18 de maig 2011

Doble cobertura

Memòria 2010 Entitats d’assegurança lliure d’assistència sanitària

El nombre de persones que asseguren la seva salut privadament va augmentar el 2010 en un 0,89% (14.352 persones). Hi ha 1.907.125 persones, de les quals 1.680.352 ho són de la pòlissa d'assistència sanitària a una prima mitjana de 689 euros anuals. El percentatge de població catalana amb doble cobertura és del 23,37% (1.739.417 persones, exclosos els funcionaris estatals que es consideren cobertura obligatòria).
El fet de la doble cobertura hauria de fer reflexionar en moltes direccions. La primera de totes en els motius que de forma objectiva determinen la decisió de compra. Hi ha moltes hipòtesis en circulació però estudis ferms sobre el que configura la disponibilitat a pagar, ben pocs. Restem a l'espera.

PS. Ja s'ha fet la reclamació de 150 milions de despesa fruit d'invitacions diverses i que demanaven que nosaltres paguéssim la factura. Per ara s'han fet l'orni, una vegada més, i van ...

PS. Informe del Parlament Europeu sobre els preus dels medicaments. En Panos Kanavos, al darrera. L'he de llegir amb deteniment.

PS. En Cameron va haver de fer un discurs el dilluns per impulsar novament la reforma sanitària. El trobareu aquí. M'arriben invitacions similars d'actes propers que volen assolir el mateix. Crec que més enllà dels discursos ens cal teixir un engranatge de consens social que no el sé veure per ara.

PS. La inversió en bons de la mort. En aquests moments s'està dissenyant la llavor d'una nova crisi financera quan encara no ens n'hem refet de l'anterior. Explicat a Bloomberg i Cotizalia per qui vulgui escoltar.

17 de maig 2011

Dat i beneït

S'acaba de publicar el número 46 de Gestión Clínica y Sanitaria, allà hi trobareu un article que he fet amb la Blanca Lumbreras sobre biomarcadors i la seva regulació. Tema important pel moment que vivim i al que li dediquem massa poca atenció. Ens ho trobarem tot de cop quan ja estarà tot dat i beneït. Destaco això:
El momento actual se caracteriza pues por unas elevadas expectativas de desarrollo de biomarcadores, que en el ámbito de los ensayos clínicos ya están viendo sus frutos. Por otra parte, aún sabiendo que estos avances tendrán algún día su traslado al mercado, observamos que las agencias reguladoras necesitan tener un papel más activo que permita la obtención del mayor valor de la información para mejorar la salud poblacional. Los biomarcadores, al igual que las demás pruebas diagnósticas, necesitan someterse al requisito de evaluación de la eficacia relativa aplicable a los medicamentos: habrían de aceptarse como prestación aquellos con valor diagnóstico añadido a los que ya existen. El papel de las agencias será determinante para distinguir aquella información valiosa para un tratamiento, de aquélla que simplemente sea “recreativa” (se denomina “uso recreativo” a la utilización de pruebas genéticas para satisfacer la simple curiosidad de quien las solicita). El regulador podrá señalar si la ratio coste-efectividad de la prueba es o no elevada, lanzando así un mensaje con fundamento al financiador para que actúe en consecuencia
PS. El novembre passat vaig fer referència a una sessió sobre medicina personalitzada a Harvard, aquí trobareu el podcast

PS. Al blog de Fastercures, també hi trobareu referències sobre medicina personalitzada. I en Daniel Callaghan, que es pregunta si la podrem pagar.

PS. Podeu consultar l'esborrany del document per a la conferència de determinants socials de la salut de la WHO del proper Octubre.

PS. Fa uns dies parlava de l'augment de la pressió fiscal sobre els salaris, que ha esdevingut superior a la mitjana de l'OCDE. Em pregunten si la comparació de la pressió fiscal total també resulta així. El problema és que la cojuntura econòmica dels països és diferent i per tant si un està en expansió o en crisi influeix decisivament en la recaptació de determinats impostos vinculats a l'activitat econòmica. D'aquesta manera tot i sabent que és parcial, la comparació de la pressió fiscal per hora treballada esdevé un punt de comparació més encertada entre països en un moment com l'actual. Entre d'altres coses perquè a més a més té impacte en la competitivitat.

