Un disbarat rere l'altre (37)

ANÀLISI DEL PERSONAL DE L’ADMINISTRACIÓ DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA I DEL SECTOR PÚBLIC DEPENDENT EXERCICIS 2019-2023

La quantitat de treballadors públics al Sector Salut dependents de la Generalitat va augmentar en un 20% entre l'any 2019 i 2023. La població va augmentar un 3,5%. És a dir que vam passar de tenir 12 "sanitaris" públics per 1.000 habitants a 14 "sanitaris" per 1.000 habitants, amb un augment de despesa total del 42,41%. Si això hagués significat  una reducció significativa de les llistes d'espera i millora de la salut poblacional podríem dir que ha estat a fi de bé.

Al disbarat número 7 explico que el 2019 hi havia 860.972 persones esperant, per a cirurgia, per a visita o prova diagnòstica, un 11,3% de la població. Només per a intervenció quirúrgica hi havia 198.996 persones esperant el 2019, i 4 anys després n'hi havia 196.949, 2.047 persones menys, un 1% menys!!!. Aquest ha estat el resultat, hem augmentat en l'àmbit de la Generalitat un 20% els treballadors públics i un 42 % la seva despesa i hem disminuït un 1% la llista d'espera quirúrgica. Una dada com aquesta hauria de fer reflexionar seriosament sobre la productivitat als directius i als polítics, i algú n'hauria de ser responsable. Jo ja ho vaig mostrar fa temps que tot això estava passant i no només pels treballadors a càrrec de la Generalitat. Llavors vaig dir: "en cinc anys s'ha produït una disminució del 16,65% de la productivitat del personal, i del 17,92% del personal sanitari". Em referia als anys 2018-2023. 

Esdevé molt difícil d'explicar a qualsevol ciutadà sensat un augment d'un 16,5% de "sanitaris" (si ajustem pel creixement d'habitants) que només han permès reduir en un 1% la llista d'espera. I no passa absolutament res, fins que un dia passarà.

Si a tot això hi afegim que el novembre de 2023 es va produir un salt quàntic en les condicions de treball a l'ICS, ens trobarem amb les dades de 2024 que a més d'arrossegar un augment de personal impressionant, hi ha uns augments salarials per hora més impressionants encara. Però avui no entrarem en això, ens limitarem a dir que és un disbarat augmentar el nombre de persones sense que augmenti la productivitat i es redueixi la llista d'espera. Això només té una explicació, que per als economistes es diu "captura del regulador", i per a un ciutadà qualsevol és una ensarronada amb els seus impostos. Encara que segurament n'hi ha d'altres d'explicacions que no sé trobar, per avui aquí ho deixo i comparteixo l'informe de la Sindicatura resumit amb IA que posa llum a tanta foscor.

L’Informe 15/2025 de la Sindicatura de Comptes destaca que la funció de Salut és la més important del sector públic de la Generalitat de Catalunya, tant pel nombre d’efectius com pel volum de despesa. A continuació, se’n detalla l’anàlisi específica:

Pes de Salut en el Sector Públic i Despesa

• Volum d'efectius: L’exercici 2023, la sanitat disposava de 112.683 treballadors, el que representa el 37,65% del total del personal del sector públic.
• Despesa de personal: La despesa en aquesta funció va ser de 6.033,4 milions d’euros, equivalent al 41,20% del total pressupostat per a personal de la Generalitat l’any 2023.
• Evolució (2019-2023): Va ser la funció amb un major increment de tot el període analitzat, amb un augment de la despesa del 42,41% i un creixement del nombre de treballadors del 20,16%

L'evolució del personal i de la despesa de la Generalitat de Catalunya entre els exercicis 2019 i 2023 es caracteritza per un creixement constant, especialment marcat per la resposta a la pandèmia de la covid i els posteriors processos d'estabilització de plantilles. A continuació se'n detallen els aspectes principals:

Dades globals de creixement del Sector Públic

• Nombre de treballadors: El sector públic va passar de 259.527 efectius el 2019 a 299.336 efectius el 2023, fet que representa un increment de 39.809 persones (+15,34%).
• Despesa de personal: La despesa va augmentar de 11.080,59 M€ el 2019 a 14.645,26 M€ el 2023, un creixement del 32,17%. Aquest augment superior al dels efectius s'explica pels increments retributius aprovats pel Govern (entre el 0,90% i el 3,50% anual), el retorn de les pagues extres dels anys 2013 i 2014, i la recuperació de la paga de productivitat.

Les funcions bàsiques de l'estat del benestar han concentrat el major gruix del creixement:

• Sanitat: És la funció amb l'increment més gran. El nombre d'efectius va créixer un 20,16% i la despesa de personal es va disparar un 42,41% en el període. El 2023, la sanitat representava el 37,65% de tot el personal de la Generalitat.
• Educació: Els efectius van augmentar un 15,18% i la despesa un 26,56%. El 2023 concentrava el 36,42% dels treballadors.
• Seguretat i Justícia: Van créixer de forma més moderada en efectius, amb un 10,21% i un 2,77% respectivament.

Estructura i Grans Entitats de Salut

El 56,36% dels efectius de totes les entitats dependents de la Generalitat s’agrupen en cinc grans entitats sanitàries:

• Institut Català de la Salut (ICS): 52.442 efectius.
• Hospital Clínic de Barcelona: 7.885 efectius.
• Consorci Corporació Sanitària Parc Taulí: 4.974 efectius.
• Fundació Hospital de la Santa Creu i Sant Pau: 4.913 efectius.
• Consorci Mar Parc de Salut de Barcelona: 4.880 efectius.

Composició per Col·lectius

Dins de la funció de sanitat, el personal es divideix en diversos col·lectius:

• Sanitaris: Representen el 72,88% del total de la funció sanitat.
• Administració i serveis: Personal de suport necessari per al funcionament del sistema.
• Investigadors i Docents: Col·lectius amb presència residual però específica en l’àmbit de la salut.

Impacte de la Covid-19 i Estabilització

• Personal Conjuntural: L’any 2020 es va produir un increment del 30,65% del personal de reforç per fer front a la pandèmia.
• Estructuralització de places: En els exercicis 2022 i 2023 es va produir un canvi significatiu on moltes places conjunturals van passar a ser estructurals. Només l'ICS va dotar 10.172 noves places pressupostàries per donar estabilitat a la plantilla.
• Temporalitat: A diferència d'altres funcions, la temporalitat estructural en sanitat va augmentar 4,92 punts percentuals entre 2019 i 2023, situant-se en el 40,50%. Això es deu al fet que, malgrat l'augment de places estructurals, a 31 de desembre de 2023 encara estaven pendents de finalitzar els processos selectius d'estabilització corresponents.

A continuació es detalla l'evolució del personal i la despesa de la funció de Sanitat entre els exercicis 2019 i 2023, p.10:

Trilers en plena rambla, només ells saben on és la boleta.

PS. La nova guerra santa, per Joan Ramon Resina

PS. Mentrestant el procés de substitució ètnica avança amb rapidesa. Està dissenyat de forma eficient per tal que assoleixi el resultat volgut. Aquesta taula en mostra les darreres dades:

PS. Lectura essencial. Marc Argemí, La descripció, aquell acte subversiu

Els preus dels medicaments als USA

 Estimating US savings on outpatient prescription pharmaceuticals from international reference pricing

L'article "Estimating US savings on outpatient prescription pharmaceuticals from international reference pricing" (2026), publicat a la revista PNAS, quantifica l'impacte econòmic d'adoptar un sistema de preus de referència internacional (IRP) als Estats Units. L'estudi conclou que vincular els preus dels medicaments nord-americans als de cinc països d'ingressos alts (Canadà, França, Alemanya, Japó i el Regne Unit) generaria un estalvi massiu tant per al sistema públic com per al privat.

