happened to Liberal Democracy? Remaking a Politics of Shared Prosperity

El llibre What Happened to Liberal Democracy? Remaking a Politics of Shared Prosperity (2026), escrit per l'economista i Premi Nobel Daron Acemoglu (coautor de Why Nations Fail i Power and Progress), ofereix una anàlisi profunda sobre les causes de la crisi actual de la democràcia liberal i proposa un full de ruta per reconstruir-la sobre les bases de la prosperitat compartida, la comunitat i la llibertat.

1. La crisi de la democràcia liberal i les promeses trencades

Acemoglu argumenta que el model de democràcia liberal va assolir el seu màxim prestigi i suport en el període posterior a la Segona Guerra Mundial gràcies al compliment de tres promeses fonamentals:

• Prosperitat compartida (Sharing): El compromís que els fruits del creixement econòmic i tecnològic es repartissin entre tota la societat, de manera que cap grup o classe social fos deixat enrere.
• Serveis públics i infraestructures (Drains): La construcció i manteniment de béns públics essencials (sanitat, educació, xarxes d'aigua, habitatge i transport).
• Veu política i autogovern (Voice): La capacitat real dels ciutadans ordinaris per participar en la governança de les seves comunitats i influir en les decisions de l'Estat.

A partir de la dècada de 1980, aquest "pacte industrial" es va trencar. L'estagflació, la desindustrialització i les polítiques de desregulació van estancar els salaris de la classe treballadora mentre la riquesa es concentrava en les elits. La ciutadania va començar a percebre que les institucions democràtiques responien exclusivament als interessos dels més rics i dels experts altament educats, provocant una pèrdua massiva de fe en la democràcia.

2. Marc filosòfic: Una nova teoria del liberalisme

L'autor desenvolupa una justificació renovada del liberalisme basada no pas en la doctrina clàssica de la "no-interferència" o en un hipotètic "contracte social", sinó en la importància de construir coneixement col·lectiu útil a través de quatre premisses:

1. Fal·libilitat (Fallibility): Tot coneixement, creença o política humana pot ser erroni; per tant, cal humilitat, obertura a la crítica i rebuig al dogmatisme.
2. Aprenentatge social en comunitat (Social Learning): La informació i les bones pràctiques es generen i es transmeten mitjançant la confiança i les xarxes comunitàries.
3. Millora epistèmica suau (Gentle Epistemic Improvement): Mitjançant el debat obert i la deliberació, les idees més útils acaben imposant-se progressivament sobre les errònies.
4. Desitjabilitat del coneixement col·lectiu: El progrés tècnic i social s'ha d'orientar cap al bé comú i el benestar de tota la població.

D'aquestes premises se'n deriven quatre pilars institucionals:

• Vitalitat de l'experimentació: Garantir la llibertat per provar noves idees, negocis i formes d'organització social.
• No-dominació i autogovern (Nondomination & Self-Government): Impedir que cap actor (l'Estat, un monopolista o les prioritats d'altri) pugui exercir un poder d'imposició arbitrari sobre la vida dels individus, assegurant alhora que la ciutadania participe en la creació de les seves pròpies lleis.
• Creixement econòmic compartit: Generar riquesa material d'una manera que millori de forma tangible la vida de la majoria.
• Comunitarisme tou (Soft Communitarianism): Reconèixer la comunitat com l'espai on es cultiva la solidaritat i la identitat, evitant alhora que es converteixi en un fre opressori per a la llibertat individual.

3. Els dos "pecats" del liberalisme postindustrial

Acemoglu sosté que la decadència del liberalisme es deu a dos grans fets que van coincidir en l'era digital:

• El pecat d'omissió (L'economia postindustrial): La introducció d'ordinadors i la tecnologia digital es va orientar principalment cap a l'automatització de tasques manuals i repetitives. Això va destruir milions de llocs de treball industrials ben pagats per a treballadors sense títol universitari, afavorint únicament els perfils altament qualificats (skill-biased technological change) i creant grans monopolis tecnològics.
• El pecat de comissió (La política postindustrial i l'enginyeria social): A mesura que el percentatge de la població universitària augmentava, es va formar una nova elit política i cultural (que engloba el Partit Demòcrata als EUA, partits de centre-esquerra a Europa i el sector tecnològic de Silicon Valley). Aquesta elit va abandonar les prioritats econòmiques i laborals de la classe treballadora per centrar-se en polítiques tecnocràtiques i d'enginyeria social (social engineering) des de dalt. En lloc d'utilitzar la deliberació, es van imposar canvis culturals, normes de discurs i hiperregulacions de manera paternalista, generant una profunda alienació i la reacció populista de la classe treballadora.

