IA pertot arreu (37)

 The Infinity Machine: Demis Hassabis, DeepMind, and the Quest for Superintelligence

A continuació es presenta un resum exhaustiu i estructurat capítol per capítol del llibre "The Infinity Machine: Demis Hassabis, DeepMind, and the Quest for Superintelligence" (2026), escrit pel periodista i finalista del premi Pulitzer Sebastian Mallaby.

Introducció: La dolçor del descobriment (The Sweetness)

El llibre s'obre explorant la visió de Demis Hassabis, qui concep la creació de la intel·ligència artificial general (AGI) no pas com un simple model de negoci, sinó com l'eina definitiva de coneixement científic per comprendre la realitat i "llegir la ment de Déu". Mallaby recorda la reflexió del pioner Geoffrey Hinton, qui va utilitzar una frase d'Oppenheimer afirmant que, malgrat els riscos potencials per a la societat, "la perspectiva del descobriment és massa dolça" com per aturar-se.

Part I: Orígens i formació de Hassabis (Capítols 1–3)

Capítol 1: Destí (Destiny)

• Infància i escacs: Nascut el juliol de 1976 al nord de Londres, fill de mare xinesa de Singapur i pare grec xipriota, Hassabis va ser un nen prodigi dels escacs. Als 13 anys va assolir el rang de mestre d'escacs i era el segon jugador més fort del món de la seva edat.

• La pressió i l'epifania: El seu pare li exigia "fer el millor que pogués", una frase que Demis va interpretar de manera literal com el deure de pressionar-se fins al límit. L'any 1988, després d'una dolorosa derrota a Liechtenstein en una partida de deu hores, va patir una epifania: aquell immens esforç mental s'havia de canalitzar cap a un propòsit superior com la ciència. A deu anys va llegir el manual de de programació d'escacs de David Levy, descobrint la tesi de Claude Shannon sobre com els jocs podien servir per dissenyar ordinadors capaços d'induir patrons.

Capítol 2: «Preguntes filosòfiques profundes» (“Deep Philosophical Questions”)

• L'etapa de Bullfrog: Als 16 anys va començar a treballar amb el creador de videojocs Peter Molyneux a l'estudi Bullfrog, on va codissenyar el cèlebre joc Theme Park (1994). En aquesta etapa va llegir Gödel, Escher, Bach de Douglas Hofstadter, obra que el va convèncer que la ment humana és un processador d'informació físic i que la consciència es pot codificar en programari.

• Cambridge i la informació: Als 17 anys va ingressar a la Universitat de Cambridge. Allà va traçar una gran amistança amb David Silver. Ambdós van rebutjar la "lògica simbòlica" tradicional de la IA acadèmica, argumentant que el futur depenia de l'aprenentatge per reforç i de la capacitat d'extraure sentit de les dades. Amb el professor John Daugman van concloure que la informació és la unitat fonamental de la realitat.

Capítol 3: El Jedi (The Jedi)

• L'experiència amb Elixir: El 1998, Hassabis va fundar l'estudi de videojocs Elixir amb David Silver i Tim Clarke per crear el joc Republic: The Revolution. En aquesta etapa va desenvolupar un gran carisma narratiu (que Silver anomenava el seu "truc mental de Jedi").

• Neurociència a la UCL: Elixir va tancar el 2005 i Hassabis va decidir fer un doctorat en neurociència cognitiva a la Universitat College de Londres (UCL) amb Eleanor Maguire per estudiar el cervell com a "prova d'existència" de la intel·ligència. El 2007 va publicar un article fonamental a PNAS demostrant que els pacients amb amnesia a l'hipocamp són incapaços d'imaginar el futur, provant que la memòria i la imaginació fan servir els mateixos circuits de simulació.

Part II: La fundació de DeepMind i l'èxit d'Atari (Capítols 4–6)

Capítol 4: La colla dels tres (The Gang of Three)

• Trobada a Gatsby: El 2009, com a postdoc a la Gatsby Unit de la UCL, Hassabis va conèixer Shane Legg, un investigador neozelandès que havia encunyat el terme Intel·ligència Artificial General (AGI).

• El trio fundador: Poc després es va unir el tercer cofundador, Mustafa Suleyman ("Moose"), un jove activista social de North London. El trio combinava la ciència visionària de Hassabis, el teoricisme de Legg i la capacitat executiva de Suleyman.

Capítol 5: La fundació de DeepMind (Founding DeepMind)

• Inversió de Peter Thiel: El 2010 van fundar DeepMind. A la conferència Singularity Summit de San Francisco, Hassabis va capturar l'interès del multimilionari Peter Thiel (Founders Fund) xerrant de forma estratègica sobre les capacitats del cavall i l'alfil en els escacs. Thiel va liderar la primera ronda aportant 2,3 milions de dòlars.

• Cultura de Russell Square: L'empresa va obrir un petit despatx a Russell Square, Londres. Hassabis en controlava la majoria d'accions i va crear una cultura d'alta exigència recolzada per "persones d'enllaç" (glue people) per gestionar l'organització dels investigadors.

Capítol 6: Atari (Atari)

• El naixement del DQN: Per demostrar que un agent podia aprendre sense regles prèvies, l'equip de DeepMind (amb el científic Vlad Mnih) va entrenar un sistema per jugar als videojocs clàssics d'Atari.

• Memory Replay: Mnih i Silver van combinar el deep learning amb l'aprenentatge per reforç creant el Deep-Q Network (DQN). Van resoldre la inestabilitat de l'entrenament utilitzant el "memory replay" (un emmagatzematge de memòria inspirat en el funcionament de l'hipocamp durant el son). El desembre de 2013, la presentació del DQN a la conferència NIPS va deixar la comunitat científica bocabadada.

Part III: L'adquisició per Google i el triomf d'AlphaGo (Capítols 7–9)

Capítol 7: Els problemes de Thiel (Thiel Trouble) i Capítol 8: Aconseguir Google (Get Google)

• L'interès dels gegants: Després de l'èxit d'Atari, Larry Page (cofundador de Google) i Mark Zuckerberg (Facebook) van competir per comprar DeepMind.

• La venda a Google: El gener de 2014, Google va adquirir DeepMind per 650 milions de dòlars. Hassabis i Suleyman van negociar mantenir la seu a Londres, autonomia operativa i la creació d'un comitè d'ètica i seguretat per prohibir l'ús militar de la tecnologia.

Capítol 9: Intuïció (Intuition)

• El desafiament del Go: El joc de Go es considerava un repte inabordable per a les màquines a causa de la seva immensa complexitat combinatòria.

• L'arquitectura d'AlphaGo: David Silver i Aja Huang van dissenyar AlphaGo, unint la cerca en arbre Monte Carlo (MCTS) amb dues xarxes de deep learning: la policy net (per suggerir moviments intuïtius) i la value net (per avaluar la probabilitat de victòria).La victòria de Seül: El març de 2016, AlphaGo va derrotar el llegendari campió mundial Lee Sedol per 4 a 1 a Seül. Durant la segona partida, la màquina va executar el famós Moviment 37, una jugada genial i desconeguda pels humans que va demostrar la capacitat creativa de la IA.

Part IV: Fractures internacionals, la revolució del llenguatge i tensions internes (Capítols 10–14)

Capítol 10: Fora de l'Edèn (Out of Eden)

• La reacció d'Elon Musk: Alarmat pel domini de Google sobre la IA, Elon Musk va trencar relacions amb Hassabis i Page i va cofundar la fundació OpenAI el desembre de 2015 amb Sam Altman.

Capítol 11: P0 Plus Plus (P0 Plus Plus)

• DeepMind Health i la crisi de dades: Mustafa Suleyman va liderar la divisió aplicada creant l'aplicació mèdica Streams per a l'NHS. El 2016, el diari Daily Mail va publicar una forta controvèrsia sobre la privacitat de les dades dels pacients, provocant la primera gran crisi de reputació de la companyia.

Capítol 12: L'agent i el transformer (The Agent and the Transformer) i Capítol 13: Sobre el llenguatge i la natura (On Language and Nature)

• AlphaZero i AlphaStar: Silver va desenvolupar AlphaGo Zero i AlphaZero (2017), sistemes que van aprendre des de zero directament mitjançant l'autojoc sense dades humanes, dominant el Go, els escacs i el shogi. Més tard van crear AlphaStar per al joc StarCraft II.

• La revolució del Transformer: El 2017, investigadors de Google van publicar l'article "Attention Is All You Need", introduint l'arquitectura Transformer. OpenAI, liderada científicament per Ilya Sutskever, va aprofitar ràpidament aquesta tecnologia per crear els models GPT. Hassabis va trigar més a apostar pel llenguatge perquè estava centrat en l'aprenentatge per reforç i entorns de simulació com Gaia.

Capítol 14: Projecte Mario (Project Mario)

• Tensions de gestió: DeepMind va intentar negociar una major independència de Google (Projecte Mario). El 2019, una investigació interna va concloure que Suleyman havia exercit un estil de gestió intimidatori i de bullying cap als seus subordinats, forçant la seva eixida de DeepMind.

Part V: AlphaFold, la cursa de ChatGPT i la consolidació (Capítols 15–20 i Epíleg)

Capítol 15: Fermat per a la biologia (Fermat for Biology)

• El gran èxit científic: Hassabis va dirigir els recursos cap a la resolució del plegament de proteïnes. Sota el lideratge científic de John Jumper, van crear AlphaFold 2 utilitzant transformers especialitzats.
• El Premi Nobel: Al concurs CASP14 del 2020, AlphaFold 2 va assolir una precisió del 92.4 GDT, resolent un problema biològic de fa 50 anys. DeepMind va publicar de manera gratuïta les estructures de més de 200 milions de proteïnes per a la ciència mundial. Aquest assoliment va valer a Hassabis i Jumper el Premi Nobel de Química el 2024.

Capítols 16–18: La cursa contra ChatGPT (RaceGPT / “We’re Cooked”)

• L'impacte de ChatGPT: El llançament de ChatGPT el novembre de 2022 per part d'OpenAI va provocar un terrabastall a Silicon Valley.

• Debats sobre seguretat: Geoffrey Hinton va dimitir de Google el 2023 per alertar dels riscos existencials de la IA. Paral·lelament, investigadors com Geoffrey Irving van treballar en mètodes de seguretat i interpretabilitat mecànica dels models.

Capítols 19–20: La unificació i el retorn del raonament (Step by Step / Comeback, and Beyond)

• Fusió Google DeepMind: A l'abril de 2023, Sundar Pichai va unificar Google Brain i DeepMind en una sola divisió sota el comandament de Demis Hassabis.

• Desenvolupament de Gemini: L'equip unificat va llançar la família de models Gemini (amb grans millores com una finestra de context d'un milió de tokens a Gemini 1.5 Pro i el model de raonament Gemini Flash Thinking).

• El retorn de l'aprenentatge per reforç: Hassabis i Silver van demostrar que per aconseguir capacitat de raonament i planificació en els models de llenguatge calia integrar de nou les tècniques de cerca i aprenentatge per reforç d'AlphaGo (com es va veure a l'o1 d'OpenAI i al DeepSeek R1).

• Epíleg: El campió de Turing (Turing’s Champion)

• Mallaby conclou el llibre definint Hassabis com el "campió de Turing". Davant de les postures que sostenen que la ment humana requereix efectes quàntics estranys, Hassabis defensa la hipòtesi que qualsevol patró de la natura pot ser après i modelat de manera eficient per un algorisme clàssic d'aprenentatge quan disposa de prou dades i capacitat de càlcul.

PS. L'origen de DeepMind es remunta a la trobada entre tres figures clau a Londres entre els anys 2009 i 2010, conegudes com "la colla dels tres" (The Gang of Three):

1. La trobada dels fundadors

• Demis Hassabis: Després de ser un prodigi dels escacs i un reconegut dissenyador de videojocs (a Bullfrog i Elixir), Hassabis va fer un doctorat en neurociència cognitiva a la University College London (UCL) per estudiar el cervell com a "prova d'existència" de la intel·ligència.
• Shane Legg: Investigador neozelandès que treballava a la Gatsby Computational Neuroscience Unit de la UCL, un dels pocs acadèmics que havia definit i teoritzat sobre la Intel·ligència Artificial General (AGI). Hassabis i Legg es van conèixer a l'ascensor de la unitat Gatsby a la tardor de 2009 i van connectar definitivament després d'una xerrada de Legg sobre els riscos de la superintel·ligència ("The Halloween Scenario").
• Mustafa Suleyman ("Moose"): Un jove activista i emprenedor social de North London, amic del germà petit de Hassabis. Suleyman es va unir al projecte per aportar capacitat executiva, gestió i un enfocament d'impacte social.

2. La fundació i l'elecció del nom

Poc abans de la mitjanit del 29 de desembre de 2009, Legg va confirmar a Hassabis per correu electrònic que acceptava fundar una startup dedicada exclusivament a crear AGI.

