La meritocràcia

 La tiranía del mérito: ¿Qué ha sido del bien común?

L'obra de Michael J. Sandel, un reconegut professor de filosofia, analitza el fracàs del sistema meritocràtic i la seva relació amb la desigualtat econòmica i la polarització política a les societats occidentals. El llibre busca respondre a la pregunta fonamental de què ha estat del bé comú i com es pot recuperar en una època on sembla que s'ha perdut.

1. El Problema Central: Desigualtat, Polarització i Pèrdua del Bé Comú. Sandel argumenta que quan només hi ha guanyadors i perdedors, i la mobilitat social s'ha estancat, sorgeix inevitablement una combinació d'ira i frustració que alimenta la polarització i la protesta populista, reduint la confiança en les institucions i entre els ciutadans. La pandèmia de COVID-19 va posar de manifest aquesta manca de solidaritat i la profunda divisió existent. Malgrat ser el país més ric del món, els Estats Units es van trobar impotents per subministrar equipament bàsic i els hospitals competien entre ells per material sanitari. Aquesta situació va fer evident que la idea que "tots estem junts en això" era un "contrasentit aparent" en un moment de desigualtat i rancor partidista gairebé sense precedents. La globalització orientada al mercat, que va deixar els EUA sense accés a productes essencials, també va privar molts treballadors d'ocupacions ben remunerades i d'estima social.

2. La Meritocràcia i la Narrativa "Obert vs. Tancat".Sandel descriu que, en les últimes dècades, el debat polític es va desplaçar de la divisió tradicional entre esquerra i dreta cap a la dicotomia "obert contra tancat". En un món obert, l'èxit es va vincular a l'educació i a la capacitat de competir en una economia global. Això va portar a la creença que els qui arriben al cim "es mereixen" el seu èxit, i implícitament, que els qui queden enrere "es mereixen" la seva sort. Aquesta visió dificulta la solidaritat i genera la ira i el ressentiment que atreuen els populistes autoritaris. La crisi actual requereix no només coneixement expert sinó una renovació moral i política.

3. L'Escàndol de les Admissions Universitàries com a Exemple Emblemàtic. L'autor utilitza l'escàndol de les admissions universitàries de 2019, on pares rics van subornar assessors per garantir l'entrada dels seus fills a universitats d'elit, com a cas paradigmàtic.

• El frau: William Singer, l'assessor central, va falsificar proves i credencials esportives, arribant a superposar fotos amb Photoshop, cobrant milers de dòlars (fins a 75.000 per un examen, 15.000 per manipular el SAT).
• "Porta del darrere" vs. "Porta lateral": Singer va oferir una "porta lateral" fraudulenta com una alternativa més eficient a la "porta del darrere" legal (grans donacions a la universitat). Moralment, ambdós sistemes beneficien els fills de rics per sobre de candidats més qualificats, fent que els diners valguin més que el mèrit.
• La "porta principal" (el mèrit real) també està influenciada pels diners: Els resultats del SAT es correlacionen amb la renda familiar. Els pares rics poden pagar cursos de preparació, assessors privats i activitats extraescolars d'elit per augmentar les possibilitats dels seus fills.
• Conseqüència de la desigualtat: L'obsessió per les admissions a universitats d'elit es deu a la creixent desigualtat. Un títol prestigiós es veu com la via principal de mobilitat ascendent i la defensa més sòlida contra la mobilitat descendent. Els pares compren el "llustre procurat pel mèrit" per als seus fills.
• La fal·làcia del "s'ho han guanyat": La competitivitat meritocràtica oculta que l'èxit no és només obra pròpia, sinó que es deu també a l'ajuda de pares i professors, els dons naturals i la bona sort de viure en una societat que valora certes aptituds. Això porta els "guanyadors" a creure erròniament que el seu èxit és exclusivament seu.

