L'arada davant dels bous

La propietat d'un bé té dues  vessants, per una banda et permet usar-lo i per l'altre rebre'n les rendes. Si tens un cotxe per exemple, pots cedir-ne l'ús a canvi d'un lloguer. Sabem que els cotxes de lloguer no es cuiden tant com si fos un cotxe propi. Quan una cosa és d'un mateix tracta d'evitar devaluar-la. La propietat és un mecanisme que incentiva l'eficiència al màxim quan les decisions sobre l'ús d'un actiu recauen sobre qui en reb les rendes, quan la mateixa persona és qui assumeix les conseqüències de les seves decisions.
Però quan parlem de la propietat d'actius complexos, les coses es compliquen. Un hospital és un actiu complex, moltes decisions, molts actors, molts recursos implicats i una dificultat de coordinació i incentius evident.
Avui observo que un hospital públic podria separar el patrimoni de la gestió, ho faria en dues entitats una pública i una altra privada. La qüestió a debatre són quins incentius tindrà en la nova situació per tal d'assolir una major eficiència. Si hi ha més intensitat d'incentius i alhora això es correspon amb un grau de control també superior, i una transferència de risc assumible no caldria dubtar-ne.
Ara bé, l'experiència ens mostra que el problema no és tant la separació patrimoni-gestió com que el regulador introdueixi credibilitat en els mecanismes d'assignació de recursos i de control. Com que en el sistema de pagament d'aquests grans hospitals hi ha assignacions ad-hoc (p.54 com exemple), aleshores tota precaució és poca. Primer cal que el regulador es guanyi la credibilitat, i que defineixi un sistema de pagament objectiu per a tothom. Això vol dir molta feina per endavant. Altrament aquesta notícia tant sols reflecteix un desig, posar l'arada davant dels bous.

PS. Must read. Garicano, End of growth. Comentari d'un article de NBER fonamental. En Martin Wolf també en va parlar fa uns dies a FT. Comparteixo l'argument de cap a peus. Massa gent no en vol parlar d'això. No cal arribar a visions apocalíptiques, només cal reflexionar assenyadament sobre allò que tenim davant els nostres ulls per tal de confirmar que no creixem (mesurant-ho amb el PIB, i per ara no n'hi ha d'altre). Toca pensar com cal viure en un món sense creixement econòmic.

Consultoria fina

Health reform should focus on outcomes

La proposta és la de sempre. Cal enfocar-nos als resultats, al valor. Ara bé, primer cal saber de què estem parlant i després explicar com hi arribem. Miro el text i observo qüestions ja visitades prèviament que es volen embolcallar amb consultoria fina.
Res a dir que no s'hagi explicat abans, la recerca acostuma a mostrar febleses a l'hora d'aproximar-se als decisors. La novetat la trobo a l'ICHOM, on conflueix tot plegat. I aquí m'aturo.

PS. Lectures del dia. Jordi Barbeta, Enric Juliana.

Odalisque sur Coffret rouge

AFTER HENRI MATISSE BY JACQUES VILLON. Se Subhasta online el proper 19 a Christie's

Disponibilitat a pagar per medicaments

Si voleu saber com s'arriba a fixar el preu d'un medicament per aquí ja cal que us calceu. La llei ho explica, però els detalls són més importants. El resultat s'observa tant sols en una acta de la Comissió de Preus. Aquesta és tota la transparència en les decisions que hi ha, per dir-ho d'alguna manera.
Els francesos estan adoptant el 2013 l'index terapèutic relatiu, per tal d'actualitzar el sistema anterior ASMR. I si algú vol veure com ho fan, ho trobarà detallat al Comité Economique des Produits de Santé. Hi ha molt per aprendre.
També cal seguir d'aprop el que apareix avui al NYT. Una companyia farmacèutica francesa redueix a la meitat el preu d'un medicament després que un hospital (bé, diguem-ho tot Sloan Kettering Cancer Center) decidís que no l'aplicaria perquè considerava que no era cost-efectiu. La disponibilitat a pagar (privada) també té límits.
Aquells països que no tenen mecanismes d'avaluació de cost-efectivitat per al finançament de prestacions públiques, també podrien utilitzar el lideratge professional i clínic per tal d'aturar els excessos. El cas de l'Sloan ho certifica, "Enough is enough" diuen al NYT.

