Fredament maligne

The private finance initiative: the gift that goes on taking

En Pollock, a l'exemplar tant recomanable "Christmas 2010" del BMJ, ens aporta l'estat de la qüestió de la Iniciativa Financera Privada (PFI) a Gran Bretanya. Comença fort i recorda el qualificatiu d'un editorial de 1999 que la considerava una "idiotesa financera pèrfida" (perfidious financial idiocy, és a dir les sigles PFI). El diccionari IEC em diu que pèrfid pot ser un qualificatiu de les persones - que és traïdor envers qui confia en ell- o del llenguatge -fredament maligne-. Un editorial és ben lliure d'opinar, que per això hi són. Ara bé si l'opinió és fonamentada s'agraeix, si és un estirabot ideològic serveix de poc.
Per altra banda tot investigador ha de mantenir una distància (ideològica) prudencial amb el fet que investiga. En Pollock ha estat durant els darrers anys qui ha posat en alerta sobre el que estava passant amb la PFI. Ho ha fet molt acuradament amb dades però també amb opinions.
En qualsevol cas, l'article cal llegir-lo perquè representa un resum del que ha passat. Ens diu que el resultat ha estat un cost financer superior al que hauria estat si es feia amb inversió pública. Ho sabíem des d'un inici i el Public Accounts Committe estima les quanties relatives dels tipus d'interès addicional 2,4-4 punts per sobre el cost de l'endeutament públic. Alhora la indexació dels PFI als preus de consum agreuja la comparativa. S'han fet 159 projectes i l'argument polític del que aporten està en si es compara els costos de construcció també i no només els costos financers. Ara bé estimar l'eficiència és complex i amb això no hi ha un indicador transparent com els tipus d'interès.
El més interessant de l'article és que ens posa en la pista del que és fonamental. Aprofitar la capacitat del sector públic d'endeutar-se a cost inferior i la del sector privat en la gestió eficient de projectes d'inversió. Però perquè això segon sigui possible cal una capacitat del regulador en establir contractes amb els incentius correctes. I aquí és on podem trobar la mare dels ous de molts dels problemes actuals en la relació públic-privat: la contractació, el procurement que en diuen.

Darrera els mercats encara hi ha persones

Algú pot pensar que sotat aquest títol invocaré allò que ara està de moda quan es parla per exemple de mesures per a  "convèncer als mercats" on gairebé sempre la referència és al mercat financer, no al productiu. I es parla del mercat com si fos una persona amb ànima i sentiment.
Definitivament darrera als mercats encara hi ha persones i aquest era el títol d'un segon llibre que va escriure en Josep Chias que malauradament ens ha deixat. Ahir el vam acompanyar molts amics i coneguts de fa tants i tants anys. Ell va ser qui va introduir aquí el marketing de serveis (el seu primer llibre és del 1989) i això el va portar a una notorietat en àmbits on el marketing no s'havia aplicat amb fonament. Molt del que sobre això avui es parla en l'àmbit del turisme (El negocio de la Felicidad, és un dels seus llibres), de l'esport -recordeu Olimpiades Barcelona 1992-, de la política, de la cultura i de la salut, ell en va ser un impulsor. Ho va fer des d'ESADE una pila d'anys, on el vaig tenir de professor i és d'aquells que recordes per sempre. Després al llarg del temps hem coincidit repetidament i en guardaré un record magnífic. La seva posició crítica envers la realitat omplia de fonament un discurs ben trabat i suggerent, que a alguns deixava incòmodes. Al seu primer llibre dona el missatge clau: "el marketing és seducció", i crec que  s'ho aplicava a ell mateix.

PS. A La Vanguardia.

En Cutler i la reforma sanitària

The Simple Economics of Health Reform

Tot aquell que vulgui un resum ordenat del que significa la nova regulació sanitària als Estats Units hauria de llegir l'article d'en Cutler així com els altres articles de Economist Voice. A mi m'interessa la part relativa a canvis en l'organització sanitària. I sobre això diu:

First, the lack of good information inhibits better care. Patient information is generally not electronic, and care is based on too little evidence. A common guess is that only 10 to 20 percent of what is done in medicine is founded on a good evidence base.
Second, the lack of good information is compounded by perverse financial incentives. Providers paid on a fee-for-service or piece-rate basis do many more tests and procedures than those paid on a global basis, without any improvement in outcomes.For example, the ACA proposes to take all payments related to an acute event (such as a hip fracture or stroke) and group them into a single total. Providers that receive the bundled payment would then be responsible for the hospital costs, post-hospital rehabilitation, and subsequent follow-up care for those patients. Providers that limit unnecessary care (for example, reducing re-admission) and seek out more efficient suppliers would make money; more wasteful ones would lose money.