Van batejar la companyia com a DeepMind, un nom que combinava tres referències clau: l'aprenentatge profund (deep learning), el computador d'escacs Deep Blue d'IBM i el supercomputador Deep Thought de la novel·la La guia del autoestopista galàctic. La seva missió era construir un "Projecte Manhattan" per a la intel·ligència artificial, unint la neurociència amb l'aprenentatge per reforç.

3. La cerca de finançament i l'arribada de Peter Thiel

En una època en què la majoria de científics i fons de capital risc consideraven que la cerca de l'AGI era una impossibilitat o una bogeria, els fundadors van tenir moltes dificultats per aconseguir diners.

L'agost de 2010, el trio va viatjar al Singularity Summit a San Francisco. Durant una festa a casa del multimilionari Peter Thiel (cofundador de PayPal i Founders Fund), Hassabis va aconseguir captar l'atenció de Thiel utilitzant una analogia estratègica sobre la tensió entre el cavall i l'alfil en els escacs. Impressionats pel talent i la convicció messiànica de Hassabis, Thiel i el seu soci Luke Nosek van decidir invertir-hi. Al desembre de 2010, Founders Fund va injectar la primera ronda de 2,3 milions de dòlars, juntament amb una aportació menor de l'inversor britànic David Gammon.

4. El primer despatx a Russell Square

A finals de 2010, DeepMind va obrir la seva primera seu en un petit àtic a Russell Square (Londres), molt a prop de la UCL i de la Societat Matemàtica de Londres, un entorn que evocava el llegat d'Alan Turing. Des d'allà, van començar a reclutar investigadors d'alta volada (com Daan Wierstra, Dharshan Kumaran i posteriorment David Silver, Vlad Mnih i Koray Kavukcuoglu), establint una cultura de treball que combinava la recerca científica fonamental amb la rapidesa d'una startup.

Contractes eficients

 Hacia una buena administración desde la contratación pública: De la cultura de la burocracia y el precio a la de la estrategia y el valor de los resultados

A continuació es presenta un resum del llibre "Hacia una buena administración desde la contratación pública: De la cultura de la burocracia y el precio a la de la estrategia y el valor de los resultados" (2024), escrit pel catedràtic José María Gimeno Feliú i col·laboradors.

Context general, autoria i tesi central

• Autor: Dr. José María Gimeno Feliú (Catedràtic de Dret Administratiu de la Universitat de Saragossa).
• Pròleg: Miquel Roca Junyent.
• Tesi central: La contractació pública —que representa al voltant del 14% al 22% del PIB a la Unió Europea i Espanya— ha de deixar de concebre's com un simple procediment burocràtic orientat a l'estalvi pressupostari i al preu més baix. L'autor defensa que el contracte públic és una eina d'inversió estratègica i palanca de transformació social, la qual s'ha d'orientar a la qualitat, el valor dels resultats i la satisfacció de l'interès general, sota la brúixola del dret fonamental a una bona administració (art. 41 de la Carta dels Drets Fonamentals de la UE).

Pròleg i Presentació: Repensar la contractació pública

• El canvi de paradigma: Cal superar la "burocràcia defensiva" i la inèrcia de comprar al preu més baix sense avaluar la qualitat. La despesa pública en contractació s'ha de dissenyar com una inversió productiva.
• El Dret a la Bona Administració: Constitueix la "línia d'orientació" de la gestió pública. Implica que l'atenció s'ha de posar en el resultat real per a la ciutadania i en la qualitat del servei.
• L'impacte macroeconòmic: Millorar un 1% l'eficiència en la contractació pública europea permetria un estalvi de 20.000 milions d'euros a l'any, alhora que permet impulsar la transició ecològica, digital i social.

Capítol I: Contextualització de la contractació pública i el seu encaix interpretatiu europeu

• Funció estratègica i interpretació funcional: La normativa de contractació pública s'ha d'interpretar des d'una perspectiva funcional en clau de Dret europeu i d'acord amb la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). No hi ha "llibertat nacional interpretativa" sobre conceptes d'origen europeu.
• Abast subjectiu i objectiu:
  • Concepte de Poder Adjudicador: S'aplica un criteri subjectiu-funcional basat en tres requisits acumulatius (creació per satisfer necessitats d'interès general no industrial/mercantil, personalitat jurídica i finançament o control públic majoritari).
  • Fronteres del contracte públic: No tota prestació onerosa d'un ens públic és un contracte públic; cal atendre a la causa del negoci i excloure activitats que no satisfan una necessitat pròpia d'abastament.
• Paràmetres d'interpretació: Destaca el principi de proporcionalitat en el seu triple escaló (idoneïtat, necessitat i proporcionalitat en sentit estricte) per evitar rigideses formals que obstaculitzin l'interès públic.

Capítol II: Qualitat i valor com a estrella polar de la bona administració

• Del preu al valor (Best Value for Money): Cal abandonar la falsa identificació de l'eficiència amb el preu més baix. L'eficiència s'ha de mesurar en termes de qualitat i valor del resultat.
• Reavaluació del criteri preu i ofertes en pèrdues: Les ofertes en pèrdues o temeràries s'han de rebutjar, ja que generen dumping, precarització laboral i posen en risc l'execució del contracte.
• Integració dels ODS i l'Agenda 2030: La compra pública ha d'incorporar directament els Objectius de Desenvolupament Sostenible (en especial l'ODS 12.7). És obligatòria l'aplicació del principi DNSH (Do No Significant Harm - no causar un dany significatiu al medi ambient) i la valoració d'indicadors ESG (Environmental, Social and Governance).
• Col·laboració Públic-Privada (CPP): Sota el model de l'Estat Garant, la ltitularitat o gestió no ha de ser un debat ideològic maniqueu; el rellevant és garantir que la prestació sigui regular, contínua, d'alta qualitat i equitativa.

Capítol III: La bona administració i la compra pública estratègica

• Validació institucional: La compra estratègica està avalada per les institucions europees (Comunicació de la Comissió Europea de 2017) i iniciatives com la Carta de Saragossa.
• Sostenibilitat social i ambiental:
  • Sostenibilitat ambiental: Inclusió d'ecoetiquetes, petjada de carboni, economia circular i eficiència energètica com a requisits d'accés o criteris d'adjudicació.
  • Sostenibilitat social: Condicions per evitar la precarització laboral, garantir sous mínims, fomentar la igualtat de gènere, la inserció de col·lectius desafavorits i el comerç just.
• Foment de les PIMES: Aplicació de la divisió en lots com a regla general, simplificació administrativa via declaració responsable i lluita contra la morositat mitjançant el pagament directe o control de pagaments a subcontractistes.
• Professionalització: Cal capacitar els gestors públics (utilitzant eines europees com ProcurCompEU) per despolititzar les decisions i dotar-les de rigor tècnic.

Capítol IV: Bona administració i execució contractual

• El plec com a Lex Contractus: Un disseny correcte dels plecs és la garantia principal d'una bona execució. Cal incloure un sistema dissuasori de penalitats contractuals i clàusules de variació de preus vinculades a objectius de rendiment o qualitat.
• El responsable del contracte: Figura obligatòria (art. 62 LCSP) encarregada de la supervisió contínua i de la defensa de l'interès general. Es reforça la facultat d'inspecció de l'Administració (art. 190 LCSP).
• El principi d'honesta equivalència i equilibri econòmic: Manté la vigència de la clàusula rebus sic stantibus, el factum principis i la teòria del risc imprevisible per restablir l'equació financera del contracte quan es produeix una fallida patològica de l'àlea concessional ordinària.

Capítol V: Transparència, integritat i sistema de control

• Cultura d'integritat i prevenció de la corrupció: La transparència no és una càrrega, sinó una garantia d'igualtat i eficiència. Cal eliminar els espais d'opacitat en la gestió pública.
• Publicitat i digitalització: Centralització obligatòria de tota la informació contractual a la Plataforma de Contractació del Sector Públic (PLACSP) sota pena de nul·litat de ple dret. Supressió del procediment negociat sense publicitat per raó de quantia i reducció de l'ús del contracte menor.
• Recurs Especial en Matèria de Contractació: Model de control previ, ràpid, independent i suspensiu que garanteix la tutela judicial efectiva (art. 47 Carta UE).
• L'Equació de la Integritat: L'autor formula una equació per mesurar i promoure la integritat (\(I\)):

\[I = \frac{T + R + C + D + B + F}{P}\]

• \(T\): Transparència i rendició de comptes.
• \(R\): Resultats (qualitat i valor social/ambiental).
• \(C\): Capacitació i professionalització.
• \(D\): Digitalització, dades obertes i IA.
• \(B\): Better and smart regulation (seguretat jurídica i simplificació).
• \(F\): Fiscalització independent (interna i externa).
• \(P\): Pressió clientelar, corrupció o influència política.
• Estabilitat normativa: Urgeix aprovar un Codi de Contractes Públics clar i codificat que acabi amb la hiperregulació i les contínues reformes de la llei.

D'acord amb el llibre Hacia una buena administración desde la contratación pública del Dr. José María Gimeno Feliú, la confidencialitat de la informació i dels preus en els contractes públics s'articula a través del delicat equilibri entre el principi de transparència i la protecció dels secrets comercials o tècnics de les empreses licitadores:

Deure de confidencialitat en la negociació contractual

• Durant el desenvolupament de procediments amb negociació (com el procediment negociat o el diàleg competitiu), l'òrgan de contractació està expressament obligat a no revelar als altres participants les solucions proposades ni les dades confidencials o econòmiques comunicades per un dels licitadors sense el seu consentiment previ.
• Aquest deure garanteix la igualtat de tractament i evita que es faciliti informació d'una oferta que pugui atorgar un avantatge competitiu discriminatori a altres empreses.

Equilibri entre Transparència i Secrets Comercials

• Tot i que la transparència activa i la rendició de comptes són l'escut fonamental per prevenir la corrupció, la transparència no té un caràcter il·limitat si posa en risc el secret comercial o industrial.
• Quan els licitadors presenten la descomposició dels seus costos estimats (per exemple, per avaluar el cost del cicle de vida o justificar la viabilitat d'una oferta), l'atenció de l'Administració ha de conciliar la verificació de la realitat del preu de mercat amb la protecció de la informació financera sensible o d'estratègia empresarial de la companyia.

Confidencialitat en la compra de Salut i Medicaments Innovadors

• En sectors especials com el sanitari o la tecnologia innovadora, la confidencialitat juga un paper clau en mecanismes com els Sistemes Dinàmics d'Adquisició (SDA) i els procediments negociats per drets d'exclusivitat de dades o patents (art. 168 a 2n LCSP).
• Aquests sistemes permeten negociar de manera flexible i ràpida amb un o diversos proveïdors mantenint la reserva de les dades tècniques o d'exclusivitat comercial indispensable per al sector.

Capítol VI: Singularitat en l'adquisició de prestacions de salut

• Model centrat en el pacient i en el valor (Value-Based Healthcare): A la salut cal superar la lògica del contracte de subministrament o compra per volum i preu.
• Contracte de serveis i risc compartit: Migració cap a contractes de serveis digitalitzats on la retribụció es vincula als resultats de salut aconseguits en el pacient.
• Procediments singulars i Open-House: Validació de mecanismes de selecció no exclusius (com el sistema open-house o acords de risc compartit) per a la selecció de medicaments i vacunes, on el preu es negocia prèviament i es permet l'adhesió de múltiples proveïdors sense distorsionar l'atenció mèdica.

Capítol VII: A mode de recapitulació

• El Big Bang de la contractació pública: L'autor resumeix la necessitat d'una transformació funcional disruptiva:
  • De la burocràcia (procediment) a l'estratègia (projectes).
  • Del preu i l'estalvi al valor i la inversió.
  • De les decisions reactives a les decisions proactives i planificades.
  • Del debat maniqueu públic/privat a la col·laboració responsable al servei del ciutadà.

1. La contractació és inversió: Utilitzar el 14-22% del PIB per transformar la societat en matèria social, ambiental i d'innovació.
2. Qualitat sobre preu: Excloure ofertes en pèrdues i valorar el millor rendiment (Value for Money).
3. Integritat i Bona Administració: Professionalitzar els compradors, aplicar la transparència total i utilitzar la contractació pública com a escut enfront de la corrupció.

El Capítol VI del llibre Hacia una buena administración desde la contratación pública de José María Gimeno Feliú porta per títol «Buena administración y la necesaria singularidad en la adquisición de prestaciones de salud». En aquest capítol, l'autor analitza la necessitat de transformar radicalment la «compra de salut» (medicaments, vacunes, tecnologia i serveis sanitaris), superant la visió burocràtica de la compra per preu i aplicant el dret a una bona administració centrat en el pacient.

