16 de gener 2012

La crisi del capitalisme (3)

Selecciono l'article d'en Samuel Brittan i destaco el que m'interessa quan comenta sobre un llibre seu Capitalism and the Permissive Society  i el que es va oblidar d'escriure aleshores:
The real shortcoming of my book was that, like many others, I did not discuss the financial sector and how its activities could undermine the capitalist order even if there were no overt inflation or deflation of consumer prices. Any working market order requires there to be some way of marrying savings with the desire to borrow; a market for investible funds and some way of insuring against the vicissitudes of life as well, of course, as a better way of keeping ready cash than storing it under the mattress. But none of this justifies the threat posed by masses of invented money to institution after institution and country after country. Capitalism is a means to freedom and prosperity, not an end in itself. Improvement here may justify not merely international regulation but the retention for quite a long time in public ownership of banks and other institutions that have had to be rescued by government.

Podeu seguir la sèrie sencera a FT.

PS. Aprofiteu per veure Margin Call, una pel.lícula que explica prou bé els fonaments de la crisi, l'excés d'apalancament i el que passa després. El comentari de FT paga la pena. Si no sabeu que és una margin call, ho trobareu a la investopedia.

PS. Per cert, el naked short selling encara que prohibit aquí, podria seguir utilitzant-se i el regulador segueix de vacances. L'article sobre terrorisme financer a The Economist m'ha impactat sobre aquests temes. Intueixo problemes potencials propers.

12 de gener 2012

La crisi del capitalisme(2)

En John Kay ens ofereix una perspectiva suggerent i alhora coneguda sobre els drets de propietat en una economia de mercat. Li trobo a faltar les implicacions que tot plegat té en el moment actual, i que al meu entendre lliguen amb el post anterior sobre lobbys financers.

11 de gener 2012

La crisi del capitalisme (1)

The enrichment of bankers, corporate chiefs, flash traders and their cronies is testing tolerance of inequality, argues John Plender in the first part of an FT series

Els propers dies aquest blog deixarà espai per parlar més d'economia que de salut. I ho faré referint-me a la sèrie sobre la crisi del capitalisme que ha engegat FT. Podeu llegir sencer el primer lliurament, mentrestant destaco:

Mancur Olson, a theorist on institutional economics, could now be a posthumous beacon on how to manage the aftermath. Olson argued that nations decline because of the lobbying power of distributional coalitions, or special-interest groups, whose growing influence fosters economic inefficiency and inequality.***
When he was writing, the main interest groups were trade unions and business cartels. Today, the pre-eminent interest group consists of finance professionals on Wall Street and in London. Through campaign finance and political donations, they have bought themselves protection from proper societal accountability. And they pose a continuing obstacle to the de-risking of banking of the kind recommended by the Vickers commission in the UK. Tackling such interest groups both in the US and Europe is one of the biggest post-crisis tasks for policymakers and a key to addressing concerns about systemic legitimacy. The inchoate nature of the public’s complaints is another. Not the least of the difficulties, to reformulate Winston Churchill’s famous remark on democracy, is that capitalism is the worst form of economic management except for all those other forms that have been tried from time to time. The public relations problem implicit in that pale endorsement is an underlying reason why legitimacy crises recur.




10 de gener 2012

L'audiència

Al WSJ m'expliquen que els economistes han acordat explicar els conflictes d'interès. Ho fan després que a  Inside Job es va retratar més d'un. Jo aleshores també vaig pensar que calia explicitar-los de forma semblant com ho fan altres professions. La mèdica no és exactament l'exemple, a la vista dels enrenous que s'han produït des de fa anys. Ara bé, en medicina hi ha una tradició de mostrar-los als articles científics encara que la seva verificació posterior és incerta.
Llegia aquest dies un capítol de F. Graham a What Do Economists Contribute? i destaco un paràgraf que lliga amb el que deia abans.
The assertion that the scientist should be completely free of value judgments, even if it were realizable, is in itself, of course, a value judgment. There seems, moreover, to be no a priori reason for the contention that it is better to be cold than warm. On the contrary, a convincing case could be made for warm feelings and a cool choice of methods for their satisfaction. Science involves both analysis and synthesis and the synthesis must be purposive to some ulterior end. Science, and particularly social science, must be not only analytical but imaginative. The goal must be not exclusion of one or the other requirement but their maintenance in separate compartments of the mind so that they do not corrupt one another by miscegenation.
I si la ciència no és lliure de judici de valor, tampoc ho és d'interessos. I essent aixina, millor que ho conegui l'audiència.

