Bioeconomia

Al discurs públic sobre els nous sectors que poden empènyer l'economia sempre hi apareix la biotecnologia. He mirat el que representa en Valor Afegit Brut a Catalunya i és el 0,7% (2007). Cal tenir present que aproximadament tant sols la meitat d'aquesta xifra es refereix a farmàcia i sanitat, l'altra part té a veure amb agricultura i usos industrials.
No em  correspon fer-ne una valoració de si és alt o baix, simplement aquesta és la xifra. El que si que dubto seriosament és que aquest pugui ser un sector amb tanta empenta que pugui despertar l'economia, allò que alguns n'han arribat a dir la bioeconomia. El motiu és que el model de negoci de la biotecnologia sanitaria descansa en un finançador en fallida (sector públic) i per ara el gruix fonamental de despesa és en importacions (xifra que no apareix als informes habituals).
És per això que em decanto per pensar que tot i ser important, és tant sols un ingredient d'una recepta que encara està per escriure.

PS. La reducció en despesa farmacèutica ambulatòria interanual a setembre ha estat  del 10,72%, dos terços atribuible a preu, i un terç a quantitat. Aquest és un fet històric, un canvi de tendència notable, si bé resulta insuficient per complir el pressupost, veurem com queda a final d'any. De la despesa farmacèutica hospitalària no tenim dades, per ara.

On és el límit?

Tots aquells que seguim l'actualitat, i mirem les estadístiques que apareixen periòdicament ens preguntem si encara hi ha capacitat de sorpresa. Aquest mes de setembre, l'index d'activitat del sector serveis ha disminuït un 14% respecte el mes anterior. Des que va començar la crisi és el pitjor, només el setembre 2009 s'hi va acostar amb una disminució del 10%. El PIB interanual està disminuint un 1,4%.
Tots aquells que demanen menys polítiques d'austeritat han d'explicar com es fa. Ho dic perquè si la magnitud de les retallades s'acosta als pagaments addicionals d'interessos del deute, això no va de cap manera. A hores d'ara tothom sap que Grècia no pot pagar els deutes. La qüestió oberta és quan es farà efectiva la segona condonació de deute, la que afectaria a creditors públics, perquè als privat ja n'hi va haver una aquest any.
Nosaltres podem ser capaços de pagar els nostres deutes, però si ens allarguem en fer efectiva la desconnexió poden sorgir dificultats. Mentrestant només podem intentar de no fer dèficit per no augmentar el deute. I si el PIB no creix, i els ingressos fiscals tampoc, aleshores el pressupost s'ha d'ajustar convenientment. Aquesta és l'eqüació del moment que empitjora quan hi afegim la inflació del 4,2% que implica l'empobriment relatiu addicional a uns salaris que no creixen en una economia que no creix. On és el límit?

