Economia de l'assegurança (8)

 Health Insurance

El llibre "Health Insurance" (Quarta edició) de Michael A. Morrisey és un tractat exhaustiu sobre l'economia i el funcionament del sistema d'assegurances de salut als Estats Units. L'obra analitza des de les bases teòriques de la demanda d'assegurances fins a les complexitats del mercat actual, marcat per la Llei de Cures Assequibles (ACA) i la consolidació dels proveïdors.

A continuació es presenta un resum detallat estructurat per blocs temàtics:

1. Fonaments Històrics i Teòrics

• Història: L'assegurança de salut moderna va néixer arran de la Gran Depressió dels anys 30. Els hospitals van crear el pla Blue Cross per garantir el pagament dels serveis, mentre que els metges van respondre amb el pla Blue Shield. Posteriorment, la Segona Guerra Mundial i els incentius fiscals van fomentar el creixement de l'assegurança a través de l'empresa.
• Teoria de la Demanda: Es basa en l'aversió al risc; els individus prefereixen pagar una prima petita i segura per evitar una pèrdua gran i incerta. El llibre estableix que la voluntat de pagar (prima de risc) augmenta amb el grau d'aversió al risc i la magnitud de la pèrdua potencial, però disminueix amb la riquesa de l'individu.

2. Els Reptes de l'Asseguradora: Selecció Adversa i Risc Moral

• Selecció Adversa: Ocorre quan els consumidors tenen més informació sobre la seva salut que l'asseguradora. Les persones malaltes tendeixen a buscar cobertures més generoses, fet que pot fer pujar les primes i expulsar les persones sanes del mercat. Les asseguradores ho combaten mitjançant la subscripció (underwriting) i l'ajust de riscos.
• Risc Moral (Moral Hazard): És la tendència a utilitzar més serveis de salut quan el cost per a l'usuari és baix a causa de la cobertura. Per gestionar-ho, s'utilitzen el copagament i les deduccionals (incentius de preu) o la gestió de la utilització (utilization management), com les autoritzacions prèvies o els metges de capçalera que actuen com a filtres.

3. El Mercat de la Gestió de la Cura (Managed Care)

• Contractació Selectiva: Aquesta és la innovació clau del managed care. Les asseguradores negocien preus més baixos amb un grup limitat de proveïdors a canvi de garantir-los volum de pacients.
• Consolidació de Proveïdors: El llibre documenta com la fusió d'hospitals i la compra de consultoris mèdics per part de sistemes hospitalaris han reduït la competència. Aquesta major concentració de mercat ha permès als proveïdors negociar preus més alts, augmentant les primes d'assegurança.

4. L'Assegurança a través de l'Ocupador (ESHI)

• Diferencials Compensatoris: El llibre afirma que els treballadors paguen la seva pròpia assegurança en forma de salaris més baixos. Si el cost de l'assegurança puja, el creixement dels salaris es frena.
• Subsidi Fiscal: L'assegurança de salut proporcionada per l'empresa no està subjecta a impostos sobre la renda ni a la seguretat social. Això suposa un subsidi enorme que fomenta que la gent prefereixi rebre compensació en forma de beneficis de salut en lloc de diners en efectiu.
• L'Empresa com a Agent: Els ocupadors actuen com a representants dels seus treballadors, triant plans que s'ajustin a les seves preferències i facilitant la creació de grups de risc més grans i estables.

5. Programes Públics i l'ACA

• L'Affordable Care Act (ACA): L'ACA va prohibir denegar la cobertura per condicions preexistents, va crear mercats d'intercanvi amb subsidis per a la classe mitjana i va ampliar Medicaid per als ciutadans amb ingressos baixos.
• Medicare: Dividit en la Part A (hospitalització), la Part B (serveis mèdics), la Part C (Medicare Advantage/assegurances privades) i la Part D (medicaments). Enfronta reptes de solvència a causa de l'envelliment de la població.
• Medicaid i CHIP: Programes finançats conjuntament pels estats i el govern federal per a persones amb necessitats econòmiques, infants i discapacitats.

6. Temes Especials i Regulació

• Plans de Salut dirigits pel Consumidor (CDHP): Combinen una franquícia alta amb un Compte d'Estalvis de Salut (HSA) lliure d'impostos, amb l'objectiu que el pacient sigui més conscient del cost i cerqui preus millors.
• Regulació: L'estat regula la solvència de les asseguradores i pot imposar mandats de cobertura. No obstant això, la llei federal ERISA eximeix els grans plans de les empreses que s'autofinancen de moltes regulacions estatals.
• Transparència de Preus i Facturació Sorpresa: S'analitzen les noves regulacions federals per evitar càrrecs inesperats quan un pacient rep atenció d'un proveïdor fora de xarxa en un hospital dins de xarxa.

En resum, el llibre ensenya que qualsevol qüestió d'assegurança es pot analitzar mitjançant sis conceptes clau: la demanda, la selecció adversa, el risc moral, la contractació selectiva, els diferencials compensatoris i el tractament fiscal.

La selecció adversa i el risc moral són els dos reptes fonamentals que han d'afrontar les asseguradores de salut.

1. Selecció Adversa (Adverse Selection)

La selecció adversa es produeix quan hi ha una asimetria d'informació: el consumidor sap més sobre el seu propi estat de salut i l'ús probable dels serveis mèdics que l'empresa asseguradora.

• El mecanisme: Les persones que estan més malaltes o que tenen condicions cròniques tenen un incentiu més gran per contractar una assegurança o per triar els plans amb les cobertures més generoses. Per contra, les persones sanes poden decidir que l'assegurança no els surt a compte si la prima és massa alta en comparació amb el seu risc.
• Les conseqüències: Si una asseguradora combina riscos molt diferents en un mateix fons, els grans usuaris acabaran pagant una prima massa baixa pel seu cost real, mentre que els usuaris sans pagaran massa. Això pot generar pèrdues econòmiques per a l'asseguradora i provocar que les persones sanes abandonin el mercat.
• Mitigació: Històricament, les asseguradores han utilitzat la subscripció (underwriting) i la creació de classes de risc per agrupar persones amb nivells d'utilització similars i fixar primes en conseqüència. Tot i que la Llei de Cures Assequibles (ACA) prohibeix l'ús de condicions preexistents per fixar preus, el sistema utilitza mecanismes com l'ajust de riscos per transferir fons cap als plans que atenen pacients més costosos.

2. Risc Moral (Moral Hazard)

El risc moral es defineix com la tendència dels individus a utilitzar més serveis de salut pel fet de tenir una assegurança que redueix el cost que han de pagar de la seva butxaca.

• El mecanisme: És essencialment l'aplicació de la llei de la demanda: quan el preu d'un servei baixa per a l'usuari (gràcies a la cobertura), la quantitat demanada augmenta. Els consumidors acaben utilitzant serveis que tenen un valor real per a ells inferior al preu de mercat que l'asseguradora paga al proveïdor.
• Les conseqüències: Això provoca un malbaratament de recursos en serveis de poc valor o consultes mèdiques que l'individu no hauria fet si hagués hagut de pagar el preu complet.
• Mitigació: Per controlar el risc moral, les asseguradores utilitzen dues estratègies principals:
  • Incentius de preu: L'ús de copagaments, coinsurances i franquícies (deductibles) per obligar el pacient a assumir una part del cost i fer-lo més conscient del preu.
  • Gestió de la utilització (Utilization Management): L'ús del judici clínic per aprovar o denegar serveis, com ara requerir autoritzacions prèvies per a ingressos hospitalaris o utilitzar metges de capçalera com a "filtres" (gatekeepers) cap als especialistes.