Aquests aspectes són d'aplicació per altres entorns més enllà del nordamericà. Aquí el sector privat també paga per acte mèdic, idèntic problema. I el sector públic compensa sobre base històrica als proveïdors. Aprendre a incorporar pagaments per episodi pot ajustar millor els incentius a l'eficiència. Ara bé el que en Cutler i tants altres no diuen és com es fa això. Els de la Rand han publicat una guia. Seguirem atents als esdeveniments.

El toro dopat

On the Economics of Doping and Corruption in International Sports

En Martí Perarnau ens explicava a la tertúlia de Can Basté del divendres com després d'haver estat atleta olímpic se sentia estafat. En definitiva, que els triomfs no són necessàriament fruit de l'esforç sinó de la química. Una estafa als ulls de tothom i que fa molts anys que dura. Ell ho havia vist però no en tenia proves per aportar a un jutjat. Reflexió colpidora en primera persona, que em porta a confirmar el poc interès que tinc per veure l'esport i el creixent interès per practicar-lo. Això és el que caldria, sense tanta conjunció olimpiades-mitjans-estat-farmacèutiques-negoci esportiu, l'esport adquiriria la dimensió que li correspon, una pràctica saludable de cura del propi cos, de socialització i de competència amb els rivals.
Alhora la combinació espasmòdica d'esport i bandera apassiona a molts i ens inquieta a molts altres. El motiu és que al darrera hi ha una indústria i per tant se serveix d'aquesta barreja per treure'n profit. Recordo encara en Juanito Muller, aquell esquiador que va rebre tots els honors de campió "nacional" amb nacionalitat trucada  i que va quedar en no res per dopatge. O un ciclista i un altre. I ara una atleta embolcallada amb un "drapeau" d'un toro, vicepresidenta de la seva federació, campiona del món i tot plegat sota sospita fonamentada de dopatge. La qüestió és la trama, i la trama ve de lluny. Un ginecòleg de Las Palmas va decidir fer-se un lloc a la Residencia Blume ara fa 25 anys aprenent la nova ciència del dopatge, tot explicat a la premsa d'aleshores.
El fet el coneixem, la capacitat per a corregir-lo té a veure amb molts factors, entre ells les olimpiades. L'article sobre economia del dopatge dona algunes pistes necessàries per afrontar la qüestió, però n'hi ha moltes més és clar. Una altra referència més recent la trobareu aquí. Compte que això ve de lluny, hi ha una referència inicial a la corrupció als esports de l'any 388 a.c. La novetat és que ara l'escala és global i l'esport és una indústria.

Corruption in sport is not a new phenomenon. At the Olympic Games in 388BC, Eupolos of Thessalia bribed three of his competitors in a fighting tournament allowing him to win the gold medal

MCarthysme Genètic

Surreptitious Genetic Testing: WikiLeaks Highlights Gap in Genetic Privacy Law
Les proves genètiques encobertes poden convertir-se en un nou maldecap per alguns. Si hem de fer cas al que diu Wikileaksi el Guardian, el Departament d'Estat nordamericà mitjançant les representacións diplomàtiques hauria demanat informació biomètrica detallada (ADN, empremtes dactilars, iris) de responsables de les Nacions Unides i OMS, Ban ki-Moon i Margaret Chan inclosos. Aquesta petició d'informació a diplomàtics també va arribar alamenys a 33 embaixades.
I la qüestió és què n'han de fer amb aquestes dades? Els de Genomic Law Report especulen sobre el tema i adverteixen en general dels perills de les proves genètiques encobertes. La conclusió és que més enllà d'aquest fet, cal regular millor l'obtenció de proves genètiques. Alerta!

