Les diferències de riquesa al món

World Inequality Report 2026 

L'informe World Inequality Report 2026 (WIR 2026), coordinat per Lucas Chancel, Ricardo Gómez-Carrera, Rowaida Moshrif i Thomas Piketty, i amb contribucions de més de 200 investigadors, proporciona una anàlisi exhaustiva de la desigualtat global en diverses dimensions, incloent-hi la renda, la riquesa, el gènere, el clima, i l'estructura política. L'objectiu de l'informe és oferir dades detallades per alimentar el debat democràtic i proporcionar un marc per a futures polítiques.

A continuació, es resumeixen detalladament els punts clau de l'informe:

1. Desigualtat Econòmica Global: Renda i Riquesa

La desigualtat global es manté a nivells extrems i continua sent una característica persistent del sistema econòmic modern.

• Concentració Extrema: L'1% més ric de la població mundial capta avui el 20% de la renda total i posseeix el 37% de la riquesa global.
• La Cúspide de la Riquesa: El 10% més ric de la població mundial capta el 53% de la renda global total i posseeix el 75% de tota la riquesa. En contrast, la meitat més pobra (el 50% inferior) capta menys del 10% (concretament el 8%) de la renda global i posseeix amb prou feines el 2% de tota la riquesa.
• Concentració Accelerada: La riquesa de multimilionaris i centimilionaris (el 0,001% més ric) ha crescut aproximadament un 8% anual des dels anys noranta, gairebé el doble de la taxa de creixement experimentada per la meitat més pobra de la població. Aquest grup ultra-ric (menys de 60.000 individus) controla avui tres vegades més riquesa que la meitat de la humanitat combinada.
• Riquesa Pública vs. Privada: Gairebé tot l'augment de la riquesa global s'ha concentrat en mans privades des del 1995. La riquesa privada va créixer significativament, mentre que la riquesa pública es va estancar al voltant del 80-90% de la renda mundial o va esdevenir negativa en algunes regions, com Amèrica del Nord i Oceania.

2. Desigualtat Regional

La desigualtat roman molt marcada tant entre regions com dins d'elles.

• Divisió Nord-Sud: Les regions amb ingressos més alts, com Amèrica del Nord i Oceania i Europa, concentren una petita part de la població mundial, mentre que les regions més poblades, com el Sud i Sud-est d'Àsia i l'Àfrica Subsahariana, tenen els ingressos mitjans més baixos. La persona mitjana a Amèrica del Nord i Oceania guanya al voltant de tretze vegades més que la persona mitjana a l'Àfrica Subsahariana.
• Inequitat Interna: La desigualtat de la riquesa és molt més gran que la desigualtat de la renda a l'interior de gairebé totes les regions. A totes les regions excepte Europa, l'1% més ric de la població rep més renda que tota la meitat inferior (el 50% més pobre) combinada.

3. Desigualtat de Gènere

La paritat de gènere continua sent una meta llunyana, tot i que l'educació ha mostrat progressos.

• Ingressos i Treball No Remunerat: Les dones capten actualment poc més d'una quarta part del total dels ingressos laborals mundials (un 28,2% el 2025). Si s'inclou el treball domèstic i de cures no remunerat, que realitzen majoritàriament les dones, aquestes treballen més hores setmanals que els homes a totes les regions (una mitjana de 53 hores per a les dones enfront de 43 per als homes a nivell global).
• Bretxa Salarial Real: Quan es té en compte el treball no remunerat, les dones guanyen només al voltant d'un terç (el 32%) del que guanyen els homes per hora de treball.

4. Desigualtat Climàtica

La crisi climàtica està profundament lligada a la concentració de riquesa, i els costos recauen desproporcionadament en els més pobres.

• Emissions per Propietat de Capital: L'informe introdueix una perspectiva basada en la propietat de capital: el 10% més ric de la població mundial és responsable del 77% de les emissions globals associades a la propietat de capital privat.
• Vulnerabilitat Inversa: El 50% més pobre de la població contribueix només amb el 3% de les emissions basades en la propietat. No obstant això, aquest grup suportarà al voltant del 75% de les pèrdues d'ingressos relatives globals causades pels danys climàtics.

5. El Sistema Financer Global i el "Privilegi Exorbitant"

El sistema financer internacional perpetua la desigualtat entre països.

• Transferència de Renda Sud-Nord: El que es va anomenar el "privilegi exorbitant" dels Estats Units s'ha expandit a un privilegi estructural de les nacions riques. Anualment, aproximadament l'1% del PIB mundial (unes tres vegades més que l'ajuda al desenvolupament) flueix des de les nacions més pobres a les més riques mitjançant transferències netes d'ingressos estrangers (rendiments excessius).
• Conseqüències: Això restringeix la capacitat fiscal dels països en desenvolupament per invertir en serveis essencials com l'educació i la sanitat, i augmenta la desigualtat dins dels països.

6. Fiscalitat Progressiva i Solucions

La desigualtat és una "elecció política", i les polítiques públiques poden revertir-la.

• Regressivitat al Cim: Els sistemes fiscals fallen a la part superior de la distribució: els tipus impositius efectius cauen dràsticament per als multimilionaris i centimilionaris, fent-los pagar proporcionalment menys que la majoria de la població.
• Taxa Mínima Global sobre la Riquesa: L'informe promou la implementació d'una taxa mínima de riquesa per restaurar la progressivitat fiscal. Una taxa global moderada del 3% sobre centimilionaris i multimilionaris podria generar entre el 0,45% i l'1,11% del PIB mundial anualment. Aquests ingressos podrien finançar inversions transformadores en educació, sanitat i adaptació climàtica, i fins i tot podrien duplicar el pressupost d'educació pública als països d'ingressos baixos i mitjans.
• Redistribució: La redistribució a través d'impostos i, especialment, transferències (pensions, beneficis socials) redueix la desigualtat a totes les regions. Les transferències representen la majoria de la reducció de la desigualtat, sovint més del 90%, mentre que els impostos per si sols sovint tenen un impacte mínim o fins i tot regressiu en alguns contextos.

7. Fractures Polítiques i Democràcia

La desigualtat econòmica està remodelant la política democràtica i debilitant les coalicions redistributives.

• Fragmentació Política: La representació de la classe treballadora als parlaments és baixa i ha disminuït.
• Elits Múltiples: A les democràcies occidentals, s'ha produït una desconnexió entre la renda i l'educació com a factors de vot: els votants amb més estudis es desplacen cap a l'esquerra ("esquerra brahmin"), mentre que els votants amb ingressos alts romanen alineats amb la dreta ("dreta mercantil").
• Divisions Territorials: La geografia ha ressorgit com un eix de conflicte central, amb polarització creixent entre els centres metropolitans i les perifèries rurals. Aquesta divisió fragmenta els votants de la classe treballadora i complica la formació de coalicions per a la reforma redistributiva. La capacitat explicativa de la "classe geosocial" (combinació d'estatus socioeconòmic i ubicació territorial) és avui més gran que mai.

PS. Sobre Piketty.

El llibre més famós de Thomas Piketty sobre aquest tema és "El capital al segle XXI" (Le Capital au XXIe siècle), publicat originalment el 2013.

Aquesta obra es va convertir en un fenomen mundial perquè analitza dades de més de 250 anys per explicar com es distribueix la riquesa i per què la desigualtat tendeix a créixer en les economies capitalistes.

Idees clau del llibre

• La fórmula $r>g$: Piketty sosté que quan la taxa de rendiment del capital ($r$) és superior a la taxa de creixement econòmic ($g$), la riquesa heretada creix més ràpid que la producció i els salaris. Això porta inevitablement a una concentració extrema de la riquesa en mans d'uns pocs.

• Retorn al "capitalisme de rendistes": L'autor adverteix que estem tornant a una estructura de desigualtat similar a la del segle XIX, on el patrimoni heretat té més pes que el treball o el mèrit personal.

• Propostes de solució: Per frenar aquesta tendència, Piketty proposa mesures com un impost progressiu global sobre el capital i una major transparència financera internacional.

Altres llibres rellevants de l'autor

Si t'interessa aprofundir en el seu pensament, Piketty ha continuat explorant aquests temes en obres posteriors:

1. "Capital i ideologia" (2019): Una continuació molt més extensa on analitza com les societats han justificat la desigualtat al llarg de la història a través de sistemes ideològics i polítics.

2. "Una breu història de la igualtat" (2021): Una síntesi més accessible que repassa l'evolució cap a una major igualtat des de finals del segle XVIII i proposa vies per continuar aquest progrés.

3. "L'economia de les desigualtats": Un llibre anterior i més breu on ja introduïa les bases de l'anàlisi econòmica sobre la distribució de la renda. 

Com que el llibre de Thomas Piketty va tenir un impacte tan gran, van sorgir ràpidament diverses obres i autors que en qüestionen les premisses, les dades i les conclusions.

El llibre més directe i conegut que s'oposa a les seves tesis és:

1. "Anti-Piketty: Capital for the 21st Century"

Aquesta és una obra col·lectiva editada per Jean-Philippe Delsol, Nicolas Lecaussin i Emmanuel Martin. Reuneix assajos de més de 20 economistes i acadèmics d'arreu del món.

• L'argument principal: Acusen Piketty d'utilitzar dades esbiaixades o incompletes i de tenir una visió massa "apocalíptica".

• Crítica al capital: Argumenten que Piketty barreja conceptes: posa en el mateix sac el capital productiu (màquines, empreses) amb el capital immobiliari (habitatges), cosa que distorsiona la seva fórmula $r > g$.

2. "Anti-Piketty" de Juan Ramón Rallo

En l'àmbit hispànic, l'economista liberal Juan Ramón Rallo va escriure una refutació molt detallada titulada precisament Anti-Piketty.

• Punts clau: Rallo sosté que la desigualtat no és un problema per se si els nivells de vida de tothom pugen. També argumenta que Piketty ignora el paper crucial de l'emprenedoria i el risc: el capital no genera rendibilitat de manera "automàtica", sinó que requereix una gestió que pot fracassar.

3. Altres autors i llibres crítics

A banda d'aquests llibres directes, hi ha acadèmics de renom que han publicat crítiques de pes:

• Deirdre McCloskey ("Bourgeois Equality"): Critica Piketty per centrar-se només en la riquesa material i oblidar que el gran salt de la humanitat des del segle XVIII no ha vingut de l'acumulació de capital, sinó de les idees i la innovació.

• Acemoglu i Robinson ("Why Nations Fail"): Aquests autors argumenten que la desigualtat no depèn d'una "llei natural del capitalisme" ($r > g$), sinó de les institucions (lleis, polítiques, corrupció). Segons ells, si les institucions són inclusives, el sistema tendeix a l'equilibri.