A continuació es detallen els punts clau de la investigació:

1. Metodologia de l'estudi

Els investigadors van analitzar dades d'utilització i despesa de més de 8.000 medicaments mitjançant l'Enquesta de Panell de Despeses Mèdiques (MEPS) de 2022 i la base de dades global de preus NAVLIN.

• Definició de preu de referència: Es va establir com el mínim entre el preu net mitjà dels EUA i la mitjana dels preus de llista dels cinc països de referència.
• Abast: La mostra analitzada representa el 86,7% de la despesa bruta en farmàcia i el 95% del volum total de receptes als EUA.

2. Estalvi nacional global

L'estudi projecta un estalvi anual de 184.000 milions de dòlars, el que representa una reducció del 51% de la despesa total en medicaments receptats en l'àmbit ambulatori.

• Medicaments de marca: Són els principals impulsors de l'estalvi, representant el 88,2% del total (uns 162.000 milions de dòlars).
• Comparació domèstica: L'estalvi amb preus de referència internacionals seria més del doble que l'aconseguit si s'apliquessin els preus més baixos actuals dels EUA (com els de l'Administració de Veterans o el "Big 4"), que només estalviarien 83.000 milions.

3. Impacte per tipus de pagador

L'estalvi es distribueix de manera desigual segons qui paga el medicament, depenent del seu poder de negociació actual:

• Asseguradores privades: Obtindrien l'estalvi absolut més gran, uns 82.200 milions de dòlars anuals.
• Medicare: Veuria reduïda la seva despesa de 114.000 milions a 44.000 milions, un estalvi del 62%, sent el pagador amb més potencial de millora a causa de les restriccions històriques per negociar preus.
• Medicaid: L'estalvi seria del 35% (uns 12.900 milions), ja que actualment ja gaudeix de descomptes estatutaris importants.
• Pacients (Despesa de butxaca): Les famílies estalviarien un 38,9% directament en els seus copagaments i costos directes.

4. Estalvi per classes de fàrmacs i malalties

L'impacte és especialment dràstic en malalties cròniques comunes:

• Agents metabòlics i cardiovasculars: Aquesta classe generaria el 43,6% de l'estalvi total.
• Malalties específiques: Els costos es reduirien més d'un 75% per a la diabetis (83,3%), la fibril·lació auricular (80,9%) i la insuficiència cardíaca (76,3%). Medicaments com la sitagliptina o la insulina aspart presenten disparitats de preu superiors al 85% respecte a l'estranger.
• Teràpies d'alt cost: Tot i representar menys del 2% de les receptes, els medicaments immunològics i antineoplàstics (per al càncer) generarien 37.400 milions de dòlars d'estalvi anual.

5. Conclusions i consideracions polítiques

Els autors argumenten que els preus inflats als EUA es deuen a un sistema que permet als fabricants fixar preus lliurement i a un sistema de patents que retarda l'entrada de genèrics.

• Equitat en salut: La reducció de preus podria millorar l'adherència al tractament i reduir les disparitats en els resultats de salut, especialment per a persones sense assegurança que sovint han de pagar el preu de llista complet.
• Sostenibilitat: L'aplicació d'aquesta política ofereix una via cap a la sostenibilitat fiscal a llarg termini per als programes públics com Medicare davant l'envelliment de la població.
• Riscos i limitacions: L'estudi adverteix que les farmacèutiques podrien intentar apujar preus en altres països per compensar les pèrdues als EUA, tot i que els sistemes de salut universals i els controls de despesa d'aquests països limitarien aquesta reacció. A més, els autors assenyalen que els estalvis podrien ser encara superiors, ja que han utilitzat preus de llista internacionals, que solen ser més alts que els preus nets reals a l'estranger.

La compra pública de medicaments als USA

The Growing Success of Medicare Drug-Price Negotiation 

L'article "The Growing Success of Medicare Drug-Price Negotiation" (2026), publicat al New England Journal of Medicine, analitza els resultats de la segona ronda de negociacions de preus de medicaments als Estats Units sota l'empara de la Llei de Reducció de la Inflació (IRA). Els autors argumenten que el programa és un èxit rotund que ha superat les expectatives inicials de la primera ronda.

A continuació se'n presenta un resum detallat basat en els punts clau:

1. Resultats de la Segona Ronda (2025)

El 25 de novembre de 2025, els Centres de Serveis de Medicare i Medicaid (CMS) van anunciar els nous preus per a 15 medicaments, que entraran en vigor el 2027.

• Estalvi massiu: Els nous preus són, de mitjana, un 44% més baixos que el que Medicare paga actualment. Aquesta xifra duplica l'estalvi aconseguit en la primera ronda (22% per a 10 medicaments).
• Motius de l'èxit: L'experiència prèvia de l'equip negociador, la millora dels processos i les regles de la IRA que estableixen un preu màxim (ceiling) han estat fonamentals.

2. Medicaments contra el càncer i la diabetis

L'impacte ha estat especialment notable en àrees on abans Medicare tenia poc marge de negociació:

• Càncer: En aquesta ronda s'han inclòs 4 medicaments oncològics (com Xtandi, Ibrance i Pomalyst). Com que aquests medicaments solien tenir descomptes privats molt baixos (inferiors al 10%), la regla del preu màxim de la IRA ha garantit estalvis significatius.
• Diabetis i obesitat: S'han negociat preus per a la família de la semaglutida (Ozempic, Rybelsus i Wegovy), amb reduccions de fins al 72% respecte al preu de llista. Els preus negociats per a medicaments com Tradjenta i Janumet també han estat més baixos que els de la ronda anterior.

3. Context Polític i Reptes Legislatius

Tot i que el president Donald Trump va fer campanya per derogar la IRA, el programa s'ha mantingut sota la nova administració, fet que en reforça la continuïtat a llarg termini. A més, la legalitat del programa ha estat avalada pels tribunals federals davant els reptes de la indústria farmacèutica.

Tanmateix, l'article alerta sobre noves amenaces:

• L'OBBBA de 2025: Aquesta nova llei (One Big Beautiful Bill Act) ha exclòs de la negociació dotzenes de medicaments per a malalties rares. Això inclou supervendes contra el càncer com Keytruda i Opdivo, fet que suposarà una pèrdua d'estalvi estimada de 9.000 milions de dòlars en la pròxima dècada.
• Pactes voluntaris: L'administració Trump ha impulsat acords voluntaris amb empreses com Novo Nordisk i Eli Lilly per fixar preus de 245 dòlars al mes per a certs medicaments, però l'article qüestiona la capacitat legal del govern per fer complir aquestes promeses si les empreses no les segueixen.

4. Perspectives de futur i limitacions

L'article preveu que l'estalvi continuarà creixent:

• Part B: A partir del 2026, Medicare començarà a negociar preus per a medicaments administrats en hospitals o clíniques, incloent-hi biològics com Botox o Cosentyx.
• Majors descomptes: A partir del 2028, el descompte mínim obligatori per a medicaments d'entre 12 i 16 anys d'antiguitat passarà del 25% al 35%.