PS. Recensió de dos llibres sobre la indústria farmacèutica a LV.

PS. Dat i beneït. Estar dat i beneït Haver-se acabat, no admetre possibilitats de rectificació, de revisió, etc. Vam arribar quan ja tot estava dat i beneït.

16 de maig 2011

Bon punt

WellPoint Shakes Up Hospital Payments

Als Estats Units, l'asseguradora Well Point ha decidit canviar la forma com paga als hospitals. Enlloc d'un augment sobre els preus anteriors, ha decidit que calia retribuir diferent aquells hospitals que assoleixen una major qualitat. I això ho fa atenent a 51 indicadors, així ens ho diu avui WSJ. El 55% es basarà en resultats de salut, el 35% en mesures de seguretat i el 10% en la satisfacció dels pacients. I això no ha fa d'un dia per l'altre, des de 2004 han estat provant si funcionava en alguns llocs. I per aquí, es mou qualque cosa?

PS. Avui, sobre guies individualitzades de pràctica clínica, webinar de David Eddy.

PS. En Fukuyama sempre aprofita l'onada. Els de FT m'han posat la pista sobre el seu nou llibre "The Origins of Political Order: From Prehuman Times to the French Revolution". No sé pas si el llegiré, als anteriors he trobat missatges refregits d'altres autors, i són més de 600 pàgines. Destaco aquest paràgraf de la crítica que trobareu a l'excel.lent secció de FT del dissabte:
There are two things Fukuyama wants us to know about human nature at the outset. First, man is a social animal, who doesn’t require a social contract to interact with others. Second, man prefers to interact by favouring relatives and friends. Any serious political order, as Fukuyama describes it, will be a triumph over man’s tendency to nepotism and cronyism. The process is not pretty. Our first record of such a triumph comes from the Qin “Legalists” who briefly united China and laid the groundwork for a meritocratic bureaucracy two millennia before the west’s. The tyrant Shang Yang abolished the Confucian agricultural system that bound farmers to their families and families to one another, leaving them naked and defenceless before an all-commanding state.
On the other hand, China was – and in Fukuyama’s view remains – backward in the matter of accountability. Confucianism provided a moral accountability – a sense that “power ought to be exercised in the interest of the ruled”. But the Legalists mocked it and China had no formal accountability such as existed in India. There, Brahmins were guardians of a law that preceded kings, and to which kings were subject – a check on totalising ambitions that has always made India freer or less governable, depending on how you look at it.

PS A Marginal Revolution em diuen la visió nordamericana sobre els economistes influents.

PS. Ara van buscant a tots els que van predir la crisi, no sé de què serveix si no els van fer cas en el seu moment. Tot explicat a Econ Journal Watch. I el 2007 va dir el que passaria el 2008.

PS. Grop. Definició al DCVB: Grop de vent: cop de vent, ventada sobtosa. Vent de grop: vent que porta tempesta. «¿Quin vent tenim? ¿Tramuntana?—No, és vent de grop» Això és exactament el que vam tenir quan navegàvem davant la costa de Lloret de Mar el dissabte a la tarda. Presagi de tempesta just quan arribàvem a port.

15 de maig 2011

Gestionem allò que mesurem

Patient Level Information and Costing Systems (PLICS), and Reference Costs Best Practice Guide

En Rubén Blades diu a la cançó: " Si naciste pa martillo, del cielo te caen los clavos". I resulta que quan cal prendre decisions de gestió necessitem dades, informació, i les mesures no plouen del cel. Moltes millores en la gestió dels serveis només acaben sent prioritat quan les hem mesurat acuradament. I sobre els costos sanitaris i la seva mesura hi ha encara un llarg camí per recórrer. Els britànics ens han avançat en això. Aquí ho expliquen i a nosaltres ens convindria aprendre a mesurar millor el cost.

PS. 30 minuts. El gran moment de la música en quatre nits de concert.

