Nos très chers émirs: Sont-ils vraiment nos amis?
El llibre "Nos très chers émirs: Sont-ils vraiment nos amis?" de Christian Chesnot i Georges Malbrunot, analitza en detall les complexes, antigues i sovint problemàtiques relacions entre França i les monarquies del Golf (especialment l'Aràbia Saudita, Qatar, els Emirats Àrabs Units i Kuwait).
El tema central és com els abundants petrodòlars han contaminat la relació, portant els líders polítics i empresarials francesos a veure aquests països com "vaques de llet" i, alhora, fent que els emirs considerin els francesos com a fàcils de comprar. L'obra investiga si aquests estats són realment amics de França, si financen Daesh i altres grups terroristes, quin paper tenen en l'expansió del salafisme a França, i si les aliances amb ells haurien de ser revaluades.
El llibre està estructurat al voltant de diversos eixos temàtics principals:
1. La influència per mitjà de l’argent i el lobbying (Capítols 1 i 5)
S'exposa com l'argent del Golf influeix en la política francesa, sovint a través de "regals" o suborns.
- Corrupció a l'Ambaixada de Qatar: S'ofereixen exemples de funcionaris i polítics francesos que sol·liciten diners o regals. Un diplomàtic francès a l'Aràbia Saudita va descobrir 3.000 euros en moneda local dins de cadascun dels cinc passaports que havia de visar, afirmant que acceptar aquests regals et converteix en "esclau".
- Pressions de polítics: El llibre detalla els intents de l'exministre Jean-Marie Le Guen de pressionar l'ambaixador de Qatar a París, Meshaal al-Thani, per contractar una agència de comunicació. Segons les fonts, Le Guen oferia bloquejar o alimentar preguntes hostils al Qatar al Parlament a canvi d'una retribució que hauria d'incloure 10.000 euros mensuals per a la seva societat offshore. El diputat socialista Nicolas Bays també va sol·licitar obertament a l'ambaixador de Qatar bitllets d'avió, vacances i fins i tot sabates de marca.
- L'era de Mohammed al-Kuwari: L'anterior ambaixador de Qatar a París, Mohammed al-Kuwari (2003-2014), conegut per operar amb un "pressupost obert", va repartir regals valuosos, com ara rellotges Rolex o vals de compra de fins a 6.000 euros als membres del grup d'amistat França-Qatar. El seu successor, Meshaal al-Thani, va rebre la consigna de l'emir Tamim de "tancar el caixer automàtic de bitllets de 500 euros".
- Dominique de Villepin i Rachida Dati: S'esmenten altres figures, com Dominique de Villepin, que cancel·lava la seva assistència a esdeveniments si no se li oferia un bitllet d'avió en First Class, i l'exministra Rachida Dati, que va sol·licitar 400.000 euros a l'ambaixada de Qatar per a la seva associació i, després de ser rebutjada, va criticar públicament Qatar per finançar el terrorisme.
- Suport a Hillary Clinton: El llibre destaca que els EUA tampoc no són aliens a aquesta influència, ja que la Fundació Clinton va rebre finançament de Qatar, l'Aràbia Saudita, els EAU i Kuwait. Un príncep saudita fins i tot va afirmar que el regne va finançar el 20% de la campanya d'Hillary Clinton del 2016.
- La influència en campanyes electorals: S'explica que els EAU van finançar el viatge de Marine Le Pen a Egipte el 2015 i que un representant dels Emirats va proposar a Le Pen un finançament d'entre un i dos milions de dòlars per a la seva campanya de 2017.
2. La desil·lusió dels "Grans Contractes" (Capítol 2)
Aquesta secció tracta de l'estratègia francesa de prioritzar la diplomàcia econòmica amb els països del Golf, sovint amb resultats decebedors.
- Fracassos i promeses: La visita del Primer Ministre Manuel Valls a Riad el 2015 va ser un "fracàs aclaparador" en termes de signatura de contractes en ferm, malgrat les promeses de 10.000 milions d'euros. L'Aràbia Saudita sovint ha considerat França com un "soci de compensació" o "aliat per defecte", signant acords menors amb París només per "agrair" els seus esforços, abans de fer transaccions molt més grans amb els EUA o el Regne Unit.
- Errors francesos: Es detallen nombroses "pífies" franceses, com el fiasco del contracte del TGV entre la Meca i Medina, perdut a favor d'Espanya perquè la SNCF va intentar afegir una clàusula secreta per recuperar la seva rebaixa de preu. També es menciona el cas Miksa, on el projecte de seguretat fronterera de 3.000 milions de dòlars per a l'Aràbia Saudita es va perdre a causa de les disputes internes entre el president Jacques Chirac i el seu ambiciós ministre de l'Interior, Nicolas Sarkozy.
- El cas Donas: El contracte Donas (Donació de l'Aràbia Saudita), pel qual Riad va prometre 3.000 milions de dòlars per comprar material militar francès per a l'exèrcit libanès, es va convertir en un "fulletó interminable". Després de la mort del rei Abdallah, el nou príncep Mohammed bin Salman va intentar bloquejar-lo i finalment va redirigir els fons per a l'exèrcit saudita, argumentant la preocupació per la influència de Hesbol·là en l'exèrcit libanès. A més, aquest contracte estaria vinculat a una fosca història de presumptes retrocomissions destinades a finançar candidats a les eleccions presidencials franceses de 2017.
