Autòcrates i cleptòcrates

 Washington Is Burning: Corruption and Lies in the Age of Trump

El llibre "Washington Is Burning: Corruption and Lies in the Age of Trump" d'Andrew Cockburn és una anàlisi mordaç de la degradació del sistema polític i institucional dels Estats Units, que l'autor descriu com un "grotesc carnaval de corrupció" impulsat per l'avarícia i la descomposició de les normes democràtiques. A través d'una col·lecció d'assajos, Cockburn argumenta que la crisi actual no és només un producte de la figura de Donald Trump, sinó la culminació de dècades de negligència i egoisme per part de les elits de tots dos partits.

A continuació es detalla un resum dels eixos principals de l'obra:

1. L'Erosió del Control Constitucional

L'autor posa èmfasi en el creixement desmesurat del poder executiu, especialment a través dels poders d'emergència secrets coneguts com el "maletí dels enemics" o PEAD. Aquestes ordres permeten al president, en situacions d'emergència, imposar la llei marcial, suspendre l'habeas corpus o confiscar el control d'internet sense l'autorització del Congrés. Cockburn alerta que el Congrés ha abandonat les seves prerrogatives constitucionals, permetent que la Constitució esdevingui un simple "acord entre cavallers" que qualsevol president sense escrúpols pot ignorar.

2. La Crisi del Bipartidisme i el Control de l'Aparell

Cockburn sosté que els líders dels partits estan més interessats a mantenir el control de les seves pròpies organitzacions que a guanyar eleccions o servir l'interès nacional.

• Partit Demòcrata: Es critica durament l'aparell per suprimir moviments progressistes (com la campanya de Bernie Sanders) i imposar candidats centristes mitjançant la manipulació de les primàries.
• Convenció de 2024: El llibre descriu la convenció demòcrata com un exercici de "show business" que va silenciar deliberadament el debat sobre el suport militar a Israel i la massacre a Gaza.
• L'Indústria dels Consultors: Cockburn denuncia com el sistema electoral s'ha convertit en un negoci lucratiu per a una classe de consultors que s'enriqueixen amb anuncis de televisió ineficaços, mentre ignoren el contacte directe amb els votants.

3. El Complex Militar-Industrial i la Tecnologia

El Pentàgon es descriu com una màquina que no busca l'eficàcia en la guerra, sinó l'augment constant del pressupost per beneficiar els contractistes de defensa.

• Malbaratament: Cockburn cita exemples com l'avió cisterna KC-46 o el caça F-35, sistemes cars i defectuosos que se segueixen finançant per protegir els beneficis corporatius.
• La guerra a Ucraïna: Segons l'autor, aquest conflicte ha posat en evidència les falles del sistema: les armes sofisticades de milions de dòlars han fallat davant contramesures senzilles, obligant els EUA a enviar dispositius il·legals com les bombes de dispersió.
• Silicon Valley: S'analitza la integració de les grans tecnològiques al sistema de defensa, sovint venent promeses sobre la Intel·ligència Artificial que no es tradueixen en èxits reals al camp de batalla.

4. Corrupció en la Política Exterior i Social

El llibre revela com les decisions de política exterior sovint es prenen per interessos polítics domèstics o pressions de lobbies, com el de l'Índia o Israel.

• Honduras: Es detalla com l'administració Obama i Biden van donar suport al president Juan Orlando Hernández tot i els informes sobre el seu vincle directe amb el narcotràfic.
• Justícia Social: L'obra exposa escàndols com els "bons de brutalitat policial", on les ciutats deuen milions a Wall Street per pagar indemnitzacions per mala praxi policial, o el maltractament sistemàtic dels avis en residències privades per maximitzar beneficis.
• Medi Ambient: Cockburn critica l'ús massiu d'herbicides tòxics com el glifosat sota l'excusa de lluitar contra "espècies invasores", un negoci lucratiu vinculat a Monsanto.

5. El Segon Mandat de Trump i les "Grans Mentides"

L'apartat final i l'epíleg descriuen un segon mandat de Donald Trump marcat per una corrupció sense precedents i l'ús de la por. Cockburn analitza com Trump utilitza "grans mentides" —com la suposada onada de crim a Washington— per justificar la militarització de la seguretat i l'assalt a les llibertats civils. També es destaca la influència dels oligarques de Silicon Valley, com Peter Thiel i Elon Musk, en el disseny d'una economia basada en la IA i el sector cripto sense regulació.

En conclusió, el llibre és un retrat desolador d'una superpotència en decadència on les estructures de poder estan tan degradades que ja no serveixen a la població, sinó exclusivament a una elit que prioritza el saqueig i la venjança.

Els principals "aliats" i oligarques de Silicon Valley que exerceixen una influència significativa en l'administració de Donald Trump són:

• Peter Thiel: Descrit com una "autoritat president" de l'oligarquia de Silicon Valley amb un paper de comandament en la creació de polítiques substantives. És mentor de J.D. Vance, a qui va finançar la carrera política, i la seva empresa, Palantir, ha estat una de les grans beneficiàries dels contractes del Pentàgon sota el mandat de Trump.
• Elon Musk: Va ser la "cara inicial del Trumpisme al poder" dirigint el DOGE (Department of Government Efficiency), una entitat creada per desmantellar la burocràcia federal amb la mentalitat de Silicon Valley de "moure's ràpid i trencar coses". Tot i això, el llibre assenyala que Musk va acabar distanciant-se de Trump i abandonant Washington.
• David Sacks: Amic i associat de Thiel, que actua com el "Zar de la IA i les Criptomonedes" a la Casa Blanca.
• Michael Kratsios: Antic cap de gabinet de Thiel, que va co-escriure el "Pla d'Acció de la IA" per a l'administració.
• Jeff Bezos: Tot i que la seva relació és més de "cortesà", s'esmenta que va buscar influència mitjançant pagaments indirectes (com una gratificació de 40 milions de dòlars a Melania Trump per un documental) per assegurar una regulació indulgent dels seus negocis.

Eixos d'influència d'aquests aliats: Aquests líders tecnològics han impulsat una agenda centrada en:

1. Intel·ligència Artificial: L'eliminació de regulacions i el desplegament de la IA en totes les àrees del govern.
2. Criptomonedes: El foment d'un sector cripto sense regulacions.
3. Energia: Una expansió massiva de la producció d'energia (incloent-hi la nuclear i els combustibles fòssils) per alimentar els centres de dades gegantins necessaris per a la IA.
4. Pressupost de Defensa: La integració definitiva del complex militar-industrial amb Silicon Valley, exemplificada en els centenars de milions de dòlars destinats a empreses com Palantir i Anduril.

Podem reimaginar-nos un nou capitalisme (21)

Throwing Rocks at the Google Bus 

El llibre "Throwing Rocks at the Google Bus" de Douglas Rushkoff analitza com l'economia digital actual ha heretat i amplificat els defectes del capitalisme industrial, atrapant la societat en un model que prioritza el creixement abstracte per sobre de la prosperitat humana real. Rushkoff proposa una reprogramació de l'economia per passar de l'extracció de valor a la seva circulació.

1. La "Trampa del Creixement"

El títol fa referència a les protestes a San Francisco contra els autobusos de Google, símbols d'una economia on una empresa pot tenir un èxit financer massiu mentre la comunitat local pateix gentrificació i pèrdua de poder adquisitiu. El problema no és la tecnologia, sinó el "sistema operatiu econòmic" que exigeix un creixement perpetu i infinit per satisfer el capital de risc i els mercats de valors.

2. De l'Industrialisme a l'Industrialisme Digital

Rushkoff rastreja com l'economia va passar de ser un model artesanal de tu a tu (com els basars medievals) a un model industrial centralitzat dissenyat per les monarquies per extreure valor i eliminar la competència de la classe mitjana emergent.

• L'industrialisme digital: En lloc d'utilitzar la tecnologia per descentralitzar el poder, s'ha utilitzat per portar l'industrialisme a l'extrem, substituint humans per algoritmes i convertint les dades personals en una mercaderia per ser extreta.
• L'economia dels "m'agrada": Quan les empreses ja no poden extreure més diners de la gent, monetitzen la seva atenció i dades personals per alimentar la ficció de creixement davant els accionistes.

3. El Monopoli de Plataforma

Les empreses digitals modernes no són només negocis, sinó entorns sencers (plataformes) que busquen el monopoli absolut.

• Uber i Amazon: Rushkoff utilitza aquests exemples per mostrar com les plataformes utilitzen el capital per destruir la competència local, fixar preus i extreure valor tant de treballadors com de consumidors.
• Destrucció creativa vs. Destrucció destructiva: Mentre que la innovació solia crear nous sectors, Rushkoff argumenta que les plataformes actuals destrueixen indústries senceres i molts més llocs de treball dels que creen.

4. Els Diners com a Programari

L'autor defineix la moneda central emesa pels bancs com un sistema operatiu amb un biaix integrat cap a l'escassetat i el deute.

• Moneda basada en el deute: Com que els diners neixen del deute amb interessos, l'economia està obligada a créixer només per pagar aquests interessos, independentment de si hi ha una demanda real o recursos planetaris suficients.
• Inversió i startups: El model de les startups està "gamificat": l'objectiu no és crear una empresa sostenible, sinó una "sortida" (venda o sortida a borsa) que retorni el capital invertit multiplicat per cent, sacrificant sovint el propòsit original de l'empresa.