Malgrat l'èxit, els autors assenyalen limitacions importants: els preus només s'apliquen als beneficiaris de Medicare (no als assegurats privats) i el govern ha d'esperar entre 9 i 13 anys després de l'aprovació d'un medicament abans de poder començar a negociar-ne el preu.

En conclusió, l'informe defensa que el Congrés hauria d'expandir aquest programa per millorar l'assequibilitat de més medicaments per a més pacients.

Un horitzó pel sistema públic als USA

Modernizing Medicare: Harnessing the Power of Consumer Choice and Market Competition

 El llibre "Modernizing Medicare: Harnessing the Power of Consumer Choice and Market Competition" (2023), editat per Robert Emmet Moffit i Marie Fishpaw, és una obra col·lectiva que proposa una reforma estructural profunda del programa Medicare als Estats Units. La tesi central del llibre és que, per salvar el sistema de la insolvència i millorar l'atenció als ciutadans, cal passar d'un model de planificació centralitzada a un sistema basat en la llibertat d'elecció dels consumidors i la competència del mercat.

A continuació se'n presenta un resum detallat basat en les fonts:

1. El context: Una crisi financera imminent

El llibre comença alertant sobre la precària situació financera de Medicare. S'estima que el Fons Fiduciari de l'Assegurança Hospitalària (Part A) serà insolvent l'any 2028, cosa que comportaria retallades automàtiques en els pagaments als proveïdors i posaria en risc l'accés dels beneficiaris a l'atenció mèdica,. A més, la despesa total de Medicare creix a un ritme del 8% anual, molt més ràpid que l'economia o els salaris. Aquesta situació es veu agreujada pel canvi demogràfic: el 2030 només hi haurà 2,5 treballadors per cada beneficiari.

2. El model d'èxit: Medicare Advantage i la Part D

Els autors argumenten que ja existeixen models dins del sistema que funcionen millor que el mètode tradicional de "pagament per servei" (FFS),.

• Medicare Advantage (MA): Un sistema on plans privats competeixen per oferir cobertura integral. Ha demostrat reduir les hospitalitzacions i oferir millors resultats mèdics (com una mortalitat un 33% més baixa en certs períodes) que el sistema tradicional.
• Medicare Part D (Medicaments): Funciona mitjançant negociacions privades entre plans i fabricants. Les despeses han estat un 48% inferiors a les projeccions originals del 2004, demostrant que la competència controla els costos millor que la regulació governamental.

3. La proposta clau: El "Premium Support"

La reforma proposada es basa en el model de "premium support" (suport a la prima),. En aquest sistema:

• El govern no paga directament per cada servei mèdic, sinó que fa una contribució anual fixa (definida) per cada beneficiari perquè aquest compri el pla de salut que prefereixi.
• L'import d'aquesta contribució es determina mitjançant subhastes competitives (bidding) entre els plans.
• Si un beneficiari tria un pla més car que la contribució del govern, paga la diferència; si tria un de més barat, pot estalviar diners o rebre beneficis addicionals.

4. Reformes estructurals necessàries

Perquè aquest mercat sigui eficient, el llibre proposa diverses mesures tècniques:

• Modernitzar el Medicare tradicional: El sistema antic s'ha d'actualitzar per poder competir en igualtat de condicions. Això inclou combinar les Parts A i B en un sol programa, simplificar els co-pagaments i establir un límit màxim de despesa de butxaca (catastrophic protection), quelcom que el sistema tradicional actualment no té.
• Inscripció per defecte: Proposen que els nous beneficiaris siguin inscrits automàticament a Medicare Advantage (amb l'opció de sortir-ne), tal com es fa amb molts plans de jubilació privats, per fomentar la participació en el sistema més eficient.
• Ajustament de riscos (Risk Adjustment): Cal millorar el sistema per assegurar que els plans rebin pagaments justos segons la salut dels seus enrollees, evitant que els plans evitin els pacients més malalts i prevenint manipulacions de dades per part de les asseguradores.

5. Beneficis econòmics i reptes polítics

L'anàlisi de Douglas Holtz-Eakin conclou que la transició al "premium support" podria reduir els costos totals del programa en un 11,5%, generant un estalvi estimat de 2,2 bilions de dòlars en 10 anys per als contribuents i els beneficiaris.

No obstant això, el llibre reconeix que la reforma és difícil des d'una perspectiva de "public choice" (elecció pública). Els votants sovint perceben qualsevol canvi en Medicare com una amenaça als seus interessos personals, la qual cosa converteix el programa en el "tercer rail" de la política nord-americana. Els autors conclouen que només quan les conseqüències del deute i els dèficits siguin evidents per a la majoria, es realitzarà que la competència és el camí més segur per preservar el programa.

 

El desgavell de les residències

Les fossoyeurs: Révélations sur le système qui maltraite nos aînés

El llibre "Les fossoyeurs" (Els enterradors), fruit d'una investigació de tres anys del periodista Victor Castanet, denuncia de manera exhaustiva un sistema institucionalitzat de maltractament i optimització financera dins del grup Orpéa, líder mundial en el sector de les residències de gent gran (Ehpad) i clíniques.

A continuació se'n presenta un resum detallat basat en les fonts:

1. La façana del luxe davant la realitat del racionament

L'autor comença l'obra centrant-se en la residència "Les Bords de Seine" a Neuilly-sur-Seine, considerada la més luxosa de França. Tot i que les tarifes poden arribar als 12.000 euros mensuals i l'aspecte extern és de gran luxe, la realitat interna revelada pels testimonis és una altra:

• Racionament de productes d'higiene: Es limitava l'ús de bolquers a un màxim de tres per dia per resident, independentment de si estaven malalts, per tal de reduir costos.
• Escassetat de menjar: Es descriuen polítiques de racionament estricte, com servir només dues biscotes al esmorzar o una sola madalena al berenar, sense possibilitat de repetir.
• Falta de personal: Sovint, una sola auxiliar s'havia de fer càrrec de tota una unitat de 14 residents amb patologies complexes (com Alzheimer) durant tot el dia.
• Conseqüències tràgiques: El llibre documenta casos com el de l'escriptora Françoise Dorin, que va morir per un xoc sèptic causat per una escara (llaga) mal tractada i la utilització d'un matalàs defectuós en la mateixa residència de luxe.

2. El sistema financer: El robatori dels diners públics

Castanet explica que gran part del benefici d'Orpéa prové de la manipulació dels fons públics destinats a la cura de la gent gran. Les principals estratègies eren:

• Retrocomissions (RFA): Orpéa negociava amb proveïdors (com Hartmann per a bolquers o Bastide per a material mèdic) preus alts que pagava l'Estat a través de subvencions, però després el grup rebia de tornada una part d'aquests diners (fins a un 28% en el cas dels bolquers) directament a la seva seu central.
• Optimització de la massa salarial: El grup eliminava llocs de treball de cuidadors o infermers que ja havien estat finançats íntegrament per l'Estat, quedant-se l'excedent econòmic.
• Gestió per algoritmes: S'utilitzaven programes informàtics (com GMASS o la "bible Achat") per prioritzar el marge de benefici (NOP) per sobre de les necessitats humanes dels residents.

