Com fer un disseny perfecte d'un pressupost sanitari deficient?

 Cal gestionar els recursos propis per millorar el benestar i la competitivitat de Catalunya

Avui hi ha alguns que es pregunten perquè la pel·lícula Alcarràs no ha estat reconeguda al país veí. En realitat, és en va fer-se preguntes d'aquest tipus, perquè la resposta ja la tenien abans de presentar-s'hi. De la mateixa manera si un es pregunta perquè no hi ha un finançament suficient de la sanitat, la resposta es troba fora de la política sanitària i autonòmica. Ni reconeixement, ni recursos. Senzillament, som els segons en aportar i els desens en rebre els finançament públic per càpita de l'Estat.

I aquí és on un grup d'economistes pel benestar ha fet un manifest per recordar allò que el govern no vol exigir (ara no toca, diuen):

• Una aportació neta a la solidaritat i a l’equilibri territorial espanyol excessiva, en relació al seu PIB, i amb pocs referents internacionals comparables (annexos III, IV) que, com s’ha dit, afecta negativament al creixement de l’economia del país i al benestar, progrés i oportunitats dels seus ciutadans.
• Un model de finançament, a través del qual es cobreixen els serveis bàsics de l’estat del benestar, totalment insuficient per finançar les competències traspassades, que no ha seguit les exigències marcades per l’evolució de la població i totalment injust perquè ni tan sols garanteix l’ordinalitat. Catalunya és la segona comunitat de l’estat en recaptació i, per tant, en aportació de diners al model de finançament, però salta a la desena després d’actuar tots els fons redistributius i a la catorzena si es té en compte el diferencial de preus (annex V). Malgrat tot, adoptant l’ordinalitat, amb els fons actuals del model de finançament comú, Catalunya no milloraria el seu finançament i mantindria el mateix nivell de dèficit fiscal.
• Una inexplicable desigualtat en l’aportació de les Comunitats de règim foral a l’equilibri interterritorial tot i gaudir d’una renda més alta que Catalunya (annex VI) 
• Una política d’inversió pública i, en particular, en infraestructures d’inspiració centralista i radial, amb Madrid com a gran beneficiària, que ha marginat l’eix mediterrani tot i representar la principal zona productiva i exportadora de l’estat. Les dotacions pressupostades i executades, en baixos percentatges, són estructuralment inferiors a l’aportació econòmica de Catalunya a l’economia de l’estat (annex VII), limitant seriosament la seva competitivitat.

I jo puc estar molt d'acord amb l'anàlisi i en profund desacord amb la conclusió:

CATALUNYA HA DE TENIR LA CAPACITAT DE RECAPTAR I DECIDIR SOBRE LA DESTINACIÓ DELS RECURSOS QUE GENERA AMB L’OBJECTIU DE POTENCIAR LA COMPETITIVITAT DE LA SEVA ECONOMIA I SITUAR EL BENESTAR I EL PROGRÉS DELS SEUS CIUTADANS AL NIVELL DEL SEU ESFORÇ, SENSE ELUDIR LA COL·LABORACIÓ RAONABLE EN L’EQUILIBRI I SOLIDARITAT TERRITORIAL

El motiu és elemental: mai no ens deixaran recaptar i decidir sobre els nostres recursos per una raó molt senzilla, perquè ells se'ls han fet seus i no els deixaran anar mai, mai, mai. I sabent que això és així sorprèn que uns economistes que es diuen pel benestar i fan una anàlisi acurada arribin a la conclusió errònia. La conclusió justament condueix al malestar, perquè només marxant i deixant anar aquesta càrrega feixuga que traginem podrem gestionar els nostres recursos. La conclusió a la que arriben només continuarà provocant el malestar social que arrosseguem des de fa dècades. Recordeu l'argument Nosaltres-Ells. Nosaltres-autoengany, pensar que et donaran concert econòmic. Ells-dominació, allò que és teu ha deixat de ser-ho i ja és d'ells i decideixen que en fan.

És urgent marxar si volem tenir un pressupost públic d'acord amb el nostre nivell de desenvolupament econòmic. Cada any que seguim igual perdem 20.000 milions d'euros. I si algú em diu que no vol marxar, aleshores que deixi de queixar-se per sempre de que tenim una sanitat mal finançada (i una educació, i uns trens i...). L'Estat ha dissenyat un sistema perquè sempre tinguem un mal finançament, el disseny perfecte del pressupost deficitari. Només marxant de l'Estat es pot trobar alguna solució. Més clar impossible, ens ho han dit i sembla que alguns no volen escoltar i es pensen que no els afecta.

PD. Dic tot això amb coneixement de causa. L'any 1997, fa 25 anys vaig participar a una comissió parlamentària pel concert econòmic, V Legislatura. Fracàs i pèrdua de temps total. A la IX Legislatura es va crear una altra vegada la mateixa comissió. Fracàs i pèrdua de temps total. I no segueixo més.  Tot allò que va passar en aquell moment no va canviar res del que pretenia i som on érem, i parlem del mateix del que parlàvem, i proposem una i altra volta el mateix.