Els fonaments de la democràcia autoritària

Algú identificarà ràpidament que es tracta d'un oxymoron. Posar junts dos termes com democràcia i autoritarisme podrien fer grinyolar. Només cal observar el nostre entorn de cada dia per confirmar que és el que tenim, no es tracta de cap contradicció. Ahir un ministre era capaç d'informar de quina seria una sentència futura del tribunal constitucional, al mateix temps que suposadament defensava  l'estat de dret. Només això ja ens dona una pista de la inexistència de la separació de poders, fet prou contrastat al nostre entorn.
El primer principi de la democràcia autoritària requereix passar per alt la divisió de poders: polític, legislatiu i judicial. El poder polític s'imposa per sobre dels altres i fa i desfa al seu gust.
El segon principi fonamental és posar les lleis per sobre la voluntat popular. Si la ciutadania demana un canvi legislatiu es tracta d'utilitzar les lleis per impedir-lo. Aquest principi el justifiquen suposats demòcrates que posen i treuen la sobirania popular segons els convé.
El tercer principi fonamental és aplicar les lleis segons convé al govern de torn.Els exemples d'incompliment legal són continuats (aquest blog els ha explicat reiteradament) i alhora sense cap dificultat els mateixos governants diuen que volen fer complir la llei als altres.
El quart principi fonamental és que lleis votades i aprovades per referèndum poden ser anulades pel tribunal constitucional. Si al govern de torn no li interessa el resultat, posa un recurs i això resta sota el seu control i està per sobre de la voluntat popular.
El cinquè principi fonamental és que la llei de lleis, la constitució, pot ser reformada tot d'una sense necessitat de referendum ni ampli consens parlamentari. La voluntat popular no s'ha de tenir en compte no fos cas que el resultat fos advers.
Des d'aquest blog he insistit en moltes ocasions sobre la dificultat d'una nova política sanitària quan no hi ha els recursos econòmics que ens corresponen. A la necessitat desconnexió que he justificat per motius econòmics cal afegir-hi les mancances de les institucions democràtiques. Estic convençut que la justificació de desconnexió basada tant sols en els motius econòmics -dèficit fiscal- és del tot insuficient, la democràcia autoritària a la que estem sotmesos limita les possibilitats de desenvolupament i benestar. Convé fugir-ne ben aviat, els esforços per reformar-la són balders.
El problema és doncs molt més profund. L'Ignacio Ramonet des de Le Monde Diplomatique ha insistit en el concepte. Ara el més important és allunyar-nos d'aquest tipus de democràcia, que a la vista de les proclames diàries, crec que està en l'arrel de les dificultats que vivim.

PS. Durant els meus estudis a la Facultat de Dret a la UB, teníem de referent a Solé Tura per l'assignatura de Dret Constitucional. Allò que estudiàvem en plena ebullició de la transició semblava que portava cap a una democràcia constitucional moderna, i no cap un bunyol, cap un nyap. Si ara aixequés el cap...


PS Balder.  adj. [LC] Sobrer, sense profit. Seria cosa baldera explicar-li el que ha fet.

PS. Bunyol. Nyap  m. [LC] Cosa no gens reeixida, mal feta. Qui el deu haver fet, aquest nyap?

Del NYT

Agafa-ho amb pinces

Els canvis anuals que mostra l'enquesta de salut sempre cal agafar-los amb pinces. En general, és millor evitar extreure'n conclusions si un no és capaç de veure'n la tendència a llarg termini. Ara bé, faig un cop d'ull ràpid als resultats 2011 i observo resultats com aquests respecte l'any anterior: prevalença consum de tabac en homes > 15anys = +1,7 punts percentuals (pp), percentatge població sedentària>15anys=-0,7pp, percentatge de població amb percepció de bona salut=+0,8 pp. percentatge de població amb sobrepes i obesitat(14-75 anys)= +2,9pp, percentatge de població amb problema de salut crònic= +3,5pp (aquests dos darrers no significatius estadísticament).
El resum és que som on érem si fa no fa i no podem extreure'n un canvi de tendència clara. En alguns aspectes hi ha motius per a la preocupació i seguir alerta. Per ara tant sol cal tenir-ho en compte i agregar-ho a les dades anteriors.