5. La Solució: El Distributisme Digital

Com a alternativa, el llibre proposa el distributisme digital, un model que busca la prosperitat sostenible en lloc del creixement exponencial. Les estratègies claus inclouen:

• Optimitzar la velocitat dels diners: En lloc d'acumular capital congelat, s'ha de fomentar que els diners circulin dins de la comunitat.
• Monedes locals i cooperatives de plataforma: Propostes com les monedes regionals (com BerkShares), els bancs de temps i les plataformes propietat dels treballadors (com La’Zooz o Fairmondo) per mantenir el valor en mans dels qui el creen.
• Empreses d'estat estacionari: Fomentar corporacions que no necessitin créixer per sobreviure, com les empreses familiars, les corporacions B (de benefici social) o les organitzacions sense ànim de lucre que reinverteixen els guanys en la seva missió.
• Inversió tancada (Bounded Investing): Invertir en negocis locals on l'inversor també és client o proveïdor, assegurant que l'èxit de l'empresa millori directament l'entorn de l'inversor.

En conclusió, Rushkoff afirma que estem en un moment de "nou renaixement" on podem recuperar els valors humans de l'intercanvi directe i la col·laboració, utilitzant la tecnologia digital per construir una economia que realment serveixi a les persones.

Per reprogramar l'economia de manera que serveixi millor als humans, Douglas Rushkoff proposa passar d'un model d'industrialisme digital (basat en l'extracció de valor i el creixement perpetu) a un model de distributisme digital centrat en la circulació de valor i la prosperitat sostenible.

Aquestes són les estratègies clau detallades a les fonts:

1. Escapar de la "Trampa del Creixement"

L'economia actual funciona sota un "sistema operatiu" que exigeix un creixement exponencial continu, cosa que obliga les empreses a ser extractives i destructives per sobreviure.

• Empreses d'estat estacionari: Hem de permetre que les empreses arribin a una mida adequada i es mantinguin en un equilibri sostenible en lloc d'intentar créixer infinitament per satisfer els accionistes.
• Prioritzar el "flux" sobre l'acumulació: L'èxit s'hauria de mesurar per la capacitat d'una empresa per generar prou ingressos per pagar als treballadors i mantenir-se viable, no per la seva valoració en borsa.

2. Recodificar les Corporacions i la Inversió

Les estructures corporatives actuals estan programades per desconnectar els humans del valor que creen.

• Noves estructures legals: S'ha d'optar per models com les Corporacions de Benefici (B Corps) o les L3C, que prioritzen missions socials i ambientals per sobre del preu de l'acció.
• Propietat dels treballadors: Fomentar que els empleats siguin propietaris de les empreses on treballen per garantir que les decisions reflecteixin els interessos de la comunitat.
• Inversió "Tancada" (Bounded Investing): Invertir en negocis locals o regionals on l'inversor és també client o proveïdor, assegurant que els diners circulin dins la comunitat en lloc de ser extrets per entitats foranes.

3. Reprogramar els Diners i la seva Velocitat

El sistema de moneda central emesa pels bancs té un biaix integrat cap a l'escassetat i el deute.

• Optimitzar la velocitat, no el creixement: Calen diners que estiguin dissenyats per ser gastats i circular (com les monedes locals o els sistemes LETS) en lloc de ser acumulats en "capital congelat".
• Protocols en lloc de plataformes: Utilitzar tecnologies com el blockchain per permetre transaccions directes d'igual a igual (P2P) sense necessitat d'autoritats centrals que extreguin comissions per la seva mediació.

4. Reavaluar el Treball i l'Ocupació

En una era on l'automatització elimina llocs de treball, hem de deixar de veure l'ocupació com la finalitat última de l'existència humana.

• Reduir la setmana laboral: Atès que som més productius gràcies a la tecnologia, s'haurien de reduir les hores de treball (per exemple, a una setmana de 4 dies) compartint els guanys de productivitat amb els treballadors.
• Renda Bàsica Garantida: Una renda mínima podria permetre que els ciutadans tinguin una vida digna sense dependre exclusivament de treballs que ja no són necessaris degut a la tecnologia.
• Treball centrat en necessitats reals: Impulsar sectors que requereixen un "alt contacte humà" (cura de persones, educació, artesania) que no poden ser replicats per màquines.

5. Cooperativisme de Plataforma

En lloc de plataformes que monopolitzen el mercat (com Uber o Amazon), Rushkoff advoca per cooperatives de plataforma on els usuaris o treballadors són els propietaris de la infraestructura digital. Això permet que el valor creat per la xarxa es distribueixi entre tots els seus nodes en lloc de ser lliurat a uns pocs inversors a Silicon Valley.

En resum, la reprogramació de l'economia no és un canvi purament tecnològic, sinó un "nou Renaixement" que utilitza les eines digitals per recuperar valors humans de col·laboració i intercanvi directe que van ser abandonats durant l'era industrial.

PS. Que quedi clar qui contamina el planeta

La tokenització de les finances (4)

 Token Economy

Aquesta tercera edició del llibre "Token Economy: Money, NFTs & DeFi" de Shermin Voshmgir és una exploració profunda de com la tokenització està transformant els sistemes monetaris, financers i l'economia real. L'obra pretén tancar la bretxa d'alfabetització financera explicant des dels conceptes més bàsics dels diners fins a les aplicacions més complexes de la Web3.

A continuació es detallen els eixos principals del llibre:

1. El concepte de Token

Els tokens són certificats digitals assegurats criptogràficament que es gestionen col·lectivament en una xarxa blockchain.

• Unitat atòmica de la Web3: Funcionen com a eines de gestió de drets que poden representar des d'un valor fins a permisos en el món físic o digital.
• Propietats: Es defineixen per la seva forma d'emissió (minting), la seva caducitat (burning), els drets que incorporen (propietat, accés, governança) i la seva fungibilitat (si són intercanviables o únics com els NFTs).
• Estàndards: L'ús de plantilles de contractes intel·ligents (com els de l'ecosistema Ethereum) ha simplificat la creació de diversos tipus de tokens amb regles de transacció predefinides.

2. Diners, Crèdit i la Separació de l'Estat

L'autora contextualitza les criptomonedes dins de la història dels diners i el sistema de reserva fraccionària.

• Naturalesa dels diners: S'analitza com el monopoli estatal sobre la moneda és un producte històric i es proposa la separació entre diners i estat com un possible següent pas evolutiu.
• Tipologies: Es distingeix entre diners mercaderia, diners representatius, diners fiduciaris (fiat) i les noves monedes digitals de bancs centrals (CBDC).
• Bitcoin com a precursor: S'introdueix com un sistema de pagament electrònic basat en la prova criptogràfica en lloc de la confiança en tercers.

3. Tokens Estables (Stablecoins)

Perquè un token serveixi com a mitjà de canvi diari, necessita estabilitat de preu, un element del qual manquen Bitcoin o Ether.

• Mecanismes d'estabilitat: El llibre classifica les stablecoins en col·lateralitzades per fiat (Tether, USDC), col·lateralitzades per cripto (com el sistema DAI de MakerDAO) i les algorítmiques.
• Riscos i fallides: S'analitza el col·lapse de projectes com Terra(LUNA) com una lliçó sobre la fragilitat dels models algorítmics sense col·lateral.
• La Trinitat Impossible: Les stablecoins han d'equilibrar l'estabilitat del tipus de canvi, la descentralització i l'eficiència del capital.

4. NFTs i la Tokenització d'Actius Reals (RWA)

Més enllà de l'art digital, els NFTs permeten portar actius de l'economia real a la blockchain.

• Casos d'ús: S'explica detalladament la tokenització de béns immobles (permetent la propietat fraccionada), l'art físic, l'energia (kWh traçables) i les dades.
• Avantatges: La tokenització redueix els costos de transacció, elimina intermediaris burocràtics i crea mercats líquids per a actius que abans eren il·líquids.

5. Finances Descentralitzades (DeFi)

DeFi és un ecosistema d'aplicacions que substitueix els intermediaris financers tradicionals per contractes intel·ligents.

• Composabilitat: Els protocols DeFi funcionen com "peces de Lego" que es poden connectar per crear productes financers complexos de manera oberta.
• Mercats de crèdit: Qualsevol persona pot prestar els seus tokens a piscines de liquiditat (liquidity pools) per guanyar interessos o demanar préstecs deixant un col·lateral.
• Innovacions: S'introdueixen conceptes com els préstecs llampec (flash loans), que s'han de retornar en la mateixa transacció de bloc, i el staking per assegurar xarxes Proof-of-Stake.

6. Intercanvis, Vendes de Tokens i Mercats

El llibre descriu l'evolució des de les primeres ICOs fins a les estructures actuals.

• Exchanges: Es compara la conveniència però risc dels intercanvis centralitzats (CEX) amb la sobirania i transparència dels descentralitzats (DEX) basats en Automated Market Makers (AMM).
• Fundraising: S'analitzen mecanismes com els Airdrops per crear xarxes d'usuaris i contractes legals com els SAFT per a inversors acreditats.

7. Enginyeria de Tokens (Token Engineering)

El llibre conclou amb un marc per dissenyar sistemes de tokens de manera rigorosa.

• Interdisciplinarietat: El disseny de tokens no és només tècnic; requereix la col·laboració de quatre àmbits: enginyeria tècnica, econòmica, legal i ètica.
• Responsabilitat: L'autora emfatitza la necessitat de moure's cap a un desenvolupament basat en l'enginyeria per evitar biaixos de protocol i vulnerabilitats que puguin causar grans danys econòmics.