PS. La nova paraula del moment: REHYPOTECATION. Alarmant. Suposo que ara queda clar perquè UK vol mantenir-se fora de la zona euro.

09 de gener 2012

Regular o no regular, aquesta és la qüestió

Els governs tenen una responsabilitat regulatòria que pot acabar en una obsessió o en foc d'encenalls. La capacitat per regular pot arribar a límits insospitats i per altra banda allò que cal regular però que esdevé complex d'afrontar sovint es deixa per a un altre dia.
La dosi regulatòria acurada per a les teràpies naturals encara no s'ha trobat. Després d'un decret que va ser impugnat als Tribunals el 2007 i que va deixar de tenir efecte, tot segueix a l'aire. Mentrestant la pressió dels grups d'interès segueix. El govern va publicar el desembre un informe sobre l'estat de la qüestió. Allà es troben sorpreses, almenys per mi, com que a Barcelona el que resulta més habitual és la reflexologia podal.
Cal posar una mica d'ordre a les idees i segurament cal que el govern expliqui a la ciutadania amb llenguatge clar quina és l'efectivitat de les anomenades teràpies naturals. I si no n'hi ha, aleshores cal regular tant sols allò que impliqui risc potencial, atès que algunes d'aquestes pràctiques en tenen.
Si la ciutadania, que ha estat convenientment informada, considera lliurement que malgrat la manca d'efectivitat, vol teràpies naturals aleshores cap problema i que s'ho pagui cadascú. Un altre tema diferent és l'efecte placebo, que no té necessàriament el cost de les teràpies naturals, però que si que funciona i qui ho vulgui pot consultar el que publicava el WSJ el dimecres passat.

07 de gener 2012

Pagar per allò que funciona

M'ha passat per alt la columna d'Ezequiel Emmanuel al NYT, secció online Opinionator, i l'Incidental Economist m'ofereix la pista. Diu coses que sabem, i ho interpreto com un missatge dirigit a un públic interessat atès el càrrec que ocupa a la Casa Blanca. Però el missatge és clar i correcte i serveix també per aquí aprop, i malauradament ho hem dit com ell moltes vegades i no hi ha manera que algú en faci cas:
Everyone wants the best available care, especially for life-threatening diseases like cancer. But that doesn’t mean Americans should pay exorbitant costs for treatments that can’t be shown to be better than other, cheaper, options. If the United States is ever going to control our health care costs, we have to demand better evidence of effectiveness, and stop handing out taxpayer dollars with no questions asked.
On posa Estats Units/dòlars i poseu Catalunya/euros i la frase hi va clavada.

06 de gener 2012

Això és insuportable

Enmig de l'entrevista de Vilaweb a Xavier Sala i Martin, li surt la frase del moment que un pot escoltar. Hem passat de tenir una situació insostenible i ens acostem a que sigui insuportable. Evidentment això depèn de l'escala de preferències cadascú i la resistència al dolor.
Destaco una qüestió clau, l'incompliment de promeses genera pèrdua de credibilitat. Si això es converteix en la norma en política, aleshores suposa una pèrdua substancial del sistema democràtic.
Si l'argument per incomplir promeses electorals és la falsificació prèvia d'informació sobre el dèficit i deute d'un país i això dona carta blanca a fer el que convingui, aleshores calen dues coses. La primera reflexionar sobre quines regles de transparència d'informació tenim per la comptabilitat pública, i si ja existeixen i no es compleixen buscar responsables. En paraules més planeres, algú sap quin sentit té una intervenció de comptes públics que és incapaç de mostrar l'estat de comptes?. Un altre capítol potencial per a retallades sense impacte potencial en el servei.
PS. Endevinalles. A Vanity Fair pots posar a prova la teva "irracionalitat", versió  Kahneman. I sobre la seva perspectiva a "The King of Human Error".


Potser ja van sent hora que algú es miri els comptes de veritat, altrament que es posi unes ueres...i mentre esperem trobareu aquesta i d'altres obres de Aleksandr Rodčenko (1891-1956) a Roma 
fins aquest cap de setmana.

