Fictitious Capital: How Finance is Appropriating Our Future
L'obra "Fictitious Capital: How Finance is Appropriating Our Future", de Cédric Durand, analitza com la financiarització ha passat de ser un fenomen perifèric a convertir-se en un procés sistèmic que defineix el capitalisme contemporani, basant-se en l'acumulació de "capital fictici": drets de cobrament sobre una producció de riquesa encara no realitzada.
Introducció: El signe de la tardor
Durand sosté que l'accelerada expansió financera des dels anys 70 no és un accident, sinó un "signe de tardor" que indica el declivi del sistema. El capital fictici representa una preempció sobre la producció futura, el que implica un augment de les desigualtats i un alentiment del creixement econòmic real en els països d'ingressos alts.
Capítol 1: Més enllà de la cobdícia
L'autor argumenta que la crisi financera no es pot explicar simplement per la immoralitat o la "cobdícia" individual. Mitjançant l'anàlisi de casos com el de Goldman Sachs o el fons LTCM, Durand demostra que la finança utilitza i abusa de la seva posició de poder i de la informació asimètrica per organitzar transferències de riquesa. A més, explica com la teoria econòmica (com la de Milton Friedman) i el lobbysme polític van ser "performatius": van crear el marc intel·lectual i legal per fer possible el mercat de derivats i l'autoregulació del sector.
Capítol 2: Instabilitat financera
Aquest capítol se centra en les tesis de Hyman Minsky sobre la instabilitat intrínseca del capitalisme. Durand descriu com, en períodes de prosperitat, l'economia evoluciona des d'estructures de finançament sòlides cap a estructures "Ponzi", on els ingressos no cobreixen ni el principal ni els interessos del deute. També introdueix el concepte de supercicle financer, on la intervenció de l'Estat per evitar el col·lapse crea un "risc moral sistèmic" que incentiva preses de risc encara més grans.
Capítol 3: Capital fictici: la genealogia d'un concepte
Durand recupera el concepte de capital fictici comparant les visions de Friedrich Hayek i Karl Marx. Mentre que per a Hayek és una il·lusió creada per l'excés de crèdit que porta al malbaratament de recursos, per a Marx és una forma de capital que circula sense que la producció s'hagi realitzat encara. Marx identifica tres formes bàsiques: diners de crèdit, deute públic i accions, subratllant que la seva liquiditat és una "ficció poderosa" que pot desconnectar-se de l'economia real.
Capítol 4: L'ascens contemporani del capital fictici
Es documenta l'explosió del capital fictici des dels anys 70, mostrant com la ràtio entre la riquesa financera i el PIB s'ha multiplicat. L'autor analitza el creixement del deute privat i públic, així com la capitalització borsària, destacant com cada crisi ha estat seguida d'una represa encara més forta del deute. També descriu la "finança a l'ombra" (shadow banking), un sistema paral·lel opac que fragmenta la intermediació bancària tradicional i multiplica els riscos.
Capítol 5: Acumulació financera
El capítol demostra el desplaçament de l'acumulació cap a canals financers. S'observa un augment de la part del sector financer en el PIB i, especialment, una financiació de les empreses no financeres, que cada cop obtenen una part més gran dels seus ingressos d'interessos, dividends i guanys de capital en lloc de la seva activitat productiva original.
Capítol 6: D'on venen els beneficis financers?
Atès que el sector financer no produeix valor directament, Durand afirma que els beneficis financers són transferències de rendes de l'economia real. Identifica tres fonts:
- Interessos i dividends: Deduccions dels beneficis de les empreses o dels ingressos de les llars.
- Guanys de capital: Fruit de l'especulació i el joc de suma zero en els mercats.
- Beneficis polítics: Rendes derivades de les garanties i subsidis implícits de l'Estat i les polítiques de liquiditat dels bancs centrals.
Capítol 7: La finança al servei de les metamorfosis del capital
L'autor examina si la finança ajuda a la transició cap a un "capitalisme cognitiu" basat en el coneixement. Recollint les tesis de Carlota Perez, Durand analitza com el sector financer pot actuar com a motor per desplegar nous paradigmes tecnològics (com les TIC), però també com genera bombolles i una "exuberància financera" que acaba sent destructiva i distorsionadora.
Capítol 8: L'enigma dels beneficis sense acumulació
S'explica la paradoxa de per què les empreses tenen beneficis elevats però inverteixen poc en producció. La resposta es troba en la combinació de la ideologia de la "valoració per a l'accionista" (que prioritza el repartiment de dividends) i la globalització. Les empreses del Nord externalitzen la producció al Sud global, obtenint "guanys de monopoli" i beneficis a l'estranger que no es reinverteixen domèsticament, creant una relació d'intercanvi desigual a escala planetària.