Els motius interns de la pèrdua de benestar dels catalans i com corregir-los

Informe Fènix 

Els motius externs de la pèrdua de benestar ja els sabem i els hem explicat moltes vegades. El drenatge fiscal cap al país veí de 21 mil milions € any rere any esdevé una càrrega feixuga que traginem i que ens toca suportar amb mancances a les infraestructures, retards als trens, carreteres col·lapsades, llistes d'espera arreu, etc. Ara un nou informe mira cap a dins davant del fracàs del model econòmic basat en sectors de baixa productivitat que ha conseguit per exemple que el sector carni fa que tinguem més porcs que ciutadans al país. L'Informe Fènix, publicat al maig de 2026, és un document exhaustiu que analitza el deteriorament de l'economia catalana durant els darrers vint-i-cinc anys. L'informe alerta que l'actual model econòmic posa en risc el nivell de vida i el benestar de Catalunya a causa d'una combinació de creixement demogràfic explosiu i una productivitat mediocre que va a la baixa. Queden pendents per un altre dia altres informes com el de la millora de l'eficiència del sector públic (aquest informe va passar a millor vida) i de la regulació. Ara bé, per més informes que es facin, el problema és que un govern autòcrata menysté els experts, ells ja saben tot el que cal fer. Aquesta és la dificultat principal a la que ens enfrontem com a ciutadans per ara per tal que les recomanacions de l'informe siguin tingudes en compte.

1. El PIB per càpita i el paradigma del benestar

L'informe comença qüestionant el triomfalisme polític basat en el creixement del PIB total.

• El cas McDonald’s: S'utilitza el treballador d'aquesta cadena com a exemple: tot i que un empleat a Ciutat de Mèxic, Barcelona o Zúric fa exactament la mateixa feina amb els mateixos procediments, el seu poder adquisitiu és radicalment diferent segons el PIB per càpita (PIBpc) del seu país.
• Divergència amb Europa: Mentre que Catalunya va convergir amb les economies europees líders fins a l'any 2000, des d'aleshores s'ha anat distanciant. El PIBpc català és avui un 13% inferior a la mitjana europea, quan l'any 2000 la diferència era només del 8%.
• Etapes històriques: L'informe divideix l'evolució en tres fases: 1955-1980 (creixement amb immigració interna), 1980-2000 (estabilitat demogràfica i fort augment del benestar) i 2000-2023 (creixement del PIB basat exclusivament en l'augment de la població i hores treballades, sense millorar el benestar individual).

2. La productivitat i l'esforç a Catalunya

S'analitza per què la productivitat catalana és pobra en el context europeu.

• Productivitat vs. Esforç: El PIBpc és el resultat de la productivitat multiplicada per l'esforç (hores treballades per habitant). L'informe demostra que la productivitat explica el 90% de les diferències de benestar a Europa.
• Comparativa regional: Catalunya es troba a la cua en productivitat quan es compara amb "regions gasela" (les més dinàmiques de Suïssa, Dinamarca o Alemanya) i regions industrials similars com la Llombardia o Baden-Württemberg.
• Anàlisi Shift-Share: Aquesta anàlisi revela que la divergència catalana no és per una mala combinació de sectors, sinó perquè l'eficiència interna de cada sector a Catalunya ha empitjorat en relació amb els seus homòlegs europeus.

3. Anàlisi sectorial: Indústria vs. Serveis

L'estudi desmunta el mite d'una desindustrialització generalitzada a Catalunya en comparació amb el País Basc, però senyala problemes greus en els serveis.

• La indústria resisteix: Catalunya ha mantingut el seu volum industrial i ha millorat la seva productivitat relativa en aquest sector, superant fins i tot la basca en algunes branques.
• Dualitat en els serveis: El sector serveis ha creat molta ocupació però de manera polaritzada: d'una banda, sectors d'alta productivitat (TIC, serveis professionals) i, de l'altra, una explosió de serveis de molt baixa productivitat i salaris baixos (hostaleria, serveis auxiliars) que llastren la mitjana.
• Baixa productivitat dels serveis: El 62% dels ocupats en serveis tenen un salari inferior al salari més baix del sector industrial manufacturer.

4. Els sectors altament subvencionats

Aquesta és la secció central de l'informe, on es defineix el concepte de "salari altament subvencionat".

El concepte de salari altament subvencionat és un dels pilars de l'Informe Fènix per explicar el declivi econòmic de Catalunya. Es basa en la premissa que tot lloc de treball genera unes contribucions fiscals (Seguretat Social, IRPF, IVA), però alhora consumeix uns serveis públics.

Es defineix com aquell salari que és tan baix que no genera prou recursos fiscals per finançar els serveis públics més elementals que el treballador i la seva família consumeixen. L'informe estableix un llindar molt concret per identificar aquests salaris:

• 29.000 € bruts anuals per a l'any 2025 (que equivalen a 27.500 € de l'any 2023).
• Per sota d'aquesta xifra, es considera que el treballador és un beneficiari net del sistema, ja que la resta de la societat ha de compensar amb els seus impostos la diferència fiscal.

L'informe no utilitza tota la despesa pública per al càlcul, sinó només el que anomena costos variables lineals: aquells serveis l'oferta dels quals ha d'augmentar obligatòriament quan creix la població. Aquests són:

• Sanitat, Educació, Serveis Socials, Ordre Públic i Justícia.
• Es deixen fora els costos fixos com la defensa, el servei del deute o les grans infraestructures (ports, aeroports).
• El cost d'aquests serveis s'estima en 4.213 € per habitant i any, un cop ajustat per la taxa de dependència (familiars que no treballen però consumeixen serveis).

L'informe argumenta que si una activitat empresarial té una productivitat tan baixa que no pot pagar més de 29.000 €, està rebent una subvenció encoberta de la resta de l'economia. Això és especialment perniciós en dos casos:

• Immigració poc qualificada: Quan el lloc de treball l'ocupa un nou resident (immigrant), la societat assumeix una despesa extra en serveis socials que abans no tenia, mentre que l'empresari es beneficia del cost laboral baix.
• Consumidors no residents: Si el producte es ven a fora (com la carn de porc o el turisme estranger), el contribuent català està subvencionant, de fet, el consum d'un ciutadà que no viu ni paga impostos a Catalunya.

L'informe alerta que aquest model s'ha tornat estructural:

• Aproximadament el 35% de l'economia catalana opera amb salaris mitjans que estan altament subvencionats.
• Sectors com l'hostaleria (subvenció de 6,8 € per pernoctació), la indústria càrnia (9 € per tona de carn) i els repartidors a domicili o riders (3,5 € per lliurament) en són els exemples més clars.

L'existència massiva d'aquests salaris posa en risc la supervivència de l'estat del benestar, ja que un país que crea massa llocs de treball poc qualificats esdevé insostenible fiscalment.

• El llindar dels 29.000€: Es calcula que un treballador amb un salari brut inferior a 29.000€ (per a l'any 2025) no genera prou recursos fiscals (IRPF, IVA, quotes SS) per cobrir el cost dels serveis públics bàsics que consumeix (sanitat, educació, seguretat, justícia).
• Subvenció encoberta: Aproximadament el 35% de l'economia catalana es basa en sectors que operen amb salaris per sota d'aquest llindar. Això implica que la resta de la societat subvenciona aquestes activitats empresarials.
• Immigració i ocupació: Pràcticament la totalitat dels llocs de treball creats en termes nets des del 2006 han estat ocupats per immigrants, majoritàriament en aquests sectors de baix nivell salarial.
• Exemples paradigmàtics:
  • Hotels: Un hotel de 3 estrelles rep una subvenció implícita de 6,8€ per pernoctació en forma de serveis públics no coberts pels impostos dels seus treballadors (sovint fixos-discontinus).
  • Indústria càrnia: Un escorxador porcí rep 9€ de subvenció per tona de carn produïda, el 85% de la qual es consumeix fora de Catalunya.
  • Riders: Cada lliurament a domicili està subvencionat per la societat amb uns 3,5€.

5. Projeccions al 2050: El risc de decadència

L'informe planteja què passarà si es manté l'actual model de creixement (1% anual de població i 0,7% de productivitat).

• Escenari de 10,5 milions: Catalunya arribaria als 10,5 milions d'habitants, amb una demanda d'aigua insostenible (dèficit de 467 hm3/any) i una necessitat de construir fins a 33.000 habitatges nous cada any.
• Empobrimet relatiu: Catalunya quedaria definitivament enrere d'Europa i de regions com Madrid o Aragó en termes de PIB per càpita.
• Pèrdua d'identitat: L'informe alerta que aquest model posa en perill la supervivència de la llengua catalana i la cohesió social.

6. Recomanacions i mesures

L'informe reclama actuacions "contundents i immediates" dividides en tres grups:

Accions correctives:

• Publicar la balança fiscal real per sector per conèixer qui aporta i qui costa diners al sistema.
• Eliminar el tractament fiscal favorable al turisme massiu (IVA reduït) i augmentar significativament la taxa turística.
• Apujar el Salari Mínim Interprofessional (SMI) per frenar la creació de llocs de treball poc qualificats.
• Gestionar la immigració amb criteris de qualificació i fer obligatori el coneixement del català per a l'atenció al públic.

Accions d’estímul:

• Multiplicar el pressupost d'innovació fins a nivells dels 10 països líders de l'UE.
• Crear un fons d'inversió públic per arrelar el capital industrial i tecnològic.

Mesures fiscals:

• Indexar l'IRPF a la inflació i rebaixar la pressió fiscal sobre els professionals de rendes altes per atraure talent i seus empresarials.
• Elevar el mínim exempt de l'Impost de Patrimoni (fins a 10 milions si es coordina amb l'Estat, o 3 milions si és d'àmbit català).
• Compensar la pèrdua de recaptació amb recàrrecs a l'IBI de les segones residències i l'extensió de copagaments en determinats serveis.

PS. Dit per MHP: KRLS

Passen els anys però això que descriu l'historiador Johann Chapoutot a "Els irresponsables" en parlar del poder que hi havia a Alemanya just abans de l'adveniment de Hitler, es pot llegir perfectament amb ulleres del segle XXI...

