Lliçons sobre política farmacèutica (2)

 From Financialisation to Innovation in UK Big Pharma

Aquest és el resum del llibre en accés obert i aplicat al cas britànic que cal afegir a l'entrada d'ahir:

La tensió entre innovació i financialització és un qüestió crucial per a l'empresa. La innovació implica un règim d'assignació de "retenció i reinversió" que pot constituir una base per a un creixement econòmic estable i equitatiu. Impulsada per la ideologia del valor per a l'accionista, la financialització implica un canvi cap a la "reducció i la distribució". Aquest llibre investiga aquesta tensió en els productes farmacèutics globals, centrant-se en les dues empreses líders del Regne Unit AstraZeneca i GlaxoSmithKline. A la dècada de 2000, tots dos van adoptar una governança a l'estil nord-americà, incloses les recompres d'accions i la remuneració dels executius basats en accions. Durant l'última dècada, però, primer AstraZeneca i després GlaxoSmithKline van passar a la innovació. El moment crític va ser el cessament de les recompres per reorientar les capacitats a invertir en una línia innovadora de medicaments. Les institucions de govern corporatiu del Regne Unit van permetre aquest canvi que van mitigar la maximització del valor dels accionistes a l'estil dels Estats Units. Reinventar el capitalisme pel bé d'un creixement econòmic estable i equitatiu significa eliminar la destrucció de valor causada per la financialització i donar suport a la creació de valor mitjançant la innovació col·lectiva i acumulativa.

 

 

Lliçons sobre política farmacèutica

Pharmaceutical Policy: Balancing Innovation, Access and Affordability. A Primer on Pharmaceutical Policy and Economics

Design principles for a coherent pharmaceutical system

Pharmaceutical policy in the UK

Acaba de publicar-se un informe de LSE per a la Health Foundation sobre política farmacèutica en tres volums. Es tracta d'un text convencional, introductori per qui vulgui endinsar-se en la qüestió. Per tant com a descripció serveix. Però sobretot serveix per al debat que comença ara a UK sobre com regular la indústria farmacèutica. Al darrera hi trobem un think tank, la Health Foundation.

Val la pena fer-hi una ullada. Ara bé, si considerem el que està passant al sector de veritat veurem que sobrevola una altra realitat paral·lela que ja he recollit fa uns dies en aquest blog. Estem en moments de la màxima expressió de la teràpia farmacològica com actiu financer. És a dir que hi ha un mercat d'innovació on es decompta la rendibilitat futura de la inversió, i després hi ha un mercat farmacèutic que combina amb el mecanisme de patents per tal d'aproximar-ho al pacient. I això precisament no ho recull el document, ni tampoc la visió tradicional que es redueix en aquest gràfic prou conegut:

I sobretot no ho pren en consideració en un moment de revisió regulatòria. Per tant, com a text introductori, és d'interès però només en part, com a pauta per la reforma encara caldria elaborar-lo més.

La gallina dels ous d'or existeix. Com generar 200.000.000.000$ de facturació?

Estem parlant d'un anticos monoclonal, l'adalimumab (Humira), antiinflamatori per artritis. Un laboratori nordamericà va comprar un altre laboratori alemany per 6.900 milions de dòlars fa 23 anys. Actualment el cost per pacient i any és als USA, 80.000$.  Ara ja han assolit en total uns ingressos procedents d'aquest medicament per import 200 mil milions de dòlars, gairebé 30 vegades la inversió. L'origen cal buscar-lo a la Universitat de Cambridge, on l'investigador va guanyar el premi Nobel. 

I aquí tornem  a enfrontar-nos amb el sistema de patents. Encara que van caducar el 2016 han aconseguit anar-la extenent fins l'actualitat, i això es fa creant barreres legals als competidors de biosimilars. 

Sabem que l'empresa no va investigar, sinó que va comprar l'investigació en fase avançada a una altre empresa. És a dir, va comprar un actiu financer que tenia una protecció de monopoli. Sabem que la investigació es va fer en una Universitat i que encara no ens han explicat com es va finançar però tots podem intuir-ho. Sabem que fa més de 20 anys! I les patents encara són vigents?

Algú s'ho pot mirar i fer alguna cosa? Té sentit tot plegat? La pregunta d'en John Gapper és encertada: Do big companies that acquire the likely winners merit more than 20 years of patent protection?

