Una galleda d'aigua freda

Tots aquells que esperaven patentar biomarcadors relacionats amb la dosificació de medicaments s'han quedat de pedra al saber el resultat del tribunal suprem dels USA. En una decisió unànime ha dit que els mètodes per a determinar la dosi terapèutica d'un medicament no poden ser patentats. Les lleis de la natura resten al marge de les patents, les simples correlacions no són suficients. Des de Nature diuen que això farà molt difícil patentar mètodes diagnòstics predictius que depenen de la presència o absència d'un marcador. I d'aquesta manera han situat a tota una indústria en un altre model de negoci que no esperaven, el de l'open-source.
I al NEJM diuen:

 With this decision, the Supreme Court has taken a bold step, proscribing patents from covering correlations used in making biomarker- based diagnoses when those patents simply describe “steps that must be taken in  order to apply” the natural law in question. In addition, bundling the diagnosis with the step of administering
a man-made drug does not make a biomarker discovery a patentable invention. A patentable process now needs to involve an inventive and novel application of a law of nature beyond “wellunderstood, routine,  conventional activity, previously engaged in by those in the field.”

Encara desconec quina serà la reacció europea. Segur que serà tard i malament, tal com ens tenen acostumats. Alguns laboratoris ja han previst això i han decidit que cal enviar-los les mostres i per tant no comercialitzaran el test i la caixa negra será més negra encara.
Per aquí aprop seria una grata sorpresa que el regulador encarés aquest tema amb rapidesa i desapareguessin les incerteses. Ho dubto, però tant de bo.

 

Dijous passat a la Sala Apolo vam tenir ocasió de veure'l en directe, 

aquí us deixo a l'Eli Paperboy Reed, carregat d'energia i bones vibracions

Cercant el sistema de salut eficient

Health system performance comparison: an agenda for policy, information and research

La comparació de resultats entre sistemes de salut ha esdevingut una qüestió clau on s'han abocat molts esforços i encara se n'hi abocaran més. Des de l'OMS ens arriba un document que actualitza l'estat de la qüestió i planteja una agenda de treball per al futur. Apareixen algunes recomanacions com aquestes:

From what is known of benchmarking in other sectors, five implications can be extended to benchmarking efforts in the health system:
1. Health benchmarks should focus on practice as well as performance.
2. Health benchmarks should not be used simply to evaluate and compare performance.
3. Benchmarks need to be grounded in a broader change process.
4. The benchmarking process itself needs to be well structured, well planned and designed to engage people in making change in their organizations.
5. The designers of health benchmarking systems need to consider very carefully the link between resource allocation and benchmark performance if they are to avoid dysfunctional behaviour.

Ara tant sols convé aplicar-les aquí aprop.

PS. Per als aimants dels rankings, ja sabeu que jo no en sóc, els darrers resultats diuen que el sistema sanitari espanyol és a la posició 24, dels 34 països europeus. Ho trobareu al darrer Euro Health Consumer Index 2012 i en tendència decreixent. Tant sols recordar per un moment aquelles paraules dels governants "tenim un dels millors sistemes sanitaris del món", també dites del sistema financer.

 Llaüts abarloats per Cincogema

Ambient tòxic

Aquest dies l'aire esdevé irrespirable. Quan un govern decideix rescatar més bancs per import superior als 53 mil milions d'euros, ha perdut tota legitimitat per imposar una política d'austeritat. Si es comet un frau es millor fer-lo gros, si es tracta d'una negligència en la gestió, també. Aquesta semblaria doncs la conclusió a la que un pot arribar. I si un té amics propers al govern ja té el terreny adobat. Desconec qui pot demanar confiança amb aquesta política. Només un cínic pot fer semblant apologia en aquest moment. I per altra banda necessitem confiar, ho he dit repetidament des d'aquí. Per tant, només hi ha una opció que passa per desconnectar-nos d'un tipus específics de polítics i de país que estan destruint el nostre futur. Desconnexió quan més aviat millor,abandonem la nau a la seua sort, abans d'ofegar-nos amb ella.

PS. Si voleu veure com es subvencionen hipòdroms i festes taurines privades amb diner públic dels nostres impostos,feu una ullada aquí. Tant sols dues entitats privades s'han embutxacat 4 milions, el mateix que ha recaptat la marató per la pobresa. Ja n'hi ha prou d'aquesta farsa. Si no volíeu abandonar la nau, us entraran ganes.