En resum, la selecció adversa és un problema que es dona abans o durant la contractació (qui entra al pla), mentre que el risc moral és un comportament que apareix després d'obtenir la cobertura (com s'utilitzen els serveis).

La confiança ho és tot (4)

Not Born Yesterday: The Science of Who We Trust and What We Believe 

El llibre «Not Born Yesterday: The Science of Who We Trust and What We Believe», escrit per l'investigador Hugo Mercier, és una defensa científica de la tesi que els éssers humans no som crèduls per naturalesa. A través de la psicologia cognitiva i l'evolució, Mercier argumenta que hem desenvolupat mecanismes sofisticats per filtrar la informació, i que el problema de la societat no és que la gent cregui massa fàcilment el que se li diu, sinó que sovint és massa difícil de convèncer, fins i tot amb proves sòlides.

Aquest és un resum detallat de les tesis i mecanismes que exposa el llibre:

1. La tesi contra la credulitat

Mercier comença desafiant la noció històrica que les masses són «ovelles» fàcilment manipulables per demagogs o publicistes. L'autor sosté que la credulitat seria un tret evolutivament desastrós: si acceptessim qualsevol missatge, els altres ens explotarien fins al punt que la comunicació deixaria de ser beneficiosa i s'acabaria col·lapsant. En canvi, els humans hem evolucionat el que Mercier anomena «vigilància oberta»: un conjunt de mecanismes cognitius que ens permeten ser oberts a la informació útil però vigilants davant la perjudicial o falsa.

2. Els mecanismes de la «Vigilància Oberta»

El llibre detalla els filtres que utilitzem inconscientment per avaluar qualsevol comunicació:

• Verificació de plausibilitat: Comparem la nova informació amb les nostres creences prèvies. Si el missatge xoca frontalment amb el que ja sabem, la nostra reacció per defecte és el rebuig.
• Raonament: No només mirem el contingut, sinó els arguments. El raonament ens permet superar el nostre conservadorisme inicial si algú ens ofereix proves o connexions lògiques que fan que les nostres creences siguin més coherents.
• Detecció de competència: Decidim qui sap més basant-nos en l'accés a la informació (ha vist el que explica?), el seu historial de resultats (sol encertar?) i el consens de la majoria (quan és un consens format per opinions independents).
• Detecció de confiança: No n'hi ha prou que algú sigui expert; hem de saber si té els nostres interessos al cor. Avaluem els incentius (què en guanya enganyant-nos?) i la reputació (què perd si el seu missatge resulta ser fals?).
• Vigilància emocional: Mercier refuta la idea de la «contagi emocional» irracional. Sostiene que les nostres reaccions a les emocions dels altres són automàtiques però no obligatòries; les ajustem segons el context i la credibilitat de l'emissor.

3. El fracàs de la persuasió de masses

Un dels punts més trencadors del llibre és l'anàlisi de per què els grans intents d'influència solen fracassar:

• Propaganda: Analitzant règims com el nazi o el soviètic, Mercier demostra que la propaganda va ser sorprenentment ineficaç per canviar mentalitats. Només va tenir èxit quan reforçava prejudicis que la població ja tenia o quan servia per demostrar el poder del règim, no per convèncer de la seva ideologia.
• Campanyes electorals i publicitat: El llibre cita estudis que mostren que l'efecte de les campanyes en les eleccions importants és pràcticament nul. La publicitat, per la seva banda, funciona principalment quan els consumidors no tenen experiència prèvia amb el producte i busquen informació bàsica.
• Demagogs i predicadors: Personatges com Cleon a Atenes o profetes mil·lenaristes van tenir èxit no per un carisma hipnòtic, sinó perquè defensaven polítiques que la gent ja volia o responien a necessitats materials desesperades.

4. Per què existeixen les creences absurdes?

Si som tan vigilants, per què hi ha gent que creu en la Terra Plana o en teories de la conspiració? Mercier ofereix tres explicacions:

1. Creences reflectives vs. intuïtives: Moltes creences absurdes són «reflectives»: es professen verbalment però no guien el comportament real. Algú pot dir que la fi del món és demà però seguir pagant la hipoteca, el que demostra que el seu sistema intuïtiu no se'ho creu.
2. Justificacions post-hoc: Sovint acceptem rumors o «fake news» no perquè ens enganyin, sinó perquè ens serveixen com a justificacions per a accions que ja volem fer (com atacar un enemic o votar un candidat).
3. Senyalització social («Burning Bridges»): Professar creences absurdes o odioses pot ser una estratègia per demostrar lleialtat extrema a un grup marginal, «cremant els ponts» amb la resta de la societat per forçar una afiliació indestructible.
4. Efecte Guru: L'obscuritat de certs intel·lectuals (com Lacan) pot ser interpretada erròniament com a profunditat. Si ja pensem que algú és expert, dediquem molt esforç a trobar sentit a les seves paraules buides, atribuint-li a ell la saviesa que nosaltres hem generat en l'intent de comprendre'l.

Conclusió: El valor del dubte

Mercier conclou que el problema real en el món modern no és que la gent sigui massa confiada, sinó que hi ha una manca de confiança justificada en les institucions que haurien de ser referents. La ciència, per exemple, ha aconseguit expandir-se malgrat ser contraintuïtiva gràcies a llargues cadenes de confiança i arguments sòlids. El llibre és una crida a millorar aquestes cadenes de confiança i a entendre que, per convèncer els altres, no hem de tractar-los com a crèduls, sinó oferir-los millors raons i demostrar la nostra diligència.

La humanitat i els seus biaixos (2)

Everyday Bias: Identifying and Navigating Unconscious Judgments in Our Daily Lives 

El llibre "Everyday Bias: Identifying and Navigating Unconscious Judgments in Our Daily Lives", escrit per Howard J. Ross (2020), és una exploració profunda de com els nostres prejudicis inconscients modelen la nostra percepció del món, les nostres decisions i les nostres interaccions socials. L'autor defensa que, si ets humà, ets biaixat, i que l'objectiu no és eliminar el biaix —que és un mecanisme de supervivència inherent al cervell— sinó aprendre a reconèixer-lo per mitigar-ne els efectes destructius.

1. La naturalesa del biaix: Un mecanisme de supervivència

Ross explica que el cervell humà ha desenvolupat la capacitat de compartimentar persones i situacions per gestionar la complexitat del món.

• Categorització ràpida: El cervell utilitza categories com el gènere, la raça, l'edat o l'orientació sexual per determinar ràpidament què podem esperar dels altres basant-nos en experiències prèvies.
• Neurologia de la por: L'amígdala, el centre de la por del cervell, respon als estímuls que percebem com a amenaces. Històricament, identificar "l'altre" com a perillós era vital per a la supervivència, però avui dia aquest mecanisme sovint ens porta a reaccions viscerals i prejudicis irracionals.
• Empatia i neurones mirall: Existeix una base neurològica per a la connexió humana, però la investigació demostra que sentim menys empatia cap als qui considerem membres d'un "grup extern" (out-group).

2. Les diverses cares del biaix (Tipologies clau)

L'autor detalla diversos patrons que el subconscient utilitza per filtrar la realitat:

• Atribució de valor: Tendència a assignar qualitats a algú basant-nos en el seu valor percebut inicialment (com la vestimenta o l'estatus). Un exemple és el de Joshua Bell, el virtuós del violí, a qui gairebé ningú va escoltar quan tocava al metro vestit de carrer.
• Biaix de confirmació: Busquem informació que provi que tenim raó i ignorem inconscientment l'evidència que ens contradiu.
• Biaix d'ancoratge: Una informació inicial (com un preu o una impressió) "ancora" el nostre judici futur.
• Amenaça d'estereotip: El risc de confirmar estereotips negatius sobre el grup al qual pertanyem, fet que pot afectar el rendiment individual.