Epíleg
El llibre conclou que el capital fictici ha deixat de ser un factor dinàmic per convertir-se en un llast mort. El sector financer es comporta com un "mestre xantatgista": la seva hegemonia es manté només gràcies al suport incondicional de l'Estat, que socialitza les pèrdues mentre els beneficis continuen sent privats, lligant el futur de la societat a la supervivència d'un sistema parasitari.
Per a Cédric Durand, l'acumulació de capital fictici —que representa drets sobre una riquesa que encara s'ha de produir— té conseqüències profundes i generalment negatives sobre la inversió productiva en les economies avançades.
Aquestes són les principals afectacions:
- Preempció de la producció futura: L'expansió del capital fictici implica que una part creixent de la producció futura ja està compromesa per pagar deutes i dividends actuals. Això crea una càrrega que hipoteca la capacitat d'inversió a llarg termini.
- L'enigma dels "beneficis sense acumulació": S'observa una desconnexió on les empreses mantenen beneficis elevats però la inversió productiva (formació de capital fix) disminueix. Les dades mostren que, des dels anys 70, la part dels beneficis que les empreses no financeres reinverteixen en la producció ha caigut significativament en països com els EUA, el Regne Unit i França.
- Pressió de la "valoració per a l'accionista": La ideologia de maximitzar el valor per a l'accionista ha canviat l'estratègia directiva del model de "conservar i reinvertir" al de "reestructurar i distribuir". Les empreses prefereixen derivar els seus recursos cap a dividends i recompra d'accions per satisfer els mercats financers en lloc de finançar projectes industrials.
- Aversió a la inversió irreversible: Els directius han desenvolupat una por als "costos irrecuperables" lligats a la inversió productiva, que és rígida i difícil de liquidar. En canvi, prefereixen la inversió financera, que és líquida i permet obtenir retorns ràpids sense comprometre recursos de manera permanent en fàbriques o tecnologia.
- Parasitisme i filtratge de projectes: El capital fictici actua com un filtre que elimina projectes que podrien ser productius i rendibles en termes reals, però que no assoleixen els elevats llindars de rendibilitat financera exigits pels mercats. Això debilita el creixement i deprimeix l'ocupació.
- Desplaçament geogràfic de la inversió: En el context de la globalització, les empreses del Nord prefereixen realitzar Inversions Estrangeres Directes (IED) en països amb costos laborals baixos en lloc d'invertir domèsticament. Això provoca una desindustrialització i un alentiment de l'acumulació de capital en les economies riques.
Durand argumenta que el capital fictici ha passat de ser un estímul a convertir-se en un "llast mort" per al procés de reproducció social, ja que prioritza el manteniment de les rendes financeres per sobre del desenvolupament de les forces productives.
Per a Cédric Durand, el procés de titularització i el funcionament del shadow banking (o banca a l'ombra) són pilars fonamentals de l'expansió del capital fictici contemporani. A continuació se n'explica el funcionament i els riscos associats:
El procés de titularització (securitisation)
La titularització és el mecanisme que permet transformar préstecs individuals i "il·líquids" en títols financers que es poden vendre i comprar fàcilment en els mercats. El procés funciona de la següent manera:
- Desvinculació del risc: Permet separar qui distribueix el crèdit de qui n'assumeix el risc final. El banc ja no reté el deute en el seu balanç, sinó que el ven, cobrant una comissió per l'operació.
- Etapes de la cadena: La intermediació es fragmenta en diversos passos: 1) es distribueixen préstecs a llars o empreses; 2) aquests s'agrupen (packaging); 3) es creen valors basats en actius (asset-backed securities); 4) s'empaqueten de nou en productes més complexos com les Obligacions de Deute Col·lateralitzat (CDO); i 5) es venen finalment als inversors.
- Transformació de la liquiditat: Aquest procés afegeix una "transformació de la liquiditat" a les funcions bancàries tradicionals, pretenent fer segurs i líquids uns crèdits que originalment són arriscats i a llarg termini.
El sistema del shadow banking
Durand defineix el shadow banking com unes "finances en xarxa", un sistema de crèdit paral·lel format per una multitud de transaccions bilaterals opaques que operen fora del marc regulador bancari tradicional.
- Evasió de la regulació: Els bancs utilitzen aquest sistema per treure actius dels seus balanços mitjançant Entitats amb Propòsits Especials (Special Purpose Entities), el que els permet estalviar en fons propis i evitar les reserves obligatòries.
- Intermediació fragmentada: A diferència del banc tradicional, el shadow banking trenca la funció d'intermediació en moltes etapes gestionades per diferents actors interdependents.
