L'estat delinqüent

La capacitat de sorpresa s'esvaeix a una velocitat creixent. Ja fa anys que molts sabem que qui fa les lleis i promet exigir-ne el compliment és qui és capaç de passar-se-les pel forro i poden quedar en fum que s'endu el vent. Malauradament res de nou sota el sol, i ahir vam tenir ocasió de comprovar-ho novament. Un suposat estat de dret, democràtic i social, que va acordar un pagament a una població d'un territori ara diu que no vol pagar i senzillament no paga. Ja no demanem el que ens pertoca, els 15-18.000 milions de dèficit fiscal, és que ens deuen 1.400 milions i tampoc no els paguen, justament ara que estan recaptant l'impost de la renda dels ciutadans.
Recordeu-ho per sempre, aquests són els mateixos que s'emmirallen amb les lleis i porten per bufanda la constitució quan els plau. Desconec a data d'avui què cal fer per esborrar-se d'un estat insolvent i deutor, ja només ens resta una sola opció: no tenir-hi tractes.

PD. La paraula delicte deriva del verb llatí delinquere, que significa abandonar, apartar del bon camí, allunyar-se del sender assenyalat per la llei. La particularitat és que els que han de tipificar la conducta com a delictiva són els mateixos que estan incomplint-la, i per això mai no passa res. Tinc l'esperança que un dia ni tant sols això em preocupi, ja no hi serem enmig.

Aquí no ens estem de res

U.K. Panel Balks at Drug Payments

El rebuig del NICE a tres medicaments per a leucèmia mieloide crònica és un testimoni dels temps que viuen a l'illa britànica. Tasigna, Sprycel i dosis elevades de Glivec no podran ser administrades als pacients britànics, per ara. El Glivec és considerat un dels grans èxits en el tractament del càncer i ja fa una dècada que es va introduir com a teràpia. I ara el NICE diu per als altres dos que la magnitud dels beneficis és incerta per aquells pacients resistents al Glivec. I tot al preu mòdic de 34.000 euros tant un com l'altre per pacient i any. Aquí i aquí no ens estem de res, ho introduïm al catàleg de prestacions i ningú piula. I qui dia passa any empeny. El que no sabem és quan queda per arribar al penya-segat. Em temo que cada dia hi som més aprop.


PD. La cronologia dels esdeveniments posteriors al rebuig del NICE poden ser aquests. (1) les companyies contacten les associacions de pacients. (2) les associacions de pacients reclamen la inclusió a la cartera de prestacions (3) la denegació de les prestacions porta a les associacions a denunciar el NICE als tribunals (4)  enmig de tot plegat hi hagi algú que ha perdut la vida per la manca de medicaments i apareixerà com a tal a la premsa (5)el govern aprovarà un sistema de regulació de medicaments nou, que no s'entèn per part dels ciutadans i que es basa en el valor (diuen) i que finalment incorpora les prestacions rebutjades. Aquí ho deixo escrit i em pregunto si tot plegat té sentit i si és democràtic, suposant que els esdeveniments acabin d'aquesta manera, tal i com han acabat les altres vegades.

PD. Per cert en Cameron segueix els passos. Crea una comissió que l'assessora directament a ell a la vista de la situació crítica creada per en Lansley.

PD. Els trens espanyols de rodalies s'han espatllat novament i ja ningú no ens rescatarà. Només ens resta dir-los adeu per sempre. Ahir vaig quedar atrapat a l'estació sense trens que circulessin per tornar a casa. Aquestes són pèrdues reals de benestar fruit de ser catalans dins el regne d'espanya.