La gallina dels ous d'or existeix perquè els humans hem dissenyat la regulació que permet la seva existència. El sistema de patents i el sistema de preus estaven pensats per un altre context. Ara algú ha aconseguit el calibratge fi del sistema i per això som on som. Això és només un avís del que vindrà properament.

Avui en Harry Belafonte fa 95 anys i els de Gramophone van fer aquesta magnífica versió

Conductes anticompetitives

Antitrust Policy in Health Care Markets

El sector salut ha estat triat des de fa anys pels fons de capital privat. A Europa ha estat més recent i un dels fets que ho impulsa és que la proporció de capital cotitzat de les empreses del sector és més baix. Això dona oportunitat d'invertir en empreses que després poden monetitzar-se a borsa.

Fa uns anys que la febre s'ha estès per altres motius. I entre aquests sempre cal buscar-hi les expectatives de rendibilitat en un sector on els múltiples de la inversió ha superat en molt d'altres negocis. I un exemple d'això el podem trobar a la reproducció assistida. La darrera adquisició de l'IVI per part del fons KKR mostra xifres sorprenents. Fa dos anys es valorava en 1500 milions d'euros i ha estat comprada pel doble (!). Han pagat 3000 milions per una empresa que en factura 300. És a dir 10 vegades la facturació d'un any.

Qualsevol pot pensar que recuperar aquesta inversió es necessita una generació de beneficis notable i així ho podem intuir amb un ràtio proper al 40% (120 milions el 2021, aprox). Alguns es pensaven que es pagaria 15 vegades els guanys, i ha acabat en 25.

Tothom pot pensar fàcilment que el que està passant és que el mercat s'està reestructurant cap un oligopoli-duopoli-monopoli (segons geografia). I que només amb preus monopolístics serà possible la recuperació de la inversió. Llavors aquí és on han d'entrar les autoritats de la competència per limitar aquestes operacions. 

Les autoritats el que han dit és ben poca cosa, vendre tres clíniques i limitar a tres anys un contracte. I el que és previsible és que aquest "mercat" que és ben singular -impulsat pel "turisme de la fertilització" - acabarà amb unes tensions notables d'accés a uns preus desorbitats. I aquí és on podria algú esperar que entrés el finançador públic per tal de satisfer la pressió. I aquí m'aturo i no faig més conjectures.

El que si vull recomanar a qui correspongui, és una ullada a aquest llibre que crec que fa falta. Els errors que s'han comès anteriorment en relació a la competència al sector salut haurien d'avergonyir a més d'un polític i regulador "independent". S'acosta el moment de dir prou a les conductes anticompetitives.

PD. Eugin va ser comprada per 430 milions, 2,7 vegades la facturació i 14 vegades els beneficis, un any abans.

Les decisions basades en la ignorància en temps de pandèmia

 Divided We Survive? Multilevel Governance during the COVID-19 Pandemic in Italy and Spain

L'avaluació de polítiques públiques és l'assignatura que menys agrada als governs. Els agrada tan poc que no hi dediquen recursos i si algú treu conclusions, aleshores fan com si no passés res.

Allò que va passar durant la pandèmia sabem tots que va ser molt fort. Em refereixo a decisions que es podien haver pres, que sabíem quines podien ser i en quin moment calia prendre-les. Em refereixo a decisions sobre les que no hi havia competència per prendre-les. Totes aquestes decisions incertes van tenir conseqüències, algunes d'elles letals i que no seran quantificades ni ningú se'n farà responsable. A data d'avui el nostre cervell és molt ràpid en oblidar tot plegat.

Podeu consultar en un article recent quin va ser el resultat comparat de prendre decisions mitjançant coordinació descentralitzada o centralització jeràrquica. És a dir, aprofitant petites peces d'informació local en un context d'ignorància o no. El resultat va ser aquest:

We document that in Spain, the pre-crisis governance mechanisms that would prove crucial in a pandemic were effectively paralyzed with the implementation of a single command that effectively centralized healthcare decision-making, and to large extent, inhibited incentives for cooperation between different governments. That is, the logic of the state of alarm deterred information sharing and regional co-governance. 