• Chris Giles (Financial Times): No és un llibre, però és una de les crítiques més famoses. Giles va publicar una investigació on afirmava que les dades de Piketty sobre el Regne Unit i Suècia tenien errors de càlcul significatius que podrien invalidar part de la seva tesi.

Un disbarat rere l'altre (31)

Ha acabat l'any 2025 i no s'ha aprovat la llei dels instruments de provisió del sistema públic de serveis sanitaris. El febrer passat tot es va quedar simplement en una memòria preliminar i va passar a l'oblit i ni tant sols va arribar cap avantprojecte al Parlament.

Cal recordar que tots els contractes del Catsalut amb proveïdors sanitaris pengen d'un fil molt prim que ja ha caducat. La Sindicatura de Comptes ho va explicar al seu informe. Va dir:

S’ha d’indicar que el literal de la disposició transitòria primera de la Llei 5/2020, del 29 d’abril, de mesures fiscals, financeres, administratives i del sector públic i de creació de l’impost sobre les instal·lacions que incideixen en el medi ambient, indica:

“2. Fins a l’entrada en vigor de la llei reguladora de les formes de gestió no contractuals en matèria de salut, es mantenen els actuals convenis, contractes i concerts per a la provisió de serveis sanitaris d’internament, d’atenció primària, d’atenció sociosanitària, d’atenció a la salut mental i d’atenció a les drogodependències.”

Aquesta disposició transitòria porta la seva causa en la disposició final segona de la mateixa Llei, que estableix la revisió del marc legal regulador de les formes de gestió no contractuals en matèria de prestació de serveis socials i sanitaris, indicant expressament que “el Govern ha d’aprovar, en el termini de dos anys, un projecte de llei per a establir el marc regulador de la gestió concertada de naturalesa no contractual per a la prestació de serveis sanitaris”. Per tant, la finalitat clara i explicitada en el seu moment era evitar que mentre es tramitava aquesta nova llei es poguessin establir nous convenis que, d’acord amb la normativa vigent podrien tenir una durada màxima de 10 anys, amb la qual cosa s’endarreria l’aplicació de la nova llei fins a la finalització d’aquests convenis.

 I la Llei ho diu clar, el govern tenia 2 anys per aprovar-la. L'abril de 2022 s'acabava el termini i som al 2026 i el més calent és a l'aigüera. En una empresa quan hom no fa la feina se li pot donar una altra oportunitat abans d'acomiadar-lo, però en aquest cas ja podem dir al govern que han passat gairebé 4 anys i res de res.

I després la Sindicatura diu que calia fer un contracte programa amb l'ICS i res de res. Fa anys que no n'hi ha cap. I si no es fa cas a la Sindicatura, perquè existeix?

Les lleis es fan presumptament per complir-les, però aquí les modifiquem per deixar de complir-les i alhora les tornem a incomplir després de modificades. En Quim Masferrer preguntaria, quina nota poseu a un govern i altre govern que fa això? 

El temps passa i la degradació institucional i els disbarats creixen. On és el límit?

PS. Cal recordar que a partir d'avui el Pressupost públic segueix sent el del 2023, i que el partit que governa hi va votar en contra. Té algun sentit això?

El món de demà

 The World Ahead 2026

Aquest és el resum detallat de l'informe "The World Ahead 2026", organitzat per temes principals:

Geopolítica i Lideratge Global

La Fi de les Potències Emergents i l'Ordre Estancat: L'era de les potències emergents, que va definir la geopolítica moderna, està finalitzant, marcant un canvi global cap a l'esclerosi. Les condicions que van permetre l'ascens de les grans potències —alta productivitat, poblacions creixents i conquesta militar fàcil— s'estan esgotant. La productivitat global s'alenteix, gairebé dos terços de la humanitat viuen en països amb taxes de natalitat inferiors al nivell de reemplaçament, i la població mundial podria començar a caure en la dècada de 2050.

Estats Units: L'any 2026 marca el 250è aniversari d'Amèrica,. Els Estats Units continuen sent un país profundament polaritzat. Si Donald Trump torna a la presidència, es preveu que les polítiques passin a ser transaccionals i unilateralistes. Un Trump reelegit podria impulsar aranzels del 10% sobre totes les importacions,,,. Un escenari optimista, però, suggereix que els tribunals podrien establir barreres de seguretat al voltant dels seus poders d'emergència. Una de les grans àrees de conflicte serà la política d'immigració, amb la possible deportació massiva i una aplicació de la llei més estricta. També es debatrà la influència política al Tribunal Suprem.

La Xina i la seva Sobèrbia: La Xina s'enfronta a una economia en desacceleració. Tot i els objectius de desenvolupament, el país es veu atrapat en un "bucle de fatalitat" (doom loop). El president Xi Jinping mostra "soberbia" (hubris) i podria utilitzar la retòrica de la Guerra Freda. La Xina aprofita la deriva geopolítica per projectar el seu poder tou (soft power). Pel que fa a Taiwan, la Xina podria exercir tàctiques de "zona grisa" o fins i tot un bloqueig per debilitar la seva economia,.

Rússia i el Recompte d'Ucraïna: La guerra a Ucraïna es preveu que continuï, amb Vladímir Putin lluitant per evitar perdre en lloc de guanyar. El patiment humà a Rússia i Ucraïna augmentarà, i es preveu que Rússia perdi permanentment territori i població. El camí cap a la pau serà llarg, especialment si Trump arriba a la presidència i trenca l'equilibri de suport a Kíev.

Orient Mitjà i Àfrica: L'Orient Mitjà es troba en un estat de canvi i estasi a causa de la paradoxa que envolta la guerra a Gaza. Es plantegen tres escenaris per al període posterior a Gaza, des d'una pau fràgil fins a un conflicte continu de baixa intensitat. La reconstrucció de Gaza i el futur polític dels palestins continuaran sent crucials. A l'Àfrica, hi ha diverses eleccions crucials previstes, incloent Senegal i Ghana. Els països africans estan sent afectats per les retallades en l'ajuda exterior (aid cuts).

Europa: Europa s'enfronta a un triple repte: finançar la defensa, donar suport a Ucraïna i fer front a la pressió dels populismes interns. En països com Alemanya, l'ascens del partit d'extrema dreta Alternativa per a Alemanya (AfD) és una preocupació. Les forces armades europees estan augmentant la despesa de defensa, ja que la UE s'està preparant per a una "autonomia estratègica".

Economia, Finances i Comerç

Economia Global i Crisi Financera: L'economia global s'enfronta a una possible crisi, amb un augment del deute públic fins a gairebé el 250% del PIB global,. La combinació de polítiques fiscals imprudents i polítiques monetàries compromeses representa un risc per a la seguretat dels mercats,.

Intel·ligència Artificial (IA): La IA, especialment la generativa, és una oportunitat única. No obstant això, s'espera que provoqui una "correcció de mercat" i la pèrdua d'ocupació, ja que substituirà els treballadors del coneixement,. La productivitat de la IA en la recerca ha disminuït malgrat l'augment de científics. L'adopció de la IA a les empreses (Enterprise AI) serà una tendència clau.

Comerç i Aranzels: Les empreses temen una onada de proteccionisme nord-americà, ja que Trump podria imposar aranzels del 10% a totes les importacions,. Això accelera el canvi de les cadenes de subministrament (supply chains) fora de la Xina. La Xina, al seu torn, busca consolidar relacions comercials estables amb els socis de l'APEC i del sud-est asiàtic per contrarestar l'amenaça aranzelària,.

Finances Digitals i Deute: El debat sobre els stablecoins es farà més intens, ja que els reguladors busquen equilibrar la innovació amb la protecció del consumidor. El dòlar nord-americà pot veure la seva seguretat a llarg termini posada a prova.

Ciència, Tecnologia i Cultura

Fàrmacs per a la Pèrdua de Pes (GLP-1): Els fàrmacs agonistes GLP-1, com Wegovy i Ozempic, conformen el sector de més ràpid creixement de la indústria farmacèutica. Es preveu que la despesa global en aquests fàrmacs arribi als 100.000 milions de dòlars anuals per al 2026. La pròxima generació serà més potent, amb versions que podrien aconseguir una pèrdua de pes del 23% i estaran disponibles en formats més fàcils (píndoles o injeccions de llarga durada),. La seva expansió global cap a mercats com la Xina i l'Índia es basarà molt en les versions genèriques.

Controvèrsies Esportives: L'eficàcia d'aquests medicaments obre la controvèrsia sobre el seu ús com a drogues milloradores del rendiment (PEDs) en esdeveniments com "The Enhanced Games".

Exploració Espacial i Robòtica: La cursa cap a la Lluna s'intensifica, amb la missió Artemis II de la NASA i les missions Chang'e 6 i 7 de la Xina, centrant-se en el pol sud lunar pels seus potencials recursos de gel d'aigua,. També s'estan desenvolupant robots humanoides, tot i que actualment són cars i limitats en les seves capacitats,.

Energia i Recursos: Les terres rares (rare earths) són crucials, i Occident busca reduir la seva dependència de la Xina en l'extracció i processament d'aquests elements per a la defensa i la tecnologia. Es projecta que l'energia geotèrmica guanyi tracció com a font d'energia, amb l'objectiu de veure una producció global de més de 500 gigawatts el 2050.

Cultura: Es preveu que el consum de vi de baix contingut alcohòlic i begudes de baixes calories augmenti. El sector dels videojocs (gaming) manté una alta despesa per part dels consumidors, i es preveu que el títol Grand Theft Auto VI sigui el llançament més valuós de la història de l'entreteniment.

i sobre Pharma, big pharma amb més detall:

Els articles clau són "Second helpings" (a la pàgina 95) i "Slimming all over the world" (a la pàgina 96).

1. Second helpings (La Pròxima Generació de Fàrmacs)

Aquest article descriu l'estat actual i futur del mercat dels fàrmacs GLP-1 (com Wegovy, Ozempic, Mounjaro i Zepbound).

• Creixement del mercat: L'interès pels fàrmacs per a la pèrdua de pes és insaciable. Es preveu que la despesa global en agonistes GLP-1 arribi als 100.000 milions de dòlars anuals (billion) per al 2026.
• Avenços Tecnològics: Els nous fàrmacs estan dissenyats per ser millors, més fàcils de prendre i duren més temps.
  • Administració: Tot i que les primeres versions eren injeccions setmanals, la propera onada inclou fàrmacs que es poden administrar diàriament per pastilla. També s'estan desenvolupant injeccions que es podrien administrar cada mes o fins i tot cada dos mesos.
  • Eficàcia: Els fàrmacs de segona generació que funcionen amb múltiples receptors demostren una eficàcia considerable. Un candidat d'Eli Lilly, un agonista de doble receptor, va aconseguir una pèrdua de pes mitjana del 16,6% després d'un any en assajos de fase tres. Una combinació de semaglutida amb cagrilintida (utilitzada setmanalment) va provocar una reducció mitjana del 23% del pes corporal després de 48 o 72 setmanes en assajos. Novo Nordisk també va aconseguir una reducció del 23% de pes en 73 setmanes amb una combinació de fàrmacs (semaglutida més semaglutida sola).
• Nous Mecanismes: Altres investigacions se centren en fàrmacs que afecten hormones que regeixen el funcionament del fetge i dels greixos.