4. Algorismes, IA i la direcció de la tecnologia

El llibre dedica una atenció especial a les tecno-estructures actuals:

• La gàbia algorítmica de les xarxes socials: Les plataformes digitals, finançades per la publicitat, utilitzen algorismes que amplifiquen el contingut sensacionalista i indignat per captar atenció, fet que destrueix les comunitats reals, polaritza el discurs públic i actua com un mecanisme de control social automatitzat.
• La falsa promesa de la IA centralitzada: L'autor desmunta la idea que la IA o l'AGI (Intel·ligència General Artificial) puguin centralitzar tot el coneixement humà i substituir l'aprenentatge social o l'experimentació comunitària.
• IA Pro-Treballador (Pro-Worker AI): Acemoglu defens que la IA no s'ha de dissenyar per automatitzar i acomiadar treballadors, sinó per complementar-los: dotar de més eines i capacitats de presa de decisions a infermers, mestres, electricistes o tècnics per tornar a crear bons llocs de treball i augmentar la productivitat general.

5. La solució: El "Liberalisme de Classe Treballadora" (Working-Class Liberalism)

Per evitar que les forces antiliberals i autoritàries acabin destruint la democràcia, Acemoglu proposa un programa de reformes basat en cinc reptes:

1. Revalorar la comunitat: Reconstruir les associacions locals i el teixit comunitari com el lloc primari on es cultiva la solidaritat, l'autogovern i el diàleg.
2. Defensar la llibertat d'expressió absoluta: Eliminar la policia del pensament i la censura cultural, confiant que les idees liberals prevaldran en el debat obert sense necessitat de la imposició de les elits.
3. Construir una ciutadania unificada: Crear una narrativa compartida de pertinença nacional que atorgui dignitat, estatus social i veu política als ciutadans sense estudis universitaris.
4. Reorientar el desenvolupament tecnològic cap al treball: Reformar el codi fiscal (que actualment cobra més impostos pel treball que pel capital en maquinària/IA) i crear agències públiques per subvencionar la IA que augmenti les capacitats de la classe treballadora.
5. Reformar els serveis públics (Responsabilitat Ex-Post): Eliminar el laberint de burocràcia i vetos ex-ante que paralitzen la construcció d'habitatge i infraestructures, substituint-lo per un model de responsabilitat ex-post que permeti executar obres ràpidament i demanar comptes un cop realitzades.

PS Sobre les patents

La reforma del sistema de patents es planteja principalment per evitar que la propietat intel·lectual es converteixi en un mecanisme de monopoli permanent que bloquegi la innovació, augmenti la desigualtat i redueixi la competència.

Es poden sintetitzar les principals propostes i principis de reforma en els punts següents:

1. Propostes concretes de reforma del sistema de patents

Per tal de reduir el poder de mercat abusiu de les grans corporacions (especialment en el sector tecnològic i farmacèutic), es proposen tres mesures clau:

• Reduir la durada de les patents: Limitar el temps durant el qual una empresa gaudeix del monopoli legal exclusiu sobre una invenció, de manera que la tecnologia o el fàrmac puguin passar abans al domini públic o ser utilitzats per altres competidors.
• Eliminar les patents trivials: Elevar els estàndards per concedir una patent, impedint el registre de modificacions menors o poc rellevants que les empreses utilitzen únicament per allargar artificialment el seu domini de mercat (evergreening).
• Evitar l'ús anticompetitiu de la propietat intel·lectual: Impedir que les grans corporacions creïn "murs de patents" (patent thickets) o adquireixin sistemàticament iniciatives emergents (start-ups) per bloquejar la competència i extreure beneficis monopolístics.