"No podem imaginar fins a quin punt esdeveniments tan catastròfics com l'accés dels nazis al poder i el seu devassall de conseqüències atroces, de l'establiment de la dictadura nazi a la Segona Guerra Mundial, es deuen a xiuxuiejos, venjances personals i intrigues de recambró, fomentats per personatges servils i irrellevants que jugaven a la gran política, pagats d'ells mateixos, hipnotitzats per l'or i els miralls dels seus despatxos, mentre jugaven amb el destí dels altres, s'arriscaven a la bancarrota tot assegurant-se de no jugar-s'hi res personal perquè estaven arraulits en el seu patrimoni, el seu grau o les seves xarxes".

Robert Capa

La tokenització de les finances (3)

The Future of Money: How the Digital Revolution Is Transforming Currencies and Finance

 L'obra "The Future of Money: How the Digital Revolution Is Transforming Currencies and Finance" d'Eswar S. Prasad, analitza com la tecnologia està redefinint la naturalesa dels diners, la banca i els mercats financers globals.

1. Fonaments: Els Diners i la confiança

El llibre comença revisant els conceptes bàsics de les finances per posar en context els canvis actuals.

• Funcions dels diners: Es defineixen per la seva capacitat com a unitat de compte, mitjà de canvi i reserva de valor.
• Tipus de diners: Es distingeix entre els diners externs (fiat), emesos pels bancs centrals, i els diners interns, creats pel sector privat a través del crèdit bancari.
• El paper de la confiança: Prasad subratlla que tot el sistema financer es basa en la confiança. Tradicionalment, aquesta confiança s'ha dipositat en institucions (governs, bancs centrals), però les noves tecnologies busquen delegar-la en la "plaça pública" mitjançant mecanismes de transparència digital.

2. La Revolució de les Fintech

L'autor explora com les tecnologies financeres estan democratitzant l'accés a les finances però també introduint nous riscos.

• Diners mòbils: El cas de M-PESA a Kenya destaca com una innovació senzilla (basada en missatges de text) ha permès connectar milions de persones al sistema financer sense necessitat de sucursals físiques.
• Nous actors i desintermediació: Han sorgit bancs totalment digitals i plataformes de préstecs P2P (com LendingClub o Prosper) que desafien el model de negoci dels bancs tradicionals.
• Sistemes de pagament: S'analitza la transformació radical a la Xina amb Alipay i WeChat Pay, que han desplaçat l'efectiu i les targetes amb pagaments basats en codis QR. També destaca l'"India Stack" com un model on el govern crea la infraestructura digital pública per permetre la innovació privada.
• Insurtech: Empreses com Lemonade o Metromile utilitzen intel·ligència artificial per personalitzar les assegurances i fer-les més eficients.

3. Bitcoin i l'era de les Criptomonedes

El llibre dedica una secció extensa a la gènesi i la tecnologia de les criptomonedes.

• Bitcoin i Blockchain: Es detalla el funcionament de la blockchain, les funcions hash i l'arbre de Merkle que garanteixen la integritat de les dades sense una autoritat central.
• Limitacions del Bitcoin: Prasad és crític amb el Bitcoin com a mitjà de canvi a causa de la seva volatilitat extrema, l'alt cost energètic del protocol Proof of Work i la falta d'anonimat real (pseudonimat).
• Stablecoins i DeFi: Analitza les monedes estables (com Tether o Diem/Libra de Facebook) que busquen un valor fix vinculat a monedes fiat. També introdueix les Finances Descentralitzades (DeFi) i els contractes intel·ligents (Ethereum), que permeten operacions complexes sense intermediaris.

4. Monedes Digitals de Bancs Centrals (CBDC)

Aquest és un dels eixos centrals del llibre, on Prasad analitza per què els bancs centrals estan creant les seves pròpies versions digitals de l'efectiu.

• Retail vs. Wholesale: Distingeix entre CBDC per a l'ús del públic general (retail) i per a transaccions entre bancs (wholesale).
• Motivacions: Els bancs centrals busquen mantenir la rellevància dels diners públics, augmentar la inclusió financera i oferir un sistema de seguretat en cas que les xarxes privades fallin.
• Avantatges en política monetària: Les CBDC permetrien implementar tipus d'interès negatius més fàcilment o fer "pluja de diners" (helicopter money) directament als ciutadans en temps de crisi.
• Casos d'estudi: S'esmenta el lideratge de la Xina amb l'e-CNY, l'e-krona de Suècia i el Sand Dollar de les Bahames (el primer llançament nacional).
• Riscos: Prasad adverteix sobre la pèrdua de privadesa (ja que totes les transaccions deixen un rastre digital) i el perill que el govern utilitzi "diners intel·ligents" per al control social o l'enginyeria social.

5. Ramificacions Internacionals i Geopolítica

El llibre clou amb les conseqüències per al sistema monetari global.

• Dominis del Dòlar: Tot i l'aparició de noves tecnologies, Prasad argumenta que el dòlar dels EUA mantindrà el seu domini com a reserva de valor a causa de la fortalesa de les institucions nord-americanes i la profunditat dels seus mercats.
• El cas de la Xina: L'e-CNY podria ajudar a internacionalitzar el renminbi com a mitjà de pagament, però és poc probable que desafiï el dòlar com a moneda de reserva mentre la Xina mantingui controls de capital.
• Erosió dels controls de capital: Les criptomonedes estan fent més difícil per als països controlar la sortida de diners, especialment en economies amb crisis (com Veneçuela o l'Iran).
• Regulació: S'analitza la necessitat de nous marcs reguladors, com els "regulatory sandboxes" (entorns de prova controlats), per equilibrar la innovació amb la seguretat financera.

En conclusió, el llibre preveu un futur on l'efectiu desapareixerà i les CBDC i les stablecoins dominaran els pagaments, portant eficiència i inclusió, però al preu d'una vigilància governamental sense precedents i nous reptes per a l'estabilitat del sistema financer global.

La tokenització de les finances (2)

 The Cryptopians: Idealism, Greed, Lies, and the Making of the First Big Cryptocurrency Craze

L’obra "The Cryptopians: Idealism, Greed, Lies, and the Making of the First Big Cryptocurrency Craze" (2022) de Laura Shin narra la turbulenta història de la creació d'Ethereum.

Prefaci

L’autora situa l’origen en la crisi financera de 2008 i la publicació del llibre blanc de Bitcoin per Satoshi Nakamoto. Explica la revolució de la tecnologia blockchain (que permet enviar valor sense intermediaris ni còpies) i com el 2017 el mercat va explotar amb les ICO (Ofertes Inicials de Monedes), portant el preu de l’ether (ETH) de 8 $ a més de 700 $ en un any.

Capítol 1: 1994 al 20 de gener de 2014

S’introdueix Vitalik Buterin, un jove prodigi rus-canadenc amb dificultats socials però una intel·ligència excepcional. Després d'escriure per a Bitcoin Magazine, Vitalik té una visió: una blockchain que no sigui només per a pagaments (com una calculadora), sinó una plataforma general per a qualsevol aplicació (com un telèfon intel·ligent). El novembre de 2013 publica el llibre blanc d'Ethereum. Coneix els primers cofundadors: Anthony Di Iorio (finançador), Charles Hoskinson (futur CEO), Gavin Wood (programador C++) i Jeffrey Wilcke (programador Go).

Capítol 2: 20 de gener de 2014 al 3 de juny de 2014

L’equip es reuneix a Miami, on la xerrada de Vitalik causa sensació. Comencen les lluites de poder: Gavin Wood ha de lluitar per ser reconegut com a cofundador. El grup s'instal·la a "La Nau Espacial" a Zug (Suïssa). Apareixen senyals d'alarma sobre Charles Hoskinson, qui afirma ser Satoshi Nakamoto o un actiu de la CIA. El conflicte esclata entre el model de "Google de les Criptos" (amb ànim de lucre) i el "Mozilla de les Criptos" (sense ànim de lucre). El 3 de juny, en el conegut com a "Dia de Joc de Trons", Vitalik decideix expulsar Hoskinson i Amir Chetrit del lideratge.

Capítol 3: 3 de juny de 2014 al 30 de juliol de 2015

Es crea la Fundació Ethereum a Suïssa. La venda pública (crowdsale) d'estiu de 2014 recapta uns 18 milions de dòlars en bitcoin, però el preu del bitcoin cau i genera una crisi de liquiditat. La rivalitat entre l'equip de Gavin (C++) i el de Jeff (Go) es torna tòxica. Anthony Di Iorio és acusat de "segrestar" les claus de seguretat en un moment de tensió. Finalment, la xarxa Ethereum s'estrena el 30 de juliol de 2015 i es contracta Ming Chan com a directora executiva.

Capítol 4: Febrer de 2015 a finals de novembre de 2015

Ming Chan assumeix el control i s'enfronta immediatament a la junta directiva professional, acusant un membre d'abús. Vitalik confia en la Ming, el que provoca la dimissió en bloc de la junta. La fundació es queda gairebé sense diners mentre l'ETH cau per sota de l'1 $. Gavin Wood marxa per fundar la seva pròpia empresa, Ethcore (més tard Parity).

Capítol 5: Desembre de 2015 al 17 de juny de 2016

El preu de l'ETH comença a pujar. Slock.it proposa "The DAO", un fons d'inversió descentralitzat que recapta el rècord de 139 milions de dòlars. Malgrat les advertències sobre vulnerabilitats en el codi, el projecte segueix endavant. El 17 de juny, un atacant comença a buidar els fons de la DAO aprofitant un error de "crida recursiva".