Fugues

Federal Taxation of the Drug Industry and Effects on New Drug Development

El món està trasbalsat per Wikileaks, i això ja fa temps que dura. A més no estan sols. Si algú vol saber per exemple la fiscalitat real de la indústria farmacèutica, pot consultar-ho aquí. La gent d'Open CRS publiquen informes d'interès que no arribarien al gran públic.
Pel que fa a la fiscalitat farmacèutica nordamericana, encara que semblaria que la taxa mitjana és equivalent a d'altres sectors, no és pas així. Destaco un paràgraf:

A comparison of average effective federal tax rates for the drug industry and major U.S. industries indicates that the share of the drug industry’s worldwide net income paid as federal taxes was similar to the average share for all industries from 2000 through 2006. This has not always been the case. For much of the 1990s, the drug industry’s tax burden was significantly lower than the average tax burden for all industries. But starting in the late 1990s, the drug industry’s federal tax burden began to rise as the U.S. possessions tax credit was phased out. Drug firms were major beneficiaries of this credit. They also appear to benefit substantially, if not disproportionately, from three tax preferences whose combined effect is not fully reflected in average tax rates: (1) the deferral of federal income tax on the retained earnings of foreign subsidiaries of U.S.-based corporations, (2) the expensing of research outlays, and (3) the expensing of advertising outlays.

Si voleu saber el detall de l'evasió fiscal legal, el trobareu a la secció: "Transfer of Intangible Assets Like Drug Patents to Low-Tax Countries". Fort.

PS. Lectura necessària, Manuel Castells a La Vanguardia avui. La frase clau:

Como documenté en mi libro Comunicación y poder, el poder reside en el control de la comunicación. La reacción histérica de EE.UU. y otros gobiernos contra Wikileaks lo confirma. Entramos en una nueva fase de la comunicación política. No tanto porque se revelen secretos o cotilleos como porque se difunden por un canal que escapa a los aparatos de poder

 PS. Lectura imprescindible. NYT i el blog GCS 

 

Hàbits saludables i risc cardiovascular a Catalunya

El concepte de factor de risc ha comportat un canvi radical a la medicina i a les polítiques de salut pública. Al llibre "PUBLIC HEALTH AND THE RISK FACTOR A History of an Uneven Medical Revolution" de William G. Rothstein hi trobareu un relat apassionant. En especial al capítol 5, on explica com el concepte de factor de risc va arribar a la medicina fruit de l'aplicació de l'estadística a l'assegurança de vida. Frase destacada de l'introducció:

When the risk factor and its statistical methodology became accepted as a method of investigation in the health sciences about 1960, it provided a new basis for understanding the relationship between a disease and its causes: (1) multiple factors internal and external to the individual are involved in the etiology of every disease; (2) the inherent limitations of scientific methodology mean that all of the etiological factors can never be identified or measured precisely2 and; (3) statistical analyses can determine the degree to which a specific factor by itself or in conjunction with others can increase or decrease the probability of occurrence of the disease. This approach is in striking contrast to the nineteenth-century doctrine of specific etiology, under which diseases were investigated as though they resulted from particular identifiable external causes, such as bacterial pathogens.
A social and intellectual revolution of this magnitude requires a number of basic discoveries and applications. The thesis of this study is that five historical innovations were necessary to produce the public health concept of the risk factor: (1) the development and adoption of probability and statistics as methods of quantifying the risk of death and disease and the benefits of treatment and public health measures; (2) the recognition that healthy lifestyles are essential to improve the health of the population; (3) the use of educational campaigns by public health departments to encourage the public to adopt healthy lifestyles; (4) the acceptance of probabilistic and multifactorial models of disease etiology; and (5) a disease, in this case coronary heart disease, that was so serious and prevalent as to warrant educational programs designed to change the lifestyles of the entire population.

Ara acaba de fer-se públic l'estudi ENRICA que permet conèixer els factors de risc cardiovascular de la població catalana. Certament hi ha dades esperançadores com que la proporció de fumadors es troba al 28%, el resum és que en homes baixa i en dones s'estanca la disminució (30% homes a 25% dones). La Unió Europea es troba a 26% segons Health at a glance 2010. Ara bé anem passats de voltes amb la ingesta de greixos i el colesterol. Els valors mitjans es troben per sobre els recomanables. Un de cada dos ciutadans és hipercolesterolèmic (colesterol total>200) però no parlen de quin és el LDL de la població. I l'excés de pes afecta al 59% de la població, diuen. Però ho han mesurat amb l'índex de massa corporal i no mitjançant el perímetre abdominal.
En definitiva, un estudi de qualitat a tenir molt en compte i que ha de permetre establir estratègies més fermes de millora dels estils de vida que afavoreixin una millor salut.