El biaix de confirmació és la tendència de les persones a recollir informació o a respondre a una circumstància de manera que confirmi les seves creences o idees ja establertes. Segons les fonts, aquest fenomen és tan natural per als humans com el fet de respirar i influeix profundament en com processem la realitat.

Aquestes són les característiques principals d'aquest biaix:

• Selectivitat de la informació: Tendim a buscar i seleccionar exclusivament dades que reafirmen el nostre punt de vista, mentre que ignorem o descartem de manera inconscient qualsevol evidència que ens contradigui.
• Distorsió del raonament lògic: El biaix de confirmació pot arribar a alterar la nostra capacitat per resoldre problemes racionals. Per exemple, s'ha demostrat que persones amb gran capacitat matemàtica poden interpretar malament dades d'un estudi si el contingut entra en conflicte amb les seves inclinacions polítiques.
• Efecte de resistència als fets: Mostrar fets reals a persones desinformades pot tenir l'efecte contrari al desitjat, fent que es tornin encara més rígides en les seves posicions originals si la nova informació amenaça les seves creences.
• Comportament confirmatori: Aquest biaix ens porta a tractar els altres segons les nostres expectatives, provocant que acabin actuant de la manera que esperàvem. Per exemple, els caps que consideren que un empleat té "poc potencial" poden no donar-li tasques rellevants, impedint que l'empleat demostri el contrari i confirmant així la creença inicial del cap.
• Paper dels mitjans de comunicació: En la cultura actual, la selecció de fonts de notícies que només afirmen les nostres biaixos polítics crea un món autoreferencial que actua com una forma de "rentat de cervell autoinfligit".
• Autojustificació a les organitzacions: En l'àmbit empresarial, el biaix de confirmació es manifesta quan els directius es neguen a admetre una mala contractació o una estratègia equivocada, construint narratives per justificar les seves decisions en lloc d'acceptar l'error.

En definitiva, la ment humana té una necessitat intrínseca que el món reafirmi allò que ja creiem que és cert, una pulsió que sovint guanya la batalla a la racionalitat.

3. Impacte en els sistemes socials (Legal, Sanitari i Polític)

Ross analitza com aquests biaixos individuals es converteixen en xarxes sistèmiques que generen grans desigualtats:

• Sistema Legal: Les dades d'arrestos a llocs com Washington, D.C., mostren una disparitat racial aclaparadora que no respon a la distribució real de la població. També destaca la percepció de manca de credibilitat cap a persones amb accents no natius.
• Sistema Sanitari: Tot i les bones intencions dels professionals, els pacients afroamericans o llatins sovint reben tractaments menys agressius (com analgèsics) o són derivats amb menys freqüència a procediments especialitzats que els pacients blancs. Així mateix, el personal sol tractar de manera diferent els pacients obesos o membres del col·lectiu LGBTQ.
• Política: Vivim en un món polaritzat on el vot és sovint visceral i no racional. Tendim a veure "l'altre" partit com una amenaça per a la nostra identitat, deixant d'escoltar els arguments per centrar-nos en la reacció.

4. Camins cap a la consciència: Disrupció del biaix

L'autor és optimista sobre la nostra capacitat de canvi gràcies a la neuroplasticitat del cervell. Proposa diverses estratègies:

• Autobservació: "Encendre la llanterna cap a nosaltres mateixos" per veure el filtre amb què interpretem el món.
• Pausa i reflexió: Reconeixent que el biaix és present, podem triar no actuar en conseqüència, trencant el cicle de resposta automàtica.
• Intervencions organitzatives: Canvis estructurals, com les audicions cegues en orquestres (que van augmentar dràsticament la contractació de dones) o processos de selecció amb criteris clarament fixats per evitar el "estatus quo".
• Interdependència: Projectes com la "classe de trencaclosques" (jigsaw classroom) demostren que treballar en tasques on ens necessitem els uns als altres redueix els prejudicis racials.

Conclusió

Ross conclou que la consciència és la clau de la transcendència. En el moment que podem veure els nostres biaixos com el que són —patrons de pensament apresos i no veritats absolutes—, deixem d'estar empresonats per ells. El futur de la nostra societat, el nostre "Spaceship Earth", depèn de la nostra capacitat per reconèixer que compartim un destí comú i una profunda connexió humana malgrat les nostres diferències programades.

Reduir els nostres biaixos inconscients no és un procés per eliminar-los completament —ja que són part del mecanisme de supervivència humà—, sinó per aprendre a reconèixer-los i mitigar el seu impacte en les nostres decisions i comportaments. Aquestes són les estratègies principals per aconseguir-ho:

1. Acceptació i reconeixement de la normalitat del biaix

L'àrea més important és reconèixer que tenir biaixos és una part normal de l'experiència humana. Negar que els tenim només els dóna més poder sobre nosaltres. Entendre que el biaix no ens fa "bones" o "males" persones permet reduir el sentiment de culpa o vergonya, la qual cosa evita que ens posem a la defensiva i ens permet ser més oberts al canvi.

2. Desenvolupament de l'autobservació

Cal "encendre la llanterna cap a nosaltres mateixos" per veure el filtre amb què interpretem el món. Això implica activar la nostra metacognició (la capacitat de pensar sobre com pensem) i observar les nostres reaccions automàtiques, especialment les respostes somàtiques o físiques (com la tensió a l'abdomen o l'augment del ritme cardíac) quan estem davant de certes persones.

3. Practicar l'atenció plena (Mindfulness)

Les pràctiques de meditació i contemplació ajuden a calmar l'activitat de l'amígdala (el centre de la por i la reacció ràpida) i fomenten l'activitat del còrtex prefrontal, que és la part del cervell responsable del pensament conscient i racional. Això ens permet "trepitjar l'embragatge i posar punt mort", evitant que el biaix condueixi el nostre comportament en un moment determinat.

4. Aplicar el model "PAUSE"

Davant d'una situació o decisió, és vital aturar-se per moure's del "cervell ràpid" al "cervell lent". L'acrònim PAUSE ens recorda:

• P (Pay attention): Para atenció a què està passant realment, més enllà dels teus judicis.
• A (Acknowledge): Reconeix les teves suposicions com a interpretacions i no com a veritats absolutes.
• U (Understand): Entén la teva perspectiva i quins factors del passat la poden estar influenciant.
• S (Seek): Cerca activament perspectives diferents i altres explicacions possibles per al comportament que observes.

5. Exposició a contraestereotips i exemplars

Una de les maneres més efectives de "reprogramar" el nostre subconscient és l'exposició a persones d'altres grups que trenquin els estereotips negatius que tenim interioritzats. Això es pot fer llegint històries sobre persones d'altres cultures, assistint a festivals culturals o simplement tenint imatges i referents positius de grups diversos en el nostre entorn quotidià.

6. Explorar la narrativa personal

Cada persona té una col·lecció d'històries i experiències que formen el seu filtre perceptiu. Identificar l'origen d'aquests relats (què vam aprendre a la família, a l'escola o a les institucions religioses) ens permet crear noves narratives que desarmen els biaixos heretats.

7. Ús de dades i llistes de verificació

En l'àmbit organitzatiu i personal, és útil utilitzar dades i mètriques per identificar patrons ocults de biaix. Per exemple, revisar si estem avaluant de manera diferent els empleats segons el seu gènere o raça. També es recomana l'ús de checklists per assegurar-nos que hem verificat tota la informació necessària abans de prendre una decisió important.