3. La difusió del Salafisme i el Terrorisme (Capítols 3 i 4)
El llibre aborda la qüestió de si aquestes monarquies financen el terrorisme i com promouen la ideologia rigorista.
- Aràbia Saudita, exportador de salafisme: L'Aràbia Saudita és el bressol del wahhabisme, una interpretació ultrarigorista de l'islam que els saudites consideren l'islam autèntic. Tot i que oficialment l'Aràbia Saudita només ha finançat directament vuit mesquites a França, els fons privats i la Lliga Islàmica Mundial (LIM) han participat en la construcció i l'expansió de mesquites i centres. Aquesta influència ideològica s'exporta a través de la literatura wahhabita i la formació d'imams en universitats saudites.
- L'amenaça de la radicalització: L'Aràbia Saudita és un pol d'atracció per a joves francesos que estudien religió. Es van detectar 94 estudiants francesos en universitats islàmiques, dels quals els serveis secrets francesos intenten fer un seguiment, ja que alguns s'egaren cap a l'extremisme religiós.
- Finançament del terrorisme des del Golf: Es detalla la laxitud o fins i tot el doble joc del Qatar i Kuwait en el finançament d'organitzacions terroristes.
- Qatar, "el pitjor alumne": Segons un telegrama diplomàtic d'Hillary Clinton del 2009, la cooperació antiterrorista amb Qatar era "la pitjor de la regió". Entre 8 i 12 qatarís financen organitzacions com el Front al-Nusra i Daesh. Un d'ells, Abdulrahmane al-Nouaimy, catalogat pels EUA com a terrorista, viu sense ser molestat a Doha. El Qatar també finança indirectament el terrorisme pagant rescats molt elevats (s'estima que fins a 150 milions de dòlars a Al-Nusra) pel rescat d'ostatges occidentals, sovint a petició de països europeus, convertint-se en un facilitador dels grups gihadistes.
- Kuwait, "epicentre": Kuwait és considerat l'epicentre de la recaptació de fons per a grups terroristes a Síria. La seva elit social i acadèmica (professors de la xaria) utilitza associacions caritatives com la SRHI (blacklisted pels EUA) i xarxes socials per transferir centenars de milions de dòlars a Daesh, Al-Nusra i Ahrar al-Sham.
- Aràbia Saudita, "el menys dolent": Després de l'11 de setembre de 2001, Riad ha fet esforços importants per controlar els fluxos financers, però encara hi ha individus i grans famílies saudites que transfereixen diners il·legalment a grups extremistes.
4. La diplomàcia francesa sota influència (Capítols 5, 6, 8, 9 i Conclusió)
El llibre critica la submissió de la diplomàcia francesa, especialment sota Laurent Fabius, a la "tirania dels contractes", que ha portat a una doble moral en temes de drets humans i a ignorar el doble joc dels emirs, particularment en la crisi de Síria i a Àfrica.
- Joc perillós a Síria i Àfrica: França es va alinear amb Qatar i l'Aràbia Saudita per enderrocar Bashar al-Assad, tot i que els serveis d'intel·ligència francesos (DGSE) van advertir sobre la desviació islamista del finançament del Golf. Al Sahel, els militars francesos es queixen que el Qatar ha finançat grups rebels com Ansar al-Dine al Mali.
- La influència qatarí s'estén: La influència del Qatar sobre els mitjans i la política s'ha notat en la comunitat musulmana francesa, especialment a través de la Unió d’Organitzacions Islàmiques de França (UOIF), la branca dels Germans Musulmans. Els EAU, en canvi, amb una agenda ferotgement anti-islamista, es presenten com un aliat fiable contra el gihadisme.
- Les fractures a l'Aràbia Saudita: La mort del rei Abdallah el 2015 i l'ascens del rei Salman van provocar una "mini-revolució", amb el poder concentrat en la "Santa Trinitat": el rei, i els dos prínceps Mohammed, Mohammed bin Nayef (seguretat) i Mohammed bin Salman (economia i defensa). Mohammed bin Salman impulsa la "Visió 2030" per diversificar l'economia i reduir la dependència del petroli, un pla ambiciós que requereix retallar les despeses socials (com els subsidis) i augmentar la productivitat laboral, fet que genera friccions amb la societat i els altres prínceps.
- Dones en un món conservador: La dona saudita viu sota la tutela d'un mahram (guardià masculí). Encara que les dones han aconseguit drets (com votar en eleccions municipals el 2015 o ser autoritzades a treballar en nous sectors), la segregació estricta en l'espai públic continua sent una línia vermella.
- El Qatar de Tamim: Des de 2013, el nou emir Tamim bin Hamad al-Thani ha optat per una política més prudent i menys mediàtica que el seu pare. S'ha allunyat tàcticament dels Germans Musulmans i s'ha centrat a organitzar la Copa del Món 2022, un projecte "sanctuaritzat" financerament. Malgrat això, el país pateix la caiguda dels preus del gas, cosa que ha obligat a reduir despeses, acomiadar milers d'expatriats i llançar una operació de "mans netes" contra la corrupció.
En conclusió, el llibre planteja que la relació amb els emirs és essencial, però s'ha d'abandonar la "docilitat" i la "cortesania" francesa. França ha d'exigir transparència en el finançament religiós i en les relacions amb grups radicals, seguint l'exemple dels EUA i de països com Suècia o Suïssa, que no han transigit amb els principis diplomàtics. El manteniment de l'aliança ha de passar per un diàleg crític i un reequilibri de poder.