2. La visió de Daron Acemoglu sobre els drets de propietat i patents

En el marc del llibre, Daron Acemoglu analitza el paper de les patents des d'una perspectiva de desenvolupament social i llibertat:

• Caràcter instrumental, no inviolable: Acemoglu recorda que les patents van néixer històricament (com l'Estatut de Monopolis de 1623 a Anglaterra) per incentivar la recerca i protegir la invenció. Tanmateix, defensa que els drets de propietat no són drets naturals sagrats ni inviolables, sinó eines instrumentals destinades a afavorir l'experimentació i la construcció de coneixement col·lectiu.
• Garantir la no-dominació i l'experimentació: Quan les patents esdevenen un obstacle per a l'autogovern, la competència justa o el benestar comú, la societat té el dret i el deure de regular-les. Un sistema de patents no ha de permetre que uns pocs actors privats (com els gegants tecnològics) utilitzin la seva riquesa i domini legal per exercir un poder arbitrari o intimidar altres ciutadans i empreses.
• Equilibri entre incentius i redistribució: La regulació i la reforma de les eines de propietat intel·lectual han de trobar un punt d'equilibri: han d'assegurar suficients incentius per als innovadors sense paralitzar l'accés públic a serveis o tecnologies essencials.

El retorn de la geopolítica (8)

The Doom Loop: Why the World Economic Order Is Spiraling into Disorder 

El llibre The Doom Loop: Why the World Economic Order Is Spiraling into Disorder (2026), escrit per l'economista Eswar S. Prasad (catedràtic a la Universitat de Cornell i investigador principal a la Brookings Institution), analitza la profunda desintegració i fragmentació de l'ordre econòmic i financer global.

A diferència de les visions optimistes que preveien que la fi de l'hegemonia unipolar nord-americana donaria pas a un món multipolar més estable i equilibrat, l'autor sosté que els factors que haurien de promoure la meva estabilitat (com la integració comercial, la competència financera, el desenvolupament tecnològic i les aliances regionals) s'han deformat. Aquesta distorsió ha generat un «bucle de la perdició» (doom loop), on les tensions econòmiques, la política interna populista i la rivalitat geopolítica es retroalimenten mútuament, convertint la inestabilitat en el nou estatus quo.

1. Les dimensions del poder (Dimensions of Power)

• Shift de pes econòmic: Des de l'any 2000, la quota de les economies del G7 en el PIB mundial va caure del 66% a prop del 44%, mentre que la Xina va augmentar la seva quota fins al 17% i els EUA es van mantenir al voltant del 26%.
• Escletxa de renda per càpita: Tot i el creixement de les potències emergents, persisteix una enorme diferència en la riquesa per habitant. Per exemple, tot i que l'Índia serà la tercera economia mundial cap al 2030, el seu PIB per càpita equivaldrà a amb prou feines una vint-i-cinquena part del dels EUA. Aquesta desigualtat fa molt difícil la cooperació en reptes globals com el canvi climàtic, on els països en desenvolupament consideren injust assumir els costos de la transició energètica.
• Múscul militar i demografia: Els EUA continuen gastant en defensa més que els nou països següents junts. Tanmateix, la Xina expandeix la seva capacitat regional, mentre que el canvi demogràfic (envelliment a Occident i la Xina enfront de poblacions joves a l'Índia o l'Àfrica) i la «maledicció dels recursos» (resource curse) enriqueixen determinats actors però acostumen a generar inestabilitat interna.

2. La competència de monedes (Currency Competition)

• La paradoxal persistència del dòlar: Malgrat la fuita del deute públic nord-americà (que supera els 36 bilions de dòlars), les rebaixes de la qualificació creditícia dels EUA i l'ús de sancions financeres com a arma geopolítica, el dòlar nord-americà continua sent indiscutiblement la moneda dominant en reserves (57%), facturació comercial i pagaments internacionals.
• Alternatives febles: L'euro (la quota del qual en reserves ha caigut al 20%) s'ha vist frenat per la fragilitat financera de l'Eurozona, mentre que el renminbi xinès (RMB) ha quedat estancat a causa dels controls de capitals de Pequín i la manca de transparència i independència institucional.
• El dilema de la liquiditat: Aquesta situació atrapa el món en una trampa: el dòlar actua com a xarxa de seguretat en moments de pànic financer, però alhora exposa la resta del món a la volatilitat i als canvis de política interna de Washington.