En resum, la clau no és lluitar contra el biaix com si fos un enemic a batre, sinó aprendre a desidentificar-se'n: veure el biaix com un patró de pensament après que podem triar no seguir.

IA per tot arreu (27)

 AI Snake Oil

El llibre "AI Snake Oil" (2025), d'Arvind Narayanan i Sayash Kapoor, és una anàlisi crítica i rigorosa que pretén desmitificar la intel·ligència artificial (IA), separant els avenços reals de les promeses buides o "fum" (snake oil). Els autors sostenen que gran part del problema prové de tractar la IA com una tecnologia única, quan en realitat inclou aplicacions amb capacitats i riscos radicalment diferents.

A continuació, es presenta un resum detallat per blocs temàtics:

1. La gran distinció: IA Generativa vs. IA Predictiva

El llibre estableix una divisòria fonamental entre dos tipus d'IA:

• IA Generativa (com ChatGPT o DALL-E): Ha demostrat avenços ràpids i reals en la creació de text i imatges. Tot i que és útil, encara és immadura, poc fiable i propensa a generar informació falsa ("bullshit").
• IA Predictiva: S'utilitza per predir el futur (qui tindrà èxit en una feina, qui reincidirà en un crim). Els autors argumenten que aquesta és la font principal de "fum" o snake oil, perquè sovint no funciona ni podrà funcionar mai degut a la naturalesa impredictible del comportament humà.

2. Per què falla la IA Predictiva? (Capítols 2 i 3)

Els autors detallen diversos motius pels quals les eines que intenten predir resultats socials solen fracassar:

• Confondre correlació amb causalitat: Un model de salut podria suggerir que tenir asma redueix el risc de morir per pneumònia, simplement perquè el sistema actual ja prioritza aquests pacients a l'UCI.
• El joc del sistema (gaming): Quan els criteris d'un model són opacs (com en la selecció de personal), els candidats canvien el seu currículum amb paraules clau o fons virtuals (com posar llibres darrere) per enganyar l'algoritme.
• L'error de l'automatització: Moltes institucions confien cegament en els models sense supervisió humana real, com en el cas de l'escàndol de frau en els ajuts a la infància als Països Baixos, que va arruïnar milers de famílies basant-se en perfils nacionals.
• L'efecte de la sort: En l'èxit professional o cultural (música, llibres), la sort té un paper molt més gran del que estem disposats a admetre. Els models intenten trobar patrons en el que és, essencialment, atzar.

3. Les realitats de la IA Generativa (Capítol 4)

Tot i ser més capaç que la predictiva, la IA generativa presenta riscos seriosos:

• Apropiació de la labor creativa: Models com Stable Diffusion es basen en milers de milions d'imatges sense el consentiment ni la compensació dels artistes.
• Explotació laboral: El sistema depèn d'una massa de treballadors precaris en països amb salaris baixos (com Kenya o l'Índia) que han d'etiquetar contingut tòxic i violent per "netejar" els models.
• IA com a eina de vigilància: La facilitat amb què la IA pot classificar cares permet la vigilància massiva per part de governs i empreses.

4. La IA com a amenaça existencial: Mite o realitat? (Capítol 5)

Narayanan i Kapoor són escèptics davant la narrativa que la IA exterminarà la humanitat.

• IA com a "tecnologia normal": Argumenten que la IA seguirà el patró d'altres tecnologies transformadores com l'electricitat o internet.
• La fal·làcia del "robot sense sentit comú": Critiquen l'experiment mental del "maximizador de clips" (una IA que destrueix el món per fer clips), afirmant que qualsevol intel·ligència capaç de dominar el món hauria de tenir prou sentit comú per no interpretar les ordres de manera tan absurda.
• Defensa contra riscos reals: En lloc de prohibicions globals, proposen defensar-se de riscos concrets com la ciberseguretat o les armes biològiques, independentment de si s'usa IA o no.

5. El fracàs de la IA a les xarxes socials (Capítol 6)

El llibre explica per què la IA no pot "arreglar" les xarxes socials:

• Falta de context cultural: Els algoritmes no entenen les subtileses del llenguatge en països com Myanmar o Etiòpia, facilitant que el discurs d'odi desemboqui en violència real.
• Optimització per al compromís (engagement): El disseny de les xarxes està pensat per premiar el contingut divisori perquè genera més clics, i la moderació per IA és un pedaç insuficient davant d'aquest incentiu estructural.

6. Per què persisteixen els mites? (Capítol 7)

El "fum" es manté viu per una combinació de factors:

• Interessos comercials: Les empreses oculten els seus errors sota el secret comercial (com el cas d'Epic i el seu model fallit de detecció de sèpsia).
• Crisi de reproductibilitat: Molta recerca acadèmica sobre IA està plena d'errors metodològics com la "filtració de dades" (leakage), que fa que els models semblin molt més precisos del que són.
• Biaixos cognitius: Els humans tendim a antropomorfitzar la IA i a quedar enlluernats per les xifres de precisió sense qüestionar-les.

Conclusions i Recomanacions (Capítol 8 i Epíleg)

Els autors proposen:

1. Reforma institucional: Moltes vegades comprem IA perquè les nostres institucions (escoles, hospitals) estan desbordades i busquem una solució ràpida.
2. Abraçar l'atzar: En lloc de prediccions falses, proposen sistemes com les loteries parcials per a l'admissió a universitats o la concessió de beques, que reconeixen obertament el paper de la sort.
3. Regulació intel·ligent: Cal obligar les empreses a la transparència i a obrir les seves dades a investigadors independents.

L'epíleg de 2025 confirma que, tot i el gran creixement dels "agents" d'IA, la fi de la feina humana no és imminent perquè la majoria de feines són paquets complexos de tasques que requereixen consciència del context, cosa que la IA encara no pot replicar de manera fiable.

IA pertot arreu (26)

 Thinking AI: How Artificial Intelligence Emulates Human

El llibre "Thinking AI: How Artificial Intelligence Emulates Human" (2026), de John MacCormick, explora la pregunta fonamental de si les màquines poden pensar, fugint de respostes binàries per centrar-se en com i sota quines circumstàncies els programes d'ordinador emulen processos cognitius humans. La tesi central de l'obra és l'IA emergent: la idea que la intel·ligència, el raonament i la comprensió poden sorgir com a propietats macroscòpiques de la interacció de molts components simples, de la mateixa manera que la ment humana sorgeix de la interacció de les neurones.

A continuació es detalla el contingut del llibre estructurat per blocs temàtics:

1. El Test de Turing i la conversa (Capítols 2-3)

MacCormick comença analitzant el Test de Turing original, traduint el concepte de "màquina" de 1950 al modern "programa d'ordinador". Argumenta que el test no defineix el pensament, sinó que se centra en si un sistema sembla pensar, adoptant una postura inicialment conductista.

• De ELIZA a Watson: El llibre traça l'evolució des d'ELIZA (1960), un sistema basat en regles manuals (GOFAI), fins a Watson d'IBM, que va guanyar Jeopardy! el 2011. Tot i que Watson no juga com un humà, MacCormick identifica paral·lelismes en com el sistema avalua evidències i gestiona la incertesa, similars al "Sistema 1" (intuïtiu) de la psicologia humana.

2. Equivalència de baix nivell i aprenentatge (Capítols 4-6)

El llibre estableix que, en principi, existeix una equivalència de baix nivell entre cervells i ordinadors.

