Un llibre oportú en un moment on caldria revisar en profunditat l'assegurança de dependència. El desgavell és tan monumental que únicament caldria aplicar una moratòria per redefinir la regulació i començar de nou.
Mentrestant, que algú se'l llegeixi si us plau.
Despres de 10 anys i 6 mil milions de lliures, els hospitals britànics del NHS segueixen sense tenir història clínica informatitzada completa. Els detalls els trobareu a FT. Una història que els que l'han viscut voldrien oblidar, ben segur.
Els comptables britànics i l'Audit commission acaben de publicar aquest informe sobre els costos de la diabetis. Pensava que podria ser suggerent. M'he l'he mirat i m'he quedat amb un pam de nas, no he sabut trobar cap ajust per risc ni comorbiditat. I quan he volgut mirar les variacions de cost entre Primary Care Trusts resulta que no hi han inclòs els costos ambulatoris perquè no estaven segurs de la qualitat de les dades!. Pitjor impossible, en aquests casos és preferible evitar-ne la publicació.
PD. He llegit amb retard aquesta columna a WSJ i el comentari en aquest blog. M'ha preocupat.
Els de King's Fund reclamen al govern que atorgui un paper més rellevant a la gestió dels serveis. La frase que va dir Sir David Nicholson, the NHS Chief Executive:
"We find it very difficult to recruit people who want to be chief executives – the average time they spend in post is just 700 days"
No sabem quan duren aquí amb precisió però sense credibilitat de la funció directiva serà molt difícil assolir els objectius de futur. Una música que sona propera, és allò que n'he dit més d'un dia que cal passar de la gestió per adhesió a la gestió per l'eficiència i la selecció en base al mèrit. Podeu contrastar-ho a la nota de premsa i a l'informe.
Ja sabem que l'OCDE fa informes que tenen impacte. El que no fem sempre és destriar-ne el seu contingut. Prenem el titular i això no és garantia del que hi ha dins. En aquest darrer document publicat sobre les reformes a fer, hi ha un capítol dedicat a la sanitat, el 6. Hi ha un moment que pren informació ja publicada sobre quin seria el nivell de despesa suposadament eficient que hauria de fer cada país (Podeu consultar l'article original: Health care systems: efficiency and policy settings en vaig parlar el novembre passat en aquesta entrada del blog).
La idea seria bona si la seva aplicació i estimació fos possible i correcta. Però una mala estimació, ens porta a pensar que millor no haguéssin tingut la idea.
Una ineficiència de 1,6% del PIB o 16 mil milions d'euros a Espanya cal explicar-la molt bé, perquè voldria dir que cal reduir un 20% la despesa actual. Com que han utilitzat DEA per a fer l'estimació, no em serveix. I se'n va a l'arxiu definitiu.
Quan llegiu aquests titulars sigueu tot ulls, pareu atenció als detalls i descarteu missatges trucats. No us deixeu entabanar!
PS. Tres articles d'opinió necessaris per entendre el moment que vivim: 1 , 2, 3 i 4
El nombre de persones que asseguren la seva salut privadament va augmentar el 2010 en un 0,89% (14.352 persones). Hi ha 1.907.125 persones, de les quals 1.680.352 ho són de la pòlissa d'assistència sanitària a una prima mitjana de 689 euros anuals. El percentatge de població catalana amb doble cobertura és del 23,37% (1.739.417 persones, exclosos els funcionaris estatals que es consideren cobertura obligatòria).
El fet de la doble cobertura hauria de fer reflexionar en moltes direccions. La primera de totes en els motius que de forma objectiva determinen la decisió de compra. Hi ha moltes hipòtesis en circulació però estudis ferms sobre el que configura la disponibilitat a pagar, ben pocs. Restem a l'espera.
PS. Ja s'ha fet la reclamació de 150 milions de despesa fruit d'invitacions diverses i que demanaven que nosaltres paguéssim la factura. Per ara s'han fet l'orni, una vegada més, i van ...
PS. Informe del Parlament Europeu sobre els preus dels medicaments. En Panos Kanavos, al darrera. L'he de llegir amb deteniment.
PS. En Cameron va haver de fer un discurs el dilluns per impulsar novament la reforma sanitària. El trobareu aquí. M'arriben invitacions similars d'actes propers que volen assolir el mateix. Crec que més enllà dels discursos ens cal teixir un engranatge de consens social que no el sé veure per ara.
