18 d’agost 2012

Les institucions extractives

Quan en Douglas North va rebre el premi Nobel l'any 1993, recordava una vegada més que les institucions són fonamentals per a comprendre l'economia, la riquesa i la pobresa de països i dels seus ciutadans. A la conferència va tornar a definir què volia dir per institucions:
Institutions are the humanly devised constraints that structure human interaction. They are made up of formal constraints (rules, laws, constitutions), informal constraints (norms of behavior, conventions, and self imposed codes of conduct), and their enforcement characteristics. Together they define the incentive structure of societies and specifically economies. Institutions and the technology employed determine the transaction and transformation costs that add up to the costs of production.
Totes les aportacions de North, complementades amb les d'Oliver Williamson  i tants d'altres que han contribuït a l'economia institucional m'han semblat fonamentals per tal d'atenuar l'èmfasi excessiva en la formalització matemàtica que ha sofert l'economia com a disciplina. Malauradament, moltes d'aquestes aportacions acabaven recordant que les institucions són importants ("institutions matter") però calia precisar i això ja eren figues d'un altre paner.
Just acabo de llegir "Why nations fail" d'Acemoglu i Robinson. I precisament he conclòs que han arribat una mica més lluny, però tampoc no ens fem il·lusions. Diuen que hi ha diferents tipus d'institucions, ho redueixen a dos tipus: inclusives i extractives. Analitzen la història econòmica de molts països i mostren com la prosperitat extà associada a més institucions inclusives i menys extractives. Defineixen institucions inclusives com:
Inclusive economic institutions…are those that allow and encourage participation by the great mass of people in economic activities that make best use of their talents and skills and that enable individuals to make the choices they wish.
i sorgeixen a partir de:
political institutions that distribute power broadly in society and subject it to constraints…. Instead of being vested in a single individual or a narrow group, [inclusive] political power rests with a broad coalition or a plurality of groups.
Ja podeu comprendre que les institucions extractives són justament aquelles que afavoreixen el poder i les rendes de les èlits i grups i que es mantinguin en el temps. D'aquesta manera s'escapa de les hipòtesis culturals, geogràfiques o de la ignorància per explicar la prosperitat de les nacions. M'ha interessat la hipòtesi de la ignorància perquè aquells que volen suplantar governs amb tecnocràcies els convindria llegir més d'un capítol per adonar-se que és una opció arriscada.
A la NY Review of books trobareu una crítica suggerent sobre el llibre. Penso que esdevé una contribució important si som capaços de traslladar-la a qüestions immediates i concretes. Posem un exemple. L'aparició de la bombolla immobiliària no és fruit de l'atzar. El seu orígen cal cercar-lo en una institució altament extractiva com va ser la regulació del sòl a partir de 1996. Fins i tot en un article de la llei del sòl que permetia als promotors la comptabilització del preu del sòl rústic a les expectatives urbanitzables. La coalició va ser perfecta, permetia l'enriquiment de terratinents, promotors, constructores i bancs. Alhora i per acabar-ho d'adobar, el poder polític en resultava encebat pels impostos generats. El resultat ja el coneixem i no fa falta donar-hi voltes. Tant sols recordar que el ministre que ho va impulsar ha estat el mateix protagonista de la fallida més gran de la banca fins el dia d'avui. Tot plegat és una mostra de com una coalició de cercadors de rendes unit al poder polític pot crear una institució altament extractiva que va funcionar fins a 31 de desembre de 2011 quan els bancs ja no poden comptabilitzar sòl rústic a preus d'urbanitzable. És just en aquest moment quan esclata la crisi bancària, les hipoteques atorgades tenen com garanties uns valors inflats per l'especulació, i tot cau com fitxes de domino. Cal destacar que les institucions extractives són compatibles amb el creixement econòmic, però els autors certifiquen que aquest creixement sempre té data de caducitat i mostren exemples a dojo. La il·lusió òptica fa creure als ciutadans que s'han superat les dificultats, quan en realitat s'està sembrant la llavor de la crisi. En aquest sentit, cal interpretar tant el creixement amb instucions extractives  com la crisi econòmica que s'esdevé posteriorment, com un procés accelerat de transferència de rendes i deutes.
L'esquema d'Acemoglu-Robinson podem aplicar-lo al nostres dies i preguntar-nos si ens dirigim cap institucions inclusives o consolidem les extractives. Permeteu-me doncs mostrar l'exemple d'institució extractiva del dia en relació a la política sanitària. La definició de quins medicaments són inclosos o exclosos del finançament públic pot fer-se mitjançant criteris objectius de cost-efectivitat o d'altres inexplicables i foscos. Escollir aquesta segona opció simplement ens porta a considerar que la decisió satisfà a uns rent-seekers i deixa de fer-ho a d'altres, tot depèn de la proximitat a qui pren la decisió o d'altres motius inconfesables. Quan la llei dissenya a posta una fina línia entre la discrecionalitat i l'arbitrarietat del regulador aleshores es quan es pot creuar amb facilitat.
Així doncs si Acemoglu i Robinson assenyalen que la sortida a institucions altament extractives és justament mitjançant polítiques que impulsin institucions econòmiques inclusives, confirmo que a data d'avui ens trobem lluny encara. I és precisament aquesta dificultat, de com la política és capaç de donar el tomb on els autors no tenen una resposta concloent. El lideratge polític i els mitjans de comunicació lliure són fonamentals assenyalen cap al final, però manca una formalització. Mostren exemples d'alguns països on alguns líders polítics que han valorat més el benestar dels ciutadans que no pas de les èlits i dels que es troben propers al poder. Però són països llunyans, l'explicació feta al principi del llibre sobre la conquesta d'amèrica pel regne d'Espanya esdevé crucial. Les institucions extractives d'aleshores convenientment reformulades per l'ocasió es mantenen a hores d'ara a l'interior de l'estat. I la qüestió segueix essent la de sempre, com és que no n'aprenem d'una vegada i ens deslliurem d'aquesta llosa?




03 d’agost 2012

L'espolímetre

La despesa sanitària de Catalunya pot ser des d'avui mateix un 35% més. Consulteu la magnitud de l'espoli fiscal aquí. Recordeu que aquest any tant sols gastarem 1.150 € per càpita però això passa perquè els nostres impostos s'en van i no tornen. És possible no tenir dèficit, gastar acuradament, evitar retallades indiscriminades  i eixugar tot el deute en 2 anys i mig. Només cal desconnectar. Hi ha algun motiu per deixar de fer-ho?

PS. Article d'Uwe Reinhardt a NYT, per guardar.