Matèria gris

Applying behavioural insight to health

En Cameron quan va accedir al càrrec va crear al cap de poques setmanes el Behavioural Insights Team, un grup de reflexió sobre incentius al comportament humà per a millorar la salut. El que volia era buscar fórmules per no fer pivotar el discurs sobre els recursos econòmics, i tractar de trobar mecanismes que incideixin en els ciutadans.
El primer document que van treure diu:

In the UK today, behavioural and lifestyle factors are thought to be major contributors in around half of all deaths. They include smoking, unhealthy diet, excess alcohol consumption and inactive lifestyles. The Government cannot address these issues successfully using heavy-handed legislation to rebalance our diets, change our desire to drink too much alcohol on a Friday night, or make our lives more active.
This paper shows how a new approach, drawing on insights from behavioural economics and behavioural sciences, can help to encourage people to adopt healthier lifestyles. It does not attempt to be comprehensive or to suggest that behaviour change techniques are the silver bullet that can solve every problem, but does show how, in a number of areas, there are often cost-effective ways of encouraging behavioural change that are less intrusive and will lead to better results for individuals and for society.

Una dosi necessària de matèria gris que tant escasseja arreu als nostres dies i que el març passat m'hi vaig referir..

Exit, voice and loyalty

Toca rellegir Hirshman aquests dies. Han passat més de 40 anys però encara hi ha molt per aprendre d'allò que ell proposava a "Exit, Voice and Loyalty". Quan la sortida no és possible, aleshores només cal escoltar la veu. Diu:

The voice option is the only way in which dissatisfied customers or members can react whenever the exit option is unavailable. This is very nearly the situation in such basic social organizations as the family, tIle state, or the church

Ara bé, em poso a pensar un moment i en el fons potser convindria trobar espais on la "sortida", en termes de Hirschman, fos possible dins els sistemes d'assegurança sanitària universal. Un situació per exemple és afavorir la capacitat d'elecció de centre i de metge. En ple segle XXI mantenim un règim de planificació soviètica poc sensible a la realitat dels nostres dies. Un ciutadà hauria de poder ser capaç d'accedir de forma organitzada a aquells serveis que necessita allà on prefereix del sistema públic, i aquests serveis haurien de ser compensats pels seus costos incorreguts.

PS. Lectura comptable del pressupost 2011. Una organització pot defensar legítimament determinades posicions, però l'oblit intencionat de qui ha provocat els desviaments pressupostaris dels darrers anys fa que la seva veu se l'emporti el vent.

PS. Miro el blog de LSE, hi trobo un comentari d'un llibre sobre Foucault, interessant.

Os bertran

A Comparison of the Effects of 2 Types of Massage and Usual Care on Chronic Low Back Pain

El nom d'os Bertran venia, segons Joan Amades, d'un apotecari barceloní anomenat així, que descobrí que la mandra era produïda per una inflamació de l'espinada, que podia ser guarida amb una mena de pegats fets a base d'unes herbes que ell venia. Segons aquest savi, els processos poden esdevenir llargs i laboriosos. Com és natural, les herbes no foren guaridores, les cataplasmes no serviren per a res i el nom de l'herbolari s'estengué d'anomenar l'os que ell creia que produïa la mandra, a la mandra mateixa. (dit per Nestor Luján, a l'article "La llei del mínim esforç").
Doncs bé, l'os de l'esquena és un problema de salut, i no necessàriament és mandra. L'efectivitat dels tractament per a reduir el mal d'esquena és objecte de controvèrsia. Aquesta setmana podeu veure l'efectivitat comparada de fer fregues, en comparació amb atenció convencional a Annals. El massatge va disminuir el dolor després de 10 setmanes a aquells que tenien un dolor lleu. No em queda clar què volen dir per atenció convencional, però en qualsevol cas una referència a tenir en compte per a tots aquells que d'entrada els fascina el tractament farmacològic i la cirurgia.

PS. Espanya ens surt caríssima. Queda clar?
PS. Amb el pacte fiscal, Catalunya tindria un superàvit de 2.000 milions d'euros en sanitat.Algú en dubta?