PS. I si voleu saber què fan diferents països en relació als tractaments al final de la vida, en Chalkidou ho explica bé al CWF i en especial pel cas britànic al JHPL

PS. El dia 26 surt un llibre de lectures sobre Economia del sector biopharma, hi trobareu un capítol meu, en parlarem més endavant.

Ensucrats fins al capdamunt

Regulation of Sugar-Sweetened Beverages

Regular o no regular les begudes carbòniques ensucrades, aquesta és la qüestió. Al NEJM contraposen les dues perspectives en dos articles. Ho fan a la secció de decisió clínica, encara que és tracta d'una decisió política. I llegeixes el que diuen i en realitat un vol regular més i l'altre menys, però no són visions contraposades.
M'ha interessat novament allò de l'empenta comportamental (behavioral nudge). Fa molts dies que se'n parla però costa concretar. Un dels autors, Brian Wansink assenyala que publicarà un llibre properament titolat "Slim by design; mindles eating solutions for everyday life". Si el títol permet assolir el que diu ens haurem de treure el barret. Altrament potser només sigui un ham comercial, ja ho veurem.

PS. El passat 1 de juny vaig dir això:  "Per cert no hauria de passar per alt que la nova directora executiva del regulador dels aliments prové precisament d'una de les empreses que més aspartam utilitza als seus productes light. Quina casualitat!. ". Avui afegeixo, prové del fabricant de begudes carbòniques ensucrades. Algú es llegeix les lleis? Algú té interès en complir-les?.

PS. Per comprendre què està succeïnt consulteu WSJ. M'ha interessat la cita a NYT on es mostra amb jurisprudència que la ciutadania europea no desapareix! És un dret individual, i d'això no se'n parla.Cal llegir mitjans forasters per conèixer-ho.

La motxilla epigenètica

Tots aquells entusiasmats amb el paradigma de la predestinació, és a dir que si coneixem el genoma personal podrem predir les malalties, han de saber que ja fa anys que ha fet aigües. Ho he dit altres vegades, les òmiques s'obren pas, i en especial l'epigenòmica. Fa uns dies vaig fer una conferència sobre l'estat actual de la medicina estratificada, i vaig fer referència al mercat dels "companion diagnostics", les proves diagnòstiques d'acompanyament sense les quals no seria possible l'estratificació. La medicina estratificada era un primer estadi en la medicina individualitzada, ara les coses han esdevingut més complexes. Tot i el temps que ha passat,  el nombre de proves diagnòstiques aprovat encara és limitat. tant sols 15. Ara bé, aquest és un entorn en ebullició i veurem noves aportacions, si els recursos disponibles ens ho permeten. La qüestió oberta segueix essent recurrent: després de 7 anys de medicina estratificada, encara no disposem de cap avaluació seriosa del que aporta.
La nova medicina combinarà disciplines òmiques, i això és va fer palès al curs d'epigenètica al que vaig assistir. Les dues aportacions de la Maria Berdasco van ser d'elevada qualitat, la introducció i la d'epigenètica i càncer. Vaig tenir la impressió que s'ha avançat molt en recerca i hi ha molt més del que imaginem per traslladar a la pràctica ( per exemple a la p.31  trobareu quatre medicaments ja disponibles).
Avui topo amb una mostra més de que l'epigenètica és el tema del moment al The Economist d'aquesta setmana. La troballa de Rehan et al. assenyala que l'herència epigenètica es podria traspassar dues generacions. Ho fan amb ratolins. En concret si l'àvia era fumadora, els nets mostren les alteracions epigenètiques provocades per la nicotina.
Si tot plegat va per aquí, ja cal que ens ho fem mirar. El genoma és el que és i la metilació i acetilació regulen l'expressió dels gens (epigenoma). Tenint en compte que podem ser hereus dels hàbits més o menys saludables dels progenitors,  i si alhora hi afegim l'status social que ens aporten -recordeu el que vaig explicar dels macacos-, tot plegat faria un motxilla epigenètica més feixuga per uns que per altres.

