La salut mental de la població (2)

 No More Normal: Mental Health in an Age of Over-Diagnosis

"No More Normal: Mental Health in an Age of Over-Diagnosis" del Dr. Alastair Santhouse examina la creixent flexibilitat i la influència de les tendències socials i les emocions en la definició del que es considera una diagnosi de salut mental i el que és normal. El llibre argumenta que la psiquiatria es troba en una cruïlla, on la línia entre la salut mental i la malaltia s'ha difuminat, portant a una epidèmia de sobrediagnosi.

A continuació, es detallen els punts clau del llibre:

• Medicalització de la vida quotidiana

  • El Dr. Santhouse expressa la seva preocupació que, tot i les bones intencions d'augmentar l'empatia i reduir l'estigma, la societat ara medicalitza experiències vitals normals que en generacions anteriors haurien estat considerades part de la vida.
  • Aquesta tendència impedeix el creixement personal que prové d'enfrontar-se a les dificultats i veritats dures.
  • La definició de "normal" és crucial en psiquiatria, ja que tota malaltia mental es defineix en relació amb ella, però si "normal" és tan canviant, la fiabilitat dels diagnòstics es veu compromesa.
  • El llibre subratlla que el nombre de diagnòstics psiquiàtrics al Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders (DSM) s'ha multiplicat per més de quatre en els últims setanta anys, malgrat que no necessàriament som menys sans psicològicament.

• L'impacte de la "medicalització" en la societat i els serveis

  • El llenguatge del benestar i la salut mental ha influït en com es percep la malaltia mental, de manera que les dificultats de la vida s'expliquen dins del marc de la malaltia.
  • S'ha produït una confusió entre els termes "malaltia mental" i "salut mental", sent aquesta última sovint utilitzada per suavitzar el llenguatge, però diluint la claredat sobre el que s'està parlant.
  • L'èmfasi actual en la salut mental s'ha dirigit cap a l'extrem més lleu de l'espectre, la qual cosa pot portar a la impressió que sempre hi ha alguna cosa malament en nosaltres si experimentem angoixa mental.
  • Aquesta tendència pot desviar recursos financers de les malalties mentals greus i duradores (com l'esquizofrènia i el trastorn bipolar) que són costoses i requereixen molts recursos per gestionar.
  • L'augment de les derivacions als serveis de salut mental no ha estat acompanyat d'un augment equivalent de recursos, provocant llargues llistes d'espera.

• La psiquiatria i l'antipsiquiatria: una història de debats

  • La psiquiatria moderna ha enfrontat crítiques constants, incloent-hi el moviment antipsiquiàtric dels anys 60 i 70, que qüestionava la validesa de la psiquiatria com a disciplina.
  • Figures com Thomas Szasz van argumentar que la malaltia mental no existia com una malaltia "real" sinó com a "problemes de la vida" o constructes socials, i que els diagnòstics psiquiàtrics eren només etiquetes per controlar el comportament desviat.
  • L'autor es posiciona en contra de l'antipsiquiatria, defensant que malalties greus com la depressió severa o l'esquizofrènia requereixen una gestió experta.
  • L'experiment del pseudopacient de Rosenhan (1973), tot i ser posteriorment desacreditat com a frau científic, va tenir un impacte significatiu en l'autopercepció de la psiquiatria, suggerint la seva incapacitat per diferenciar la normalitat de la malaltia mental.