2. Slimming all over the world (Expansió Global)

Aquest article tracta l'expansió d'aquests medicaments fora dels mercats rics i les implicacions per als països en desenvolupament.

• Mercat Global: La demanda és enorme, ja que gairebé dues cinquenes parts dels adults del món tenen sobrepès o obesitat. Aquests fàrmacs s'utilitzen per tractar tant la diabetis com l'obesitat.
• Països Clau: Les empreses farmacèutiques busquen expandir-se a grans mercats internacionals.
  • La Xina és un mercat substancial, amb aproximadament 84 milions d'adults obesos.
  • L'Índia és un altre mercat vast amb poblacions grans que pateixen obesitat i diabetis.
• El paper dels genèrics: El preu elevat dels productes de marca (com Ozempic i Wegovy) farà que les versions genèriques tinguin un paper significatiu en els països en desenvolupament. Es preveu que les versions genèriques es llançaran àmpliament a països com l'Índia i la Xina, possiblement fins i tot abans que els fàrmacs de marca estiguin disponibles per a la majoria de la població als Estats Units i Europa.

3. Injecting some controversy (L'ús de Fàrmacs en l'Esport)

L'article també destaca una gran controvèrsia que s'acosta: l'ús d'aquests fàrmacs com a drogues milloradores del rendiment (PEDs).

• Jocs Millorats: Aquests medicaments ja s'utilitzen de forma il·lícita en la comunitat de fitness i social, i la seva creixent accessibilitat i eficàcia faran que el debat sobre el seu ús s'intensifiqui. Això inclouria esdeveniments com "The Enhanced Games", un esdeveniment esportiu que permetrà als atletes utilitzar PEDs.
• Regulació: La pregunta fonamental és si els atletes que utilitzen aquests fàrmacs seran elegibles per competir als Jocs Olímpics o altres esdeveniments majors, ja que la regulació de les anomenades drogues "glamour" es torna més complexa.

PS. Articles destacats de l'any 2025 a NEJM

Occident, on vas?(14)

ATRAPADOS EN LA DISCORDIA

El llibre, titulat "Atrapados en la discordia" (Atrapats en la discòrdia), recull un debat argumentat i apassionant entre els periodistes Pilar Rahola i Tomás Alcoverro sobre les claus del conflicte entre israelians i palestins, que es va intensificar amb l'ofensiva militar a Gaza el Nadal del 2008. El debat, que va començar el 10 de març de 2009, indaga en el passat i el present del conflicte amb l'objectiu de construir solucions futures per a aquest territori enormement disputat.

Alcoverro, amb gairebé quaranta anys de residència a Beirut i una trajectòria com a reporter de guerra, i Rahola, amb més de vint anys viatjant a Israel i coneguda per la seva defensa de les llibertats i la condemna de l'antisemitisme, exposen, repliquen i discrepen sobre múltiples aspectes de la confrontació.

El llibre s'estructura en capítols que cobreixen els temes següents, a més d'una cronologia detallada del conflicte:

Temes Centrals del Debat

1. Una Terra Disputada Els autors coincideixen que es tracta d'un territori extraordinàriament petit. El futur Estat palestí somiat tindria, en el millor dels casos, només cinc mil quilòmetres quadrats a Cisjordània i tres-cents cinquanta a Gaza, una extensió minúscula que ha provocat enormes guerres. Alcoverro assenyala que Israel guanya territori palestí cada dia. Rahola destaca que és un territori disputat no només per àrabs i jueus, sinó també per potències internacionals des dels orígens del conflicte, com Rússia, Alemanya, l'Imperi Otomà, els britànics i els francesos.

• Conflictivitat existencial: Alcoverro sosté que la qüestió és de vida o mort per als palestins, que són els més vulnerables, desprotegits i dividits. Rahola ho nega, argumentant que també és una qüestió de supervivència per als jueus, que tenen en el seu "ADN identitari" l'intent d'extermini que van patir, i que des de la creació d'Israel viuen en un hostigament permanent i envoltats d'Estats que volen destruir-los.
• Responsabilitat i Nakba: Alcoverro afirma que no es pot parlar de la por dels jueus sense esmentar la por dels palestins, que viuen amb una indefensió completa, sense exèrcit que els protegeixi, enfrontant-se a un dels exèrcits més poderosos. Rahola argumenta que l'únic aliat que té el poble palestí és Israel, i que cap país àrab (Síria, Iran) els ha utilitzat com a aliat, sinó que els han utilitzat "fins a la mort". Alcoverro parla de l'èxode de gairebé 800.000 palestins el 1948, anomenat la Nakba (desastre). Rahola ho descriu com una "invenció del concepte palestí", i afirma que el problema real va néixer de les ànsies expansionistes dels líders de països com Jordània, no de la marxa dels àrabs.
• Creació d'Israel: Rahola veu la creació d'Israel com un "triomf de la llibertat", ja que atorga al poble jueu el dret internacional a existir, crea un cos democràtic en una zona sense llibertats democràtiques, i ha produït avenços científics i tecnològics. Alcoverro replica que aquest triomf és "a expenses dels palestins que estaven allà vivint" i que la creació d'Israel va ser "catastròfica" també per als jueus que vivien als països àrabs, forçats a marxar en reacció als successos de 1948.

2. Legitimitat d'Israel i Despossessió Rahola accepta que l'element colonial va contribuir a la creació del mapa d'Orient Mitjà, però afirma que Israel és l'únic Estat creat en aquella època amb "condicions històriques, memorístiques i morals per crear-se". Alcoverro insisteix que no es tracta d'una ocupació, sinó d'una "despossessió", ja que Israel ha canviat els noms dels pobles, la seva història i la seva geografia, deixant als palestins sense futur ni llars, mentre la despossessió continua cada dia. Rahola només reconeix la despossessió i la destrucció de la memòria històrica dels jueus als països àrabs, i nega la visió que Israel sigui un Estat "pervers". Recorda que Israel ha retornat territoris a canvi de pau, com el Sinaí a Egipte, fins i tot sota el lideratge d'Ariel Sharon.

3. ¿Cap a un Estat Palestí? Alcoverro defensa que l'Estat palestí és cada cop més inviable a causa de la reducció i la fragmentació constant del territori per la colonització israeliana i la construcció del mur. Assenyala que, amb els esdeveniments recents a Gaza, els palestins han perdut trenta anys i que la divisió entre Gaza i Cisjordània (pel domini de Hamàs en una i Al Fatah a l'altra) beneficia la política israeliana. Rahola sosté que l'Estat palestí és inviable perquè els països àrabs no l'han volgut mai, boicotejant les oportunitats històriques. El fracàs dels acords, com Camp David, s'atribueix als líders palestins nefastos, incloent-hi Yasser Arafat, que es va negar a firmar acords que incloïen concessions de territori i la partició de Jerusalem.

4. Horitzons Polítics i el Paper de Hamàs La situació política palestina es considera catastròfica. Al Fatah no té credibilitat ni ha renovat la seva direcció, i la seva derrota electoral el 2006 davant Hamàs es va deure, a més de la corrupció d'Al Fatah, al fracàs d'Abbas per obtenir èxits diplomàtics amb Israel. Rahola veu Hamàs com un moviment totalitari lligat a l'islamisme radical, i considera que la mítica del martiri atreu els joves sense esperança. Alcoverro reconeix que Hamàs és un grup "més rural, més pobre, més endarrerit" i de política primitiva, però que va guanyar netament les eleccions.

• Terrorisme i Ideologia: La ideologia de Hamàs, nascuda a Egipte sota la influència dels Germans Musulmans, concep Palestina com un waf (un bé religiós), posant l'agenda islàmica per sobre de la política. Rahola acusa els Germans Musulmans de ser la font ideològica de la majoria de grups terroristes que actuen al món, inclosos Al Qaeda, i de promoure l'odi i l'esclavitud de la dona. Alcoverro matisa que la característica fonamental dels Germans Musulmans és no haver optat per la violència, i insisteix que el problema real és l'ocupació israeliana.
• Defensa i Terrorisme: Rahola pregunta com Israel ha de defensar-se d'atacs com els terroristes suïcides en autobusos, i defensa el mur de Cisjordània com una mesura de seguretat que ha acabat amb els atemptats. Alcoverro parla de "terrorisme d'Estat" per part d'Israel, comparant-lo amb l'ús de terrorisme per part de grups sionistes com l'Irgún abans de 1948. Rahola insisteix que no es pot banalitzar el terrorisme, ja que adoctrinar nens de vuit anys per ser bombes humanes no és resistència, sinó assassinat.

5. La Franja de Gaza i el Mur de Cisjordània Gaza és un territori molt complicat que Israel ha volgut retornar diverses vegades. Rahola qüestiona on han anat a parar els milers de milions de dòlars en ajuda internacional, que no han generat infraestructures ni han evitat la fam, cosa que no és només culpa d'Israel. El mur de Cisjordània és polèmic, condemnat per la justícia internacional. Rahola defensa que ha eliminat els atemptats terroristes a la zona, mentre que Alcoverro el veu com un "mur de l'apartheid" que fragmenta la zona de Jerusalem i consagra la inviabilitat del futur Estat palestí.

6. El Fracàs del Diàleg i els Paràmetres per a un Acord Els acords d'Oslo i Camp David II van ser percebuts pels palestins com a desequilibrats i paralitzants, ja que l'OLP sentia la negociació com una capitulació. La qüestió de Jerusalem (declarada capital indivisible per Israel, però lloc sagrat i waf musulmà a la seva part est) és la gran "poma de la discòrdia".

Sobre la qüestió dels refugiats, Alcoverro afirma que no hi ha cap possibilitat que els milions de refugiats tornin, però que un retorn simbòlic és necessari per a la negociació. Rahola considera que el retorn és totalment inviable, ja que implicaria la destrucció d'Israel. Sosté que, igual que els jueus expulsats dels països àrabs van ser absorbits per Israel, els països àrabs haurien d'atorgar la nacionalitat als palestins que viuen als camps. Respecte als presoners, Rahola rebutja el seu alliberament massiu, ja que són terroristes condemnats per matances indiscriminades, com Samir Kuntar, condemnat per aixafar el crani d'una nena.