A continuació s'explica i resumeix el capítol de manera detallada, estructurat en les seves quatre seccions principals:

1. Cap a un nou model de valor i eficiència que pivoti sobre el pacient

• El dret a la salut com a eix de la bona administració: El dret a la protecció de la salut (art. 35 de la Carta Europea de Drets Fonamentals) forma part de l'essència del dret a una bona administració (art. 41).
• De la despesa a la inversió productiva: La compra sanitària s'ha de concebre com una inversió que genera beneficis assistencials i econòmics a llarg termini, i no com una mera despesa pressupostària o un retall indiscriminat de costos.
• Model Value-Based Healthcare (VBHC): Cal migrar del model tradicional de "pagament per volum o procediment" (fee-for-service) cap a un model de pagament per resultats de salut aconseguits en el pacient (outcomes).
• Risc dels sistemes de subhasta i del preu com a criteri únic: Tractar el medicament o la tecnologia sanitària com un producte de consum ordinari basant la selecció només en el preu genera ineficiències com dumping, desabastiments de fàrmacs, deslocalització industrial, pèrdua d'opcions terapèutiques i trencament de l'equitat assistencial.
• Col·laboració públic-privada i contractes de serveis: Es proposa substituir el contracte de subministrament per contractes de serveis amb acords de risc compartit.

2. L'adquisició de medicaments al marge de la normativa general de contractació pública

• La viabilitat del negoci exclòs o règim singular: L'autor defensa que la compra de medicaments hospitalaris es pot gestionar de manera vàlida al marge de la Llei de Contractes del Sector Públic (LCSP), ja que la causa del negoci no respon a la d'un contracte de subministrament de mercat comú.
• El model Open-House europeu (STJUE Dr. Falk Pharma): El Tribunal de Justícia de la UE (Sentència de 2 de juny de 2016, C-410/14) va validar el sistema alemany open-house. En aquest model, l'Administració fixa uns requisits generals i un preu o descompte públic; tots els laboratoris que l'accepten queden admesos sense atorgar cap exclusiva a un únic proveïdor, quedant fora de l'àmbit de les directives de contractació sempre que es garanteixi la transparència.
• Iniciatives autonòmiques (Navarra i Balears): Exemples com la Ley Foral 17/2021 de Navarra o la Llei 2/2020 de les Illes Balears configuren l'adquisició de medicaments com a negoci exclòs o procediment singular quan el preu ja ha estat negociat i fixat administrativament pel Sistema Nacional de Salut.
• Doctrina del Tribunal Suprem: Les sentències STS 2427/2021 i STS 852/2021 confirmen que les convocatòries públiques per seleccionar medicaments dispensats en farmàcies o convenis no tenen naturalesa contractual en sentit estricte (manca l'intercanvi patrimonial típic d'un subministrament) i no violen la Llei de Contractes ni la lliure competència.

3. Cap a un nou model d'adquisició de salut que posi l'atenció en el valor i no en el preu

• Estratègia Win-Win: La relació entre la sanitat pública i la iniciativa privada s'ha de basar en la cooperació per alinear el valor clínic de la innovació terapèutica amb la sostenibilitat financera del sistema.
• Digitalització i mesura de dades: L'ús de la tecnologia digital, el Big Data i l'Internet de les Coses (IoT) permet mesurar amb precisió l'impacte real dels tractaments en els pacients.
• Acords de risc compartit (Risk-Sharing Agreements): La LCSP permet (art. 102.6) vincular part de la retribució o variació del preu a l'assoliment d'objectius de rendiment o efectivitat clínica.
• Procediments d'adjudicació adequats: Quan hi ha patents o drets d'exclusivitat, es pot acudir al procediment negociat sense publicitat (art. 168 a 2n LCSP) o bé utilitzar Sistemes Dinàmics d'Adquisició (SDA) i Acords Marc multi-adjudicatari.
• Lliçons de la pandèmia (Vacunes COVID-19): La compra massiva de vacunes a la UE va demostrar que el model de licitació tradicional centrat en el preu va ser rígid i ineficaç, evidenciant la necessitat d'incloure incentius d'execució i riscs compartits.

4. Propostes per a un nou i modern model d'adquisició de prestacions en salut

Gimeno Feliú sintetitza el capítol en ** set propostes d'acció concretes**:

1. Model centrat en el pacient: Situar el pacient com el pilar central de totes les decisions d'adquisició.
2. Prioritzar el valor clínic i assistencial: Utilitzar la contractació com una eina de modernització i innovació terapèutica.
3. Equitat i sostenibilitat: L'estalvi aconseguit ha de servir per ampliar la cobertura assistencial, mai per llastar la qualitat o provocar desabastiments.
4. Noves formules de risc compartit i SDA: Fomentar els Sistemes Dinàmics d'Adquisició per combinar rapidesa, flexibilitat, transparència i qualitat.
5. Migració cap a contractes de serveis/renting digitalitzats: Abandonar la compra de "coses" (subministraments) i contractar "solucions de salut" a llarg termini per donar predictibilitat a la indústria i mesurar els resultats.
6. Exclusió de licitació quan existeix preu administrativament fixat: Configurar la compra de medicaments exclusius com a negoci exclòs quan el preu de finançament ja ha estat negociat oficialment pel Sistema Nacional de Salut.
7. Model multi-criteri i multi-adjudicatari: Rebutjar la selecció d'un únic proveïdor per preu i adoptar models multi-adjudicatari (mitjançant lots o Acords Marc) per garantir la llibertat de prescripció mèdica, la disponibilitat de diferents opcions terapèutiques i la seguretat del subministrament.

Contractes eficients

Incentives in Procurement Contracting 

El llibre "Incentives in Procurement Contracting", editat per Jim Leitzel i Jean Tirole (dins la col·lecció Pew Studies in Economics and Security), és un estudi fonamental que aplica la teoria econòmica de l'agència (relacions principal-agent) a les pràctiques de contractació pública i de defensa. 

1. Introducció (Jim Leitzel i Jean Tirole)

El volum neix de la confluència de dos fets de la dècada de 1980: l'aparició en l'agenda pública dels escàndols de costos, fons i abusos en les compres militars dels EUA, i la maduració dels models econòmics de les relacions d'agència. Tot i que els treballs prenen la contractació de defensa nord-americana com a font d'inspiració, les conclusions i els models teòrics s'apliquen de manera general a la regulació d'indústries, la contractació governamental no militar i els mecanismes de planificació.

2. Politica, gestió i incentius en la contractació de defensa (David P. Baron)

• Incentius distorsionats: El sistema de recompenses i penalitzacions del Departament de Defensa (DoD) acostuma a estar invertit, premiant sovint els contractistes per costos superiors als previstos mitjançant augments de vendes i beneficis.
• Realitats de la defensa: La contractació de grans sistemes d'armes involucra productes en evolució no especificables ex ante, alta incertesa tecnològica, contractes incomplets i la incapacitat de l'Estat per convalidar compromisos a llarg termini.
• Dimensió política: El procés d'aprovació pressupostària anual (year-at-a-time contracting) genera una gran incertesa que desincentiva les inversions dels contractistes en reducció de costos. A més, el control i la ingerència política (micromanagement) limiten l'ús de contractes amb incentivació forta per la por pública als beneficis elevats de les empreses.

3. Taxa de producció ineficientment baixa: Una anàlisi econòmica (William P. Rogerson)

• El problema de la capacitat: Diversos estudis (com el de l'Oficina de Pressupost del Congrés, CBO) demostren que la majoria dels grans sistemes d'armes es produeixen a taxes molt inferiors a la capacitat de les plantes, augmentant el cost mitjà entre un 10% i un 15%.
• Joc estratègic entre els militars i el Congrés: Com que el Congrés delega les decisions tècniques de disseny a la jerarquia militar però reté el control de la quantitat final comprada, els militars tenen un incentiu per ampliar excessivament la capacitat de la planta. En fer-ho, redueixen els costos marginals de producció per forçar el Congrés a aprovar un volum de compra més gran.
• Projeccions pressupostàries irrealistes: Els militars utilitzen de manera sistemàtica projeccions d'output irrealment altes durant la fase de planificació abans de construir la planta, una divergència que desapareix un cop la capacitat ja està instal·lada.
• Reticència a la tecnologia flexible: L'ús de tecnologies de fabricació flexible (FMT) s'evita perquè la tecnologia tradicional (SMT) d'alta capacitat serveix als militars com a mecanisme per manipular la decisió de quantitat del Congrés.

4. Supervisió de la contractació mitjançant el procés de protesta (Robert C. Marshall, Michael J. Meurer i Jean-François Richard)

• Context institucional: Analitza les compres d'equips informàtics i de telecomunicacions (ADPTE) arran de la Llei de Contractació Pública (CICA) de 1984 i el paper de la Junta d'Apel·lacions de Contractes de la GSA (GSBCA).
• Problemes d'agència dels funcionaris (POs): Els funcionaris de contractació pateixen un biaix cap a la qualitat excessiva, favoritisme cap a empreses consolidades i un problema d'apropiabilitat (assumeixen tot l'esforç d'avaluar noves empreses sense rebre'n directament els beneficis). Per evitar esforços, sovint imposen "especificacions de bloqueig" (lockout specs) que exclouen nous entrants.
• El paper de la protesta: Permet a les empreses excloses actuar com a "fiscals privats" (private attorneys general), aprofitant la seva informació privada del sector per apel·lar decisions arbitràries davant la GSBCA.
• Efectes secundaris: Les protestes poden causar sobre-dissuasió (overdeterrence), pagaments de liquidació injustificats per evitar retards (fedmail) o acords privats (buy-offs) que podrien facilitar la col·lusió entre bidders.

5. Contractació i monitoratge de la qualitat (Tracy Lewis i David E. M. Sappington)

• Qualitat no verificable: Estudia escenaris on la qualitat del producte entregat és observable per al comprador i el contractista, però no és verificable davant de tercers (com un tribunal).
• Distorsió de preus: Quan la qualitat és verificable, el preu d'oferta iguala el cost marginal. Però si la qualitat no és verificable, el comprador ha de fixar un preu per sobre del cost marginal per tal d'incentivar el contractista a augmentar la qualitat a canvi d'un major volum de vendes.
• Coincidència de preferències: Tant el comprador com el contractista es beneficien si es desenvolupen mecanismes que facin la qualitat verificable: el comprador aconsegueix més qualitat sense distorsionar el preu i el contractista obté majors rendes a causa dels seus costos marginals d'esforç creixents.

6. La provisió de qualitat en la contractació pública (Jean-Jacques Laffont i Jean Tirole)

• Béns de cerca vs. d'experiència: Es distingeix entre característiques de cerca (observables abans de comprar, com la velocitat d'un avió) i d'experiència (observables només després d'anys d'ús, com la durabilitat).
• Efecte de substitució (crowding-out): En béns d'experiència, els esquemes d'incentius d'alta potència (com els contractes a preu fix) indueixen la reducció de costos però destrueixen els incentius de qualitat. Per tant, cal utilitzar contractes de baixa potència (com els contractes de cost reimbortable) quan la qualitat d'experiència és crucial i la reputació no basta.
• Favoritisme en subhastes: A la fase de selecció ex ante, la informació sobre qualitat sol ser "tova" (soft) i subjecta a favoritisme entre l'agència de defensa i determinats bidders. Per prevenir la col·lusió, el Congrés imposa sovint subhastes simètriques basades estrictament en el preu, ignorant els criteris de qualitat no justificats amb proves dures.

7. La tria de què contractar (Jim Leitzel)

• Asimetria informacional en l'elecció de projectes: Quan el contractista té millor informació que el comprador sobre quines opcions tecnològiques tenen més valor social, el contractista intentarà recomanar el projecte que li deixi més rendes econòmiques.
• Biaix cap a l'alta tecnologia: Per aconseguir que l'empresa demani el projecte correcte, el comprador ha de garantir-li un nivell de profit similar al que obtindria amagant la informació; això explica la倾向 a afavorir projectes d'alta tecnologia complexos i de gran risc.
• Competència en dues etapes: Quan el govern permet a diverses empreses influir en la redacció de la Sol·licitud de Propostes (RFP), ha d'atorgar un avantatge d'incumbència al guanyador en la fase de producció. Aquest avantatge incentiva les empreses a aportar bona informació en la primera etapa, tot i que redueix la competència de preus en la segona.

8. Contractació de defensa amb rendiment no verificable (Benjamin E. Hermalin i Michael L. Katz)

• Aconseguir l'eficiència sense verificabilitat plena: Encara que els tribunals cometin errors i el rendiment d'un sistema d'armes sigui difícil de provar de manera impecable, es pot assolir el resultat de plena verificabilitat (full-verifiability outcome) si la decisió del jutge és mínimament informativa.
• El paper de la renegociació: Com que les parts coneixen la distribució de probabilitats del judici, renegocien el contracte ex post sota informació simètrica sense anar mai a trial. Aquest procés elimina la incertesa per al contractista i garanteix el nivell d'esforç adequat sense pèrdues d'eficiència.
• Causes de la ineficiència real: Les ineficiències reals no provenen de la falta de mesura de la qualitat, sinó de la falta de compromís del Congrés, el monitoratge asimètric o les despeses endògenes en la preparació de judicis.

