The foundations of a Health Policy consensus

Last Friday in Parliament, a document reflecting the foundations of a health policy consensus was presented. As a coordinator I gave a short speech highlighting salient features of the agreement. This is what I said:

Molt Honorable Presidenta del Parlament de Catalunya, Honorable Conseller, Il.lustríssims diputats, autoritats i membres de la comissió.El fet que ens reuneix avui aquí és donar resposta a la Moció 3/X adoptada en aquest Parlament per la qual s’instava al Govern a lliurar un document de bases que definís com havia de configurar-se el Sistema Nacional de Salut . El Govern de la Generalitat va aprovar el 21 de maig passat la creació de la Comissió amb aquest objectiu formada per representats del grups parlamentaris i els membres del Consell Català de la Salut.
És per això doncs que venim a presentar-vos els resultats dels treballs que hem realitzat en aquests mesos i són la mostra d’un consens entorn de vuit àmbits clau del sistema públic de salut: el finançament i la cobertura, els professionals, les prestacions i el catàleg de serveis, el model de serveis, l’avaluació, rendiment de comptes i transparència, compromís ciutadà, recerca i innovació i governança.En cadascun d’ells hem mantingut un debat ampli i obert. Hem volgut concretar principis i criteris que cal respectar i tenir en compte. Hem evitat entrar en els instruments concrets que cal utilitzar per a dur-los a terme, en la mesura que vam considerar que corresponia als responsables polítics i gestors de cada moment. Hem tractat de fixar-nos en aquells aspectes que més preocupen a la ciutadania.
La salut es troba al capdamunt de les prioritats de tota persona i sabem que al costat de compromís individual convé que els poder públics siguin capaços de d’oferir respostes col·lectives per una millor salut poblacional. És en aquest sentit que voldria seleccionar i destacar algunes de les 83 propostes que es mostren al document.
En l’àmbit de Finançament i cobertura s’assenyala amb claredat l’opció per un accés universal de la ciutadania al Sistema Nacional de Salut i alhora s’estableix un criteri de nivell de finançament públic en salut suficient i sostenible, que es relacioni amb el nivell de riquesa del país i que convergeixi amb la despesa de països amb producte interior brut per càpita equivalent i sistema sanitari similar.
En l’àmbit dels professionals s’ha considerat que la planificació de necessitats de professionals, les competències i capacitats acreditades han de ser objecte reconsideració atenent als canvis sociodemògràfics, econòmics i tecnològics. S’explicita l’èmfasi en el professionalisme com a criteri que guia la relació entre professionals amb la ciutadania, amb el sistema sanitari i els proveïdors, i la necessitat d’establir mecanismes per tal de fer efectiva la participació dels professionals en l’elaboració de polítiques i la gestió.
En l’àmbit relatiu a prestacions, s’ha considerat que cal un catàleg bàsic que respecti els criteris de seguretat, evidència científica, cost-efectivitat i avaluació d’impacte pressupostari, que és rellevant tenir en compte tant l’atenció sanitària com les intervencions comunitàries de salut pública. La garantia d’equitat d’accés a les prestacions amb qualitat cal preservar-la davant tota necessitat de salut.
En l’àmbit de model de serveis es té en compte quins han de ser els elements clau, en primer lloc les estratègies de promoció, protecció de la salut i prevenció de la malaltia, integrar las salut pública i comunitària en el model assistencial. Es mostra la rellevància de l’accessibilitat, de la gestió de casos i de la integració assistencial, així com el reforç a l’atenció primària dotant-la de més capacitat resolutiva.
En aquest àmbit també s’explicita la necessitat de respectar un conjunt de criteris en la relació contractual entre el finançador i el proveïdor, com per exemple explicitar l’orientació als resultats de salut i qualitat assistencial, la transparència interna i externa dels contractes i resultats, i els incentius a l’eficiència. Es demana d’elaborar i aplicar una normativa reguladora de la provisió d’activitat privada en els centres del SISCAT que ha de contemplar un codi ètic, una regulació de preus de prestacions complementàries, i mecanismes de controls i transparència.
