Una crítica als que mouen els fils de la tecnologia (14)

 Apocalypse Nerds: Comment les techno-fascistes ont pris le pouvoir

El llibre Apocalypse Nerds: Comment les techno-fascistes ont pris le pouvoir (Éditions Divergences, 2025), escrit pels periodistes i investigadors Nastasia Hadjadji i Olivier Tesquet, ofereix una anàlisi crítica sobre la presa de control del poder polític per part dels oligarques tecnològics de Silicon Valley i els ideòlegs de la nova dreta radical.

Els autors defineixen aquest fenomen com a tecnofascisme: un nou règim d'acció modular, distribuït i postideològic on l'autoritat s'administra com un servei (sovereignty-as-a-service), la democràcia es buida de substància per convertir-se en una simple interfície i el poder es redissenya mitjançant algorismes, codi i xarxes privades.

Introducció: La fi d'un món (La fin d'un monde)

• El punt d'inflexió de 2025: El llibre obre amb l'escena d'Elon Musk al Despatx Oval al costat de Donald Trump el febrer de 2025, justificant les retallades dràstiques del Departament d'Eficàcia Governativa (DOGE). Aquesta imatge simbolitza un canvi en el poder, on l'estatut institucional queda subordinat a l'execució d'un programa informàtic i polític gestionat per oligarques no elegits.
• La teologia apocalíptica de Peter Thiel: S'analitza la figura del multimilionari Peter Thiel, qui veu el retorn de Trump com una «apocalipsi» o revelació contra-revolucionària destinada a liquidar l'herència de les Llums i l'ordre democràtic.
• Concepte de tecnofascisme: A diferència dels feixismes tradicionals del segle XX, el tecnofascisme opera neutralitzant la democràcia des de dins, buidant-ne els rituels i desplaçant la sobirania cap a plataformes, infrastructures i «Network States» privats.

Capítol 1: Conquerir (Conquérir)

• Mythologies californiennes: El llibre desmunta el mite de la Silicon Valley progressista, mostrant les seves arrels històriques profundament elitistes, eugenèsiques i meritocràtiques (des de la Universitat de Stanford, William Shockley i The Bell Curve fins a la disciplina militar de firmes com Intel o EDS). Es ressalta la famosa frase de Peter Thiel de 2009: «Ja no crec que la llibertat i la democràcia siguin compatibles».
• Béhémoth (Governar pel desordre): Inspirant-se en l'anàlisi de Franz Neumann sobre el Tercer Reich (Béhémoth), els autors descriuen el trumpisme com una policràcia de faccions enfrontades (Wall Street, Silicon Valley, nacional-populistes) que utilitzen el desordre institucional com a força per paralitzar l'Estat.
• Penser en API i el feix de tecnologies (TESCREAL): S'examina el marc ideològic TESCREAL (Transhumanisme, Extropianisme, Singularitisme, Cosmisme, Rationalisme, Altruisme Eficaç i Longtermisme), així com el Manifest tecno-optimista de Marc Andreessen. Les idees funcionen com "APIs" (interfícies de programació) interoperables que es combinen pragmàticament segons els interessos de classe.
• La teoria del cop d'Estat gradual: A través de les teories de Curtis Yarvin (Mencius Moldbug) i el seu pla RAGE (Retire All Government Employees), s'analitza la purga burocràtica de l'administració pública implementada pel Projecte 2025 i executada pel DOGE de Musk i Russell Vought.
• La monarquia distribuïda i la "Cathédrale": Yarvin teoritza la necessitat de purgar la "Catedral" (el consens acadèmic, mediàtic i progressista) i substituir la deliberació per un "CEO d'Amèrica" que dirigeixi el país com una start-up.
• La sobirania com a servei (Sovereignty-as-a-service): El model es replica internacionalment formant una "internacional reaccionària" que agrupa figures com Javier Milei a l'Argentina, Nayib Bukele al Salvador (amb Bitcoin City i la megapreson del CECOT) o Hans-Adam II de Liechtenstein.

Capítol 2: Fragmentar (Fragmenter)

• Écraser l'histoire (L'exemple de Gaza Inc.): S'analitzen propostes com la de Curtis Yarvin de convertir la franja de Gaza en "Gaza, Inc." (un territori privat cotitzat al Nasdaq) o els plans immobiliaris de Trump i Jared Kushner per transformar Gaza en una "Riviera del Llevant" mitjançant IA.
• Network State i ciutats privades:
  • The Network State: Analitza la "bíblia" de Balaji Srinivasan, que defensa reemplaçar els Estats-nació per comunitats digitals en línia (cloud first, land last) que adquireixen territori físic i negocien reconeixement diplomàtic.
  • Praxis: La start-up de Dryden Brown finançada per Peter Thiel, Sam Altman i Marc Andreessen per construir una ciutat privada d'estètica neomedieval.
  • Free Private Cities / Charter Cities: Inspirat en Titus Gebel i Paul Romer, on els ciutadans esdevenen clients d'un proveïdor privat de serveis de governança.
• L'economia política de l'Exit i la sécessió: Es revisa el "capitalisme de perforació" (crack-up capitalism) descrit per Quinn Slobodian, on s'utilitzen zones econòmiques especials, paradisos fiscals i ports francs per desmantellar l'Estat. Es detallen intents de seasteading com el projecte d'Ocean Builders a Tailàndia o l'enclave de Próspera a l'illa de Roatán (Hondures).
• El Edat Mitjana del futur: Iniciatives com Freedom Cities de Trump, California Forever de Jan Sramek, o la ciutat corporativa Starbase d'Elon Musk al Texas.

Capítol 3: Franchir (Superar les límitacions)

• Science friction i post-humanisme: La inspiració de la ciència-ficció cyberpunk (Neal Stephenson) en la creació de comunitats privades (Phyles) i la recerca de la fusió home-màquina mitjançant xips cerebrals com Neuralink o el bolcat de la ment en el núvol (Nectome, Sam Altman).
• Transhumanisme, extropia i criogènia: Des del cosmisme rus fins a la filosofia extropiana de Max More i les empreses de conservació criogènica com Alcor.
• El negoci de la longévitat: La transformació de la recerca sobre la vellesa en una indústria milionària finançada pels oligarques de la tech (Calico, Altos Labs, Retro Biosciences, Zor).
• Don't Die i el néo-eugenisme:
  • La religió digital Don't Die del multimilionari Bryan Johnson.
  • El ressorgiment del pronatalisme i l'eugenèsia liberal (com el cas de Malcolm i Simone Collins o la selecció genètica d'embrions amb Heliospect Genomics) per preservar una "elit cognitiva" de l'espècie.
  • El retorn de teories de "ciència racial" i eugenèsia a Silicon Valley.
• Hyperstition i e/acc: L'herència de Nick Land i la Cybernetic Culture Research Unit (CCRU) a Warwick, la doctrina del Dark Enlightenment i el moviment d'Acceleracionisme Eficaç (e/acc) liderat per figures com Beff Jezos i Marc Andreessen.