PS. Encara que de genoma en tenim un, i diuen que aviat el preu baixarà a 1.000 dòlars, penseu que d'epigenomes en tenim uns 450 (!!!),- un per cada tipus de cel.lula-  per tant això es complica i molt.
PS. Potser aviat veurem alguns economistes fent models d'epigenetic overlapping generations....per tal de predir la despesa...
PS. Presentacions d'interès d'Oliver Rivero i Vicente Ortún al mateix congrés Llàstima que al pdf hi han posat una marca d'aigua inoportuna, podria ser menys invalidant...
PS. Per cert, sobre els recursos públics disponibles per la ciència. Observo nirvis entre alguns científics, poden ser fonamentats. Ara bé, no he vist encara cap descripció dels resultats en termes de patents i llicències i el que ha suposat de retorn per al sector públic. Ni tant sols la més mínima preocupació per la transparència. Sovint em pregunto si ens trobem davant una altra privatització dels beneficis i una socialització del cost. Per ara tinc només evidència anecdòtica.
PS. La malaltia del cost, de Baumol, explicada per l'Incidental Economist en una sèrie.
PS. Comparteixo el que diu en Garicano a FT. Preocupant.

Monet (1905)

Avui a Christie's

Canvi de tendència

L'evolució de la despesa sanitària del 2010 va mostrar per primera ocasió en dècades un canvi de tendència a alguns països desenvolupats. Ha començat la disminució en termes reals, això diuen les dades actualitzades que ha publicat l'OCDE. Vam gastar un 0,9% menys, malgrat que durant la primera dècada del segle la mitjana anual de creixement real va ser del 5%. Altres que van fer el mateix són: Eslovàquia, Noruega, Irlanda, Estònia, Islàndia, Grècia, Txèquia i Dinamarca (8 de 33 països).
Cada país dedica a salut allò que creu oportú, i el que ara alguns poden destinar és menor que abans. A Catalunya la reducció va ser efectivament de l'1,3% el 2010 (ja sabeu el perquè). Reforcem encara més la tendència decreixent (p31)
Si tot plegat tindrà impacte negatiu en la salut o en la introducció d'innovacions encara no ho sabem. Però convé analitzar-ho quan abans millor.

PS. En l'estat actual de les coses fins i tot esdevé impossible trobar un punt focal. Avui, el motiu és més clar que mai. Si es nega l'existència del dèficit fiscal, no hi ha res per negociar. Queda clar, només hi ha una opció, ens cal fugir ben lluny quan més aviat millor.

The bròquil is over (again)

Tots aquells que tenen algun dubte sobre quin és l'impacte de l'espoli fiscal en la política sanitària només han de mirar a la taula de despesa sanitària pública per habitant que s'acaba de publicar. Si tothom ha d'oferir les mateixes prestacions sanitàries, és evident que amb una distància entre els extrems de 583 euros per habitant (52% més) es poden afrontar de manera molt diferent. I un any rera l'altre, d'això en diuen solidaritat...Sortosament, els espoliats ja no s'ho creuen.
Evito de fer cap comentari més, la taula és autoexplicativa i permet confirmar una altra volta que s'ha acabat el bròquil i que és urgent la desconnexió. Quan més tard serà pitjor. Aquest és un més dels motius, i van..

Despesa sanitària pública per habitant 2012

PS. Espoliar v. tr. [LC] [DR] Desposseir (algú) d’allò que li pertany.