Passar pel sedàs

Estem exposats a un conjunt d'informacions periodístiques i científiques que hem de garbellar cada dia. Sabem que n'hi ha de certes i d'altres que són interessades, unes que són ambdues coses, i algunes no són ni una cosa ni l'altre. Les notícies sobre associació genètica són constants els darrers temps. El que fa poca gent és revisar el que queda d'aquesta informació, és a dir si és confirma la troballa o no. Si tenim en compte que s'ha estimat que només un 1,2% del estudis confirmen la relació entre un gen i una malaltia , ja ens podem adonar del disbarat on es trobem immersos. Podem preguntar-nos el perquè. Des del meu punt de vista, té a veure (entre d'altres coses) amb els incentius a publicar. Els centres de recerca tenen condicionat el seu finançament i subsistència a aquest fet, i els gabinets de premsa treballen molt eficaçment en l'objectiu. El resultat és que cal visibilitat encara que sigui innecesària (socialment). Si a aquest fet hi afegim que 1 de cada 10 articles (un 12% per ser exactes) en les "més prestigioses revistes mèdiques" està escrit per un fantasma, aleshores cal que ens preocupem encara més. Jo n'estic i quan llegeixo tracto de passar pel sedàs tot el que puc.

PS. Error. Algú ha de recordar que la sanitat pública rep els recursos des del sistema de finançament autonòmic. Demanar més recursos al marge és una mostra de desconeixement que no ajuda a la solució i provoca confusió.

PS. S'ha obert la capsa dels trons al Banc d'Espanya. Ja era hora. Era un secret vox populi.

L'article 1

Fa dies que dura l'enrenou britànic entorn el primer article de la nova llei de salut. La qüestió s'ho mereix perquè es tracta de formalitzar un canvi fonamental en la percepció ciutadana. Resum:

In the past, the Secretary of State, or health authorities to which he delegated his functions, have provided hospital or other services directly. But that is no longer the case. The Department of Health is not a provider of NHS services – it has neither the staff nor facilities to make NHS services directly available to the public. The proposed new arrangements set out more clearly where responsibility should lie, rather than relying on a system of delegation. Under the Bill, the function of arranging the provision of NHS services (i.e. commissioning) is given directly to the NHS Commissioning Board (“the Board”) and clinical commissioning groups. Secretary of State’s role is to set objectives for the NHS and to ensure that functions conferred on bodies lower down the system are being carried out effectively so as to meet those objectives. If Secretary of State were to retain those powers in parallel, it would enable him to cut across the Board and clinical commissioning groups, undermining the mandate and the stability of the system and opening the door to political micromanagement.

De fet es tracta de traslladar a les lleis el que ja és una pràctica amb a els Primary Care Trusts. Fa mesos que estan encallats aquí i l'Allison Pollock ahir a The guardian hi tornava a donar voltes sobre el tema.

Reports of drastic cuts to NHS frontline services lie behind the extreme urgency with which the government is pushing its changes. Cuts on the scale envisaged are only possible if the duties laid on government by parliament are abolished.

La discusió que tenen és rellevant, però es troben en un moment delicat. Han de retallar despesa i tenen una llei per debatre al parlament. Veurem si tots dues qüestions són compatibles i se'n surten.

Desmemòria

Escolto a la ràdio comentaris sobre la situació sanitària. Observo amb sorpresa que la percepció selectiva acompanyada de memòria selectiva fa oblidar on som i per què estem vivint aquest convuls moment. Diuen, la crisi de la sanitat és una crisi d'èxit, mentre que la crisi financera és una crisi de fracàs. Aquesta afirmació ajuda a confondre a la ciutadania. Si hem arribat en aquesta situació de dificultats financeres a la sanitat és justament perquè s'ha estirat més el braç que la màniga. I això no és un èxit sino un fracàs descomunal pel qual algú n'hauria de respondre en una democràcia sòlida. Els governants van gastar un pressupost que no tenien i els ciutadans ho han de saber, especialment quan sembla ara que aquells dies no hi eren al govern i que no va passar res de res. Em sorpren que es vulgui passar de llarg d'això, a no ser que es vulgui fer bugada per a les properes eleccions. Atribuir l'augment de despesa a l'allargament de l'esperança de vida i la innovació tecnològica ho trobo interessat en aquest just moment. En Bob Evans deia que sempre es busquen justificacions en elements suposadament fora de control per així esquivar les responsabilitats.Quina afrimació més encertada, amb els anys que han passat i segueix més vigent que mai!

PS. Podeu consultar les dades per a refrescar la memòria en entrades anteriors d'aquest blog, per exemple la de la sindicatura de comptes , pedra paper i tisora o l'entrada líder del blog: El gran engany.

PS. Interpretació colossal. Eulàlia Vilarrasau et al. al Romea: Qui te por de la Virgínia Woolf?

PS. Magistral. Robert Skidelsky a La Vanguardia.