• Neurones i Circuits: L'autor demostra com les neurones biològiques poden implementar operacions lògiques (portes AND, OR, NOT), i com qualsevol programa d'ordinador pot ser simulat, teòricament, per una xarxa de neurones.
• Connectomes: S'analitzen els esforços per mapejar l'estructura cerebral (com el del cuc C. elegans o la mosca Drosophila), tot i que l'autor adverteix que conèixer l'estructura no implica necessàriament entendre el procés.
• Aprenentatge Hebbià: S'explica la plasticitat sinàptica mitjançant la regla d'Hebb ("les neurones que disparen juntes, es connecten juntes"), un exemple clar d'aprenentatge emergent on la coordinació local crea funcions globals.

3. Xarxes Neuronals Profundes (Capítols 7-8)

Aquest bloc desmitifica el "Deep Learning" explicant la transició de les xarxes simples a les estructures multicapa.

• Convnets (Xarxes Convolucionals): Utilitzen la localitat i els pesos lligats per actuar com a extractors de característiques.
• Descobriment de característiques: El llibre destaca com xarxes com VGG16 o Y8 descobreixen espontàniament conceptes com "cares", "orelles" o "rodes" sense ser ensenyades explícitament (aprenentatge no supervisat). Això és anàleg a les neurones del còrtex visual humà, com la famosa "neurona de Jennifer Aniston".
• Biaix i fragilitat: L'autor reconeix els problemes de biaix social en la detecció de rostres i la fragilitat de la IA davant d'"exemples adversaris" (canvis mínims en la imatge que enganyen el sistema).

4. Aprenentatge per Reforç i Creativitat (Capítol 9)

L'aprenentatge per reforç (RL) es basa en recompenses i penalitzacions. MacCormick utilitza l'exemple d'AlphaGo i AlphaGo Zero de DeepMind per mostrar com la IA pot superar el coneixement humà.

• Creativitat emergent: AlphaGo va realitzar moviments (com el famós "moviment 37") que els experts humans van considerar altament creatius i originals, demostrant que el sistema pot descobrir estratègies no previstes pels seus programadors.

5. IA Generativa i Transformers (Capítol 10)

S'explica el funcionament de ChatGPT i els models GPT basats en l'arquitectura Transformer.

• Atenció: El mecanisme de "masked self-attention" permet al model connectar conceptes basant-se en el context de la conversa, simulant una forma de comprensió emergent.
• Cadena de pensament: L'ús de "chain-of-thought prompting" (demanar al sistema que pensi pas a pas) permet a la IA resoldre problemes complexos de manera similar al monòleg intern humà.

6. Filosofia i el futur de la humanitat (Capítols 11-14)

El llibre tanca amb una profunda reflexió filosòfica:

• L'habitació xinesa: MacCormick rebateja l'argument de Searle com la "habitació de l'ordinador xinès", suggerint que si el sistema emula perfectament el cervell, l'emergència valida l'aparença de comprensió com un fenomen real.
• Analogies de vol i vida: Argumenta que així com el vol i la vida es van veure un cop com a forces místiques (vitalisme) i ara s'entenen com a mecanismes físics, el pensament humà seguirà el mateix camí.
• Computacionalisme: El llibre adopta aquesta postura, defensant que cervells, animals i ordinadors són capaços del mateix estil de pensament.
• L'unicitat humana: L'autor conclou que, tot i que la IA pugui emular el pensament, els humans mantenen estats "elevats" (amor, humor, apreciació de la bellesa) que, encara que puguin ser emergents, defineixen la nostra experiència vital i li donen significat.

L'equivalència de baix nivell és el concepte fonamental que estableix que, en el seu nivell més elemental, els cervells biològics i els ordinadors digitals són tècnicament equivalents. Aquesta equivalència es basa en la correspondència entre els components més petits d'ambdós sistemes: les neurones individuals en els cervells i les portes lògiques (AND, OR i NOT) en els circuits informàtics.

A continuació es detallen els aspectes clau d'aquesta teoria segons les fonts:

1. Neurones com a portes lògiques

La base de l'argument és que les neurones biològiques poden emular el funcionament de les portes lògiques que formen qualsevol programa d'ordinador:

• Porta AND: Una neurona pot actuar com una porta AND si té un llindar de disparament prou alt perquè l'axó només s'activi quan rep senyals simultanis de diverses entrades (dendrites).
• Porta OR: Si es redueix el llindar de disparament, la mateixa neurona pot actuar com una porta OR, activant-se quan qualsevol de les seves entrades està activa.
• Porta NOT: Mitjançant l'ús de sinapsis inhibitòries (que impedeixen que la neurona es dispari quan l'entrada està activa), una neurona pot emular la funció d'inversió d'una porta NOT.

2. Una relació bidireccional

L'equivalència de baix nivell implica que la simulació és possible en ambdues direccions:

• Els cervells poden simular programes: Qualsevol programa informàtic es pot representar com un circuit de portes lògiques i, per tant, es pot implementar teòricament com una xarxa de neurones biològiques.
• Els programes poden simular cervells: Un programa d'ordinador pot simular el funcionament de cada neurona individual i les seves interaccions. Això es coneix com a simulació funcional.

3. Implicacions filosòfiques i l'Emergència

Aquest concepte té una càrrega profunda en la filosofia de la intel·ligència artificial:

• Visió mecanicista: Si acceptem l'equivalència de baix nivell, s'arriba a la conclusió que no hi ha cap "contingut misteriós" o "força vital" a la ment humana més enllà de les interaccions físiques de les neurones que es poden simular.
• Intel·ligència emergent: La ment i el pensament es veuen com a propietats emergents: fenòmens complexos que sorgeixen de la interacció de molts components simples (neurones o bits), de la mateixa manera que la fluïdesa sorgeix de la interacció de moltes molècules d'aigua.

4. Limitacions pràctiques

Tot i que l'equivalència és plausible en principi, el llibre destaca dos grans inconvenients:

• Complexitat i Escala: Simular un cervell humà amb precisió és un repte pràcticament impossible avui dia, ja que conté uns 90.000 milions de neurones i centenars de bilions de sinapsis.
• Manca de comprensió: Una simulació perfecta de "baix nivell" ens donaria un cervell que funciona, però els seus detalls serien tan aclaparadors i inescrutables que no ens ajudarien a entendre com sorgeixen realment el raonament o la consciència.

El Test de Turing, proposat per Alan Turing el 1950 en el seu article "Computing Machinery and Intelligence", és un experiment mental dissenyat per abordar la pregunta "Poden pensar les màquines?" d'una manera empírica. En lloc d'intentar definir el concepte vague de "pensar", Turing va proposar un test basat totalment en el comportament observable.

A continuació se n'expliquen els detalls clau segons les fonts:

1. El Joc de l'Imitació (Imitation Game)

Turing va descriure el test originalment com un joc amb dues variants:

• Versió 1 (El joc del gènere): Involucra tres humans: un home (M), una dona (W) i un jutge (J). El jutge es comunica amb ells només per missatges de text i ha de determinar qui és l'home i qui és la dona, mentre que l'home intenta convèncer el jutge que ell és la dona.
• Versió 2 (El test estàndard): És la versió més coneguda, on un programa d'ordinador (C) ocupa el lloc de l'home i intenta convèncer el jutge que és un humà, competint contra un "humà ocult" (H). Si el jutge no pot distingir la conversa de la màquina de la de l'humà, es conclou que la màquina "pensa" (o almenys ho sembla).

2. L'enfocament conductista (Behaviorism)

El Test de Turing adopta una postura conductista: es basa purament en el comportament extern i observable. Segons aquesta visió, si un sistema es comporta exactament com si estigués pensant o entenent (per exemple, responent correctament a preguntes complexes o fins i tot demanant disculpes), llavors es considera que posseeix aquesta qualitat, independentment del que passi en el seu interior.