Capítol 4: Conclusió (Desfer el realisme tecnofascista)

• Ficció especulativa de 2037: El llibre conclou imaginant "Musklandia" el 2037, una enclau privada al Texas on la ciutadania i l'accés estan sotmesos a algoritmes de selecció genètica i ideològica.
• El "realisme tecnofascista": Adaptant el concepte de Mark Fisher (realisme capitalista), els autors alerten que la major victòria de la tecno-oligarquia és fer-nos creure que no hi ha alternativa a aquest futur privatitzat i algorítmic.
• Camins de resistència: Es crida a reconnectar amb les lluites matèrialistes del món real, enllaçar les iniciatives locals de resistència (com col·lectius contra la IA, La Quadrature du Net, moviments sindicals i ecologistes) i recuperar el concepte de Chthulucene de Donna Haraway per pensar en futures formes de vida compartides i solidàries.

El concepte de Network State (o Estado-red / Estat-xarxa) és una de les peces doctrinals més influents dins de l'imaginari de la nova elit tecnològica de Silicon Valley i de l'anomenat "tecnofascisme".

Teoritzat i popularitzat l'any 2022 per l'investidor i empresari Balaji Srinivasan (ex-CTO de Coinbase i ex-soci d'Andreessen Horowitz) en el seu manifest The Network State: How To Start a New Country, aquest concepte es va convertir ràpidament en una mena de "Bíblia" o text sagrat per al moviment neosessessionista [120–122].

1. Què és exactament un Network State?

Balaji Srinivasan el defineix literalment com:

«Una comunitat en línia fortament alienada, dotada d'una capacitat d'acció col·lectiva, que finança territoris arreu del món i acaba obtenint el reconeixement diplomàtic d'Estats preexistents».

A diferència dels Estats-nació tradicionals —que es basen en una història, una cultura i unes fronteres geogràfiques compartides—, el Network State segueix una lògica «Cloud First, Land Last» (Primer al núvol, el territori al final):

1. Fase digital (Al núvol): Una comunitat d'individus amb idees similars es troba a internet, crea una xarxa social o fòrum privat, organitza la seva pròpia governança mitjançant la tecnologia blockchain i smart contracts, i adopta criptomoedes (com Bitcoin) per aconseguir la independència financera dels bancs centrals.
2. Fase física (A la Terra): Quan la comunitat en línia té prou capital col·lectiu i usuaris, compra parcelles de terra disperses pel món (enclaves, zones econòmiques especials, ciutats privades).
3. Reconeixement diplomàtic: Finalment, utilitza la seva potència econòmica per negociar el reconeixement d'altres països com un nou Estat sobirà.

2. Els pilars ideològics: La filosofia de l'«Exit»

El Network State neix d'una profunda violència ideològica contra la democràcia representativa i l'Estat-nació tradicional, als quals considera estructures obsoletes [104, 122–123]:

• El model de l'«Exit» davant el «Voice»: Srinivasan transposa conceptes del programari open source a la política. Argumenta que el vot o la protesta democràtica (Voice) són només "parches" inútils. La solució és l'Exit (el fork o bifurcació del codi): fer secessió, abandonar el país i crear un nou estat des de zero (from scratch).
• L'Estat com un sistema operatiu obsolet: Srinivasan compara els Estats Units amb un "Microsoft de les nacions", el codi font del qual té 230 anys, està escrit en un llenguatge obscur i falla contínuament.
• El «Patchwork» de Curtis Yarvin: Aquesta idea connecta directament amb les teories del filòsof néoreaccionari Curtis Yarvin (Mencius Moldbug) i el seu concepte de Patchwork: la fragmentació del món en milers de mini-països privats o sovcorps governats per un CEO-Monarca sense sotmetre's al control democràtic dels residents [106–107, 132].
• Soberania com a servei (Sovereignty-as-a-service): La ciutadania deixa de ser un dret inalienable i es converteix en un model de subscripció comercial. Els ciutadans passen a ser usuaris, clients o accionistes que paguen una quota per rebre serveis privatitzats (seguretat, educació, sanitat) de l'empresa que gestiona la ciutat.

3. Exemples reals d'experiments en curs

Tot i semblar una utopia de ciència-ficció, el moviment compta amb el finançament de grans fortunes de Silicon Valley (Peter Thiel, Marc Andreessen, Sam Altman, Balaji Srinivasan) i s'està Intentant materialitzar en diferents punts del planeta [119–120, 133, 158]:

• Próspera (Illa de Roatán, Hondures): Una ciutat privada establerta en una ZEDE (Zona d'Ocupació i Desenvolupament Econòmic) amb el seu propi sistema judicial, fiscalitat zero i laboratoris de biotecnologia (com Vitalia, on s'experimenten teràpies genètriques sense regulació sanitària) [158–161].
• Praxis: Una start-up finançada per Peter Thiel i Sam Altman per construir una ciutat privada d'estètica neomedieval i ideals "national-accélérationnistes".
• California Forever: Un projecte d'adquisició massiva de terrenys agraris al nord de Califòrnia per part de multimilionaris de la tech per construir una ciutat tancada (gated community).
• Starbase (Texas): La ciutat-empresa creada per Elon Musk al voltant de les instal·lacions de SpaceX, on resideixen centenars de treballadors sota el control de la seva companyia.
• Seasteading: Projectes per crear ciutats o plataformes privatitzades en aigües internacionals fora de la jurisdicció de cap país.

4. La crítica dels autors (Apocalypse Nerds)

Nastasia Hadjadji i Olivier Tesquet denuncien que el Network State no és cap avanç cap a la llibertat, sinó un retorn al feudalisme en versió hiper-tecnològica:

1. L'«Anarquisme per a rics, apartheid per a la resta»: Aquestes ciutats privades depenen de la mà d'obra migrant subcontractada (com passa a Dubaï), la qual treballa sense drets de ciutadania ni accés als mateixos serveis.
2. El desmantellament del bé comú: Un Network State no preveu com finançar xarxes elèctriques, escoles públiques, clavegueram o serveis d'emergència per a la població general. Només prioritza l'evasió fiscal i la protecció del capital privat.
3. Extractivisme neocolonial: Aquestes iniciatives solen buscar països en desenvolupament amb institucions febles (Hondures, Nigèria) per imposar enclaves privatitzats que actuen com una nova forma de colonització (white saviorism) [158, 164–165].

Què és la veritat?

 «Why believe this column?» The Economist October 24th

He parlat moltes voltes de l'escàndol Theranos. Avui amb motiu d'un nou documental, poso un resum que ha aparegut a The Economist i m'ha interessat.

Tema central: la dificultat de distingir la veritat de la ficció en una societat on els relats, la desconfiança envers les institucions i la manipulació de la informació poden arribar a tenir més força que les proves. L’article relaciona un documental sobre Elizabeth Holmes, fundadora de Theranos, amb la manera com Donald Trump ha aprofitat el relativisme i l’escepticisme per exercir el poder polític.

La tesi de l’autor és que reconèixer que la nostra percepció de la realitat pot estar condicionada no vol dir que la veritat objectiva sigui inaccessible ni que totes les versions dels fets tinguin el mateix valor. Renunciar a distingir entre versions més o menys sustentades en proves pot acabar afavorint la manipulació i la impunitat.

1. Elizabeth Holmes i la pregunta sobre què és real

L’article comença amb una pregunta que Elizabeth Holmes formula al principi del nou documental de Nathan Fielder: què és la veritat?