PS. Tingueu en compte que en el rescat bancari es tindran en compte les pèrdues de valor de les empreses participades, per import 3.900 milions, bestial!. Qui pot acceptar una extorsió com aquesta? Mai no van repartir dividends als ciutadans quan hi havia beneficis i ara tots assumirem les pèrdues!

El paper de la salut pública

En repetides ocasions em refereixo des d'aquí a la importància de la salut pública en el moment actual. Per altra banda massa sovint veiem opcions desenfocades, tant en prevenció com en tractament. Cal un esquema que sigui d'utilitat per a la política sanitària i l'IOM ja fa una dècada va fer un llibret útil: The Future of Public Health in 21st century . De referència també per al consell assessor de salut pública acabat de crear i en el que hi participo.
Avui mentre llegia al diari com es va perdent la dieta mediterrània m'ha vingut al cap aquest informe. En especial perquè també fa referència al paper dels mitjans de comunicació. Ells poden ajudar a capgirar la situació, però s'han de posar les piles, i ben carregades.

PS. Un exemple d'utilització per excés i per defecte de la prevenció de risc de fractures. El trobareu a Osteoporosis International. Tots aquells que s'omplen la boca sobre retallades, aquí hi trobaran un bon exemple del que cal retallar i el que cal impulsar.

No us deixeu engalipar!

Miro el clipping del dia i em diu que "En un país de tercera com aquest, la sanitat no pot ser tota gratuïta". Desconec a quin país es refereix i crec que no és al meu. Miro l'entrevista i em sorprén que no parla en cap moment que al mateix temps cal deixar de pagar impostos.
Voldria expressar-ho ben clar per evitar qualsevol dubte, la sanitat no ha estat mai gratuïta, si paguem impostos és perquè esperem uns serveis i si no hi ha serveis no calen impostos. Crec que s'ha començat una via preocupant que confón tots els termes de l'equació del finançament sanitari.
Els impostos els necessitem perquè hem decidit que el risc d'emmalaltir es cobreix obligatòriament a tots els ciutadans. A l'assegurança obligatòria hi fem coincidir un finançament obligatori per la via fiscal. Tots aquells que han proposat excloure prestacions del sistema han de saber que el 55% de la despesa sanitària es fa per part del 5% de la població. Per tant cal anar amb compte sobre què significa excloure prestacions de la pòlissa pública.Potser al mateix ritme que anem excloent prestacions que afecten a molts, va creixent la despesa que afecta a molt pocs però resulta que és la més important. A més a més, quan algú demana pagar directament estem disminuint l'abast de l'assegurança i per tant el principi pel qual tots paguem a un fons que ens resol els costos quan emmalaltim. Podem entrar així en una dinàmica perversa en la seva pròpia naturalesa, de ruptura del criteri.
Amb tot això vull dir que parlar ara de preus i copagament és un tema marginal, i per tant no es troba en el moll de l'os del finançament sanitari. No us deixeu engalipar. La qüestió crucial és com podem oferir uns serveis de salut per 1.150 euros aquest any 2012, ni més ni menys. I encara més, caldria tancar algunes ments privilegiades en una sala i no deixar-les sortir fins que ens donessin recomanacions sobre com podem mantenir el nivell de salut dels catalans amb 1000 euros d'aquí a dos anys, el  2014, any decisiu de la desconnexió. L'horitzó serà previsiblement aquest i per tant tot allò que es faci ara assenyalant el camí, ens estalviarà sorpreses d'última hora, mentre no fem efectiva la desconnexió.
A data d'avui em costa veure algú que treballi en aquesta direcció. Només veig que proclames a pagar de la butxaca sense reduir impostos. Opció ben lamentable que es disol més ràpidament que un terròs de sucre en un cafè i augmenta la desconfiança amb la cosa pública.

PS. Per cert, hi ha un país on el president del banc més important ha reconegut un frau a hisenda per import 200 milions d'euros. Ha pagat i ha quedat exculpat. Ho llegeixo a la portada de FT. Mentrestant la gent segueix distreta amb el futbol i els elefants.

PS. Per cert, acabo de veure que l'estat s'ha oblidat d'invertir al nostre país 750 milions que eren al pressupost. Entenc que l'incompliment de les lleis ha de portar a la inhabilitació també en aquest cas. Un error de gestió del 35%! Aquí també la gent segueix distreta amb el futbol.