3. Mètodes de gestió i control del personal

Per mantenir aquest sistema, Orpéa aplicava tàctiques de pressió i silenci contra qualsevol que intentés denunciar-ho:

• "Directeurs nettoyeurs" (Directors netejadors): El grup enviava directius especialitzats a residències conflictives amb la missió de carregar-se (acomiadar) els directors incòmodes i esborrar proves o documents comprometedors dels ordinadors.
• Sindicat "casa": Orpéa va afavorir la creació del sindicat Arc-en-ciel, una organització finançada i controlada des de la direcció de recursos humans per contrarestar sindicats més crítics com la CGT i assegurar la pau social de manera artificial.
• Vigilància i intimidació: S'ha documentat l'ús de detectius privats per vigilar líders sindicals i l'ús de campanyes de desprestigi digital contra aquells que s'oposaven al grup.

4. Impunitat i connexions polítiques

Castanet denuncia que Orpéa es va sentir "intocable" durant dècades gràcies a una xarxa d'influències en l'administració francesa:

• Connexions polítiques: El fundador, Jean-Claude Marian, es referia sovint a l'exministre de Sanitat Xavier Bertrand com "l'assegurador", suggerint un accés privilegiat per desbloquejar llicències o finançaments. També s'esmenta la col·laboració d'una altra exministra, Élisabeth Hubert, com a consultora.
• Fallada del control estatal: Les Agències Regionals de Salut (ARS) eren avisades amb setmanes d'antelació abans de les inspeccions, cosa que permetia al grup "netejar" i maquillar la situació real de les residències.

5. Impacte i conseqüències

La publicació del llibre el gener de 2022 va provocar un terratrèmol social i polític a França. Va comportar:

• La caiguda dràstica de les accions d'Orpéa a la Borsa.
• Una denúncia de l'Estat francès per malversació de fons públics.
• L'acomiadament de la cúpula directiva anterior (com Yves Le Masne i Jean-Claude Brdenk) i la renovació forçada del model de gestió del grup.

En resum, "Les fossoyeurs" no és només una crònica sobre el maltractament a la vellesa, sinó una denúncia sobre com la recerca del benefici màxim pot corrompre un servei públic essencial, transformant les persones vulnerables en simples "dades comptables".

 L'anàlisi del cas espanyol que fa l'autor a "Les fossoyeurs" se centra principalment en la gestió crítica de la pandèmia de la COVID-19 a Madrid i en determinades operacions financeres opaques que vinculen el grup Orpéa amb el país.

A continuació es detallen els punts clau segons les fonts:

1. El caos a les residències de Madrid durant la COVID-19

L'autor cita informacions del diari El País per descriure una situació de caos absolut en una residència d'Orpéa a Madrid el març de 2020. Els fets més rellevants documentats són:

• Mortalitat elevada i abandonament: Es van registrar 22 morts en poques setmanes, mentre una quarta part dels treballadors havien abandonat el centre i els residents es queixaven d'estar totalment desatesos.
• Fuga d'un resident: Un home de 89 anys va arribar a fugir de la residència amb l'ajuda de la seva filla per intentar salvar la vida davant la manca de cures.
• Opacitat en les xifres de defuncions: De les 22 morts, Orpéa només va reconèixer oficialment la primera com a cas de COVID-19; la resta es van catalogar com a "morts naturals" o casos amb símptomes però sense test, una pràctica que l'autor considera molt problemàtica.

2. Maltractament als treballadors i ocultació

El llibre denuncia que el sistema de control de la informació del grup també es va aplicar a Espanya de manera contundent:

• Amenaces i silenci: Diversos empleats van afirmar que el grup els obligava a callar sota amenaces i que no se'ls proporcionava material bàsic de protecció com guants o mascaretes.
• Crida d'auxili: La desesperació del personal va quedar palesa en un missatge escrit amb retolador en un passadís de la residència de Madrid que deia: "ELS MORTS I LES PERSONES CONTAMINADES SÓN MOLTS MÉS! AJUDEU-NOS! COVID-19".
• Conseqüències legals: Com a resultat d'aquests fets, s'han obert investigacions judicials que podrien acabar en judicis en els pròxims anys.

3. Diferències en el model de negoci i moviments financers

L'autor també apunta aspectes sobre l'estructura del mercat i operacions tèrboles:

• Mercat menys regulat: A diferència de França, on l'Estat controla estretament l'obertura de centres mitjançant autoritzacions, el sistema a Espanya es descriu com un sistema lliure de creació d'establiments de salut.
• Comissions sota sospita: En el marc d'una investigació per evasió fiscal d'un alt directiu d'Orpéa, es detalla que una comissió de 500.000 euros va ser enviada a Espanya com a part d'un pagament irregular vinculat a la compra de residències al sud de França.

En resum, el cas espanyol serveix a l'autor per demostrar que les deficiències en la cura dels residents i les pràctiques de gestió opaques no eren exclusives de França, sinó que formaven part d'un model de negoci internacionalitzat que va col·lapsar de manera tràgica durant la crisi sanitària.

Sobre la llibertat

Sobre la libertad 

El llibre "Sobre la llibertat" (2024), de l'historiador Timothy Snyder, és una anàlisi profunda que busca redefinir el concepte de llibertat en el segle XXI, argumentant que la societat contemporània n'ha perdut la veritable visió. Snyder sosté que hem caigut en el parany de la "llibertat negativa" (la llibertat respecte a la interferència de l'estat), quan la llibertat real és la "llibertat positiva" (la llibertat per a prosperar i crear un futur triat conjuntament).

L'obra s'estructura al voltant de cinc formes de llibertat que connecten la filosofia amb la pràctica política:

1. La Sobirania

La sobirania és la facultat adquirida de prendre decisions pròpies basades en els valors d'un mateix. Snyder utilitza el concepte de la filòsofa Edith Stein per distingir entre el "Körper" (el cos com a objecte físic) i el "Leib" (el cos humà viu i sentent).

• Reconeixement: Només arribem a ser individus sobirans quan reconeixem els altres com a subjectes (Leib) i no com a objectes.
• Infància: La sobirania no és innata; es desenvolupa des del naixement mitjançant l'atenció i el contacte social. Un bon govern ha de garantir les estructures (salut, educació) perquè els nens arribin a ser sobirans.

2. La Imprevisibilitat

La llibertat requereix ser imprevisible per a les autoritats i les màquines. Basant-se en Václav Havel, Snyder descriu la "no llibertat" com la submissió a la normalització i la predictibilitat.

• L'amenaça digital: Els algoritmes de les xarxes socials ens "previsibilitzen", convertint-nos en éssers que reaccionen a estímuls en lloc d'actuar per valors.
• Hacks mentals: Snyder detalla com l'aïllament experimental i el reforç intermitent ens fan vulnerables a la manipulació i a la pèrdua d'atenció.

3. La Mobilitat

La mobilitat és el moviment competents a través de l'espai, el temps i els valors. Snyder diferencia entre:

• Mobilitat imperial: Basada en la dominació i la conquesta de territoris, un model que ja no és viable en el segle XXI.
• Mobilitat social: La capacitat de les noves generacions de crear vides millors i diferents a les dels seus pares.
• Obstacles: El racisme i l'empresonament massiu als Estats Units són formes actives d'inmobilització que destrueixen la llibertat.

4. L'Objectivitat

La llibertat és impossible sense la veritat; els fets són l'àncora que permet als individus resistir-se als tirans i oligarques.

• Periodisme: L'objectivitat requereix institucions, especialment el periodisme local de recerca, que està en perill de desaparèixer.
• Grans Mentides: Snyder analitza com la "Gran Mentida" de Donald Trump sobre les eleccions de 2020 segueix patrons de règims totalitaris per subvertir la democràcia.
• Ciència i Clima: Negar el canvi climàtic és una forma de no llibertat que ens aboca a una política de la catàstrofe.