3. Globalització: Cohesió o desordre? (Globalization: Cohesion or Disarray?)

• De la suma positiva a la suma zero: La premissa que el comerç internacional uniria els països en una xarxa de beneficis mutus ha col·lapsat. La rivalitat entre els EUA i la Xina ha convertit el comerç en un joc de suma zero.
• Estratègia de resiliència: Les xoc de cadenes de subministrament (per la pandèmia o la guerra d'Ucraïna) i el canvi climàtic han portat les corporacions a prioritzar la «resiliència» sobre l'eficiència pura, mitjançant el reshoring (retorn de la producció) i el friend-shoring (trasllat a països aliats).
• Retorn de les polítiques industrials: Governs d'arreu del món apliquen polítiques d'intervenció estatal i proteccionisme (com la Inflation Reduction Act o la CHIPS Act als EUA, la Dual Circulation xinesa o el Make in India), augmentant els costos per als consumidors i eliminant l'efecte d'equilibri que l'economia exercia sobre les friccions geopolítiques.

4. Les regles del joc (Rules of the Game)

• Crisi del multilateralisme: Institucions nascudes després de la Segona Guerra Mundial com l'OMC, l'FMI i el Banc Mundial pateixen una profunda pèrdua de legitimitat. A l'FMI, els països del G7 mantenen el 41% del poder de vot, mentre que la Xina i l'Índia junts només en tenen el 9%, malgrat el seu pes econòmic real.
• Arquitectura alternativa xinesa: Davant el bloqueig de reformes a les institucions tradicionals, la Xina ha creat els seus pròpis organismes, com el Banc Asiàtic d'Inversió en Infraestructura (AIIB) i el Nou Banc de Desenvolupament (NDB) dels BRICS.
• Fragmentació normativa: En lloc de generar una competició saludable que elevi els estàndards, aquesta duplicitat crea un mosaic de regles enfrontades que enterren la seguretat jurídica internacional.

5. Potències mitjanes i aliances (Middle Powers and Alliances)

• El dilema dels països mitjans: Països com l'Índia, el Brasil, Indonèsia o el Vietnam es troben en una posició incòmoda davant la pugna entre Washington i Pequín, sense poder confiar plenament en la protecció de cap de les dues superpotències.
• Aliances tàctiques i transaccionals: En lloc de formar blocs ideològics ferms, molts països opten per la diversificació i les aliances basades en temes concrets. Per exemple, l'Índia manté una postura de neutralitat en la guerra d'Ucraïna per continuar comprant petroli rus barat, mentre manté acords de seguretat amb els EUA. Aquestes relacions pragmàtiques a curt termini no aporten estabilitat al sistema global.
• Feblesa de blocs tradicionals: Aliances consolidades com la NATO o la Unió Europea pateixen friccions internes per l'emergència de moviments populistes i nacionalistes.

6. Noves tecnologies: Panacea o perill? (New Technologies: Panacea or Peril?)

• Fintech i monedes digitals: La digitalització dels pagaments (com l'India Stack) ha permès una gran inclusió financera en països en desenvolupament. Tanmateix, les monedes digitals de bancs centrals (CBDC) i les criptomonedes corren el risc de ser utilitzades per a la vigilància estatal, l'especulació o la fragmentació financera.
• Intel·ligència Artificial (IA): L'emergència de la IA generativa (com ChatGPT o el model xinès DeepSeek) s'ha convertit en un camp de batalla de competició estratègica entre els EUA i la Xina. En lloc d'igualar les oportunitats globals, la IA amenaça amb accelerar la concentració de poder en mans de poques corporacions.
• Tecnologies de la informació: Les xarxes socials han fragmentat el discurs públic en cambres d'eco i han facilitat la propagació de desinformació i ingerències electorals per part d'actors autòcrates o populistes.

7. Visions per al món (Visions for the World)

• La pèrdua del model de referència: La combinació de democràcia liberal i mercat lliure ha perdut el seu atractiu universal a causa de l'augment de la desigualtat interna, la pèrdua de fe en les elits i la degradació de les institucions en països democràtics.
• El model autoritari de la Xina: L'èxit econòmic de la Xina ha demostrat a molts règims que és possible assolir un alt desenvolupament mitjançant un capitalisme dirigit per l'Estat sense necessitat de concedir llibertats polítiques.
• Convergència cap al baix nivell: Tant els mercats lliures occidentals com les meves economies comandades xineses estan convergint en formes més intervencionistes, menys transparents i més rígides, reduint la qualitat dels sistemes polítics i econòmics a escala global.