La veritat, tota la veritat

Hi ha paraules que m'agradaria esquivar i una d'elles és Estat del Benestar. Es tracta d'un concepte que afegeix dos elements contradictoris. El benestar és una situació individual fruit de les condicions, expectatives i de les preferències. Pensar que un poder polític et pot atorgar Benestar, en majúscula, és molt demanar. Per tant si el concepte ens acosta a algun desig social plausible és molt més a la cohesió social, que a un Estat (poder coercitiu) capaç de distribuir a tort i a dret pedacets de benestar per als seus ciutadans.
Considero que hi ha cohesió social quan som capaços de crear institucions que resolen errors del mercat. En aquest sentit és clar que l'educació, la salut, la dependència o les pensions requereixen d'aquest tipus d'intervenció col.lectiva. Ara bé d'aquí a titular-ho benestar, n'hi ha un tros considerable.
Hem caigut de ple al parany del concepte (el "frame" de Lakoff) i això dona per parlar a uns i altres sense fonament. Ahora ha generat un altre concepte que no es troba sobre la taula i encara és més important, l'Estat Repartidora, el joc malabar de la política en repartir subsidis que esdevé més atractiu que oferir les prestacions en servei.

L'argument i la raó

Les comparacions de despesa sanitària entre països es fan en relació al nivell de riquesa creat mesurat segons el PIB, aquesta és la forma habitual. Sabem que hi ha dues maneres d'augmentar la proporció del que gastem en sanitat, la primera és augmentant els recursos per al sector salut, i la segona disminuint la riquesa. Per aquí aprop s'han enfocat clarament cap a la segona i així s'arriba el 2009 a una xifra impensable fins fa poc, 9,5% del PIB. A Catalunya estàvem al 7,9% l'any 2007, no hi ha estadístiques posteriors, per ara. Segurament hem replicat el patró, mantenint el diferencial, a la baixa, és clar.
Missatge per a tots aquells que volien la despesa sanitària com la mitjana: ja s'hi ha arribat, s'ha esvaït l'argument, toca buscar-ne un altre. Crec que tampoc tenien raó abans quan ho demanaven, cada país gasta allò que pot i creu convenient, no hi ha regla d'or. A Catalunya segurament creiem convenient gastar més i no podem per ara, a l'espera d'un altre juny.

PS. La crisis ideológica del capitalismo occidental per Joseph E. Stiglitz

Un peu rien de tout

- Una mica de tot i de res...o potser molt és el que porta WSJ avui. El dèficit de la sanitat. Us convido a llegir-lo.
- Si una ministra vol notorietat pot tenir-la. I si la forma no importa, aleshores va i passa un cap de setmana en una illa propietat del Ministeri. Si coincideix que va acordar que l'accés a aquesta illa seria públic i no compleix el conveni amb el Govern de les Illes Balears, aleshores la notorietat que obté es converteix en pèrdua de credibilitat. Si coincideix que els funcionaris hi poden passar 16 dies de vacances per 300 euros, doncs aleshores ja tenim l'enrenou muntat. Algú ho arreglarà definitivament qualque dia?
- Definitivament, si tens un problema sempre te'l poden fer més gros. Em refereixo als que busquen un tractament com Chantix/Champix per deixar de fumar. A WSJ ho expliquen, tindran un 72% més de probabilitat de problemes cardiovasculars.
- "Refit" al Departament.

Rendiments decreixents sostinguts en el temps

Tot inversor a borsa sap que una de les primeres decisions d'assignació de fons és precisament escollir un sector. I per a determinar el potencial d'un sector hi ha diverses perspectives. En el cas de la farmàcia, essent coneixedors de l'elevat retorn de les patents, es fixava tothom en l'estadi de recerca en que es trobaven les noves  molècules. Ara bé què passa quan per més que tinguis "pipeline", la taxa de fracàs va en augment a mesura que hi dediques més recursos?. Doncs el dia que arriben els rendiments marginals decreixents de la inversió en recerca de nous fàrmacs, aleshores els inversors s'en van del sector. Cal dir que això que és vàlid pel conjunt, deixa de ser-ho per a cada empresa, perquè hi ha de tot per tot arreu. Ha arribat aquest dia?. Si hem de jutjar per l'informe de setembre passat de Bernstein Research citat al blog de Forbes , ben segur que si. I com que una imatge val més que mil paraules, n'afegeixo dues i així quedarà més clar, aquí les teniu:

 

Nota: L'eix vertical mostra les noves molècules per cada mil milions de dòlars gastats

en recerca i innovació de nous fàrmacs. 

PS. Per cert, el finançador últim dels medicaments és qui s'hauria de preocupar  per aquests rendiments decreixents (i no només l'inversor), per diversos motius, en diré dos. El primer de tots és perquè també finança recerca, que no apareix en aquest gràfic i podria complicar-lo encara més. El segon és perquè en el preu del medicament hi ha inclosa la compensació pels fracassos que és el que acaba mostrant aquest gràfic. Tot plegat té un cost d'oportunitat social molt elevat. Algú s'en ocupa? A algú li preocupa?.