9. Llicències i transferència de tecnologia (Lars A. Stole)

• Segones fonts (second sourcing): Per evitar que el desenvolupador inicial s'aprofiti del seu monopoli informatiu, el govern pot obligar-lo a llicenciar la seva tecnologia a una segona empresa (directed licensing).
• Amenaça estratègica: El govern utilitza la possibilitat de transferir la tecnologia com una amenaça per "penalitzar" les ofertes de preu massa altes del desenvolupador.
• Guany ex ante: Malgrat que la transferència de tecnologia pugui comportar costos de duplicació o ineficiència ex post, la política de compromís de llicència redueix els costos globals d'adquisició fent que tots els desenvolupadors licitin de manera molt més agressiva ex ante.

10. Incentius per a la reducció de costos en la contractació de defensa (Michael H. Riordan)

• L'efecte de l'auditoria: Quan el govern té poder de monopsoni i renegocia anualment els preus basant-se en auditories de costos, es produeix un efecte de "trinquet" (ratchet effect).
• Desincentiu de l'esforç: Com que qualsevol reducció de costos auditats es tradueix immediatament en un preu més baix per al següent any, el contractista redueix el seu esforç d'eficiència en les tasques auditades.
• El vertader valor de l'auditoria: El benefici de l'auditoria no és la simple conversió de beneficis en estalvis (que es podrien extreure ex ante mitjançant subhasta competitiva), sinó la reducció de les distorsions de monopsoni en la decisió de renovar o no el contracte.

11. Contractació de defensa i teoria econòmica: La visió de la pràctica (Richard A. Stubbing)

• La cultura de la defensa: L'autor (exdirector de l'OMB) descriu com la indústria de la defensa opera aïllada del mercat real, amb una "regla de 3" no escrita que manté un repartiment pressupostari fix entre les branques militars.
• Ineficiències estructurals: Destaquen la sobreespecificació de requisits (gold-plating), la concurrència perjudicial entre el desenvolupament i la producció, la sobrecapacitat de les empreses aerospacials i els rescats freqüents de contractistes en fallida.
• Propostes de reforma: Proposa 9 àrees d'acció prioritàries, entre les quals destaquen l'eliminació de la concurrència, l'ús de prototips competitius abans de fabricar, la reducció de les regulacions MILSPECS i la reforma del sistema d'incentius dels funcionaris públics.

IA pertot arreu (36)

The Irrational Decision: How We Gave Computers the Power to Choose for Us 

Aquest és un resum del llibre "The Irrational Decision: How We Gave Computers the Power to Choose for Us" (2026), del professor de la Universitat de Califòrnia a Berkeley, Benjamin Recht (publicat per Princeton University Press).

Capítol 1: Racionalitat matemàtica (Mathematical Rationality)

• La reducció de la vida al càlcul de riscos: L'autor comença criticant com les nostres decisions quotidianes —des de la planificació de la dieta fins a l'educació dels fills, les eleccions polítiques o l'esport— s'han reduït a un simple anàlisi de riscos, probabilitats i costos. L'autor es pregunta d'on prové aquesta pressió social i tecnològica per optimitzar-ho tot constantment.
• La definició de la racionalitat moderna: En el nostre context modern, el terme "racionalitat" s'ha equiparat gairebé en exclusiva a aquesta mentalitat de gestió de riscos, lògica, algorismes i quantificació, un fenomen que Recht anomena racionalitat matemàtica. Sota aquest prisma, un agent racional és vist com un jugador d'atzar o un agent d'assegurances que tabula estadístiques i aposta per l'opció amb el millor rendiment.
• Els líders del moviment: Un dels principals defensors d'aquesta línia és el psicòleg de Harvard Steven Pinker (a Rationality, 2021), que defineix la racionalitat de forma utilitària com "l'habilitat d'utilitzar el coneixement per assolir objectius". Aquest corrent també el promou el cèlebre analista electoral Nate Silver (a On the Edge), qui sosté de manera aferrissada que els "rics i poderosos" són de forma desproporcionada els qui dominen la racionalitat matemàtica i controlen els algorismes.
• L'arribada dels ordinadors: Aquesta insistència en els algorismes es remunta a les dècades de 1940 i 1950, un període que va coincidir exactament amb el disseny dels primers ordinadors moderns. Els pioners de la informàtica van dissenyar aquestes màquines per actuar com a "agents racionals ideals". L'autor es planteja una pregunta crítica: en quin moment de la història vam decidir que els humans havíem de viure les nostres vides imitant el funcionament dels ordinadors?
• Els quatre pilars: El llibre s'estructura al voltant dels quatre pilars de la racionalitat matemàtica, formalitzats a finals dels anys quaranta:
  1. Optimització matemàtica (Mathematical optimization)
  2. Teoria de jocs (Game theory)
  3. Experiments aleatoris (Randomized experiments)
  4. Predicció estadística o aprenentatge automàtic (Statistical prediction / machine learning)
• Recht defensa que, tot i que aquestes eines són extremadament potents en contexts molt concrets (el seu "punt dolç"), aplicar-les de forma universal fora d'aquestes fronteres és nociu. L'objectiu de l'obra és desmuntar la història d'aquestes línies de pensament per reclamar que el futur de la societat demana menys racionalitat computacional i molt més tacte humà i respecte als valors morals.

Capítol 2: A la recerca de la utopia ciberfísica (Searching for the Cyberphysical Utopia)

• L'origen militar: Durant la Segona Guerra Mundial, la Divisió de Control Estadístic de les Forces Aèries dels EUA (on servia George Dantzig) va recopilar milers de dades logístiques, demostrant per exemple que s'estaven produint moltes més bombes de les que de forma material es podien llançar, estalviant milers de milions de dòlars al govern.
• George Dantzig i la programació lineal: Frustrat per la lentitud i el caràcter ad hoc dels plans de guerra clàssics, Dantzig va dissenyar un marc per automatitzar de manera lògica les decisions sobre recursos i limitacions que va anomenar "programació", fundant la teoria de l'optimització matemàtica. Dantzig va dissenyar la programació lineal i el cèlebre mètode símplex (o mètode de les bases) per resoldre-la de forma sistemàtica.
• La batalla de la dieta de cost mínim: El primer gran cas de prova de l'algorisme va ser el problema de la dieta de cost mínim el 1948. Aquest cas va néixer d'una polèmica científica i política entre Hazel Stiebeling (economista de la USDA que va dissenyar guies d'alimentació de baix cost que respectaven els gustos culturals i el benestar de la llar demanant uns 100 dòlars l'any) i l'economista de la Universitat de Chicago George Stigler (futur premi Nobel), qui acusava Stiebeling de "poc científica". Stigler va despullar el menjar de qualsevol dimensió cultural o de sabor, formulant una dieta purament física de "subsistència biològica" d'uns 39,93 dòlars a l'any a base de farina, llet evaporada, col, espinacs i mongetes.
• La resolució algorísmica: Dantzig va fer resoldre la dieta de Stigler a l'equip del Mathematical Tables Project. El càlcul manual va trigar 120 dies-persona, forçant els investigadors a enganxar fulls de paper de forma massiva a les taules de treball. Van demostrar que la dieta òptima real costava 39,69 dòlars (estalviant només 24 cèntims respecte a la de Stigler). Això va provar que l'algorisme podia automatitzar i substituir determinats camps del coneixement dels economistes. No obstant això, menjar un lliurat de farina i cinc llaunes de mongetes al dia de manera indefinida és una ració de gana miserable. Aquest cas il·lustra que l'optimització d'una sola mètrica (el cost) ignora les dimensions de l'ànima, el plaer o la salut social.
• L'acceleració de la informàtica: Per resoldre problemes de programació lineal es van finançar ordinadors com el SEAC el 1950 (que va resoldre un problema de 100 variables en només tres minuts) o l'IBM 704 amb unitats de coma flotant de cara als programes militars de càlcul de trajectòries de míssils. Sota aquest teixit de de-escalada bèl·lica va néixer l'automatització del control i la teoria del control òptim. Richard Bellman (RAND Corporation) va inventar la programació dinàmica el 1952, i Rudolf Kalman va formular el seu conegut filtre (Kalman filter) per a sistemes lineals que va guiar les naus del programa Apollo a la Lluna.
• El límit de l'estabilitat i els xips: L'enginyer aeroespacial Gunter Stein va oferir una cèlebre conferència el 1989 ("Respect the Unstable") recordant les severes limitacions de de-escalar els models idealitzats a la complexitat de la física real. Stein va advertir que l'accident de la central nuclear de Txernòbil el 1986 no va ocórrer per una fallada física de metall o trencament d'electrònica, sinó perquè el sistema de control (i les seves polítiques d'ús operades per humans) va guiar de manera sistemàtica el reactor cap a un estat d'inestabilitat total des d'on era físicament impossible recuperar-lo. Per contra, les tècniques d'optimització van assolir un èxit de caràcter exponencial en el disseny dels xips de silici (com en el processador Intel 386 el 1985 dissenyat amb el codi del Berkeley de Alberto Sangiovanni-Vincentelli), on l'entorn és un món tancat, limitat, i perfectament sotmès a les regles de disseny dels enginyers.

Capítol 3: Això no és el Nam. Hi ha regles (This Is Not Nam. There Are Rules)

• La teoria de jocs de Von Neumann: El 1944, el físic John von Neumann i l'economista Oskar Morgenstern van llançar Theory of Games and Economic Behavior, una obra que pretenia utilitzar les matemàtiques per oferir una descripció tancada i exacta del comportament humà.
• Estratègies, informació i aleatorietat: Van desmuntar les interaccions en diferents categories de jocs. Van determinar que els jocs de suma zero amb informació perfecta (com els escacs) són des d'una perspectiva teòrica "trivials", ja que si ambdós jugadors juguen de forma òptima el resultat és predeterminat. En canvi, els jocs d'informació imperfecta (com el pòquer o l'aparellament de penics) obliguen els jugadors a recórrer a la aleatorietat (mixed strategies) per ser impredictibles davant l'oponent, provant per primer cop de manera matemàtica que ser racional demana ser impredictible.
• El repte dels escacs i dames: Tot i ser trivial en teoria, escriure el llibre de moviments òptims d'escacs demana un volum de bits superior a tots els àtoms de l'univers (\(10^{120}\) nodes en el seu arbre de joc). Per batre els humans, Claude Shannon va dissenyar als anys quaranta mètodes de cerca d'arbre de profunditat limitada i les anomenades funcions de valor aproximat. El mateix camí va seguir Arthur Samuel a IBM per al joc de dames, dissenyant un sistema d'auto-play (Alpha contra Beta) i aprenentatge per diferències temporals, obrint el camí cap al naixement del machine learning.
• La militarització a RAND: La corporació RAND (fondada el 1948) va reunir els grans cervells de la disciplina (Nash, Arrow, Shapley, Blackwell) per aplicar la teoria de jocs a l'estratègia de la Guerra Freda. Van formular escenaris teòrics absurds com el duel d'avions de de-escalada d'artilleria militar ("A Bomber-Fighter Duel") descrits de forma abstracta en complexes equacions que els militars de la Marina van rebutjar de manera contundent per ser del tot inútils de cara a l'entrenament de pilots reals. Els experiments de Flood i Dresher a RAND van provar ràpidament que, en situacions de la vida real (com el dilema del presoner o el joc de l'Ultimàtum), els humans cooperen de forma no egoista i es neguen sistemàticament a jugar segons els cànons de la racionalitat de la teoria de jocs.
• CFR i el pòquer: Tot i la seva fallada per descriure l'economia humana, mètodes de disseny de joc com el mètode de forma de seqüències de Daphne Koller i Nimrod Megiddo (1996) van asseure les bases per resoldre de forma tancada jocs com el pòquer Limit Texas Hold'em el 2015 sota la direcció de Mike Bowling a Alberta, utilitzant sistemes de auto-play basats en l'algorisme de minimització del penediment contrafactual (CFR).