PD. La premsa comença a reflectir amb retard el que jo deia a aquesta entrada

Club des Belugas

Dedicat a tots aquells que s'han adherit al pensament màgic que malauradament cada dia són més, fins que un dia s'adonaran que no porta enlloc, però potser serà massa tard.

L'atenció al final de la vida

 Time for Better Care at the End of Life

El pla director sociosanitari de Catalunya incorpora els aspectes de cures pal.liatives i atenció al final de dia. Ara que l'OCDE acaba de fer públic un informe sobre el tema, és un bon moment per recordar que el treball fet en aquest àmbit és motiu de distinció i és possiblement un dels serveis més reconeguts per la ciutadania quan s'han trobat amb la situació. 

A Catalunya, s’estima que el 60% dels malalts oncològics i un 30% dels malalts no oncològics requereixen atenció per part d’equips específics de cures pal·liatives, segons les patologies considerades com a susceptibles d’aquest tipus d’atenció (tumors, insuficiència cardíaca, insuficiència renal, insuficiència hepàtica, MPOC, ELA, malalties de la motoneurona, Parkinson, Huntington, Alzheimer i sida). Entre elles, els tumors són la malaltia que suposa el percentatge més alt, ja que causa més d’un 40% de les defuncions susceptibles de cures pal·liatives i més d’un 25% del total de les defuncions.

 Tot i que a Catalunya l’any 2019 un 66% de les persones que van morir per malalties cròniques candidates a atenció pal·liativa hi van poder accedir, queda un marge de millora per garantir que tothom pugui comptar amb aquest tipus d’intervenció. En aquest sentit, l’atenció al final de la vida és una de les línies estratègiques del Pla director sociosanitari (PDSS) Nota de premsa

 El panorama que ofereix l'OCDE és força diferent, i en bona part preocupant. Mireu tant sols les conclusions i si podeu llegiu-lo sencer:

• Too many people receive sub-par care in their last days or months of life. Access to services is often insufficient and unequal, especially at home. 
• Professionals often fail to discuss choices that provide people a dignified end of life, and their care preferences are rarely recorded.
• Care provided at the end of life often fails to alleviate people suffering and limit unnecessary treatments.
• Costs at the end of life are high for both the public purse and families, while not necessarily delivering quality of life, and there are questions about, which different care models could improve outcomes for patients while reducing costs.
• Putting end-of-life care higher in the policy agenda and implementing a more comprehensive set of policies would make the end of life a more meaningful and humane experience for people and their relatives, and improve the outcomes achieved for the resources invested.

Aquest és un informe rellevant, especialment ara que s'està elaborant un nou Pla director Sociosanitari. Sovint no en som prou conscients del alt valor que s'aporta i el suport que representa en aquest moments difícils. Caldria reconèixer més allò que fem bé.

PD. Malauradament no trobareu reflectida l'experiència de Catalunya a l'informe de l'OCDE, no existim com a país. I moltes de les coses que diu l'informe són lliçons ja apreses en el marc del sistema públic català, del privat no en parlem.

La productivitat dels professionals assistencials (2)

Els recursos humans de la xarxa d’atenció especialitzada i hospitalària 2019 

L'atenció especialitzada al sistema públic de salut disposava de 78.715 persones l'any 2019, darrer any amb informació, i ja en fa 3 que no surten dades. Un 39% treballaven a hospitals concertats i la resta a hospitals públics. Un 23% eren professionals assistencials titulats de grau superior, inclosos els facultatius en formació. Eren un total de 18.177 professionals, dels quals 3.279 facultatius en formació. Representaven un  37% de la despesa total de personal i la despesa mitjana va ser de 86.504€. El cost per hora va ser de 51€. 

A la p.23-24 d'aquest informe (que només s'ha fet pel 2019 i no coincideixen del tot amb l'informe econòmic) trobareu dades clau de productivitat segons centre i també les dades ajustades segons dedicació assistencial dels residents.

Aquestes dades requeririen revisió en relació a la proporció d'externalització de serveis assistencials que tenen els centres. Malgrat ser un impacte limitat, cal tenir-lo present. Aquest és un tema complex, però que juntament amb la mesura de l'activitat, caldria afrontar una nova metodologia per tal d'arribar a conclusions acurades sobre la productivitat. 

PD. Per cert, caldria disposar d'informe equivalent relatiu a  l'atenció primària. 

PD. Per cert, quan es negocien augments salarials, no caldria parlar també de productivitat (quantitat i qualitat, activitat i salut)?

PD. Al NHS fa anys que mesuren la productivitat. Els informes de York els trobareu aquí. Ens cal una cosa similar.

La píndola emmetzinada que encara som a temps d'evitar

 Debat de pressupost sanitari al Parlament de Catalunya

Pacte nacional de Salut

El 28 de febrer de 2013 es va aprovar per resolució del Parlament de Catalunya l'elaboració del Pacte Nacional de Salut. Ara farà 10 anys.

I precisament ara que es torna a demanar un pacte és l'hora de llegir l'acord al que es va arribar aleshores i no es va aplicar.