La deconstrucció del racionament clínic

Thinking about rationing

Quan la barrera del preu és inexistent, aleshores apareix d'alguna manera algun mecanisme de racionament. La forma que adopta és diversa i el document de la King's Fund ens ajuda a deconstruir el concepte. I com que el primer que signa és en Rudolf Klein, d'entrada ja cal llegir-lo. Destaco:

When population-based criteria for allocating resources (priority-setting) have to be translated into what the results mean for individual patients (rationing), that a new set of criteria or ethical principles comes into play. Here two principles compete. The first is that resources are allocated according to the capacity to benefit: the doctor’s attention or the scarce kidney goes to the patient with the best prospect of surviving longest. The other is the rule of rescue: the patient with the highest risk of death has first claim on the available care, no matter what the costs.

I més endavant fa referència a l' Accountability for Reasonableness Framework de Norman Daniels. Convé que tots aquells que es dediquen a l'avaluació econòmica, i aquells que els toca prendre decisions clíniques cada dia, li facin una ullada. Però també els gestors i els que es dediquen a la política sanitària. Molts volen passar de puntetes davant la realitat del racionament, una realitat tossuda que tenim davant els nostres ulls i sobre la que ens cal criteri fonamentat.

PS. Magnífic discurs d'en Puyal.  En una paraula, impressionant.

Foto de Cindy Sherman, no cal afegir res més

El valor de les proves diagnòstiques

Can and Should Value Based Pricing Be Applied to Molecular Diagnostics?

Cal dir que la distància entre preu i valor en cada mercat és ben diferent. Penseu per un moment en una prova diagnòstica. La informació que ofereix pot capgirar el curs de la malaltia, i fins i tot assegurar la supervivència. El preu que en paguem s'acosta previsiblement més al cost que al valor que representa.
Fa poc que els de l'Office of Health Economics han publicat un article que ens ofereix una perspectiva en aquest sentit.
El resum:

Current pricing and reimbursement systems for diagnostics are not efficient. Prices for diagnostics often are driven by administrative practice and expected production cost. The purpose of this paper is to discuss how a value based pricing (VBP) framework that is being used to ensure efficient use and price of medicines also could be applied to diagnostics. Diagnostics not only facilitate health gain and cost savings, but also provide information to inform patients’ decisions on interventions and their future “behaviours”. For value assessment processes, we recommend a two-part approach. Companion diagnostics introduced at the launch of the drug should be assessed through new drug assessment processes considering a broad range of value elements and a balanced analysis of diagnostic impacts. A separate diagnostic-dedicated committee using VBP principles should review other diagnostics lying outside the companion diagnostics-and-drug “at-launch” situation.

A data d'avui em costa assenyalar quin és el mecanisme de preus òptim per a les proves de laboratori, ni sé si existeix com a tal un mercat que permeti aquesta formació de preus. En absència de mercat competitiu, aleshores cal pensar més aviat en mecanismes d'assignació adhoc, subhastes i preus de transferència interns. Per tant el que diuen a l'article cal considerar-ho com una primera aportació. Ells mateixos assenyalen que no resoldran teòricament l'aportació de valor en la combinació diagnòstic-teràpia. I per aquest motiu que cal seguir refinant l'anàlisi.

PS. Llegeixo a les comunicacions AES, frases com aquesta:  "La introducción de tests genéticos en el tratamiento de pacientes con cáncer de mama es una opción eficiente". O aquesta altra: "El extra coste del test genético se ve compensado con ahorros potenciales de la reducción de eventos coronarios en pacientes
de alto riesgo no identificados con el método estándar". I només em pregunto sobre el que significa realment,  si té sentit i res més, i aquí ho deixo.

PS. Un gran record per un dels grans emprenedors del país: Josep Maria Rubiralta. va saber situar la seva empresa entre les 10 més grans del món en diagnòstic. El seu llegat ens ensenya que la capacitat d'innovació i adaptació esdevenen la clau de l'èxit.

PS. Quan en un país hi ha un jutge que per 60.000 euros deixa anar a tres presos i no passa res, i quan en un país el president del tribunal suprem utilitza fons públics per al seu ús de cap de setmana i es considera que no hi ha intenció d'ús inapropiat, és una confirmació de la inseguretat jurídica de la que n'he parlat en diverses ocasions.

PS. A la King's Fund trobareu informació sobre com va anar l'International Integrated Care Summit.

PS. Avui és el dia que ens informen que l'any que ve també hi haurà recessió, i fins quan?