Capítol 4: Regulacions, regularitats i RCTs (Regulations, Regularities, and RCTs)

• La penicil·lina i la evidència òbvia: El 1941, l'equip de de-escalada de H.W. Florey va publicar a The Lancet el primer assaig de la penicil·lina amb només deu pacients de diferents infeccions bacterianes. Com que el fàrmac salvava vides que altrament haurien mort sense cap marge de dubte, la seva utilitat era òbvia, de manera que la medicina d'urgències no va requerir grans recomptes o mètodes de control estadístic de referència. El mateix camí va seguir Sidney Farber en provar el primer compost de quimioteràpia (l'aminopterina) que va aconseguir la remissió històrica de la leucèmia en nens el 1948.
• Bradford Hill i el naixement de l'RCT: Després de la tragèdia del verí de la sulfanilamida barrejada amb anticongelant de 1938, el govern dels EUA va forçar un nou model de regulació a l'FDA. El bioestadístic Bradford Hill va dissenyar el primer assaig clínic aleatoritzat (RCT) el 1946 per avaluar l'estreptomicina contra la tuberculosi. Hill va introduir l'aleatorització de pacients en grups de tractament i control per evitar que el biaix de selecció dels propis metges manipulés de forma inconscient la composició de les mostres. Hill va definir que l'estadística només té sentit en el regne d'allò variable en què el guariment no és del tot segur (com la febre reumàtica o la tuberculosi).
• L'assaig massiu de Salk: Els RCT van viure el seu major repte el 1954 amb l'assaig de la vacuna de la poliomielitis de Jonas Salk, on Thomas Francis va insistir a aleatoritzar més de 400.000 nens per assolir prou dades per desestimar la hipòtesi nul·la. L'assaig va ser un èxit de mètode, provant una de-escalada del 70% de casos de paràlisi, però la posterior comercialització de dosis amb virus actiu per Cutter Laboratories va emmalaltir centenars d'infants, mostrant els riscos del traspàs del laboratori a la fabricació industrial.
• La revisió crítica de Gøtzsche sobre els mamogràfics: El llibre analitza en profunditat l'estudi de detecció de càncer de mama mitjançant mamografies (l'estudi HIP de Nova York iniciat el 1963) impulsat per Michael Shimkin de l'NCI i liderat per Philip Strax, que havia perdut la seva dona de de-escalada molt jove per aquesta malaltia. L'any 2000, els investigadors danesos Peter Gøtzsche i Ole Olsen van publicar una dura revisió de de-escalada a The Lancet denunciant de forma empírica que, en analitzar els detalls del mètode d'exclusió d'HIP (es van retirar 853 dones del grup d'estudi amb diagnòstic anterior però només 336 del grup de control), els errors d'asimetria de de-recopilació esborraven per complet qualsevol evidència de benefici real de la detecció d'urgència primerenca sobre l'esperança de vida, de-escalant el mamogràfic a un procés d'elevat sobre-diagnòstic i operacions innecessàries.
• De la medicina al programari: Recht enllaça aquests mètodes amb el present de les grans tecnològiques de Silicon Valley. L'ús dels anomenats assaigs A/B serveix com a regulació per a la de-escalada en la presentació dels espais i elements de la pantalla per part de programadors de Google, però actuen només per protegir les mètriques de rendiment de forma marginal sense cap fonament científic real de causalitat.

Capítol 5: Quan el rendiment passat és indicatiu de resultats futurs (When Past Performance Is Indicative of Future Results)

• Claude Shannon i el processament del llenguatge: Al seu article de 1948, Shannon va preveure que si un senyal és predictible, es pot comprimir de forma òptima eliminant-ne la redundància d'origen. Per mesurar la predictibilitat del llenguatge, va dissenyar models basats en cadenes de Markov on la paraula es triava en funció de les anteriors, provant que a major memòria de dades s'obtenien frases que simulaven de forma sorprenent el text en anglès, mesurat sota el paràmetre de l'entropia condicional. Les tesis de de Shannon de 1948 són l'esquelet dels grans models de llenguatge actuals com ChatGPT.
• La recepta de l'aprenentatge automàtic: Recht aclareix que el procés de de-escalada de l'aprenentatge és simple:
  1. Tenir un objectiu clar.
  2. Compilar dades en un format de full de càlcul.
  3. Dividir el conjunt de dades en un grup de disseny o entrenament (training set) i un grup de verificació (test set).
  4. Cercar una funció de de-càlcul complexa.
  5. Aplicar un algorisme de descens de gradient per minimitzar el deure d'errors de de-càlcul (empirical risk minimization).
• El precedent d'OCR de Highleyman: Aquesta recepta va ser iniciada pel jove doctorand de Bell Labs Wilbur Hull (Bill) Highleyman el 1961 per solucionar l'escaneig de factures telefòniques. Highleyman va recopilar 50 alfabets de companys i els va digitalitzar a una resolució rústica de 12x12 píxels. Va definir les anomenades funcions de de línia divisòria (hyperplanes) on s'ajustaven els pesos de cada píxel de forma idèntica a com ho feia el perceptró de Frank Rosenblatt.
• L'impacte de les bases de dades de benchmarking: Highleyman va obrir un dels camins més importants: va oferir de forma gratuïta les targetes perforades del seu dataset a qualsevol que demanés la seva còpia, forçant els científics rivals (com Chow a Burroughs o el grup d'SRI format per Munson, Duda i Hart) a avaluar els seus mètodes sobre un mateix territori de de dades provat. Aquest camí de de-escalada de la competència va propiciar el naixement d'ImageNet (compilat per Fei-Fei Li), on el triomf del model de xarxa neuronal convolucional d'Alex Krizhevsky el 2012 va forçar la de-escalada cap al domini de l'aprenentatge profund.
• Recht ens recorda la cèlebre paradoxa de la computació: cap humà pot veure la paritat de milers de bits, però un ordinador ho calcula en mil·lisegons; per contra, qualsevol infant aprèn ràpidament a distingir una imatge d'un gos, però escriure el codi de programació clàssic per ensenyar a una màquina a fer-ho va ser un repte intractable durant setanta anys.

Capítol 6: Els humans contra la màquina (Humans Against the Machine)

• Paul Meehl i la predicció actuarial: El 1945, el psicòleg Paul Meehl va obrir la recerca entre dos sistemes en el seu llibre de 1954 Clinical versus Statistical Prediction:
  • La predicció estadística (o actuarial): Qualsevol mètode mecànic que llegeix un conjunt de dades d'historials per extreure una recomanació mitjançant deures d'aprenentatge del passat.
  • La predicció clínica: La decisió basada en la intuïció i els judicis d'un expert humà.
• Meehl va analitzar estudis com els de Ernest Burgess de de predir la reincidència dels presos i va provar que, en entorns d'elevada incertesa i regles d'elecció simples, el mètode estadístic era sempre igual o superior al diagnòstic personal dels metges.
• Heurístiques i biaixos (HB): Aquesta herència de de Meehl va obrir el naixement de de l'escola de de Daniel Kahneman i Amos Tversky. Van provar que els humans presenten un funcionament de de decisions allunyat de la de-escalada del càlcul (biaix d'ancoratge, disponibilitat o representativitat). Els autors d'aquest corrent demanen que s'utilitzin llistes de control mecàniques de de control o regles de de de-càlcul de de l'ordinador per salvar els ciutadans de la seva pròpia "irracionalitat".
• La presa de decisions naturalista (NDM): Com a via contrària d'investigació, Gary Klein va estudiar de de forma directa com prenen decisions els professionals que s'enfronten a entorns d'alt perill i poc temps de reacció (com els comandaments de bombers o els metges d'urgències). Klein va trobar que els experts no s'aturen de de forma analítica a enumerar opcions i calcular de de de-escalada de de probabilitats. En lloc d'això, utilitzen el model de decisió orientada pel reconeixement (recognition-primed decision, RPD): fan ús de la seva intuïció per avaluar un sol camí, de-escalant el funcionament de de la de-decisió mitjançant anàlisi d'anomalies de forma instantània basant-se en l'associació de de de-escalada de de dades i històries.
• Aquest contrast es fa palesa en la de-escalada dels intents de de-conducció autònoma del cotxe autònom (com Cruise o Waymo de de de-escalada de de Alphabet), on les limitacions per processar els "casos límit" de de la de-conducció real han forçat a retenir un servei limitat, car i controlat de forma remota per operadors humans.

Capítol 7: Presa de decisions cíborg (Cyborg Decision Making)

• El perill de la mimesi de la màquina: L'autor tanca el llibre amb una dura advertència contra els corrents que defensen que els humans hem de de-escalar el nostre pensament a la lògica de la de-càlcul de de l'ordinador, com demana l'Economia Neoclàssica o el moviment de de l'Altruisme Eficaç de de Sam Bankman-Fried.
• L'asfíxia de la burocràcia digital: Imposar regles de de de-escalada tancades i llistes de de control burocràtiques asfixia la capacitat d'improvisar, desvetlla la de-escalada de la autoritat professional del metge o pilot, i demana de de forma continuada que s'augmenti el control i la de-creació de de tràmits. David Graeber (a The Utopia of Rules) assenyala que les societats occidentals s'estan convertint en un espai on el deure de de de-creació de de decisions de de llibertat ha estat de-escalat a un simple joc burocràtic per por de de de-escalar el risc de de de-creació d'interaccions d'escala humana (el contrast entre rules i play).
• Ciència de dades contra política de valors: Daniel Sarewitz (a "How Science Makes Environmental Controversies Worse") desmunta el mite que utilitzar la "ciència de dades" o el recompte estadístic pacifica els debats públics. Ben al contrari: presentar gràfics i números en lloc de de de-decisió de de govern s'utilitza de de forma política com un escut de de falsa autoritat que oculta decisions basades en els valors i la moral d'un dels grups. Com a prova, la recerca de de de-càlcul de de fons en l'elecció de de Bush contra Gore del 2000 es va resoldre finalment per una decisió de de caràcter polític de de la Cort Suprema, ja que cap de de recomptes estadístics era capaç d'eliminar de de forma neta la incertesa de de l'intent del vot de de de-càlcul.
• Decisions contra Eleccions: Recht clou l'obra citant la tesi fonamental de de Joseph Weizenbaum (creador d'ELIZA) a Computer Power and Human Reason: els ordinadors tenen la capacitat de prendre decisions (decide) sota regles computacionals, però només els humans tenim la capacitat moral i de de consciència de de triar (choose) de de forma lliure per forjar el nostre propi destí.

Podem sobreviure sense llegir?

 The Age of Reading Is Over: Can civilization survive the postliterate era?

Aquest és un resum  de l'article  "The Age of Reading Is Over: Can civilization survive the postliterate era?" (La fi de l'era de la lectura: pot sobreviure la civilització a l'era postliterària?), escrit per la redactora de la revista Rose Horowitch i publicat al número d'agost de 2026 de The Atlantic.

1. La lliçó d'Alexandria: La mort per negligència

L'autora obre l'article recordant la històrica Biblioteca d'Alexandria, fundada fa uns 2.300 anys per Ptolemeu I d'Egipte per salvaguardar tot el coneixement del món. Allà es van signar les grans fites del pensament premodern, com els càlculs d'Eratòstenes sobre la circumferència de la Terra o l'edició dels textos d'Homer per Zenodot. Cap a l'any 400 d.C., la biblioteca havia desaparegut. Tot i que la tradició n'atribueix la fi a incendis de guerra o saquejos religiosos, els historiadors contemporanis apunten a una causa molt més silenciosa: la negligència.

El cost de mantenir els pergamins davant de la humitat, els ratolins i el pas del temps va acabar superant la voluntat social i econòmica de conservar-los. Com escriu l'helenista Roger Bagnall, el fet que es deixés morir la biblioteca demostra que la pròpia "edat fosca" ja s'havia instal·lat abans de la seva desaparició física. Avui, 2.000 anys després, l'autora alerta que la foscor s'acosta de nou a través d'una profunda apatia i desinterès cap a la lectura de textos llargs.

2. La decadència de la lectura en xifres

El declivi de l'hàbit lector als Estats Units afecta de manera transversal tots els grups d'edat, gènere i nivell educatiu, incloent-hi els sectors que tradicionalment llegien més (dones, universitaris i jubilats):

• Caiguda de lectors adults: Segons la National Endowment for the Arts, menys de la meitat dels adults americans van admetre haver llegit un sol llibre de qualsevol tipus l'any 2022, i només el 38% va llegir narrativa.
• Lectura per plaer en col·lapse: El percentatge d'americans que llegeix per plaer diàriament va passar del 28% l'any 2004 al 16% el 2023. Com a contrast, el 57% dels ciutadans va fer algun tipus de juguesca o aposta el darrer any, convertint el joc en un oci molt més comú que obrir un llibre.
• Simplificació estructural del text: Els llibres més venuts al New York Times avui tenen frases un terç més curtes que fa un segle. El 1958, el llibre de ficció més venut de l'year era la traducció de Doctor Jivago de Boris Pasternak (caracteritzat per oracions llargues, riques i complexes); el 2025, el mercat està dominat per literatura juvenil com Sunrise on the Reaping (de la saga Els jocs de la fam), llibres infantils com Diary of a Wimpy Kid o obres de "romantasia" com Onyx Storm.
• El declivi de la premsa escrita: L'any 1975, la meitat dels joves de vint-i-pocs anys llegia el diari cada dia; avui, la xifra se situa per sota del 10%, i el 40% de la població prefereix mirar o escoltar les notícies en format vídeo o àudio en lloc de llegir-les.