PS. Aquest informe de Bernstein no és accessible lliurement, el contrast de la metodologia utilitzada no ha estat possible. Tant sols indicar que els mercats financers el tenen en compte, molt més que algunes aportacions acadèmiques. 

PS. Richard Smith, clar i contundent, com sempre. I més sobre el mateix.

Ai las!

Reputation and Precedent in the Bevacizumab Decision
Si la FDA fa marxa enrera de la decisió sobre bevacizumab en càncer de mama metastàsic i torna a incloure'l com indicació s'haurà trencat un fil molt prim de la seva credibilitat. El motiu és que el canvi no seria fruit de l'evidència científica sinó de la resposta política i "filosòfica" que ha fet el fabricant. Això ho expliquen molt i molt bé al NEJM. És altament recomanable llegir-lo detingudament. L'article és rellevant i fa referència novament a la inconsistència de la supervivència lliure de progressió, tema comentat repetidament a aquest blog. El paràgraf sobre el tema:

A central question in the bevacizumab dispute concerns whether the standard for conversion of accelerated to regular approval has been met. Genentech argues that progression-free survival is an acceptable measure of direct clinical benefit in metastatic breast cancer and that confirmatory trials demonstrate that bevacizumab prolongs progression-free survival. Yet the progression-free–survival benefit in confirmatory trials, while statistically significant, was considerably smaller than that seen in E2100. In addition, safety concerns — both new and previously described — have arisen from the recent clinical trials

Seguirem atents al resultat, la credibilitat de les institucions està en joc, la salut dels ciutadans també.
Per cert, i a Europa què farem? Ai las! Europa on ets?

PS. Feta la llei (de la ciència), feta la trampa.
PS. En Martin Feldstein tira coets el dia de Sant Joan a FT. Més que coets, fins i tot munta una mascletà. Tant de bo fos només per un moment i s'ho endugués el vent.

Ai las! de Joan Miquel Oliver
Sa vida és un principi, un nus i un desenllaç

Declivi exitós

Llegeixo a Barrons que la indústria farmacèutica l'any 2010 ha assolit alguns registres desconeguts. El resum:

- 21 new molecular entities (NMEs) were launched on the global market in 2010, a decrease from 26 in the previous year.
- 2010 saw the lowest number of NMEs launched by Major Pharma in the past 10 years
- The number of drugs entering Phase I and Phase II trials fell 47% and 53% respectively
- Self-originated molecules have a 20% greater chance of reaching the market from Phase III and Submission versus in-licensed or acquired compounds
- Patient recruitment for clinical trials has shifted towards SE Asia
- The proportion of total sales from drugs reached an all time high of $856 billion*
The 2011 edition of the Pharmaceutical R&D Factbook shows that R&D expenditure continued to drop in 2010 to an estimated three year low of $68 billion, which is in stark contrast to the growth rate leading up to 2008. The report also highlights that drug success rates continue to show the declining trends of the past decade. 

Aquesta és la informació que ha produït Thomson Reuters. Ho dic per allò de la inversió en I+D que s'acostuma a publicar sense contrast formal dels resultats que s'obtenen.
Els de Fitch ratings acaben de precisar l'estratègia que segueix la indústria a l'informe que també surt el mateix dia. Al blog del NYT ho expliquen:

Thanks to acquisition and licensing deals, the multinational drug makers, taken as a whole, are on pace to meet last year’s level of 21 new drug approvals by the end of the year in the United States and Europe, the Fitch report said.
But at the same time, 15 possible new drugs have hit major hurdles since the beginning of the year, mostly because of unfavorable clinical trials, the analysts said.

Tots els informes no són d'accés lliure, així que no podem anar més lluny.
Recordarem el que deia John Kay sobre la indústria farmacèutica el mes de febrer passat a FT: "When an industry model is broken, the best business strategy may be to manage its decline". A la vista del creixement de vendes, cal dir que la gestió del declivi és altament exitosa.

Boomerang de Manel, 

Tant bo és insistir com saber-se retirar...

Rigor intel·lectual

Les formes organitzatives de l'assistència sanitària a l'àmbit privat requereixen revisió i modernització. M'hi he referit en altres ocasions. Tot i sabent les limitacions de la proposta de les "Accountable Care Organizations" dins la llei de reforma sanitària nordamericana, crec que cal valorar-ne l'aproximació. Ara els de WSJ apunten a un fracàs abans de la seva creació. Cap sorpresa, la premsa interessada porta a biaixos sistèmics. Com sempre hem d'aplicar un rigor intel.lectual més gran en la lectura per tal de separar l'opinió fonamentada d'aquella que és tant sols un pamflet. La llibertat de pensament en sortirà beneficiada.