14 de maig 2011

La qualitat del govern

En Martin Wolf ens explica una historieta interessant a la columna del dimecres.
A story is told of a man sentenced by his king to death. The latter tells him that he can keep his life if he teaches the monarch’s horse to talk within a year. The condemned man agrees. Asked why he did so, he answers that anything might happen: the king might die; he might die; and the horse might learn to talk.
I a partir d'aquí reflexiona sobre els països rescatats i el que s'esdevindrà. A ell si hi ha un qualificatiu li és llunyà és el de catastrofista. Però després de llegir el que llegeixo, em pregunto com els països, i els governs han pogut arribar fins aquí?. I és aleshores que immediatament penso que la qualitat d'un govern, la seva credibilitat i el seu compromís esdevé fonamental. I la qualitat d'un govern té a veure finalment en com és capaç de satisfer els anhels col.lectius, però també i de forma més concreta en com la capacitat coercitiva que suposa recaptar impostos es converteix en valor afegit, en serveis públics de qualitat.
Des d'aquí evito sistemàticament parlar de copagament, però avui ho faré de forma excepcional. I diré només una cosa, que en tornaré a parlar quan es donin dues condicions: (1) quan la fiscalitat directa sobre els salaris se situï a la mitjana de la OCDE (atès que tenim la mitjana de despesa sanitària pública, i en canvi estem gairebé 5 punts per sobre en pressió fiscal sobre salaris) i (2) quan s'hagi pagat el dèficit fiscal. I sé que comparar amb una mitjana no és correcte, però és una sensació constrastada, els impostos són alts i els serveis baixos. Per aixó, ara no toca copagament. No hi ha sentència ferma que ens obligui a augmentar el copagament, i mentrestant poden passar coses, com diu en Martin Wolf.
Un govern que recapta impostos, el primer que ha de fer és revisar si la forma com s'organitza és pot millorar, i com que això no es fa no té cap sentit fer carregar als ciutadans allò que els governants volen evitar de fer, és a dir una seriosa reforma de l'administració pública per tal de ser més eficient.

PS. Enthoven sobre la reforma dels incentius a NEJM

PS. En Jason sobre les Societats Científiques i la indústria...

PS. A tots aquells que els agrada Antònia Font, els trobareu als jardins de Cap Roig el 8 d'agost, avui podeu comprar les entrades.

Aquí podeu veure les Pepper Pots i des de Girona ens diuen
que volen confiar cegament en tu i s'agraeix de tot cor tanta sinceritat

13 de maig 2011

Ens enganyen?

Aquesta és la pregunta que en Jaume Barberà va fer al convidat del darrer programa Singulars en referència a l'efecte de les radiacions ionitzants sobre la salut procedents de la planta de Fukushima al Japó. L'entrevista és tan contundent que només heu de veure-la per tal de convèncer-vos. I no dic més.





PS. Per a comprendre millor la ciència i la propietat intel.lectual, llibre de NAP que acaba de sortir i que els que han fet la llei de la ciència no han llegit, ni els interessa el més mínim.

PS. Must read. Indicadors de salut

12 de maig 2011

Quan la política domina la professió mèdica

La forma com s'ha anunciat quatre noves especialitats mèdiques esdevé inusual i fora de context. En un moment que s'estava debatent la troncalitat i la formació mèdica i a l'espera del decret, això ha enrarit l'ambient. Hi ha necessitat de psiquiatria infanto-juvenil, genètica, urgencias y emergències, i malaties infeccioses? Hi ha necessitat?. Més enllà de la corporació mèdica, la única justificació de les especialitats és a efectes del coneixement i de l'organització. La fragmentació artificial del coneixement generarà més perjudicis que beneficis. Per tant tota divisió addicional voldrà dir més cost, a la curta o a la llarga. I a canvi què en treurem? Doncs voldria pensar que no afectarà a l'assistència, i no serà així malauradament. I sobretot que la ministra invita i nosaltres paguem. Una altra volta, i van....

PD. A DM tribuna d'interès per a comprendre el conflicte creat i esperem que vagi a més fins anular l'anunci.