Capítol 6: 17 de juny de 2016 al 21 de juny de 2016

Caos total: l'atacant roba més de 50 milions de dòlars en ETH. Comença el debat filosòfic: s'ha de fer un "hard fork" (reescriure la història per recuperar els diners) o respectar que el "codi és llei"?. Es forma el Robin Hood Group (RHG) per intentar rescatar els fons restants abans que altres atacants els robin.

Capítol 7: 21 de juny de 2016 al 24 de juliol de 2016

L'RHG rescata 7,2 milions d'ETH. La comunitat vota a favor del hard fork (87%). El 20 de juliol es produeix la bifurcació: Ethereum se separa en dues xarxes: Ethereum (la nova) i Ethereum Classic (l'original). Contra tot pronòstic, Ethereum Classic sobreviu gràcies al suport de miners i de l'exchange Poloniex.

Capítol 8: 24 de juliol de 2016 al 26 d'octubre de 2016

Tensions per la supervivència d'Ethereum Classic (ETC). El White Hat Group intenta retornar els fons d'ETC als seus propietaris, però s'enfronta a problemes legals i al bloqueig de comptes per part dels exchanges. Vitalik decideix no donar suport a ETC malgrat les oscil·lacions de preu. Finalment, es desplega un contracte de retirada per als usuaris afectats.

Capítol 9: 13 de setembre de 2016 a la tardor de 2016

DevCon 2 a Xangai. La xarxa pateix atacs de denegació de servei (DoS) massius que obliguen a fer diverses actualitzacions d'emergència. El caràcter controlador de Ming Chan crea un entorn laboral tòxic; Vitalik comença a distanciar-se i crea una entitat a Singapur per tenir independència.

Capítol 10: Tardor de 2016 al 19 de juliol de 2017

Explosió de les ICO i l'estàndard ERC-20. MyEtherWallet es converteix en l'eina clau per als inversors. Ethereum està a punt de superar Bitcoin en valor de mercat (el "flippening"). Ming Chan bloqueja col·laboracions amb gegants com IBM i es baralla amb Joe Lubin pel nom "Enterprise Ethereum".

Capítol 11: 19 de juliol de 2017 al 4 de novembre de 2017

Primer robatori a la cartera de Parity (Gavin Wood): es perden 30 milions de dòlars, però els White Hats en salven 200 més. La SEC publica l'informe sobre la DAO declarant que els tokens són valors legals. Anthony Di Iorio envia una carta legal amenaçadora reclamant 525.000 ETH. DevCon 3 a Cancún és un desastre organitzatiu i Vitalik decideix definitivament que Ming Chan ha de marxar.

Capítol 12: 4 de novembre de 2017 al 20 de gener de 2018

Segon desastre de Parity: un usuari "mata" accidentalment el codi de la biblioteca i congela 150 milions de dòlars en ETH per sempre. La comunitat nega un segon rescat a Gavin Wood. La bombolla cripto arriba al seu cim (ETH a 1.400 $). El 20 de gener de 2018, en una reunió tensa a San Francisco, Ming Chan és destituïda i Aya Miyaguchi és nomenada nova directora. Vitalik ven una part dels fons de la fundació prop del màxim del mercat, assegurant-ne el futur.

Epíleg

L'autora resumeix l'"hivern cripto" de 2018. Circle compra Poloniex. Es destapen mentides sobre el currículum de Charles Hoskinson. Després d'una investigació forense de la blockchain, l'autora presenta proves que apunten que l'atacant de la DAO podria ser un desenvolupador situat a Singapur que havia advertit de les falles abans de l'atac. El 2021 comença una nova onada amb els NFT i les finances descentralitzades (DeFi).

El raonament econòmic

El burgués

Avui hi tornem amb un clàssic. Aquest llibre de Werner Sombart, titulat El burgès: introducció a la història espiritual de l'home econòmic modern, té com a objectiu analitzar l'evolució i l'estructura de l'esperit del nostre temps a través de la gènesi del seu portador: el burgès. L'autor utilitza un mètode que combina el material històric amb l'anàlisi per evitar tant l'excés de dades com l'excés de conceptes abstractes.

1. El concepte d'"esperit econòmic"

Sombart defineix l'activitat econòmica com una combinació de cos (formes de producció, distribució i organització) i ànima (l'esperit econòmic). L'esperit econòmic comprèn les facultats i activitats psíquiques que intervenen en la vida econòmica, com la intel·ligència, els trets de caràcter, els judicis de valor i els principis que regulen la conducta de l'home. L'autor sosté que aquest esperit no és immutable, sinó que varia segons l'individu, l'època i el país.

2. La mentalitat precapitalista vs. l'esperit capitalista

L'obra estableix un contrast clar entre dues èpoques:

• Mentalitat precapitalista: Es basa en l'home "natural", on l'activitat econòmica està al servei de les necessitats humanes. El punt de partida és l'economia de la despesa, i la idea central és la subsistència segons la posició social. El treball es realitza pausadament, respectant el ritme vital de l'home i les tradicions.
• Esperit capitalista: Neix del trencament amb l'estatisme precapitalista per esdevenir una força dinàmica que transforma el món. Es compon de dos elements principals: l'esperit d'empresa i l'esperit burgès.

3. Components de l'esperit capitalista

• L'esperit d'empresa: És una síntesi de cobdícia, esperit aventurer i afany descobridor. Per triomfar, l'empresari ha de ser conqueridor (capacitat de traçar plans i tenacitat), organitzador (conjuntar persones cap a una tasca eficaç) i negociador (habilitat diplomàtica i comercial per arribar a acords).
• L'esperit burgès (o les virtuts burgeses): S'expressa en la "santa economicitat", un concepte que Sombart troba ja en el segle XV amb figures com Alberti. Inclou la racionalització de l'administració, l'estalvi com a virtut, l'aprofitament del temps i una moral de negocis basada en l'honestedat com a millor política comercial (Honesty is the best policy).

4. Els tipus d'empresari capitalista

Sombart identifica diferents figures històriques que han donat forma al capitalisme:

• Els corsaris: La pirateria i el saqueig organitzat van ser formes primitives d'empresa capitalista a Itàlia i Anglaterra.
• Els senyors feudals: Molts van convertir les seves terres i riqueses en indústries mineres, metal·lúrgiques o tèxtils sota un signe capitalista.
• Els buròcrates de l'Estat: El monarca i els seus funcionaris van actuar com a fundadors d'indústries i promotors del racionalisme.
• Els especuladors: Sorgits a finals del segle XVII amb la "febre dels projectes", busquen el lucre mitjançant la suggestió i l'excitació de la fantasia del públic.
• Els comerciants i artesans: Tipus que han evolucionat mitjançant el càlcul, la prudència i l'ampliació gradual dels seus negocis.

5. Les fonts de l'esperit capitalista

L'autor analitza per què es va produir aquesta transformació:

• Fonaments biològics: Hi ha persones burgeses "per naturalesa" amb predisposicions intel·lectuals (agudesa, enginy) i vitalitat. Sombart distingeix entre "pobles herois" (romans, normands, saxons) i "pobles comerciants" (etruscs/florentins, frisons/holandesos i jueus), aquests últims especialment aptes per al capitalisme.
• Forces morals:
  • Filosofia: Especialment l'estoïcisme de la Baixa Antiguitat, que ensenyava la racionalització de la vida i la disciplina.
  • Religió: El tomisme (catolicisme) va promoure la racionalització, la laboriositat i el càlcul. El puritanisme (protestantisme) va aguditzar la repressió dels impulsos i va elevar la "mesquinesa" (estalvi extrem) a virtut. El judaisme va ser clau per la seva valoració de la riquesa, la racionalització precoç i un codi moral que facilitava el lliure comerç amb l'estranger.
• Circumstàncies socials: L'Estat (a través de l'exèrcit i la fiscalitat), les migracions (que seleccionen els tipus més enèrgics i deslligats de la tradició), el descobriment de mines d'or i plata i els progressos de la tècnica.

6. L'home econòmic modern (Capitalisme ple)

En l'actualitat, el capitalisme s'ha independitzat del seu creador. Ara és el sistema el que obliga l'empresari a actuar d'una manera determinada. Les característiques del subjecte modern són l'afany d'infinitud (expandir el negoci sense límits), el ritme vertiginós imposat pel capital i la tècnica, i una deshumanització on l'activitat econòmica ja no serveix a l'home, sinó que esdevé un fi en si mateixa.

Sombart conclou que, tot i el seu poder actual, el gegant capitalista podria acabar desplomant-se per la seva pròpia tendència interna a la burocratització o per un canvi en la demografia.

Framing (3)

 Mitólogos: El arte de seducir a las masas

Mitólogos: El arte de seducir a las masas (2025), de Toni Aira, és un assaig que analitza com els líders polítics contemporanis utilitzen la comunicació visual i la creació de mites per connectar emocionalment amb les multituds. L'autor argumenta que, en l'era de l'exposició digital, ja no pensem només amb paraules, sinó principalment amb imatges, les quals activen un inconscient col·lectiu que té les seves arrels en la mitologia grega.

Objectiu i Introducció: L'era de la iconofília

Aira sosté que vivim en una societat adicta a les pantalles on "veure és entendre". Els "mitòlegs" (assessors, spin doctors i els mateixos líders) fabriquen històries que no busquen la comprensió intel·lectual, sinó la seducció emocional. Els mites funcionen perquè ofereixen certeses i ordre en un món hiperaccelerat i ple d'incertesa.

Capítol 1: El balcó de Buckingham i els déus de l'Olimp

L'autor compara les aparicions de la família reial britànica al balcó del palau de Buckingham amb els déus que guaitaven des de l'Olimp. Aquesta posició elevada simbolitza un estatus superior i autoritat divina. L'absència de membres com el príncep Enric o Meghan Markle en moments clau s'interpreta com una "caiguda de l'Olimp" cap al món dels mortals.