3. L'era "postliterària": de la il·literació a la pèrdua de comprensió

L'autora aclareix que el problema principal no és un analfabetisme clàssic, sinó una crisi de comprensió profunda. De fet, a través de missatges de text, correus electrònics, posts a X o fils de Reddit, és probable que avui els humans llegeixin més paraules que mai. No obstant això, aquesta exposició a fragments textuals breus impedeix dedicar l'atenció sostinguda que requereixen els textos complexos.

Segons la neurocientífica cognitiva de la UCLA Maryanne Wolf, s'està perdent la capacitat de realitzar els processos cognitius de de-escalada de la ment analítica i de síntesi. Per això, l'autora defineix la societat actual no com a analfabeta, sinó com a postliterària.

• Proves educatives nacionals: Les proves de 2024 van reflectir que només el 35% dels estudiants de darrer curs de secundària són competents a l'hora d'analitzar temes de ficció complexos o d'avaluar els arguments de l'autor. Gairebé el 30% dels adults és incapaç de parafrasejar o extreure conclusions d'un text de diverses pàgines, un percentatge que l'any 2017 era només del 20%.
• La reacció dels estudiants d'elit: A la Universitat de Harvard, Margaret Rennix, de l'àrea de suport a les humanitats, va haver d'anar a fer una xerrada de defensa de la lectura en una classe de sociologia perquè els alumnes es queixaven de la quantitat de textos obligatoris. Rennix es va trobar havent d'explicar a estudiants d'elit que un resum o fragment no pot capturar la profunditat d'un text primari. Alguns alumnes empren directament ChatGPT per "traduir" obres complexes (com A Clockwork Orange d'Anthony Burgess, escrita el 1962) i consideren que forçar-los a llegir és un "càstig innecessari" per part dels professors per accedir al coneixement.

4. La importància de la paraula escrita en la cognició humana

L'article recorda que llegir no és una habilitat biològicament natural; l'ésser humà no disposa de maquinària cognitiva innata per enllaçar lletres, sinó que va haver de readaptar regions del cervell dedicades a la parla i al reconeixement d'objectes fa uns 6.000 anys a Mesopotàmia.

Com teoritzava l'historiador Walter J. Ong a Orality and Literacy (1982), l'escriptura va transformar la consciència humana en permetre distanciar el missatge de l'emissor i obligar l'autor a alentir-se, reflexionar i estructurar el pensament de manera lògica i lineal.

• L'experiment d'Uzbekistan: Ong citava els experiments del neuropsicòleg Aleksandr Lúria als anys 30: els pagesos analfabets es negaven a resoldre sil·logismes lògics abstractes (com deduir que els ossos d'un lloc del nord eren blancs si tots els ossos d'allà ho eren) perquè argumentaven que no havien estat mai al nord i que, per tant, només els que ho haguessin vist podien respondre. L'alfabetització, doncs, és la precondició que dóna lloc al pensament abstracte, la gramàtica, la ciència moderna, la filosofia i la crítica d'art.

5. El camí tecnològic cap a la distracció infinita

El procés de desmuntatge de la cultura escrita es va iniciar a mitjan segle XX sota la pressió dels mitjans audiovisuals:

• El precedent de la televisió: El 1962, Marshall McLuhan ja va predir el naixement d'una societat "postliterària" on els mitjans electrònics substituirien el text. Neil Postman (Amusing Ourselves to Death, 1985) va advertir que la televisió havia segrestat l'atenció dels ciutadans i convertit la política en un simple espectacle d'entreteniment, sent la principal via de coneixement social.
• La trampa dels mòbils de consum il·limitat: L'oci domèstic del segle passat era finit (els programes s'emetien a una hora concreta), la qual cosa permetia que els llibres competissin abans d'anar a dormir. Avui, la distracció dels telèfons intel·ligents és infinita i ininterrompuda. Fins i tot plataformes com Netflix assumeixen que l'usuari mirarà la pantalla mentre consulta les xarxes i demanen als directors recordar de manera constant el que està passant a l'escena.
• Col·lapse de l'atenció continuada: La psicòloga de la UC Irvine Gloria Mark detalla com el temps mitjà d'atenció continuada davant d'una pantalla ha caigut en picat: de 2,5 minuts l'any 2004 a 75 segons el 2012, fins a situar-se actualment en uns esgarrifosos 47 segons.
• El vídeo passiu com a anestèsia cerebral: El neurocientífic John Hutton compara l'ús de TikTok amb l'experiment de la rata de laboratori que prem un botó per rebre dosis de cocaïna. Mitjançant ressonàncies cerebrals a nens de 3 a 5 anys, Hutton va provar que mirar un vídeo d'una història redueix a la mevat l'activació de les àrees de la imaginació en el cervell en comparació amb escoltar un àudio o mirar il·lustracions estàtiques. A més, els infants amb més temps de pantalla presenten un pitjor desenvolupament de la substància blanca lligada a la funció executiva i al llenguatge.
• L'educació en retirada: En lloc d'oposar-se a aquestes tendències, moltes escoles s'hi han adaptat: el 80% dels mestres de preescolar als EUA afirma que els nens reben dispositius digitals abans d'entrar a parvulari, consolidant l'addicció a les tauletes. A més, les reformes educatives obliguen els professors a fer exercicis basats en petits fragments de text dissenyats per aprovar exàmens tipus test de resposta múltiple, eliminant la lectura de llibres sencers de les aules.

6. El retrocés de la intel·ligència i el cas de "Bleak House"

La pèrdua d'hàbits de lectura té conseqüències cognitives reals: els joves universitaris tenen dificultats severes de resistència o resistència lectora i de-escalen el seu vocabulari. De fet, els estudis de la psicòloga Elizabeth Dworak assenyalen que l'efecte Flynn (l'augment constant del quocient intel·lectual observat des dels anys 30) s'ha revertit: les puntuacions de QI als EUA estan caient uns 3 punts per dècada.

• L'experiment de Kansas: L'any 2024, un estudi va demanar a estudiants universitaris de filologia anglesa llegir els primers set paràgrafs de la novel·la Bleak House de Charles Dickens, on l'autor descriu de forma metafòrica el fang de Londres comparant-lo amb un dinosaure (Megalosaurus) de 40 peus waddlant pel carrer, i esmenta un advocat de grans patilles (whiskers) i un cas interminable.
• Resultats alarmants de comprensió: Almenys una quarta part dels estudiants va interpretar les figures retòriques de manera estrictament literal, concloent que hi havia dinosaures reals passejant pel Londres del segle XIX. Altres van confondre l'advocat amb un gat pel fet d'utilitzar el terme whiskers (bigotis/patilles). Malgrat tenir accés lliure a internet per buscar els termes judicials o històrics que no entenien, la pràctica totalitat no ho va fer, i només el 5% dels estudiants va assolir una comprensió detallada i correcta de l'escena de Dickens.

7. "Oralitat secundària" i política de de-escalada democràtica

La fi de la lectura altera profundament la política de de-escalada democràtica. Walter Ong va encunyar el terme "oralitat secundària" per referir-se a les societats que, després d'haver estat literàries, reverteixen cap a dinàmiques pròpies de les cultures orals primitives, on la informació és volàtil, es valora la repetició simplista, el conflicte i la violència física, i la veritat depèn de la identitat de l'emissor i no de fets objectius.

• Trump com a líder de l'oralitat secundària: L'autora analitza Donald Trump com el primer president postliterari, adaptat perfectament a la retòrica de l'oralitat secundària: utilitza epítets memoritzables ("Sleepy Joe", "Little Marco", "Low-Energy Jeb"), es contradiu constantment sense importar-li el registre històric escrit, fa ús preferent de la dictat sobre la composició escrita i empra memis visuals a les xarxes socials. L'assessor demòcrata David Plouffe recomana als nous candidats dissenyar les campanyes sota la regla: "si no es pot comunicar en un post d'Instagram o un TikTok de 10 segons, torna a la taula de dibuix".
• Criteris de seducció sobre el currículum: Com va anticipar Joshua Meyrowitz a No Sense of Place (1985), la televisió i els mitjans digitals obliguen els líders a "semblar i sonar bé" en lloc d'escriure i raonar bé, portant els votants a triar els seus governants basant-se en "criteris de cita de parella" (com ens cauen de manera visual o emocional pel seu carisma de pantalla) en lloc del seu currículum, fomentant l'ascens de figures populistes que erosionen la confiança en les institucions.

8. L'amenaça de la Intel·ligència Artificial sobre el pensament

La intel·ligència artificial generativa representa l'amenaça més directa contra l'escriptura. L'escriptura no és només una via per recollir pensaments ja formats de forma instrumental; escriure és el propi mètode a través del qual els humans aprenen a ordenar les idees, detectar contradiccions i formular arguments de manera lògica.

• L'eliminació de l'esforç i de l'aprenentatge: Si la IA s'encarrega d'eliminar el repte de la pàgina en blanc per estalviar-nos el sofriment de l'escriptura, també elimina el propi procés de de-escalada i d'aprenentatge pràctic.
• Estudis empírics de dany crític: Estudis recents a universitats del Brasil demostren que els alumnes que empren IA per estudiar obtenen pitjors resultats en exàmens posteriors sorpresa de pensament crític. Un estudi similar a la Gran Bretanya confirma que l'ús continuat d'IA en tasques cognitives presenta una forta correlació negativa amb les capacitats de pensament crític. El filòsof de la NYU Kwame Anthony Appiah adverteix que si els humans cedeixen a les màquines la capacitat d'interrogar-se i desenvolupar les seves pròpies postures a través de l'escriptura, es transformarà la pròpia definició de la condició humana.

9. La lectura com a subcultura i la resistència

L'article conclou assenyalant que, tot i que es venen molts llibres de forma material i floreixen clubs de lectura de famosos, la veritat és que l'era de la lectura ha acabat per a la major part de la població. El text escrit està quedant arraconat en una petita minoria (un 20% de la població compra i llegeix el 80% dels llibres), actuant com una activitat marginal o de nínxol similar a col·leccionar segells o cultivar orquídies.

• El desplaçament horitzontal de la cultura: Els departaments d'humanitats a les universitats estan en caiguda lliure (un 40% menys de graduats en història i literatura des de 2012). La transmissió de la cultura ja no es fa de forma vertical (de generacions grans a joves a través de llibres passed down), sinó de manera horitzontal (de joves a joves a través de vídeos i podcasts de creadors com Joe Rogan o MrBeast, els nous guardians de la cultura).
• Illes de resistència: Tot i la gravetat de la situació, hi ha espai per a la resistència activa. Prop d'una vintena d'estats dels EUA han prohibit els mòbils a les escoles durant el dia. A Texas, l'aplicació d'aquesta mesura en un districte de Dallas va provocar un augment immediat de de més de 200.000 llibres prestats de la biblioteca escolar (un augment del 25%), demostrant que el deure de de cuidar el nostre llegat cultural de de de-escalada atencional depèn de de de decisions de context que encara estan a les nostres mans.

La concentració lectora i la resistència o capacitat d'atenció estan patint un declivi profund a causa del canvi tecnològic, el disseny de les aplicacions mòbils i l'exposició constant a fragments digitals de text:

• El col·lapse del temps d'atenció continuada: Les investigacions de la psicòloga Gloria Mark mostren com el temps mitjà de focalització davant d'una pantalla ha caigut en picat en les darreres dècades: de 2,5 minuts l'any 2004 a 75 segons el 2012, fins a situar-se actualment en només 47 segons.
• La lectura com a entrenament actiu: Llegir llibres extensos funciona exactament com un entrenament per a la capacitat d'atenció. Com més es practica, més fàcil resulta concentrar-se i més plaent és el procés. En canvi, si es deixa de llegir, aquestes habilitats cognitives complexes s'atrofien, fent que qualsevol text llarg es percebi com una barrera molt difícil de superar.
• La trampa del vídeo i la passivitat cerebral: El consum accelerat de vídeos curts a les xarxes socials actua com un mecanisme de gratificació instantània (similar a una dosi de dopamina) que acostuma la ment a canvis de contingut ràpids i sense esforç. Els escanejos cerebrals demostren que mirar un vídeo d'una història activa la meitat de les àrees lligades a la imaginació i al deure d'aprendre en el cervell en comparació amb escoltar o llegir un relat acompanyat d'il·lustracions estàtiques.
• La crisi de resistència a les aules: En una enquesta realitzada el 2024 a professors, més del 80% va constatar que la resistència lectora (reading stamina) dels seus alumnes havia disminuït dràsticament des del 2019. Això genera estudiants capaços de descodificar paraules o extreure dades superficials, però que tenen serioses dificultats per fer inferències, sintetitzar idees o retenir conceptes al llarg de diverses pàgines d'un text primari.
• La pèrdua d'independència de pensament: L'escriptura i la lectura no són habilitats naturals innates, sinó tecnologies que van reconfigurar el cervell per fer possible el pensament analític, lineal, abstracte i científic. Si deleguem de forma sistemàtica la lectura de llibres en resums i la redacció en assistents d'intel·ligència artificial per estalviar-nos l'esforç de processar la informació, es corre el risc d'erosionar de manera irreversible la capacitat de pensar per un mateix.