11 de maig 2011

L'estat delinqüent

La capacitat de sorpresa s'esvaeix a una velocitat creixent. Ja fa anys que molts sabem que qui fa les lleis i promet exigir-ne el compliment és qui és capaç de passar-se-les pel forro i poden quedar en fum que s'endu el vent. Malauradament res de nou sota el sol, i ahir vam tenir ocasió de comprovar-ho novament. Un suposat estat de dret, democràtic i social, que va acordar un pagament a una població d'un territori ara diu que no vol pagar i senzillament no paga. Ja no demanem el que ens pertoca, els 15-18.000 milions de dèficit fiscal, és que ens deuen 1.400 milions i tampoc no els paguen, justament ara que estan recaptant l'impost de la renda dels ciutadans.
Recordeu-ho per sempre, aquests són els mateixos que s'emmirallen amb les lleis i porten per bufanda la constitució quan els plau. Desconec a data d'avui què cal fer per esborrar-se d'un estat insolvent i deutor, ja només ens resta una sola opció: no tenir-hi tractes.

PD. La paraula delicte deriva del verb llatí delinquere, que significa abandonar, apartar del bon camí, allunyar-se del sender assenyalat per la llei. La particularitat és que els que han de tipificar la conducta com a delictiva són els mateixos que estan incomplint-la, i per això mai no passa res. Tinc l'esperança que un dia ni tant sols això em preocupi, ja no hi serem enmig.

10 de maig 2011

Aquí no ens estem de res

U.K. Panel Balks at Drug Payments

El rebuig del NICE a tres medicaments per a leucèmia mieloide crònica és un testimoni dels temps que viuen a l'illa britànica. Tasigna, Sprycel i dosis elevades de Glivec no podran ser administrades als pacients britànics, per ara. El Glivec és considerat un dels grans èxits en el tractament del càncer i ja fa una dècada que es va introduir com a teràpia. I ara el NICE diu per als altres dos que la magnitud dels beneficis és incerta per aquells pacients resistents al Glivec. I tot al preu mòdic de 34.000 euros tant un com l'altre per pacient i any. Aquí i aquí no ens estem de res, ho introduïm al catàleg de prestacions i ningú piula. I qui dia passa any empeny. El que no sabem és quan queda per arribar al penya-segat. Em temo que cada dia hi som més aprop.


PD. La cronologia dels esdeveniments posteriors al rebuig del NICE poden ser aquests. (1) les companyies contacten les associacions de pacients. (2) les associacions de pacients reclamen la inclusió a la cartera de prestacions (3) la denegació de les prestacions porta a les associacions a denunciar el NICE als tribunals (4)  enmig de tot plegat hi hagi algú que ha perdut la vida per la manca de medicaments i apareixerà com a tal a la premsa (5)el govern aprovarà un sistema de regulació de medicaments nou, que no s'entèn per part dels ciutadans i que es basa en el valor (diuen) i que finalment incorpora les prestacions rebutjades. Aquí ho deixo escrit i em pregunto si tot plegat té sentit i si és democràtic, suposant que els esdeveniments acabin d'aquesta manera, tal i com han acabat les altres vegades.

PD. Per cert en Cameron segueix els passos. Crea una comissió que l'assessora directament a ell a la vista de la situació crítica creada per en Lansley.

PD. Els trens espanyols de rodalies s'han espatllat novament i ja ningú no ens rescatarà. Només ens resta dir-los adeu per sempre. Ahir vaig quedar atrapat a l'estació sense trens que circulessin per tornar a casa. Aquestes són pèrdues reals de benestar fruit de ser catalans dins el regne d'espanya.