5. La Solidaritat

La llibertat és indivisible: "llibertat per a tu significa llibertat per a mi".

• Projecte col·lectiu: Cap individu pot ser lliure per si sol; necessitem estructures comunes i el reconeixement de la dignitat de tots els ciutadans.
• Escapisme oligàrquic: Snyder critica els multimilionaris que busquen "escapar" de la societat (cap a Mart o cap a la immortalitat) en lloc de contribuir al bé comú.

Conclusió: El paper del Govern

El llibre culmina afirmant que la llibertat justifica el govern. El govern no s'ha de desmantellar, sinó que s'ha de dissenyar per garantir les cinc formes de llibertat. Snyder proposa que, per arribar al tricentenari dels Estats Units (2076) com un país lliure, cal:

• Garantir el dret al vot, a la salut universal i a l'educació pública.
• Reclamar el "habeas mentem" (el dret a protegir la pròpia ment de la manipulació digital).
• Apostar per tecnologies com la fusió per aturar la catàstrofe climàtica.

En resum, la llibertat no és un llegat passiu, sinó un acte constant de creació que requereix virtut, veritat i la presència activa de l'estat al servei dels ciutadans.

L'obesitat com a repte global (3)

Weightless 

El llibre "Weightless", escrit per la doctora Rocio Salas-Whalen (endocrinòloga i especialista en medicina de l'obesitat), és una guia exhaustiva per a pacients que utilitzen o consideren utilitzar medicaments GLP-1. La tesi central de l'obra és que l'obesitat és una malaltia crònica i multifactorial, i no un problema de falta de voluntat o caràcter.

A continuació, es presenta un resum detallat estructurat segons els temes clau de l'obra:

1. Repensar l'obesitat i la seva biologia

L'autora comença demanant disculpes en nom de la comunitat mèdica per haver tractat l'obesitat durant dècades com un problema moral. Segons les fonts, l'obesitat està influenciada per sis factors principals que van més enllà de "menjar menys i moure's més":

• Genètica i epigenètica: La predisposició biològica i com l'entorn modifica l'expressió dels gens.
• Hormones: Desequilibris en la insulina, leptina, ghrelina i cortisol que dificulten la pèrdua de pes.
• Entorn: L'impacte dels aliments ultraprocessats i l'estès sedentarisme.
• Envelliment: Canvis metabòlics i pèrdua de massa muscular (sarcopènia).
• Medicaments: Fàrmacs comuns (antidepressius, esteroides) que promouen l'augment de pes.
• Estil de vida: Patrons de son, estrès i consum d'alcohol.

A més, el llibre critica l'ús de l'Índex de Massa Corporal (IMC) com a mesura única, proposant l'anàlisi de la composició corporal (massa grassa vs. massa muscular) com l'estàndard d'or per avaluar la salut.

2. El món dels GLP-1: Història i funcionament

Els GLP-1 no són nous; es basen en més de dues dècades de recerca. L'autora narra la història de la seva descoberta, destacant com el Dr. John Eng va aïllar el compost de la saliva del monstre de Gila per crear els primers fàrmacs de llarga durada.

Aquests medicaments funcionen de tres maneres:

1. Retarden el buidatge gàstric, generant una sensació de sacietat més llarga.
2. Milloren els senyals de sacietat del cos.
3. Redueixen el "soroll del menjar" (food noise) al cervell, eliminant l'obsessió constant pel menjar.

El llibre detalla els tres ingredients actius principals: la semaglutida (Ozempic, Wegovy), la tirzepatida (Mounjaro, Zepbound) i la liraglutida (Victoza, Saxenda).

3. El mètode GPS per a l'èxit sostenible

Per maximitzar els resultats i evitar la pèrdua de múscul, la Dra. Salas-Whalen proposa la fórmula GPS:

• G de GLP-1: L'ús del medicament sota supervisió mèdica experta.
• P de Proteïna: El consum mínim de 100 grams de proteïna al dia per preservar el múscul, repartits en dosis de màxim 30 grams per àpat.
• S de "Strength training" (Entrenament de força): L'exercici de resistència és obligatori per protegir el metabolisme i la funcionalitat del cos.

4. El recorregut del pacient i el manteniment

El llibre acompanya el lector des de la primera cita mèdica fins a la fase de manteniment. L'autora posa èmfasi en la titulació lenta (ajust de la dosi) per minimitzar efectes secundaris com nàusees o restrenyiment.

Pel que fa al futur, s'explica que:

• El manteniment és una fase activa: Atès que l'obesitat és crònica, molts pacients necessitaran una dosi de manteniment a llarg termini per evitar recuperar el pes.
• Tornar a la vida social: L'autora ofereix guies sobre com gestionar les vacances, les celebracions i els comentaris d'altres persones sobre el canvi físic.

Finalment, el llibre aborda els canvis psicològics de la transformació, com la pèrdua de volum facial o l'ajust de la percepció d'un mateix, recordant que l'objectiu final no és "ser prim", sinó estar sa i sentir-se "weightless" (lleuger) de vergonya i estigma.

PS. El documental

Com cal decidir? (3)

Decide y apuesta

El llibre "Decide y apuesta" (títol original: Thinking in Bets), escrit per l'exjugadora de pòquer professional i psicòloga cognitiva Annie Duke, explora com prendre millors decisions en un món ple d'incertesa, basant-se en les lliçons apreses a les taules de joc. La tesi central de l'obra és que la vida s'assembla més al pòquer que no pas als escacs, ja que la majoria de les nostres decisions impliquen informació incompleta i el factor de la sort.

A continuació se'n presenta un resum dels eixos principals del llibre:

1. La vida és pòquer, no escacs

L'autora argumenta que tendim a cometre l'error de jutjar la qualitat d'una decisió pel seu resultat, un fenomen anomenat "resultadisme" (resulting). Als escacs, gairebé no hi ha sort i els resultats estan estretament lligats a la qualitat de les jugades; al pòquer (i a la vida), pots prendre una decisió excel·lent i, tot i així, perdre a causa de factors fora del teu control. Per millorar, cal separar el procés de decisió del resultat final.

2. Totes les decisions són apostes

Duke redefineix les decisions com a apostes sobre el futur. Quan triem una opció, estem apostant recursos (temps, diners, felicitat) contra totes les altres versions futures de nosaltres mateixos que hem descartat.

• Creences i incertesa: Les nostres apostes depenen de les nostres creences, que sovint estan esbiaixades perquè el cervell humà prefereix la certesa a l'objectivitat.
• "No n'estic segur": Admetre la ignorància és el primer pas cap a la saviesa. L'autora proposa expressar el nostre nivell de confiança en una escala de 0 a 10 per reconèixer que la veritat quasi mai és blanca o negra (0% o 100%), sinó que hi ha matisos de gris.

3. Aprendre dels resultats i el biaix d'interès personal

El procés d'aprenentatge és un cicle on les creences alimenten les apostes, aquestes generen resultats i aquests resultats haurien d'ajustar les nostres creences. Tanmateix, patim el biaix d'interès personal (self-serving bias): ens atribuïm els èxits a la nostra habilitat i culpem la sort dels nostres fracassos.

• Per contrarestar-ho, cal analitzar tant les derrotes com les victòries per identificar què ha estat producte de l'habilitat i què de l'atzar.