3. Èxits i limitacions

• Criteri d'èxit: Turing va suggerir que si una màquina enganyava el 30% dels jutges durant cinc minuts de conversa, es podria considerar un èxit. En l'actualitat, programes com Eugene Goostman (el 2014) o els xatbots moderns basats en grans models de llenguatge (com ChatGPT) es considera que han superat aquest lindar.
• Emulació vs. Pensament: Les fonts subratllen que l'èxit en el test només implica la capacitat d'emular una entitat, però no revela res sobre els processos de pensament subjacents. Un ordinador podria passar el test manipulant símbols formals sense entendre realment el significat del que diu (un concepte relacionat amb l'argument de l'habitació xinesa).

4. Aplicacions modernes: Els CAPTCHAs

Una variant inversa del Test de Turing és el CAPTCHA (Completely Automated Public Turing test to tell Computers and Humans Apart), utilitzat en serveis en línia. En aquest cas, l'objectiu no és demostrar que una màquina pot pensar, sinó verificar que un usuari és realment un humà i no un programa automatitzat (bot).

En resum, el Test de Turing és un punt de partida històric que demostra la dificultat de definir la intel·ligència, centrant-se en si una màquina pot aparèixer com a humana en una interacció social.

Qui controla internet controla la realitat

Invisible Rulers: The People Who Turn Lies Into Reality

 El llibre "Invisible Rulers: The People Who Turn Lies Into Reality", de Renée DiResta (2024), analitza la transformació radical en la dinàmica del poder i la influència que ha tingut lloc durant l'última dècada. L'autora argumenta que el sistema de persuasió tradicional, dominat per elits i institucions, ha estat substituït per una "trinitat" formada per influencers, algorismes i multituds.

Aquest és un resum detallat i exhaustiu de les tesis i continguts principals del llibre:

I. La Teoria del Nou Poder: La Trinitat de la Influència

L'eix central del llibre és la idea que la realitat consensuada s'ha fragmentat en "realitats a mida" (bespoke realities), construïdes per la col·lisió de dos sistemes històricament separats: el moli de rumors (bottom-up) i la màquina de propaganda (top-down).

• L'Influencer: Són els nous líders d'opinió que no només processen la informació, sinó que creen contingut per obtenir fama i benefici. La seva força rau en la relativitat i l'autenticitat percebuda, parlant "amb" l'audiència en lloc de "a" l'audiència. El llibre identifica diversos arquetips, des de l'entretenidor fins al "perpetuament greujat", que canalitza la ràbia de nínxol per augmentar el seu compromís.
• L'Algorisme: Actua com un "rei invisible" que decideix què veiem. Els sistemes de recomanació (com el People You May Know de Facebook) han reorientat les xarxes humanes cap a "gràfics d'interès", creant càmeres d'eco i fomentant involuntàriament la radicalització.
• La Multitud: Les multituds digitals ja no són receptors passius; són participants actius en la creació de virilitat. DiResta distingeix entre multituds tancades (com els grups de Facebook persistents que poden convertir-se en sectes) i multituds obertes (com les "mems" de Twitter que es converteixen ràpidament en turbes).

II. Casos d'Estudi i l'Afectació a la Realitat

El llibre utilitza diversos esdeveniments recents per mostrar com aquesta trinitat altera la percepció de la veritat:

• La Teoria de la Conspiració de Wayfair: El 2020, un rumor infundat sobre tràfic de nens en armaris de mobles es va fer viral gràcies a l'acció combinada d'influencers de QAnon, algorismes que van impulsar el hashtag #SaveTheChildren i una multitud frenètica que va col·lapsar les línies d'ajuda reals.
• El "Big Lie" i les Eleccions del 2020: DiResta detalla com personatges com Ali Alexander van utilitzar el lema "Stop the Steal" per coordinar una narrativa de frau electoral sense proves. El llibre destaca una asimetria de passió: el sector de la dreta va demostrar ser molt més eficaç a l'hora d'operar aquesta maquinària de propaganda en xarxa que l'esquerra.
• La Pandèmia i el Plandemic: El vídeo de Judy Mikovits és el cas paradigmàtic de com la desconfiança en les institucions es va monetitzar. L'autora assenyala que les institucions de salut pública van ser incapaces de competir en les xarxes socials, creient erròniament que "només era gent a internet".

III. Propaganda d'Estat i Noves Tecnologies

El llibre explora com governs com els de Rússia (a través de l'IRA) i la Xina han adoptat aquestes eines per fer "propaganda de tot l'espectre", combinant mitjans estatals oficials amb comptes falsos que s'infiltren en comunitats locals per sembrar divisió.

A més, adverteix sobre el "dividend del mentider" generat per la Intel·ligència Artificial: el fet que el públic sàpiga que es pot crear contingut fals permet als polítics descartar fets reals com si fossin generats per IA.

IV. El "Complex Industrial de la Fantasia" i la Retaliació

En un gir personal, DiResta descriu com ella mateixa va esdevenir el personatge principal d'una teoria de la conspiració. A través dels anomenats "Twitter Files" i l'acció d'activistes com Mike Benz i polítics com Jim Jordan, el seu treball de recerca sobre la integritat electoral va ser reemmarcat com un aparell de "censura" del govern.

Aquesta estratègia, que anomena "Estratègia Serengeti", consisteix a triar un investigador individual per aillar-lo i atacar-lo amb l'objectiu de silenciar tot un camp d'estudi (el de la desinformació).

V. El Camí a Seguir (The Path Forward)

DiResta conclou que no podem tornar al sistema d'elits passat, però que el dissens actual és insostenible per a la democràcia. Proposa:

1. Redissenyar els algorismes: Introduir fricció en la virilitat (com els "disjuntors" de la borsa) per donar temps a que els fets atrapin els rumors.
2. Més control per a l'usuari: Passar a models de decentralització (com Mastodon o Bluesky) on les comunitats puguin governar les seves pròpies normes de moderació.
3. Transparència: Que els governs i les plataformes facin públiques les sol·licituds de retirada de contingut per evitar la manipulació oculta.
4. Educació i "Prebunking": En lloc de desmentir fets específics (que sovint no funciona), cal educar el públic en la detecció dels tropes de la propaganda i les estructures de la manipulació.

El llibre és una crida a construir sistemes que serveixin per mediar el consens, no per fabricar-lo, en un món on "qui controla internet controla la realitat".

Podem reimaginar-nos una nova democràcia? (8)

The Revolutionary Center: The Lost Genius of Liberalism 

El llibre "The Revolutionary Center: The Lost Genius of Liberalism" (2026), d'Adrian Wooldridge, és una defensa apassionada i una proposta de reconstrucció del liberalisme en un moment de crisi profunda. L'autor argumenta que el liberalisme ha passat de ser una força revolucionària que va crear el món modern a ser el credo d'una elit decadent i desconnectada, i que la seva salvació depèn de recuperar el seu "geni perdut" mitjançant una síntesi de reformes radicals.

I. Com el liberalisme va crear el món modern

Wooldridge descriu el món preliberal com un estat estàtic, jeràrquic i dominat per la pertinença al grup i la certesa religiosa. El liberalisme va néixer com un antídot a l'estancament econòmic i a les guerres de religió.