PS. La inversió en bons de la mort. En aquests moments s'està dissenyant la llavor d'una nova crisi financera quan encara no ens n'hem refet de l'anterior. Explicat a Bloomberg i Cotizalia per qui vulgui escoltar.
S'acaba de publicar el número 46 de Gestión Clínica y Sanitaria, allà hi trobareu un article que he fet amb la Blanca Lumbreras sobre biomarcadors i la seva regulació. Tema important pel moment que vivim i al que li dediquem massa poca atenció. Ens ho trobarem tot de cop quan ja estarà tot dat i beneït. Destaco això:
El momento actual se caracteriza pues por unas elevadas expectativas de desarrollo de biomarcadores, que en el ámbito de los ensayos clínicos ya están viendo sus frutos. Por otra parte, aún sabiendo que estos avances tendrán algún día su traslado al mercado, observamos que las agencias reguladoras necesitan tener un papel más activo que permita la obtención del mayor valor de la información para mejorar la salud poblacional. Los biomarcadores, al igual que las demás pruebas diagnósticas, necesitan someterse al requisito de evaluación de la eficacia relativa aplicable a los medicamentos: habrían de aceptarse como prestación aquellos con valor diagnóstico añadido a los que ya existen. El papel de las agencias será determinante para distinguir aquella información valiosa para un tratamiento, de aquélla que simplemente sea “recreativa” (se denomina “uso recreativo” a la utilización de pruebas genéticas para satisfacer la simple curiosidad de quien las solicita). El regulador podrá señalar si la ratio coste-efectividad de la prueba es o no elevada, lanzando así un mensaje con fundamento al financiador para que actúe en consecuencia
PS. El novembre passat vaig fer referència a una sessió sobre medicina personalitzada a Harvard, aquí trobareu el podcast
PS. Al blog de Fastercures, també hi trobareu referències sobre medicina personalitzada. I en Daniel Callaghan, que es pregunta si la podrem pagar.
PS. Podeu consultar l'esborrany del document per a la conferència de determinants socials de la salut de la WHO del proper Octubre.
PS. Fa uns dies parlava de l'augment de la pressió fiscal sobre els salaris, que ha esdevingut superior a la mitjana de l'OCDE. Em pregunten si la comparació de la pressió fiscal total també resulta així. El problema és que la cojuntura econòmica dels països és diferent i per tant si un està en expansió o en crisi influeix decisivament en la recaptació de determinats impostos vinculats a l'activitat econòmica. D'aquesta manera tot i sabent que és parcial, la comparació de la pressió fiscal per hora treballada esdevé un punt de comparació més encertada entre països en un moment com l'actual. Entre d'altres coses perquè a més a més té impacte en la competitivitat.
PS. Recensió de dos llibres sobre la indústria farmacèutica a LV.
PS. Dat i beneït. Estar dat i beneït Haver-se acabat, no admetre possibilitats de rectificació, de revisió, etc. Vam arribar quan ja tot estava dat i beneït.
Als Estats Units, l'asseguradora Well Point ha decidit canviar la forma com paga als hospitals. Enlloc d'un augment sobre els preus anteriors, ha decidit que calia retribuir diferent aquells hospitals que assoleixen una major qualitat. I això ho fa atenent a 51 indicadors, així ens ho diu avui WSJ. El 55% es basarà en resultats de salut, el 35% en mesures de seguretat i el 10% en la satisfacció dels pacients. I això no ha fa d'un dia per l'altre, des de 2004 han estat provant si funcionava en alguns llocs. I per aquí, es mou qualque cosa?
PS. Avui, sobre guies individualitzades de pràctica clínica, webinar de David Eddy.
PS. En Fukuyama sempre aprofita l'onada. Els de FT m'han posat la pista sobre el seu nou llibre "The Origins of Political Order: From Prehuman Times to the French Revolution". No sé pas si el llegiré, als anteriors he trobat missatges refregits d'altres autors, i són més de 600 pàgines. Destaco aquest paràgraf de la crítica que trobareu a l'excel.lent secció de FT del dissabte:
There are two things Fukuyama wants us to know about human nature at the outset. First, man is a social animal, who doesn’t require a social contract to interact with others. Second, man prefers to interact by favouring relatives and friends. Any serious political order, as Fukuyama describes it, will be a triumph over man’s tendency to nepotism and cronyism. The process is not pretty. Our first record of such a triumph comes from the Qin “Legalists” who briefly united China and laid the groundwork for a meritocratic bureaucracy two millennia before the west’s. The tyrant Shang Yang abolished the Confucian agricultural system that bound farmers to their families and families to one another, leaving them naked and defenceless before an all-commanding state.