Holmes havia estat la fundadora de Theranos, una empresa que prometia revolucionar les anàlisis clíniques mitjançant una tecnologia capaç de detectar nombroses malalties a partir de quantitats molt petites de sang. Durant un temps, va ser presentada com una empresària visionària. Posteriorment, les investigacions periodístiques van revelar que el dispositiu Edison no podia fer moltes de les proves que ella afirmava que podia realitzar.

Holmes va acabar sent condemnada per frau. Abans d'ingressar a la presó, però, va passar 34 dies amb Nathan Fielder, que va documentar aquell període.

El documental planteja interrogants incòmodes. Holmes hi apareix com una persona relativament afable, però també estranya i difícil d'interpretar. L'espectador pot arribar a sentir compassió per ella, especialment quan s'acomiada dels seus fills petits per començar a complir una condemna de més d'onze anys.

Aquesta humanització obre un dilema: sentir empatia per una persona condemnada ens ha de fer dubtar de la culpabilitat que ha establert un tribunal?

L'autor considera que el documental planteja aquesta pregunta de manera tan sofisticada que corre el risc de desdibuixar la distinció entre comprendre una persona i qüestionar sense fonament els fets pels quals ha estat condemnada.

2. La veritat en l'era postmoderna

L'article amplia el problema més enllà de Holmes. Segons l'autor, una part de la societat està cansada de sentir repetidament que la veritat objectiva és difícil d'establir i que la realitat depèn del relat que cadascú decideix creure.

Per explicar aquesta sensibilitat intel·lectual, esmenta dos pensadors:

• Michel Foucault: la manera com el poder condiciona què es considera veritat i quin coneixement és acceptat socialment.

• Jean Baudrillard: la manera com els mitjans de comunicació moderns poden esborrar les fronteres entre allò autèntic i allò artificial.

L'autor no afirma que tothom hagi llegit aquests filòsofs. Considera, però, que la televisió de realitat i la cultura mediàtica han contribuït a familiaritzar els ciutadans amb la idea que la realitat pot construir-se a través d'una narració.

Així, els Estats Units haurien elegit un president postmodern no perquè els electors s'hagin convertit en experts en filosofia, sinó perquè han après a sospitar de les versions oficials i a veure la política com una confrontació entre relats.

Aquesta interpretació conté una paradoxa: un moviment intel·lectual que pretenia qüestionar les estructures tradicionals de poder pot acabar ajudant a reforçar el poder d'un líder polític.

3. Donald Trump i la política de la desconfiança

El segon gran protagonista de l'article és Donald Trump.

L'autor sosté que Trump ha demostrat una intuïció extraordinària per explotar una forma de relativisme que posa en dubte qualsevol font d'autoritat. Ho hauria fet al llarg de la seva trajectòria empresarial, durant la seva etapa com a figura televisiva i, especialment, en la seva presidència.

La seva actitud es resumeix en una idea: no confiar en ningú.

L'article recorda que Trump ja es definia com una persona desconfiada en una entrevista a CBS News el 1990. En política, aquesta actitud es transforma en una estratègia: qüestionar no només els adversaris polítics, sinó també els mitjans de comunicació, les enquestes, els tribunals i els científics.

El problema, segons l'autor, és que aquesta desconfiança radical té un efecte secundari molt perillós.

L'escepticisme indiscriminat pot convertir-se en credulitat indiscriminada.

Quan les persones deixen de confiar en qualsevol font convencional, poden acabar acceptant teories conspiratives sense proves sòlides. La negació dels resultats electorals, el negacionisme climàtic i els moviments antivacunes són exemples que l'autor utilitza per il·lustrar aquesta tendència. També esmenta l'augment d'atenció que reben les teories segons les quals la Terra és plana.

La paradoxa és clara: qui sospita de tot no necessàriament es torna més crític. Pot acabar sent més vulnerable a explicacions que encaixen amb les seves preferències o prejudicis.

4. Elizabeth Holmes: víctima d'un relat mediàtic?

L'autor concedeix a Holmes una part de raó quan expressa desconfiança envers la manera com els mitjans construeixen la imatge pública d'una persona.

Abans que es conegués l'abast dels problemes de Theranos, Holmes havia estat celebrada per publicacions periodístiques prestigioses, incloses algunes amb processos rigorosos de verificació. Més endavant, la seva imatge es va capgirar.

La investigació de The Wall Street Journal va revelar que el dispositiu Edison no podia fer moltes de les proves que Holmes assegurava que podia realitzar. Posteriorment, ella va ser condemnada.

Aquest canvi de reputació permet entendre per què Holmes pot considerar que la seva identitat pública ha estat construïda pels mitjans. La imatge d'empresària genial va ser substituïda per la d'una empresària fraudulenta.

L'article no nega que la cobertura mediàtica pugui ser parcial, exagerada o injusta. El que discuteix és que aquesta constatació justifiqui posar en dubte qualsevol conclusió judicial.

Que un relat mediàtic pugui ser injust no implica que els fets que han fonamentat una condemna siguin falsos.

Aquesta distinció és essencial per a l'argument de l'autor.

5. El documental de Nathan Fielder: empatia, ambigüitat i responsabilitat

Segons l'article, Fielder és hàbil a l'hora de fer preguntes incòmodes i de deixar que els silencis es prolonguin. Holmes respon a aquesta tècnica amb una actitud igualment silenciosa: manté la mirada i, de vegades, sembla emocionar-se.

Aquest intercanvi produeix una impressió de sinceritat. Holmes diu que mai no ha mentit, que és una persona que confia en els altres i que sempre intenta ser autèntica.

La seva explicació del frau gira entorn d'una possible confusió lingüística. Quan afirmava que el dispositiu Edison «pot» funcionar, volia dir que podria funcionar quan la ciència hagués avançat prou. No hauria tingut la intenció d'enganyar ningú.

El seu company, Billy Evans, reforça aquesta interpretació afirmant que Holmes simplement pensa d'una manera diferent. Ella mateixa suggereix que el món creu una versió d'ella que no és certa.

L'autor veu en aquest plantejament una operació narrativa delicada: el documental convida l'espectador a considerar que potser Holmes va ser víctima d'un malentès gegantí.

La qüestió no és si Holmes és capaç de mostrar emocions autèntiques o si la seva situació familiar desperta compassió. És si aquests elements ens aporten proves noves sobre els fets que van motivar la condemna.

L'autor considera que el documental és intel·ligent i provocador, però que aquesta intel·ligència pot acabar afavorint una ambigüitat excessiva.

6. La veritat judicial no és infal·lible, però tampoc és irrellevant

A la secció titulada Hyperreality bites —un joc de paraules que es podria traduir lliurement com «la hiperrealitat mossega»—, l'article formula la seva crítica més important al relativisme.

L'autor accepta dues idees:

1. El poder influeix en la manera com percebem els fets.

2. Els relats poden modificar la realitat social, la reputació i la percepció pública d'una persona.

També admet que els tribunals poden equivocar-se i que un sistema judicial pot ser qüestionat legítimament.

Però rebutja que aquestes possibilitats serveixin per insinuar que qualsevol veredicte és sospitós.

En el cas de Holmes, el jurat va trigar gairebé quatre mesos a examinar el cas. La va absoldre de quatre càrrecs, no va arribar a un acord en tres i la va declarar culpable de quatre més.

Aquests resultats matisats són importants per a l'autor: no es tractava d'un veredicte indiscriminat sobre tota la conducta de Holmes, sinó d'una valoració diferenciada dels càrrecs.