4. El sistema de cerca de la veritat

És difícil superar els nostres biaixos sols; per això, Duke proposa crear càpsules de decisió o "grups d'amics" compromesos amb la veritat. Aquests grups han de seguir les normes CUDOS del sociòleg Robert Merton:

• Comunisme (dades compartides): Tota la informació rellevant s'ha de posar a disposició del grup.
• Universalitat: Avaluar les idees pels seus mèrits, independentment de qui les digui.
• Desinterès: Vigilar els conflictes d'interès que puguin esbiaixar l'anàlisi.
• Escepticisme organitzat: Fomentar el disseny constructiu i qüestionar per què les coses podrien no ser certes.

5. Viatge mental en el temps i planificació

L'autora presenta estratègies per evitar decisions impulsives (conegudes com a "tilt" en pòquer) mitjançant la connexió amb el nostre "jo" passat i futur:

• La regla 10-10-10: Preguntar-nos com ens sentirem amb una decisió d'aquí a 10 minuts, 10 mesos i 10 anys.
• Contractes d'Ulisses: Establir barreres en el present per evitar que el nostre "jo" futur prengui decisions irracionals (com portar les claus de cotxe a algú si anem a beure).
• Reconeixement del futur: Utilitzar la prospecció inversa (imaginar que hem tingut èxit i treballar cap enrere per veure com hi hem arribat) i el pre-mortem (imaginar que hem fracassat i identificar les causes per prevenir-les).

En conclusió, el llibre ensenya que la qualitat de la nostra vida és la suma de la qualitat de les nostres decisions i la sort, i que, tot i que no podem controlar l'atzar, podem millorar el nostre procés de decisió sent més objectius i menys reactius als resultats immediats.

PS. 45 anys de PIB en un gràfic

Un disbarat rere l'altre (36)

Despesa sanitària a Catalunya per agents 2013-2023

Avui fem una ullada als grans números de la despesa sanitària per a fer-nos una idea del disbarat perfectament dissenyat que perdura en el temps.

En una dècada hem augmentat uns 0,6 punts percentuals del Producte Interior Brut destinats a sanitat, de 7,5% el 2013 a 8,1% el 2023. En despesa pública hem augmentat uns 0,8 punts percentuals, de 5,1% al 5,9%. Hi ha hagut un augment del 67% de la despesa pública corrent. En despesa sanitària privada hem disminuït 0,1 punts percentuals en una dècada, hem passat de 2,3% al 2,2%. Hi ha hagut un augment del 36,9% de la despesa privada en termes corrents. Aquests són els números oficials (falta explicar una dècima percentual més a la baixa, que no podem saber on és).  El creixement de la despesa pública ha estat notable en comparació a la despesa privada, que ha quedat pràcticament igual.

Si volem comparar-nos amb altres països, llavors podem revisar aquesta taula:

Ara bé, tingueu en compte que aquesta la taula diu que la despesa pública sobre el PIB és 6,1% enlloc de 5,9% que diu la taula anterior. Tot això és informació oficial, a un lloc diu una cosa, a un altre en diu un altre, i no passa res.

Ja podeu veure els països que tenim per sota, i un país (Espanya 6,7%) que tenim per sobre entre molts altres, i no faré cap comentari, el podeu fer vosaltres mateixos. Jo no voldria estar en el lloc on sortim sinó molt més amunt, i no li desitjo a cap país que amb el mateix sistema fiscal nostre acabi tenint gairebé un punt percentual menys de despesa pública simplement perquè es el fruit de l'extracció colonial.

Mirem la taula de despesa privada i surt això:

I finalment la taula de despesa sanitària total respecte PIB:

La despesa sanitària pública per càpita ha crescut un 61% en la dècada entre 2013 i 2023, no ha crescut un 67% com ha crescut la despesa total que deia abans. El motiu és el creixement de la població en un 6% durant aquests anys. Més població ha diluït el creixement de la despesa pública total donant lloc a un creixement inferior en despesa per càpita.

Si volem encara comparar-nos amb altres, aquí teniu una taula de difícil justificació. Aquesta taula de despesa sanitària pública 2023 és per fugir corrents i oblidar-nos del Regne que ens sotmet a una asfíxia premeditada:

Al País Basc, que tenen concert econòmic, disposen d'un 20% més de recursos per càpita diu la taula oficial del Ministeri de Sanitat. Però és fals, els números de la liquidació de la despesa de 2023 a Euskadi diuen que van gastar 5.944,15 M€ i si ho dividim per la població, surt una despesa pública per càpita de 2.697 €. Disposen d' un 34,4% més de recursos que el que vam gastar per habitant a Catalunya. Això esdevé insultant als ulls de qualsevol ciutadà, sigui de la ideologia que sigui, excepte els que viuen a Euskadi, és clar. I així any rere any, des d'en fa 40, pel cap baix!!!

Gastem molt o gastem poc respecte PIB públicament?. Si ens considerem ciutadans d'un país sota un mateix sistema fiscal, llavors hem de dir clarament que gastem poc i que uns gasten molt més amb els nostres diners.  

El dia que disposem de més recursos -si es que arriba- i volguem gastar més és crucial determinar què en volem obtenir a canvi en termes marginals. El debat de la priorització es passa per alt sistemàticament. Es menysté i s'evita. Per tant, segons la meva opinió fins que no prioritzem despesa addicional crec que cal introduir necessàriament una moratòria en el creixement respecte el PIB. No podem deixar les decisions d'augment de la despesa en mans de gestors cojunturals amb política de fets consumats. Cal evitar els problemes que sorgeixen fruit  de l'incompliment i inexistència de pressupostos. 

Ara bé, dit tot això. El que no podem admetre és que se'ns enfotin a la cara. Un sistema fiscal on no es respecta l'ordinalitat i que acabem finançant més del que correspon a altres que així ens superen en despesa per càpita pública amb els nostres diners. Fins quan seguirem així?. Aquest és el gran desgavell, dels més grossos i que provoquen un estat de malestar, un estat dels disbarats.

Aquesta és la taula per guardar de despesa per càpita de 2023 on s'ha corregit la dada del País Basc, i es mostra en ordre decreixent.

  

PS. Podeu veure que a la taula comparativa de despesa sanitària total respecte PIB surt novament una diferència entre el 8,4%  i el 8,1% de la taula inicial. Mateixa font i dues dades diferents. Les sèries de dades es corregeixen sense cap notificació ni justificació. Estalvio comentaris que ja vaig fer anteriorment. Vergonya estadística.

PS. Catalunya va molt malament.

PS. Els fet i els frames

PS. La col·lecció de disbarats.

La nova regulació dels productes sanitaris

 Real Decreto 90/2026, de 11 de febrero, por el que se regula el procedimiento de financiación selectiva de los productos sanitarios con cargo a la prestación farmacéutica del Sistema Nacional de Salud para pacientes no hospitalizados y se determinan los márgenes correspondientes a su distribución y dispensación.

Trenta anys després, es modifica la regulació de 1996 sobre finançament selectiu de productes sanitaris. I una de les moltes coses que demana és informació als laboratoris per a establir el preu. Entre la documentació exigida s'inclou una proposta justificada del PVL màxim que haurà d'incorporar informació sobre l'impacte pressupostari, la justificació de les diferències de preu respecte a alternatives finançades, els costos de producció i la previsió de vendes durant els tres primers anys.

Així mateix, es requereix informació sobre la situació i el preu del producte en altres estats membres de la Unió Europea, així com dades que permetin avaluar la qualitat, la usabilitat i les millores comparatives davant d'altres opcions disponibles.

