The Economics of the Biopharmaceutical Industry
El capítol "The Economics of the Biopharmaceutical Industry" de Patricia M. Danzon resumeix la literatura econòmica sobre la indústria biofarmacèutica, amb un èmfasi particular en els Estats Units, i examina els reptes polítics i econòmics derivats de l'alta intensitat d'R+D del sector. Escrit el 2012.
1. Característiques Clau de la Indústria Biofarmacèutica
La indústria biofarmacèutica es defineix per la seva elevada inversió en R+D, que arriba al 15–17 per cent de les vendes en la indústria nord-americana basada en la recerca. El cost d'R+D per portar un nou compost al mercat s'estima en més d'1.000 milions de dòlars.
Aquesta intensitat de recerca genera quatre característiques úniques que plantegen dilemes polítics:
- Regulació estricta: La seguretat i l'eficàcia dels nous medicaments estan subjectes a una regulació costosa i complexa.
- Estructura de costos: Les empreses tenen costos fixos alts d'R+D (conjunts globalment) i costos marginals de producció baixos. Per tant, les patents són essencials per permetre a les empreses innovadores recuperar les seves inversions en R+D, tot i que això limita la competència i permet preus superiors al cost marginal.
- Demanda inelàstica: La sensibilitat al preu per part del consumidor és baixa a causa de la prescripció mèdica (actuant com a agent) i la cobertura d'assegurança generalitzada, que protegeix contra el risc financer. Això incentiva les empreses a cobrar preus més alts.
- Naturalesa global: L'R+D és global, la qual cosa provoca que els reguladors nacionals tinguin incentius a l'"aprofitament gratuït" (free-ride), intentant reduir els preus nacionals al cost marginal, i deixant que altres paguin els costos conjunts d'R+D.
2. R+D, Regulació i Costos (Secció 22.2)
La revolució de la biotecnologia, impulsada per avenços en genòmica i informàtica des dels anys noranta, ha transformat el descobriment de fàrmacs.
Regulació de l'Accés al Mercat:
- La regulació de la seguretat i l'eficàcia la porta a terme la FDA als EUA (i agències similars en altres llocs). Les esmenes Kefauver-Harris de 1962 van exigir la prova d'eficàcia, normalment mitjançant assaigs controlats aleatoritzats.
- L'argument econòmic per a la regulació de l'eficàcia és que la informació imperfecta podria portar a la malbaratament de la despesa en medicaments ineficaços.
- L'Orphan Drug Act de 1983 va augmentar els incentius per a fàrmacs destinats a condicions que afecten menys de 200.000 individus.
- El Prescription Drug User Fee Act (PDUFA) de 1993 va finançar revisors addicionals de la FDA, reduint significativament el temps de revisió dels fàrmacs amb "revisió prioritària" de 14,9 a 6,7 mesos entre 1993 i 2003.
- L'elevat cost per NME es deu a l'alt cost de la investigació, les altes taxes de fracàs (més de quatre de cada cinc compostos fallen en assaigs en humans) i el cost de capitalització (interès perdut) a causa dels vuit a dotze anys requerits per a l'aprovació.
- La normativa més recent (2007 FDA Amendments Act) permet l'aprovació subjecta a estratègies d'avaluació i mitigació de riscos (REMS) posteriors al llançament, buscant un millor equilibri entre reducció de riscos i accés ràpid.
3. Estructura, Preus i Genèrics (Secció 22.3)
A. Preus i Reemborsament als EUA
- Asseguradores Privades: Utilitzen formularis de tres o quatre nivells (tiered formularies) amb copagaments més alts per a nivells superiors. Aquesta estructura permet als gestors de beneficis de farmàcia (PBMs) negociar descomptes amb els fabricants a canvi d'una col·locació preferent.
- Medicare Part D: Utilitza plans privats similars (PDPs) i estructures de formularis, però la llei impedeix al govern federal negociar els preus directament.
- Medicaid: La disposició de "millor preu" de Medicaid limita la capacitat dels fabricants de discriminar preus, ja que han d'oferir a Medicaid el preu més baix ofert a qualsevol comprador no federal.
- Incentius Perversos (Part B): Per als medicaments administrats per metges (com molts productes biològics per al càncer), Medicare paga el Preu Mitjà de Venda (ASP) més un 6 per cent. Aquest mètode crea incentius perversos perquè els metges prefereixin productes de preu més alt.
B. Regulació de Preus Fora dels EUA
- La majoria dels països industrialitzats regulen els preus o el reemborsament.