Aquestes són les entitats que el van subscriure: Associacions empresarials - Unió Catalana d’Hospitals - Consorci de Salut i Social de Catalunya - Institut Català de la Salut Corporacions professionals - Consell de Col·legis de Metges de Catalunya - Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya - Consell de Col·legis de Farmacèutics de Catalunya Entitats municipalistes - Associació Catalana de Municipis - Federació de Municipis de Catalunya Entitats científiques - Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i de Balears Universitat - Consell Interuniversitari de Catalunya Entitats d’usuaris i pacients - Fòrum Català de Pacients - Coordinadora d’Usuaris de la Sanitat, Salut, Consum i Alimentació Indústria - Federació Espanyola d’Empreses de Tecnologia Sanitària - Farmaindustria 

I deia: "El Grup Parlamentari de Convergència i Unió i el Grup Parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya es comprometen a elevar aquests acords al Parlament de Catalunya en compliment del mandat parlamentari." I aquí es va quedar el 2014.

I precisament coincidint amb la presentació dels pressupostos al Parlament, podeu veure que es torna a  allà mateix. I jo em pregunto, no podem aprofitar res de tots aquells acords als que vam arribar? Realment no es poden aplicar? Què es pretén realment?

Quan no es vol reconèixer el camí i els resultats assolits, crec que cal preocupar-se. El que cal és agafar aquell document, aplicar-lo i millorar-lo. Em temo, o fins i tot diria que tinc el convenciment, que estem davant d'una píndola emmetzinada. Hom espera un remei -un nou Pacte Nacional- que curi i resulta que encara ho empitjorarà. Encara som a temps d'evitar aquesta píndola indesitjable.. Aquest missatge no va dirigit tant sols a la majoria parlamentària, va a tots els grups del Parlament. Prendre'm mal.

PD. "Tot allò que va passar en aquell moment no va canviar res del que pretenia i som on érem, i parlem del mateix del que parlàvem, i proposem una i altra volta el mateix." Frase de l'entrada de dilluns "Mirar enrera (per veure que gairebé tot està per fer i tot no és possible)" que és d'aplicació a aquest escrit de dimecres...i que ja va sent hora que tanquem aquest cicle pervers de fa massa anys.

Per què falten alguns medicaments a les farmàcies?

 Drug Shortage: Causes, Impact, and Mitigation Strategies

La Federació Internacional Farmacèutica considera que hi ha desabastiment de medicaments quan el subministrament d'un medicament requereix un canvi, requereix l'ús de principis alternatius i i té impacte en el pacient". La definició precisa de desabastiment és diversa, i he agafat aquesta perquè em sembla la més genèrica i aplicable. I les causes cal buscar-les en aquest article i en aquest gràfic:

i les estratègies per reduir el seu impacte són aquestes:

Llegiu-ne aquest article de revisió si us interessa el tema. Aquesta és una qüestió que fa temps que dura, no és que només ara hi hagi simplement una crisi a la fabricació fruit de la falta de subministrament. Per descomptat hi és i ha agreujat un problema ja existent. La pregunta és si s'està fent tot el que cal per reduir l'impacte. Semblaria que les recents mesures regulatòries han ajudat a millorar la situació, però s'ha tardat molt a canviar-les.

Si tothom sabia que aquestes eren les solucions, per què no s'han introduït abans? Algú demanarà responsabilitats sobre això?

PD. Aquest és un altre exemple d'afer on no tenim competència per a poder decidir la política sanitària per tal que tingui un impacte positiu en l'accés als medicaments. Ahir n'hi havia un altre. 

Mirar enrera (per veure que gairebé tot està per fer i tot no és possible)

Anem per un moment a l'any 2006, ara fa 17 anys. El Departament de Salut crea el Consell de la Professió Mèdica amb aquestes funcions:

a) Actuar com a òrgan de participació, consulta i cerca de consens del Departament de Salut en el desenvolupament de les polítiques professionals.

b) Actuar com a òrgan de consulta i participació en la determinació de qüestions relatives a l'exercici de la professió mèdica.

c) Actuar com a òrgan de consulta i participació del Departament de Salut en el desenvolupament de les polítiques acadèmiques i formatives del personal mèdic. 

d) Col·laborar amb el Departament de Salut en el desenvolupament del Pla de Recursos Humans del sistema sanitari integral d'utilització pública de Catalunya.

e) Donar suport al Departament de Salut en el desenvolupament de la Llei d'ordenació de les professions sanitàries.

f) Participar en el procés de definició de les mesures d'implementació del Llibre Blanc de les Professions Sanitàries, i la seva revisió, si escau.

g) Participar en el procés d'anàlisi de les polítiques de salut i proposar accions per reduir les inequitats en salut, amb especial èmfasi en les desigualtats de gènere. 

h) Participar en el procés de definició de les mesures d'implementació d'acció positiva per garantir el principi d'igualtat de tracte i d'oportunitats entre el personal mèdic pel que fa a l'ocupació, a la formació i a la promoció professional i a les condicions de treball. 