Tinc la impressió que els laboratoris ompliran el formulari com els vingui de gust.

PS. El que passa amb els preus notificats en un gràfic

PS. I els acords singulars

Una brúixola moral davant la regla de rescat

 The Rules of Rescue: Cost, Distance, and Effective Altruism

El llibre The Rules of Rescue: Cost, Distance, and Effective Altruism, de Theron Pummer, presenta una anàlisi detallada sobre les obligacions morals d'ajudar els altres, especialment en el context de l'Altruisme Efectiu. L'autor utilitza un enfocament no-consequencialista, la qual cosa significa que accepta que existeixen restriccions morals (com no danyar algú per salvar-ne d'altres) i permisos morals per no sacrificar-ho tot pel bé comú. 

1. El marc moral: Raons requeridores i permissives

Pummer estableix una estructura fonamental basada en dos tipus de raons:

• Raons requeridores: Són consideracions que contribueixen a fer que un acte sigui obligatori. Per exemple, hi ha una raó requeridora forta per salvar un desconegut que s'està morint si el cost per a nosaltres és nul o mínim.
• Raons permissives: Funcionen com a "dissuasores" (defeaters) de les raons requeridores. Aquestes permeten que un acte sigui permissible sense fer-lo obligatori. Es divideixen principalment en dues:
  • Basades en el cost: Quan el sacrifici personal (vida, extremitats, temps, diners) és prou gran, tenim permís per no ajudar.
  • Basades en l'autonomia: Reflecteixen el "respirador moral" que permet a les persones dirigir les seves pròpies vides i prendre decisions personals significatives (com triar una carrera), fins i tot si una altra opció ajudaria més els altres.

2. La importància dels números

L'autor defensa que, en casos de rescat sense cost addicional, els números compten. Si pots salvar dues persones en lloc d'una sense un cost extra, és moralment incorrecte salvar-ne només una. Pummer introdueix el concepte de raons permissives individualistes, que expliquen per què podríem preferir salvar una persona davant d'una altra si hi ha un conflicte (com una connexió especial), però argumenta que aquestes raons no són prou fortes per permetre salvar un grup molt més petit quan es podria salvar un grup molt més gran pel mateix cost.

3. El problema del "Tot o Res" i la lloança moral

Un dels punts més complexos del llibre és el problema del tot o res. Pummer analitza situacions on el cost és tan elevat que és permissible no salvar ningú. Tanmateix, sosté que si decideixes assumir aquest cost, és incorrecte salvar el grup més petit si podries haver salvat el gran pel mateix sacrifici.

• Permissibilitat condicional: Per resoldre la paradoxa que un acte heroic pugui ser "incorrecte", l'autor proposa que salvar el grup petit pot ser permissible condicionat al fet que no salvaràs el gran.
• Lloança: Un acte pot ser moralment incorrecte (per no maximitzar l'ajuda) i, tot i això, ser globalment digne de lloança (overall praiseworthy) perquè implica un sacrifici heroic que va més enllà del deure.

4. Rescats a distància i el factor de la freqüència

L'autor argumenta que factors com la distància física, la visibilitat del patiment o el fet de ser l'únic que pot ajudar no canvien fonamentalment l'obligació moral d'ajudar. Tot i això, reconeix una diferència clau entre els rescats d'emergència (com salvar algú d'un estany) i les donacions a entitats benèfiques: la freqüència.

• Característiques de vida (lifetime features): Atès que les oportunitats per ajudar a distància són constants, Pummer suggereix que el que compta és l'esforç al llarg de tota la vida. Si algú té un pla vital on ja està "fent prou", les seves raons permisives s'amplifiquen, permetent-li ignorar certes oportunitats d'ajuda sense actuar malament.

5. Connexions especials i Altruisme Efectiu

El llibre examina com les connexions especials (amics, família, projectes personals) poden justificar salvar menys persones. L'autor distingeix entre connexions adquirides de manera responsable (que poden augmentar el cost que estem obligats a assumir) i les que no ho són.

Finalment, el llibre conclou que una gran proporció de persones en societats afluents tenen l'obligació moral de ser altruistes efectius. Això implica:

1. Utilitzar els recursos (temps i diners) per ajudar els altres el màxim possible.
2. Si no es vol ser un altruista efectiu "pur", cal proporcionar tanta ajuda al llarg de la vida com la que donaria un altruista efectiu en el seu nivell mínim requerit.

Com cal decidir? (2)

Gladiators, Pirates and Games of Trust

 El llibre "Gladiators, Pirates and Games of Trust" (2017), de Haim Shapira, és una introducció rigorosa però divertida a la Teoria de Jocs, l'estadística i la probabilitat.

1. El Dilema del Sopar i la decisió interactiva

El llibre comença definint la Teoria de Jocs com una formalització matemàtica de la presa de decisions interactiva, on el resultat depèn de les eleccions d'altres jugadors que també busquen maximitzar el seu benefici. Un exemple clau és el "Dilema del Sopar": si un grup d'amics acorda dividir el compte a parts iguals, un individu té l'incentiu de demanar un plat car (com el Tournedos Rossini) pagant-ne només una fracció. Tanmateix, si tots actuen igual, tothom acaba pagant molt més del que volia inicialment.

2. La Paradoxa del Xantatgista i la negociació

Mitjançant aquest joc de Robert Aumann, Shapira explora la negociació: dos jugadors han de repartir-se un milió de dòlars; si no hi ha acord, no reben res. L'autor ensenya que la part que està mentalment preparada per fracassar o marxar sense res té un gran avantatge estratègic, ja que pot imposar condicions humiliants a l'altre. Una lliçó fonamental és que, de vegades, jugar de forma "irracional" contra un oponent irracional és l'única opció racional.

3. El Joc de l'Ultimàtum: Justícia vs. Matemàtiques

En aquest experiment, un proposant ofereix una part d'una suma (ex. 1.000$) a un receptor; si aquest rebutja l'oferta, ningú rep res. Tot i que matemàticament el receptor hauria d'acceptar fins i tot un dòlar (perquè un és millor que zero), en la realitat la gent sol rebutjar ofertes inferiors al 20% per una qüestió de dignitat i càstig de la injustícia. L'autor destaca que castigar algú injust provoca plaer biològic (secreció de dopamina).

4. Els grans jocs clàssics

El llibre analitza estructures famoses que s'apliquen a la vida real:

• El Joc dels Pirates: Un exercici de distribució de botí mitjançant votació democràtica i inducció cap enrere.
• El Dilema del Presoner: Mostra com el comportament egoista individual pot portar a una catàstrofe col·lectiva. En versions repetides d'aquest joc, la millor estratègia sol ser el "Tit-for-Tat" (fer el mateix que ha fet l'altre en el torn anterior), premiant la cooperació i reaccionant a la traïció.
• El Joc del Gallina (Chicken): Aplicat a situacions de risc extrem com la Crisi dels míssils de Cuba, on el primer a cedir perd, però si ningú ho fa, el desastre és total.

5. L'Equilibri de Nash i la biologia

L'Equilibri de Nash es defineix com una situació on cap jugador té incentius per canviar la seva estratègia si els altres mantenen la seva. L'autor ho exemplifica amb animals:

• Búfals i lleones: Quan un ramat fuig d'una lleona, fugir és un Equilibri de Nash, ja que un búfal que decidís atacar sol moriria, encara que el ramat sencer podria vèncer-la si cooperés.
• El Dilema del Voluntari: En un grup de pingüins que tenen gana però temen les foques, tots esperen que un "voluntari" es llanci primer a l'aigua per comprovar si és segur.