PS. Val la pena tenir present aquest document que explica què és una ACO i com funciona.  I aquest post sobre l'estat de situació. Per altra banda els fans de les ACOs ja fan circular camisetes de suport.

PS. A un blog, sobre retòrica de les reformes sanitàries.

PS. Document poti-poti  d'encàrrec per part de l'OCDE . Res de nou en una melodia encadenada.

PS. Vaig a una conferència i no veig reflectida a la premsa una informació rellevant del discurs. Resulta que les estratègies de finançament privat d'infraestructures públiques ajuden a inaugurar a un govern, mentre el següent les ha de pagar. Ara ens trobem que n'hi ha tantes per pagar que ja no podem traslladar el deute públic als comptes privats. Aquesta és la situació de la col.laboració públic-privat en infraestructures.

Pim, pam, pum

Les possibilitats de que una societat millori el seu benestar i el seu sistema de salut depenen de tots els ciutadans. D'uns més que altres, podríem dir, entre ells dels que hem escollit per tal que facin la tasca. Però també de la contribució dels que coneixen les opcions de millora de forma propera. Ara bé, apareix aleshores la confusió potencial entre protecció dels interessos corporatius del sector salut, amb les necessàries aportacions per tal de millorar l'eficiència i equitat del sistema.

Els britànics, que tenen un pollastre muntat considerable des de fa uns mesos, han fet un exercici formal interessant per aclarir-se que cal conèixer. Van crear el NHS Forum:

The NHS Future Forum was launched on 6 April as part of the Government’s listening exercise on the current Health and Social Care Bill. Since then its 45 members have attended around 200 events and have met with over 6,700 people face to face. Over 25,000 people have sent their views to the Forum by email, while a further 4,000 have sent private comments, completed questionnaires or website responses.
Set up as an independent group in order to ‘pause, listen and reflect’ on the content of the existing Health and Social Care Bill the Forum has made a series of recommendations.

Aquestes recomanacions han estat reflectides en un conjunt de documents. El govern, una vegada els ha llegit els ha contestat per escrit en aquest informe. Aquesta és una forma acurada de funcionar, m'agrada. Em preocupa el pim, pam, pum proper i la confusió entre defensors de l'interès particular que voler erigir-se en pretesos defensors de l'interès general. En tenim molts, molt aprop.

PS. Novament magistral avui, Francesc-Marc Àlvaro a LV. El millor cronista del moment.

L'excés de mortalitat

El exceso de mortalidad como medida de equidad y eficiencia

Des de l'economia de la salut s'ha fet molt d'èmfasi en els anys de vida ajustats per qualitat, i això ha donat lloc a moltes controvèrsies. En canvi, l'epidemiologia ha analitzat més en profunditat la mortalitat evitable. L'estimació de l'excés de mortalitat a Catalunya, aquella mortalitat que podria disminuir si apliquéssim la "millor" pràctica i tots els altres factor exògens no afectessin, és el que han estimat Anna Mompart et al. Ens diuen que el 10,75% de les defuncions dels homes podrien reduir-se, i el 9,69% de les dones. Els anys de vida perduts segons aquesta aproximació serien 62.410 en homes i 22.397 en dones. Si l'any 2007 els anys potencials de vida perduts van ser 182.580 (ho diu la central de resultats), aleshores un 46% podrien resoldre's seguint la millor pràctica. I sabem quina és?

PS. El 10 de febrer de 2010 es publicava que Grècia devia 7000 milions a les empreses farmacèutiques. Al cap de tres mesos Grècia havia de ser rescatada. Aquest cap de setmana han sorgit informacions equivalents per aquí aprop que assenyalen una xifra superior en valor absolut, tot i que si ajustem per població esdevé menor. En qualsevol cas, la qüestió que podem preguntar-nos és si el deute amb les farmacèutiques és un indicador avançat del que pot esdevenir. Ara, després del primer rescat, la situació a Grècia és encara més complexa, les empreses s'en van i pretenen distribuir medicaments només si es paga al comptat.

La mesura de l'equitat

Health Equity and Financial Protection

Massa sovint escolto afirmacions sobre equitat en l'àmbit de la salut que han de ser contrastades. I l'única manera d'iniciar una anàlisi seriosa és mitjançant una mesura acurada del fenòmen. Com que és un concepte complex, convé tenir molt clar si hi ha algun standard i aplicar-lo. Afortunadament el llibre de l'Adam Wagstaff et al que acaba de sortir, és la guia definitiva. És un treball excel.lent, al que hi han dedicat molt temps i que convé provar com funciona la metodologia amb dades properes. En una ullada ràpida potser convindria ampliar les qüestions de resultats de salut, però sens dubte és el referent per a tots aquells que volen comprendre quin és l'impacte de mesures fiscals i de protecció financera sobre la salut de la població.