El detall de la seva composició i el context es mostra a la Resolució i qui vulgui comprendre el que significava aleshores ha de llegir aquest article a la revista de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques. On per exemple es diu:

En l’àmbit polític, els 23 anys de govern convergent ens havien abocat a una certa rutina que es trenca amb l’arribada del Govern tripartit a finals de 2003. L’anunci d’una nova política encaminada a construir una sanitat més humanitzada i de qualitat, on el professional sanitari és el principal actiu, genera perspectives de millora substancials.

L'evidència ens demostra que les perspectives de millora que assenyalava amb un canvi de govern s'han esvaït després de dues dècades, i per tant no depèn de qui governi. Hi ha un problema més profund. El març de 2006 també hi va haver vaga, just ara farà 17 anys. No entro amb més comentaris, llegiu l'article i valoreu-ho vosaltres mateixos. Tot allò que va passar en aquell moment no va canviar res del que pretenia i som on érem, i parlem del mateix del que parlàvem, i proposem una i altra volta el mateix.

Doncs bé, ara la nova Resolució (que encara no la trobareu al DOGC...) que ha permès frenar la nova vaga de metges diu que es crea una Taula de Treball amb aquests objectius:

-Valorar, així com emetre els corresponents informes que adquiriran caràcter de compromís per part del Servei Català de la Salut d’acord amb els procediments interns que estableix la llei, sobre les propostes de transformació en els aspectes organitzatius i assistencials de l’atenció sanitària de cobertura pública a càrrec del Servei Català de la Salut, que els siguin remeses pel Departament de Salut o el Servei Català de la Salut, en l’exercici de les seves competències respectives.

- Elevar al Departament de Salut o al Servei Català de la Salut, en funció de les seves competències respectives, propostes que afectin aspectes organitzatius i assistencials de l’atenció sanitària de  cobertura pública a càrrec del Servei Català de la Salut.

- Emetre recomanacions en matèries que afectin els aspectes organitzatius i assistencials de l’atenció sanitària de cobertura pública a càrrec del Servei Català de la Salut. 

El sindicat de metges diu que ha assolit aquestes mesures urgents:

•  Millorar la capacitat de captació i retenció de personal facultatiu en el sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT).
• Analitzar les càrregues de treball del personal mèdic i les àrees de millora per eliminar tasques burocràtiques i sense valor clínic de l’acte assistencial.
• Analitzar la situació de les agendes dels facultatius i facultatives per a racionalitzar-les.
• Analitzar i definir l’aplicació dels rols competencials professionals del personal facultatiu.
• Definir les necessitats de personal que hi ha al sistema de salut públic, així com conèixer el nombre de professionals disponibles i la dotació necessària per a garantir la cartera de serveis, cobrint el dèficit de plantilla estructural allà on sigui necessari.
• Analitzar les especialitats mèdiques deficitàries i definir accions concretes per abordar aquestes mancances. 
• Fer un anàlisi per especialitats de les previsions de jubilació en els propers cinc o deu anys i plantejar propostes de reposició de personal per a cobrir vacants. 
• Facilitar l’accés a la formació mèdica continuada acreditada a facultatius i facultatives. 
• Promoure i incentivar la docència, recerca i innovació de metges i metgesses augmentant-ne les hores. 
• Monitorar el desenvolupament del pla d’estabilització 2022 – 2025 de les entitats integrants del SISCAT per garantir la reducció de la temporalitat en el sistema al 8%.
• Analitzar la regulació dels mòduls de doblament, escreixos i altres increments de la jornada ordinària. 
• Regular les guàrdies presencials i els descansos preceptius vinculats a aquestes, assegurant la disponibilitat de professionals per donar resposta a les necessitats assistencials. 
• Analitzar la regulació de les guàrdies de crida en el marc de l’atenció continuada, per formular propostes de millora. 
• Estudiar i establir els mecanismes pels quals l’entitat proveïdora facilitarà els mitjans de transport per fer l’atenció domiciliària.
• Abordar la planificació sanitària i establir mesures d’ordenació de serveis sanitaris que garanteixin l’equitat d’accés i promoguin, amb mesures específiques, l’ocupació de places de difícil cobertura al sistema públic de salut. 

Només en tinc constància per la web del sindicat, no veig cap acta de la reunió. Veig moltes expectatives inconcretes en com dur-les a terme.

El problema profund té a veure amb nosaltres i ells. Nosaltres, quan som víctimes d'autoengany. Quan som al 2023 i repetim el que vàrem fer el 2006. I per tant som en un cicle pervers i necessitem sortir-ne si volem assolir millores de veritat, amb decisió i compromís ferm. Per respecte a la ciutadania, la política sanitària ha d'avançar-se als esdeveniments, no pot ser només reactiva. 

Té relació amb ells, perquè podem analitzar totes les necessitats de metges (i ja es va fer en el seu moment) però la clau de la decisió no la tenim nosaltres sinó ells i per tant fins que no deixem aquesta feixuga càrrega que traginem no ens en sortirem. Per què a més a més, el pitjor és pensar que pots solucionar un problema quan no tens la competència per poder decidir, i qui la té no té cap interès en afrontar-lo. El nombre d'especialistes no el podrem definir mai nosaltres. Som davant del problema profund que citava abans. Hi ha coses que no són possibles, i és en aquest moment que cal dir adéu i començar de bell nou.