A més, el procés va incloure una gran quantitat de testimonis i proves documentals. Entre aquestes, hi havia el fet que Holmes havia aprovat personalment l'ús de logotips d'empreses farmacèutiques per donar credibilitat als informes favorables sobre Edison, tot i que aquelles empreses no havien arribat a les conclusions que se'ls atribuïen.

Per això, l'autor considera inadequat qüestionar el veredicte només a partir de jocs de paraules sobre què vol dir «poder funcionar» o sobre la possibilitat que la societat hagi construït una imatge injusta de Holmes.

El punt filosòfic

Admetre que la veritat és difícil d'establir no és el mateix que concloure que no es pot establir.

Per a l'autor, la recerca de la veritat requereix analitzar proves, revisar interpretacions i acceptar que podem equivocar-nos. En canvi, suggerir que mai no podem saber què és cert equival a abandonar aquesta recerca.

L'article descriu aquesta actitud com una renúncia a la veritat, fins i tot com una forma de nihilisme.

7. La qüestió política: què passa quan ja no sabem què creure?

La conclusió torna a Trump i a les conseqüències polítiques d'aquesta crisi de confiança.

L'article es publica en un context electoral nord-americà. L'autor adverteix que, si els resultats no afavoreixen Trump, és possible que torni a rebutjar-los o intenti revertir-los, com ja havia fet anteriorment.

El risc és que la població, després d'haver estat exposada a relats contradictoris, decideixi que és impossible saber què ha passat realment. En lloc d'examinar les proves, alguns ciutadans podrien limitar-se a desconfiar de totes les versions.

El documental sobre Holmes es converteix així en una metàfora del problema polític més ampli: si cada fet es pot reinterpretar indefinidament i cada evidència pot ser presentada com una peça d'una conspiració, els mecanismes col·lectius per determinar què és cert perden eficàcia.

L'article no diu que la pel·lícula sigui inútil. En reconeix el valor provocador i humorístic. El que tem és que la seva ambigüitat reforci una actitud que ja té conseqüències polítiques importants.

8. Les idees fonamentals de l'article

Idea	Argument de l'autor
La veritat pot ser difícil d'establir	Sí, els relats i el poder condicionen la percepció dels fets.
Tots els relats són igualment vàlids	No. La qualitat i la quantitat de les proves continuen sent determinants.
Els mitjans poden equivocar-se	Sí, i poden transformar profundament la reputació d'una persona.
Els tribunals són infal·libles	No. Poden cometre errors, però els seus veredictes s'han d'avaluar segons les proves.
L'escepticisme sempre és positiu	No. Quan és indiscriminat, pot afavorir les conspiracions i la credulitat.
L'empatia modifica la responsabilitat	No necessàriament. Entendre una persona no anul·la els fets demostrats sobre la seva conducta.
Renunciar a la veritat és una posició neutral	No. Segons l'autor, pot afavorir aquells que tenen més capacitat per imposar el seu relat.

9. Lectura crítica: quin és el valor intel·lectual de l'article?

El text estableix una distinció entre dues actituds que sovint es confonen.

La primera és el dubte crític: desconfiar de les afirmacions, examinar les fonts, demanar proves i estar disposat a rectificar. Aquesta actitud és necessària tant en la ciència com en el periodisme, la justícia i la política.

La segona és el relativisme radical: assumir que, com que totes les fonts poden ser parcials i tots els relats poden contenir interessos, és impossible establir diferències fiables entre una afirmació certa i una afirmació falsa.

L'article defensa la primera actitud i critica la segona. No proposa confiar cegament en les institucions, sinó preservar la possibilitat de contrastar les seves afirmacions amb proves verificables.

Aquesta és també la connexió entre Holmes i Trump. Holmes pot utilitzar la incertesa sobre les motivacions humanes i la construcció mediàtica de la seva imatge per qüestionar la interpretació dels fets. Trump pot utilitzar la desconfiança envers les institucions per presentar les verificacions desfavorables com a part d'una conspiració. En tots dos casos, el risc és que la qüestió deixi de ser què demostren les proves i passi a ser quin relat resulta més convincent.

Cal tenir present, tanmateix, que aquesta és la interpretació de l'autor de la columna: no és una demostració que tota crítica al documental o a les institucions sigui relativista, ni que els tribunals o els mitjans no puguin ser objecte de crítiques justificades.

Conclusió

La idea central de «Why believe this column?» és que una societat democràtica necessita poder distingir entre fets, interpretacions i relats interessats.

La veritat no sempre és immediata, completa o fàcil de reconèixer. Però d'això no se segueix que sigui inaccessible. La sortida no consisteix a creure qualsevol autoritat, però tampoc a sospitar automàticament de totes les proves i de totes les institucions.

La conclusió més profunda és que el dubte pot ser una eina per arribar a la veritat, però també pot convertir-se en una excusa per deixar de buscar-la. Quan aquesta renúncia s'estén, els fets deixen de limitar el poder i la política es transforma en una competició entre relats capaços d'imposar-se, independentment de la seva veracitat.

El retorn de la geopolítica (9)

Empires of AI: The Rise and Fall of a New Global Order

 L'article «Empires of AI: The Rise and Fall of a New Global Order» (pàgines 62–78 de la revista Foreign Affairs), escrit per l'historiador Niall Ferguson, la investigadora Lisa Klaassen i l'antic CEO de Google Eric Schmidt, argumenta que la intel·ligència artificial no és una mera tecnologia comercial, sinó una tecnologia inherentment imperial que està dividint el món entre dos grans imperis tecnològics: els Estats Units i la Xina.

1. La naturalesa imperial de la IA i el retorn de l'escassetat

• L'arc imperial a velocitat de màquina: A diferència de les hegemonies del passat, el domini de les noves potències no s'estén només sobre territoris o rutes comercials, sinó sobre el coneixement mateix, desenvolupant-se a «velocitat de màquina» (machine speed).
• El fi de l'abundància del programari: Des dels anys 70, el programari es podia replicar a cost pràcticament zero. Les lleis d'escala (scaling laws) de la IA han trencat aquesta treva, imposant un retorn a l'escassetat de recursos físics fins: capacitat de computació, energia elèctrica, minerals crítics, semiconductors d'última generació i grans volums de capital.
• Estructura Centre-Perifèria: El control dels models de frontera es troba concentrat en un grapat d'empreses de les metròpolis (EUA i Xina). La perifèria (països com la República Democràtica del Congo, Indonèsia, Kenya o les Filipines) proveeix els minerals i la mà d'obra precària (ghost laborers que etiqueten dades per pocs dòlars l'hora), per després importar la tecnologia processada amb un sobrecost.
• Punts d'estrangulament (Chokepoints): De la mateixa manera que l'Imperi Britànic dominava les rutes marítimes, el canal de Suez o el cable tegràfic, el domini actual s'articula entorn del control de punts crítics (xips, centres de dades i xarxes de finançament) que les metròpolis poden obrir o tancar segons la seva voluntat.

