El llibre, titulat "Comment la Palestine fut perdue. Et pourquoi Israël n'a pas gagné. Histoire d'un conflit (XIXe-XXIe siècle)" presenta una anàlisi històrica i estructural del conflicte israelo-palestí, desglossant la dinàmica de la "derrota històrica" del moviment nacional palestí en contrast amb la paradoxal manca de pau i seguretat que aquesta situació ha aportat a la part dominant, Israel.
L'estudi se centra en l’anàlisi de dos eixos principals: les tres forces essencials del projecte sionista (Part I) i les tres debilitats fonamentals del moviment palestí (Part II).
Introducció: Una derrota sense vencedor
El llibre comença amb la figura d'Émile Habibi, un escriptor palestí amb ciutadania israeliana, la vida del qual (nascut el 1922 a Haifa, que el 1947 va ser assignada a un futur estat jueu pel pla de partició de l'ONU) anticipa el procés de pau posterior a 1993 entre Israel i l'OLP. L'obra constata que, un segle després que la Societat de Nacions (SDN) atorgués el mandat a la Gran Bretanya el 1922, quan la població era 90% àrab, avui dia viuen un nombre equivalent de jueus i d'àrabs a Palestina. No obstant això, l'Estat d'Israel controla el 77% del territori i ocupa gran part de la resta, deixant a l'Autoritat Palestina (AP) només la Cisjordània residual i la Franja de Gaza sota control de Hamàs (1% del territori).
L'autor subratlla que la derrota palestina és especialment dolorosa tenint en compte l'ampli suport polític, diplomàtic i financer (en el seu apogeu, amb ingressos anuals de l'ordre dels mil milions de dòlars) que va rebre el moviment d'alliberament palestí. L'estudi pretén superar les "dobles impasses intel·lectuals" del mite d'un estat binacional i la idea que la qüestió palestina està definitivament "enterrada".
I. Les tres forces israelianes
Aquesta part examina els avantatges estructurals del projecte sionista:
1. Un sionisme històricament cristià
El sionisme, com a moviment que advoca pel retorn del poble jueu a la terra d'Israel, va ser històricament cristià abans que jueu. Aquest corrent evangèlic protestant anglosaxó, especialment el restauracionisme, creia que el "retorn" del poble d'Israel a "la seva" terra era part del compliment de les profecies.
- Orígens i influència: El reverend George Bush, cosí de l'avantpassat d'un futur president dels EUA, va formalitzar aquest sentiment en el seu llibre de 1844, La Vallée de la vision, insistint en el "restabliment definitiu" de la raça jueva a la Terra Promesa. Aquesta visió ometia totalment la població local. La figura de Lord Shaftesbury va popularitzar la frase "Un país sense nació per a una nació sense país".
- Decisius suports occidentals: Aquesta obsessió escatològica va influir en la Declaració Balfour de 1917, la primera victòria històrica del sionisme. El president nord-americà Harry Truman, que va reconèixer l'Estat d'Israel el 1948, era un lector assidu de les Escriptures i va afirmar: "Jo sóc Ciro", equiparant-se a l'emperador persa que va permetre la reconstrucció del Temple.
- Sabotatge del procés de pau: El sionisme cristià es va convertir en un actor central de la política nord-americana, influint en la política de contenció de la Guerra Freda. Després de la Guerra dels Sis Dies (1967), els evangèlics van veure en l'ocupació de Jerusalem-Est un signe del compliment de les profecies. Moviments com la Majoria Moral de Jerry Falwell i l'organització Christians United for Israel (CUFI) de John Hagee van donar suport incondicional al Likud. Aquesta aliança va culminar amb el suport total a Donald Trump, que va traslladar l'ambaixada dels EUA a Jerusalem, complint les demandes dels sionistes cristians.
2. Un pluralisme de combat
El moviment sionista, inicialment minoritari dins el judaisme, va aconseguir la cohesió interna mitjançant la tolerància de tendències contradictòries.
- Fragmentació i cohesió: La diversitat del sionisme (des del sionisme polític de Herzl fins al sintètic de Weizmann i el religiós d'Abraham Kook) va permetre al moviment adaptar-se i avançar. David Ben-Gurion, figura central del moviment obrer (Mapaï), va consolidar una contra-societat jueva a Palestina a través de la Histadrut (Federació Sindical) i la Haganah (Defensa).
- La dissidència revisionista: La dissidència revisionista de Zeev Jabotinsky defensava la creació d'un estat jueu a totes dues ribes del Jordà i propugnava un "Mur de Ferro" (Mur de fer) per contenir la majoria àrab. Aquest corrent, malgrat ser minoritari al Iixuv, va ser fonamental.
- El terrorisme com a palanca: El terrorisme anti-àrab i, posteriorment, anti-britànic de faccions com l'Irgún (l'Organització Militar Nacional liderada per Menahem Begin) i el Lehi (Combatents per la Llibertat d'Israel), va ser instrumentalitzat per Ben-Gurion. Tot i condemnar-los públicament, Ben-Gurion va utilitzar els extremistes com a palanca contra el Mandat Britànic, i després de la proclamació de l'Estat d'Israel (1948), va atorgar la impunitat als assassins del mediador de l'ONU Folke Bernadotte, tot i il·legalitzar Lehi.