4. Orígens i Evolució de la Meritocràcia

• Atracció del mèrit: La idea de premiar l'esforç, la iniciativa i el talent és atractiva per la seva eficiència, equitat i perquè suggereix que el nostre destí està a les nostres mans, que som amos del nostre futur. Això porta a la conclusió reconfortant que "tenim el que ens mereixem".
• El costat fosc: La tirania: El principi del mèrit esdevé tirànic quan s'aplica de forma excessiva, ja que la seva promesa d'autodeterminació imposa una responsabilitat personal desmesurada.
• Relació amb la "sort" i la religió: El concepte de "sort" suggereix límits a aquesta responsabilitat, apuntant al destí o la providència. L'article traça les arrels d'aquest pensament a la Bíblia, on la prosperitat s'alineava amb el mèrit i el sofriment amb els pecats (com en el Llibre de Job, on els seus amics l'acusen malgrat la seva innocència, una forma primerenca de la tirania del mèrit). Déu, finalment, refusa aquesta lògica cruel de culpar la víctima.
• La Reforma Protestant: Paradoxalment, la doctrina de la salvació per la sola gràcia de Luter va derivar en una ètica del treball meritocràtica, especialment amb Calví, on l'èxit terrenal es veia com un senyal d'elecció divina. Aquesta fe providencial residual persisteix en el vocabulari moral laic actual, on l'èxit material es considera un senyal de virtut.
• El lema "Gran per bo": La frase "Amèrica és gran perquè és bona" (atribuïda erròniament a Tocqueville) reflecteix aquesta fe meritocràtica aplicada a una nació, suggerint que el seu poder es deu a la seva virtut. Aquesta lògica es trasllada als individus: si les nacions riques són bones, també ho són els ciutadans rics.
• El "costat correcte de la història": Polítics com Clinton i Obama van utilitzar aquesta retòrica per justificar les seves polítiques, implicant una tendència ineludible cap al progrés i la justícia.

5. La Retòrica de l'Ascens i la Responsabilitat Personal

• El llenguatge de "et mereixes": L'ús de la frase "et mereixes" es va triplicar en els llibres i quadruplicar en el New York Times entre 1970 i 2008, reflectint la penetració de la mentalitat meritocràtica.
• Discurs polític: Presidents com Reagan, Clinton i Obama van emfatitzar la idea que "si treballes dur i compleixes les normes, tens l'oportunitat d'arribar tan lluny com et portin els teus talents i somnis". Aquesta retòrica, que pretén inspirar, implica que si les oportunitats són iguals, l'èxit és mèrit propi i les recompenses són merescudes.
• El revers: Culpabilització del fracàs: Aquesta visió de l'individu com a "fet a si mateix" dificulta la solidaritat: si el meu èxit és meu, el teu fracàs ha de ser culpa teva.
• La retòrica de la responsabilitat: En les dècades de 1980 i 1990, el debat sobre l'Estat del benestar es va centrar més en la responsabilitat individual que en la solidaritat. Expressions com "sense culpa seva" van distingir entre pobres "merescudors" i "no merescudors". Clinton, Blair i Schröder van impulsar reformes que vinculaven les ajudes a la responsabilitat personal.

6. Credencialisme, Tecnologia i Elitisme

• Credencialisme: El gran escàndol universitari va posar de manifest la importància pública actual del credencialisme, on els èxits acadèmics influeixen en la reputació.
• Menyspreu de les elits: Estudis mostren que les elits amb estudis universitaris tenen actituds negatives cap als menys formats, un prejudici que no amaguen. Això porta els menys formats a interioritzar la idea que són culpables de la seva situació.
• Infrarepresentació política: S'ha observat una dràstica reducció de parlamentaris de classe treballadora en moltes democràcies, amb una sobrerepresentació de persones amb altes credencials acadèmiques.
• Llenguatge tecnocràtic de "intel·ligent vs. estúpid": Aquest contrast ha substituït els debats ètics o ideològics. Polítics com Clinton i Obama van justificar les seves polítiques com a "intel·ligents", implicant que la competència tècnica era més persuasiva que la correcció ètica.
• Desempoderament ciutadà: La visió tecnocràtica de la política delega les decisions a experts, buidant el discurs públic de judicis morals i polítics substantivs. Obama, per exemple, va creure que la manca d'informació dels ciutadans era el problema, i la solució era que els experts la proveïssin, transformant el "púlpito privilegiat" en una tribuna de fets. Aquesta política, tot i semblar no partidista, era arrogant i generava ressentiment.