09 de maig 2011

El cost sanitari de la vida

En el marc de les Jornades d'Economia de la Salut celebrades a Palma de Mallorca del 6 al 8 de maig, vam presentar les investigacions relatives a: "L'estimació dels costos sanitaris al final de la vida" i "L'evolució de les condicions cròniques i el cost sanitari al llarg de la vida" que hem fet al Baix Empordà, al SSIBE. L'argument de l'impacte de l'envelliment en els costos sanitaris perd força si tenim en compte que el més rellevant és la intensitat terapèutica i els costos sanitaris davant la proximitat a la mort. És per això que es va mostrar que el cost mitjà anual en l'any del decés és 15 vegades el cost mitjà dels supervivents, amb variacions importants segons edat, sexe i morbiditat. El cost en el cas d'un home és de 9.518 i d'una dona 10.224 euros.  Si hi incorporem els serveis d'alta tecnología rebuts fora caldria augmentar aquesta xifra en un 49%, mentre que als supervivents només seria del 18%. Ara bé, oblideu-vos de la mitjana, el més rellevant és que l'esforç terapèutic i el cost és més gran si hi ha més anys de vida per endavant i determinada morbiditat on la medicina pot contribuir decisivament. Lluny de veure-ho com un problema, cal considerar-ho una realitat i prou. Si bé seria bo poder seguir analitzant aquesta situació i comparar-la amb altres estudis per a confirmar les troballes.
Per altra banda, habitualment tenim en compte la despesa sanitària anual com a referent dels costos assistencials. No obstant això si prenem la perspectiva global d'una vida i els costos sanitaris que suposa ens permet comprendre millor els recursos que la societat destina generacionalment a la salut. L'estimació realitzada mostra que durant una vida tindrem un cost dels serveis sanitaris de proximitat de 112 mil euros (dones) i 81 mil euros (homes) (en euros de 2007, i suposant els patrons de tractament coneguts). La xifra diferencial de cost d'un terç està contrastada per diferents estudis amb resultats similars.
La totalitat de les comunicacions presentades han estat publicades en el suplement de la revista Gaceta Sanitària.


PD. Dades per recordar, (1) 2.193 milions d'euros de desviament pressupostari en la sanitat catalana durant 23 anys. (2) 2.610 milions d'euros de desviament pressupostari reconeguts pel Parlament durant 6 anys de tripartit, i alhora més de 759 milions addicionals durant 2010 d'herència. Total aprox: més de 3.369 milions d'euros de desviament en l'època del tripartit. Aquesta és la magnitud de la tragèdia.

 Magnífic indret a la serra de Tramuntana

08 de maig 2011

Organitzacio òptima

 Multidisciplinary cancer care in Spain, or when the function creates the organ: qualitative interview study

Com cal organitzar l'activitat assistencial entorn del càncer?. Borràs i Prades ho expliquen al seu llibre. Tres models: òrgan consultiu, mecanismes d'adaptació mútua i dispositiu assistencial i les seves proporcions 40% 50% 10%, (una estimacio relativa de la seva implantacio). Tres models diferents per a un mateix problema. Els detalls els trobareu al llibre o a l'article. Us convido a llegir-ho per desvetllar la incgnita. Calen molt mes estudis com aquest d'anàlisi comparada de models organitzatius i alhora que incorporin la visió de l'economia de l'organització, i així contrastar els resultats i mostrar-los als clinics.

03 de maig 2011

Compromís fallit

El dia de la Mercè del 2009 es va fer públic el compromís d'estabilitat en l'ocupació per part de Farmaindustria. L'objectiu era el manteniment de 38.000 llocs de treball . Aquest compromís afectava el 2009-2011. L'avaluació dels resultats els trobareu a LV . A finals de 2010 hi ha 35.000 empleats. Jutgeu vosaltres mateixos.

PD. Dada a registrar, aquí la recerca representa el 6% del compte d'explotació de la indústria farmacèutica, a Europa el 16,5%.

02 de maig 2011

Més fals que un bitllet de 300 euros

Un metge es contractat pels serveis públics i al cap d'un temps es demostra que no es metge. Què vol dir això? Doncs que a la contractació de personal s'han comès errors, no només hi ha un falsificador al que li poden caure cinc anys de presó. Desconec si en aquests errors s'han demanat responsabilitats, d'això no informa la notícia de LV. Aquesta notícia és més pròpia d'altres països on al matí ho he vist en portada. És aquesta la direcció que han près els esdeveniments?
En el fonament del sistema de salut hi ha la confiança i la relació metge-pacient. Aquest cas, i no és l'únic, mostra que es pot trencar el fil prim que garanteix la qualitat i introduir incertesa en el criteri bàsic de tot sistema de salut: la confiança.