Podem reimaginar-nos una nova democràcia? (10)

 La dictadura de la minoría: Cómo revertir la deriva autoritaria y forjar una democracia para todos

Aquest és un resum del llibre "La dictadura de la minoría: Cómo revertir la deriva autoritaria y forjar una democracia para todos" (2024), escrit pels professors de la Universitat de Harvard Steven Levitsky i Daniel Ziblatt.

Introducció: Les promeses i perills de la democràcia 

El llibre comença contrastant dos esdeveniments consecutius i oposats ocorreguts a Geòrgia els dies 5 i 6 de gener de 2021. El 5 de gener, Geòrgia va triar el seu primer senador afroamericà (el reverend Raphael Warnock) i el seu primer senador d'origen jueu, obrint la porta a l'esperança d'un futur democràtic, divers i multiracial. L'endemà, el 6 de gener, els Estats Units van viure una insurrecció violenta al Capitoli incitada pel seu propi president, que culminava quatre anys de retrocés democràtic i un intent de cop d'Estat.

Els autors defineixen la democràcia multiracial (o multiètnica) com un sistema amb eleccions lliures i justes on els ciutadans adults de tots els grups ètnics tenen dret a vot, gaudeixen de llibertats civils bàsiques i reben una protecció legal equitativa [5, 534n5]. Tot i que lleis com la Civil Rights Act de 1964 i la Voting Rights Act de 1965 van assentar les bases legals als EUA, la democràcia multiracial continua sent una assignatura incompleta a causa de les persistents barreres en el dret de vot i el biaix del sistema judicial i policial.

Segons les lleis de la ciència política, les democràcies velles i riques mai moren. Amb un PIB per càpita de 63.000 dòlars el 2020 i més de cinquanta anys de trajectòria, la democràcia dels EUA hauria d'haver estat immune a la degradació. Tanmateix, la seva puntuació de llibertat global segons Freedom House va caure de 90 el 2015 a 83 el 2021, situant-se per sota de països com Itàlia, Espanya, Taiwan o l'Argentina. Mentre que a Europa occidental la reacció de l'extrema dreta davant la diversitat s'ha mantingut majoritàriament dins de les regles democràtiques, acceptant els resultats i rebutjant la violència, als EUA les forces extremistes han assolit el poder de la nació i el Partit Republicà ha acabat renegant de les regles bàsiques de la democràcia. El problema no és només Donald Trump, sinó unes institucions d'origen predemocràtic (la Constitució) que permeten i emparen el govern de la minoria.

Capítol 1: La por de perdre 

Els autors assenyalen que acceptar la derrota i el traspàs pacífic de poders és la norma fonamental que permet a una democràcia sobreviure i consolidar-se.

• El cas de l'Argentina (1983): Després de la dictadura militar, el Partit Peronista (dominant des de 1946) va perdre per primer cop unes eleccions lliures davant de Raúl Alfonsín. Tot i el xoc inicial, el candidat derrotat (Ítalo Luder) va acceptar el resultat. El partit es va enfrontar a un procés d'autocrítica i modernització intern (liderat per la facció de La Renovación), es va adaptar als canvis socials i va guanyar els següents comicis.
• Els EUA el 1800: La històrica transició entre el president John Adams (federalista) i Thomas Jefferson (demòcrata-republicà) el 1801 va ser molt turbulenta. L'oposició era vista com una traïció i es temia que els republicans fossin jacobins pro-francesos. Després d'un empat al Col·legi Electoral entre Jefferson i Aaron Burr, els federalistes a la Cambra de Representants van tractar d'utilitzar "tàctiques constitucionals dures" per bloquejar la decisió o suspendre el procés. Finalment, el congressista James Bayard (Delaware) va retirar el seu suport a Burr per evitar una guerra civil. Adams va abandonar Washington pacíficament, creant un precedent vital.

Els autors identifiquen dues condicions perquè els partits acceptin perdre:

1. Possibilitat de guanyar en el futur: Creure que la derrota és temporal i que es pot recuperar el poder en els següents comicis.
2. Baixes expectatives de catàstrofe: La seguretat que perdre el govern no suposarà una amenaça existencial per a la vida, el patrimoni o els valors del grup.

Quan el canvi social o demogràfic posa en dubte l'estatus d'un grup dominant, sorgeix un por existencial que fa que perdre deixi de ser una opció acceptable, empenyent els partits a rebel·lar-se contra la democràcia.

• Alemanya a principis del segle XX: Les elits conservadores prussianes (junkers), davant l'auge de la industrialització i de la classe treballadora representada pel Partit Socialdemòcrata, van veure la democràcia com "un terror sense fi" que amenaçava el seu estatus social, la mà d'obra barata i els aranzels agrícoles. Van bloquejar fins a setze vegades les reformes del dret de vot per evitar perdre el seu domini.
• Tailàndia al segle XXI: Després d'una dècada de consolidació democràtica, el magnat Thaksin Shinawatra va guanyar el 2001 amb un nou contracte social que oferia sanitat universal i ajudes als agricultors pobres de les regions rurals. El tradicional Partit Demòcrata, recolzat per l'elit acomodada de Bangkok, va patir cinc derrotes electorals consecutives. Sentint que perdia el control del país davant "uns pobres codiciosos", l'elit es va radicalitzar. El 2013-2014, el Partit Demòcrata i el moviment PDRC van boicotejar les eleccions, van bloquejar físicament les urnes sota el lema "la rectitud moral està per sobre de la democràcia", i van donar suport a un cop d'Estat militar que va abolir la Constitució.

Capítol 2: La banalitat de l'autoritarisme 

Aquest capítol analitza com es destrueixen les democràcies des de dins gràcies a la complicitat de polítics tradicionals i a l'ús de la mateixa legislació com a arma.

• França (1934) i la semilleialtat: El 6 de febrer de 1934, milícies i lligues de l'extrema dreta van assaltar el Parlament a París, provocant diversos morts i forçant la dimissió del primer ministre Daladier. En lloc de defensar les institucions, el partit conservador majoritari (la Federación Republicana) va mantenir una actitud de semilleialtat: va tolerar i col·laborar amb els extremistes, va justificar la violència titllant els assaltants de "màrtirs" i va bloquejar la investigació parlamentària. Aquesta actitud va normalitzar el discurs autoritari, obrint el camí perquè, sis anys després, molts d'aquests líders (com Pierre Laval o Darquier de Pellepoix) s'unissin amb entusiasme al règim col·laboracionista de Vichy.

Els autors recorden les tres regles fonamentals dels demòcrates lleials (basades en el politòleg Juan José Linz):

1. Acceptar el resultat d'unes eleccions lliures i justes, es guanyi o es perdi.
2. Rebutjar sense pal·liatius la violència o l'amenaça de violència per assolir fins polítics.
3. Trencar i aïllar completament les forces antidemocràtiques, expulsant els extremistes del propi partit i rebutjant qualsevol pacte amb ells.

• Espanya (1981) com a exemple de lleialtat: Durant el cop d'Estat del 23-F, tot l'espectre polític (des del líder comunista Santiago Carrillo fins al líder de la dreta Manuel Fraga, exministre de Franco) va condemnar unànimement el cop de Tejero. Els partits es van unir de costat a costat en una gran manifestació històrica a Madrid, aïllant completament els colpistes i salvant la democràcia.

En contrast, els polítics semilleials no s'oposen al sistema de manera oberta, però minen la democràcia en tolerar els radicals de les seves pròpies files per conveniència electoral o por a dividir el partit, relativitzant la violència o atribuint-la a operacions de "falsa bandera".

• L'esgrima constitucional (Constitutional Hardball): Consisteix a utilitzar les lleis de manera que, tot i respectar la seva lletra, se'n destrueixi completament l'esperit. S'analitzen quatre mètodes:

  1. Abús de buits legals: Com la decisió dels republicans al Senat de bloquejar durant un any el nomenament del jutge Merrick Garland el 2016 per "robar" una vacant al Tribunal Suprem.
  2. Ús excessiu o indegut de la llei: El Congrés de Perú utilitzant la "incapacitat moral" per destituir tres presidents en quatre anys; o Indira Gandhi declarant l'estat d'emergència a l'Índia el 1975 per suspendre drets i tancar 676 líders opositors només per salvar la seva carrera d'una inhabilitació judicial.
  3. Aplicació selectiva: Fer complir la llei de manera implacable només contra els oponents polítics ("Para mis amigos, todo. Para mis enemigos, la ley", Óscar Benavides). És la tàctica de Vladímir Putin contra els oligarques Berezovsky i Jodorkovsky.
  4. Lawfare: Dissenyar lleis aparentment neutrals però destinades a soscavar l'oposició, com la reforma de Zàmbia el 1996 que exigia que els pares dels candidats presidencials haguessin nascut al país per desqualificar Kenneth Kaunda.

• L'autocràcia legal de Viktor Orbán a Hongria: Fidesz va utilitzar una majoria de dos terços al Parlament (aconseguida amb el 53% dels vots) per capturar la democràcia de manera totalment legal: van purgar i jubilar forçosament 274 jutges per col·locar aliats; van aprovar una llei que prohibia el periodisme "imparcial" o "insultant" amb multes massives, forçant el tancament de mitjans independents; i van refer de manera unilateral les lleis i els districtes electorals (gerrymandering) fins a fer gairebé impossible la victòria de l'oposició.

Capítol 3: Aquí ja ha passat 

Els autors recorden que els Estats Units ja tenen una llarga i tràgica experiència de desmantellament legal de la democràcia mitjançant la violència i les tàctiques constitucionals dures.

• El cop de Wilmington (1898): En aquesta pròspera ciutat de Carolina del Nord, on la població afroamericana havia assolit representació institucional gràcies a The Fusion (una coalició birracial de populistes blancs i republicans negres), el Partit Demòcrata supremacista va reaccionar amb extrema violència. Red Shirts (paramilitars demòcrates) van terroritzar els barris negres per impedir-los votar. Després d'unes eleccions fraudulentes, Waddell va liderar un cop violent, va assassinar entre 22 i 60 veïns negres, va cremar el diari de la comunitat i va obligar a dimitir el govern municipal electe a punta de pistola. El president McKinley es va negar a intervenir. Immediatament, el nou govern estatal de Carolina del Nord va imposar taxes, proves d'alfabetització i el vot secret per excloure de forma legal els votants negres (el cens de votants negres va caure de 126.000 el 1896 a només 6.100 el 1902).
• La Reconstrucció (1865-1877): Considerada la "segona fundació" d'Amèrica, va establir una democràcia interracial mitjançant les esmenes 13a, 14a i 15a. Més de mil tres-cents afroamericans van ocupar càrrecs públics al Sud. La resposta reaccionària blanca va ser el terror del Ku Klux Klan i altres milícies, que van assassinar milers de persones negres i polítics republicans. Malgrat que el president Grant va aprovar les Enforcement Acts per aixafar el Klan, el suport de l'opinió pública del Nord es va refredar amb la Depressió de 1873 i les tropes es van retirar finalment el 1877.
• El legalisme de Jim Crow: Els demòcrates del Sud van inutilitzar les esmenes de la Reconstrucció de manera legal. Com que la 15a Esmena només prohibia discriminar "per raça o color", van inventar restriccions "neutrals" que el text no prohibia explícitament: taxes de vot, exàmens de lectura i la votació secreta (que impedia rebre ajuda als analfabetes). Mitjançant les "clàusules dels avis" o "clàusules de comprensió", s'eximia els analfabets blancs mentre s'excloïa els negres. El vot negre al Sud va caure al 2% el 1912, establint un règim autoritari de partit únic que va durar setanta anys.
• La complicitat judicial a Giles v. Harris (1903): Jackson Giles (un antic esclau i activista) va denunciar que la nova constitució d'Alabama havia reduït de 180.000 a només 3.000 el nombre de votants negres aptes. El Tribunal Suprem dels EUA, en un dictamen escrit per Oliver Wendell Holmes Jr., es va negar a intervenir amb el cínic argument que si l'estat d'Alabama volia ser fraudulent, el tribunal no disposava de mitjans per fer complir un mandat, donant un aval legal a la privació del sufragio de Jim Crow.
• El fracàs de la Lodge Bill (1890): Henry Cabot Lodge va dissenyar un ambiciós projecte de llei federal per enviar inspectors federals a protegir i supervisar el dret de vot dels negres del Sud. La llei va morir al Senat perquè els republicans de l'Oest (interessats en la mineria de plata) van col·laborar amb els demòcrates del Sud per retenir el debat a canvi del suport a una reforma monetària, utilitzant finalment el filibusterisme per evitar la votació.

