The Man Who Read Everything: The Literary Letters of Harold Bloom
El llibre «The Man Who Read Everything: The Literary Letters of Harold Bloom», editat per Heather Cass White (2026), és una col·lecció exhaustiva de la correspondència literària de Harold Bloom (1930–2019), un dels crítics més influents i controvertits del segle XX. L'obra no és només un registre epistolar, sinó un retrat íntim de la ment de Bloom, centrat en la seva convicció que la literatura no és només una part de la vida, sinó «la forma mateixa de la vida».
1. Tesi i enfocament: La veu com a veritat
La premissa central del llibre, extreta d'una carta de 1963, és que Bloom no creia en la veritat absoluta ni en la de la imaginació, sinó en «el so d'una veu». White organitza les cartes per mostrar com Bloom utilitzava la seva veu per defensar aferrissadament el valor estètic de les obres que el commovien, ignorant el que ell considerava «escoles de ressentiment» o modes acadèmiques.
2. El perfil de Bloom: Memòria i passió
El llibre destaca les capacitats gairebé sobrehumanes de Bloom com a lector:
- Memòria fenomenal: Tenia una memòria fotogràfica per als llibres i podia recitar obres senceres, com El paradís perdut, de memòria.
- Velocitat de lectura: Afirmava poder llegir 1.000 pàgines per hora amb una retenció gairebé perfecta.
- Relació personal amb els autors: Bloom tractava els escriptors i personatges com a déus o millors amics, posant-los noms com «Omelet» (Hamlet), «Oncle Siggie» (Freud) o «Cosí Franz» (Kafka).
3. Marc Teòric: L'Ancianitat de la Influència
Un tema recurrent en les cartes dels anys 70 és la seva teoria de «l'ansietat de la influència», que postula que la creació literària és una lluita agònica entre un poeta i el seu predecessor. L'obra detalla les seves sis ràtios revisionàries que expliquen aquest procés de «lectura errònia» (misreading):
- Clinamen: El gir correctiu respecte al pare poètic.
- Tessera: La compleció del predecessor incorporant oposats.
- Kenosis: Un buidatge o trencament amb la inspiració del predecessor.
- Daemonization: Negació de l'autonomia del pare.
- Askesis: Purgació o autoculpabilització per transcendir.
- Apophrades: Captura de l'estil del pare per fer semblar que el predecessor imita el successor.
4. Anàlisi dels Corresponsals Clau
- Alvin Feinman: Bloom va ser el seu gran defensor i protector. Les cartes mostren l'esforç de Bloom per publicar la poesia de Feinman, tot i lamentar que el seu «ascetisme» acabés asfixiant el seu geni.
- Northrop Frye: Inicialment el seu ídol, la relació es va trencar quan Frye va desestimar l'ansietat de la influència com a simple «transmissió de pensament». Bloom es va sentir profundament ferit per aquest comentari de 1969.
- John Hollander: Col·lega a Yale i el seu company en el «joc de la polimatia». Es deien mútuament «Foo Foo» i discutien des de la mètrica fins a les frustracions de la vida acadèmica.
- A. R. Ammons: Una de les relacions més intenses del llibre. Bloom va intentar «empènyer» Ammons cap a la intensitat sublim, mentre Ammons volia ser «un home d'aquest món». Ammons li va dedicar el poema «Sphere».
- John Ashbery: Bloom el considerava el poeta suprem de la seva època («l'Edat d'Ashbery»). Tot i que Bloom odiava algunes de les seves obres experimentals, com The Tennis Court Oath, venerava obres com Self-Portrait in a Convex Mirror.
- James Merrill: Bloom va quedar fascinat pel món de les seances i la Ouija de Merrill, interpretant-lo com una forma de gnosticisme modern.
- Henri Cole: Representa la connexió de Bloom amb la generació més jove. Bloom el va anomenar el seu «fill» i va demanar que Cole li dediqués el poema «Sphere».
- Ursula K. Le Guin: Una amistat tardana (els darrers dos mesos de vida d'ella) basada en l'admiració mútua, la vellesa compartida («els alts vuitanta») i la capacitat de Le Guin per trobar una serenitat que Bloom admetia no tenir.
5. El llegat de l'edició
L'editora Heather Cass White destaca que Bloom va escriure menys cartes a partir dels anys 80 a causa de la seva fama creixent. El llibre conclou que Bloom va utilitzar les cartes no per fer una crònica de la seva vida personal, sinó per mantenir un diàleg incessant amb les veus dels llibres, demanant constantment als escriptors que estimava: «envieu-me més obra, la necessito i visc per lloar-la».