- Benchmarking Intern: Compara el preu d'un nou fàrmac amb altres de la mateixa classe. Un exemple extrem és el Reemborsament de Preu de Referència (RP), on la reemborsament es basa en el preu d'un producte de baix cost dins d'un grup terapèutic, fent que els preus tendeixin a convergir amb el preu de referència.
- Benchmarking Extern (Referenciació Internacional): Limita el preu d'un fàrmac en un país A basant-se en els preus mitjans o mínims en països comparadors. Això redueix la capacitat de discriminació de preus del fabricant i pot provocar retards en el llançament o la no introducció de fàrmacs en mercats de preus baixos.
C. Genèrics i Competència
- Als EUA, els genèrics representen gairebé el 70 per cent de les prescripcions, però només al voltant del 16 per cent de les vendes totals, a causa dels seus preus baixos.
- La Llei Hatch-Waxman (1984) va facilitar l'entrada ràpida de genèrics mitjançant l'aplicació abreujada de nou medicament (ANDA).
- La intensa competència de preus als EUA és impulsada pel fet que les farmàcies tenen un incentiu financer per dispensar els genèrics més barats a causa de les regles de substitució per defecte i el reemborsament amb un cost màxim permès (MAC).
- En altres països, els mercats de genèrics eren tradicionalment impulsats pels metges i caracteritzats per preus més alts, a causa de la manca de regles de substitució per defecte i de marges de dispensació de la farmàcia basats en percentatges del preu del fàrmac.
- Productes Biològics: El procés d'aprovació abreujat (ANDA) no és aplicable als productes biològics de seguiment (follow-on biologics) a causa de la complexitat de fabricació. Als EUA, els productes biològics originals reben 12 anys d'exclusivitat de dades (enfront dels 5 anys dels fàrmacs químics).
D. Rendibilitat i Estructura
- La rendibilitat es mesura millor mitjançant un enfocament de flux de caixa descomptat (Discounted Cash Flow, DCF) per a un grup de fàrmacs. Segons estudis de Grabowski i Vernon, les inversions en R+D biènnalment guanyen una taxa de retorn aproximadament normal.
- Tot i això, la distribució dels retorns està molt esbiaixada, amb només el 30 per cent dels fàrmacs cobrint el cost mitjà d'R+D.
- La revolució biotecnològica ha afavorit les empreses petites i emergents, desafiant els avantatges d'escala que abans beneficiaven les grans farmacèutiques.
- Les alternatives a les patents proposades, com ara els premis o les subvencions governamentals, plantegen grans reptes de valoració i implementació, ja que el valor social real d'un fàrmac sovint només es coneix anys després del llançament.
4. Promoció (Secció 22.4)
- Regulació de la Promoció: L'Acta de la FDA de 1962 limita les afirmacions promocionals als fets establerts en assaigs clínics i exigeix un "balanç just" entre riscos i beneficis.
- Publicitat Directa al Consumidor (DTCA): La majoria dels països restringeixen la DTCA a anuncis de "recerca d'ajuda". Els EUA i Nova Zelanda són les principals excepcions. L'evidència suggereix que a Nova Zelanda, on la regulació és menys restrictiva, els consumidors recorden menys la informació de risc en comparació amb els EUA.
- Efectes de la Promoció: La promoció (incloent-hi la publicitat i el detallat a metges) va créixer ràpidament, especialment la DTCA, després de la relaxació de les directrius de la FDA de 1997.
- La literatura econòmica suggereix que la DTCA té un impacte positiu i significatiu en les vendes agregades de la categoria. No obstant això, pot contribuir a una despesa innecessària, ja que la cobertura d'assegurança redueix els incentius financers individuals per evitar la despesa innecessària en fàrmacs de benefici marginal.
5. Fàrmacs per a Països en Desenvolupament (Secció 22.5)
- La introducció de patents estàndard de 20 anys (sota l'acord TRIPs de l'OMC) preocupa els Països d'Ingressos Baixos i Mitjans (LMICs), on la manca de cobertura d'assegurança fa que els preus siguin inassequibles per a molts pacients.
- La discriminació de preus (cobrar menys als LMICs) és la solució teòricament òptima, però es veu soscavada per la por dels fabricants que els preus baixos en aquests mercats minin els preus més alts en mercats rics (a causa de la referenciació externa i el comerç paral·lel).
- Per a les malalties desateses (que només es produeixen als països en desenvolupament), les patents són un mecanisme ineficaç per estimular l'R+D. Per abordar-ho, s'utilitzen subvencions "push" (associacions públic-privades) i subvencions "pull" (com l'Advance Market Commitment, AMC) per garantir la compra i incentivar la recerca.