7. Geopolítica i Mediació Internacional El conflicte està fortament internacionalitzat. Els EUA han apostat incondicionalment per la seguretat d'Israel i la seguretat del petroli, tot i que també són el major donant d'ajuda a l'Autoritat Nacional Palestina (ANP). Rahola afirma que la pau no es decideix entre Ramallah i Jerusalem, sinó a Teheran i Damasc, ja que l'Iran utilitza la causa palestina per a la seva hegemonia regional, finançant Hamàs i Hesbol·là. La carrera nuclear de l'Iran és vista per Rahola com un perill existencial per a Israel. Alcoverro sosté que el problema principal és l'ocupació israeliana i que la retirada d'Israel faria que l'islamisme perdés força.

8. L'Arbitratge de l'ONU i els Intel·lectuals Rahola critica durament l'ONU per la seva manca de neutralitat, la seva "corrent d'opinió criminalitzadora" contra Israel i la seva incapacitat per tractar altres conflictes com Sudan o la lapidació de dones. Recorda que l'ONU va arribar a equiparar el sionisme amb el racisme. Alcoverro defensa que l'ONU és necessària i que Israel és l'únic país democràtic que no ha complert mai cap resolució del Consell de Seguretat.

Respecte a la premsa i els intel·lectuals, Rahola argumenta que gran part de la intel·lectualitat europea és contrària a Israel per la influència de la tradició estalinista i perquè criticar Israel surt de franc, mentre que criticar el món àrab (controlador del petroli) crea problemes.

Conclusió dels Autors

Alcoverro, en el seu epíleg, resumeix el camí des del naixement del terme "palestí" el 1967, passant per la caiguda de l'OLP i els acords desequilibrats d'Oslo, fins a la realitat actual de fragmentació i la política de "fets consumats" d'Israel. La proclamació d'un Estat palestí viable i independent és una "entelequia" que evita que la gent pensi en la veritat de la reducció territorial.

Rahola conclou que el principal aliat dels palestins és Israel. La demonització d'Israel no ajuda a la pau, ja que el problema real és el fonamentalisme islàmic. El destí d'israelians i palestins és paral·lel, i només la negociació directa i la llibertat per als dos pobles, sense l'ús de la ideologia totalitària del terrorisme, portarà la pau.

Tots dos escriptors apunten a la necessitat de trobar una sortida a un conflicte on la propaganda i la manca d'anàlisi serena són el primer enemic.

 

Occident, on vas? (13)

¿POR QUÉ DAMASCO? Estampas de un mundo árabe que se desvanece 

Aquest llibre, titulat "¿Por qué Damasco? Estampas de un mundo árabe que se...", és una recopilació de cròniques sobre l'Orient Mitjà escrites per Tomás Alcoverro, el corresponsal més veterà i guardonat a la regió, que resideix a Beirut. L'obra abasta un període de temps significatiu, centrant-se en l'evolució dramàtica d'aquesta zona, incloent-hi la fallida Primavera Àrab i el conflicte actual de Síria, i reflexiona sobre la incapacitat de la diplomàcia internacional per portar una pau definitiva a la regió.

El llibre està estructurat en diverses seccions temàtiques i cròniques datades, reflectint la trajectòria professional d'Alcoverro, que ha estat testimoni directe de múltiples guerres i conflictes, especialment la tragèdia libanesa, i la transformació del seu entorn, des del Beirut tolerant fins a la Síria opaca.

Aquí teniu un resum detallat per seccions:

Pròleg

El pròleg, escrit per Miguel Ángel Moratinos, subratlla la trajectòria d'Alcoverro i la seva tasca com a observador independent. Es destaca que, malgrat els anys i la complexitat dels conflictes a la regió, els temes centrals de l'escenari de l'Orient Mitjà (el procés de pau, la crisi energètica i les relacions bilaterals) amb prou feines han canviat. Alcoverro ha narrat els horrors de Sabra i Xatila, la guerra civil libanesa, els acords de Taif, la retirada d'Israel del sud del país i l'auge de Hesbol·là.

I. Síria, la guerra interminable (2011-2017)

Aquesta secció constitueix el cor del llibre i tracta sobre el conflicte sirià des dels seus inicis:

1. La Crisi del Règim d'El Asad: Inicialment, es creia que Síria seria una excepció a la Primavera Àrab per la seva política exterior, inspirada en el nacionalisme àrab, la defensa dels drets palestins i per no ser aliada dels EUA. El poder del règim de Baixar al-Àssad es fonamentava en el partit Baas, l'exèrcit i el nucli alauita, juntament amb la por a l'omnipresent aparell policíac. El règim va afrontar la crisi interior més greu des del 1982, quan l'exèrcit de Hafez al-Àssad, pare de l'actual president, va aixafar la rebel·lió dels Germans Musulmans a Hama, matant 20.000 persones.

2. Composició Social i Suports del Règim: Síria és una societat ètnicament i religiosa diversa (84% àrabs, 12% kurds; 70% sunnites, 12% alauites i 9% cristians). La burgesia sunnita de Damasc i Alep, que va prosperar amb l'obertura econòmica, sovint va preferir l'estabilitat a la democràcia. El règim funciona amb el suport incondicional de la minoria alauita i la integració de sunnites i cristians, que veuen el règim com la millor defensa contra el salafisme i les tendències islamistes subjacents. L'eliminació del règim seria una "caixa de Pandora" de conseqüències perilloses, i inicialment ni els EUA, ni Israel, ni l'Aràbia Saudita ni Jordània desitjaven la desestabilització de Síria.

3. La Guerra i la Informació: Històricament, Síria ha estat un Estat secret i impenetrable, amb Damasc negant sovint visats als corresponsals. A causa de l'estil secret sirio, Beirut es va convertir en els "ulls i orelles de Damasc". L'autor subratlla que la informació ha estat una víctima d'aquesta guerra, marcada per la desinformació i les mixtificacions. Hi ha hagut una "culpable ignorància" de la complexa realitat siriana per part dels actors internacionals, que van aplicar un esquema simplista de "rebel·lió pacífica contra dictadura sanguinolenta".

4. Les Ciutats Clau:

• Hama: Símbol de la resistència sunnita al poder dels Al-Àssad, va ser durament castigada el 1982 i la seva revolta va ser aixafada de nou el 2011.
• Alep: Fins al 2011, era la "ciutat tranquil·la i confiada del nord", un gran centre comercial i industrial. La ciutat, famosa pel seu cosmopolitisme perdut, va ser un gran centre cristià, però l'emigració ha canviat la seva fisonomia. La batalla d'Alep (2016) va reduir el territori rebel a només "un quilòmetre quadrat", deixant una destrucció massiva.
• Homs: Proclamada "capital de la revolució", la seva destrucció va ser més cruel i extensa que la que va patir el centre de Beirut durant la seva guerra civil (1975-1990).
• Damasco: La capital es va convertir en un front de guerra. El règim buscava preservar Damasc com la seva ciutadella segura. El barri cristià de Bab Tuma, lloc de patriarcats i antics encants, ha resistit com un "oasis damascè" malgrat les bombes, tot i que sense turistes. La joventut de la ciutat intenta continuar amb la seva vida social i nocturna malgrat el terror i la incertesa.
• Palmira (Tadmur): Antiga capital de la reina Zenòbia i encreuament de camins entre Orient i Occident a la Ruta de la Seda. La seva eventual destrucció pels gihadistes seria una gran pèrdua. L'Estat Islàmic va aconseguir una gran victòria estratègica amb la seva ocupació el 2015, abans de ser reconquistada per l'exèrcit sirià amb el suport rus el 2016.
• Malula: Poble cristià on l'arameu és una llengua viva. Va ser presa pels islamistes d'Al Nusra, que van destruir símbols religiosos, i posteriorment alliberada.
• Lataquia: La "perla de la costa", és la ciutat més pacífica i emprenedora, amb un ambient segur per a la seva població mixta (alauites, sunnites i cristians). És la terra on els alauites, el nucli del poder, estan arrelats.

5. Actors del Conflicte Sirià:

• Germans Musulmans: La principal força política clandestina de l'oposició. Defensen una democràcia pluralista amb vocació islàmica, amb lleis que se sotmeten a una "islamització progressiva" i que no poden contradir els principis de la xaria. El moviment sunnita va ser "decapitat" pel règim el 1982.
• Cristians: Constitueixen al voltant del 10% de la població. Temen que un canvi de règim cap als Germans Musulmans sigui menys indulgent. Són un enllaç feble de la societat. Molts es van refugiar a la capital, més segura, durant la guerra.
• Kurdos: Són una minoria ètnica (7-8% de la població), majoritàriament musulmans sunnites. La majoria d'ells no secunden la crida a les armes i defensen el diàleg amb el règim, ja que temen que Turquia, en cas de victòria de l'oposició, representi una amenaça més gran.
• Sunnites vs. Alauites: L'enfrontament amb rerefons històric entre sunnites (majoritaris) i alauites (minoritaris, nucli del poder) és el factor més destacat del complex conflicte. El règim Baasista va impulsar l'ascens dels alauites, un grup marginal. La violenta repressió ha exacerbat l'enfrontament.

II. Egipte, la mare del món

Aquesta secció tracta de la Primavera Àrab a Egipte i les seves conseqüències:

1. La Revolució i el Fracàs: La Primavera Àrab, que va florir a la plaça del Tahrir, va començar amb un desig de llibertat. No obstant això, la "contrarrevolució està en marxa". Les revolucions van obrir el camí als islamistes. Molts egipcis es van sentir atrapats en un cercle infernal entre el "feixisme islamista i el feixisme militar". El nou ordre va consolidar la victòria electoral dels islamistes, i l'exèrcit va guanyar popularitat.

2. La Militarització i la Repressió: L'exèrcit, que governa la nació des del 1952, va preservar els seus privilegis fins i tot en la Constitució post-Mubarak. L'eliminació del president Morsi (Germà Musulmà) va ser vista com un cop d'estat per l'exèrcit, que va restablir un règim policíac i la llei marcial.

3. Les Minories i l'Ateisme: La minoria cristiana copta va ser la primera víctima del nou desordre nacional. Tot i les demostracions de solidaritat inicials a la plaça Tahrir, la nova legislació va relegar els coptes a ciutadans de segona categoria. L'ateisme és gairebé inexistent o dissimulat en el món àrab, ja que en països com l'Aràbia Saudita es castiga amb la decapitació.

4. El Caire i Alexandria: L'escriptor Alaa Al Aswany, autor d'“El edificio Yacobián”, es va convertir en el portaveu literari del Tahrir, defensant la democràcia en contra de la fórmula dels Germans Musulmans ("la solució és l'islam"). Alexandria, que va ser una gran metròpoli cosmopolita i francòfona fins a la seva arabització per Nasser, ha perdut la seva identitat.

III. El Líban o la supervivència

El Líban es presenta com una societat en constant equilibri al límit de l'abisme.