L'arada davant dels bous

La propietat d'un bé té dues  vessants, per una banda et permet usar-lo i per l'altre rebre'n les rendes. Si tens un cotxe per exemple, pots cedir-ne l'ús a canvi d'un lloguer. Sabem que els cotxes de lloguer no es cuiden tant com si fos un cotxe propi. Quan una cosa és d'un mateix tracta d'evitar devaluar-la. La propietat és un mecanisme que incentiva l'eficiència al màxim quan les decisions sobre l'ús d'un actiu recauen sobre qui en reb les rendes, quan la mateixa persona és qui assumeix les conseqüències de les seves decisions.
Però quan parlem de la propietat d'actius complexos, les coses es compliquen. Un hospital és un actiu complex, moltes decisions, molts actors, molts recursos implicats i una dificultat de coordinació i incentius evident.
Avui observo que un hospital públic podria separar el patrimoni de la gestió, ho faria en dues entitats una pública i una altra privada. La qüestió a debatre són quins incentius tindrà en la nova situació per tal d'assolir una major eficiència. Si hi ha més intensitat d'incentius i alhora això es correspon amb un grau de control també superior, i una transferència de risc assumible no caldria dubtar-ne.
Ara bé, l'experiència ens mostra que el problema no és tant la separació patrimoni-gestió com que el regulador introdueixi credibilitat en els mecanismes d'assignació de recursos i de control. Com que en el sistema de pagament d'aquests grans hospitals hi ha assignacions ad-hoc (p.54 com exemple), aleshores tota precaució és poca. Primer cal que el regulador es guanyi la credibilitat, i que defineixi un sistema de pagament objectiu per a tothom. Això vol dir molta feina per endavant. Altrament aquesta notícia tant sols reflecteix un desig, posar l'arada davant dels bous.

PS. Must read. Garicano, End of growth. Comentari d'un article de NBER fonamental. En Martin Wolf també en va parlar fa uns dies a FT. Comparteixo l'argument de cap a peus. Massa gent no en vol parlar d'això. No cal arribar a visions apocalíptiques, només cal reflexionar assenyadament sobre allò que tenim davant els nostres ulls per tal de confirmar que no creixem (mesurant-ho amb el PIB, i per ara no n'hi ha d'altre). Toca pensar com cal viure en un món sense creixement econòmic.

Consultoria fina

Health reform should focus on outcomes

La proposta és la de sempre. Cal enfocar-nos als resultats, al valor. Ara bé, primer cal saber de què estem parlant i després explicar com hi arribem. Miro el text i observo qüestions ja visitades prèviament que es volen embolcallar amb consultoria fina.
Res a dir que no s'hagi explicat abans, la recerca acostuma a mostrar febleses a l'hora d'aproximar-se als decisors. La novetat la trobo a l'ICHOM, on conflueix tot plegat. I aquí m'aturo.

PS. Lectures del dia. Jordi Barbeta, Enric Juliana.

Odalisque sur Coffret rouge

AFTER HENRI MATISSE BY JACQUES VILLON. Se Subhasta online el proper 19 a Christie's

Disponibilitat a pagar per medicaments

Si voleu saber com s'arriba a fixar el preu d'un medicament per aquí ja cal que us calceu. La llei ho explica, però els detalls són més importants. El resultat s'observa tant sols en una acta de la Comissió de Preus. Aquesta és tota la transparència en les decisions que hi ha, per dir-ho d'alguna manera.
Els francesos estan adoptant el 2013 l'index terapèutic relatiu, per tal d'actualitzar el sistema anterior ASMR. I si algú vol veure com ho fan, ho trobarà detallat al Comité Economique des Produits de Santé. Hi ha molt per aprendre.
També cal seguir d'aprop el que apareix avui al NYT. Una companyia farmacèutica francesa redueix a la meitat el preu d'un medicament després que un hospital (bé, diguem-ho tot Sloan Kettering Cancer Center) decidís que no l'aplicaria perquè considerava que no era cost-efectiu. La disponibilitat a pagar (privada) també té límits.
Aquells països que no tenen mecanismes d'avaluació de cost-efectivitat per al finançament de prestacions públiques, també podrien utilitzar el lideratge professional i clínic per tal d'aturar els excessos. El cas de l'Sloan ho certifica, "Enough is enough" diuen al NYT.

PS. I si voleu saber què fan diferents països en relació als tractaments al final de la vida, en Chalkidou ho explica bé al CWF i en especial pel cas britànic al JHPL

PS. El dia 26 surt un llibre de lectures sobre Economia del sector biopharma, hi trobareu un capítol meu, en parlarem més endavant.