In contrast, in Italy, intergovernmental tensions emerged only in the second wave, when it was clearer how to manage the virus. During the first wave of the pandemic, regions passively allowed an increasing coordination role led by the central state. However, given that such coordination was not hierarchically imposed, it did not reduce the incentives to share information on best practices, or to implement more restrictive policies at the regional level. Comparing the reactions to the pandemic in two countries (Italy and Spain) allows us to study whether hierarchical centralization in Spain fared  better than informal decentralized coordination implemented in Italy. Our findings suggest that decentralized governance gives rise to better health outcomes and outputs than hierarchical  centralization.

I la conclusió:

When the source of the pandemic is localized and policy uncertainty is high (as during the first wave of the pandemic), a decentralized coordination mechanism, even when passively adopted, such as in Italy, would be advantageous (better outcomes and outputs) because it combines enhanced coordination, particularly information sharing and the profiling of their policy restrictions to the regional needs and priorities, above and beyond those of the central government.

Estic convençut que si tornés una altra pandèmia tornarien a replicar-se els mateixos errors. I és que l'error bàsic és trobar-nos enmig d'aquest enigma de dominació jeràrquica del que no hi ha manera de sortir-ne.

PD. I de l'excés de mortalitat actual i d'aquest estiu passat, gairebé no se'n parla.

La teranyina que sosté la financialització dels medicaments, la salut i la vida

 Capitalizing a Cure. How Finance Controls the Price and Value of Medicines

Acabo de llegir un llibre d'accés obert com fa temps que no en trobava cap d'igual. Es tracta d'un treball molt detallat de com el sofosbuvir va sorgir i es va introduir al mercat per capgirar l'Hepatitis C. És un esforç que en Victor Roy, metge i sociòleg, ha estat fent durant molts anys amb un resultat impecable. Va de la financialització dels medicaments, la salut i la vida. Esdevé una peça clau per entendre el que està passant amb el preu dels medicaments i els seus motius. Ho explica amb tot detall i bàsicament el missatge és: si no fem res, això anirà a més. És a dir a preus estratofèrics que uns diuen que es relacionen amb el valor (els mateixos que posen el preu) i uns altres que arribats a un cert punt ja no podem entendre res.

Sobre la qüestió de que els preus són alts per recuperar la inversió en R+D, cal explicar dues coses. En el cas del sofosbuvir la contribució a la recerca finançada públicament va ser determinant. Aquí hi ha un resum:

I la segona. Sobre si l'empresa comercialitzadora va fer Recerca o Cerca, en realitat es va dedicar a cercar mol·lècules com actius financers i va deixar de banda el risc de la recerca en estadis inicials. Per tant es va substituir la R+D per la C+D.

El resum és una empresa, Pharmasset, que el seu funcionament va costar 314 milions entre 1999 i 2011:

I que havia dedicat només 62 milions a la recerca en el sofosbuvir. El 2010 ja es valorava en 5.000 milions sense tenir cap producte al mercat, ni facturació. El 2011 Pharmasset seria comprada per 11.200 milions.

El resum dels dos escenaris al moment de la compra és aquest:

I a la pregunta, què va costar la recerca del sofosbuvir? El quadre següent ho diu tot:

Va costar menys de 1.000 milions en finançament privat, el finançament públic és complex detallar-lo encara que el llibre explica les fonts, que eren nordamericanes i europees.

El sofosbuvir va suposar un canvi en molts aspectes, tant clínics com econòmics. El llibre ho explica amb molta precisió. Parla de creació de valor, però sobretot d'extracció de valor i com es produeix.

Sobre el mecanisme de preus i com es genera l'escalada de preus dels medicaments, aquest gràfic ho mostra clarament:

El preu final del sofosbuvir en el llançament va ser de 94.500$ als USA. L'any 2011 vaig escriure això: La infinita estupidesa. Aquí el vam pagar a 23.500€, i el 2015 més barat, a 7.862€. 

L'argument del llibre és que els preus que observem són fruit d'un disseny financer que estableix expectatives de preu i creixement futur, això és Wall Street i NASDAQ. El segon element que afegeix incentius desmesurats és el sistema de patents i el monopoli que atorga. Per tant la indústria farmacèutica es troba dins aquesta teranyina i la pregunta clau és com sortir-ne de tot plegat.

La resposta de Victor Roy es troba als darrers capítols on reflexiona sobre el paper públic de la investigació, com finançar públicament la recerca i llicenciar privadament la fabricació. Una qüestió sobre la que s'ha debatut molt i s'ha fet molt poc.