En l’àmbit sobre rendiment de comptes es mostren un conjunt de mesures per tal de fer efectiva la difusió d’informació que contribueixi a la generació de coneixement i millors presa de decisions.
En l’àmbit de compromís ciutadà es destaca el paper del ciutadà com agent actiu del sistema de salut, sobre la presa de decisions compartides en tots els processos de malaltia i en especial al final de la vida.
En l’àmbit de recerca s’assenyala la importància d’optimitzar els recurs i alhora promoure noves fonts de finançament per a projectes.
En l’àmbit de governança es revisen les funcions entre diferents organismes i les seves responsabilitats, el paper del Departament cm a responsable de les polítiques sanitàries, el Servei que garanteix la cobertura i assigna els recursos i els avalua, les entitats proveïdores que ofereixen serveis sanitaris a la població. Es demana l’elaboració d’un codi de governança per a les institucions sanitàries i s’estableixen criteris per la designació d’integrants dels òrgans de govern de les institucions.
Cal dir doncs que aquestes 83 propostes mereixen una lectura detallada. El treball de col·laboració esmerçat ha estat ampli i exemplar. Avui donant resposta al mandat unànime del Parlament de Catalunya, els representants de pacients i usuaris, dels col·legis professionals, d’associacions empresarials, entitats municipalistes, societats científiques, universitats, i grups parlamentaris de CiU i ERC, us presentem aquest document de bases que considerem el fonament per tal que des d’aquest Parlament es faci efectiu un Pacte Nacional de Salut.
Si abans he assenyalat la salut com prioritat humana, el consens de les forces polítiques sobre el sistema de salut esdevé imprescindible. Precisament fa poques setmanes en un article al New England Journal of Medicine, Anne Mills revisava les característiques que tenen els sistemes sanitaris més exitosos: el consens polític n’esdevé una d’elles. I jo diria la primera de totes.
En l’elaboració d’aquest document hi ha una contribució de tots els que han participat a la comissió, també d’entitats i grups polítics que avui no han pogut donar suport a aquestes propostes. He de dir-vos que pertoca a aquesta cambra el poder fer efectiu aquest consens que desitja la ciutadania, les bases perquè això sigui possible hi són només cal teixir-les acuradament i amb generositat.
Permeteu-me que com a coordinador expressi un sentiment compartit, aquest Parlament ens ha donat l’opció de mostrar el sistema sanitari que desitgem i volem agrair-ho. Això no passa cada dia, avui és un moment singular. El país es troba en un moment singular, tots ho sabem. Algunes de les respostes al  sistema sanitari que desitgem rauen precisament en una capacitat d’autogovern. És així doncs que la política i la política sanitària han d’anar de bracet. Aquest és el moment de la política en majúscules, aquell on cal deixar de banda aspectes menors i concentrar-nos en allò que ens uneix.
Vull agrair al Govern la confiança dipositada en la meva persona per tal de coordinar aquesta comissió. Vaig acceptar de bon grat i vull dir-vos que n’estic molt satisfet de com hem estat capaços de dur-ho a bon terme. Crec que ha estat exemplar, a l’alçada d’un país modern i avançat. Alhora vull agrair sincerament la col.laboració i suport tècnic que he rebut des del Departament de Salut que això ha estat clau per tal que operativament funcionés.
Als membres de la comissió, dir-vos que ha estat una experiència memorable, que personalment hem trabat nous llaços d’amistat i relació i això fa un país més fort.
És amb un esperit constructiu que sabrem afrontar els reptes de la salut de la ciutadania. Desitjo que des d’aquest Parlament s’encomani d’aquest esperit, i entenc que aquestes paraules són compartides pel conjunt de membres de la comissió, per tant esperem que d’aqui en sorgeixi un proper Pacte Nacional de Salut.