On the other hand, China was – and in Fukuyama’s view remains – backward in the matter of accountability. Confucianism provided a moral accountability – a sense that “power ought to be exercised in the interest of the ruled”. But the Legalists mocked it and China had no formal accountability such as existed in India. There, Brahmins were guardians of a law that preceded kings, and to which kings were subject – a check on totalising ambitions that has always made India freer or less governable, depending on how you look at it.
PS A Marginal Revolution em diuen la visió nordamericana sobre els economistes influents.
PS. Ara van buscant a tots els que van predir la crisi, no sé de què serveix si no els van fer cas en el seu moment. Tot explicat a Econ Journal Watch. I el 2007 va dir el que passaria el 2008.
PS. Grop. Definició al DCVB: Grop de vent: cop de vent, ventada sobtosa. Vent de grop: vent que porta tempesta. «¿Quin vent tenim? ¿Tramuntana?—No, és vent de grop» Això és exactament el que vam tenir quan navegàvem davant la costa de Lloret de Mar el dissabte a la tarda. Presagi de tempesta just quan arribàvem a port.
En Rubén Blades diu a la cançó: " Si naciste pa martillo, del cielo te caen los clavos". I resulta que quan cal prendre decisions de gestió necessitem dades, informació, i les mesures no plouen del cel. Moltes millores en la gestió dels serveis només acaben sent prioritat quan les hem mesurat acuradament. I sobre els costos sanitaris i la seva mesura hi ha encara un llarg camí per recórrer. Els britànics ens han avançat en això. Aquí ho expliquen i a nosaltres ens convindria aprendre a mesurar millor el cost.
PS. 30 minuts. El gran moment de la música en quatre nits de concert.
En Martin Wolf ens explica una historieta interessant a la columna del dimecres.
A story is told of a man sentenced by his king to death. The latter tells him that he can keep his life if he teaches the monarch’s horse to talk within a year. The condemned man agrees. Asked why he did so, he answers that anything might happen: the king might die; he might die; and the horse might learn to talk.
I a partir d'aquí reflexiona sobre els països rescatats i el que s'esdevindrà. A ell si hi ha un qualificatiu li és llunyà és el de catastrofista. Però després de llegir el que llegeixo, em pregunto com els països, i els governs han pogut arribar fins aquí?. I és aleshores que immediatament penso que la qualitat d'un govern, la seva credibilitat i el seu compromís esdevé fonamental. I la qualitat d'un govern té a veure finalment en com és capaç de satisfer els anhels col.lectius, però també i de forma més concreta en com la capacitat coercitiva que suposa recaptar impostos es converteix en valor afegit, en serveis públics de qualitat.
Des d'aquí evito sistemàticament parlar de copagament, però avui ho faré de forma excepcional. I diré només una cosa, que en tornaré a parlar quan es donin dues condicions: (1) quan la fiscalitat directa sobre els salaris se situï a la mitjana de la OCDE (atès que tenim la mitjana de despesa sanitària pública, i en canvi estem gairebé 5 punts per sobre en pressió fiscal sobre salaris) i (2) quan s'hagi pagat el dèficit fiscal. I sé que comparar amb una mitjana no és correcte, però és una sensació constrastada, els impostos són alts i els serveis baixos. Per aixó, ara no toca copagament. No hi ha sentència ferma que ens obligui a augmentar el copagament, i mentrestant poden passar coses, com diu en Martin Wolf.
Un govern que recapta impostos, el primer que ha de fer és revisar si la forma com s'organitza és pot millorar, i com que això no es fa no té cap sentit fer carregar als ciutadans allò que els governants volen evitar de fer, és a dir una seriosa reforma de l'administració pública per tal de ser més eficient.
PS. Enthoven sobre la reforma dels incentius a NEJM
Aquesta és la pregunta que en Jaume Barberà va fer al convidat del darrer programa Singulars en referència a l'efecte de les radiacions ionitzants sobre la salut procedents de la planta de Fukushima al Japó. L'entrevista és tan contundent que només heu de veure-la per tal de convèncer-vos. I no dic més.
PS. Per a comprendre millor la ciència i la propietat intel.lectual, llibre de NAP que acaba de sortir i que els que han fet la llei de la ciència no han llegit, ni els interessa el més mínim.
