Eco

David Cameron puts reputation on the line with five pledges on the future of the NHS

Miro el Telegraph i canviant els noms penso que podria passar ben aprop. L'embolic que s'ha muntat amb la reforma del NHS obliga a en Cameron a sortir i defensar-ne la reputació i les cinc garanties pels ciutadans. Això és el que diu:

The Prime Minister will promise to keep waiting lists low, maintain spending, not to privatise the NHS, to keep care integrated and to remain committed to the “national” part of the health service.
Such is the concern in Downing Street at the damage the issue of NHS reform is causing the Government, that Mr Cameron will put his reputation on the line with a personal pledge to protect its core values. It represents his boldest attempt yet to assuage criticism from his Liberal Democrat Coalition partners and from many health professionals over the impact of the reforms.
In his speech, the Prime Minister will admit that he is willing to act on their concerns after listening to the “profession and patients” during a two-month exercise which was held after Mr Cameron called for a “pause” in the Health Bill’s passage.

PS. I al Lancet trobareu en McKee et al. sobre l'impacte de la reforma en la salut pública britànica i què caldria fer per evitar el desgavell.

PS. Els detalls sobre el projecte de pressupost de salut 2011 els podeu trobar aquí

Confiança

Winning Their Trust

Necessitem confiar per viure dignament. I sobretot, sobretot en l'àmbit de la salut. Al NEJM trobareu una columna magnífica que reflexiona sobre els metges que just acaben la carrera i la seva relació amb els pacients. Llegiu-la. Destaco això:

Most physicians, on graduating from medical school, take an oath to practice medicine ethically, to act altruistically, and to serve those in need of healing. Achieving the best health outcomes will require them to focus not only on treating diseases, but also on building partnerships with patients and guiding them in changing their behaviors. To help patients achieve optimal health, physicians will first have to win their trust.

Així és, cal guanyar-se la confiança dia a dia.

PS. En Krugman a NYT sobre vouchercare.

McClellan en estat pur

Reforming Payments to Healthcare Providers: The Key to Slowing Healthcare Cost Growth While Improving Quality?

En McClellan mostra en un article tot allò que pensa sobre com pagar als proveïdors i no va poder fer quan era el màxim responsable de Medicare. Repàs exhaustiu sobre el tema. Article clau de JEP, d'utilitat per al sector privat i públic d'aquí. Me'l guardo.
Destaco el que m'interessa ara:

The development of broader “bundles” for payment across multiple providers is a very active and challenging issue in payment reform. The opportunity
for improving quality while lowering costs could be substantial. For example,
18 percent of Medicare beneficiaries are readmitted to the hospital within 30 days of discharge, mostly with complications that were potentially preventable, which may be in part the result of a lack of payment incentives for hospitals, post-acute care providers, and physicians to coordinate care across the transition in settings (Medicare Payment Advisory Commission, 2008). The key tradeoff is how to, on the one side, provide incentives to coordinate care and to improve effifi ciency over a broader range of services for a patient, while on the other side not create too much pressure to reduce the provision of costly but valuable treatments or to avoid complex, high-risk patients. Reflfl ecting this tradeoff, Medicare generally continues to pay for outpatient hospital procedures and visits, drugs administered in medical offifi ces, physician visits and treatments, lab services, and imaging procedures on a purely fee-for-service basis using prices regulated by complex statutory formulas.

La porta dels somnis. Aire Lliure

Raonable i necessari

Aquesta vegada el Journal of Economic Perspectives ve carregat de valent. Molts temes d'interès relacionats amb la salut.
Avui em referiré a l'article d'en Chandra, Jena i Skinner sobre efectivitat comparada. El text s'ha de llegir sencer i destacaria l'elevada expectativa que dispositen en l'avaluació de l'efectivitat comparada malgrat no hi hagi cost-efectivitat. Comparteixo totalment la seva perspectiva.
Aquesta és la seva posició:

We argue that comparative effectiveness research still holds promise. First, it sidesteps one problem facing cost-effectiveness analysis—the widespread political resistance to the idea of using prices in health care. Such resistance is not just from political interest groups, but also from voters, who even in lab settings often dislike rationing based on cost effectiveness (Nord, Richardson, Street, Kuhse, and Singer, 1995). Second, there is little or no evidence on comparative effectiveness for a vast array of treatments: for example, we don’t know whether proton-beam therapy, a very expensive treatment for prostate cancer (which requires building a cyclotron and a facility the size of a football fifi eld) offers any advantage over conventional approaches. Most drug studies compare new drugs to placebos, rather than “headto- head” with other drugs on the market, leaving a vacuum as to which drug works best (Nathan, 2010). Simply knowing what works and what doesn’t will improve productive effifi ciency by shedding medical practices that are unsafe at any price.

Aquí no tenim ni això encara que la llei tímidament demana avaluar utilitat terapèutica i ningú es preocupa per ara d'aplicar-la. Cal trobar un patró per mesurar aquelles prestacions que són raonables i necessàries.