La meva recomanació és que ho llegiu i rellegiu amb deteniment, us ajudarà a comprendre el món complex al que ens enfrontem i que si no hi fem res, el desgavell està assegurat. I quan dic desgavell em refereixo més enllà del col·lapse econòmic a la sanitat, a l'accés inequitatiu a serveis de salut essencials i necessaris. Els incentius estan alineats per tal que es compliquin encara més les coses en el futur.

PD. Aquest és un llibre basat en fets i dades. Aquells que espereu un llibre sectari, (contra les farmacèutiques) no cal que el llegiu. No trobareu cap referència a la paraula-concepte neoliberalisme. L'aportació que fa el bengalí Victor Roy és extraordinària precisament per això, perquè evita qualsevol prejudici ideològic, una qüestió que cansa molt als nostres dies, massa.

La planificació sanitària oblidada

 Thirty-year Retrospective of Catalan Health Planning

Pregunta: Es pot fer un document sobre l'evolució de la planificació sanitària a Catalunya sense una cita al que va passar a partir de 1977 amb el HC Ramon Espasa o HC Josep Laporte, a cap document d'aleshores o als que ho van fer efectiu com Lluís Bohigas i tants d'altres?. 

Doncs si, això és tot el que ha fet l'oficina de l'OMS a Barcelona. Només un informe sobre Catalunya i esbiaixat.

Ningú exigeix resultats correctes amb tot el que costa?

I no cal afegir res més. Només que funciona amb els diners que aportem els catalans i que surten al pressupost que s'aprovarà properament...i encara som a temps de corregir-ho

Els riscos d'un estil de vida sedentari

 Step Up! Tackling the Burden of Insufficient Physical Activity in Europe

Els hàbits i comportaments són determinants per la salut, ho sabem tots i alhora sovint fem com si sentíssim ploure. El més difícil de tot és que una vegada tenim consciència del risc adoptem l'actitud acurada per prevenir les conseqüències del nostres hàbits i comportaments. Al principi hi ha tenir la consciència del risc, sense això ben poc hi pot haver després. Fa temps que en vaig parlar i allà insistia en la importància de la comunicació de riscos a nivell poblacional. Això no s'improvisa, i els anys passen i podem veure que s'ha fet ben poc al respecte.

Ara que l'OCDE i l'OMS han publicat un bon informe sobre el sedentarisme, convé impulsar totes les polítiques de salut pública per afrontar-lo. Altrament ja us puc assegurar que davant l'obesitat creixent, l'opció que alguns ja entreveuen és combinar sedentarisme amb fàrmacs per aprimar. Un estil de vida privat que acabarà fent-se càrrec el finançament públic, és clar. Hi som molt aprop.

Altrament per passar a l'acció, cal llegir el capítol 4 on explica quines són les tasques a fer des de la vessant política:

Despite many countries having stepped up their efforts to promote physical activity, there remain gaps in the policy response. For example, schemes to promote active travel to school or work are only present in 14 and 17 out of 27 EU Member States, respectively.

A wide range of policy options exist to increase population physical activity, which improve population health, as well as reduce health care expenditure, including:  setting-specific programmes, in schools, workplaces and the health care system, policies to increase access to sports facilities,  urban design, environment and transport policies,  communication and information policies 

As physical activity is a complex behaviour, a comprehensive package of policies is needed to target all its drivers at the same time, with sufficient and sustained funding and evaluation.

A policy package aimed at increasing physical activity, implemented in 36 countries, would save around EUR 14 billion in health cost by 2050 (equivalent to the total annual health care expenditure of Greece) and return EUR 1.7 for every EUR 1 invested.

Malauradament no trobareu Catalunya a l'informe de l'OMS, encara que financem una oficina a Barcelona amb els nostres impostos i no sabem què en rebem a canvi. Però aquí en teniu un sobre pràctica esportiva de l'any 2019, que va servir pel Pla d'activitat física i esport, mentre es van oblidar que hi havia una enquesta de salut on explica moltes coses d'això amb força detall. I és que la guia de prescripció de l'exercici físic per la salut és de l'any 2007... Això no es resoldrà fent Youtubes que han vist 500 persones al llarg de 6 anys! I tampoc es resoldrà si es confon l'activitat física amb activitat esportiva, com fa el Pla vigent. Una petita ullada a l'informe seria molt recomanable.