Quan la informació fa nosa

WILLINGNESS-TO-PAY FOR PREDICTIVE TESTS WITH NO IMMEDIATE TREATMENT IMPLICATIONS: A SURVEY OF US RESIDENTS

Imagineu que us pregunten si voleu saber si teniu una malaltia i que encara que us ho confirmin no es podrà fer res perquè no hi ha tractament possible. Val la pena la informació? Fa nosa o afegeix qualque cosa? Això és el que han preguntat uns investigadors nordamericans i arriben a la conclusió que:

The results suggest that most people prefer to take predictive tests even in the absence of direct treatment consequences – and that they are willing to pay reasonably large amounts for the opportunity. The results hold across multiple diseases, whether or not the test is perfectly accurate, and for different ex ante probabilities regarding the risk of developing the disease in the future.

Aquesta resposta era segurament previsible. Però alhora em confirma que s'han begut l'enteniment. Resulta que quan llegiu els detalls, encara que saben que la informació no permetrà un tractament, els enquestats diuen que majoritàriament aniran a buscar una segona opinió i anar a un altre especialista. És a dir, generarà més despesa.
Allà va malament, i aquí segurament podria anar pitjor, perquè pot entrar dins la cartera de prestacions sense que la gent se n'adoni i es finançarà públicament i al final hi haurà retallades però encara se seguiran fent més proves diagnòstiques que no afegeixen valor. I el més greu, a més a més que la informació farà nosa encara generará més cost de serveis innecessaris.
És en aquest moment quan ha d'aparèixer un regulador i ha de dir clarament allò que és efectiu i allò que no ho és a la població. Al final sabem que tothom és lliure de decidir què fa amb els seus diners, però els ciutadans han de tenir informació independent i fonamentada. Des del meu punt de vista, la suposada reducció d'incertesa creant més incertesa, i sabent-ho per endavant, la trobo malaltissa.

Embolicar els doblers (2)

Medicare’s Bundled Payment Pilot For Acute And Postacute Care: Analysis And Recommendations On Where To Begin

El pagament per episodi de malaltia és una tendència imparable, del moment i del futur. Si volem més coordinació, ho necessitem. Ara bé, mentrestant sorgeixen els "bundled payments", que no arriben a ser episodis però volen acostar-s'hi. L'article de HA esdevé una referència clau per entendre el moment als USA. Destaco:

Payment bundling has the potential to reduce costs without compromising outcomes. The entity receiving the bundled payment earns a higher margin if a patient is discharged to the community earlier, but it also bears the financial risk of both a readmission and the cost of all postacute care. This arrangement produces a strong incentive for the recipient of the bundled payment to coordinate care across settings and not to discharge patients too early.

Els autors suggereixen que alhora caldria combinar "bundled payment" amb "pay for performance", i això ja és per nota. Mentrestant per aquí som a les antípodes.

Preguntar allò que no se sap

The Evidence Base for Integrated Care slidepack

Quan un govern no sap com afrontar un problema el millor que pot fer és preguntar. Això és el que ha fet el Departament de Salut britànic a la Kings Fund i al Nuffield Trust. El projecte encomanat ha de donar resposta a com estruturar l'atenció integrada en el futur per al NHS. Ho seguirem amb atenció, mentrestant tenim aquesta presentació.
Un exemple també interessant a seguir és el projecte de High Value Care project. Però aquest no tindrà un impacte governamental equivalent, però metodològicament promet.

La magnitud de la tragèdia

Fa dues dècades en Quim Monzó escrivia una novel.la amb aquest títol. Ara diu que no escriu novel.la i ens ofereix op-eds suggerents a La Vanguardia com el diumenge passat. Llegiu-lo, ja cal que ens anem preparant per a la premsa robot. La Carme Rigalt ahir també deia que no escriu novel.la, només articles d'una pàgina i mitja. Això no és equivalent a retallades. Escriure un bon article és complicat.
Del que us vull parlar és precisament de la magnitud de la recessió econòmica i en aquest sentit les entrades al blog Nada es Gratis són claus per entendre millor el que està passant. La pregunta és:¿Está justificada la desconfianza de las extranjeros en la banca española?
Destaco la conclusió:

Llevamos cuatro años en un círculo vicioso dónde las entidades financieras ocultan pérdidas, los inversores les prestan cada vez más caro, el crédito se encarece y su disponibilidad se reduce y la economía crece menos. Las perspectivas son peores y los inversores desconfían de nosotros. Ese círculo vicioso se podría romper si hay valentía por parte del Banco de España y del Gobierno.

La xifra de pèrdua en el mercat immobiliari que no es vol reconèixer és de 150 mil milions d'euros. Això vol dir que cal reconèixer que som un 17% més pobres i anotar-ho a la comptabilitat (considerant una hipòtesi implausible que ho imputem tot a tots i a la renda disponible d'un any, cosa totalment inacurada), estimacions més fines ho situen en el 7% del PIB. Ho sap tothom que ho vulgui saber i mentrestant massa gent mira cap un altre costat.
La Maria Reig a Singulars va dir una obvietat que tots sabem menys uns quants, o potser encara molts, que es pensen que els diners plouen del cel i indueixen al delicte als polítics per tal que incompleixin el pressupost. "El sector públic  no tindrà més diners sino augmenta l'activitat econòmica privada, i mentrestant només pot fer que aprimar-se". La sanitat pública estarà sotmesa a retallades encara més grans. La caixa és buida i no s'omple. És elemental, molta gent no ho vol sentir i el penya-segat es cada dia més aprop.

PS. A PNAS trobareu un article sobre risc sistèmic i el dilema del regulador.