1. Beirut i Hamra: Beirut era anomenada la "ciutat alegre i confiada del Mediterrani oriental" i el "París del Llevant". El barri de Hamra, on resideix l'autor, va ser el centre cosmopolita de l'Orient Mitjà, ple de vida nocturna i influència occidental. Malgrat la guerra i el fanatisme creixent, Hamra és l'únic barri de Beirut on encara "es barregen musulmans i cristians", ja que la resta de la ciutat s'ha convertit en guetos confessionals.

2. Sistema Polític i Clans: El Líban manté un sistema radicalment confessional on els "senyors de la guerra" encara tenen poder. La direcció de l'Estat es reparteix per quotes: el president és un cristià maronita, el primer ministre un musulmà sunnita i el president del Parlament un musulmà xiïta. La Història del Líban és de "sang vessada en les lluites de clans i famílies de la muntanya".

3. L'Ascens de Hesbol·là i els Refugiats: La Revolució Islàmica de l'Iran (1979) va impulsar els xiïtes al Líban, on Hesbol·là (aliançat amb el règim sirià) s'ha convertit en una força militar i política dominant. Aquesta organització actua com un "Estat dins l'Estat" als suburbis del sud de Beirut (Dayie), proporcionant serveis públics. La petita república libanesa, amb només 4 milions d'habitants, acull més d'un milió de refugiats sirians.

4. Influència i Cultura: Beirut es manté com un reducte de llibertat i diversitat, amb una vitalitat cultural que s'esforça per sobreviure malgrat la guerra. La ciutat continua sent un centre de lobbying i lloc de residència per a la comunitat llevantina francòfona.

IV. Temps efímer a l'Orient Mitjà

1. Els Espejismes Polítics: La Primavera Àrab va ser un moviment que es va estendre ràpidament, però va resultar en un "infern" on els islamistes van guanyar el poder. La democràcia, per als islamistes, és vista com un "camí per conquerir el poder" i no com un objectiu final, ja que les seves lleis no poden contradir els principis fonamentals de la xaria.

2. L'Estat Islàmic (Daesh): La desintegració de l'exèrcit iraquià després de la invasió dels EUA (2003) va generar un caos on van arrelar Al Qaeda i, posteriorment, el Daesh. Aquest grup gihadista sunnita, finançat per les monarquies del Golf i reforçat per l'experiència militar d'antics membres del règim de Saddam Hussein, busca abolir les fronteres traçades pels acords Sykes-Picot. El Daesh utilitza el concepte de Jailiya (temps de la ignorància anterior a l'islam) per justificar la destrucció de tot el patrimoni cultural i artístic que precedeix la seva interpretació de l'islam.

3. Les Intrigues Internacionals: La guerra a Síria s'ha convertit en un camp de batalla internacional, amb els EUA i els seus aliats sunnites enfrontats a l'Iran i els seus aliats xiïtes (Síria i Hesbol·là), mentre que Rússia i la Xina també tenen un paper destacat. Els acords de Sykes-Picot (1916), que van dividir la regió després de la Primera Guerra Mundial, i la Declaració Balfour (1917) sobre Palestina, van ser les bases de la tragèdia moderna a l'Orient Mitjà. L'autor insisteix que el pitjor encara ha d'arribar a la regió.

Epíleg

L'epíleg, escrit per Plàcid Garcia-Planas, és un elogi a Alcoverro com un corresponsal que escriu sobre "el que queda". La vida a Beirut és descrita com la frontera entre la imaginació i el terror. Alcoverro s'ha proposat entendre el Llevant complex d'una manera sofisticada i no simplista.

Occident, on vas? (15)

 The Stagnant Order

L'article "The Stagnant Order" de Michael Beckley argumenta que l'era de les potències emergents, que va definir la geopolítica moderna, està arribant a la seva fi, i això comporta un canvi global cap a l'esclerosi.

La Tesi Central: La Fi de les Potències Emergents

L'autor recorda l'advertiment del primer ministre britànic Lord Salisbury el 1898 sobre la divisió del món en nacions "vives" (potències industrials creixents amb poblacions, tecnologia i militars en expansió) i nacions "moribundes" (imperis estancats i corruptes). Ara, però, aquesta era de transicions de poder s'acaba. Per primera vegada en segles, cap país està creixent prou ràpid per capgirar l'equilibri global.

La Xina, l'última gran potència emergent, ja està assolint el seu punt màxim, amb una economia que es desaccelera i una població que minva. El Japó, Rússia i Europa van estancar-se fa més d'una dècada, i l'Índia, tot i tenir joventut, no disposa del capital humà ni de la capacitat estatal necessària per convertir-ho en fortalesa. Tot i que els Estats Units s'enfronten a problemes com el deute i la disfunció política, continuen superant els rivals que s'enfonsen en una decadència més profunda.

Aquest canvi comporta conseqüències profundes i perills immediats:

• Les potències en dificultats recorren a la militarització i l'irredemptisme per evitar el declivi.
• La inseguretat econòmica fomenta l'extremisme i corroeix les democràcies.
• Els Estats Units tendeixen a un unilateralisme agressiu.

L'Era de l'Ascensió (The Age of Ascent)

Les veritables "potències emergents" són un fenomen modern que va sorgir fa uns 250 anys amb la Revolució Industrial. Aquest avenç va trencar el "parany malthusià", que anteriorment feia que qualsevol increment de la riquesa fos engolit per l'augment de la població.

L'acumulació de poder durant aquest període es va basar en tres forces essencials:

1. Tecnologies que van impulsar la productivitat (trencant la dominació de l'escassetat).
2. Poblacions creixents que van expandir la mà d'obra i els exèrcits.
3. Màquines militars que van permetre una conquesta ràpida.

La Revolució Industrial va fer de la productivitat el fonament del poder. El creixement dels ingressos per càpita es va multiplicar per 30 respecte al ritme preindustrial, concentrant els guanys en uns pocs estats com el Regne Unit, els Estats Units i els estats alemanys, la qual cosa va generar la "Gran Divergència" entre Occident i la resta. A més, els avenços en agricultura, sanejament i medicina van provocar un augment demogràfic massiu, que va permetre exèrcits de milions d'homes en lloc de desenes de milers cap a la Primera Guerra Mundial.

L'entrada al "club de les potències emergents" es va aconseguir per diverses vies, incloent la consolidació nacional (com la unificació alemanya), el totalitarisme (com a la Unió Soviètica o la Xina de Mao), o esdevenint un protectorat (com la Xina dels anys setanta a prop dels Estats Units).

De Vents de Cua a Vents en Contra (From Tailwinds to Headwinds)

Les condicions que van facilitar l'ascens de les grans potències s'estan esgotant: la productivitat s'està alentint, les poblacions s'estan reduint i la conquesta s'està tornant més difícil.

Les tecnologies actuals, malgrat ser notables, no han transformat la vida de manera tan radical com ho va fer la Revolució Industrial; el salt de 1870 a 1940 va ser transformador, mentre que els passos posteriors ho han estat menys. La velocitat del transport i la inèrcia del sector energètic (els combustibles fòssils encara representen més del 80% del subministrament global) s'han estancat. La productivitat de la recerca ha disminuït malgrat l'augment de científics.

Pel que fa a la intel·ligència artificial (IA), la majoria dels economistes esperen que només afegeixi al voltant d'un punt percentual al creixement anual, lluny de les prediccions més optimistes. L'IA excel·leix en tasques digitals, però les limitacions en l'àmbit físic i social fan que, segons una enquesta global de McKinsey, aproximadament el 80% de les empreses que utilitzen IA generativa no hagin notat cap efecte material en els seus beneficis.

Aquests factors han alentit el creixement global del 4% a principis de segle al 3% actual, i a gairebé zero a les economies avançades. Mentrestant, el deute global ha augmentat fins al 250% del PIB, superant el 300% en algunes economies avançades.

La perspectiva demogràfica és igualment desfavorable:

• Gairebé dos terços de la humanitat viu en països amb taxes de natalitat inferiors al nivell de reemplaçament.
• La majoria de les nacions industrialitzades estan literalment "morint", amb poblacions que es redueixen en centenars de milers o fins i tot milions cada any.
• Es projecta que la població global començarà a caure en la dècada de 2050.

Això tindrà implicacions severes per al poder nacional: sense la recuperació demogràfica que va caracteritzar l'era industrial, la pèrdua de poder per part de les economies principals (projectada a un declivi del creixement d'almenys el 15% durant el pròxim quart de segle) podria ser definitiva.

Occident, on vas? (12)

 The new muslim brotherhood in the West

El llibre analitza en profunditat la naturalesa, els objectius, els mètodes i les relacions amb els governs occidentals dels grups hereus del moviment dels Germans Musulmans ("New Western Brothers" o Germans Occidentals) a Europa i Amèrica del Nord. La investigació es basa en nou anys de recerca, viatges a setze països i més de dues-centes entrevistes amb funcionaris, acadèmics i activistes.

El llibre se centra en la dificultat dels governs occidentals per identificar interlocutors representatius, fiables i moderats dins de les seves comunitats musulmanes. L'estudi pretén proporcionar una anàlisi exhaustiva dels moviments islamistes participacionistes —aquells que accepten públicament els processos democràtics— per determinar si la seva postura és genuïna o tàctica.

I. La Comunitat sense Lideratge i la Recerca de Socis

Les comunitats musulmanes a Occident manquen d'un lideratge unificat, fet que dificulta als governs trobar interlocutors representatius. Tot i que la majoria dels musulmans occidentals són "culturals" o "sociològics" i no estan afiliats a cap organització (entre el 88% i el 90%), les organitzacions amb més visibilitat i estructura són les recolzades per governs musulmans (l'"Islam d'Ambaixada") o els moviments islamistes transnacionals (els Germans Occidentals).

L'ascens dels Germans Occidentals

El moviment dels Germans Musulmans (Al Ikhwan al Muslimeen) va ser fundat el 1928 per Hassan al Banna a Egipte. Al Banna va concebre l'islam com un sistema complet (nizam Islami) que inclou fe, ritual, nació, estat i política, i no es limita a l'esfera privada. Va desenvolupar una metodologia d'acció organitzativa moderna (dawa), orientada a islamitzar la societat de baix a dalt, començant per l'individu i la família.

Després de les persecucions sota Nasser (a partir del 1954), el moviment es va bifurcar: una facció es va radicalitzar seguint Sayyid Qutb, que defensava el takfir (declarar un musulmà com a no-musulmà) i la jihad violenta; una altra facció, els "Neo Germans Musulmans", va optar per l'acomodació i el gradualisme sota Umar al Tilmisani.

Una tercera conseqüència va ser l'emigració. Els primers pioners (com Said Ramadan i Yussuf Nada) es van instal·lar a Europa (principalment a Alemanya i Suïssa) i Amèrica del Nord a partir dels anys 50, sovint com a estudiants o refugiats. Aquests pioners van crear les primeres organitzacions estudiantils musulmanes, com l'MSA (Muslim Student Association) als EUA. Amb el temps, van canviar la seva percepció d'Occident de dar al harb (terra de guerra) a dar al dawa (terra de predicació), on tenien el deure d'expandir pacíficament la seva religió.