La forma com s'ha anunciat quatre noves especialitats mèdiques esdevé inusual i fora de context. En un moment que s'estava debatent la troncalitat i la formació mèdica i a l'espera del decret, això ha enrarit l'ambient. Hi ha necessitat de psiquiatria infanto-juvenil, genètica, urgencias y emergències, i malaties infeccioses? Hi ha necessitat?. Més enllà de la corporació mèdica, la única justificació de les especialitats és a efectes del coneixement i de l'organització. La fragmentació artificial del coneixement generarà més perjudicis que beneficis. Per tant tota divisió addicional voldrà dir més cost, a la curta o a la llarga. I a canvi què en treurem? Doncs voldria pensar que no afectarà a l'assistència, i no serà així malauradament. I sobretot que la ministra invita i nosaltres paguem. Una altra volta, i van....
PD. A DM tribuna d'interès per a comprendre el conflicte creat i esperem que vagi a més fins anular l'anunci.
La capacitat de sorpresa s'esvaeix a una velocitat creixent. Ja fa anys que molts sabem que qui fa les lleis i promet exigir-ne el compliment és qui és capaç de passar-se-les pel forro i poden quedar en fum que s'endu el vent. Malauradament res de nou sota el sol, i ahir vam tenir ocasió de comprovar-ho novament. Un suposat estat de dret, democràtic i social, que va acordar un pagament a una població d'un territori ara diu que no vol pagar i senzillament no paga. Ja no demanem el que ens pertoca, els 15-18.000 milions de dèficit fiscal, és que ens deuen 1.400 milions i tampoc no els paguen, justament ara que estan recaptant l'impost de la renda dels ciutadans.
Recordeu-ho per sempre, aquests són els mateixos que s'emmirallen amb les lleis i porten per bufanda la constitució quan els plau. Desconec a data d'avui què cal fer per esborrar-se d'un estat insolvent i deutor, ja només ens resta una sola opció: no tenir-hi tractes.
PD. La paraula delicte deriva del verb llatí delinquere, que significa abandonar, apartar del bon camí, allunyar-se del sender assenyalat per la llei. La particularitat és que els que han de tipificar la conducta com a delictiva són els mateixos que estan incomplint-la, i per això mai no passa res. Tinc l'esperança que un dia ni tant sols això em preocupi, ja no hi serem enmig.
El rebuig del NICE a tres medicaments per a leucèmia mieloide crònica és un testimoni dels temps que viuen a l'illa britànica. Tasigna, Sprycel i dosis elevades de Glivec no podran ser administrades als pacients britànics, per ara. El Glivec és considerat un dels grans èxits en el tractament del càncer i ja fa una dècada que es va introduir com a teràpia. I ara el NICE diu per als altres dos que la magnitud dels beneficis és incerta per aquells pacients resistents al Glivec. I tot al preu mòdic de 34.000 euros tant un com l'altre per pacient i any. Aquí i aquí no ens estem de res, ho introduïm al catàleg de prestacions i ningú piula. I qui dia passa any empeny. El que no sabem és quan queda per arribar al penya-segat. Em temo que cada dia hi som més aprop.
PD. La cronologia dels esdeveniments posteriors al rebuig del NICE poden ser aquests. (1) les companyies contacten les associacions de pacients. (2) les associacions de pacients reclamen la inclusió a la cartera de prestacions (3) la denegació de les prestacions porta a les associacions a denunciar el NICE als tribunals (4) enmig de tot plegat hi hagi algú que ha perdut la vida per la manca de medicaments i apareixerà com a tal a la premsa (5)el govern aprovarà un sistema de regulació de medicaments nou, que no s'entèn per part dels ciutadans i que es basa en el valor (diuen) i que finalment incorpora les prestacions rebutjades. Aquí ho deixo escrit i em pregunto si tot plegat té sentit i si és democràtic, suposant que els esdeveniments acabin d'aquesta manera, tal i com han acabat les altres vegades.
PD. Per cert en Cameron segueix els passos. Crea una comissió que l'assessora directament a ell a la vista de la situació crítica creada per en Lansley.
PD. Els trens espanyols de rodalies s'han espatllat novament i ja ningú no ens rescatarà. Només ens resta dir-los adeu per sempre. Ahir vaig quedar atrapat a l'estació sense trens que circulessin per tornar a casa. Aquestes són pèrdues reals de benestar fruit de ser catalans dins el regne d'espanya.