- Dominació del Likud i el Supracimisme: Després de l'hegemonia laborista (1948-1977), el Likud de Begin va prendre el poder, rebutjant la noció d'un estat palestí i promovent la colonització de Cisjordània (Judea i Samària). L'ascens continu de Benyamin Netanyahou des de 1996, i el seu posterior retorn el 2009, va consolidar una aliança amb els partits religiosos i, més recentment, amb els supramacistes (com Bezalel Smotrich i Itamar Ben Gvir), que defensen obertament la supremacia jueva i la "transferència" (expulsió) de població àrab. Aquest pluralisme de combat ha permès rebutjar qualsevol concessió territorial des de l'assassinat d'Yitzhak Rabin el 1995.
3. Una estratègia de fets consumats
La força del sionisme rau en la seva estratègia gradualista i pragmàtica, convertint cada èxit conjuntural en un guany irreversible.
- Expansió territorial: La reivindicació sionista d'un "Eretz Israel" ampli va ser legitimada primer per la SDN amb el Mandat Britànic de 1922. El Pla Peel de 1937, en proposar la partició, va ser vist per Ben-Gurion com la legitimació del "trasllat" forçós de la població àrab.
- La Nakba com a fet consumat: L'èxode de la població àrab (Nakba) durant la guerra de 1948, amb gairebé 400.000 palestins desplaçats abans de la proclamació de l'Estat d'Israel, va ser el fet consumat més decisiu. L'Estat jueu va passar a controlar el 77% del territori del Mandat de Palestina, una àrea que només contenia el 6% de la propietat jueva el 1947. Es va transferir sistemàticament la propietat dels "béns dels absents" als immigrants jueus.
- Colonització i "control a distància": Després del 1967, l'ocupació de Cisjordània (anomenada "Judea i Samària") es va dur a terme mitjançant l'accaparament de terres i la creació de colònies, sovint seguint el Pla Allon. El "procés de pau" d'Oslo de 1993, en lloc de contrarestar, va consolidar aquesta annexió progressiva, ja que va ajornar la discussió sobre l'estatus final.
- El rebuig final de Trump: Netanyahou va portar aquesta estratègia al seu extrem amb el mur de Cisjordània i la retirada unilateral de Gaza (2005), que va permetre a Israel desempallegar-se de la gestió d'un terç de la població palestina. L'"Acord del Segle" de Trump (2020) buscava imposar un Estat palestí tutelat i sense continuïtat territorial. La dinàmica dels Acords d'Abraham (2020) va consolidar la marginació de la qüestió palestina com a element de negociació.
II. Les tres febleses palestines
Aquesta part explora els factors estructurals que van contribuir a la derrota del moviment palestí:
1. La il·lusió àrab
El conflicte palestí es va definir inicialment per l'arabisme, en lloc d'un nacionalisme purament palestí. La confiança en la solidaritat d'un "gran món àrab" va ser una il·lusió que va resultar constantment perjudicial.
- Subordinació regional: El Moviment Nacional Palestí va sacrificar les seves aspiracions nacionals per al projecte panàrab. L'acord de Faysal amb Weizmann el 1919 i l'omissió de la qüestió sionista al Congrés Àrab de París (1913) en són exemples.
- La Nakba i el Gran Muftí: El Gran Muftí de Jerusalem, Hajj Amine al-Husseini, va islamitzar i va internacionalitzar la causa. El seu rebuig al Llibre Blanc britànic de 1939 (que limitava la immigració jueva) i el seu posterior alineament amb l'Alemanya nazi van ser catastròfics, desacreditant la causa i deixant els palestins "decapitats, amputats i dispersos".
- Liquidació per part de la Lliga Àrab: La Lliga d'Estats Àrabs va impedir que els palestins tinguessin una representació pròpia en les negociacions, incloent-hi la Conferència de Pau de Lausana (1949). La derrota de 1948 (Nakba) va consolidar la idea que la qüestió palestina era "massa preciosa per confiar-la als palestins".
- Guerres fratricides: L'OLP (fundada el 1964 sota control de Nasser) va aconseguir una visibilitat pròpia sota Yasser Arafat només després de la derrota àrab de 1967. No obstant això, l'OLP va patir confrontacions sagnants amb règims àrabs, incloent-hi el Setembre Negre a Jordània (1970) i les dues guerres d'Hafez al-Assad al Líban (1976 i 1983), que van culminar amb el setge de Trípoli per forces sirianes i el bloqueig naval israelià.
- Aïllament actual: La decisió d'Arafat de donar suport a Saddam Hussein durant la invasió de Kuwait (1990) va aïllar l'OLP del finançament del Golf, comprometent el seu crèdit diplomàtic. Avui dia, la qüestió palestina està marginada. Els Acords d'Abraham (2020) van consolidar una normalització entre Israel i diversos països àrabs sense fer cap concessió sobre Palestina.