• El dilema del diagnòstic: exemples de controvèrsies

  • Trastorns del Neurodesenvolupament (TDAH i TEA): Aquests diagnòstics s'han convertit cada cop més en part de la identitat pública.
    • Els criteris diagnòstics són amples, flexibles i subjectius, solapant-se amb molts aspectes de l'experiència humana normal.
    • El TDAH en adults era gairebé inexistent una generació enrere, però ara s'ha disparat en taxes de diagnòstic i derivacions. La investigació suggereix que l'ADHD diagnosticat en l'edat adulta sovint no té una història de problemes del neurodesenvolupament en la infància, posant en qüestió la seva naturalesa.
    • Els trastorns de l'espectre autista (TEA) també han experimentat un augment espectacular en les taxes de diagnòstic a causa de l'ampliació dels criteris, incloent persones amb símptomes més lleus o que simplement són socialment "incòmodes". Això pot dificultar l'accés a serveis per a casos més greus.
  • Trastorns de la Personalitat: Són conceptes fluids i gairebé indefinibles, que generen un "mal de cap" per a la psiquiatria.
    • La definició de la personalitat normal i patològica és difícil.
    • Termes com "narcisista" o "psicòpata" s'han popularitzat com a insults, allunyant-se del seu significat clínic.
    • L'ús d'etiquetes pot fer que els individus se sentin "fonamentalment defectuosos" i poc mereixedors de cura. S'està avançant cap a un model dimensional que descriu la personalitat en un espectre, que és més precís però menys "útil" clínicament.
  • Depressió: S'ha convertit en una de les malalties mentals més comunes i un referent de l'inici del segle XXI.
    • Casos greus són inconfusibles, però els tipus més lleus de depressió s'entrellaçen amb experiències quotidianes (tristesa, desànim).
    • L'augment de les taxes de depressió s'atribueix a factors socials com la pèrdua de cohesió social, la solitud, la mesura del valor humà per la productivitat, i la pèrdua del sentit del sofriment.
    • El Dr. Santhouse qüestiona la validesa de la trastorn afectiu estacional (TAE) com a diagnòstic separat, ja que els estudis no mostren una correlació consistent amb la latitud, l'estació o la llum solar.
    • La eliminació de l'exclusió per dol en el DSM-5 va ser molt controvertida, ja que es va percebre com una medicalització del dol normal, tot i que no ha conduït a un augment de les prescripcions d'antidepressius per aquest motiu.
    • Els antidepressius són efectius per a la depressió severa, però la seva eficàcia és similar a la del placebo per a la depressió lleu, la qual cosa qüestiona la seva prescripció en aquests casos i pot diluir l'argument per al seu ús.
  • Trauma i Trastorn d'Estrès Posttraumàtic (TEPT): El concepte de trauma s'ha ampliat fins a incloure esdeveniments quotidians i sentiments que no s'ajusten a la definició original de "fora de l'experiència humana normal".
    • Les teràpies de desinformació després d'un esdeveniment traumàtic són ineficaces i fins i tot perjudicials, ja que poden fer més difícil oblidar els detalls i minar l'individu.
    • El llenguatge hiperbòlic i les "advertències de disparador" (trigger warnings) en xarxes socials i mitjans, tot i les bones intencions, poden augmentar l'ansietat i reforçar la visió de la persona com a "danyada irreparablement".
  • Sexualitat, amor i gènere: Aquestes àrees són especialment influïdes pels canvis socials.
    • L'homosexualitat es presenta com un exemple de diagnòstic psiquiàtric mal gestionat, havent estat classificada com a malaltia en el DSM-I (1952) i "tractada" amb teràpies aversives fins a ser despatologitzada progressivament fins al 1987. Definir-la com una malaltia va crear molts problemes de salut mental reals.
    • La identitat de gènere ha vist un augment substancial de persones que s'identifiquen com a transgènere, especialment entre els joves. El debat sobre com respondre ha generat una "paràlisi gairebé total". L'informe Cass (Regne Unit) va destacar les "bases inestables" de les intervencions en medicina de gènere per a nens i joves, amb una base d'evidència "fràgil". L'ICD-11 ha reubicat la "incongruència de gènere" fora dels trastorns mentals.

• L'impacte de la tecnologia i les xarxes socials ("Metavers")

  • La dependència de la internet i les xarxes socials s'associa a nous fenòmens clínics.
  • Els "TikTok tics" són un exemple de contagi social ràpid de tics psicològicament induïts, especialment en noies adolescents durant la pandèmia.
  • Els llocs web "pro-ana" (pro-anorèxia) han promogut trastorns alimentaris, amb estudis que mostren el seu impacte negatiu en l'estat d'ànim i la ingesta calòrica.
  • Han sorgit nous diagnòstics com el "trastorn del joc per internet", la "addicció al telèfon intel·ligent", la "dismòrfia de Snapchat", la "dismòrfia muscular" (bigorèxia) i l'"ortorèxia". El llibre qüestiona si aquests representen veritables malalties o "pànics morals" que medicalitzen comportaments i preocupacions normals de l'època actual.

• L'avaluació de riscos i el futur de la psiquiatria

• Les avaluacions de riscos s'han convertit en una part "routine" i "superficial" de la psiquiatria, sovint reduint la complexitat a simples llistes de verificació.
• Els estudis demostren que les eines de valoració de riscos de suïcidi són inexactes i enganyoses, ja que la majoria de suïcidis ocorren en pacients de "baix risc".
• Aquesta obsessió pel risc, juntament amb la manca de recursos, ha portat a una atenció més "formalitzada" i "impersonal" en lloc de "terapèutica", alienant els pacients.
• El Dr. Santhouse defensa que la psiquiatria ha de redefinir clarament les línies entre la salut i la malaltia, deixant d'afegir diagnòstics i calibrant-los amb més cura.
• Reconeix que, si bé existeixen bases biològiques per a les malalties mentals (com la genètica o les malalties autoimmunes en l'esquizofrènia) i la psiquiatria computacional pot oferir nous coneixements, la intuïció i la connexió humana continuen sent indispensables en l'avaluació i el tractament.
• El llibre conclou que, per fer front a la creixent prevalença de diagnòstics de malalties mentals, cal invertir en serveis de salut mental, reconèixer l'impacte de l'atomització social i la solitud, i permetre que els psiquiatres tornin a una pràctica centrada en el pacient, que vagi més enllà de la simple "gestió de riscos" i abraci la complexitat humana.