David Hockney

 

 PD. El titular d'aquesta entrada capgira la idea de Miquel Martí i Pol i es mereix que reprodueixi el poema aquí mateix, i el llegiu, i alhora us encoratgi cap a accions decidides que si que facin possible un canvi en el sistema de salut en un altre context.

ARA MATEIX

Ara mateix enfilo aquesta agulla 
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

PD. L'any 2014 el consell de la professió mèdica va quedar desdibuixat en el Consell de les Professions Sanitàries. I es va aturar tot plegat, els metges van perdre protagonisme i es va configurar un consell de representants de col.legis mèdics, un disbarat de disseny. Ara cal veure si la Taula de Treball és participació o captura.

PD. Reflexió sensata de JL Puerta.

La productivitat dels professionals assistencials

La productivitat del treball es pot conèixer mitjançant la mesura de l'output ajustat per les hores treballades. El que pretén és identificar la quantitat del PIB real produïda per una hora de treball. Sabem que la productivitat depèn més enllà de les persones, de la inversió i infraestructures físiques i de l'organització i tecnologia. Quan mirem al sector salut, les coses es compliquen perquè l'output podríem dir que són anys de vida ajustats per qualitat (QALYs), o canvis en esperança de vida saludable però això esdevé molt complex de mesurar i en especial en períodes curts. El que si que podem mesurar és quantes visites i hospitalitzacions s'han realitzat en un període i quants recursos humans en hores s'hi han esmerçat. És una mesura parcial però si fem la mateixa al llarg del temps podrem comparar canvis en la productivitat.

Doncs bé, a Catalunya tenim aquesta mesura aproximada al SISCAT i es diu UME, unitat de mesura estadarditzada, i el detall de com es calcula el trobareu a la p.50 d'aquest informe. Aquesta mesura es troba disponible per a cada hospital i també el número de professionals titulats de grau superior assistencials (en hores a ple temps). La comparació entre hospitals pot donar lloc a alguns equívocs perquè aquesta mesura no ajusta segons risc i per tant hi ha alguns centres que surten "perjudicats" per una mesura imperfecta. No comentaré per tant quins són els millors ni quins els pitjors perquè pot donar lloc a equívocs. Jutgeu vosaltres mateixos mirant la p. 14.

Fixem-nos amb la productivitat agregada dels professionals titulats superiors assistencials que treballen als hospitals, el 2020, un any excepcional de pandèmia, cadascun d'ells va fer 134 UMEs. L'any anterior, el 2019 en van fer 129. L'any 2015 la productivitat en UMEs per professional va ser de 128. Per tant entre 2015 i 2020 la productivitat per professional va augmentar un 4,7%. Però entre el 2015 i el 2019, un 0,8%. A Catalunya per exemple la productivitat del treball al sector serveis va ser de -1,2% entre 2007 i 2013, anys de greu crisi econòmica (p.148). I entre 2001-2013 va ser de -1,1% (p.178). L'output del sector serveis esdevé especialment complex de mesurar i ha donat lloc a molts debats. Qui en vulgui detalls haurà de llegir Baumol.

Així doncs, encara que sabem que la mesura de la productivitat és imperfecta i no considera la qualitat, la comparació en el temps (si el capital, tecnologia i organització es mantenen constants...) ens mostra que els professionals assistencials de grau superior en atenció hospitalitzada va creíxer un 4,7% entre 2015 i 2020 especialment a causa de la pandèmia, perquè altrament fins el 2019 havia crescut el 0,8%. Amb totes les precaucions, aquesta és la dada amb i sense pandèmia. I qui en vulgui conèixer més sobre la controvèrsia de la productivitat al sector salut i serveis en general, aleshores haurà de llegir aquest llibre:

 

PD. Per cert, la darrera dada publicada de la Central de Balanços és de 2020, potser convindria afanyar-se i oferir dades més recents...

PD. Per cert, no trobo els acords que han fet desconvocar la vaga de metges. En un moment que el pressupost de 2023 és un 6,1% inferior, seria encara més rellevant conèixer si hi ha implicacions econòmiques, perquè voldrien dir o reassignació de partides o ampliació de crèdit (més dèficit).

El trilerisme pressupostari

Endevina sota de quin vas es troba la boleta. El triler et proposa aquest joc i espera que apostis a un dels tres vasos per guanyar. Evidentment les teves apostes seran en va, però tu d'entrada no ho saps. Ell controla la boleta i la farà desaparèixer amb una velocitat insospitada. Es tracta d'un engany premeditat en el que els jugadors hi cauen una vegada rera l'altra. Generalment el triler té uns camarades que l'ajuden a magnificar les apostes de les víctimes del joc i que el triler de vegades els deixa guanyar, tot queda entre amics.

El pressupost públic s'ha convertit en una maniobra de trilerisme magnífica. On és el pressupost? Algú el fa anar d'un lloc cap a l'altra com si la gent es pensés que tenim uns recursos superiors als de l'any passat per fer creure que els hem augmentat, quan en realitat són inferiors. 