Riscos del sistema
L'expansió d'aquest model comporta perills sistèmics greus:
- Pèrdua de mesura del risc: Com que el vincle entre el prestador inicial i l'estalviador final està molt distès, es perd la capacitat de mesurar realment el risc dels actius subjacents.
- Risc moral i crèdit temerari: Com que els qui venen el crèdit no n'assumeixen les conseqüències si no es paga, s'incentiva la relaxació dels criteris de concessió, donant lloc a préstecs com els NINJA (No Income, No Job, no Assets).
- Palanquejament extrem: En els mercats extraborsaris (over-the-counter), es permeten efectes de palanquejament de fins a un factor de 50; això vol dir que una caiguda del preu de només el 2% pot eliminar tot el capital inicial i provocar un col·lapse en cadena.
- Vulnerabilitat de liquiditat: El sistema depèn totalment de mercats de finançament a curt termini (com els mercats de repo). Si aquests s'aturen per falta de confiança, com va passar el 2007-2008, l'accés al crèdit es bloqueja per a tota l'economia.
- Opacitat i complexitat: La creació de "monstruositats" financeres exòtiques fa que, en moments de crisi, ni els mateixos operadors sàpiguen quins actius són segurs, generant una paràlisi total del sistema.
1. La crisi de l'atenció primària: El cas del Dr. Tom Black
- Dèficit financer: Després de 40 anys com a metge de família a Derry, el Dr. Tom Black, que és un metge independent que reb diners del NHS segons el nombre de pacients, es va trobar que havia deixat de guanyar més de 40.000 lliures anuals a causa de l'augment de la demanda i l'envelliment de la població.
- Solució híbrida: Per evitar la fallida, va mantenir l'atenció gratuïta per als seus pacients però va introduir un servei paral·lel de pagament, aconseguint liquidar el seu deute en un any.
- Pressió institucional: Malgrat l'èxit financer, va rebre fortes pressions i inspeccions del Departament de Salut per contravenir el principi de gratuïtat de l'NHS.
2. Creixement rècord del sector privat
- Admissions hospitalàries: El 2024 es va assolir el rècord històric d'admissions privades al Regne Unit amb 939.000 ingressos, un increment del 3% respecte a l'any anterior.
- Assegurances de salut: El nombre de persones amb cobertura privada ha crescut fins als 6,5 milions, la xifra més alta en els darrers 25 anys.
- Despesa directa: A tota Europa s'observa que els ciutadans estan complementant la despesa estatal amb recursos propis de manera més ràpida des de la pandèmia.
3. El perill del sistema de "dues velocitats"
- Desigualtat social: Els crítics temen que els recursos es dirigeixin cap a la minoria més jove i rica que pot pagar-se una assegurança, deixant serveis de pitjor qualitat per a la població amb menys recursos.
- L'odontologia com a advertiment: Es descriu aquest sector com un "escenari de malson" on la manca d'inversió pública ha obligat la majoria de pacients a passar-se al privat davant la impossibilitat de trobar dentistes de l'NHS.
4. Impacte de la geopolítica i la defensa
- L'efecte "desplaçament" (Crowding out): L'augment de la despesa militar a Europa a causa de les noves estratègies de seguretat nacional està reduint el pressupost disponible per a la salut.
- Retorn a nivells pre-pandèmia: Molts països que van elevar la inversió en salut durant la COVID-19 estan tornant ara als nivells de finançament previs.
5. L'externalització del serveis de l'NHS
- Dependència de proveïdors privats: Aproximadament el 10% del tractament no urgent finançat pel sector públic es realitza ara en centres independents.
- Sectors crítics: En especialitats com l'oftalmologia (cataractes) i les avaluacions de TDAH, el sector privat ja realitza prop de la meitat de tota l'activitat pagada pel sistema públic.
- Iniquitat geogràfica: L'expansió de l'activitat privada finançada públicament beneficia menys les zones pobres, ja que les instal·lacions privades se solen ubicar en regions econòmicament exitoses.
6. Canvi en la percepció social
- Del "salt de cua" al consumisme: Si als anys 90 es jutjava qui buscava atenció privada per evitar esperes, avui es veu com una decisió de consum més, lligada a l'augment de la prosperitat i les aspiracions de la població.
- Ruptura del "col·lusionisme d'anonimat": Alguns experts suggereixen que és necessari reconèixer que l'Estat ja no pot oferir tot l'espectre de serveis gratuïtament.
7. Cap a un futur de cures "Mix-and-match"
- Integració de sistemes: El gran repte futur serà aconseguir que els historials mèdics flueixin fàcilment entre el sector públic i el privat.
- Normalitat híbrida: L'article conclou que s'entra en una era on el normal serà que el pacient busqui el millor de cada sector segons els seus mitjans, convertint la sanitat "barrejada" en la norma.
