Mythocracy: How Stories Shape Our Worlds
L'obra "Mythocracy: How Stories Shape Our Worlds" (2025), de l'acadèmic francès Yves Citton, és una exploració profunda sobre com les narratives i els relats no són només entreteniment, sinó l'arquitectura fonamental del poder en les nostres societats actuals. Citton proposa el terme "mitocràcia" per descriure un sistema on el poder opera mitjançant la insinuació i la suggestió (el «poder tou») en lloc de la prohibició o la força bruta.
Introducció: L' «escenarització» i el poder tou
L'autor defineix l'escenarització (scripting) com l'activitat de guiar el comportament de les persones mitjançant la creació de seqüències narratives. Argumenta que el poder polític i econòmic ja no es distribueix només per lleis o diners, sinó per la capacitat de «muntar una escena» i capturar l'atenció del públic. Tot i que el "poder dur" (bombes, presó) encara existeix, sovint és secundat per relats que busquen espantar o calmar la població (com el cas dels "9 de Tarnac").
Capítol 1: Reformular el nostre imaginari del poder
Citton proposa abandonar la idea del poder com un Rei que mana des de dalt i adoptar una visió difusa inspirada en Spinoza i Foucault. Sosté que el poder depèn d'una economia de l'atenció: allò que no mirem no té poder sobre nosaltres. En un món de sobreinformació, l'atenció és el recurs més escàs, i les institucions competeixen per «ocupar la ment» dels ciutadans.
Capítol 2: Modelar la circulació del poder
Aquí es presenta un model abstracte basat en fluxos de desitjos i creences que circulen entre els cervells. L'autor distingeix entre dos tipus de poder:
- Potentia (Potència): La capacitat creativa i vital de la multitud.
- Potestas (Poder): La captura d'aquesta potència per part de les institucions per convertir-la en ordre i control. Les institucions funcionen com a estructures de mediació que multipliquen l'efecte d'unes poques paraules o gestos gràcies a la confiança col·lectiva (com passa amb el valor dels diners).
Capítol 3: L'escenarització com a activitat
Citton analitza el fenomen del storytelling. Defineix la narrativa com una màquina per capturar afectes i valors. La scenarització és una força metaleptica perquè fon la ficció amb la realitat: quan ens expliquem una història sobre el futur, ja estem començant a traçar el camí perquè aquesta es faci realitat. Recupera el concepte d'Èsquil de thelktêrious muthous: paraules encantadores que sedueixen i convencen sense necessitat de coacció.
Capítol 4: Atractors i infrapolítica
El poder utilitza dos tipus d'atractors per capturar-nos:
- Hams (Hooks): Estils o imatges que criden l'atenció immediata (com la roba d'una protagonista o el ritme d'un anunci).
- Trames (Plots): Seqüències d'accions que ens mantenen lligats a un relat. Citton introdueix la infrapolítica de James C. Scott, que estudia les «narratives ocultes» dels oprimits (acudits, rumors, sabotatges) que pressionen contra el relat oficial del poder fins a provocar esclats revolucionaris o «Saturnals de poder».
Capítol 5: Noves demandes d'igualtat
S'analitzen les desigualtats en l'accés a la capacitat de scenarització. Mentre que un contacontes té un abast limitat, figures com Berlusconi o Schwarzenegger demostren com la possessió de mitjans o una imatge mítica es tradueixen en poder polític real. L'autor proposa polítiques d'emancipació intel·lectual a l'escola i en els mitjans per trencar el monopoli dels relats dominants.
Capítol 6: Renovar els imaginaris d'esquerra
L'esquerra ha de deixar de limitar-se a la «gestió del que és donat» i crear mites emancipadors. L'autor proposa quatre tipus de rebuig que han marcat la història de l'esquerra: el rebuig a les divinitats, als sobirans, a l'apropiació injusta de béns i, finalment, el rebuig a les dades imposades (the Given). Utilitza la figura de Sun Ra (el músic que deia ser de Saturn) com a model de «mitocràcia del quidam virtual»: algú que, sent un ningú social, crea un mite tan potent que aconsegueix transformar la realitat i oferir la felicitat en el present.
Epíleg (2025): Mitocràcies i conspiracions
En aquest nou apartat, Citton aplica les tesis del llibre al conspiracionisme. Defineix les teories de la conspiració com un «mite sobre un mite». Argumenta que el conspiracionisme neix de la necessitat de donar sentit a un món hipercomplex, i que els «desmentidors» (debunkers) sovint fallen perquè ignoren que la gent s'adhereix als relats no per la veritat factual, sinó per la seva rellevància emocional i la seva identitat social. Finalment, proposa el multiperspectivisme com l'única sortida democràtica en un món on la realitat mateixa ha estat «mitificada».
El terme mitocràcia (mythocracy), tal com el defineix Yves Citton a la seva obra, es refereix a la naturalesa mítica del poder en les societats contemporànies. No s'ha d'entendre com una teoria estàtica, sinó com una exploració de com les narratives i els relats configuren els nostres mons.
Aquestes són les dimensions exactes que defineixen el terme :
1. El poder com a suggestió (Poder tou)
La mitocràcia descriu un exercici del poder que no es basa principalment en la prohibició, el comandament o la coacció, sinó en la insinuació, la suggestió i l'estimulació. És un poder que «condueix la conducta» a través dels desitjos i les creences canalitzats per la comunicació mediàtica.
2. L'ambivalència del mite
Citton subratlla que el terme té una naturalesa dual i ambivalent:
- Vessant cínic: Es pot referir a un sistema polític on s'utilitzen «contes de fades» per adormir o banyolar uns ciutadans infantilitzats.
- Vessant emancipador: Es refereix a la capacitat del «mite» —ja sigui com a paraula o com a història fundacional— per forjar nous futurs individuals i col·lectius. En paraules del músic Sun Ra, que inspira l'autor, la mitocràcia és «allò que mai no vau arribar a ser i que hauríeu de ser».
3. Una realitat col·lectiva de fluxos
La mitocràcia es defineix com una realitat col·lectiva constituïda per la convergència de fluxos de desig i creença. Aquests fluxos circulen entre els cervells i funcionen com a corrents que mouen les societats, on el poder no és quelcom que algú «posseeix», sinó quelcom que circula i ens constitueix en passar.
4. La «escenarització» (Scripting)
Una part fonamental de la mitocràcia és l'activitat de escenarització (scripting): l'acte de guiar el comportament de les persones mitjançant la creació de seqüències narratives. En aquest sistema, qui té la capacitat de muntar una escena o explicar una història convincent té el poder de modelar la realitat futura, ja que l'experiència narrativa obre camins per a la conducta real posterior.
5. Política experimental
Finalment, l'autor presenta la mitocràcia com una forma experimental de política. És un experiment sobre la manera com veiem el món i com podem traduir les nostres demandes, creences i desitjos en «paraules encantadores» (thelktêrious muthous) que ens permetin assolir altres mons possibles.
En resum, la mitocràcia és el sistema on el poder s'exerceix a través de la ficcionalització de la realitat, utilitzant el mite com una eina que pot tant dominar les ments com alliberar-les per imaginar nous horitzons.
La "mitocràcia" de Citton es pot entendre com una evolució de la teoria del "framing" de Lakoff cap a una dimensió més estètica i narrativa, on el poder no només resideix en la paraula, sinó en la capacitat de "escenaritzar" (scripting) el comportament futur de la població a través de relats