2. La dinàmica faccional
La societat palestina, estructurada tradicionalment al voltant de la hamoula (clan/família extensa), va patir una polarització crònica que va paralitzar el moviment nacional.
- Polarització pre-Nakba: La rivalitat entre les famílies Husseini (més radicals) i Nashashibi (més disposades a cooperar amb el Mandat) va paralitzar l'acció política des de la dècada de 1920. Aquesta divisió va fer que la Gran Revolta Àrab (1936-1939) es convertís en una sagnia interna, amb la guerrilla matant milers de palestins acusats de "col·laboració".
- Fragmentació de l'OLP: La generació fundadora del Fatah (Arafat, Abu Jihad, Abu Iyad) es va comprometre amb el nacionalisme armat, però el Fatah no va aconseguir dissoldre la dinàmica faccional. Dins l'OLP, les faccions (FPLP, FDLP, Saïka, etc.) mantenien la seva autonomia, sovint finançades i manipulades per règims àrabs rivals (Síria, Iraq, Líbia).
- L'ascens de Hamàs: Els Germans Musulmans a Gaza, dirigits pel xeic Ahmed Yassine, van optar inicialment per la reislamització sobre la lluita armada, rebent suport tàcit de les autoritats d'ocupació. L'ascens del Hamàs (fundat el 1987 durant la Primera Intifada) va ser una reacció al fracàs percebut de l'OLP i va desafiar la seva legitimitat.
- La divisió Fatah-Hamàs: La victòria electoral de Hamàs el 2006 va provocar una guerra civil interna que va culminar amb la divisió de facto de Palestina: el "Fatahstan" a Ramallah (Cisjordània) sota l'AP d'Abbas i el "Hamastan" a Gaza. Aquesta divisió ha estat mantinguda per Abbas (amb el suport d'Israel i els donants internacionals) per evitar que Hamàs guanyés influència a Cisjordània, i viceversa, paralitzant el projecte nacional palestí.
3. El doble raser
El "doble raser" internacional, que sistemàticament ha afavorit la perspectiva israeliana, ha estat un factor constant des del principi del conflicte.
- L'ONU i la legalitat a la carta: La SDN va legitimar el Mandat que atorgava drets nacionals només als jueus. L'ONU, tot i crear l'Estat d'Israel (1947), va deixar en paper mullat la Resolució 194 sobre el dret de retorn dels refugiats (1948). A més, l'agència de refugiats UNRWA va ser creada amb un mandat que projectava el seu exili com a permanent.
- El biaix dels EUA i el procés de pau: Després del 1967, els Estats Units van donar suport total a Israel. Els mediadors nord-americans en el "procés de pau" (com Dennis Ross) van admetre la seva tendència a veure la política des de la perspectiva israeliana. La "solució de dos estats" es va convertir en un eslògan buit, amb els EUA negant-se a pressionar Israel per aturar la colonització.
- Crims de guerra i impunitat: Israel va mantenir una impunitat gairebé total per les seves accions. La Cort Internacional de Justícia va declarar el 2004 que el mur de Cisjordània era "contrari al dret internacional" i va ordenar la reparació dels danys, una resolució ignorada. Les intervencions de l'ONU i la CPI han estat paralitzades pel veto o la pressió dels EUA.
- La guerra contra el terrorisme: Els atemptats de l'11 de setembre de 2001 van reforçar el "doble raser" occidental. Israel va assimilar el moviment palestí al terrorisme global. Netanyahou va arribar a acusar Hajj Amine al-Husseini (el Gran Muftí) d'haver inspirat la Solució Final a Hitler, una falsificació històrica, per tal d'alimentar la retòrica d'"ells contra nosaltres".
- La crisi de Gaza (2023): L'atac de Hamàs del 7 d'octubre de 2023 va accentuar el doble raser occidental: mentre els Estats Units i Europa van condemnar els crims russos a Ucraïna, van justificar amb el dret a la "legítima defensa" accions similars dutes a terme per Israel a Gaza. Aquest comportament ha dut a l'apocalipsi a Gaza, que s'ha convertit en la tragèdia més gran de la història palestina, fins i tot superant la Nakba en nombre de víctimes en un curt període.
Conclusió: Després del diluvi
La guerra a Gaza (2023) ha portat la violència a un nivell inigualable. La persistència de la injustícia contra els palestins i la determinació del poble palestí a aferrar-se a la seva terra mantenen un equilibri demogràfic al territori històric. No obstant això, la violència del 7 d'octubre i la devastadora resposta israeliana reforcen els atouts estructurals israelians (sionisme cristià, pluralisme de combat, fets consumats) i les febleses palestines (il·lusió àrab, faccionalisme).
L'autor conclou amb una nota d'esperança, tot i el panorama desolador: només una mobilització internacional "determinada i enèrgica" pot trencar la doble dinàmica de la supressió israeliana i el faccionalisme palestí, per imposar la solució de dos estats com l'únic horitzó de convivència per a tots dos pobles.