7. La Humiliació i el Resentiment dels Perdedors

• La "política de la humiliació": La fe meritocràtica, tot i inspiradora, denigra els perdedors, fent-los sentir que el seu fracàs és culpa seva.
• "Morts per desesperació": El llibre destaca l'augment alarmant de "morts per desesperació" (per drogues, alcohol i suïcidi) entre la classe treballadora blanca sense estudis universitaris als Estats Units. Aquestes morts reflecteixen la pèrdua d'un estil de vida i l'erosió de la dignitat del treball, una conseqüència tràgica de la classificació meritocràtica.
• Resentiment populista: L'èxit de Trump va ser més gran en zones amb altes taxes de "morts per desesperació". Aquest ressentiment es basa en la sensació d'estar "menyspreat" per les elits meritocràtiques, que ignoren les dificultats per obtenir honor i reconeixement en una societat que valora poc les seves habilitats. El crit populista no és només per justícia distributiva, sinó per una "anhel d'estima social".

8. Alternatives i el Camí cap al Bé Comú Sandel planteja la necessitat d'una renovació moral i política per fer front a la "tiranía del mèrit".

• Repensar el paper de les universitats: S'ha de qüestionar si les universitats han de ser les principals classificadores de les persones per determinar el seu èxit a la vida. Aquesta funció denigra els "perdedors" i imposa ansietat als "guanyadors".
• Proposta de "loteria dels qualificats": Una reforma seria reduir la importància del SAT i eliminar les preferències per "tradició familiar" o donants. La proposta radical de Sandel és que, un cop superat un llindar de qualificació mínima, les admissions a universitats d'elit es facin per sorteig.
  • Avantatges: Aquesta mesura restabliria la calma a la secundària, desinflaria la supèrbia meritocràtica (reconeixent el paper de la sort) i fomentaria una major obertura intel·lectual.
  • Adaptacions: Es podrien ajustar els llindars, donar més números en el sorteig per fomentar la diversitat o reconèixer transparentment les donacions amb places subhastades.
• Restablir la dignitat del treball:
  • No tot l'èxit ha de dependre d'un títol universitari de quatre anys.
  • Cal reinvertir en l'ensenyament superior pública, la formació tècnica i professional, i la formació en el lloc de treball, eliminant les distincions de prestigi i finançament.
  • És crucial replantejar com valorem els diferents tipus de treball, desmuntant la jerarquia de l'estima que valora el "treball de cervell" per sobre del "treball manual".
  • Les universitats d'elit no tenen el monopoli de l'educació moral i cívica; cal reconèixer que centres com els community colleges o els sindicats poden fomentar el debat democràtic igual o millor.
• Justícia Contributiva: En lloc de centrar-se només en la justícia distributiva (com es reparteixen els béns), Sandel proposa la justícia contributiva, que es pregunta com cadascú contribueix al bé comú i com es reconeix aquesta contribució.
  • El treball no és només un mitjà per al consum, sinó una font d'identitat, reconeixement i contribució a la comunitat. Martin Luther King va expressar aquesta idea en defensar la dignitat dels treballadors de la neteja.
  • Reconfigurar l'economia de l'estima mitjançant la fiscalitat: Cal desincentivar l'especulació i mostrar respecte pel treball productiu. Per exemple, desplaçar la càrrega impositiva del treball al consum i a les transaccions financeres (impostos sobre l'especulació). Això implicaria un debat democràtic sobre què es considera una contribució valuosa al bé comú.
• La humilitat davant la sort: El rival més gran del mèrit és la noció que la nostra sort escapa al nostre control, ja sigui per la gràcia divina o la casualitat. Reintroduir la humilitat pot corregir la supèrbia del mèrit.

Conclusió: El llibre conclou que, encara que derrocar barreres i permetre la mobilitat és bo, una bona societat no pot basar-se només en la promesa d'escapar de les dificultats. Concentrar-se en l'ascens social no cultiva els llaços socials i cívics necessaris per a la democràcia. Cal una àmplia igualtat de condicions que permeti a tothom viure vides dignes i decents, amb un treball socialment estimat i una cultura de l'aprenentatge estesa, participant en la deliberació pública. La fe meritocràtica fa que la solidaritat sigui gairebé impossible. Recompondre els vincles socials que la "era del mèrit" va trencar és essencial per a una política del bé comú.