Capítol 2: El xandall de Maduro i la pell de lleó d'Hèrcules

Nicolás Maduro (i abans Hugo Chávez) va adoptar el xandall amb els colors de la bandera com a uniforme. Aquesta peça actua com la pell del lleó de Nemea que vestia Hèrcules: un símbol de força, invulnerabilitat i identificació total amb la nació. El xandall permet al líder presentar-se com "un més" del poble, mentre projecta una imatge de resistència.

Capítol 3: La taula de Putin i Macron o el laberint de Creta

La taula de sis metres que va separar Vladímir Putin i Emmanuel Macron el 2022 és analitzada com un artefacte simbòlic d'intimidació. Aquesta escenografia evoca el mite de Teseu i el Minotaure: Macron (Teseu) ha de navegar per un laberint diplomàtic en territori hostil controlat pel Minotaure (Putin), qui utilitza l'espai per marcar una distància insalvable.

Capítol 4: La motoserra de Milei i Perseu amb el cap de Medusa

Javier Milei és l'exemple de la "celebrificació" de la política. La seva motoserra no era només una eina, sinó una metàfora de la ruptura radical amb el sistema o "la casta". Aira ho vincula amb Perseu utilitzant el cap de Medusa per deixar de pedra els seus enemics i transformar la realitat mitjançant un gest visualment aterridor i transformador.

Capítol 5: Pedro Sánchez i la reconquesta d'Odisseu

El recorregut de Pedro Sánchez amb el seu Peugeot 407 per Espanya després de dimitir el 2016 s'equipara al viatge de retorn d'Odisseu a Ítaca. Com l'heroi grec que torna disfressat de captaire per recuperar el seu regne, Sánchez va utilitzar la imatge de la humilitat i el cotxe vell per reconquerir la confiança de la militància i la legitimitat que li havia estat arrabassada.

Capítol 6: Meloni i l'armadura de l'ègida

Giorgia Meloni va vestir una camisa negra en la seva presa de possessió, enviant un missatge silenciós de vinculació històrica i autoritat. Aquesta indumentària funciona com l'ègida d'Atena, un escut que inspira temor i ofereix protecció. Contra l'angoixa dels temps convulsos, Meloni s'ofereix com una figura de certeses inapel·lables i ordre.

Capítol 7: Gabriel Boric i el carro del Sol

L'elecció d'una dona per conduir el Ford Galaxie presidencial de Salvador Allende durant la presa de possessió de Gabriel Boric és un gest carregat de simbolisme. Connecta el nou president amb el passat progressista (Allende) però ho actualitza amb un missatge feminista. S'associa amb Hèlios (el Sol) i Aurora, on la dona obre el camí cap a una "nova albada" o cicle polític.

Capítol 8: Von der Leyen i Penèlope

Davant l'incident del sofagate a Turquia, on va ser relegada a un costat mentre els homes ocupaven el centre, Ursula von der Leyen va respondre amb un discurs de fermesa i dignitat. L'autor la compara amb Penèlope, que resisteix amb astúcia i dignitat en un entorn dominat per homes que intenten desplaçar-la de la seva posició de poder.

Capítol 9: Xi Jinping i la castració d'Urà

L'expulsió pública de l'expresident Hu Jintao del Congrés del Partit Comunista Chino el 2022 s'analitza com una teatralització del poder absolut. Aquest acte evoca el mite de Cronos castrant el seu pare Urà per prendre el control del cosmos, simbolitzant la liquidació definitiva de l'ordre anterior i la consolidació de Xi com a líder únic.

Capítol 10: La gorra de Trump i el casc d'Hermes

La gorra MAGA (Make America Great Again) de Donald Trump va transcendir el màrqueting per convertir-se en un símbol cultural de retorn a una edat d'or. Aira la compara amb el casc d'Hermes, el déu de la comunicació i la persuasió. Com Hermes, Trump utilitza la seva astúcia per moure's entre rumors i "veritats alternatives", connectant amb les masses a una velocitat que la intel·ligència artificial encara no pot replicar en termes de carisma real.

Capítol 11: Ayuso, entre la Mater Dolorosa i Némesi

Isabel Díaz Ayuso, especialment en el seu posat per a una entrevista en plena pandèmia, ha estat projectada com una figura solemne de resistència. Tot i que evoca imatges religioses, el seu paper polític és el de Némesi, la deessa de la justícia retributiva, actuant com a gran antagonista de Pedro Sánchez i buscant restaurar un equilibri que el seu bàndol considera trencat.

Capítol 12: Sheinbaum i el retorn de la primavera

Claudia Sheinbaum va triar un vestit blanc amb motius florals per a la seva presa de possessió el 2024. Aquest simbolisme remet a Persèfone tornant de l'inframon, marcant el final de l'hivern i l'inici d'un cicle d'abundància i esperança. L'autor adverteix, però, del perill de generar expectatives que, si no es compleixen, poden derivar en una ràpida frustració social.

Epíleg

El llibre conclou que en un món on "mirar ha substituït a pensar", els líders que sobreviuen són aquells que saben dotar de sentit les seves imatges connectant-les amb relats universals que transcendeixen les generacions.

Segons l’obra de Toni Aira, el concepte d’Homo sentimentalis (terme encunyat originalment per Milan Kundera) defineix una mutació de l’espècie humana que ha substituït la condició d’Homo sapiens sapiens per una que prioritza l’emoció sobre la raó en tots els àmbits de la vida, especialment en la política.

La relació d'aquest concepte amb la política s'articula a través dels següents punts clau:

• Substitució de sentit per sensacions: En un món hiperaccelerat i superficial, l'individu sent angoixa davant el buit de significat. Per omplir-lo, tendim a buscar estímuls i sensacions immediates; els polítics (els "mitòlegs") aprofiten aquesta pulsió per oferir imatges i relats que no busquen la reflexió, sinó l'impacte emocional directe.
• Retorn a la infància i iconofília: Aira sosté que aquesta nova espècie ha "tornat a la infància", movent-se per instints i per la necessitat de satisfer necessitats primàries. Això es combina amb la iconofília (addicció a les imatges), on el ciutadà —el Homo videns de Sartori— arriba a la falsa conclusió que "veure és entendre".
• Vulnerabilitat a la manipulació: Com que l'Homo sentimentalis és més sensible a ser apel·lat a través de l'emoció que de la dada o l'argument, esdevé un públic objectiu ideal per a la comunicació amb intenció. Els líders populistes triomfen utilitzant un llenguatge visual més acolorit i cridaner (com el chándal de Maduro o la motoserra de Milei) per captar la dispersa atenció de les masses.
• Polarització i histrionisme: Aquesta dependència de les emocions fa que la política hagi de "pujar el volum": es prioritza el xoc, el conflicte i les teories conspiratives perquè són elements que alimenten els algoritmes i generen dosis de dopamina en un cervell hiperestimulat. El resultat és una política més polaritzada, superficial i absurda.
• Gestió de les expectatives: La política es converteix en una màquina de fabricar esperances (com el vestit blanc de Sheinbaum que evoca la primavera), però el risc és que, si aquestes sensacions no es tradueixen en fets, la frustració de l'Homo sentimentalis sigui igual de ràpida i destructiva que la seva adhesió inicial.

En conclusió, l'Homo sentimentalis és el subjecte passiu d'una política convertida en espectacle, on les imatges icòniques s'encarreguen de governar les emocions primer, per acabar governant la vida després.

Ànims per als activistes (3)

Practical Radicals: Seven Strategies to Change the World 

L'obra "Practical Radicals: Seven Strategies to Change the World" (2023), de Deepak Bhargava i Stephanie Luce, és un manual rigorós dissenyat per a activistes que busquen transformar la societat combinant grans visions de llibertat amb plans realistes per guanyar en el món real. Els autors utilitzen la metàfora de la música, on les diferents estratègies són notes que s'han d'harmonitzar per crear melodies de canvi efectives.

A continuació es presenta un resum detallat per capítols:

Part I: Fonaments: Visió, Estratègia i Poder

• Capítol 1: Llinatges de canvi: Estableix que els moviments d'èxit no guanyen només per tenir la raó moral, sinó per l'ús de l'estratègia. Utilitza l'exemple de Robert Smalls, un esclau que va robar un vaixell confederat, per il·lustrar com els oprimits ("underdogs") han de ser més astuts que els poderosos ("overdogs").
• Capítol 2: El paper de la visió: La visió no és un somni utòpic, sinó una eina pràctica per mantenir el rumb durant les crisis. Introduïu l'anàlisi conjuntural com el mètode per entendre les forces polítiques, econòmiques i culturals del moment present i trobar obertures per al canvi.
• Capítol 3: Fonaments de l'estratègia: Defineix l'estratègia com un pla per assolir un objectiu sota condicions d'incertesa i amb recursos limitats. L'estratègia és l'"art de crear poder" i requereix fer eleccions difícils sobre què no fer.
• Capítol 4: Formes de poder: Presenta sis "instruments" de poder: ideològic (sentit comú), polític (lleis i govern), econòmic (control de la producció), militar/policial (força física), solidaritat (associacions) i disrupció (aturar el sistema).
• Capítol 5: Com els poderosos han arribat fins aquí: Analitza el "neoliberalisme racial" com una estratègia deliberada de les elits, iniciada amb el Memoràndum de Powell el 1971, per desmantellar els guanys de les classes treballadores i reforçar la supremacia blanca.