Resulta que avui el govern diu que aprova els pressupostos de salut per un import de 11.423m €. Com que tenim 7.900.489 persones amb dret als serveis de salut, resulta que hi dedicarem 1.445€ per persona. I vés per on, el pressupost definitiu de 2022 ha estat de 12.008m€ (p.70), 585m€ més, 1.540€ per persona (Hi havia 7.794.749 persones el 2022).

El trilerisme pressupostari ha aconseguit que el 2023 tinguem un pressupost per persona inferior al de l'any anterior en un 6,1% (!). L'any 2020 vam gastar 1.786€ per càpita, hi havia pandèmia, és cert. Però el 2023 tindrem un pressupost que serà un 19,1% inferior al que vam gastar per càpita el 2020 (!). 

Les dades són aquestes i són dures de païr. Però encara més ho és la farsa a la que alguns ens volen acostumar cada any per aquestes dates. Ha arribat l'hora de dir les coses pel seu nom. Els pressupostos es fan per gestionar uns recursos, i hi ha una responsabilitat en la seva execució eficient. Quan ens saltem aquesta lògica, aleshores el joc polític del tacticisme interessat, el cinisme i el trilerisme ho impregna tot, i es deixa de banda el més important que és fer front a les necessitats de salut amb una gestió acurada dels recursos disponibles.

PD. Els diaris no es posen d'acord. Al Periódico diuen 12.212m€, l'Ara diuen que el pressupost de salut són 11.910m€, encara menys...i si miro la web d'Economia (p.232) 11.635m€ encara menys i si miro nota de premsa gencat.cat 11.423m€ encara menys...Em quedo amb aquesta xifra (i modifico la versió anterior d'aquesta entrada). Que algú es posi d'acord, si us plau. Per altra banda, intento buscar la liquidació del pressupost de 2021 i quina casualitat, el link no funciona!. Quin desgavell!

PD. Aquestes dades que he reflectit són les oficials, però previsiblement no les veureu publicades als mitjans. Ningú mossega la mà de qui li dona el menjar.

PD. Estalvio comentaris per als que encara parlen de revertir les retallades i que no s'han adonat que els recursos actuals són molt superiors i ja fa anys que es van revertir, però no saben canviar de mantra.

PD. Això ho vaig escriure el 2011, El gran engany, és l'entrada més vista d'aquest blog. Fa referència al que va fer aleshores el govern tripartit. Més material sobre despesa sanitària

À trois

L'emergència climàtica i l'economia de la salut

 Climate change, health and sustainable healthcare: The role of health economics

Destaco dos gràfics d'aquest article publicat a Health Economics i que dona pistes sobre qüestions de l'economia de la salut a tenir presents en l'emergència climàtica. Enmig de qüestions elementals n'hi ha d'altres de genèriques i que la seva relació pot ser espúria. Jutgeu vosaltres mateixos.

La inflació i la despesa sanitària

 Health care financing in times of high inflation

Quin és l'impacte de la inflació de preus en la despesa sanitària? Aquesta és la pregunta que es fa una nota breu de l'OCDE i que convé revisar. Els missatges clau:

•  Spending on health jumped by almost 1% of GDP across OECD countries, on average, during the pandemic as governments stepped in to cover unexpected public health and treatment costs. The crisis highlighted the need for further investments to strengthen health system resilience in the face of new shocks – estimated to be 1.4% of pre-pandemic GDP, on average across OECD.
• Russia’s war in Ukraine has added to already rising energy costs with inflationary pressures across much of the OECD. This has repercussions for the cost of health care, as well as the ability to maintain service levels and address the backlog of care due to the pandemic.
• The economic outlook limits the options to increase overall government spending or allocate more of the government budget to health, which stood at 15%, on average across OECD, but would need to increase by 5 percentage points by 2040 based on projected revenues. Governments can re-examine ways to cut wasteful spending and reassess the benefit basket.

A Catalunya el 2021 va augmentar la despesa pública en salut en un 0,86% del PIB de l'any anterior. 

Què passarà doncs?. 

Les tensions entre augments de despesa i creixement económic feble requeriran decisions intel·ligents de priorització i seran més necessàries que en d'altres ocasions.

L'incert impacte de la nova regulació de dispositius mèdics i diagnòstic in vitro

After the four-year transition period: Is the European Union’s Medical Device Regulation of 2017 likely to achieve its main goals?

Una de les grans diferències regulatòries respecte l'efectivitat i seguretat entre els Estats Units i Europa es troba precisament en els dispositius mèdics. Molts metges i empreses innovadores dels Estats Units consideren que el procés de la FDA als USA és restrictiu en comparació a la rapidesa de la seva introducció a Europa. El procés d'aprovació de la FDA obliga a que un dispositiu es demostri eficaç en comparació amb un control o sigui substancialment equivalent a un dispositiu existent, mentre que el procés d'aprovació de la Unió Europea obliga que el dispositiu compleixi la funció prevista. I alhora el punt clau és que a Europa les entitats certificadores tenen un paper clau, mentre que als USA el procés és centralitzat a la FDA.

