Resum amb IA del llibre "L’heure des prédateurs" (L'Hora dels Predadors) de Giuliano da Empoli, publicat el 2025, basat en la perspectiva de l'autor com a "escriba asteca" i observador privilegiat dels cercles de poder.
L'obra de Da Empoli analitza la nova era política mundial marcada pel caos, la violència creixent i la irrupció de líders disruptius —els "borgians"— i els "conquistadors de la tecnologia", els quals han pres el relleu de les antigues elits democràtiques.
Tesi Central: La Conquesta Aztenca Repetida
El llibre s’inicia amb una potent analogia històrica: la reacció de Moctezuma II davant l'arribada d'Hernán Cortés al segle XVI. L'emperador asteca, incapaç de decidir entre repel·lir els invasors immediatament o creure que eren déus, va optar per l'ambigüitat. El resultat va ser que "volgué evitar la guerra a preu del deshonor, [i] Moctezuma tingué tant el deshonor com la guerra".
L'autor argumenta que, durant les últimes tres dècades, els líders de les democràcies occidentals s'han comportat exactament igual davant els conquistadors de la tecnologia (Internet, xarxes socials, IA), sotmetent-se a ells amb l'esperança d'obtenir algun benefici, només per veure's deshonrats i conquerits.
I. El Declivi de les Velles Formes de Poder (L'ONU)
Gran part del relat se centra en l'Assemblea General de les Nacions Unides a Nova York, descrita com un escenari on els líders perden la seva aura:
- La Perspectiva Físicista: En els espais claustrofòbics del Palau de Vidre (un nom que, segons l'autor, li queda molt malament), els líders, acostumats a la fastuositat i la distància que converteixen el seu "cos" en un símbol abstracte, es redueixen a simples cossos físics que corren, s'amunteguen en ascensors i xoquen als passadissos. La mateixa noció de "perímetre de seguretat" esdevé utòpica.
- La Realitat Política: La política es resumeix a l'espera o a la cursa; el 90% de l'èxit és "ser-hi". L'autor i el seu portaveu van fer servir el "joc estúpid" de classificar els esdeveniments en 10% West Wing (heròic), 20% House of Cards (maquiavèl·lic) i un aclaparador 70% Veep (comèdia dels errors).
- La Impotència de la Diplomàcia: Tot i que l'ONU és l'últim lloc on els enemics es parlen, el seu impacte real és qüestionable. L'autor relata l'esforç de la delegació francesa per obtenir una resolució d'alto el foc a la guerra del Líban (un rar "moment West Wing"). No obstant això, aquest èxit diplomàtic es trenca de forma brutal: es descobreix que el primer ministre israelià, Netanyahou, només va fer creure que viatjaria a l'ONU per induir a l'enemic a baixar la guàrdia i llançar un atac massiu tan bon punt va acabar el seu discurs. L'ONU s'ha convertit en un simple "esquer" per colpejar els enemics.
II. L'Hora dels Borgians
L'autor defineix els nous líders com a figures que actuen amb una lucidesa maquiavèl·lica i una aversió a les regles, inspirades en la figura de Cèsar Borja (d'aquí el terme "borgians"). El seu poder es fonamenta en l'acció irreflexiva que provoca la sidèria dels adversaris.
1. Mohammed Bin Salman (MBS)
El príncep hereu saudita és presentat com la reencarnació de Cèsar Borja, un gegant amb un somriure "desarmador, gairebé infantil", però amb el codi moral del príncep de Maquiavel.
- L'Incident del Ritz-Carlton: El 2017, MBS va convocar 350 dels homes més rics del regne (prínceps, ministres) al luxós hotel Ritz-Carlton sota pretext d'una reunió. Allà van ser empresonats durant tres mesos, sotmesos a interrogatoris "músculats" (amb l'ajuda de mercenaris de Blackwater), i alliberats només després de lliurar col·lectivament més de cent mil milions de dòlars a l'Estat. Aquesta "festa" va permetre a MBS tallar els caps que amenaçaven el seu domini, generant una por profunda en l'antiga elit.
2. Nayib Bukele
El jove president d'El Salvador, autodenominat "el dictador més cool de la Terra" o el "Caudillo millennial", basa el seu poder en l'espectacle i l'acció expedita.
- El Miracle Bukele: Bukele va dividir per deu la taxa d'homicidis d'El Salvador, convertint-lo en el país més segur de l'hemisferi occidental, mitjançant la proclamació de l'estat d'emergència i l'empresonament de 80.000 persones tatuades (pandillers i fans de rock).