2. Dos models imperials enfrontats: EUA (Pax Silica) vs. Xina

• El model nord-americà (Pax Silica): Sorgit del capital privat, l'absència de regulació estatal inicial i controls d'exportació. Ofereix un ecosistema de models tancats (closed-weight), d'alt cost i accés restringit, que es combinen amb la cobertura militar nord-americana i la promesa de protegir les democràcies de les dependències de Pequín.
• El model xinès: Dirigit directament per l'Estat (mitjançant el pla del Consell d'Estat des de 2017 i la iniciativa Belt & Road). Desplega models oberts (open-weight) més econòmics (com DeepSeek o Moonshot AI) als països del Sud Global per fixar estàndards xinesos i crear dependències estructurals.
• Els laboratoris com les noves Companyies de les Índies Orientals: Empreses de frontera com OpenAI o Anthropic actuen com a "corporacions-estat", negociant directament amb governs sobirans accés als seus models a canvi de terrenys, energia elèctrica, finançament i exempcions regulatòries (com els acords dels EUA amb l'Aràbia Saudita i els EAU el 2025).

3. Avantatges comparatius i colls d'ampolla

• EUA: Mantenen un avantatge d'uns sis mesos en la IA cognitiva (chatbots i eines de programari) i disposen dels millors xips i laboratoris, però pateixen una xarxa elèctrica envellida i manca de minerals.
• Xina: Lidera la IA encarnada (embodied AI) (robòtica i automatització industrial), compta amb abundància d'energia elèctrica i el monopoli de terres rares, però no pot fabricar semiconductors de darrera generació.

4. El pes del deute i el «Trilema Imperial»

• La cursa més cara de la història: El 2026, la inversió en capital (Capex) de les tecnològiques dels EUA supera els 600.000 milions de dòlars, mentre que la Xina planeja gastar 295.000 milions en cinc anys mitjançant deute públic.
• El límit de Ferguson: El 2024, els EUA van creuar el punt crític en pagar més en interessos del deute (881.000 milions de dòlars) que en despesa en defensa (874.000 milions). A la Xina, l'acumulació de deute no comptabilitzat dels governs locals amenaça la seva estabilitat.
• El Trilema Imperial: L'article estableix que un imperi pot realitzar només dos de tres objectius alhora: defensar els seus dominis exteriors, mantenir la primacia tecnològica o oferir un estat del benestar generós per a la seva població.

5. Riscos de desestabilització i el punt crític de Taiwan

• Oposició i revolta interna: Als EUA augmenta el rebuig social contra els costos ambientals i energètics dels centres de dades (en estats com Utah o Texas) i la por a l'automatització laboral. A la Xina, la flexibilitat dels models oberts podria acabar amenaçant el control de la informació del mateix Partit Comunista.
• El punt d'estrangulament de TSMC: El fabricant de semiconductors TSMC a Taiwan, situat a només 90 milles de la costa xinesa, és el node central irremplaçable de tota la xarxa d'IA. Una acció militar xinesa sobre Taiwan o un error de càlcul diplomàtic desencadenaria un xoc d'abast global.

6. La proposta d'una «Détente d'IA»

Per evitar un conflicte destructiu o un col·lapse econòmic, els autors proposen pactar un acord de coexistència pacífica o détente similar als tractats de control d'armes nuclears de la Guerra Freda (NPT, SALT, Convenció sobre Armes Biològiques). Aquest marc hauria d'establir línies vermelles clares, com ara la interdicció de llançar models amb capacitats d'atac cibernètic o disseny d'armes biològiques, així com llindars per a la difusió de models oberts.

Els nous profetes

 Prophecy: Prediction, Power, and the Fight for the Future, from Ancient Oracles to AI 

El llibre Prophecy: Prediction, Power, and the Fight for the Future, from Ancient Oracles to AI (2026), escrit per la professora de la Universitat d'Oxford Carissa Véliz, ofereix una anàlisi crítica sobre la naturalesa de la predicció des dels oracles de l'antiguitat fins als algorismes d'intel·ligència artificial actuals.

La tesi central de l'autora és que la predicció no és una recerca neutral de la veritat o del coneixement, sinó un mecanisme de poder i control social disfressat. En la societat digital, la intel·ligència artificial ha esdevingut el "nou Oracle de Delfos" i els executius tecnològics han après a actuar com els nous profetes.

1. La naturalesa de la predicció: Visió naïf vs. Visió sàvia

Véliz contraposa la visió naïf (que considera que predir ajuda a comprendre el món i anticipar fets) amb una visió sàvia de la predicció, definida per cinc característiques fonamentals:

1. Les prediccions són estimacions, no fets: Els fets pertanyen al passat i al present; sobre el futur només hi ha hipòtesis.
2. Són desitjos (wishful): L'interès o la gana de risc de qui prediu condiciona el resultat.
3. Són moviments de poder: Es fan servir per influir en el comportament humà.
4. Tenen una visió limitada: La incertesa és inherent al món.
5. Tenen un impacte moral i polític: Condicionen oportunitats reals com fiances, feines o crèdits.

2. Part I: La història de la predicció i el poder (Dels oracles a la quantificació)

• Dels oracles antics als executius de Big Tech: A la antiga Grècia i Roma, l'Oracle de Delfos o els endevins sobre el terreny de batalla no només oferien consells, sinó que generaven negoci i servien als governants per legitimar decisions polítiques i Guerres. Avui dia, empreses com Google, Microsoft, Amazon o Palantir han ocupat aquest espai, signant contractes milionaris amb els governs i l'exèrcit per gestionar les seves dades i la presa de decisions.
• La matematització del risc i la desconfiança: Durant el Renaixement i la Il·lustració, el desenvolupament de la probabilitat (Cardano, Bayes, Laplace, Gauss) i de la estadística social (Quetelet, Galton) va sorgir de la desconfiança en el criteri humà. Es van inventar conceptes com la "persona normal" i la "societat", transformant la desviació estadística en un defecte o desviació moral.
• La IA com a màquina de predicció: L'aprenentatge automàtic (machine learning) no entén el món; es limita a analitzar grans volums de dades per predir la paraula, la imatge o el resultat més probable basant-se en patrons del passat.

3. Part II: Els perills de la predicció (Fabulació, profecies autocumplides i vigilància)

• Els LLM com a generadors de "fabulació" (bullshit): Models com ChatGPT no estan dissenyats per dir la veritat, sinó per oferir respostes versemblants que un humà trobi acceptables. Com que funcionen amb probabilitat, sempre contenen un marge d'error i d'al·lucinació.
• Les prediccions com a actes de parla (speech acts): Seguint la filosofia del llenguatge de J. L. Austin, les prediccions sobre éssers humans no són descriptives sinó prescriptives: funcionen com a ordres velades.
• Profecies autocumplides i vigilància massiva: Si un algorisme de denegació de crèdit o de policia predictiva avalua una persona o un barri com a "de risc", la manca d'oportunitats o l'excés de pressió policial acabaran provocant el resultat predit, tancant un cercle de discriminació. Tot plegat s'alimenta d'una economia de vigilància massiva on cada clic i moviment s'utilitza per predir i condicionar la conducta.
• El mite del "Data-Driven" i la pèrdua de varietat: Les dades no parlen per si soles; són artefactes creats per persones amb interessos i valors específics. Confiar cegament en la predicció redueix la diversitat cultural (com cafès o llibres que s'estandarditzen per agradar a l'algorisme) i trasllada els riscs del sistema cap als individus vulnerables.