El moviment es va consolidar a Europa i Amèrica amb la creació de xarxes complexes d'organitzacions com l'ISNA (Islamic Society of North America) als EUA, la IGD (Islamic Society of Germany), i la FIOE (Federation of Islamic Organizations in Europe) a nivell continental. Aquests grups estan units per llaços personals, ideològics i financers, com demostren els matrimonis creuats entre líders i la cooperació entre organitzacions com l'ISNA, la IAP, la HLF (Holy Land Foundation) i el CAIR (Council on American Islamic Relations).

II. Objectius i Mètodes dels Germans Occidentals

Els Germans Occidentals adopten una estratègia complexa que utilitza el diàleg democràtic com a mitjà per assolir objectius a llarg termini.

La Doctrina de la "Jihad Civilitzatòria" i l'Aproximació a la Democràcia

Documents interns revelats al judici de la HLF als EUA (com el Memoràndum Akram de 1991) descriuen la tasca del moviment com un "Procés de Jihad Civilitzatòria", orientat a "eliminar i destruir la civilització occidental des de dins". Tot i això, públicament, els Germans Occidentals es presenten com a moderats i partidaris de la democràcia, amb l'objectiu de convertir els EUA en un país musulmà, no mitjançant l'espasa, sinó a través de la dawa (la predicació).

L'aproximació a la democràcia es basa en la idea de shura (consulta islàmica), que el moviment considera compatible amb els procediments democràtics (elections, control del govern), però només si es manté la sobirania de la sharia (llei islàmica) com a "superconstitució" immutable que pot anul·lar les lleis humanes.

Aquesta visió selectiva de la democràcia es reflecteix en les posicions de líders espirituals com Yussuf al Qaradawi (el "Papa" dels Neo Germans). Al Qaradawi defensa que l'apostasia de l'islam i l'homosexualitat han de ser castigades, fins i tot amb la pena de mort, però afegeix que aquestes sentències només s'han d'aplicar en un estat islàmic i no a Occident. Aquesta "flexibilitat interpretativa" permet al moviment adaptar la seva ideologia al context occidental, tot mantenint els principis islàmics radicals per al seu públic intern.

L'Estratègia de la Doble Cara i el Finançament

La xarxa utilitza una estratègia de "doble cara" o dissimulació ("guerra és engany", com va afirmar Shukri Abu Baker) per projectar moderació cap a Occident mentre mobilitza la comunitat musulmana cap a la seva agenda.

• Lobbying i Mitjans: Organitzacions com el CAIR, fundat per membres del Comitè de Palestina dels Germans Musulmans (creat per donar suport a Hamas), es van establir per influir en els mitjans i el Congrés dels EUA, evitant ser percebudes com a terroristes.
• Finances: El moviment va obtenir un suport financer massiu de l'Aràbia Saudita i altres estats del Golf, cosa que li va permetre construir una infraestructura global. Els fons es canalitzaven a través de bancs i fundacions (com el Bank al Taqwa i la HLF), sovint amb un vel de caritat, mentre que part dels diners es destinaven a organitzacions designades com a terroristes (com Hamas).

III. El Dilema dels Governs Occidentals: Schizofrenia Política

Els governs occidentals, especialment després de l'11-S, es troben en un dilema: han de trobar socis per promoure la integració i combatre la radicalització.

• Avaluació Dividida: L'avaluació dels Germans Occidentals és "esquizofrènica". Els optimistes creuen que són una força de reforma que pot servir com a "tallafoc" contra grups violents com Al Qaeda. Els pessimistes, inclosos molts serveis d'intel·ligència (com el BfV alemany o l'AIVD holandès), els veuen com a "cavalls de Troia" que practiquen la "subversió sigil·losa" i amenacen la cohesió social i els valors democràtics.
• El "Doble Estàndard" de la Lluita Antiterrorista: Els Germans Occidentals han condemnat sistemàticament el terrorisme d'Al Qaeda, però han defensat obertament els atacs contra civils israelians i nord-americans en zones de "resistència" (Palestina, Iraq), sota la justificació de la "legítima resistència". Això els permet ser "bombers ocasionals" (ajudant a desescalar tensions o reprenent mesquites radicals, com la de Finsbury Park a Londres), mentre són "piròmans a llarg termini" en crear la base ideològica de la radicalització.
• Afers Nacionals (Regne Unit, Alemanya, EUA):
  • Regne Unit: La xarxa Jawdudista (vinculada a Jamat-e-Islami, com la UK Islamic Mission) va aprofitar crisis com l'Afer Rushdie (1988) per consolidar la seva influència. El Muslim Council of Britain (MCB), dominat per aquesta xarxa, va obtenir un "monopoli semioficial" per parlar en nom dels musulmans davant el govern laborista. No obstant això, després dels atemptats del 7/7, la política va passar del "descuit benigne" a la ruptura, ja que l'MCB va ser criticat per anteposar la seva ideologia als valors compartits i per la seva poca representativitat (només el 4% dels musulmans se sentien representats per l'MCB, segons una enquesta del 2006).
  • Alemanya: El govern s'ha enfrontat a la fragmentació i la rivalitat entre l'IGD (Germans Musulmans) i el Milli Görüş (Islam turc). Els serveis de seguretat s'han oposat a reconèixer-los com a interlocutors ("Corporation Under Public Law") a causa de la seva ideologia que posa en perill l'ordre democràtic i fomenta l'aïllament (com l'acusació contra Ibrahim El Zayat de ser una "aranya a la xarxa" islamista).
  • EUA: La xarxa del CAIR i l'ISNA va aconseguir un accés sense precedents a les altes esferes polítiques. El cas d'Abdurahman Alamoudi (líder de l'AMC i ambaixador de bona voluntat del Departament d'Estat) exemplifica la "ingenuïtat" de l'establishment, ja que va ser condemnat el 2004 per finançament il·legal i per vincles amb Hamas i Al Qaeda, malgrat haver entrenat imams per a l'exèrcit. La relació de l'FBI amb organitzacions com el CAIR i l'ISNA ha estat "esquizofrènica", ja que una secció de l'agència els considerava aliats, mentre que altres seccions els investigaven.

L'obra conclou que la política més adequada és un compromís cautelós i informat, rebutjant tant la marginació total (que podria radicalitzar el moviment) com l'apoderament sense control (que reforçaria una minoria la ideologia de la qual xoca amb els valors occidentals).

Occident, on vas? (11)

Nos très chers émirs: Sont-ils vraiment nos amis? 

El llibre "Nos très chers émirs: Sont-ils vraiment nos amis?" de Christian Chesnot i Georges Malbrunot, analitza en detall les complexes, antigues i sovint problemàtiques relacions entre França i les monarquies del Golf (especialment l'Aràbia Saudita, Qatar, els Emirats Àrabs Units i Kuwait).

El tema central és com els abundants petrodòlars han contaminat la relació, portant els líders polítics i empresarials francesos a veure aquests països com "vaques de llet" i, alhora, fent que els emirs considerin els francesos com a fàcils de comprar. L'obra investiga si aquests estats són realment amics de França, si financen Daesh i altres grups terroristes, quin paper tenen en l'expansió del salafisme a França, i si les aliances amb ells haurien de ser revaluades.

El llibre està estructurat al voltant de diversos eixos temàtics principals:

1. La influència per mitjà de l’argent i el lobbying (Capítols 1 i 5)

S'exposa com l'argent del Golf influeix en la política francesa, sovint a través de "regals" o suborns.

• Corrupció a l'Ambaixada de Qatar: S'ofereixen exemples de funcionaris i polítics francesos que sol·liciten diners o regals. Un diplomàtic francès a l'Aràbia Saudita va descobrir 3.000 euros en moneda local dins de cadascun dels cinc passaports que havia de visar, afirmant que acceptar aquests regals et converteix en "esclau".
• Pressions de polítics: El llibre detalla els intents de l'exministre Jean-Marie Le Guen de pressionar l'ambaixador de Qatar a París, Meshaal al-Thani, per contractar una agència de comunicació. Segons les fonts, Le Guen oferia bloquejar o alimentar preguntes hostils al Qatar al Parlament a canvi d'una retribució que hauria d'incloure 10.000 euros mensuals per a la seva societat offshore. El diputat socialista Nicolas Bays també va sol·licitar obertament a l'ambaixador de Qatar bitllets d'avió, vacances i fins i tot sabates de marca.
• L'era de Mohammed al-Kuwari: L'anterior ambaixador de Qatar a París, Mohammed al-Kuwari (2003-2014), conegut per operar amb un "pressupost obert", va repartir regals valuosos, com ara rellotges Rolex o vals de compra de fins a 6.000 euros als membres del grup d'amistat França-Qatar. El seu successor, Meshaal al-Thani, va rebre la consigna de l'emir Tamim de "tancar el caixer automàtic de bitllets de 500 euros".
• Dominique de Villepin i Rachida Dati: S'esmenten altres figures, com Dominique de Villepin, que cancel·lava la seva assistència a esdeveniments si no se li oferia un bitllet d'avió en First Class, i l'exministra Rachida Dati, que va sol·licitar 400.000 euros a l'ambaixada de Qatar per a la seva associació i, després de ser rebutjada, va criticar públicament Qatar per finançar el terrorisme.
• Suport a Hillary Clinton: El llibre destaca que els EUA tampoc no són aliens a aquesta influència, ja que la Fundació Clinton va rebre finançament de Qatar, l'Aràbia Saudita, els EAU i Kuwait. Un príncep saudita fins i tot va afirmar que el regne va finançar el 20% de la campanya d'Hillary Clinton del 2016.
• La influència en campanyes electorals: S'explica que els EAU van finançar el viatge de Marine Le Pen a Egipte el 2015 i que un representant dels Emirats va proposar a Le Pen un finançament d'entre un i dos milions de dòlars per a la seva campanya de 2017.

2. La desil·lusió dels "Grans Contractes" (Capítol 2)

Aquesta secció tracta de l'estratègia francesa de prioritzar la diplomàcia econòmica amb els països del Golf, sovint amb resultats decebedors.