La nova regulació europea de maig de 2017 no s'aplicarà efectivament al maig de 2024 per a dispositius mèdics i fins a maig de 2025 per a diagnòstic in vitro, i fins i tot encara més tard en alguns casos. Com es pot acceptar que la regulació vigent a data d'avui sigui la de 1998, hauran passat més de 25 anys per canviar una norma!. Definitivament han estat 25 anys de vacances del Parlament i Comissió Europea, tot un èxit davant d'una innovació mèdica impressionant. Fins que alguns es van adonar dels múltiples errors de la regulació, recordeu els implants mamaris, no va fer-se públic un escàndol monumental. I el Parlament va tardar cinc anys més en fer una llei (!).

Ara que ens apropem a la seva implantació és moment de preguntar-se si anem pel bon camí per garantir seguretat i eficàcia a la ciutadania. Això precisament és el que es pregunta aquest article, i la conclusió és prou clara:

We conclude that while the MDR is highly likely to strengthen the internal market of the EU, its impact on patient safety will remain unclear as long as there are no comprehensive studies on this topic that are based on empirical data.

Per tant la incertesa regulatòria s'ha instal·lat novament en relació a la seguretat i eficàcia dels dispositius mèdics i diagnòstic in vitro. La forma de corregir els errors anteriors és del tot insuficient amb les noves normes segons els autors. Destaco un paràgraf sobre el paper dels organismes certificadors, diuen:

 Notified bodies tend to establish strong relationships with manufacturers, some of whose business may constitute a large share of their turnover. This interdependence is unlikely to disappear under the MDR because medical devices are placed on the market largely in the same way as under the former directives, albeit subject to reinforced designation and monitoring procedures.

No hi ha ningú que no hagi pogut copsar aquest conflicte d'interès evident i elemental? Es podia fer una millor regulació i no caure en errors del passat amb resultats greus per la salut dels pacients.  L'article paga la pena llegir-lo i guardar-lo pel moment que algú es pregunti on ha fallat la regulació. Allà tindrà bona part de les respostes.

Cadaqués

PD. Una entrada anterior al blog sobre el mateix tema.

El vergonyós accés als serveis d'atenció a la dependència

 Who Cares? Attracting and Retaining Care Workers for the Elderly

ACRA. INFORME SOCIAL I ECONÒMIC 2021

Fa pocs dies un jugador de futbol, pacient d'esclerosi lateral amiotròfica, mostrava la realitat de l'atenció a les necessitats en les activitats de la vida diària d'aquests malalts. És possiblement la situació més extrema que hom pot imaginar i es queixava de les mancances en el suport públic al respecte. Ho feia per donar veu a una situació silenciada, perquè ell reconeixia que disposava de prou recursos per poder-ho afrontar privadament. 

Tot allò que fa referència a l'atenció a la dependència és fruit d'una llei que va néixer esguerrada i que perviu en l'error multiplicatiu de tants i tants aspectes, tècnics i polítics. El primer que caldria és veure on són els nuclis clau del problema i les necessitats ciutadanes, i després intentar reconstruir l'edifici fet de pedaços i ple d'esquerdes. Una manera de començar és mirar a l'OCDE  i al darrer informe que explica la situació dels professionals i cuidadors de l'atenció a la dependència. El tema s'ho val, perquè la necessitats de nou personal i de qualificació va en augment. El missatge en un paràgraf breu:

This report provides a detailed picture of LTC workers: 90% are women, over 20% are foreign-born and over 70% of LTC workers are personal carers with low entry requirements into the job, with 56% of workers being in institutions and the rest working in individual homes. The report highlights the main functions and tasks of LTC workers and finds that care is often more complex than generally portrayed and that LTC workers are often not well-equipped with the right skills. In more than two-thirds of countries, personal care workers’ tasks go well beyond activity of daily living provision (i.e. help with dressing or hygiene) and involve cooperation with other professionals. In more than three-quarters of countries, nurses working in the LTC sector perform case management tasks, and they lack sufficient geriatric and interpersonal skills training. Most workers do not stay long in a LTC sector that is characterised by a high labour turnover because of poor working conditions. Pay is 35% lower than the hospital sector for workers in the same occupation; the rate of part-time work is often twice as high as in the overall labour force and more than 60% of workers are exposed to physical risk factors.

L'altra informe a considerar és el d'ACRA, per tal de veure que passa al nostre país. 

A l'interior de l'informe hi ha detalls suggerents, però aquests dos gràfics ho resumeixen tot. Una tercera part dels que tenen el dret reconegut públicament no té accés. I els costos d'una plaça pública no reflecteixen l'evolució dels canvis en els costos dels recursos necessaris. Una vergonya persistent que fa anys que dura, uns quants menys que la B-40.

PD. Si us preocupa el tema, aquí trobareu les entrades anteriors sobre la qüestió

PD. I si voleu saber perquè hem arribat fins aquí i qui no paga el que la llei diu que ha de pagar, llegiu això.