I'm really convinced about the relevance of such consensus. From now on, Parliament will have to achieve a final agreement among the parties. Let's wait for a successful closing.

PS. Afterwards I was interviewed at 8TV.

No passeu pena

Si sou pensionistes o malalts crònics no pagareu el ticket moderador per recepta farmacèutica. En realitat encara no sé perquè en diuen així al diari d'avui LV . Es tracta d'una taxa recaptatòria com qualsevol altre. Dubto que pugui trobar algú que consideri lògic que per un euro o 20 cèntims per recepta es dissuadeixi el consum d'un medicament receptat per un metge. Desconec amb precisió quina és l'elasticitat de la demanda, crec que ho desconeix tothom, però intueixo que la qüestió no va per aquí. Si és per recaptar, és per recaptar, no cal dir que és per dissuadir.
Entre d'altres coses cal recordar que el concepte de disuassió del consum farmacèutic entra en contradicció amb el principi de confiança en la relació metge pacient en l'acte de prescripció. Observo que malauradament ningú no en parla d'això i ho trobo prioritari.
Crec que cal preguntar-se abans perquè es prescriuen cada vegada més receptes (fins i tot quan disminueixen les visites) tal com va passar el 2010 amb un creixement de la quantitat de receptes del 4,88% (!).
La informació publicada diu que poden recaptar-se ara fins a 70 milions d'euros. He tractat de fer uns comptes ràpids i no em surten per enlloc. El 2010 hi van haver 151 milions de receptes, de les quals el 34% van ser per a persones no pensionistes (aprox.), és a dir 51 milions de receptes. Per tal que es pugui recaptar 70 milions, el "ticket moderador" ha de ser superior a 1 euro per recepta, elemental!.
A més a més, si s'aconseguís aquesta quantitat, el govern acabaria augmentant els ingressos per participació del usuaris en un 70% aproximadament, xifra considerable a tenir en compte i que no surt publicada enlloc. Als ciutadans afectats, la mesura podria suposar uns 14 euros a l'any, perquè aquest és el nombre mitjà de receptes d'una persona consumidora de medicaments de menys de 65 anys. I tingueu en compte que hi ha prop d'un 36% de ciutadans no pensionistes que no consumeixen medicaments i no es veurien afectats.
Sincerament, els que seguiu aquest blog ja sabeu que no hauríem d'estar parlant d'aquestes misèries si haguéssim deixat de ser dependents o tinguéssim pacte fiscal. I posats a parlar de misèries, també cal tenir en compte el que vaig dir fa uns dies al blog tot comentant l'informe de la sindicatura del 2008 -on trobareu les dades clau utilitzades- , hi ha marge per a la millora de la qualitat en la prescripció. Es pot millorar i molt per la banda de la despesa, i per import superior als 70 milions d'euros. Només fa falta aplicar les millors pràctiques, aprendre dels millors.

PS. Per cert, cal tenir en compte que l'import que es pot recaptar amb aquesta mesura és previsiblement inferior al cost anual dels nous medicaments aprovats el darrer trimestre i dels quals en vinc parlant en aquest blog repetidament (efectivitat dubtosa o pendent de contrast pel NICE). Hi ha algú que sap com tancar l'aixeta amb seny o l'hem de seguir veient degotar indefinidament?

PS. Que en un congrés d'empreses de biotecnologia, s'exposi com a cas clau el d'un fabricant de genèrics és una mostra del desgavell del moment.

Què hem de fer?

Aquesta és una pregunta que em fan de forma repetida. Acabo una conferència sobre crisi econòmica i salut, i després privadament em mostren la preocupació davant tanta incertesa. Moments després sorgeix la qüestió clau. Jo sempre responc que hi ha dos nivells, l'individual i el social. La resposta individual la donem amb el nostre comportament i decisions en l'àmbit professional, entre d'altres. I per tant els retorno la pregunta, amb una reflexió. Els dic que segurament coneixen aspectes que cal millorar, iniciatives que impulsen l'eficiència i les han deixades per un altre dia, aquest altre dia ha arribat.
La resposta social és més complexa de formular, perquè cal destriar qui té la decisió i sobre què la té. En aquest blog hi ha diverses entrades que van en aquest sentit. Però els acabo dient que la política sanitària en aquest moment necessita de política en majúscules. Just el contrari del que observem. És la confiança i la credibilitat de la política, la característica clau que necessita el moment que vivim. (I si miro el diari d'avui ja s'anuncia que caldrà modificar el decret del dimarts pels desgavells que provoca, molts ja ho sabíem des del primer moment.)
Com que el problema profund va més enllà de la política sanitària, ens convé resoldre els fonaments abans de posar parets. I avui en Ferran Requejo ho fa magníficament a LV. Explica els tres escenaris: seguir, canvi de govern o convocatòria d'eleccions. Els escenaris 2 i 3 són complementaris, i s'enfoquen cap a l'Estat propi.
L'anàlisi que en fa és encertada i venint de qui ve, cal tenir-la en compte.

PS. Nou EUROHEALTH sobre Financial Crisis and Health Systems.

PS. Lectures: Skidelsky, XSM, Guillem López-Casasnovas, Krugman i Krugman.

PS. I avui sobretot toca llegir WSJ que va sobre Catalunya.

Catalans have additional reasons to question the Spanish government's capacity for change. Of late Mr. Rajoy has been blaming Spain's regional governments for the country's deficit overruns, saying that wayward local spending had jeopardized the entire nation's creditworthiness. Madrid has threatened to intervene in the regional governments' budgets if they don't tidy their books on their own.