8. Recuperar l'ordre des del desordre (Reclaiming Order from Disorder)

• Reconstrucció d'institucions: La sortida del bucle de la perdició no serà automàtica. Exigeix reforçar els mecanismes de control (checks and balances), l'estat de dret i la llibertat de premsa a nivell nacional, així com adaptar les institucions multilaterals a la realitat del segle XXI.
• Lideratge i ciutadania: Cal un lideratge polític i corporatiu capaç de pensar a llarg termini i d'articular relacions de cooperació internacional en aquells temes de suma positiva (com el clima o la regulació de la IA), sostingut per una ciutadania compromesa que exigeixi rendició de comptes als seus governants.

Un disbarat rere l'altre (49)

Estadística de Centros Sanitarios de Atención Especializada - Año 2024

Avui mostro algunes dades del sistema d'informació d'atenció especialitzada relatives al 2024. El Ministeri ha fet públiques les microdades però la Generalitat no ho ha fet encara. La IA ha treballat per tots nosaltres i ens ofereix les taules i gràfics referents a personal als centres d'atenció especialitzada al CatSalut i per al conjunt dels serveis de salut. Només cal demanar-li que et faci l'informe de l'any que vulguis i li donis les microdades.

A sota de cada taula de 2024 trobareu la de 2023 per si voleu comparar. Els professionals sanitaris d'atenció hospitalària d'aguts del SISCAT van augmentar un 3,8% respecte el 2023 i el personal no sanitari va créixer el mateix pel que fa als hospitals d'aguts. La població catalana va créixer un 1,4%. No cal cap comentari. Només afegiré que l'any anterior va tenir un creixement fins i tot superior. Algú pot argumentar això d'alguna manera? Algú es preocupa per la productivitat?

L'any 2024 hi havia 4130 metges interns residents, un 4,6% més que l'any anterior. I aquí si cal un comentari. La crisi de professionals que tenim davant els nostres ulls és d'una magnitud inabastable. El nombre marginal de metges que es jubilen no poden resoldre's amb un augment de 184 metges!. Que algú si us plau faci alguna cosa per capgirar aquestes dades preocupants.

Amb la IA ara ja no cal esperar a que surtin els informes, te'ls fa en un moment. Només cal anar a Espanya per obtenir les dades de Catalunya que aquí no són accessibles.

PS. Un exemple més d'opacitat és que el Consell de Direcció del CatSalut només ha publicat la documentació aprovada en una sessió d'enguany de les 5 que han tingut fins ara i alhora ha retirat totes les actes anteriors i ja no es poden consultar. Això no seria possible si no hi hagués una deixadesa de funcions creixent i les regles de transparència fossin efectives.

Taula 1. Personal hospitalari segons les categories, el tipus d’hospital i el tipus de concert (aproximat: pertinença al SNS). Catalunya, 2024

	Públics · Aguts	Públics · Sociosanitari	Públics · Psiquiàtric	Públics · Psiq. i sociosanitari	Privats · Aguts	Privats · Psiq. i/o sociosanitari	Total
Total personal	95.945	6.821	3.755	2.238	16.563	399	125.721
Total personal sanitari	76.832	5.402	3.079	1.967	13.792	294	101.366
Personal sanitari facultatiu	22.333	455	432	231	7.885	37	31.373
Especialitats mèdiques	7.525	375	44	89	2.363	23	10.419
Especialitats quirúrgiques	5.302	9	0	13	4.287	0	9.611
Altres	5.376	32	310	96	1.193	14	7.021
Metges interns residents	4.130	39	78	33	42	0	4.322
Infermers/es	28.034	1.320	729	504	2.641	33	33.261
Generalistes	26.558	1.304	691	498	2.325	33	31.409
Llevadors/es	781	0	0	0	163	0	944
Altres especialistes	322	3	0	0	151	0	476
Residents	373	13	38	6	2	0	432
Auxiliars (tècnics sanitaris de grau mitjà i superior)	22.618	3.189	1.508	1.006	2.786	190	31.297
Altre personal sanitari	3.847	438	410	226	480	34	5.435
Personal no sanitari	19.113	1.419	676	271	2.771	105	24.355

Persones (jornada completa + parcial + col·laboradors) i residents (MIR/EIR). No inclou centres extrahospitalaris dependents. “Altre personal sanitari” inclou farmacèutics, altre personal titulat superior, fisioterapeutes, terapeutes ocupacionals, logopedes, altre titulat mitjà i resta de sanitaris.