La col·lectivització dels serveis d'ambulàncies

The Quality and Efficiency of Public and Private Firms: Evidence from Ambulance Services

Des de l'economia s'ha explicat que la contractació de serveis a una entitat privada suposa uns elevats incentius a l'eficiència en costos però també pot tenir un efecte advers en la qualitat si no és verificable. La reducció de costos a costa de qualitat és més probable que es produeixi quan la competència és feble, l'elecció del consumidor és ineficient i els mecanismes de reputació són limitats (Schleifer). 

Per tant, si tenim un servei de transport sanitari finançat públicament contractat a un proveïdor privat, per mantenir aquest contracte caldrà més enllà del cost, veure quines són les clàusules que poden verificar explícitament la qualitat, i limitar aquelles que poden reduir-la unilateralment.

Això vol dir que el finançador públic actua de forma proactiva en el control i seguiment del contracte, i regula acuradament el context on es desenvolupen els serveis. Si enlloc d'això, hi ha deixadesa i despreocupació, previsiblement es generaran dinàmiques no desitjades i resultats francament millorables.

Imaginem que tenim una comarca i que disposem d'ambulàncies de propietat pública i privada totes finançades públicament públiques i volem saber quin és l'impacte en l'eficiència. Doncs això precisament és el que un article recent ens explica del Stockholm county (població de 2,5 milions). Les empreses privades van ser un 8% més ràpides en respondre a la petició i un 7% més ràpides en arribar el pacient. Atès que les empreses van ser compensades amb una quantia fixa en un contracte a 5 anys, aquests resultats no es van generar per incentius per servei realitzat.

Si ens mirem la qualitat, i un indicador clau com la mortalitat, resulta que va ser més alta en ambulàncies privades. Van estimar un efecte d'un augment de 0,42 punts percentuals en la mortalitat dels pacients amb servei privat, que suposa un 1,4% més de risc de morir en tres anys. Ara bé, quan és difícil de diagnosticar erròniament, com ara una aturada cardíaca, no hi ha diferències entre tipus de proveïdor. Possiblement caldria revisar l'ajust de risc aplicat a l'estudi amb més detall.

En qualsevol cas, aquest exemple que és fruit d'un context i un moment concret, dona pistes de les qüestions a vigilar d'aprop en la contractació pública. I precisament ara que hi ha un debat parlamentari obert sobre la col·lectivització de les ambulàncies seria el moment de fer una reflexió pausada en un sentit ben diferent. També cal afegir que obrir un debat no significa pressuposar-ne el resultat. Amb el títol d'internalització del servei, es veu clarament l'opció escollida. La comissió s'hauria hagut d'anomenar sobre el transport sanitari i les emergències.

La qüestió clau no és privatització o col·lectivització dels serveis sinó com es duu a la pràctica. Els problemes complexos no tenen solucions fàcils, i els dilemes difícilment son l'opció acurada d'anàlisi. El que caldria en primer lloc és un bon diagnòstic amb dades fiables, com aquest exemple de Stockholm, i després parlar en base als fet observats, no en base a la ideologia. Entre d'altres coses perquè si el debat sobre la gestió i l'eficiència dels serveis es basa en la ideologia, crec que no cal ni començar a parlar, ni crear comissions, només amb l'aplicació del resultat de les eleccions és suficient i no cal perdre el temps en debats. Cada vegada que canviïn les majories, canviem ideològicament tots els contractes?. La ciutadania es mereix que els recursos públics siguin utilitzats eficientment i això només vol dir gestió, no ens confonguem. La politització de la gestió es garantia de confusió deliberada.

PD. Lectura de referència: Ambulance Services. Leadership and Management Perspectives

La retribució personalitzada de l'esforç del metge (2)

 Individual performance-based incentives for health care workers in Organisation for Economic Co-operation and Development member countries: a systematic literature review

Si considerem que cal introduir incentius basats en la qualitat, l'excel·lència i el valor aportat, aleshores hem de preguntar-nos per on començar. I el millor és fer una ullada al que fan els països amb els que ens volem comparar. Recentment ha sortit una revisió de l'estat de la qüestió que ajuda a fer-nos una idea de tot plegat. El resum és aquest:

Employing a behavioral psychology framework, we categorized PBI programs included in our review into four distinct reinforcement groups, including negative reinforcements for individual-level behavior (per output/outcome or overall targets) as well as positive reinforcement for individual-level behavior (per output/outcome or overall targets). In general, there was a level of ambiguity regarding the details of incentive activities and many studies did not present comparable results, but we strived to extract systematic information when possible, and compared and contrast odds ratios when available. We found PBI programs that utilized positive reinforcement methods are most commonly observed in OECD countries – with slightly more overall bonus incentives than payment per output or outcome achieved incentives. When comparing the outcomes from negative reinforcement methods with positive reinforcement methods, we found more evidence that positive reinforcement methods are effective at improving health care worker performance. Overall, just over half of the studies reported positive impacts, indicating the need for care in designing and adopting PBIs. 

Per tant, reforç positiu, o reforç negatiu i relacionar-ho amb l'output/resultat o amb objectius agregats. Dins l'article hi ha exemples concrets. I al final suggereixen molta atenció als detalls i als objectius que es pretenen, només la meitat han aportat impactes positius.

KBR Photo Award