Tecnicismes

Geographic Adjustment in Medicare Payment

Sovint per tal que algunes coses vagin millor cal aplicar una dosi de calibratge fi. Això passa per alt a la majoria però és decisiu per assolir un bon resultat. Posem per exemple un fet. El cost de la vida a Barcelona és diferent que a l'Empordà, estic convençut que hi estarem d'acord. Ara bé, la dificultat es troba en la mesura de les diferències i com compensar-les acuradament.
Si pensem en l'assistència sanitària, els costos diferencials segons àrea geogràfica també hi juguen un paper i malauradament ens n'oblidem quan cal assignar els recursos. Novament l'Institute of Medicine ha publicat un informe que explica l'estat de la qüestió a l'entorn nordamericà i en seguiran d'altres. Hi ha motius per aprendre la lliçó.
Petits detalls tècnics poden suposar millores substancials, i una forma d'assignar els recursos més justa.

PS. M'apunto al twit d'en Quim Monzó. IMPRESCINDIBLE: @XSalaimartin : "Una altra primavera fracassada" 

Cap a Sant Pere Pescador falta gent

Accountability

Accountability in the NHS. Implications of the government's reform programme
Aquest mot anglès el traduim per rendició de comptes, però és més important entendre què significa que simplement traduir-lo. Els de King's Fund acaben de publicar una monografia sobre la qüestió a la llum de la fallida proposta de reforma sanitària.
Encara que sigui una mica llarg, recullo aquí el que en diuen sobre el terme:

‘Accountability’ is an imprecise and contested concept. It has been described as the process of ‘being called to account to some authority for one’s actions’ (Mulgan 2000, p 555). Bovens (2006, p 3) defines accountability as ‘a relationship between an actor and a forum, in which the actor has an obligation to explain and to justify his or her conduct, the forum can pose questions and pass judgment, and the actor may face consequences’. Similar definitions have been put forward elsewhere (Day and Klein 1987; Tuohy 2003; Mulgan 2000, 2003). Despite the variability of definitions, there are some common elements, which have formed the basis for the working definition used in this paper.
Accountability typically refers to a relationship involving answerability, an
obligation to report, to give an account of, actions and non-actions. This indicates that there is an assumed expectation of the need to report and explain, either in person or in writing. A is accountable to B when the former is obliged to inform B about his or her actions and decisions, to justify them, and potentially to be judged on the basis of the account given. Bovens (2006) emphasises the importance of the account being supported by verifiable information that is made public.
Accountability implies that there may be consequences (or sanctions) if the
‘account-giver’ is not able to satisfy the ‘account-holder’ that he or she has fulfilled the objectives set or made effective use of the resources allocated. Klein and New (1998) distinguish between ‘strong’ accountability, where there are sanctions if performance or the account of conduct is unsatisfactory, and ‘soft’ accountability, where an actor is required to justify performance in public (or at least in a transparent process) but no direct sanctions may apply other than perhaps public shaming.

I quan llegeixo això em pregunto, tenim aquí els mecanismes per demanar responsabilitats en els afer públics ? Funcionen?. La meva impressió és que ens resta un llarg camí per recórrer, en especial pel que fa a les consequències dels resultats indesitjats.

PS. Ho he dit alguna altra vegada. Com que hi ha un 24% d'economia submergida, 22,3 % a Catalunya, quan fem comparacions internacionals de despesa sanitària oblidem aquest fet. En realitat la despesa sanitària respecte el PIB és superior si normalitzéssim per l'economia submergida.

 Es Vedrà. Indret màgnífic, màgic. 

Els topònims romanen mentre l'ús de la llengo s'esvaeix, 

racons tel.lúrics que es mantenen mentre l'home trinxa la terra.

Irritats

Medicare Plan for Payments Irks Hospitals

Ara és el moment de pensar si hi ha formes més acurades d'assignar els recursos. Sempre hauria de ser així, però malauradament l'ànima humana és portada per les il.lusions òptiques, i quan hi ha expansió econòmica se n'oblida. Als USA, el NYT m'informa que avancen en el "value-based purchasing". Ja fa dies que se'n parla, però ara va de bo. Es trata de compensar per episodi, un paquet de serveis que inclou hospitalització i activitat ambulatòria relacionada i alhora ajustos relacionats amb qualitat mesurable. El Departament de Salut ha explicat els detalls de què passarà, i el NYT explica que els hospitals ja estan nirviosos, irritats. Més aprop també hi ha aquest sentiment, però res a veure amb això, es relaciona amb unes tisores que em temo no s'han esmolat equitativament seguint el mateix criteri d'eficiència per a tots els hospitals. Restem a l'espera de conèixer els detalls.

PS. Ni una ni dos, tres pífies germàniques en pocs dies: dir que hi ha llocs de treball per enginyers quan no hi són, dir que hem de fer les mateixes vacances quan en fan més, dir que els cogombres estan contaminats i no ho están. Quina serà la propera?

PS. En Francesc-Marc Álvaro rebla el clau, com sempre.

PS. Avui sobre el fracàs de la reforma britànica a FT, bon article de Phil Stephens.

PS. Aquest informe mostra que el 40% de les persones encarcerades són immigrants. Reflexionem-hi.