Carlos III put Spain on the road to overinvestment.

But according to Andreu Mas-Colell, Catalonia's economy minister, the real story is a little different. He explains that with the exception of the Basque Country, Spain's 17 regions enjoy spending autonomy but almost no revenue autonomy. It's up to the central government to decide how nationwide revenue gets distributed between regions, and there's no guarantee that what a region's citizens pay to Madrid is returned euro-for-euro in funding to that region.
That means the central government can make its own budget shortfalls look smaller—and the regional governments' look bigger—simply by keeping more of the revenue pot to itself.
The result? Catalonia is the seat of Spanish industry and one of the most important industrial districts in Europe, lagging only the likes of Italy's Lombardy and the German Ruhr in productivity. Yet each year since 1986, an average of 9% of Catalonia's GDP in net terms has left the region to be redistributed or spent by Madrid. In Spain, only the Balearic Islands surrender a larger share of their annual output. Nowhere else in Europe or North America do intra-national transfers of such size occur as a matter of course.
"In discretionary expenses we feel we have been historically shortchanged," Mr. Mas-Colell says. "We represent 15% of the population, and we represent close to 18% in terms of GNP. . . . In this year's budget, the investment in Catalonia is 11% of public investment in Spain."
"There are inefficiencies in the autonomous communities for sure," he adds. "But not to a larger extent than the inefficiencies in the central administration. . . . Spain in all its components has to gain on efficiency, on liberalization, on flexibility."
Seen this way, Madrid's threats to recentralize fiscal policy look like a political play that distracts from reforms that could actually help the regional governments close their budget gaps. Mr. Mas-Colell says that it's up to Madrid, for instance, to make regulatory changes that would enable hospitals to charge for prescriptions, meals and overnight stays, as his government is trying to do.
He also notes that Barcelona has cut government employees' wages. Madrid hasn't.
It's a little bewildering that Madrid would choose to inflame separatist feeling in Catalonia at a time of national crisis. More than 40% of Catalans now say they'd support seceding from Spain. But Madrid's centuries-long jiu-jitsu with the regions suggests something about the national character, according to Germà Bel, an economist at the University of Barcelona. Centralized control, Mr. Bel told me, is in "the genetics of the Spanish state."
The example Mr. Bel and others like to use is infrastructure investment, which Spain's leaders since the 17th century have deployed to affirm their rule and proclaim the Spanish nation. Today Spain, the fifth largest EU member state by GDP and by population, has more international airports and more miles of motorways than any other country in Continental Europe. It has more miles of high-speed rail than any country in the world except China; it also has the lowest ridership per mile of high-speed rail in the world. More miles of high-speed rail are currently under construction in Spain than in all other EU countries combined.

PS. I si encara teniu ganes de saber com es poden augmentar les inversions al sistema sanitari el 2011 en un 19,44 % en un sol any només heu de consultar aquest document (p.4) i si voleu saber com es pot gastar un 22% més que Catalunya aneu a p.21. I la pregunta immediata és per què no ho hem fet nosaltres? I la resposta ja la sabeu. El problema el tenim a casa i té nom i cognoms.

PS. Quan costa ser catalans?

L'horitzó individual i social

La cultura de la innovación de los jóvenes españoles en el marco europeo
Indentity economics

Els esdeveniments succeeixen a una velocitat més elevada que la que podem copsar. Pot ser una frase tòpica, però ara pren més força que mai. La gent es pregunta quan sortirem de la crisi i jo responc que podem fer-nos una altra pregunta, "què fas tu per sortir de la crisi"?. Ara direu, els contestes amb una altra pregunta, molt hàbil per la teva part. Es molt conegut això. Fins i tot en Kennedy ho deia fa gairebé 40 anys:

"Ask not what your country can do for you - Ask what you can do for your country"

Resulta que el que en aquest moment ens cal són dues coses alhora, governants de nivell i ciutadans responsables. Sense governants de nivell ningú serà capaç de generar confiança ni impulsar els comportaments individuals com ho fa la cita. Sense ciutadans responsables, és a dir aquells que consideren que al costat d'un horitzó individual a la vida també hi ha un horitzó col.lectiu, serem incapços de progressar. I malgrat totes les mancances de la democràcia nostra, anar a votar és una mostra de responsabilitat.
També hi ha un altre àmbit en el que ens cal reflexionar, i és quina és la nostra capacitat individual de crear valor en el nou entorn, com podem ser capaços d'innovar i contribuir a la creació de benestar econòmic. Resulta que en Victor Pérez-Diaz ha fet un llibre suggerent i també un article. Hi ha molt de material, algunes qüestions conegudes relatives a l'educació, però jo sobretot m'he quedat en el capítol de l'horitzó individual i social, destaco:

Una diferencia crucial en las personas y en las sociedades reside en la amplitud o la pequeñez de su horizonte vital. Ello tiene repercusiones muy notables en su capacidad para cultivar su inteligencia, que, normalmente, será tanto menor cuanto más reducido sea su horizonte, aunque no necesariamente será así si la amplitud mayor va ligada a mayor confusión. También, para desarrollar las virtudes de su fortaleza y su templanza, que tendrán que probarse en un terreno
más duro y arriesgado cuanto su horizonte sea mayor, con efectos positivos o negativos según las circunstancias. En cuanto a cuál sea su virtud de la justicia, ésta puede corresponder a la apertura a un mundo de mayor equilibrio, o de mayor caos, que puede ser percibido como una especie de jungla en la que todo estaría permitido.

Es fácil que en una sociedad compuesta por individuos semejantes, esos mismos individuos se sientan impulsados a tomarse en serio su papel de ciudadanos. En este caso, estaríamos ante una sociedad con un alto grado de conciencia cívica, es decir, de interés por la cosa común, lo cual es un requisito indispensable para formular, decidir y aplicar una política ambiciosa de ciencia e innovación.

 Fixeu-vos com en Victor Perez-Díaz tanca el cercle de la cita de Kennedy, afegint-hi un aspecte fonamental de cohesió social, d'identitat. Justament el mateix èmfasi que ja no es fa tant sols des de la sociologia, sino també des de l'economia per part d'Akerlof . Al seu llibre Identity Economics hi ha material per a la reflexió seriosa i potser fins i tot pot representar nous camins dins l'economia. Destaco:

Economics—for better or for worse—pervades how policy makers, the public, and the press talk and think. Modern economics follows Adam Smith’s attempt in the eighteenth century to turn moral philosophy into a social science designed to create a good society. Smith enlisted all human passions and social institutions in this effort. In the nineteenth century, economists began to build mathematical models of how the economy worked, using a stick figure of a rationally optimizing human with only economic motivations. As economics evolved into the twentieth century, the models grew more sophisticated, but Homo economicus lagged behind. This began to change when Gary Becker developed ways to represent a variety of realistic tastes, such as for discrimination, children, and altruism. Fairly recently, behavioral economics has introduced cognitive bias and other psychological findings. Identity Economics, in its turn, brings in social context—with a new economic man and woman who resemble real people in real situations

Ens trobem doncs en un moment delicat, de redefinició d'horitzons a la vista de les noves realitats. En l'àmbit de la salut ens convé també emfatitzar que els ciutadans han de ser conscients que la responsabilitat davant la salut és compartida, és individual i social alhora. En l'exercici d'una llibertat individual responsable envers la salut podem ser capaços també d'assolir millor salut poblacional. I també, un govern responsable que vetlla per les prioritats ciutadanes i l'interès general ha de ser capaç de respondre a aquest repte democràticament.

Faites du bruit

En Benjamin  Duterde (conegut com Ben L'oncle) durant el concert en directe de Paris, recomana als seus seguidors que facin soroll, faites du bruit. Avui aquest blog arriba a les 500 entrades i ahir va assolir el registre més alt de pàgines vistes en un dia 1.203. Ben segur que hi ha dies amb comentaris més encertats que altres, però vist en perspectiva el blog ofereix una crònica del moment que vivim. Si més enllà d'això, ajuda a millorar algunes decisions, excel.lent.
Avui vull parlar-vos de que alhora que cadascú de nosaltres necessita formar-se una opinió, cal també passar a fer soroll, una mica d'acció. Aquesta observació ve motivada per la lectura de l'article sobre com la FDA espiava els seus científics-treballadors.
Massa sovint atorguem una credibilitat excessiva a determinades institucions sense preguntar-nos què hi ha al darrera de decisions d'aprovar un medicament o dispositiu mèdic. En concret, ens convindria saber de veritat si determinat equipament per a colonoscòpies i mamografies aportaven més riscos per a la salut que beneficis, a la vista del que va passar a la FDA. Potser que aquests dispositius ja es trobin entre nosaltres i a la vista del procediment que té la Unió Europea sobre els dispositius mèdics, ens podem témer el pitjor. Vull dir que no té mecanisme independent d'avaluació equivalent al dels medicaments. Per aquest motiu va passar el que va passar amb els implants mamaris PIP.
És per tot això que més enllà de formar-nos opinió convé fer soroll, fer arribar als responsables la preocupació per la salut poblacional i per generar confiança en les institucions i en el sistema de salut.