• Fracassos i promeses: La visita del Primer Ministre Manuel Valls a Riad el 2015 va ser un "fracàs aclaparador" en termes de signatura de contractes en ferm, malgrat les promeses de 10.000 milions d'euros. L'Aràbia Saudita sovint ha considerat França com un "soci de compensació" o "aliat per defecte", signant acords menors amb París només per "agrair" els seus esforços, abans de fer transaccions molt més grans amb els EUA o el Regne Unit.
• Errors francesos: Es detallen nombroses "pífies" franceses, com el fiasco del contracte del TGV entre la Meca i Medina, perdut a favor d'Espanya perquè la SNCF va intentar afegir una clàusula secreta per recuperar la seva rebaixa de preu. També es menciona el cas Miksa, on el projecte de seguretat fronterera de 3.000 milions de dòlars per a l'Aràbia Saudita es va perdre a causa de les disputes internes entre el president Jacques Chirac i el seu ambiciós ministre de l'Interior, Nicolas Sarkozy.
• El cas Donas: El contracte Donas (Donació de l'Aràbia Saudita), pel qual Riad va prometre 3.000 milions de dòlars per comprar material militar francès per a l'exèrcit libanès, es va convertir en un "fulletó interminable". Després de la mort del rei Abdallah, el nou príncep Mohammed bin Salman va intentar bloquejar-lo i finalment va redirigir els fons per a l'exèrcit saudita, argumentant la preocupació per la influència de Hesbol·là en l'exèrcit libanès. A més, aquest contracte estaria vinculat a una fosca història de presumptes retrocomissions destinades a finançar candidats a les eleccions presidencials franceses de 2017.

3. La difusió del Salafisme i el Terrorisme (Capítols 3 i 4)

El llibre aborda la qüestió de si aquestes monarquies financen el terrorisme i com promouen la ideologia rigorista.

• Aràbia Saudita, exportador de salafisme: L'Aràbia Saudita és el bressol del wahhabisme, una interpretació ultrarigorista de l'islam que els saudites consideren l'islam autèntic. Tot i que oficialment l'Aràbia Saudita només ha finançat directament vuit mesquites a França, els fons privats i la Lliga Islàmica Mundial (LIM) han participat en la construcció i l'expansió de mesquites i centres. Aquesta influència ideològica s'exporta a través de la literatura wahhabita i la formació d'imams en universitats saudites.
• L'amenaça de la radicalització: L'Aràbia Saudita és un pol d'atracció per a joves francesos que estudien religió. Es van detectar 94 estudiants francesos en universitats islàmiques, dels quals els serveis secrets francesos intenten fer un seguiment, ja que alguns s'egaren cap a l'extremisme religiós.
• Finançament del terrorisme des del Golf: Es detalla la laxitud o fins i tot el doble joc del Qatar i Kuwait en el finançament d'organitzacions terroristes.
  • Qatar, "el pitjor alumne": Segons un telegrama diplomàtic d'Hillary Clinton del 2009, la cooperació antiterrorista amb Qatar era "la pitjor de la regió". Entre 8 i 12 qatarís financen organitzacions com el Front al-Nusra i Daesh. Un d'ells, Abdulrahmane al-Nouaimy, catalogat pels EUA com a terrorista, viu sense ser molestat a Doha. El Qatar també finança indirectament el terrorisme pagant rescats molt elevats (s'estima que fins a 150 milions de dòlars a Al-Nusra) pel rescat d'ostatges occidentals, sovint a petició de països europeus, convertint-se en un facilitador dels grups gihadistes.
  • Kuwait, "epicentre": Kuwait és considerat l'epicentre de la recaptació de fons per a grups terroristes a Síria. La seva elit social i acadèmica (professors de la xaria) utilitza associacions caritatives com la SRHI (blacklisted pels EUA) i xarxes socials per transferir centenars de milions de dòlars a Daesh, Al-Nusra i Ahrar al-Sham.
  • Aràbia Saudita, "el menys dolent": Després de l'11 de setembre de 2001, Riad ha fet esforços importants per controlar els fluxos financers, però encara hi ha individus i grans famílies saudites que transfereixen diners il·legalment a grups extremistes.

4. La diplomàcia francesa sota influència (Capítols 5, 6, 8, 9 i Conclusió)

El llibre critica la submissió de la diplomàcia francesa, especialment sota Laurent Fabius, a la "tirania dels contractes", que ha portat a una doble moral en temes de drets humans i a ignorar el doble joc dels emirs, particularment en la crisi de Síria i a Àfrica.

• Joc perillós a Síria i Àfrica: França es va alinear amb Qatar i l'Aràbia Saudita per enderrocar Bashar al-Assad, tot i que els serveis d'intel·ligència francesos (DGSE) van advertir sobre la desviació islamista del finançament del Golf. Al Sahel, els militars francesos es queixen que el Qatar ha finançat grups rebels com Ansar al-Dine al Mali.
• La influència qatarí s'estén: La influència del Qatar sobre els mitjans i la política s'ha notat en la comunitat musulmana francesa, especialment a través de la Unió d’Organitzacions Islàmiques de França (UOIF), la branca dels Germans Musulmans. Els EAU, en canvi, amb una agenda ferotgement anti-islamista, es presenten com un aliat fiable contra el gihadisme.
• Les fractures a l'Aràbia Saudita: La mort del rei Abdallah el 2015 i l'ascens del rei Salman van provocar una "mini-revolució", amb el poder concentrat en la "Santa Trinitat": el rei, i els dos prínceps Mohammed, Mohammed bin Nayef (seguretat) i Mohammed bin Salman (economia i defensa). Mohammed bin Salman impulsa la "Visió 2030" per diversificar l'economia i reduir la dependència del petroli, un pla ambiciós que requereix retallar les despeses socials (com els subsidis) i augmentar la productivitat laboral, fet que genera friccions amb la societat i els altres prínceps.
• Dones en un món conservador: La dona saudita viu sota la tutela d'un mahram (guardià masculí). Encara que les dones han aconseguit drets (com votar en eleccions municipals el 2015 o ser autoritzades a treballar en nous sectors), la segregació estricta en l'espai públic continua sent una línia vermella.
• El Qatar de Tamim: Des de 2013, el nou emir Tamim bin Hamad al-Thani ha optat per una política més prudent i menys mediàtica que el seu pare. S'ha allunyat tàcticament dels Germans Musulmans i s'ha centrat a organitzar la Copa del Món 2022, un projecte "sanctuaritzat" financerament. Malgrat això, el país pateix la caiguda dels preus del gas, cosa que ha obligat a reduir despeses, acomiadar milers d'expatriats i llançar una operació de "mans netes" contra la corrupció.

En conclusió, el llibre planteja que la relació amb els emirs és essencial, però s'ha d'abandonar la "docilitat" i la "cortesania" francesa. França ha d'exigir transparència en el finançament religiós i en les relacions amb grups radicals, seguint l'exemple dels EUA i de països com Suècia o Suïssa, que no han transigit amb els principis diplomàtics. El manteniment de l'aliança ha de passar per un diàleg crític i un reequilibri de poder.

Occident, on vas? (10)

Comment la Palestine fut perdue. Et pourquoi Israël n'a pas gagné. Histoire d'un conflit (XIXe-XXIe siècle) 

El llibre, titulat "Comment la Palestine fut perdue. Et pourquoi Israël n'a pas gagné. Histoire d'un conflit (XIXe-XXIe siècle)" presenta una anàlisi històrica i estructural del conflicte israelo-palestí, desglossant la dinàmica de la "derrota històrica" del moviment nacional palestí en contrast amb la paradoxal manca de pau i seguretat que aquesta situació ha aportat a la part dominant, Israel.

L'estudi se centra en l’anàlisi de dos eixos principals: les tres forces essencials del projecte sionista (Part I) i les tres debilitats fonamentals del moviment palestí (Part II).

Introducció: Una derrota sense vencedor

El llibre comença amb la figura d'Émile Habibi, un escriptor palestí amb ciutadania israeliana, la vida del qual (nascut el 1922 a Haifa, que el 1947 va ser assignada a un futur estat jueu pel pla de partició de l'ONU) anticipa el procés de pau posterior a 1993 entre Israel i l'OLP. L'obra constata que, un segle després que la Societat de Nacions (SDN) atorgués el mandat a la Gran Bretanya el 1922, quan la població era 90% àrab, avui dia viuen un nombre equivalent de jueus i d'àrabs a Palestina. No obstant això, l'Estat d'Israel controla el 77% del territori i ocupa gran part de la resta, deixant a l'Autoritat Palestina (AP) només la Cisjordània residual i la Franja de Gaza sota control de Hamàs (1% del territori).

L'autor subratlla que la derrota palestina és especialment dolorosa tenint en compte l'ampli suport polític, diplomàtic i financer (en el seu apogeu, amb ingressos anuals de l'ordre dels mil milions de dòlars) que va rebre el moviment d'alliberament palestí. L'estudi pretén superar les "dobles impasses intel·lectuals" del mite d'un estat binacional i la idea que la qüestió palestina està definitivament "enterrada".

---

I. Les tres forces israelianes

Aquesta part examina els avantatges estructurals del projecte sionista:

1. Un sionisme històricament cristià

El sionisme, com a moviment que advoca pel retorn del poble jueu a la terra d'Israel, va ser històricament cristià abans que jueu. Aquest corrent evangèlic protestant anglosaxó, especialment el restauracionisme, creia que el "retorn" del poble d'Israel a "la seva" terra era part del compliment de les profecies.

• Orígens i influència: El reverend George Bush, cosí de l'avantpassat d'un futur president dels EUA, va formalitzar aquest sentiment en el seu llibre de 1844, La Vallée de la vision, insistint en el "restabliment definitiu" de la raça jueva a la Terra Promesa. Aquesta visió ometia totalment la població local. La figura de Lord Shaftesbury va popularitzar la frase "Un país sense nació per a una nació sense país".
• Decisius suports occidentals: Aquesta obsessió escatològica va influir en la Declaració Balfour de 1917, la primera victòria històrica del sionisme. El president nord-americà Harry Truman, que va reconèixer l'Estat d'Israel el 1948, era un lector assidu de les Escriptures i va afirmar: "Jo sóc Ciro", equiparant-se a l'emperador persa que va permetre la reconstrucció del Temple.
• Sabotatge del procés de pau: El sionisme cristià es va convertir en un actor central de la política nord-americana, influint en la política de contenció de la Guerra Freda. Després de la Guerra dels Sis Dies (1967), els evangèlics van veure en l'ocupació de Jerusalem-Est un signe del compliment de les profecies. Moviments com la Majoria Moral de Jerry Falwell i l'organització Christians United for Israel (CUFI) de John Hagee van donar suport incondicional al Likud. Aquesta aliança va culminar amb el suport total a Donald Trump, que va traslladar l'ambaixada dels EUA a Jerusalem, complint les demandes dels sionistes cristians.

2. Un pluralisme de combat

El moviment sionista, inicialment minoritari dins el judaisme, va aconseguir la cohesió interna mitjançant la tolerància de tendències contradictòries.