PD. Aquí podeu veure què vaig dir el 2012 de l'oficina de la OMS a Barcelona. Una oficina cara, això és tot el que financem amb diners dels catalans, i algú sap si val la pena fer-ho?. Tot el que han fet durant l'any 2020 és un informe en anglès sobre la planificació sanitària catalana. Ho comentaré properament.

PD. El blog de l'OCDE

 

 

Nirvis (2)

 High drug prices are not justified by industry’s spending on research and development

Les dues retòriques per justificar els preus alts dels medicaments són: cal recuperar la inversió en recerca, i cal relacionar el preu amb el valor que aporten. La primera d'aquestes dues retòriques és la que s'explica a un article de BMJ. Són dades conegudes mostrades d'una altra manera. A la meva conferència a la Reial Acadèmia de Medicina del novembre passat ja ho vaig reflectir. La segona retòrica, la del valor, també apareix d'esquitllada a l'article, però sens dubte és el tema que es vol enfatitzar en aquest moment. 

El relat dels preus alts per recuperar inversió ja sap tothom que no se sosté per enlloc, i no cal donar-hi més voltes. I quan entrem en la retòrica del valor aquí hi podem trobar de tot, regles de rescat incloses. Per tant entrem a un camp minat, terres fangoses i sense cap concreció d'on anirem a parar.

Al final donen recomanacions al govern:

• Making national patent systems more stringent to avoid rewarding chemical novelty and inventiveness independent of added therapeutic value

• Clear communication by public health authorities to lay out health needs focused research and development priorities and the strategic use of public research funding to support them

• Smarter allocation of public research funds with retention of (partial) ownership that can be leveraged to pursue public health objectives, including affordable pricing

• Raising evidence standards for market authorisation by requiring companies to conduct comparative clinical trials designed to establish added therapeutic value whenever possible, and

• Reforming pricing and reimbursement systems to reward companies that develop drugs that deliver clinical benefit and discourage me-too and evergreening strategies

Llegiu-vos l'article i guardeu-lo. S'apropen els medicaments per l'hemofília i en sentirem a parlar dels seus preus i de l'impacte pressupostari. L'argument no serà la recerca, serà el valor que pressumptament aporten. Veig nirvis per totes bandes.

Banksy

Per on comencem?

 Promoting Peace of Mind: Mental health and insurance

Webinar, 1 de març

Acaba de sortir un informe de la Geneva Association que es pregunta per on comencem en relació a l'assegurança privada de la salut mental. La primera conclusió és que a on hi ha assegurança obligatòria,  sobretot aquesta és el prioritària. I la segona és que on no s'hagi desenvolupat la cobertura de la salut mental, sobretot convé desenvolupar un ecosistema de proveïdors per seguir d'a prop la utilització.

 En definitiva, es tracta d'un informe interessant perquè reflecteix la complexitat de l'assegurança privada en l'àmbit de la salut mental i mostra molts aspectes d'interès, ben descrits i ben plantejats.

PD. Aquest informe sorgeix d'una breu nota anterior.

Plensa a la Pedrera

La salut dels catalans en el context europeu

Health at a Glance: Europe 2022

STATE OF HEALTH IN THE EU CYCLE

L'informe estadístic de referència per entendre els sistemes sanitaris europeus és el que fa conjuntament l'OCDE i la UE: Health at a glance. Malauradament no hi sortim. Per conèixer la situació cal recórrer al Departament de Salut - Aquas que va fer aquest informe "La salut de la població de Catalunya en el context europeu". (Dades). Malauradament les dades són de 2015, i no he sabut veure cap actualització. 

Sorprèn i preocupa que una qüestió tant rellevant, amb dades tan crucials per comparar com evoluciona la salut dels catalans en el context europeu no ho poguem conéixer amb dades actuals. Hi ha algú que li interessa el que passa aquí i a fora? 

Com podem fonamentar la política sanitària sense cap comparació amb altres sistemes de salut? A algú li interessa aprendre i comprendre allò que funciona millor?. Mentre esperem l'informe actualitzat consulteu el de l'OCDE i veureu que el món gira. 

A la p.131, per exemple veureu l'impacte de la pandèmia a la despesa. Els països van gastar de mitjana el 2020 el 8,9% del PIB en despesa sanitària pública. A Catalunya diuen que va ser del 6,9%, dos punts percentuals menys. Les dades ho diuen tot, cap comentari, el podeu fer vosaltres mateixos.