PS. Notes de l'actualitat. Cal fer cas a les manifestacions en funció del nombre d'assistents? Si és així, a la de juliol 2010 contra la sentència del Constitucional cal fer-li 4 vegades més cas que a la d'ahir. Però si després d'aquella no va passar res, aleshores no veig motius que aquesta darrera passi al davant de l'altre?. La preocupació sobre la situació econòmica de les finances públiques a Catalunya es manté per un sol motiu, perquè som dependents. Altrament no hi hauria manifestacions contra les retallades, de la mateixa manera que no n'hi ha a països amb concert econòmic. En Pankaj Gemawhat ofereix l'argument definitiu per a la independència de Catalunya, involuntàriament a FT. Diu que la balança comercial que ara és negativa en 4% ho seria en el 13%, i que el PIB es reduiria en el 7%. Exactament, bona estimació a tenir en compte perquè s'oblida que desapareixeria el dèficit fiscal del 10% i per tant que es cancel.laria la reducció del PIB i tindriem superàvit enlloc de dèficit públic, tot i mantenint el mateix sistema fiscal.

PS. Alerta. Segons dades publicades pel Banc d'Espanya, la morositat en els crèdits de Bancs i Caixes espanyols va arribar al passat mes d'abril el 6,36%, equivalent a més de 115.000 milions d'euros, considerats com de "dubtós cobrament". Aquest percentatge es situa en el nivell més alt des de juny de 1995.

Economia de la llibertat d'expressió

En Foss pensa que la llibertat d'expressió no hauria de ser regulada, ho va dir al blog fa dies (amb alguns límits afegeix, i aquí s'atura). Ara hi torna tot referint-se a un article sobre Mill i Holmes. El resum:

Mill believes that individuals are free in the sense that they have the ability to choose their beliefs, even if they frequently opt for the easier alternative of uncritically following the mainstream. At the same time, he believes that a society can create conditions that are conducive to individual flourishing. Mill's free speech defense is based not only on the argument that individuals are more likely to pick true beliefs if presented with several alternatives, but also on the notion that a society that prizes dissent promotes the development of character traits in its citizens that will in turn allow that society to prosper. Holmes, on the other hand, views individuals as constrained by firmly rooted preferences shaped by accidental circumstances, but regards society as constantly evolving and adjusting and, to a large extent, free to determine its future course. His defense is staked on a constitutional commitment to safeguarding the conditions for collective self-determination in an uncertain and perpetually changing world.

Les circumstàncies accidentals cal tenir-les en compte, la llibrtat d'expressió acaba essent contingent del moment. Tema complicat que no impedeix que es reguli el dret d'expressió per tal de garantir el bé comú que aquests dies cal preservar per sobre de tot.

PS. Ara ja s'han destapat definitivament. El lema "La calle es nuestra" el trobo proper a "La calle es mía". Aquesta és la relació que hi trobo i que mostra coincidències, no us confongueu. Definitivament, pensar que uns pocs poden apropiar-se de tot o que tant sols un ho pot fer, ho trobo indignant. A la radio cal vigilar les expressions d'apologia de la violència i inducció al delicte, ho dic per l'entrevista d'aquest matí (a la mateixa radio que Arcadi Oliveres parlava fa uns dies). Observo suposats demòcrates amb comportament antidemòcrata quan la democràcia no afavoreix els seus interessos. Els fiscals poden haver-ho sentit tal com ho he sentit jo i està tipificat al codi penal. La ignoràcia de les lleis no és excusa pel seu incompliment.

PS El gran Barbeta ho explica bé:

Los presuntos indignados han recibido el apoyo de intelectuales que ya no saben a quién servir, de cantautores septuagenarios dispuestos a galopar de nuevo con las teenagers del siglo XXI, de nacionalistas españoles que como antes la Falange no son de derechas ni de izquierdas... y hasta del más ilustre de los procuradores franquistas felizmente reconvertido al pacifismo.

I l'Enric Juliana alerta de que les coses poden anar a pitjor, molt pitjor, i cal prevenir mals majors.
Bona referència de Màrius Carol a Saint-Exupéry.. Potser els acampats no la llegiran, malauradament.
A la p.80 de LV us trobareu amb un indocumentat, us ho podeu estalviar.Es va colar l'article que va proposar el becari del cap de setmana.