05 de gener 2012

Tornem-hi

Taking it personally A legal fight over a new generation of medicine

És molt pesat tornar sobre un mateix tema una i una altra vegada. La qüestió de les patents en biotecnologia requereix una sortida clara. La indefinició del regulador ha donat joc als jutges i advocats que van fent de les seves. Al The Economist ho expliquen prou bé i conclouen que vist el que està passant sembla que les patents van dirigides a beneficiar als advocats que provoquen litigis. Crec com ells que això va per aquí, i que cal aturar-ho, als USA i a Europa.


04 de gener 2012

Ai Jean Luc!

Informe de l’activitat notificada al Registre del Conjunt mínim bàsic de dades d’Atenció Primària (CMBD-AP)

Vull entendre-ho però no puc. Així ho diuen Els Amics de les Arts a la seva cançó i jo estic igual. Costen d'entendre les variacions en la utilització de serveis sanitaris. I ara que s'acaba de publicar l'estadística d'atenció primària és un bon motiu per tornar a mostrar la perplexitat amb les xifres. Un gràfic ho diu tot:


La mitjana anual de visites per pacient és de 8,4. Dues terceres parts de les visites les fan els metges, la resta infermeres. I sabem que el nombre de visites varia en funció de l'edat, variable que aproxima la morbiditat. Però destaco:
La mitjana de visites per entitat proveïdora mostra diferències que van des de 3,6 a 8,0 en els menors de 15 anys, i de 6,6 a 10,4 en els majors de 14 anys (taula 5). En el cas dels adults, les diferències no estan relacionades amb l’edat: mitjanes baixes corresponen a pacients amb mitjana d’edat alta i viceversa.
I jo em pregunto si no es relacionen amb l'edat, aleshores què passa?. Tracten millor unes entitats proveïdores que altres? .
Desconeixem els resultats de salut, però l'informe presenta alhora la relació entre nombre de visites i ingressos hospitalaris. Ho deixo aquí mateix per tal que en treieu la conclusió.


Ben segur que es necessiten més dades per arribar a esbrinar què passa, però hi ha motius per a revisar en profunditat quant gastem i què n'obtenim a canvi. Per ara, vull entendre-ho però no puc.



PS. XSM ahir a la tarda a RAC1. Lliçó per aquells que vulguin entendre el moment econòmic.

PS. En Jason, sobre perquè la gent escriu blogs d'economia.

03 de gener 2012

La restricció de participació

La pressió dels metges per augmentar la renda s'està demostrant amb estratègies fins ara desconegudes a Europa. El mes de desembre va passar a Eslovàquia i ara a Hongria. En els dos casos, hi ha hagut una petició col.lectiva de rescissió del contracte si no s'assolia un objectiu salarial determinat. A Eslovàquia es troben en situació crítica i s'esperen notícies d'augment salarial la setmana propera, i a Hongria 2.500 metges han dit que plegaven des d'ahir si no s'augmentava el sou a tres vegades el salari mínim. Això voldria dir que una quarta part dels metges que treballen als hospitals públics decidirien emigrar o treballar privadament.
Evidentment cal considerar que això forma part d'una estratègia de negociació, i té la força que un li pugui atorgar. Ara bé si un té en compte que els dos darrers anys han emigrat més de 2.000 metges cal pensar que l'amenaça pot ser creïble.
La teoria de contractes separa dues qüestions: la restricció de participació (si no t'ofereixen el salari de reserva no signes el contracte) i la restricció d'incentius (si no hi ha recompensa acurada no t'esforces). Fins ara el sector públic no ha estat capaç de dissenyar acuradament la segona, però tot assenyala que comença a fracassar en la primera a alguns països propers i potser aquí mateix.

PS. XSM a LV ahir. Especialment dirigit a tots aquells que assenyalen I+D com a qüestió pròpia d'investigadors i per desfer malentesos. I avui, els borjamaris d'Enric Juliana.