- El seu èxit es basa a trencar les regles democràtiques, presentar-se amb l'exèrcit davant el Parlament i reelegir-se mitjançant una nova interpretació constitucional, tot i obtenir la certificació de la regularitat electoral amb un 84% dels vots.
III. La Convergència amb els Conquistadors de la Tecnologia
Els "borgians" polítics s'alien amb els "senyors de la tecnologia", ja que tots dos comparteixen un menyspreu per les regles i un interès pel caos.
-
Elon Musk i la Disruptió Política: Musk (l'home més ric del món) dóna suport obertament a partits d'extrema dreta a Europa (AfD, Brexit) i a figures com Donald Trump, Bukele i Milei, amb l'objectiu de desfer-se de les antigues elits polítiques que defensen el consens de Davos i la gestió prudent. La seva filosofia és "anar ràpid i trencar coses".
-
L'Estratègia de Calefacció Social: Les plataformes en línia (Facebook, Instagram) i les empreses d'anàlisi de dades com Cambridge Analytica es basen en un principi simple: augmentar la temperatura per multiplicar el compromís dels usuaris. Això es fa identificant fractures, empenyent posicions extremes i projectant l'enfrontament a tot el públic, convertint el debat públic en un "Somalí digital".
-
L'IA com a Poder Autoritari: Henry Kissinger, poc abans de morir, va entendre que la IA no és només un accelerador, sinó una nova forma de poder borgià.
- L'IA, que "emet judicis estratègics sobre el futur", opera sense regles, opacament, i ningú, ni tan sols els seus dissenyadors, sap com pren les decisions. Només importa el resultat.
- Aquesta tecnologia és una "intel·ligència autoritària" que centralitza les dades en mans d'unes poques empreses, substituint el coneixement per la fe.
-
El Desafiament de Waze (Lieusaint): L'autor il·lustra la tirania algorítmica amb el cas de Lieusaint, una ciutat francesa. L'aplicació Waze, dissenyada per estalviar temps, desvia milers de cotxes a través de barris residencials, escoles i llars d'infants, sense tenir en compte cap factor humà o de seguretat. L'alcalde local no troba cap ésser humà a qui dirigir-se dins l'empresa ("el Château") per introduir paràmetres de sentit comú, demostrant la incapacitat de les antigues regles per contenir el poder de la tecnologia.
IV. La Derrota de les Elits Democràtiques
L'autor assenyala la submissió de les elits liberals davant els nous mestres.
- El Partit dels Juristes: Els demòcrates estatunidencs són el "partit dels advocats". Aquesta classe es concentra excessivament en les formes, les regles, els procediments i la defensa de les minories (el wokisme), renunciant a abordar els problemes econòmics i socials subjacents.
- El Combustible del Wokisme: Els borgians aprofiten el wokisme com a "pa beneït". El rebuig de la gent cap als advocats (la professió més odiada, només superada pels polítics) explica per què el partit que es basa en la defensa de les regles ha estat escombrat per les queixes dels borgians sobre la vida cara i la immigració.
- La Naivetat Post-Obama: Malgrat l'evidència que les plataformes tecnològiques (com Google, que va ajudar Obama a guanyar amb el "Projecte Narval," una operació massiva de segmentació dades) distorsionaven la democràcia, els demòcrates van oblidar imposar cap regla als gegants tecnològics. Aquesta submissió va permetre als nerds transformar-se en "molocs" sense control.
V. La Naturalesa de la Nova Violència
El llibre conclou que l'augment de la violència global respon a una lògica militar clàssica: vivim en una fase històrica on atacar és molt més barat que defensar.
- Els atacs terroristes costen menys d'un milió de dòlars. Un portaavions de deu mil milions pot ser enfonsat per míssils hipersònics de quinze milions. Un drone de dos-cents dòlars s'abat amb un míssil Patriot de tres milions.
- La IA i els sintetitzadors d'ADN (que costen com un cotxe de segona mà) posen el poder de crear noves armes químiques o biològiques a l'abast d'individus, augmentant el risc a un nivell inaudit.
L'autor subratlla que l'hora dels predadors no és una anomalia, sinó un retorn a la normalitat. L'anomalia va ser el breu període en què es va creure que la recerca de poder es podia refrenar amb un sistema de regles. L'única salvació rau a reconèixer la realitat i la naturalesa violenta i caòtica del poder, com ja ho van fer Maquiavel i els vells "savis" de la realpolitik (com Kissinger o Francesco Cossiga).