PS. Mentrestant tant sols un agraiment notori per tots els que em seguiu habitualment, que sou molts més dels que us penseu. Alguns de vosaltres m'heu ofert comentaris i suggeriments que m'ajuden a millorar, això és excel.lent. A tots vosaltres, moltes gràcies.

 Ahir vaig participar a l'acte d'inauguració de l'exposició dels 25 anys de l'Àliga de Mataró.

Molts amics, molts records, un moment entranyable.

No és bo que l'home estigui sol, també necessita els xips

 La guerra de los chips. La gran lucha por el dominio mundial

Sempre he cregut que el tecno-entusiame està sobrevalorat. Pensar que el canvi i la innovació depèn de la tecnologia, de la translació de ciència en innovació, és una forma reduccionista d'entendre la realitat. Els canvis es produeixen per molts factors, la tecnologia n'és un però l'organització i els comportaments i decisions individuals i col·lectives són fonamentals.

Acabo de llegir un llibre excepcional, fonamental per entendre el món (de la tecnologia) i com hem arribat fins aquí. Tracta de l'evolució dels xips, de com ha canviat la indústria que ha fet possible el món digital on som. Sense semiconductors no hi hauríem arribat, ben segur. I al final, al darrera hi ha persones, noms i cognoms que han fet una revolució i que alguns ens sonen, Andy Grove, Gordon Moore (Intel) i molts altres no. Al darrera també hi ha les empreses que han creat tot això, Texas Instruments, Intel, TSMC, ASML, Global Foundries, Samsung i tantes altres. I aquestes empreses han hagut de tenir uns models de negoci. Aquelles que han encertat en el model són les que més han progressat, les que no s'han quedat a mig camí.

M'ha interessat especialment que TSMC, els taiwanesos, van tenir molt clar que ells no dissenyarien chips, només els fabricarien. I van crear un nivell de confiança suficient per protegir la propietat intel·lectual dels seus clients, i ha funcionat així durant dècades.

M'ha interessat també entendre el paper d'Huawei i el 5G, i perquè els nord-americans han vetat tota la seva activitat als USA i amb materials USA. Els xips són al darrera de la carrera militar i l'espionatge. Són massa importants per què els controli un altre. Mireu la llei nord-americana o l'europea.

I sobretot he vist que Europa ha desaparegut del mapa (excepte una gran excepció). Resulta que moltes innovacions han sorgit a Europa. La nova litografia de llum ultraviolada extrema no existiria sense Zeiss per exemple. Europa ha sigut el soci necessari perquè altres fessin negoci, el controlessin i ens passava de llarg. L'excepció és clar, és ASML. Possiblement no heu sentit mai parlar d'aquesta empresa holandesa que té uns 30 anys. És la que té el monopoli de la litografia per a la fabricació de chips. Cada màquina que ven costa més de 100 milions de dòlars, i té més de 450.000 peces. Diuen que aviat se li podria acabar, però no ho veig fàcil. És una història apassionant, no desvelaré res més.

Al darrera de l'èxit dels xips hi ha unes palanques imprescindibles. La primera és el finançament públic. Alguns Estats no han escatimat recursos i van fer una aposta que el capital privat mai hauria estat capaç de fer. La segona palanca és el complex militar i de l'espionatge. Des dels inicis, els militars han tingut un interès profund en disposar d'armes i comunicacions més precises i els chips hi contribueixen decisivament. I per sobre de tot això, els visionaris, els que creien que allò impossible era possible.

Un llibre clau per entendre el món que vivim, les capacitats assolides i els riscos que apareixen, i tot allò que ve ben aviat.

PS. Els microchips a FT

PS. Fins el 26 de març, La Ciberguerra, o com Ucraïna ha esdevingut el banc de proves dels darrers chips.

PS. Gènesi 2:18-19 - "Llavors el Senyor-Déu es digué: No és bo que l'home estigui sol. Li faré una ajuda que li faci costat. El Senyor-Déu va modelar amb terra tots els animals feréstecs i tots els ocells, i els va presentar a l'home..."