02 de gener 2012

Humanomics

A Kirznerian Economic History of the Modern World

A l'Upton forum del 2010 la Deirdre McCloskey va fer una conferència provocadora amb motiu dels treballs Israel Kirzner. Cal llegir-la sencera. Es tracta d'una reflexió molt oportuna sobre l'anàlisi econòmica i la importància de l'emprenedor, la descoberta i la creativitat. Al principi hi trobareu tota una declaració en un to personal que més d'un podria subscriure:
How I wish I had earlier read Mises—the senior colleague of Friedrich Hayek and the teacher of Kirzner! It would have sped up my intellectual development by two or three decades, and given me more respect for the entrepreneur-centered thinking of my friendly opponent early in my career as an economic historian, the historian David Landes. It might have allowed me as early as the 1970s to use the Kirznerian entrepreneur to make progress on the puzzle of economic growth—instead of having to wait until the 2000s, painfully extracting myself over the decades from a Samuelsonian-Friedmanite devotion to equilibrium and routine.
PS. Sobre el títol del post. Humanomics es refereix al darrer estadi del viatge intel.lectual de McCloskey als 68 anys, economia per a humans de cap a peus.(així ho explica a la p.2)

PS. El blog Coordination Problem m'ha ofert la pista d'aquest treball i diu:
In my opinion, McCloskey's paper is required reading for all who want to understand why some nations grow rich while others languish in poverty.  It is a continuation of the argument presented in her Bourgeois Dignity: Why Economics Cannot Explain the Modern World.  McCloskey summarizes her argument nicely here, and she pursues the entrepreneurial element in the story in her reflections on Kirzner and Austrian economics.  I have attempted to address her thesis in my essay "A Behavioral Approach to the Political and Economic Inquiry Into the Nature and Causes of the Wealth of Nations."
Many elements in McCloskey's argument remind me of the nuanced argument made by Tyler Cowen in a very underappreciated essay of his -- "Entrepreneurship, Austrian Economics, and the Quarrel Between Philosophy and Poetry."

PS. Si us interessa la història del pensament econòmic, en Kirzner té un llibre: The Economic point of view i aquí hi ha molts més materials.

PS. Notícia trista. A Catalunya el govern compra pistes d'esquí. Tenia Vall de Núria i la Molina. Ara ja té Vall de Bohí, Port-ainé i Espot. I es prepara per comprar VallTer. Té sentit la propietat pública de 6 estacions d'esquí? Ens ho podem permetre això en un moment que arribem a tenir els impostos directes més elevats de l'OCDE després de Dinamarca?. Definitivament, les paraules de North s'han fet pels que prenen aquestes decisions però no les han tingut en compte:
“The key to political order, is the establishment of credible bounds on the behavior of political officials”.
Douglas North.  Understanding the Process of Economic Change. Princeton: Princeton University Press.2005, p. 107

PS. Com veieu he començat l'any parlant de tot, menys de salut. Massa boira ens envolta. Si necesiteu la dosi diària aquí va. Fa unes setmanes vaig intentar ordenar unes quantes idees, una darrera l'altra, i vaig fer aquesta conferència al Col.legi de Metges de Barcelona en el marc del Fòrum de la Professió Mèdica.

PS. L'entrada més vista del blog el 2011 ha estat: El gran engany gairebé 900 visites.

30 de desembre 2011

Medicina, màgia i religió

Un llibre clàssic traduït al català i l'abast de tothom.




29 de desembre 2011

Companys de viatge

La relació entre proves diagnòstiques i medicaments ha esdevingut una qüestió crucial davant les innovacions terapèutiques que s'apropen Al NYT hi dediquen un article on ho deixen ben clar. Evito de repetir-ho i us convido a la lectura.

28 de desembre 2011

Només comparant aprenem

Més enllà dels costos d’oferir uns serveis de salut concrets, organitzar l’activitat econòmica té també uns costos. Malauradament sovint passen desapercebuts i es coneixen com a costos de transacció. Diferents formes organitzatives assoleixen costos de producció i de transacció diferencials. Si tenim només un monopoli mai no sabrem si hi ha una forma alternativa més eficient d’oferir serveis d’atenció primària. L’eficiència és un concepte relatiu, només comparant diferents organitzacions aprenem. Les Entitats de Base Associativa són organitzacions que han permès comprendre que més enllà de l’ICS també es poden oferir serveis d’atenció primària de qualitat amb finançament públic. La diversitat en els nivells d’eficiència assolits ben segur que hi és dins l’ICS i dins les EBAs. A data d’avui ens falta comprendre millor quins són els factors que la determinen. Crec que l’element crucial a tenir en compte és que el metge dins l’EBA és capaç d’assumir risc i responsabilitat en un marc diferent del de la funció pública. Aquest és un tret diferencial que afegeix valor al model i previsiblement uns costos de transacció inferiors.

Publicat al diari ARA

PS. Ahir al 60 minuts, bon reportatge "Malalts de comprar". El podeu veure només fins el 3 de gener.