Taula 2. Personal hospitalari segons la dedicació, el tipus d’hospital i el tipus de concert (aproximat). Catalunya, 2024

	Públics · Aguts	Públics · Sociosanitari	Públics · Psiquiàtric	Públics · Psiq. i sociosanitari	Privats · Aguts	Privats · Psiq. i/o sociosanitari	Total
Metges jornada completa	13.904,0	307,0	245,0	127,0	621,0	20,0	15.224,0
Metges jornada parcial	2.654,0	74,0	94,0	40,0	417,0	14,0	3.293,0
Metges col·laboradors	1.645,0	35,0	15,0	31,0	6.805,0	3,0	8.534,0
Personal ajustat 40h	87.059,9	5.916,0	3.158,8	1.871,1	9.513,4	340,7	107.860,0
Personal sanitari 40h	69.177,3	4.669,9	2.571,9	1.632,1	7.003,2	250,2	85.304,6
Metges 40h	19.607,8	388,2	372,2	184,6	1.892,2	27,4	22.472,6
Infermeres 40h	25.886,8	1.205,8	627,6	454,0	2.247,3	28,0	30.449,5
Auxiliars 40h	20.339,1	2.722,9	1.235,8	827,6	2.518,5	165,2	27.809,2
Altre personal sanitari 40h	3.343,6	353,0	336,2	165,8	345,1	29,6	4.573,4
Personal no sanitari 40h	17.882,7	1.246,2	587,0	239,0	2.510,2	90,5	22.555,4

Personal ajustat a 40 hores = jornada completa + 0,5 × temps parcial + 0,15 × col·laboradors (definició de l’Annex 1); els metges 40h inclouen MIR i les infermeres 40h, EIR.

Figura 1: Personal ajustat a 40 hores en hospitals d’aguts. Catalunya, 2024

Font: SIAE 2024 anonimitzat (Catalunya). Elaboració pròpia; no inclou comparació amb el 2023 per grup (vegeu Annex 1

Taula 3. Personal mèdic ajustat a 40 hores segons l’especialitat i el tipus de concert (aproximat). Catalunya, 2024

	Públics Total 40h	Públics Dones 40h	Públics %	Privats Total 40h	Privats Dones 40h	Privats %	Total Total 40h	Total Dones 40h	Total %
Anestesiologia i reanimació	1.549,9	932,5	60,2	84,2	39,3	46,8	1.634,1	971,8	59,5
Angiologia i cirurgia vascular	185,8	87,8	47,3	26,8	6,3	23,6	212,6	94,2	44,3
Aparell digestiu	532,4	303,8	57,1	36,5	13,0	35,6	568,9	316,8	55,7
Cardiologia	678,0	315,3	46,5	55,7	17,7	31,7	733,8	333,0	45,4
Cirurgia cardiovascular	70,7	25,5	36,1	7,5	1,0	14,0	78,2	26,6	34,0
Cirurgia general i de l’aparell digestiu	891,4	458,5	51,4	82,2	27,5	33,5	973,6	486,0	49,9
Cirurgia oral/maxil·lofacial	88,4	32,5	36,7	13,3	3,4	25,8	101,8	35,9	35,3
Cirurgia ortopèdica i traumatologia	1.161,1	410,5	35,4	171,0	32,9	19,2	1.332,2	443,4	33,3
Cirurgia pediàtrica	92,8	61,6	66,4	16,9	5,9	34,8	109,8	67,5	61,5
Cirurgia plàstica estètica i reparadora	133,3	57,0	42,8	53,9	21,7	40,4	187,2	78,8	42,1
Cirurgia toràcica	76,8	41,5	54,0	8,6	1,5	17,5	85,3	43,0	50,4
Dermatologia medicoquirúrgica	279,6	163,4	58,5	23,2	14,2	61,2	302,8	177,6	58,7
Endocrinologia	266,9	197,1	73,8	13,5	6,7	49,4	280,4	203,8	72,7
Geriatria	529,4	350,4	66,2	3,7	2,4	64,9	533,0	352,8	66,2
Medicina física i rehabilitació	296,2	190,4	64,3	16,2	9,1	56,0	312,3	199,5	63,9
Medicina intensiva	613,1	351,5	57,3	62,6	26,1	41,8	675,8	377,6	55,9
Medicina interna	1.232,7	730,1	59,2	108,6	51,0	47,0	1.341,2	781,2	58,2
Neurocirurgia	142,4	43,6	30,6	22,3	5,3	23,8	164,8	48,9	29,7
Neurologia	566,4	321,1	56,7	23,2	9,8	42,2	589,5	330,9	56,1
Obstetrícia i ginecologia	906,7	687,2	75,8	128,5	80,5	62,6	1.035,2	767,8	74,2
Oftalmologia	538,2	317,8	59,0	113,2	51,7	45,7	651,4	369,4	56,7
Oncologia	439,1	300,1	68,3	35,2	16,4	46,7	474,4	316,6	66,7
Otorinolaringologia	301,9	163,2	54,0	45,4	15,3	33,6	347,3	178,4	51,4
Pediatria	1.097,9	838,0	76,3	151,7	102,7	67,7	1.249,6	940,8	75,3
Pneumologia	415,4	252,2	60,7	18,9	8,5	45,0	434,3	260,7	60,0
Psiquiatria	1.135,2	765,9	67,5	22,3	13,3	59,7	1.157,6	779,2	67,3
Resta d’especialitats mèdiques	3.374,1	2.296,6	68,1	190,1	99,8	52,5	3.564,2	2.396,3	67,2
Serveis centrals	1.504,0	929,0	61,8	58,1	26,9	46,2	1.562,1	955,8	61,2
Urgències-guàrdies	1.505,7	738,9	49,1	276,3	129,0	46,7	1.782,1	867,8	48,7
Urologia	379,4	143,2	37,7	52,0	10,0	19,3	431,4	153,2	35,5
Total personal mèdic	20.984,9	12.506,1	59,6	1.921,7	849,1	44,2	22.906,6	13.355,2	58,3