El cost sanitari de la vida

En el marc de les Jornades d'Economia de la Salut celebrades a Palma de Mallorca del 6 al 8 de maig, vam presentar les investigacions relatives a: "L'estimació dels costos sanitaris al final de la vida" i "L'evolució de les condicions cròniques i el cost sanitari al llarg de la vida" que hem fet al Baix Empordà, al SSIBE. L'argument de l'impacte de l'envelliment en els costos sanitaris perd força si tenim en compte que el més rellevant és la intensitat terapèutica i els costos sanitaris davant la proximitat a la mort. És per això que es va mostrar que el cost mitjà anual en l'any del decés és 15 vegades el cost mitjà dels supervivents, amb variacions importants segons edat, sexe i morbiditat. El cost en el cas d'un home és de 9.518 i d'una dona 10.224 euros.  Si hi incorporem els serveis d'alta tecnología rebuts fora caldria augmentar aquesta xifra en un 49%, mentre que als supervivents només seria del 18%. Ara bé, oblideu-vos de la mitjana, el més rellevant és que l'esforç terapèutic i el cost és més gran si hi ha més anys de vida per endavant i determinada morbiditat on la medicina pot contribuir decisivament. Lluny de veure-ho com un problema, cal considerar-ho una realitat i prou. Si bé seria bo poder seguir analitzant aquesta situació i comparar-la amb altres estudis per a confirmar les troballes.
Per altra banda, habitualment tenim en compte la despesa sanitària anual com a referent dels costos assistencials. No obstant això si prenem la perspectiva global d'una vida i els costos sanitaris que suposa ens permet comprendre millor els recursos que la societat destina generacionalment a la salut. L'estimació realitzada mostra que durant una vida tindrem un cost dels serveis sanitaris de proximitat de 112 mil euros (dones) i 81 mil euros (homes) (en euros de 2007, i suposant els patrons de tractament coneguts). La xifra diferencial de cost d'un terç està contrastada per diferents estudis amb resultats similars.
La totalitat de les comunicacions presentades han estat publicades en el suplement de la revista Gaceta Sanitària.

PD. Dades per recordar, (1) 2.193 milions d'euros de desviament pressupostari en la sanitat catalana durant 23 anys. (2) 2.610 milions d'euros de desviament pressupostari reconeguts pel Parlament durant 6 anys de tripartit, i alhora més de 759 milions addicionals durant 2010 d'herència. Total aprox: més de 3.369 milions d'euros de desviament en l'època del tripartit. Aquesta és la magnitud de la tragèdia.

 Magnífic indret a la serra de Tramuntana

Organitzacio òptima

 Multidisciplinary cancer care in Spain, or when the function creates the organ: qualitative interview study

Com cal organitzar l'activitat assistencial entorn del càncer?. Borràs i Prades ho expliquen al seu llibre. Tres models: òrgan consultiu, mecanismes d'adaptació mútua i dispositiu assistencial i les seves proporcions 40% 50% 10%, (una estimacio relativa de la seva implantacio). Tres models diferents per a un mateix problema. Els detalls els trobareu al llibre o a l'article. Us convido a llegir-ho per desvetllar la incgnita. Calen molt mes estudis com aquest d'anàlisi comparada de models organitzatius i alhora que incorporin la visió de l'economia de l'organització, i així contrastar els resultats i mostrar-los als clinics.

Compromís fallit

El dia de la Mercè del 2009 es va fer públic el compromís d'estabilitat en l'ocupació per part de Farmaindustria. L'objectiu era el manteniment de 38.000 llocs de treball . Aquest compromís afectava el 2009-2011. L'avaluació dels resultats els trobareu a LV . A finals de 2010 hi ha 35.000 empleats. Jutgeu vosaltres mateixos.

PD. Dada a registrar, aquí la recerca representa el 6% del compte d'explotació de la indústria farmacèutica, a Europa el 16,5%.

Més fals que un bitllet de 300 euros

Un metge es contractat pels serveis públics i al cap d'un temps es demostra que no es metge. Què vol dir això? Doncs que a la contractació de personal s'han comès errors, no només hi ha un falsificador al que li poden caure cinc anys de presó. Desconec si en aquests errors s'han demanat responsabilitats, d'això no informa la notícia de LV. Aquesta notícia és més pròpia d'altres països on al matí ho he vist en portada. És aquesta la direcció que han près els esdeveniments?
En el fonament del sistema de salut hi ha la confiança i la relació metge-pacient. Aquest cas, i no és l'únic, mostra que es pot trencar el fil prim que garanteix la qualitat i introduir incertesa en el criteri bàsic de tot sistema de salut: la confiança.