4. Part III: Resistir la predicció (Ètica, autonomia i filosofia)

• Crítica a l'Altruisme Eficaç i l'Utilitarisme: Véliz critica corrents com l'Altruisme Eficaç (Effective Altruism) i el longtermism per pretendre calcular conseqüències a milers d'anys vista o utilitzar l'infinit per justificar sacrificis humans presents.
• Defensa de la deontologia i els drets humans: L'autora proposa prioritzar el respecte a l'autonomia humana (model kantià), la veritat, la Justícia i els drets fonamentals per damunt dels càlculs d'utilitat esperada.
• L'antídot de la curiositat, l'humor i la filosofia:
  • Desafiar les probabilitats (Defying the Odds): La creativitat humana, el lliure albir i l'humor (analitzat en converses amb John Cleese) són elements imponderables que l'algorisme no pot captar.
  • Eines de resistència: Llegir llibres en paper (que no recapten dades), conrear la curiositat benevolenta i recuperar la filosofia de figures com Epicur (centrada a reduir la por i el desig) per no dependre de les promeses dels falsos profetes.

5. Les lliçons pràctiques de l'Epíleg

El llibre es tanca amb deu consells per a la vida quotidiana:

1. Viu en el present: No malgastis la vida intentant predir el futur.
2. Detecta les profecies: Identifica quan una afirmativa no és un fet, sinó un interès prescriptiu.
3. Recorda la naturalesa de les prediccions: Són especulatives i carregades de voluntat de poder.
4. Pren les prediccions com una invitació a la desafiança: No obeeixis per avançat.
5. Prepara't, no predisquis: Construeix una vida i negocis robustos en lloc de cercar una eficiència magra.
6. Entén els algorismes: Cerca oportunitats en allò que la mitjana estadística passa per alt.
7. Si predis, fes-ho èticament: Prediu sobre coses o grans poblacions, mai sobre individus.
8. Evita ser el subjecte de prediccions: Redueix el contacte amb tecnologies de vigilància.
9. Defensa les institucions de la veritat: Protegeix l'acadèmia, el periodisme i la democràcia.
10. Viu bé: Actua amb virtut, curiositat i valor, sent l'autor de la teva pròpia vida.

IA pertot arreu (45)

 The Global AI Bust: What Will Survive When the Boom Ends

A continuació es presenta un resum de l'article «The Global AI Bust: What Will Survive When the Boom Ends», escrit per Ruchir Sharma (president de Rockefeller International) i publicat a la revista Foreign Affairs (edició de novembre/desembre de 2026).

1. La rapidesa de la revolució i la paradoxa de l'eufòria

• Adopció sense precedents: La intel·ligència artificial s'està expandint més ràpidament que qualsevol altra tecnologia des de la Revolució Industrial. En menys de quatre anys des del llançament de ChatGPT, aproximadament el 30% dels nord-americans utilitza la IA (una taxa d'adopció cinc vegades superior a la de l'electricitat, internet o els telèfons intel·ligents en fases similars).
• Ingressos inicials massius: Els ingressos de les empreses de IA tripliquen els que generaven les anteriors tecnologies digitals (internet, cloud computing, aplicacions mòbils) en els seus inicis.
• El patró històric del Boom-Bust: Malgrat que la majoria d'inversors consideren la IA com un miracle econòmic, una minoria de directius i acadèmics recorda que totes les grans revolucions tecnològiques dels últims dos segles han generat una gran bombolla financera (un augment vertiginós dels preus dels valors seguit d'un col·lapse precipitat).
• La promesa real que infla la bombolla: A diferència de les especulacions buides, les millores tecnològiques de la IA són reals. Tanmateix, és precisament aquesta promesa genuïna la que alimenta l'eufòria i condueix a una sobreinversió desmesurada.

2. L'ordre econòmic global de la IA: La cadena de subministrament (AI Stack)

La cursa per la IA està reconfigurant la geografia econòmica mundial, dividint els països segons la seva posició en la cadena de valor:

• Els dos líders (EUA i Xina):
  • EUA: El creixement està impulsat per centenars de milers de milions de dòlars en inversió de Big Tech i per la despesa de consumidors enenrichits per la borsa. Les 10 principals accions del S&P 500 són de IA, representant el 40% de l'índex i la meitat dels seus retorns.
  • Xina: Depèn de les exportacions de béns relacionats amb la IA (que representen un terç del seu creixement) per compensar una economia interna feble i endeutada, exportant models de IA propis (com DeepSeek) més econòmics que els nord-americans.
• Nivell primari de maquinària i semiconductors:
  • Corea del Sud i Taiwan: Gegants com TSMC, SK Hynix i Samsung han vist volar la seva valoració. El mercat de valors sud-coreà va passar d'1,5 bilions de dòlars a principis de 2025 a més de 5 bilions a l'estiu de 2026.
  • Japó i Israel: La tecnologia d'alta velocitat per a xarxes d'IA representa la meitat del creixement d'Israel. Al Japó, proveïdors de memòria com Kioxia van multiplicar el seu valor per 45.
• Nivell secundari i matèries primeres:
  • Centres de dades i servidors: Mèxic, Singapur, Malàisia i el Vietnam reben inversions massives en servidors i R+D.
  • Recursos i energia: Alta demanda de níquel (Indonèsia), liti (Austràlia) i coure (Xile, Perú, RDC). Les anomenades hyperscalers (Amazon, Google, Meta, Microsoft) van signar la meitat de tots els contractes d'energia neta del món el 2025.
• Els països exclosos:
  • La major part d'Europa i mercats emergents com l'Índia i les Filipines queden al marge. Aquests últims s'enfronten, a més, al risc de veure la seva indústria de serveis subcontractats (back-office) destruïda per l'automatització.

3. El marc de les 4 "O"s de la bombolla

Sharma aplica el seu model teòric de les quatre dimensions que caracteritzen qualsevol bombolla financera històrica:

1. Overvalued (Sobrevalorat): Els preus de les accions pugen molt per sobre de la capacitat dels beneficis reals per sostenir-los.
2. Overowned (Sobreposseït): Tant els inversors institucionals com els petits estalviadors estan exposats de manera massiva als mateixos valors. Els nord-americans mantenen més del 30% de la seva riquesa en accions (superant el pic del 27% de l'any 2000), majoritàriament a fons passius del S&P 500.
3. Overinvested (Sobreinvertit): La despesa en capital de les empreses tecnològiques se situa en el 6,3% del PIB dels EUA, superant el màxim del 6,0% assolit en el pic de la bombolla dot-com el mateix any 2000. La inversió global acumulada en IA preveu aconseguir els 6 bilions de dòlars el 2030.
4. Overleveraged (Sobreendeutat): Increment dràstic del deute corporatiu i públic per finançar la construcció d'infraestructures.

4. La il·lusió dels beneficis corporatius i el finançament circular

L'argument que "aquesta vegada és diferent perquè les Big Tech tenen beneficis reals" és, segons Sharma, un error d'interpretació històrica:

• El precedent del 1999: Durant la bombolla dot-com, empreses com Cisco, Oracle o Qualcomm no eren startups sense ingressos, sinó gegants amb increments de beneficis del 22% anual, exactament el mateix ritme que presenta el sector actualment.
• Finançament circular (Circular Funding): Part dels beneficis actuals estan inflats artificialment. Un hyperscaler inverteix diners en un laboratori de IA (com OpenAI o Anthropic), i aquest laboratori utilitza aquests mateixos diners per comprar serveis del mateix hyperscaler, registrant-ho com a ingressos comercials.
• Ajustos comptables d'actius privats: Revaloritzen les seves participacions en laboratoris privats de IA i ho comptabilitzen com a "altres ingressos", una partida que explica una quarta part del creixement de beneficis del sector aquest any.
• Pèrdues dels laboratoris de IA: Empreses com OpenAI i Anthropic cobren als usuaris menys del que costa entrenar i executar els seus models per guanyar quota de mercat. Malgrat operar amb pèrdues massives, s'avaluen en més d'un bilió de dòlars davant les seves pròximes sortides a borsa.