01 de maig 2011

Valen el que costen?

Are Top-Earning Pharma CEOs (We Mean You, William Weldon) Worth the $$$?

Això és el que es pregunta WSJ dels directius de les companyies farmacèutiques. Podeu valorar-ho vosaltres mateixos a la vista de la informació i alhora pregunteu-vos qui és el client i on és la responsabilitat social corporatibla bla, bla. Tot d'una potser trobareu la resposta, sense massa esforç.
I després deixeu de banda la notícia perquè és només una anècdota i aneu al fonament. Més d'un s'ha oblidat de llegir el llibre de Mark Roe "Strong managers, weak owners. The political roots of american corporate finance". Ara és més vigent que mai. Allà podreu trobar la resposta contrastada.

PD. En Thaler sobre privacitat de les dades a NYT. L'encerta. La frase destacada:
Companies are accumulating vast amounts of information about your likes and dislikes. But they are doing this not only because you’re interesting. The more they know, the more money they can make.
I la proposta:
Here is a guiding principle: If a business collects data on consumers electronically, it should provide them with a version of that data that is easy to download and export to another Web site. Think of it this way: you have lent the company your data, and you’d like a copy for your own use.
I a Health Reform Watch ens posen la pista sobre el cas IMS vs Sorrell, a partir de que l'estat de Vermont els ha impedit l'accés a dades de prescripció. Tema que cal seguir de prop. I potser per aquí convindria preguntar-se el mateix.

PD. Reflexió en profunditat,Delong sobre la crisi i els economistes:
Me asombra la magnitud de la catástrofe, pero aún me asombra más la aparente incapacidad de la ciencia económica académica para adoptar las medidas necesarias a fin de prepararse con miras al futuro. “Debemos cambiar nuestros métodos de contratación laboral”: eso es lo que esperaba yo oír decir a los departamentos de economía de todo el mundo a raíz de la crisis.
La realidad es que necesitamos menos teóricos de los mercados eficientes y más especialistas en microestructura, límites del arbitraje y sesgos cognoscitivos. Necesitamos menos teóricos del equilibrio entre las empresas y los ciclos y más keynesianos y monetaristas de los de antes. Necesitamos más historiadores monetarios e historiadores del pensamiento económico y menos constructores de modelos. Necesitamos más Eichengreens, Shillers, Akerlofs, Reinharts y Rogoffs... por no hablar de Kindleberger, Minsky o Bagehot.
Sin embargo, no es eso lo que los departamentos de economía están diciendo ahora mismo.Tal vez se me escape lo que está sucediendo. Tal vez los departamentos de economía se estén reorientando, después de la gran recesión, de forma similar a como lo hicieron en una dirección monetarista después de la inflación del decenio de 1970, pero, si se me está escapando algún gran cambio, me gustaría que alguien me lo mostrara.
Tal vez los departamentos académicos de economía pierdan ascendiente intelectual e influencia frente a otros: desde las escuelas de administración de empresas y los programas de política pública hasta los departamentos de ciencia política, pasando por los de psicología y sociología. Cuando los rectores y estudiantes de las universidades exijan pertinencia y utilidad, tal vez esos colegas se pongan a enseñar cómo funciona la economía y dejen a los economistas académicos inmersos en una disciplina reducida a su mínima expresión y que se limite a enseñar la teoría de las opciones lógicas.
O tal vez la ciencia económica siga siendo una disciplina que olvide la mayor parte de lo que en tiempos supo y se permita el lujo de permanecer constantemente distraída y confusa y de negar la realidad. Si así fuere, todos perderíamos mucho.

PD. Motius per tancar Ascó, demà mateix. Fa fàstic.

PD. En Tano Santos des d'Omaha, fonamental per a comprendre els mercats financers.

Podeu veure en Manet a Orsay aquests dies