Capítol 4: Per què el Partit Republicà va abandonar la democràcia

Aquest capítol explica com el partit de Lincoln (que va fer possible la Voting Rights Act de 1965 de manera bipartidista) es va transformar en una formació extremista que no accepta els resultats electorals.

• El realineament racial dels EUA: La defensa dels drets civils dels demòcrates als anys seixanta va fer que els blancs del Sud que es resistien a la igualtat racial abandonessin les seves files. Els líders republicans van aprofitar aquesta oportunitat històrica dissenyant la Southern Strategy: Barry Goldwater va votar en contra de la Civil Rights Act el 1964; Richard Nixon va emprar el discurs de "la llei i l'ordre"; i Ronald Reagan va forjar un pacte amb la Moral Majority cristiana de Jerry Falwell (que s'havia mobilitzat inicialment contra les mesures del govern Carter que retiraven l'exempció d'impostos a les escoles cristianes segregades). El Partit Republicano es va convertir en el "partit dels blancs" dels EUA.
• El repte de la demografia i la radicalització: Durant el canvi de segle, la població blanca cristiana va començar a retrocedir de manera accelerada (del 80% el 1976 al 43% el 2016). L'any 2013, l'informe d'autòpsia de l'RNC va advertir que, per no convertir-se en una minoria permanent, els republicans havien de ser inclusius amb els votants no blancs i aprovar una reforma d'immigració. No obstant això, la base de votants de les primàries republicanes es va oposar amb vehemència, radicalitzant-se davant el por existencial de "perdre el país" sota la influència de la "teoria del gran reemplaçament" (promoguda a la televisió per Tucker Carlson o Laura Ingraham) i el sorgiment del Tea Party durant la presidència de Barack Obama.
• La captura de Trump i la "Gran Mentida": Donald Trump va canalitzar aquest por i ressentiment blanc de les primàries per fer-se amb el control del partit el 2016. Després de perdre les eleccions de 2020, Trump es va negar de manera inaudita a acceptar el resultat, va presionar funcionaris de Geòrgia per "trobar 11.780 vots", va intentar utilitzar la Guàrdia Nacional per confiscar les urnes i va incitar l'assalt al Capitoli el 6 de gener per impedir que Mike Pence certifiqués el vot del Col·legi Electoral.
• La semilleialtat del lideratge republicà: La majoria del partit va emparar i protegir Trump. El 86% dels membres del Congrés van qüestionar la legitimitat de Biden i 147 van votar en contra de certificar els resultats el mateix 6 de gener. Líders de trajectòria tradicional com Mitch McConnell i Kevin McCarthy, malgrat saber en privat que les denúncies eren falses i culpar directament a Trump de l'assalt al Capitoli, van retrocedir per por a enrabiar la seva base, el van defensar en els judicis d'impugnació, van bloquejar una comissió independent i van viatjar ràpidament a Mar-a-Lago per protegir les seves carreres professionals. Els pocs que van actuar amb lleialtat democràtica (com Liz Cheney) van ser purgats i eliminats en les primàries.

Capítol 5: Majories encadenades 

Els autors analitzen les limitacions de les institucions dels EUA i demostren que la principal amenaça actual no és la tirania de la majoria de de què parlaven Tocqueville o John Adams, sinó la tiranía de la minoria.

• El desmantellament de la Voting Rights Act: El 2013, en el cas Shelby County v. Holder, la majoria conservadora del Tribunal Suprem (escrita pel jutge Roberts) va derogar l'article 4 de la VRA, eliminant la supervisió federal sobre els canvis electorals de les regions amb historial discriminatori. Ruth Bader Ginsburg va advertir en la seva cèlebre nota discrepant que allò era "com desfer-se del paraigua enmig de la tempesta perquè tu no et mous". Immediatament, els estats republicans van tancar centenars de col·legis electorals i van purgar de forma accelerada els censos en barris negres. El Congrés, amb el suport de la majoria dels americans (63%), ha intentat aprovar lleis de protecció (com la John Lewis Voting Rights Act), però han estat sistemàticament bloquejades al Senat mitjançant el filibusterisme.
• El problema de la "mà morta" de 1787: La Constitució dels EUA és un document del segle XVIII, escrit en una època predemocràtica per delegats que no preveien la competència de partits. Thomas Jefferson considerava que "els morts no han de governar els vius" i va proposar que la Constitució tingués una data de caducitat cada dinou anys per no tancar les futures generacions en una jaula de normes obsoletes. Durant la Convenció de Filadelfia de 1787, els redactors van haver d'improvisar per evitar que la Unió col·lapsés, concedint grans privilegis contramajoritaris a dues minories de gran influència:
  • Els estats petits: Exigien una representació idèntica al Senat (Delaware davant de Virginia). Madison i Hamilton s'hi oposaven de manera rotunda, argumentant que allò violava la màxima elemental del govern republicà on el judici de la majoria ha de prevaldre. El Compromís de Connecticut va ser només una concessió forçada pel por que els estats petits se separessin i fessin aliances amb potències estrangeres.
  • Els propietaris d'esclaus: Els cinc estats del Sud van amenaçar amb abandonar la convenció si es posava en dubte la servitud. Van aconseguir la clàusula dels "tres cinquens" (que comptava el 40% dels esclaus com a habitants a efectes de repartiment, inflant la representació del Sud un 25% a la Cambra i al Col·legi Electoral), i el mateix disseny del Col·legi Electoral es va fer per protegir els interessos dels propietaris d'esclaus del Sud davant d'unes eleccions populars directes on haurien perdut contra el Nord.

Capítol 6: El Govern d'una minoria

Els autors descriuen com el disseny territorial de la Constitució ha creat una mena de proteccionisme o contramajoritarisme silenciós que protegeix de manera permanent un partit minoritari davant de la competència electoral.

Abans, els dos partits tenien bases tant urbanes com rurals, de manera que la representació del camp no beneficiava cap sigla. En el segle XXI, els partits s'han dividit geogràficament: els demócratas es concentren a les grans ciutats cosmopolites i els republicans a les zones rurals i de baixa població. Aquest ordre geogràfic ha convertit els deures contramajoritaris en un biaix republicà estructural a través de quatre grans pilars:

1. El Col·legi Electoral: Sota el sistema de "el guanyador s'ho emporta tot", es distorsiona el vot popular global. En les eleccions de 2016, Hillary Clinton va guanyar el vot popular a Nova York per 1,7 milions de diferència, però Trump va guanyar Wisconsin, Míchigan i Pensilvània per només 100.000 vots de diferència en conjunt, emportant-se la presidència. Avui, la asimetria és tal que Biden va necessitar guanyar el vot popular de 2020 per més de quatre punts per assegurar-se els 270 electors. Els republicans han perdut el vot popular en totes les eleccions des de 1992 (exceptuant la de 2004), però han ocupat la presidència dotze anys d'aquest període.
2. El Senat: Estats que representen només el 20% dels habitants poden produir una majoria a la Cambra. El 2018, els republicans van aconseguir el control amb 53 escaños que representaven només el 48% de la població. Els 50 senadors demòcrates de 2020 representaven 41,5 milions més de ciutadans que els 50 senadors republicans.
3. El Tribunal Suprem: Quatre dels nou magistrats actuals (Thomas, Gorsuch, Kavanaugh, Barrett) van ser aprovats per Senats que representaven menys de la meitat dels ciutadans dels EUA, i tres van ser triats per un president que va perdre el vot popular. Això ha creat un tribunal que no respon a la voluntat de la majoria.
4. El Gerrymandering i les "majories fabricades": El sistema d'escrutini majoritari i districtes de representació uninominal permet al partit que ha perdut obtenir el control de la legislatura gràcies a la asimetria geogràfica i al redisseny de fronteres dels districtes (projecte REDMAP de 2010 dels republicans). A Wisconsin, els demòcrates van aconseguir el 53% dels vots el 2018, però els republicans van retenir una majoria de 63 a 36 escaños a la cambra estatal.

Aquest domini minoritari ha creat un gap permanent entre la política i l'opinió pública en assumptes crítics:

• L'avortament: El 61% dels americans està a favor de mantenir l'avortament legal, però la llei federal per protegir-lo va ser liquidada al Senat pel filibusterisme.
• Les armes: El 65% dels americans reclama lleis de control més dures i el 80% està a favor del control de dades de delictes de fons. El filibusterisme ha fet del Senat el cementiri d'aquestes iniciatives (Sandy Hook, Uvalde) perquè la Cambra sobrerrepresenta en gran mesura els estats petits rurals amb altes taxes d'armes.
• El salari mínim: Estancat des de 2009 en 7,25 dòlars la hora, les iniciatives per elevar-lo a 15 dòlars (amb el suport de fins al 81% de la població) han estat bloquejades repetidament de manera parlamentària pel filibusterisme del Senat.

Capítol 7: Els Estats Units: un cas a part

Aquest capítol compara l'estructura dels EUA amb la de les altres democràcies consolidades de de Occident, mostrant que els EUA s'han convertit en un país rezagat en matèria democràtica.

• El cas de la reforma a Noruega: La seva constitució de 1814 tenia importants buits (monarquia, vots indirectes, la "clàusula campesina" que enfortia de manera desproporcionada els vots del camp davant les ciutats). Tanmateix, atès que la constitució noruega és flexible, s'ha enmendat 316 vegades al llarg dels darrers dos segles, abolint la clàusula campesina el 1952, establint eleccions directes, instaurant el sufragi universal el 1913 i fins i tot eliminant la seva pròpia segona cambra (el Lagting) el 2009 per convertir-se en un dels països més lliures del món.
• La modernització de les democràcies occidentals: Durant el segle XX, gairebé totes les democràcies van fer passos similars: van desmantellar les eleccions indirectes (Colombia el 1910, Xile el 1925, l'Argentina el 1994); van adoptar el sistema d'eleccions proporcionals (el 80% de les democràcies ho fa avui); van eliminar o debilitar les cambres altes aristocràtiques (Gran Bretanya va aprovar la Parliament Act el 1911 per retirar el veto permanent dels Lores; Dinamarca va abolir la seva cambra alta el 1953 i Suècia el 1970); i van introduir mètodes de clausura o cloture per majoria simple per evitar el filibusterisme (França el 1870, Gran Bretanya el 1881, Canadà el 1913). Gairebé tots els països que van establir tribunals constitucionals després de la Segona Guerra Mundial van rebutjar els càrrecs vitatlicis de de l'estil dels EUA, fixant edats de jubilació de de 70 o 75 anys per evitar jutges senils o desconnectats (Canadà el 1927, Austràlia el 1977).

Els EUA es troben estancats en el passat a causa de la asfixiant dificultat de reformar la seva Constitució. Els set-cents intents de canviar el Col·legi Electoral han fracassat pel filibusterisme de de la minoria de de senadors del Sud (com Strom Thurmond o James Eastland el 1969 contra el projecte de de Birch Bayh).

Capítol 8: Democratitzar la nostra democràcia

Els autors clouen el llibre proposant un Pla de Reformes estructurals que tregui els EUA del seu excepcionalisme predemocràtic:

1. Salvaguardar el dret de vot: Incloure de forma explícita el dret de vot a la Constitució; inscripció electoral automàtica i carnet d'identitat nacional gratuït per a tothom; votació anticipada i per correu accessible a tots els estats; establir el dia de les eleccions en cap de setmana o festiu nacional; restaurar el vot per a exreclusos i recuperar la preclearance federal.
2. Alineació amb el vot majoritari: Abolir el Col·legi Electoral; reformar el Senat perquè els vots representin la població real; substituir l'escrutini majoritari de de districte per un sistema de representació proporcional (enmendat la Uniform Congressional Districts Act); i crear comitès de delimitació de districtes completament independents.
3. Donar poder a les majories governants: Abolir el filibusterisme; establir mandats de dotze o divuit anys per als jutges del Tribunal Suprem; i facilitar el procés d'esmenes constitucionals eliminant la ratificació de les tres quartes parts dels estats.

Davant de qui argumenta que aquestes reformes no són factibles, els autors recorden que tampoc ho semblaven l'abolició de l'esclavitud, el vot femení o la fi de de les lleis de de segregació abans de de produir-se. Totes es van aconseguir gràcies a moviments socials persistents, forts i sostinguts en el temps que van forçar els líders (com Wilson, Roosevelt o Johnson, de de caràcter moderat o fins i tot conservador originalment) a modificar els seus càlculs polítics.

Avui, moviments com el Black Lives Matter, l'activisme de de la Generació Z o el naixement d'organitzacions com Protect Democracy, Black Voters Matter o les de de caràcter conservador moderat (Mormon Women for Ethical Government) representen la llavor d'aquesta unificació de de forces. Seguint el pensament de de Steinmeier a Alemanya, hem d'aprendre a estimar el nostre país amb el cor trencat, reconeixent les seves profundes falles històriques per comprometre'ns a forjar un futur on les normes no encadenin la majoria de de la ciutadania.