• Els Proto-liberals: Tres pensadors van establir-ne les bases: Erasmus (l'actitud de tolerància i oposició al frenesí ideològic), Hobbes (la idea del contracte social i que la societat comença amb l'individu) i Montesquieu (la necessitat de limitar el poder mitjançant la seva divisió).
• La Revolució de la Mobilitat: La Revolució Industrial va introduir el creixement sostingut, forçant les societats a ser mòbils. El liberalisme va triomfar en ser l'única filosofia que reconeixia la inevitabilitat del moviment.
• L'Individu Sobirà: Es va produir una transició d'un món de "ser" (estatus heretat) a un món de "devenir" (assoliment individual). Això es va traduir en el dret a la privadesa, el lliure mercat i el culte a l'auto-millora (Samuel Smiles).
• Mèrit i Tolerància: Les revolucions americana i francesa, juntament amb la reforma del funcionariat britànic, van substituir l'aristocràcia del naixement per la del talent. Paral·lelament, la tolerància va passar de ser una solució per a la pau social a ser una eina per al desenvolupament de l'excel·lència intel·lectual (John Stuart Mill).

II. Com el liberalisme va salvar el món

Al segle XIX, el liberalisme de laissez-faire es va estancar, posant en risc la seva supervivència davant el nacionalisme i el socialisme.

• El Nou Liberalism: Líders com Lloyd George i Theodore Roosevelt van adaptar el credo per permetre l'activisme estatal en educació i benestar, no per destruir l'individualisme, sinó per donar a tots la capacitat de competir (igualtat d'oportunitats).
• L'Ordre de la Postguerra: Després del col·lapse global de 1914-1945 i l'auge dels dictadors, el liberalisme es va reinventar mitjançant l'hegemonia dels EUA i la creació d'institucions com l'ONU i el Banc Mundial.
• Els Filòsofs de la Crisi: Keynes va demostrar que l'estat havia d'intervenir per gestionar la demanda i evitar depressions. Els ordoliberals alemanys van crear l'economia social de mercat per evitar la concentració de poder que havia permès l'ascens del nazisme. Els liberals de la Guerra Freda (Berlin, Aron, Shklar) van emfatitzar el pluralisme de valors i el "liberalisme de la por" davant el totalitarisme.

III. Els enemics de la llibertat

L'autor identifica diverses forces que han corromput el liberalisme des de dins i l'ataquen des de fora:

• La Corrupció de l'Elit: L'elit liberal actual s'ha convertit en una casta hereditària que practica el nepotisme (com els "nepo babies" de Hollywood o els càrrecs en organismes internacionals), utilitza credencials per protegir-se de la competència i gaudeix de privilegis fiscals.
• El Splintering (Fragmentació): El liberalisme s'ha dividit en tres faccions antagòniques: el neoliberalisme (fonamentalisme de mercat), el liberalisme d'esquerres (política d'identitat o woke) i el liberalisme de gestió (tecnocràcia global desconnectada de la democràcia).
• La Amenaça Tecnològica i l'Identitarisme: El capitalisme d'informació ha creat monopolis que manipulen l'atenció i erosionen la privadesa. Paral·lelament, la política d'identitat (tant d'esquerres com de dretes) prioritza el grup sobre l'individu, destruint el principi de neutralitat de l'estat.
• El Retorn dels Autòcrates: El lideratge de Putin, Xi Jinping, Modi i l'ascens de Trump representen un retorn al patrimonialisme i a la força bruta, aprofitant-se de les debilitats i el sentiment de pèrdua de control de les societats liberals.

IV. Com el liberalisme pot tornar a salvar el món

Wooldridge proposa la "Solució John Stuart Mill": un liberalisme que es mou simultàniament a l'esquerra i a la dreta per recuperar la legitimitat.

1. Moure's a l'Esquerra: Ser més durs amb l'elit corporativa, combatre el "rent-seeking" (cerca de rendes) i regular les tecnològiques i la indústria alimentària per protegir la salut pública.
2. Moure's a la Dreta: Recuperar la importància del caràcter, l'autoritat legítima i l'excel·lència. Això inclou un "paternalisme liberal" per combatre l'addicció a les drogues i la tecnologia.
3. Reequilibrar: Cal trobar un punt mitjà entre l'elitisme i la democràcia (donant més pes a la decisió popular), entre el globalisme i el localisme (reforçant el nacionalisme liberal) i entre l'optimisme ingenu i la por vigilant.
4. Reparar l'Escala de l'Oportunitat: Wooldridge proposa abolir les preferències per a fills d'antics alumnes (legacies) a les universitats, reforçar els tests objectius (SAT) per detectar talent independentment de la classe social i recuperar l'educació liberal clàssica per formar líders amb judici i no només experts.

En conclusió, el liberalisme no ha fallat per naturalesa, sinó que ha estat víctima del seu propi èxit i de la decadència dels qui el representen. La via cap al futur és un Centre Revolucionari que combati l'extremisme d'ambdós bàndols i torni a posar la llibertat individual i la millora de la societat al cor de la política.

En definitiva, la "Solució Mill" no és un dogma fix, sinó una actitud de "moltes cares" (many-sidedness) que permet al liberalisme adaptar-se a les noves realitats sense trair els seus valors fonamentals de llibertat individual i pluralisme.

Segons el llibre de Wooldridge, l'elit liberal actual està fallant perquè s'ha convertit en una casta decadent, tancada i desconnectada de la realitat que originàriament havia de servir. Els principals motius d'aquest fracàs es detallen a continuació:

Corrupció i Carrerisme

L'autor sosté que la fe que abans movia revolucionaris valents s'ha convertit en el credo d'una elit que actua per interès propi. En lloc de defensar principis amb coratge, molts membres de l'establishment es mouen per la recerca de títols elegants i la seguretat de càrrecs vitalicis, substituint el "Llibre dels Màrtirs" pel "Llibre dels Carreristes". Aquesta elit "viu del liberalisme" en lloc de "viure per al liberalisme".

Privilegis de Casta i Nepotisme

L'elit ha creat una sèrie de privilegis que recorden els de l'antic règim feudal, com ara exempcions fiscals per a treballadors d'organismes internacionals o immunitat diplomàtica per a delictes menors. A més, protegeixen la seva posició mitjançant:

• Nepotisme: Es detecta una forta presència de "nepo babies" a Hollywood, dinasties familiars en la política i preferències per a fills d'antics alumnes (legacies) a les universitats d'elit.
• Barreres a la competència: Utilitzen un sistema complex de llicències, credencials i connexions familiars per protegir els seus llocs de treball de la competència real.

Arrogància i Desconnexió Social

Existeix un abisme entre els qui es reuneixen a la "muntanya màgica" de Davos i la resta del món. L'elit ha practicat un triomfalisme excessiu, ignorant com les seves polítiques (com la desregulació financera o la globalització sense frens) han devastat ciutats industrials i han creat "morts de desesperació" entre la classe treballadora. Wooldridge assenyala que l'elit sovint defensa fronteres obertes perquè en treu beneficis (com servei domèstic barat), mentre que els costos els pateixen els ciutadans que no tenen les seves defenses econòmiques.

Decadència Intel·lectual i Tecnocràcia

L'elit ha substituït l'autoritat moral i el judici per la mera expertesa tècnica i el llenguatge buit de la gestió corporativa.

• Lideratge sense passió: Els líders actuals són incapaços de parlar des del cor, utilitzant un llenguatge burocràtic que no connecta amb la gent, el que facilita l'ascens dels populistes que sí que semblen parlar amb sinceritat.
• Segrest per la identitat: En lloc de defensar la meritocràcia universal, s'han deixat portar per polítiques d'identitat que divideixen la societat en grups antagònics, traint el principi liberal de jutjar les persones pel seu caràcter individual.