Part II: Set estratègies que els "Underdogs" utilitzen per guanyar

• Capítol 6.1 i 6.2: Construcció de base (Base-Building): És la nota fonamental; consisteix a organitzar la gent un a un per crear poder col·lectiu durador. S'il·lustra amb els casos de Make the Road NY (comunitat) i la Federació d'Educadors de St. Paul (sindicat), destacant la importància de la democràcia interna i les relacions profundes.
• Capítol 7: Moviments disruptius: La disrupció és el "poder de ferida", la capacitat d'aturar el funcionament del sistema per forçar concessions. S'analitza a través del moviment pels drets del benestar (welfare rights) dels anys 60, liderat per dones negres pobres.
• Capítol 8: Canvi de narrativa: Es tracta de guanyar cors i ments canviant el "sentit comú" sobre el que és possible. L'exemple clau és Occupy Wall Street, que va posar el focus en la desigualtat del "1% contra el 99%".
• Capítol 9: Canvi electoral: Defensar la construcció de poder independent dels candidats per governar realment, no només per votar. S'analitzen organitzacions com el New Georgia Project i el Working Families Party.
• Capítol 10: Campanyes de dins-fora (Inside-Outside): Combinar la pressió al carrer (fora) amb aliats legislatius (dins) per guanyar reformes concretes. El cas d'estudi és la lluita pel salari mínim de 15 $ a Chicago.
• Capítol 11: Momentum: Estratègia híbrida que utilitza protestes massives i canvi de narrativa per moure el que és políticament factible. S'il·lustra amb la campanya de desinversió en combustibles fòssils de 350.org i la campanya de Bernie Sanders.
• Capítol 12: Cura col·lectiva (Collective Care): L'ajuda mútua i la cura de les necessitats bàsiques com a forma de supervivència i estratègia política. El cas central és la resposta de la Gay Men’s Health Crisis a l'epidèmia de la SIDA, que va canviar la identitat i l'agència de la comunitat LGBTQ+.
• Capítol 13: Poder des de baix: Un estudi de cas històric sobre com l'abolicionisme de l'esclavatge va utilitzar de manera harmonitzada totes les set estratègies i les sis formes de poder durant segles.

Part III: Melodies per als moviments al segle XXI

• Capítol 14: La unitat construeix poder: Aborda com gestionar els conflictes interns (racisme, sexisme, maximalisme) i com construir aliances estratègiques amb grups que no comparteixen tota la teva visió.
• Capítol 15: L'estratega es fa, no neix: Explica com cultivar la capacitat estratègica en equips, fomentant la creativitat, l'avaluació rigorosa i l'aprenentatge a partir dels fracassos.
• Capítol 16: Aprendre dels oponents: Analitza les "arts fosques" de les elits en l'àmbit empresarial, militar i polític (com el cicle OODA) per aprendre a dividir la seva coalició i defensar-se millor.
• Capítol 17: Ritmes per a radicals pràctics: Descriu els cicles de moviments (temps lents vs. temps d'esclat) i com utilitzar bucles de retroalimentació política per guanyar reformes que construeixin més poder per al futur.
• Capítol 18: L'aprenentatge dels llinatges: Conclou amb una crida a la innovació i l'experimentació, defensant que l'esquerra ha de ser "pràctica i radical alhora" per enfrontar-se a l'autoritarisme i la crisi climàtica global.

El concepte de «poder de ferida» (o potere vulnerante, segons el sociòleg italià Luca Perrone) és la característica central de la disrupció com a estratègia de canvi social. A diferència d'altres formes de protesta, aquest poder no es basa simplement a expressar indignació, sinó en la capacitat real d'aturar el sistema per forçar concessions.

Segons les fonts, aquests són els elements clau per entendre aquest concepte:

• Aturar el «negoci habitual»: El poder de ferida és la capacitat d'aturar aquells que tenen el poder de fer el que volen i de trencar l'statu quo. Es tracta de bloquejar el funcionament normal d'una institució o sistema fins que el cost de mantenir-lo aturat sigui superior al cost de cedir a les demandes dels oprimits.
• Diferència amb la protesta simbòlica: L'informe subratlla que no totes les protestes tenen «poder de ferida». Per exemple, moviments massius com Occupy Wall Street o les protestes de 2020 van tenir un gran impacte en la consciència pública, però sovint no van arribar a «ferir» el sistema perquè no van impedir que l'1% seguís guanyant diners ni van aturar directament l'activitat econòmica o policial.
• Mecanismes de la «ferida»:
  • Vaga laboral: És l'exemple més clàssic, on els treballadors aturen la producció i els beneficis de l'empresa.
  • No-cooperació: Consisteix a retirar el consentiment necessari perquè un sistema funcioni (com quan els esclaus fugien de les plantacions, privant-les de la seva mà d'obra).
  • Bloqueig de punts de control (chokepoints): Aturar el trànsit en ports, carreteres o tancar l'accés a edificis clau per crear un caos organitzat.
• Creació d'una crisi triple: Perquè el poder de ferida sigui efectiu, ha de ser capaç de generar simultàniament una crisi moral, una crisi econòmica i una crisi política. L'objectiu és que les elits sentin por a la pèrdua de legitimitat, diners o ordre civil, i decideixin que pactar és la seva millor opció per restaurar el control.

En resum, el poder de ferida és la palanca estratègica que utilitzen els més febles (underdogs) per obligar els poderosos a negociar, mitjançant la interrupció directa de les estructures que els generen riquesa o autoritat.

La diferència fonamental entre el poder de ferida (també anomenat poder disruptiu) i la protesta simbòlica rau en la capacitat real d'aturar el funcionament d'un sistema per forçar concessions, en lloc de simplement expressar un greuge.

Aquestes són les principals distincions detallades en el llibre:

1. L'objectiu i la capacitat d'impacte

• Poder de ferida (potere vulnerante): És la capacitat d'aturar allò que els poderosos volen fer i de trencar l'statu quo. El seu objectiu és interrompre el "negoci habitual" (business as usual) d'una institució o sistema de manera que el cost de mantenir-lo aturat sigui superior al cost de cedir a les demandes.
• Protesta simbòlica: Busca principalment dramatitzar una injustícia, captar l'atenció dels mitjans de comunicació o reclutar més gent per a la causa. Tot i que pot galvanitzar l'opinió pública, no impedeix directament que el sistema segueixi funcionant.

2. El mecanisme de canvi (Teoria del canvi)

Les fonts contrasten les dues estratègies mitjançant els seus processos lògics:

• Lògica de la disrupció (poder de ferida): Els oprimits deixen de cooperar → s'atura el funcionament del sistema opressor → es crea una crisi triple (moral, econòmica i política) → les elits es veuen obligades a cedir per restaurar l'ordre.
• Lògica de l'activisme convencional (simbòlic): La gent es manifesta o fa actes públics → es dramatitza la injustícia → es crea una crisi moral → les demandes es compleixen per pressió ètica o d'opinió pública.

3. Exemples comparatius

• Exemple de poder de ferida: Una vaga laboral que atura la producció i els beneficis d'una empresa, o el bloqueig de punts de control clau (chokepoints) com ports o carreteres que impedeix el flux de mercaderies.
• Exemple de protesta simbòlica: El llibre cita la Jornada Internacional de Protesta contra la guerra de l'Iraq de 2003; tot i que va ser massiva, es va fer un cap de setmana i no va intentar bloquejar el comerç ni cap activitat real del sistema, sent més un crit d'indignació que un acte disruptiu.

En resum, mentre que la protesta simbòlica apel·la a la consciència, el poder de ferida utilitza la palanca estratègica de la no-cooperació per infligir costos reals als qui tenen el poder.

Framing (2)

 Mythocracy: How Stories Shape Our Worlds

L'obra "Mythocracy: How Stories Shape Our Worlds" (2025), de l'acadèmic francès Yves Citton, és una exploració profunda sobre com les narratives i els relats no són només entreteniment, sinó l'arquitectura fonamental del poder en les nostres societats actuals. Citton proposa el terme "mitocràcia" per descriure un sistema on el poder opera mitjançant la insinuació i la suggestió (el «poder tou») en lloc de la prohibició o la força bruta.

Introducció: L' «escenarització» i el poder tou

L'autor defineix l'escenarització (scripting) com l'activitat de guiar el comportament de les persones mitjançant la creació de seqüències narratives. Argumenta que el poder polític i econòmic ja no es distribueix només per lleis o diners, sinó per la capacitat de «muntar una escena» i capturar l'atenció del públic. Tot i que el "poder dur" (bombes, presó) encara existeix, sovint és secundat per relats que busquen espantar o calmar la població (com el cas dels "9 de Tarnac").

Capítol 1: Reformular el nostre imaginari del poder

Citton proposa abandonar la idea del poder com un Rei que mana des de dalt i adoptar una visió difusa inspirada en Spinoza i Foucault. Sosté que el poder depèn d'una economia de l'atenció: allò que no mirem no té poder sobre nosaltres. En un món de sobreinformació, l'atenció és el recurs més escàs, i les institucions competeixen per «ocupar la ment» dels ciutadans.

Capítol 2: Modelar la circulació del poder

Aquí es presenta un model abstracte basat en fluxos de desitjos i creences que circulen entre els cervells. L'autor distingeix entre dos tipus de poder:

• Potentia (Potència): La capacitat creativa i vital de la multitud.
• Potestas (Poder): La captura d'aquesta potència per part de les institucions per convertir-la en ordre i control. Les institucions funcionen com a estructures de mediació que multipliquen l'efecte d'unes poques paraules o gestos gràcies a la confiança col·lectiva (com passa amb el valor dels diners).

Capítol 3: L'escenarització com a activitat

Citton analitza el fenomen del storytelling. Defineix la narrativa com una màquina per capturar afectes i valors. La scenarització és una força metaleptica perquè fon la ficció amb la realitat: quan ens expliquem una història sobre el futur, ja estem començant a traçar el camí perquè aquesta es faci realitat. Recupera el concepte d'Èsquil de thelktêrious muthous: paraules encantadores que sedueixen i convencen sense necessitat de coacció.