6. Subhastes i el "Mal del Guanyador"

Shapira introdueix la Teoria de Subhastes, explicant models com l'anglesa (el preu puja), la holandesa (el preu baixa) i la de Vickrey (el guanyador paga el segon preu més alt). Adverteix sobre el "Mal del Guanyador": en subhastes de valor incert (com pous de petroli), el guanyador sol ser qui ha fet l'estimació més optimista i, per tant, sovint acaba pagant més del que l'objecte val realment.

7. Mentides estadístiques i probabilitat

El llibre dedica espai a desmuntar l'ús fraudulent de les dades:

• Gràfics i escales: Com es pot manipular la percepció d'un preu o d'un èxit canviant l'escala de l'eix vertical.
• Paradoxa de Simpson: Fenomen on una tendència desapareix o s'inverteix quan es combinen diferents grups de dades.
• Falsos positius: L'error de creure que si un test (mèdic o de mentides) té un 92% d'encert, la probabilitat de ser culpable/malalt davant un positiu és també del 92%, oblidant la raresa del cas en la població general.

PS. El desgavell del turisme, ja n'hi ha prou, que algú ho aturi!

El medicament més car (per ara)

Quin és el preu d'un objecte únic com la nena i el globus de Banksy?. 

En van pagar 1,2 M€ abans que gairebé s'autodestruís per una trituradora incorporada al marc, però després l'han revenut per 21,2 M€ 3 anys després. La resposta és que el preu depèn de la disponibilitat a pagar a la subhasta a Sotheby's aquell dia.

Però quin és el preu per a un medicament per a leucodistrofia metacromàtica, una malaltia rara. Doncs el que el govern estigui disposat a pagar. I per ara sabem que el preu és 2,5 M€ i ja hem fet el primer tractament per aquí. Si s'administra abans dels 30 mesos, la malaltia desapareix. 

L'any 2023 no hi havia tal disponibilitat a pagar per part del govern. El 20 de novembre de 2024 es va canviar d'opinió i es va aprovar. Ningú sap els motius per canviar d'opinió. Els diners són de tots però les opinions només d'uns pocs que en democràcia se'ls escull i no rendeixen comptes. El preu final segueix sent confidencial, la decisió pública no ho explica tampoc. Només el sap qui fa la transferència al laboratori, no qui el paga que som tots els ciutadans amb els nostres impostos. En realitat no sabem ni si hi ha descomptes, o quins descomptes sobre el preu de 2,5M € hi ha hagut.

El problema dels preus de medicaments únics per a cada persona obre un àmbit de dificultat creixent. Vegeu per exemple en aquest article tot el que explica The Economist. Dificultats regulatòries profundes.

Podem reimaginar-nos un nou capitalisme? (15)

Capitalismo de amiguetes

 El llibre "Capitalismo de amiguetes" (2024), escrit pel periodista econòmic Carlos Sánchez, és un relat periodístic i històric que investiga com les elits econòmiques espanyoles han manipulat el poder polític per al seu benefici particular des del segle XIX fins a l'actualitat. La tesi central de l'obra és que el "capitalisme d'amiguets" —basat en el clientelisme, la picaresca i la falta de competència— és la veritable arrel del retard econòmic històric d'Espanya.

A continuació es detalla el contingut del llibre segons les fonts proporcionades:

1. Els orígens del retard i la cultura de la renda

L'autor argumenta que Espanya va perdre el tren de la revolució industrial no per manca de recursos, sinó per un entramat polític-empresarial que preferia la protecció de l'Estat a la competència del mercat. Durant segles, l'economia ha estat dominada per rendistes i cacics que governaven a través d'un Estat feble, buscant sempre refugiar-se sota els "maternals faldons" dels ministres. Aquesta "captura del regulador" va permetre que unes poques minories extractives fessin prevaldre els seus interessos sobre els generals, fomentant l'aïllament internacional per protegir el mercat interior.

2. El caciquisme com a sistema fundacional

El llibre identifica el caciquisme de la Restauració com l'arquitectura institucional que va consagrar el sistema. Personatges com Germán Gamazo exemplifiquen aquesta figura: un "particular irresponsable" que controlava nomenaments judicials, administratius i polítics a la seva regió per afavorir els seus negocis, actuant com una "subcontractació de l'Estat" davant la seva debilitat. Aquesta cultura es va perpetuar mitjançant una endogàmia de les elits, on els matrimonis de conveniència entre la noblesa rendista i la nova burgesia forjaven pactes de sang per perpetuar el poder.

3. La creació de l'"Aristocràcia Bancària"

Un dels pilars del sistema va ser la Ley de Ordenación Bancaria de 1921, impulsada per Francesc Cambó. Aquesta llei va posar la regulació bancària en mans d'un organisme privat, el Consejo Superior Bancario, consagrant un oligopoli bancari que va durar fins al 1994. El llibre destaca com la banca espanyola ha estat històricament una barreja d'interessos públics i privats, amb consells d'administració farcits de títols nobiliaris i polítics en actiu.

4. El franquisme: De l'autarquia al "desenvolupisme"

L'autor analitza com el règim de Franco va ser una continuació lògica d'aquests mals històrics.

• L'etapa autàrquica: Dirigida per Juan Antonio Suanzes i l'INI, va intentar un nacionalisme econòmic extrem que va portar el país al col·lapse.
• L'"Amic Americà": Els pactes de 1953 amb els EUA van salvar el règim a canvi de bases militars i la introducció de multinacionals com Coca-Cola, que va actuar com a "ambaixadora" del nou capitalisme.
• Els Tecnòcrates: Miembros de l'Opus Dei com López Rodó o Ullastres van pilotar el Plan de Estabilización de 1959, que va obrir l'economia però mantenint el control de les elits afins.

5. Lobbies estratègics: Elèctrics i Enginyers

El llibre dedica espais crítics a sectors clau que han operat com poders fàctics:

• Sector Elèctric: Controlat per figures com José María de Oriol, va aconseguir mantenir el seu caràcter privat sota la dictadura però amb tarifes fixades per l'Estat, utilitzant el lobby UNESA per dictar les normes al mateix Govern.
• Enginyers de Camins: Sánchez els descriu com un col·lectiu amb una capacitat d'influència immensa sobre les obres públiques faraòniques, des de la Restauració fins a figures modernes com Florentino Pérez o Villar Mir.

6. La disputa territorial: Madrid vs. Barcelona

L'obra explora la tensió històrica entre el poder polític de Madrid i el poder industrial de Catalunya i el País Basc. Es descriu com les elits perifèriques (liderades per figures com Cambó o, més tard, Durán Farell) van utilitzar la seva influència a les Corts de Madrid per obtenir aranzels i protecció per a les seves indústries. Actualment, però, el procés de terciarització i les "economies d'aglomeració" han convertit Madrid en el centre on es refugien els grups de pressió a causa de la hiperregulació de l'Estat.

Conclusió: L'"Imperi Anònim"

El llibre conclou que Espanya segueix sent un país on la regulació és tan densa que obliga les empreses a estar "molt a prop del poder" per sobreviure. Aquesta cultura del favor i del tràfic d'influències s'ha tornat més subtil però no ha desaparegut, creant una corrupció sistèmica on el gran perdedor sempre és el consumidor.