PD. La política sanitària quan no mira les dades i els fets, es preocupa només per la ideologia i les ocurrències. Algú s'hauria de preguntar si precisament és en aquest darrer entorn en el que ens trobem, i trobar alguna forma de sortir-ne.

PD. Fa 9 anys vaig escriure una entrada similar. Som on érem.

Quan s'està perdent el rumb de la política sanitària

 The Public/Private Sector Mix in Healthcare Delivery: A Comparative Study

Just ara que han sorgit noves iniciatives col·lectivitzadores del serveis de salut, emulant el que fa un segle va esdevenir un fet trist, erroni i abominable, -que la història ha hagut de corregir-, ara és el moment que algú llegeixi què passa al món. És només per verificar si justament hem perdut les cartes de navegar, no les sabem llegir, o potser cal comprar-ne unes altres. 

En un marc de finançament públic, la relació entre la propietat pública i privada a la provisió de serveis de salut és possible en un marc de regulació i contractació que busqui l'eficiència (creació de valor) i vetlli per una acurada distribució de valor entre totes les parts (l'extracció de valor que diu Mazzucato).

Mentrestant en tenim alguns que lluiten aferrissadament per recuperar la planificació soviètica dels serveis de salut, tota de propietat pública, tots funcionaris. I en el nostre context això resulta encara més sorprenent perquè tots ells posen al mateix sac la propietat privada que retribueix dividends i la no lucrativa. És sens dubte una opció interessada d'uns grups que el que volen es precisament colonitzar la política amb un interès de captura inadmisible del debat públic. Hi ha opcions que ja s'ha demostrat que hi perdrem tots, convé oblidar-les i no donar-hi més voltes.

A tots ells, avui és un dia per recomanar-los aquest llibre, és descriptiu, no hi trobaran ideologia, només per saber què passa al món. I aquest és l'índex:

Introduction: Comments on the Public/Private Sector Mix in Healthcare

1- United States: The Dominance of Public funding for Private Provision in the U.S. Healthcare System

2- Canada: Public and Private Interfaces in Canadian Healthcare: Health Equity and Quality of Healthcare Services Implications

3- Australia: Australia's Health Insurance System and Its Two-Level Hospital system —-a Result of Muddled and Contested Objectives

4- France: The Public/Private Sector Mix in France: Implications and Current Debates

5- Sweden: Sweden's Public/Private Sector Mix in the Financing and Delivery of Healthcare

Services: How it Relates to Health Equity and Quality of Healthcare Services

6- The Netherlands: The Changing Private Sector Role in the Netherlands' Public/Private Sector Healthcare System: Some considerations of Health Equity and Quality of Care

7- Italy: The Public/Private Sector Mix in the Italian Healthcare System: Some Issues of Equity and Quality of Care

8- Chile and Mexico: Healthcare Commodification, Equity and Quality in Chile and Mexico

9- Uruguay: Examining Improvement of Mixed Healthcare Services: Equity and Quality of Healthcare Services in Uruguay

10- Brazil: Public/Private Mix In Healthcare —- Inequities and Issues of Quality of Care:

The Case of Brazil

11- Russia: The Public/Private Mix in Healthcare in Russia: Some Impacts on Health Equity and Quality if Healthcare Services

 

PD. Ara fa una dècada vaig escriure els detalls del que va ser el començament d'aquest procés de col·lectivització. I allà vaig explicar els dos mecanismes subliminals que han permès crear el disbarat que ha arribat fins els nostres dies i continua. Són dos mecanismes que poden reconduir-se. Si algú vol fer-ho, que ho llegeixi.

PD. Més exemples de col·lectivització, aquí, aquí, aquí. Està passant davant els nostres ulls i som incapaços de veure-ho. A la p.1 d'aquest llibre Bertrand Rusell ho va explicar clarament en què consistia, ara fa un segle.

PD Sobre la col·lectivització dels hospitals

El pensament il·lusori sobre els preus de les teràpies genètiques

Sources of Innovation in Gene Therapies — Approaches to Achieving Affordable Prices

Miro el NEJM  i em trobo un article sobre com pagar la innovació farmacèutica que ve, tema molt important del que no s'en parla prou. I allà es recorda el seu origen: 

All gene therapies approved in the United States thus far have their origins in academic institutions or spinoffs from such institutions that developed indispensable know-how and underlying forms of  technology

 I també recorda l'alt preu pagat per l'adquisició d'aquestes noves empreses amb l'expectativa de preus desorbitats.