El fracàs davant el populisme

L'elit sol descartar les causes populistes com a simple ignorància de les masses, en lloc d'entendre que moltes queixes són greuges reals per la pèrdua de control sobre les seves vides i comunitats. Aquesta actitud prepotent alimenta un cercle viciós on, com més es tanquen els liberals en les seves "illes fortificades", més s'enfurisme el poble i més suport reben els líders autòcrates.

Segons l'obra d'Adrian Wooldridge, el pas d'una societat basada en l'estatus heretat (aristocràcia de naixement) a una basada en el mèrit (aristocràcia del talent) va ser fruit d'un procés transformador impulsat principalment per quatre grans revolucions:

Les quatre revolucions del mèrit

• La Revolució Industrial: Va ser el motor més fonamental, ja que va canviar la base material de la civilització de la terra (propietat heretada) a l'enginy. Personatges com Richard Arkwright o Robert Stephenson van prosperar no pel seu cognom, sinó per crear productes revolucionaris com la màquina de filar o la locomotora de vapor.
• La Revolució Americana: Impulsada per la visió d'una igualtat d'oportunitats, líders com Thomas Jefferson van advocar per substituir l'aristocràcia "artificial" de la terra per una aristocràcia "natural" de "virtut i talents".
• La Revolució Francesa: Tot i els seus excessos, va néixer com una revolta contra el privilegi hereditari en nom de la igualtat universal. La Declaració dels Drets de l'Home (Article 6) va establir que tots els ciutadans eren elegibles per a càrrecs públics segons la seva capacitat. Més tard, Napoleó va consolidar la idea de "carreres obertes als talents".
• La Revolució de la "Competició Oberta" a Gran Bretanya: Va ser una transició pacífica però profunda on reformadors com Thomas Macaulay o Sir Charles Trevelyan van canviar els criteris de selecció per a les universitats, el funcionariat i l'exèrcit. Es va passar del patronatge i les connexions personals a la competició i els exàmens escrits.

Raons subjacents del canvi

Aquest trànsit no va ser només polític, sinó que es va recolzar en dos pilars:

• Intuïció moral: La idea cristiana que tots els individus tenen un ésser interior igual davant de Déu.
• Fet empíric: El reconeixement que el talent humà no respecta el rang social: "els reis engendren idiotes i els pagesos genis". A mesura que la societat va valorar més la productivitat, l'èxit només va ser possible substituint l'herència per l'assoliment.

Conseqüències del pas al mèrit

Amb la desaparició de la riquesa hereditària i els prerrogatives de naixement com a eixos estructuradors, la font principal de disparitat entre les persones va passar a ser la ment. Mesurar la capacitat intel·lectual i oferir oportunitats basades en aquesta habilitat es van convertir en els trets definitoris de la nova societat liberal. Segons l'autor, aquest canvi va permetre que la pregunta "qui és la teva família?" fos substituïda per "a quina universitat vas anar?" o "què saps fer?".

PS. Més entrades

Els diners de tothom i de totadon destinats a la premsa

Les subvencions a la premsa s'han més que duplicat en cinc anys: de 28,8 milions d'euros el 2020 a 59,6 milions el 2025, un 107% més

L'article d'en Xavier Roig a ViaEmpresa és una mostra fefaent de com els nostres impostos es dediquen a alimentar la premsa periódica i així es va teixint una xarxa clientelar de forma continuada per part del govern. L'objectiu ja el sabem, es tracta de controlar el relat per mantenir-se en el poder.

L'any 2025 vam pagar gairebé 395 milions de euros als mitjans de comunicació, 60 als mitjans en general i 335 a Tele 3. Aquesta xifra equival a tres vegades i mitja la quantia de recursos que es van dedicar el 2023 a la reducció de les llistes d'espera als serveis de salut. Així es poden entendre millor quines són les prioritats, la premsa cotitza a 3,5 vegades la reducció de les llistes d'espera. I en cinc anys no hem duplicat l'esforç en reducció de l'espera per serveis. El 2025 vam gastar  49 euros per ciutadà per finançar els mitjans. I alhora cal afegir-hi 24 euros més dedicats a tele espanyola. 

La dependència que té la premsa dels nostres impostos és tan gran que en alguns casos (com ARA) el 46% dels diaris venuts són a l'Administració (i a un preu tres vegades superior al de mercat). Sense fons públics, alguns mitjans anirien camí de la fallida.

Sabem que tenen tres fonts públiques de recursos, les subvencions, els contractes de subscripció i la propaganda institucional. Las xifres han crescut notablement els darrers anys, ho podeu contrastar vosaltres mateixos amb les dades aquí  a sota, extretes de Via Empresa. Ara bé, el que diu de Tele 3 CCMA, no és així, cal afegir-hi 335 milions d'euros, perquè Tele 3 no apareix en els portals de transparència, és pressupost públic.

El resultat ja el sabem, el marc mental que ens volen vendre disposa de la teranyina clientelar fidel que no se separa del guió amb l'amenaça soterrada que si algú es mou no surt a la foto.  Així és com es crea i perdura un banc de favors indestructible (com el de La foguera de les vanitats de Tom Wolfe).

PS. Lectura imprescindible per a comprendre el moment.

Llista de mitjans amb més d'un milió en fons públics

Table with 5 columns and 11 rows of data. (column headers with buttons are sortable)

Grup Godó	3.427.721 €	642.537 €	6.462.196 €	10.532.455 €
Prensa Ibérica	2.110.985 €	981.716 €	4.967.498 €	8.060.199 €
CCMA (Mitjans públics catalans)	99.006 €	178.391 €	5.863.647 €	6.141.045 €
Diari ARA	1.280.198 €	310.116 €	2.135.646 €	3.725.960 €
Hermes Comunicacions (Punt Avui)	821.354 €	533.686 €	983.863 €	2.338.903 €
EDICIONES EL PAIS, S.L.	1.158.374 €	59.378 €	774.570 €	1.992.322 €
SOCIEDAD ESPANOLA DE RADIODIFUSION	192.465 €	425.513 €	1.365.167 €	1.983.145 €
EDICIONS DIGIT. DE PREMSA LOCAL	370.528 €	263.291 €	689.703 €	1.323.522 €
GRUP FLAIX	110.000 €	6.180 €	1.134.519 €	1.250.699 €
Prisa Media	1.128.590 €	3.700 €	—	1.132.290 €
DIARI SEGRE, S.L.U	360.445 €	283.212 €	468.730 €	1.112.387 €

Taula: VIA EmpresaFont: Menjometre.catDescarregar les dadesCreat amb Datawrapper

PS. El 2025 va sortir la Llei Europea de Llibertat dels Mitjans de Comunicació (EMFA). Aquesta legislació marc de la UE estableix salvaguardes per protegir la independència editorial. Obliga els estats membres a distribuir la publicitat institucional i els fons estatals mitjançant criteris transparents, objectius i no discriminatoris, i a fer públiques les quantitats atorgades a cada mitjà.

Normativa d'Ajuts d'Estat (Dret de la Competència): Qualsevol pla nacional de subvencions directes ha de rebre el vistiplau de la Comissió Europea. Brussel·les només autoritza aquests ajuts si es demostra que corregeixen una fallada del mercat (com el tancament de capçaleres locals) i estan vinculats a objectius com la modernització tecnològica, la formació de periodistes o la protecció de cultures minoritàries.

Despolitització de l'adjudicació: Per evitar clientelismes, els països amb sistemes avançats d'ajuts (com França o Suècia) deleguen l'aprovació de les subvencions a organismes parapúblics independents o exigeixen el compliment estricte de fórmules basades en l'audiència, el nombre de periodistes en plantilla i la tirada.

Aquí fan com si no hagués aparegut i no passa res.