• Fragmentació i cohesió: La diversitat del sionisme (des del sionisme polític de Herzl fins al sintètic de Weizmann i el religiós d'Abraham Kook) va permetre al moviment adaptar-se i avançar. David Ben-Gurion, figura central del moviment obrer (Mapaï), va consolidar una contra-societat jueva a Palestina a través de la Histadrut (Federació Sindical) i la Haganah (Defensa).
• La dissidència revisionista: La dissidència revisionista de Zeev Jabotinsky defensava la creació d'un estat jueu a totes dues ribes del Jordà i propugnava un "Mur de Ferro" (Mur de fer) per contenir la majoria àrab. Aquest corrent, malgrat ser minoritari al Iixuv, va ser fonamental.
• El terrorisme com a palanca: El terrorisme anti-àrab i, posteriorment, anti-britànic de faccions com l'Irgún (l'Organització Militar Nacional liderada per Menahem Begin) i el Lehi (Combatents per la Llibertat d'Israel), va ser instrumentalitzat per Ben-Gurion. Tot i condemnar-los públicament, Ben-Gurion va utilitzar els extremistes com a palanca contra el Mandat Britànic, i després de la proclamació de l'Estat d'Israel (1948), va atorgar la impunitat als assassins del mediador de l'ONU Folke Bernadotte, tot i il·legalitzar Lehi.
• Dominació del Likud i el Supracimisme: Després de l'hegemonia laborista (1948-1977), el Likud de Begin va prendre el poder, rebutjant la noció d'un estat palestí i promovent la colonització de Cisjordània (Judea i Samària). L'ascens continu de Benyamin Netanyahou des de 1996, i el seu posterior retorn el 2009, va consolidar una aliança amb els partits religiosos i, més recentment, amb els supramacistes (com Bezalel Smotrich i Itamar Ben Gvir), que defensen obertament la supremacia jueva i la "transferència" (expulsió) de població àrab. Aquest pluralisme de combat ha permès rebutjar qualsevol concessió territorial des de l'assassinat d'Yitzhak Rabin el 1995.

3. Una estratègia de fets consumats

La força del sionisme rau en la seva estratègia gradualista i pragmàtica, convertint cada èxit conjuntural en un guany irreversible.

• Expansió territorial: La reivindicació sionista d'un "Eretz Israel" ampli va ser legitimada primer per la SDN amb el Mandat Britànic de 1922. El Pla Peel de 1937, en proposar la partició, va ser vist per Ben-Gurion com la legitimació del "trasllat" forçós de la població àrab.
• La Nakba com a fet consumat: L'èxode de la població àrab (Nakba) durant la guerra de 1948, amb gairebé 400.000 palestins desplaçats abans de la proclamació de l'Estat d'Israel, va ser el fet consumat més decisiu. L'Estat jueu va passar a controlar el 77% del territori del Mandat de Palestina, una àrea que només contenia el 6% de la propietat jueva el 1947. Es va transferir sistemàticament la propietat dels "béns dels absents" als immigrants jueus.
• Colonització i "control a distància": Després del 1967, l'ocupació de Cisjordània (anomenada "Judea i Samària") es va dur a terme mitjançant l'accaparament de terres i la creació de colònies, sovint seguint el Pla Allon. El "procés de pau" d'Oslo de 1993, en lloc de contrarestar, va consolidar aquesta annexió progressiva, ja que va ajornar la discussió sobre l'estatus final.
• El rebuig final de Trump: Netanyahou va portar aquesta estratègia al seu extrem amb el mur de Cisjordània i la retirada unilateral de Gaza (2005), que va permetre a Israel desempallegar-se de la gestió d'un terç de la població palestina. L'"Acord del Segle" de Trump (2020) buscava imposar un Estat palestí tutelat i sense continuïtat territorial. La dinàmica dels Acords d'Abraham (2020) va consolidar la marginació de la qüestió palestina com a element de negociació.

---

II. Les tres febleses palestines

Aquesta part explora els factors estructurals que van contribuir a la derrota del moviment palestí:

1. La il·lusió àrab

El conflicte palestí es va definir inicialment per l'arabisme, en lloc d'un nacionalisme purament palestí. La confiança en la solidaritat d'un "gran món àrab" va ser una il·lusió que va resultar constantment perjudicial.

• Subordinació regional: El Moviment Nacional Palestí va sacrificar les seves aspiracions nacionals per al projecte panàrab. L'acord de Faysal amb Weizmann el 1919 i l'omissió de la qüestió sionista al Congrés Àrab de París (1913) en són exemples.
• La Nakba i el Gran Muftí: El Gran Muftí de Jerusalem, Hajj Amine al-Husseini, va islamitzar i va internacionalitzar la causa. El seu rebuig al Llibre Blanc britànic de 1939 (que limitava la immigració jueva) i el seu posterior alineament amb l'Alemanya nazi van ser catastròfics, desacreditant la causa i deixant els palestins "decapitats, amputats i dispersos".
• Liquidació per part de la Lliga Àrab: La Lliga d'Estats Àrabs va impedir que els palestins tinguessin una representació pròpia en les negociacions, incloent-hi la Conferència de Pau de Lausana (1949). La derrota de 1948 (Nakba) va consolidar la idea que la qüestió palestina era "massa preciosa per confiar-la als palestins".
• Guerres fratricides: L'OLP (fundada el 1964 sota control de Nasser) va aconseguir una visibilitat pròpia sota Yasser Arafat només després de la derrota àrab de 1967. No obstant això, l'OLP va patir confrontacions sagnants amb règims àrabs, incloent-hi el Setembre Negre a Jordània (1970) i les dues guerres d'Hafez al-Assad al Líban (1976 i 1983), que van culminar amb el setge de Trípoli per forces sirianes i el bloqueig naval israelià.
• Aïllament actual: La decisió d'Arafat de donar suport a Saddam Hussein durant la invasió de Kuwait (1990) va aïllar l'OLP del finançament del Golf, comprometent el seu crèdit diplomàtic. Avui dia, la qüestió palestina està marginada. Els Acords d'Abraham (2020) van consolidar una normalització entre Israel i diversos països àrabs sense fer cap concessió sobre Palestina.

2. La dinàmica faccional

La societat palestina, estructurada tradicionalment al voltant de la hamoula (clan/família extensa), va patir una polarització crònica que va paralitzar el moviment nacional.

• Polarització pre-Nakba: La rivalitat entre les famílies Husseini (més radicals) i Nashashibi (més disposades a cooperar amb el Mandat) va paralitzar l'acció política des de la dècada de 1920. Aquesta divisió va fer que la Gran Revolta Àrab (1936-1939) es convertís en una sagnia interna, amb la guerrilla matant milers de palestins acusats de "col·laboració".
• Fragmentació de l'OLP: La generació fundadora del Fatah (Arafat, Abu Jihad, Abu Iyad) es va comprometre amb el nacionalisme armat, però el Fatah no va aconseguir dissoldre la dinàmica faccional. Dins l'OLP, les faccions (FPLP, FDLP, Saïka, etc.) mantenien la seva autonomia, sovint finançades i manipulades per règims àrabs rivals (Síria, Iraq, Líbia).
• L'ascens de Hamàs: Els Germans Musulmans a Gaza, dirigits pel xeic Ahmed Yassine, van optar inicialment per la reislamització sobre la lluita armada, rebent suport tàcit de les autoritats d'ocupació. L'ascens del Hamàs (fundat el 1987 durant la Primera Intifada) va ser una reacció al fracàs percebut de l'OLP i va desafiar la seva legitimitat.
• La divisió Fatah-Hamàs: La victòria electoral de Hamàs el 2006 va provocar una guerra civil interna que va culminar amb la divisió de facto de Palestina: el "Fatahstan" a Ramallah (Cisjordània) sota l'AP d'Abbas i el "Hamastan" a Gaza. Aquesta divisió ha estat mantinguda per Abbas (amb el suport d'Israel i els donants internacionals) per evitar que Hamàs guanyés influència a Cisjordània, i viceversa, paralitzant el projecte nacional palestí.

3. El doble raser

El "doble raser" internacional, que sistemàticament ha afavorit la perspectiva israeliana, ha estat un factor constant des del principi del conflicte.

• L'ONU i la legalitat a la carta: La SDN va legitimar el Mandat que atorgava drets nacionals només als jueus. L'ONU, tot i crear l'Estat d'Israel (1947), va deixar en paper mullat la Resolució 194 sobre el dret de retorn dels refugiats (1948). A més, l'agència de refugiats UNRWA va ser creada amb un mandat que projectava el seu exili com a permanent.
• El biaix dels EUA i el procés de pau: Després del 1967, els Estats Units van donar suport total a Israel. Els mediadors nord-americans en el "procés de pau" (com Dennis Ross) van admetre la seva tendència a veure la política des de la perspectiva israeliana. La "solució de dos estats" es va convertir en un eslògan buit, amb els EUA negant-se a pressionar Israel per aturar la colonització.
• Crims de guerra i impunitat: Israel va mantenir una impunitat gairebé total per les seves accions. La Cort Internacional de Justícia va declarar el 2004 que el mur de Cisjordània era "contrari al dret internacional" i va ordenar la reparació dels danys, una resolució ignorada. Les intervencions de l'ONU i la CPI han estat paralitzades pel veto o la pressió dels EUA.
• La guerra contra el terrorisme: Els atemptats de l'11 de setembre de 2001 van reforçar el "doble raser" occidental. Israel va assimilar el moviment palestí al terrorisme global. Netanyahou va arribar a acusar Hajj Amine al-Husseini (el Gran Muftí) d'haver inspirat la Solució Final a Hitler, una falsificació històrica, per tal d'alimentar la retòrica d'"ells contra nosaltres".
• La crisi de Gaza (2023): L'atac de Hamàs del 7 d'octubre de 2023 va accentuar el doble raser occidental: mentre els Estats Units i Europa van condemnar els crims russos a Ucraïna, van justificar amb el dret a la "legítima defensa" accions similars dutes a terme per Israel a Gaza. Aquest comportament ha dut a l'apocalipsi a Gaza, que s'ha convertit en la tragèdia més gran de la història palestina, fins i tot superant la Nakba en nombre de víctimes en un curt període.

Conclusió: Després del diluvi

La guerra a Gaza (2023) ha portat la violència a un nivell inigualable. La persistència de la injustícia contra els palestins i la determinació del poble palestí a aferrar-se a la seva terra mantenen un equilibri demogràfic al territori històric. No obstant això, la violència del 7 d'octubre i la devastadora resposta israeliana reforcen els atouts estructurals israelians (sionisme cristià, pluralisme de combat, fets consumats) i les febleses palestines (il·lusió àrab, faccionalisme).

L'autor conclou amb una nota d'esperança, tot i el panorama desolador: només una mobilització internacional "determinada i enèrgica" pot trencar la doble dinàmica de la supressió israeliana i el faccionalisme palestí, per imposar la solució de dos estats com l'únic horitzó de convivència per a tots dos pobles.