5. Deute ocult i subsidis públics massius

• Drenatge del flux de caixa: Fa pocs anys, les cinc principals hyperscalers generaven excedents de caixa; avui dia, només Microsoft manté un flux de caixa net positiu. La resta ha començat a emetre deute corporatiu.
• Deute fora de balanç: Als 250.000 milions de dòlars de deute corporatiu visible s'hi afegeixen més de 3 bilions de dòlars en deute ocult mitjançant contractes d'arrendament complexos i vehicles financers (off-the-books).
• El paper del dèficit públic: A diferència dels anys 90, quan el govern nord-americà tenia superàvit i la Reserva Federal mantenia tipus alts, avui el dèficit públic dels EUA supera el 6% del PIB. Aplicant l'equació econòmica de Kalecki-Levy, més de la meitat dels beneficis corporatius actuals provenen directament del dèficit públic, actuant com un subsidi indirecte gegantí.

6. Com esclatarà la bombolla: La crisi de liquiditat

• Els beneficis no maten les bombolles: Les bombolles no exploten quan els beneficis cauen, sinó quan es tanca l'accés a la liquiditat (més dificultat per demanar préstecs o pujades de tipus d'interès).
• Els "Vigilants dels Bons" (Bond Vigilantes): Atès que els governs són els principals endeutats, els actors clau ja no són només els bancs centrals, sinó els inversors del mercat de deute sobirà. Si aquests inversors castiguen els governs per l'exseciva despesa venent deute i fent pujar els tipus d'interès a llarg termini, es produirà un estrangulament de liquiditat que tallarà el finançament de les empreses de IA.

7. Conseqüències del col·lapse i la "Bombolla Bona"

• Amplificació pel deute global: El deute global ha assolit la xifra rècord de 350 bilions de dòlars (més de tres vegades el PIB mundial). Un col·lapse borsari del 25% tindrà un impacte en les famílies equivalent a les quetes del 2001 o del 2008.
• Sense capacitat de rescat públic: Els governs no tindran marge fiscal per rescatar empreses tecnològiques, i la població (on el 70% tem que la IA elimini llocs de treball) es oposarà fermament als rescats.
• L'analogia de la "Bombolla Bona":
  • Les bombolles "dolentes" (com la immobiliària de 2008) estan basades en deute sense cap innovació real i deixen només fallides.
  • La bombolla de la IA és una "bombolla bona" o híbrida (com la del ferrocarril o la d'Internet el 2001): el col·lapse serà financerament dolorós, però de la destrucció en sorgirà una xarxa racionalitzada i una infraestructura física real.
• El futur posterior al col·lapse: Igual que l'automòbil va trigar dècades a augmentar la productivitat general fins a la construcció de les autopistes als anys 50, la IA patirà una purga massiva de les seves 70.000 startups, però les poques supervivents acabaran consolidant les eines que transformaran la productivitat de l'economia real a llarg termini.

El deute ocult de les grans tecnològiques (hyperscalers) representa una amenaça directa a la seva estabilitat financera principalment a través de quatre mecanismes:

• Magnitud de les obligacions fora de balanç: A més dels aproximadament 250.000 milions de dòlars en deute corporatiu visible, s'estima que existeixen més de 3 bilions de dòlars en deute ocult (off-the-books). Aquestes obligacions no figuren com a deute directament als balanços, sinó que s'estructuren mitjançant contractes d'arrendament de centres de dades, acords de compra d'energia a llarg termini i vehicles financers complexos.
• Erosió del flux de caixa lliure (Free Cash Flow): La despesa en capital (Capex) astronòmica necessària per construir la infraestructura d'IA ha esgotat les reserves de caixa. Si fa pocs anys aquests gegants autofinançaven totes les seves operacions amb els seus propis beneficis, actualment gairebé totes les hyperscalers (amb l'excepció de Microsoft) presenten un flux de caixa net negatiu, havent de recórrer a l'emissió contínua de nou deute.
• Vulnerabilitat extremada als tipus d'interès i la liquiditat: Un volum tan elevat d'obligacions financeres fa que l'estabilitat d'aquestes empreses depengui de l'accés a crèdit barat. Si la liquiditat global es redueix o els tipus d'interès a llarg termini augmenten (impulsats pels alts dèficits públics o la reacció dels mercats de deute sobirà), el cost de refinançar aquests compromisos es dispararà, posant en risc la seva solvència operativa.
• Risc d'il·lusió comptable i desconnexió de la rendibilitat: Una part de la capacitat aparent per sostenir aquest deute descansa en beneficis inflats per finançament circular (com la revalorització comptable de les seves participacions en startups de IA o pagaments creuats de serveis al cloud). Si els ingressos comercials reals de la IA no creixen prou ràpid per cobrir els pagaments d'interessos i lloguers d'infraestructura, el model financer de les Big Tech patirà una correcció molt severa.

Segons l'anàlisi de Ruchir Sharma a Foreign Affairs, l'esclat de la bombolla de la intel·ligència artificial tindria un impacte financer i econòmic profund a curt i mitjà termini, estructurat en cinc eixos principals:

1. Cop directe al consum i a les famílies (Efecte Riquesa)

• Als Estats Units, les famílies mantenen actualment més del 30% de la seva riquesa en accions (superant el pic del 27% de la bombolla dot-com l'any 2000), principalment a través de fons d'inversió passius indexats al S&P 500.
• Com que les 10 principals empreses de IA representen el 40% de l'índex, una caiguda borsària del 25% provocaria un empobriment immediat de la classe mitjana i alta, amb un efecte contractor sobre el consum privat similar al de les crisis del 2001 o del 2008.

2. Amplificació per un deute global en màxims

• A diferència de l'any 2000, quan el deute global era molt menor i el govern nord-americà tenia superàvit, avui el deute global se situa en la xifra rècord de 350 bilions de dòlars (més de tres vegades el PIB mundial).
• El deute visible de les Big Tech, combinat amb els 3 bilions de dòlars en deute ocult (lloguers de centres de dades i vehicles fora de balanç), encomanaria la devaluació als mercats de crèdit i al sistema financer privat.

3. Transmissió en la cadena de valor global (AI Stack)

• Líders de semiconductors i maquinària: Països com Taiwan, Corea del Sud, el Japó i Israel patirien una forta contracció borsària i de recaptació fiscal per la caiguda dràstica en la demanda de xips de memòria avançats (TSMC, Samsung, SK Hynix).
• Mercats de matèries primeres i energia: S'aturaria en sec l'escalada de demanda de minerals crítics (coure, liti, níquel) i de projectes d'energia neta per a centres de dades, afectant economies com les de Xile, Perú, Austràlia o Indonèsia.