Inclou personal mèdic intern resident (MIR), assignat a cada especialitat a partir de la taula de formació del SIAE (els MIR d’especialitats sense fila pròpia, p. ex. anàlisis clíniques o radiodiagnòstic, s’han sumat a “Resta d’especialitats mèdiques”). Les dones es calculen amb les columnes de “dones” de les taules de personal i de formació.

Taula 4. Personal sanitari i personal no sanitari ajustats a 40 hores segons el tipus de concert (aproximat). Catalunya, 2024

	Públics Total 40h	Públics Dones 40h	Públics %	Privats Total 40h	Privats Dones 40h	Privats %	Total Total 40h	Total Dones 40h	Total %
Personal sanitari
Personal farmacèutic	520,0	404,1	77,7	74,0	57,8	78,2	593,9	461,9	77,8
Altre personal titulat superior sanitari	734,4	563,7	76,8	46,5	36,5	78,5	780,9	600,2	76,9
Infermeres/ers	27.223,2	23.140,0	85,0	2.117,8	1.841,8	87,0	29.341,0	24.981,9	85,1
Inferm. obstetricoginecològica	658,1	630,1	95,8	58,1	56,1	96,6	716,2	686,3	95,8
Altres infermers/es especialistes	292,9	252,2	86,1	99,5	85,9	86,3	392,4	338,1	86,2
Fisioteràpia	1.249,9	871,7	69,7	61,8	34,5	55,8	1.311,7	906,2	69,1
Teràpia ocupacional	390,3	332,8	85,3	1,5	0,5	33,3	391,8	333,3	85,1
Logopèdia	137,4	116,8	85,0	1,2	1,2	100,0	138,6	117,9	85,1
Personal tècnic sanitari	25.125,5	20.868,2	83,1	2.683,7	2.191,1	81,6	27.809,2	23.059,3	82,9
Altre personal titulat mitjà	1.166,7	960,6	82,3	189,8	159,7	84,1	1.356,5	1.120,2	82,6
Personal no sanitari
Direcció i gestió	1.245,2	729,6	58,6	146,1	83,8	57,4	1.391,3	813,4	58,5
Treball social	744,5	677,5	91,0	19,8	12,5	63,1	764,2	690,0	90,3
Personal d’ofici	2.092,0	849,4	40,6	371,3	234,5	63,2	2.463,3	1.083,9	44,0
Personal administratiu	9.992,2	7.770,6	77,8	1.544,6	1.282,3	83,0	11.536,8	9.052,9	78,5
Altres (inclou zeladors/es)	5.880,9	2.349,8	40,0	518,8	210,7	40,6	6.399,6	2.560,5	40,0

Les infermeres inclouen infermeres internes residents (EIR). “Altre personal titulat mitjà” inclou la resta de sanitaris (codi restSani). Els metges són a la Taula 3.