Valen el que costen?

Are Top-Earning Pharma CEOs (We Mean You, William Weldon) Worth the $$$?

Això és el que es pregunta WSJ dels directius de les companyies farmacèutiques. Podeu valorar-ho vosaltres mateixos a la vista de la informació i alhora pregunteu-vos qui és el client i on és la responsabilitat social corporatibla bla, bla. Tot d'una potser trobareu la resposta, sense massa esforç.
I després deixeu de banda la notícia perquè és només una anècdota i aneu al fonament. Més d'un s'ha oblidat de llegir el llibre de Mark Roe "Strong managers, weak owners. The political roots of american corporate finance". Ara és més vigent que mai. Allà podreu trobar la resposta contrastada.

PD. En Thaler sobre privacitat de les dades a NYT. L'encerta. La frase destacada:

Companies are accumulating vast amounts of information about your likes and dislikes. But they are doing this not only because you’re interesting. The more they know, the more money they can make.

I la proposta:

Here is a guiding principle: If a business collects data on consumers electronically, it should provide them with a version of that data that is easy to download and export to another Web site. Think of it this way: you have lent the company your data, and you’d like a copy for your own use.

I a Health Reform Watch ens posen la pista sobre el cas IMS vs Sorrell, a partir de que l'estat de Vermont els ha impedit l'accés a dades de prescripció. Tema que cal seguir de prop. I potser per aquí convindria preguntar-se el mateix.

PD. Reflexió en profunditat,Delong sobre la crisi i els economistes:

Me asombra la magnitud de la catástrofe, pero aún me asombra más la aparente incapacidad de la ciencia económica académica para adoptar las medidas necesarias a fin de prepararse con miras al futuro. “Debemos cambiar nuestros métodos de contratación laboral”: eso es lo que esperaba yo oír decir a los departamentos de economía de todo el mundo a raíz de la crisis.
La realidad es que necesitamos menos teóricos de los mercados eficientes y más especialistas en microestructura, límites del arbitraje y sesgos cognoscitivos. Necesitamos menos teóricos del equilibrio entre las empresas y los ciclos y más keynesianos y monetaristas de los de antes. Necesitamos más historiadores monetarios e historiadores del pensamiento económico y menos constructores de modelos. Necesitamos más Eichengreens, Shillers, Akerlofs, Reinharts y Rogoffs... por no hablar de Kindleberger, Minsky o Bagehot.
Sin embargo, no es eso lo que los departamentos de economía están diciendo ahora mismo.Tal vez se me escape lo que está sucediendo. Tal vez los departamentos de economía se estén reorientando, después de la gran recesión, de forma similar a como lo hicieron en una dirección monetarista después de la inflación del decenio de 1970, pero, si se me está escapando algún gran cambio, me gustaría que alguien me lo mostrara.
Tal vez los departamentos académicos de economía pierdan ascendiente intelectual e influencia frente a otros: desde las escuelas de administración de empresas y los programas de política pública hasta los departamentos de ciencia política, pasando por los de psicología y sociología. Cuando los rectores y estudiantes de las universidades exijan pertinencia y utilidad, tal vez esos colegas se pongan a enseñar cómo funciona la economía y dejen a los economistas académicos inmersos en una disciplina reducida a su mínima expresión y que se limite a enseñar la teoría de las opciones lógicas.
O tal vez la ciencia económica siga siendo una disciplina que olvide la mayor parte de lo que en tiempos supo y se permita el lujo de permanecer constantemente distraída y confusa y de negar la realidad. Si así fuere, todos perderíamos mucho.

PD. Motius per tancar Ascó, demà mateix. Fa fàstic.

PD. En Tano Santos des d'Omaha, fonamental per a comprendre els mercats financers.

 

Podeu veure en Manet a Orsay aquests dies