4. Impossibilitat de rescats públics

• Amb dèficits públics estructurals superiors al 6% del PIB als EUA i tipus d'interès alts, els governs no tindran marge fiscal per acudir al rescat del sector tecnològic.
• A més, existirà un fort rebuig social i polític: atès que prop del 70% de la població tem que la IA devalui o elimini els seus llocs de treball, rescatar els gegants de Silicon Valley seria políticament inviable.

5. Purga de startups i transició cap a la "Bombolla Bona"

• S'espera una fallida massiva entre les més de 70.000 startups d'IA actuals que operen sense un model de negoci viable o dependents de subvencions creuades.
• Tanmateix, igual que va passar amb la Revolució Industrial, els ferrocarrils o la bombolla dot-com de l'any 2001, Sharma la classifica com una "bombolla bona": un cop destruït l'excés especulatiu i el deute no sostenible, la infraestructura física real (centres de dades, xarxes de fibra, servidors) perdurarà, permetent que les empreses supervivents desenvolupin eines d'IA d'alta productivitat a llarg termini.

Segons l'anàlisi de Ruchir Sharma a Foreign Affairs, l'esclat de la bombolla no destruirà la tecnologia, sinó que farà una purga massiva del capital especulatiu ).

Igual que va passar amb gegants com Amazon o Google després del col·lapse del dot-com de l'any 2000, els sectors i empreses que sobreviuran i lideraran la següent etapa seran:

1. Els proveïdors d'infraestructura física i energia:

   • Centres de dades, xarxes i utilities: La infraestructura física construïda durant el boom (servidors, cablejat de fibra òptica i contractes energètics a llarg termini) no desapareixerà. Les empreses que gestionen actius tangibles d'energia i telecomunicacions conservaran actius reals que seran aprofitats a preus més racionals.

2. Els gegants de semiconductors i maquinària de fons (Hardware):

   • Líders de la cadena de subministrament: Empreses amb un monopoli o avantatge tecnològic real en el disseny i fabricació de xips (com TSMC o proveïdors de memòria avançada). Tot i que les seves valoracions borsàries patiran una correcció severa, la seva activitat serà indispensable per a la computació global posterior al col·lapse.

3. Plataformes d'IA amb flux de caixa real i eines de productivitat pràctica:

   • Gegants de programari consolidats: Sobreviuran aquelles poques empreses tecnològiques que disposin de reserves de caixa reals (sense dependre del finançament circular o del deute ocult) i que ofereixin aplicacions d'IA que generin un estalvi de costos o augment de productivitat mesurable per a les empreses clientes.

4. L'economia real consumidora de tecnologia (Salut, Indústria, Logística i Finances):

   • Els usuaris finals de la tecnologia: Quan la bombolla esclati i els costos d'ús dels models d'IA es devaluïn i esdevinguin assequibles, les empreses tradicionals de l'economia real seran les grans beneficiades. Podran integrar solucions madures d'IA per automatitzar i optimitzar processos sense haver patit les pèrdues de la febre especulativa.

Besalú

PS. The Economist.

Aquest article de The Economist («Where credit's due») analitza la creixent preocupació dels mercats financers per l'enorme volum de deute acumulat per finançar el boom de la intel·ligència artificial (IA).

A continuació se'n detallen els punts clau organitzats per temàtiques:

1. Senyals d'alarma en els mercats de crèdit

• CoreWeave com a exemple: El preu dels seus bons a cinc anys ha caigut un 16 % des del juliol i el seu rendiment ha pujat al 15 % (nivells de distrés financer). El mercat de credit-default swaps (CDS) indica un 60 % de probabilitat d'impagament en els pròxims cinc anys.
  
  
• Problemes en altres neoclouds: Rivals com Nebius i TeraWulf veuen pujar els seus rendiments. El debut a borsa de la sud-coreana Elice va caure un terç el primer dia, i tres empreses més han ajornat o cancel·lat la seva sortida a borsa.
  
  
• Sostenibilitat financera: De les deu empreses de neocloud cotitzades, només dues són rendibles. Acumulen un deute conjunt de 100.000 milions de dòlars, una xifra nou vegades superior als seus ingressos anuals.
  
  

2. Un volum de deute en plena expansió

• Finançament massiu: El deute total emès aquest any per la cadena de valor de la IA (des de hyperscalers fins a elèctriques) frega els 850.000 milions de dòlars, gairebé quatre vegades més que el 2023.
  
  
• Xifres destacades per actor:
  
  
  • Hyperscalers (Alphabet, Amazon, Microsoft, Meta): Han demanat 214.000 milions de dòlars en préstecs el 2026 (enfront de 83.000 milions el 2025).
    
    
  • Oracle: Acumula 169.000 milions en deute (25.000 milions aquest any).
    
    
  • SpaceX: Ha emès 65.000 milions de deute enguany.
    
    
  • Vehicle SPV i chipmakers: S'han emès 79.000 milions a través de SPVs i 84.000 milions per fabricants de xips i la seva cadena de subministrament.
    
    
• Inversió a llarg termini: JPMorgan Chase estima que des d'ara fins al 2030 es gastaran uns 5,5 bilions de dòlars (trillion) en IA, tres quartes parts dels quals es finançaran amb deute.
  
  

3. Enginyeria financera i opacitat

Per no saturar els seus propis balanços, les empreses utilitzen estructures complexes i no tradicionals:

• Vehicles de Propòsit Especial (SPV): Exemples com Sopaipilla (creat per Meta i BlackRock per construir un centre de dades de 13.000 milions de dòlars a El Paso, Texas) permeten obtenir capacitat de càlcul sense incorporar tot el deute directament al balanç.
  
  
• Finançament avalat per xips (Chip-backed financing): Utilitzar els xips de silici com a garantia financera per aconseguir fons (com està fent SpaceX amb $40bn per comprar xips Nvidia, o converses d'Oracle, Anthropic i OpenAI).
  
  
• Avals i garanties creuades: Empreses amb balanços forts (com Nvidia, Alphabet o Broadcom) fan de garants del deute dels seus clients o proveïdors. Per exemple, Nvidia ha arribat a avalar fins a 300.000 milions de dòlars en deute utilitzat per comprar els seus propis xips.
  
  

4. Qui té la responsabilitat de l'exposició?

• Pràcticament tot el sector financer té deute de la IA.
  
  
• Els grans gestors d'actius (com Pimco, que va comprar 18.000 milions en bons per a un centre de dades de Meta i després els va empaquetar per a fons de pensions i asseguradores) en són els principals compradors.
  
  
• La creixent participació del crèdit privat (private credit com Apollo o Blackstone) i hedge funds augmenta la complexitat i la manca de transparència.
  
  

5. Principals riscos i amenaces futures

1. L'increment dels costos de finançament: L'augment de la despesa pública, la inflació persistent i el conflicte al Golf han fet pujar els tipus d'interès dels bons governamentals i corporatius, fent el deute molt més car de refinançar.
   
   
2. Estancament de la demanda de IA: Si la despesa de les empreses en IA es frena (segons dades de Ramp, la despesa en IA s'ha estancat des del juliol), els ingressos no seran suficients per pagar el deute acumulat.
   
   
3. Efecte dominó: Retards en la sortida a borsa d'empreses com OpenAI o Anthropic podrien fer que els inversors es replantegin la seva exposició, fent trontollar una torre financera cada vegada més alta i vulnerable.