Pharmaceutical manufacturers have actively participated in latest age clinical development and testing of the approved gene therapies, and a few have played major roles in expanding the market for these therapies, often by buying smaller companies. The costs associated with these acquisitions and licensing agreements can be very high. For example, Gilead was reported to have acquired Kite Pharma (which had rights to axicabtagene ciloleucel and brexucabtagene autoleucel) for $11.9 billion, and Novartis acquired AveXis (which had rights to onasemnogene abeparvovec) for $8.7 billion. The costs of such intellectual property are largely driven by the absence of limits on drug prices in the U.S. market. The resulting high prices can impose an enormous acute financial burden on patients and payers.

I després explica què fer. Una primera opció seria produir acadèmicament teràpies genètiques. L'exemple CAR-T ens sonarà familiar, i cita Suïssa però s'oblida l'Hospital Clínic i de l'Hospital de Sant Pau:

 The cost to produce tisagenlecleucel, for example, was estimated at approximately $70,000 — a fraction of the therapy’s current prices in the United States and Europe. One approach would be for academic and other research institutions to conduct or contract out late-stage development activities — such as managing clinical trials, corresponding with and submitting applications to the FDA, and manufacturing — for publicly funded treatments that they discover. University hospitals in Switzerland have formed an alliance to manufacture gene therapies in-house to reduce costs and improve accessibility.

L'altra opció seria, llicenciar:

 Regulators and policymakers could encourage institutions that receive federal funding to engage in nonexclusive licensing for certain key platform innovations that are part of the gene-therapy processes they have developed, in keeping with their mission and in recognition of the public funding that supports such discoveries. Licensing to multiple manufacturers would spur competition, which could help improve the technology over time and contain treatment prices.

I la tercera, compra conjunta

A third approach would be to facilitate systemwide price negotiation for gene therapies. In industrialized countries that have mechanisms for drug-price negotiation, prices for such therapies are high but still generally lower than prices in the United States 

Més que opcions possiblement són desitjos. La darrera seria la mesura més definitiva de totes.  Les multinacionals són globals, els mercats locals. Però tot i així ens enfrontaríem a gestionar amb transparència la discriminació de preus per part dels pagadors i reguladors. Implica un govern planetari inexistent, i si existís potser l'altra part no voldria negociar...

En definitiva, d'això s'en diu "wishful thinking", pensament il·lusori. D'il·lusió també en viu el NEJM.

Imatge per guardar i ensenyar quan calgui explicar d'on venen les innovacions...

PD. Fa uns cinc anys vaig fer una conferència on vaig explicar com la farmàcia hospitalària s'enfrontava a un canvi en la funció de producció. I aquest canvi seria provocat inicialment pel receptor antígen quimèric per a les cèl·lules T, CAR-T. Es van sorprendre força. Els temps passa i confirma el que vaig dir. El que sorprèn és que no s'hagi formalitzat com a tal aquest canvi i no es plantegi un canvi organitzatiu profund on s'analitzin les economies d'escala i aprenentatge possibles.

Exposició a Barcelona

Salvar el clima, salvant les big pharma

 Product Hopping in the Drug Industry — Lessons from Albuterol

Aquesta és una història que lliga el clima, la tecnologia i la big pharma. Va de l'albuterol, l'inhalador per MPOC i asma. La indústria farmacèutica va aprofitar la prohibició dels clorofluorocarbons en aquell moment que afectaven la capa d'ozó, i va capgirar el que era la patent sobre una molècula, amb patent sobre un procés. I va canviar-ho per inhaladors que contenien hidrofluoroalcà. El resultat és que fins el 2020 no hi va haver genèric. La patent del ventolin havia caducat el 1989, i la del proventil el 1997. El gràfic, referit a les vendes als USA ho diu tot.

Sorprèn que les lleis de patents acabin produint aquests disbarats i ho fan a la llum de tots plegats. Ens ho hauríem de fer mirar seriosament. Els autors ho diuen:

We worry that without patent and regulatory reform, this pattern is likely to be repeated. The history of albuterol over the past 40 years offers a cautionary tale for regulators and policymakers seeking to ensure access to prescription drugs while still meeting other goals such as environmental protection.

Trobareu els detalls a l'article al New England Journal of Medicine.