Capítol 4: Atractors i infrapolítica

El poder utilitza dos tipus d'atractors per capturar-nos:

1. Hams (Hooks): Estils o imatges que criden l'atenció immediata (com la roba d'una protagonista o el ritme d'un anunci).
2. Trames (Plots): Seqüències d'accions que ens mantenen lligats a un relat. Citton introdueix la infrapolítica de James C. Scott, que estudia les «narratives ocultes» dels oprimits (acudits, rumors, sabotatges) que pressionen contra el relat oficial del poder fins a provocar esclats revolucionaris o «Saturnals de poder».

Capítol 5: Noves demandes d'igualtat

S'analitzen les desigualtats en l'accés a la capacitat de scenarització. Mentre que un contacontes té un abast limitat, figures com Berlusconi o Schwarzenegger demostren com la possessió de mitjans o una imatge mítica es tradueixen en poder polític real. L'autor proposa polítiques d'emancipació intel·lectual a l'escola i en els mitjans per trencar el monopoli dels relats dominants.

Capítol 6: Renovar els imaginaris d'esquerra

L'esquerra ha de deixar de limitar-se a la «gestió del que és donat» i crear mites emancipadors. L'autor proposa quatre tipus de rebuig que han marcat la història de l'esquerra: el rebuig a les divinitats, als sobirans, a l'apropiació injusta de béns i, finalment, el rebuig a les dades imposades (the Given). Utilitza la figura de Sun Ra (el músic que deia ser de Saturn) com a model de «mitocràcia del quidam virtual»: algú que, sent un ningú social, crea un mite tan potent que aconsegueix transformar la realitat i oferir la felicitat en el present.

Epíleg (2025): Mitocràcies i conspiracions

En aquest nou apartat, Citton aplica les tesis del llibre al conspiracionisme. Defineix les teories de la conspiració com un «mite sobre un mite». Argumenta que el conspiracionisme neix de la necessitat de donar sentit a un món hipercomplex, i que els «desmentidors» (debunkers) sovint fallen perquè ignoren que la gent s'adhereix als relats no per la veritat factual, sinó per la seva rellevància emocional i la seva identitat social. Finalment, proposa el multiperspectivisme com l'única sortida democràtica en un món on la realitat mateixa ha estat «mitificada».

El terme mitocràcia (mythocracy), tal com el defineix Yves Citton a la seva obra, es refereix a la naturalesa mítica del poder en les societats contemporànies. No s'ha d'entendre com una teoria estàtica, sinó com una exploració de com les narratives i els relats configuren els nostres mons.

Aquestes són les dimensions exactes que defineixen el terme :

1. El poder com a suggestió (Poder tou)

La mitocràcia descriu un exercici del poder que no es basa principalment en la prohibició, el comandament o la coacció, sinó en la insinuació, la suggestió i l'estimulació. És un poder que «condueix la conducta» a través dels desitjos i les creences canalitzats per la comunicació mediàtica.

2. L'ambivalència del mite

Citton subratlla que el terme té una naturalesa dual i ambivalent:

• Vessant cínic: Es pot referir a un sistema polític on s'utilitzen «contes de fades» per adormir o banyolar uns ciutadans infantilitzats.
• Vessant emancipador: Es refereix a la capacitat del «mite» —ja sigui com a paraula o com a història fundacional— per forjar nous futurs individuals i col·lectius. En paraules del músic Sun Ra, que inspira l'autor, la mitocràcia és «allò que mai no vau arribar a ser i que hauríeu de ser».

3. Una realitat col·lectiva de fluxos

La mitocràcia es defineix com una realitat col·lectiva constituïda per la convergència de fluxos de desig i creença. Aquests fluxos circulen entre els cervells i funcionen com a corrents que mouen les societats, on el poder no és quelcom que algú «posseeix», sinó quelcom que circula i ens constitueix en passar.

4. La «escenarització» (Scripting)

Una part fonamental de la mitocràcia és l'activitat de escenarització (scripting): l'acte de guiar el comportament de les persones mitjançant la creació de seqüències narratives. En aquest sistema, qui té la capacitat de muntar una escena o explicar una història convincent té el poder de modelar la realitat futura, ja que l'experiència narrativa obre camins per a la conducta real posterior.

5. Política experimental

Finalment, l'autor presenta la mitocràcia com una forma experimental de política. És un experiment sobre la manera com veiem el món i com podem traduir les nostres demandes, creences i desitjos en «paraules encantadores» (thelktêrious muthous) que ens permetin assolir altres mons possibles.

En resum, la mitocràcia és el sistema on el poder s'exerceix a través de la ficcionalització de la realitat, utilitzant el mite com una eina que pot tant dominar les ments com alliberar-les per imaginar nous horitzons.

La "mitocràcia" de Citton es pot entendre com una evolució de la teoria del "framing" de Lakoff cap a una dimensió més estètica i narrativa, on el poder no només resideix en la paraula, sinó en la capacitat de "escenaritzar" (scripting) el comportament futur de la població a través de relats

Una crítica als que mouen els fils de la tecnologia (9)

Tecnofascismo 

L'obra "Tecnofascismo" (2025), de la filòsofa Donatella Di Cesare, analitza l'aparició d'una nova forma de totalitarisme que erosiona la democràcia des de dins, organitzada al voltant de dos eixos aparentment oposats però complementaris: el comandament de la tècnica i el principi de la sang. L'autora sosté que aquest fenomen no s'imposa mitjançant la violència brutal del passat, sinó que s'insinua de manera subtil en la gestió neototalitària dels pobles.

A continuació es detallen els punts clau del llibre per àmbits temàtics:

1. Les dues tendències del Tecnofascisme

Di Cesare identifica dues derives que defineixen el paisatge contemporani:

• Tendència Tecnocràtica: La subordinació completa de la política a l'economia i la tècnica. La política es redueix a una "governança" administrativa al servei de grans corporacions i el capital financer.
• Tendència Etnocràtica: La gestió dels pobles com a "hiperfamílies" o comunitats tancades basades en els vincles de sang i sòl. La democràcia es buida de poder popular (demos) per convertir-se en una etnocràcia, on es busca l'homogeneïtat ètnica i s'exclou l'altre.

2. L'Estat de Seguretat i la Fobocràcia

L'autora descriu com l'Estat ha fet de la inseguretat el seu negoci més lucratiu:

• Cultura de la por: La por no és una emoció espontània, sinó una suggestió induïda mediàticament per aconseguir el consens polític.
• Fobocràcia: S'estableix un "Estat de Seguretat" que promet protecció a canvi de vigilància i control digital il·limitat. Aquest sistema necessita una por contínua (al terrorista, al migrant, al virus) per legitimar-se.

3. Expertocràcia i la suspensió de la política

El llibre critica l'ascens de l'expertocràcia o epistemocràcia:

• El poder dels tècnics: S'imposa la idea que els problemes polítics són meres qüestions tècniques que només els experts poden resoldre amb dades i xifres.
• Neutralització del debat: Això buida la política de contingut ideològic i debat democràtic, ja que es presenta una única solució "científica" com a inevitable, desresponsabilitzant els ciutadans.

4. Temps sense futur i desresponsabilització

Di Cesare analitza la percepció del temps en l'era actual:

• Fi del futur: L'imaginari contemporani està atrapat en un present tancat i en l'angoixa d'una catàstrofe imminent (ecològica, nuclear o financera).
• Llibertat vs. Responsabilitat: Es critica la "llibertat negativa" liberal (no ser molestat) que porta a una democràcia immunitària on l'individu només vol ser protegit. L'autora proposa, seguint Levinas, que la responsabilitat ha de precedir la llibertat: som lliures perquè som responsables dels altres.

5. Racisme, Víctimes i Xovinisme del Benestar

• Neoracisme: Ja no es basa en la biologia, sinó en la "diferència cultural" insuperable. S'utilitzen mites com la "substitució ètnica" per fomentar l'odi antimusulmà i la xenofòbia.
• La figura de la víctima: Ha esdevingut central en l'esfera pública. Tot i que serveix per denunciar injustícies, sovint és cooptada per líders polítics per reclamar una "innocència" que els permeti actuar sense responsabilitat o per competir en un rànquing de patiment que justifica l'odi.
• Xovinisme del benestar: Una forma de "liberalisme de l'exclusió" on els ciutadans d'estats rics defensen els seus privilegis i serveis socials com a propietats privades, negant l'ajuda als de fora en nom de la supervivència del sistema.

6. Pulucions Ètniques i el cas d'Israel

L'autora dedica un espai rellevant a la "neteja ètnica" com el rebuig radical a cohabitar amb l'altre:

• Etnocràcia a Israel: Di Cesare analitza com l'Estat d'Israel ha passat de l'ideal bíblic de la "Ciutat" (oberta a l'estranger) a una etnocràcia que prioritza el dret a l'autodeterminació només per als jueus, especialment després de la llei de 2018.
• Traumes creuats: Descriu el trauma del 7 d'octubre de 2023 i la resposta posterior a Gaza com una espiral de violència identitària on l'eliminació de l'altre es veu com l'única via de supervivència.

Conclusió: Habitar i Cohabitar

El llibre tanca amb una reflexió sobre l'habitatge. Habitar no ha de ser un sinònim de posseir o tancar-se en una fortalesa identitària. La veritable democràcia requereix cohabitar, acceptant la proximitat d'estranys i reconeixent que la Terra és inapropiable. El Tecnofascisme, en canvi, busca crear territoris monoètnics i desfer-se dels éssers humans considerats "superflus".